Kitabı oku: «Cartografia, ideologia i poder», sayfa 5
Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricondurre la Spagna delle grandi nazioni.
I Catalani, che al loro buon tempo furono emuli dei marinai genovesi e pisani nel Mediterraneo occidentale, sono circa 2 milioni. Un piccolissimo nucleo catalano vive nella Sardegna (Alghero), e circa 200.000 abitano sul versante francese dei Pirinei orientali (IGDA, 1917: 11b-12a).
Si es pren en consideració tota la cartografia «de pobles i llengües» editada fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, en cap moment s’arribaria a una imatge més rotunda de la catalanitat etnicolingüística i, segons i com, de la postulada adscripció nacional catalana dels valencians; i dic «nacional catalana» tot seguint el text introductori a l’atles: «nel classificare i popoli dell’Europa e delle regioni adiacenti [...] ci attenemmo fondamentalmente, per la distinzione in razze, al comune criterio del colore (bianchi e gialli) e, per la suddivisione in stirpi, famiglie e popoli o nazioni, al criterio linguistico [...]» (IGDA, 1917: 5). Una penúltima acotació sobre els considerats catalani en aquest mapa: l’aparició de l’exemplar va coincidir en el temps, pràcticament, amb la publicació d’El nacionalismo catalán, obra del teòric del nacionalisme pancatalanista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).14 L’obra, publicada amb propòsit pedagògic envers els castellanoparlants de dins i de fora, incloïa reflexions com les següents:
Pero el territorio de la lengua y de la raza catalanas, es mucho mayor. Se extiende más allá del Pirineo, más allá del Ebro, más allá del mar; abarca el actual departamento francés de los Pirineos orientales, el antiguo reino de Valencia y las islas Baleares. Para los nacionalistas catalanes de hoy, inspirados por un vigoroso pancatalanismo, Cataluña, la Cataluña nacional y total, está formada, no por el Principado únicamente, sino por el conjunto de regiones donde es hablado el lenguaje catalán. La nacionalidad catalana constituye así un pueblo de más de cuatro millones de habitantes (Rovira i Virgili, 1917: 17-18).15
No vull acabar les referències a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica sense recordar que en el mapa figuraven uns territoris objecte de profundes controvèrsies a les terres de l’Europa central i sud-oriental: aquells que –pràcticament homogenis des de la perspectiva ètnica, o habitats per una mixtura de pobles– motivaven els litigis de caràcter nacionalista, irredemptista, que van enfrontar greument diversos països i grans potències d’Europa amb anterioritat a les Guerres Balcàniques i a la Primera Guerra Mundial, durant aquests conflictes bèl·lics i amb posterioritat. La realització de Dardano, com és obvi, compartia amb la resta de mapes de «pobles i llengües» de tot Europa el caràcter de document fedatari –pretesament– de la distribució etnicolingüística del vell continent, però prenia particular importància per l’alta qualitat de l’execució tècnica; cosa que encara era més rellevant en els dos mapes (realitzats a escala més gran) que acompanyaven el general europeu (figs. 1.11 i 1.12).16
Fig. 1.11
Detall de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA. Durant la segona meitat del segle xix i les primeres dècades del segle xx, els estats nació van reivindicar a bastament territoris ubicats fora de les pròpies fronteres polítiques i poblats per minories etnicolingüístiques –o no tan minories– que reconeixien com a pròpies i que es consideraven adscrites, o no, a la nació que les reclamava; les disputes entre els projectes irredemptistes o pannacionalistes –que majorment van afegir l’adjectiu gran al topònim nacional– pogueren suposar la confrontació armada entre estats nació o entre estats nació i imperis. Atés que en la data de publicació del mapa, 1917, l’Imperi d’Àustria i el (Gran) Regne d’Hongria conformaven la monarquia dual austrohongaresa com a conjunts multiètnics, i que l’Imperi otomà estava perdent territoris des de 1699, els casos que poden ser deduïts d’aquest fragment cartogràfic són els següents:
- la Gran Itàlia (Grande Italia), que s’aconseguiria si es donara l’absorció de Niça, Còrsega, etc., i de: a) el Trentino (amb o sense el Tirol del Sud) i Ístria, en possessió d’Àustria; b) les costes croatodàlmates (i les illes corresponents) dependents d’Hongria, i c) la costa de Montenegro;
- la Gran Alemanya (Großdeutschland), que es faria realitat mitjançant la incorporació al Deutsches Reich de les terres germanoparlants de l’Imperi d’Àustria (si més no);
- la Txecoslovàquia (Gran Txèquia en els fets) destinada a unir amb Bohèmia i Moràvia –governades des de Vie na– les terres eslovacoparlants de la Corona d’Hongria (que parcialment es poden veure, en verd fosc, a la part superior de la imatge);
- la Rússia de vocació paneslavista, institucionalitzada majorment mitjançant l’Imperi tsarista, gens renuent –si arribara el cas– a imposar la sobirania sobre territoris eslaus com els de Galítzia i Lodomèria (austríacs) i els de la Rutènia Subcarpàtica (sota govern hongarés);
- la Gran Sèrbia (Velika Srbija), dita Iugoslàvia en termes políticament correctes, amb voluntat d’integrar com a mínim els pobles de llengua eslava de la part occidental de la península Balcànica, incloent-hi els eslovens; encara que en el mapa no figura el topònim de Croàcia, els nacionalistes croats desenrotlla-rien l’irredemptisme en favor de la Gran Croàcia (Velika Hrvatska);
- la Gran Romania (România Mare), susceptible d’ampliar-se amb: a) Transsilvània (extens territori governat per Budapest, recognoscible ací per les «taques» d’hongaresos i alemanys, en groc i blau respectivament); b) la Bucovina –austríaca en aquells temps–, i c) la Bessaràbia (aleshores russa, és la república de Moldàvia dels nostres dies);
- la Gran Bulgària (Velka Bulgarija), emparada en l’efímer Tractat de Sant Stefano (1878) i desbordada envers terres adjacents de Romania, Turquia i l’est de Sèrbia, a més de voler incorporar aquelles parts de la disputadíssima Macedònia senyorejades pels estats serbi i grec;
- la Gran Albània (Shqipëria Etnike) que integraria: a) terres veïnes de Montenegro, b) Kosova, c) porcions del sud de Sèrbia (a l’actual república de Macedònia), i d) l’Èpir, sota sobirania grega (a la frontera litoral grecoalbanesa); i, finalment,
- la Grècia de la «Gran Idea», o Megáli Idéa panhel·lenista, que naixeria en incorporar a) l’Èpir (a mans d’Albània), b) la Tràcia Occidental (governada pels búlgars), c) la Tràcia Oriental (llavors i ara en mans de Turquia, amb Constantinoble/Estambul com a ciutat principal), d) altres territoris anatòlics de població grega, i e) l’illa de Xipre, antigament turca i sota sobirania britànica des de l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Fig. 1.12
Mai s’havia arribat a tant –i mai s’arribaria a més– en la cartografia etnicolingüística elaborada a Itàlia (si més no). Detall d’un dels dos mapes a escala 1: 3.000.000 que van aparéixer incorporats a L’Europa Etnico-linguistica que va enllestir Achille Dardano per a l’IGDA; en concret s’ha tret del cantó superior dret de la «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo» –a la imatge es pot llegir el final del títol– i mostra la constel·lació de «taques de lleopard» (illes amb majoria d’una ètnia determinada en el si d’un territori majorment poblat per un altre grup etnicolingüístic), així com de zones mixtes (figurades amb faixes bicolors), que definia la zona estesa des del nord de Bulgària a la vora oriental del riu Dnièster. S’hi observa la presència de set pobles: búlgar (en color verd clar), turc (en marró), grec (morat), romanés (la gran concentració de color rosa maduixa), hongarés (groc), alemany (blau) i rus –ara en diríem ucraïnés i ruté– (en verd blavós).
La introducció d’aquest atles de 1917 –formalment anònima i, a parer del prof. Claudio Cerreti (en comunicació personal), no atribuïble a Dardano– aclareix que s’ha volgut posar «sotto gli occhi delle persone colte un quadro dell’Europa odierna, quale apparisce considerando le nazionalità che la compongono», i hi inclou un discurs antisocialista explícit i radical: «la grande guerra scoppiata nel 1914 [...] ha dimostrato che il principio di nazionalità, negletto da seguaci [aquest últim subratllat és meu] del materialismo storico, e non abbastanza aprezzatto dalla maggioranza degli storici d’ogni nazione [...] si erige oggi trionfante sopra ogni altro principio, non escluso l’internazionalismo socialista, che taluni credettero destinato a sopraffarlo» (IGDA, 1917: 3).
1. Amb referència a la cartografia geopolítica a l’Alemanya i la Itàlia del període d’entreguerres, «Rara e sostanzialmente poco significativa è la documentazione finora rinvenuta che dimostri interventi diretti del potere politico tesi a censurare, o solo condizionare nei contenuti, i prodotti di quegli stabilimenti cartografici attivi nel settore della geopolitica. Piuttosto si riscontrano casi di volontario adeguamento al nuovo clima politico da parte di cartografi affermati: è il caso di [l’alemany] Paul Diercke [(1874-1937)], autore dell’omonimo e notissimo atlante scolastico, che accentua nei suoi lavori l’attenzione al dato etnico e altera platealmente le sue carte a favore delle comunità tedesche» (Boria, 2012d: 99-100).
2. En la traducció catalana (p. 51): «Que el mapa sigui produït sota la senyera de la ciència cartogràfica –com ho han estat la majoria dels mapes oficials– o que ho sigui com un exercici de propaganda indissimulat no pot evitar d’implicar-se en els processos del poder».
3. Per a Jürgen Espenhorst (2003: 321a), contràriament, les coses havien anat d’una altra manera: «Apparently sales in Italy were specially slow. The inference is reinforced by the fact that today only five copies could be verified on the Internet and in private collections, a very small number». En opinió de Boria, atés el context socioeconòmic d’Itàlia en aquells temps, el judici d’Espenhorst seria més que opinable: «l’Italia era nel 1908 un paese ancora in ritardo, e dunque il mercato degli atlanti non era comparabile con quello della Germania» (comunicació particular).
4. Per a més detalls sobre què s’havia d’entendre per un atles italià en opinió de Roberto Almagià (1884-1962), un dels més insignes geògrafs dels inicis del segle xx, vegeu Boria (2007: 69).
5. La frase no manca al lloc web oficial de l’editorial: <http://www.deagostini.it/chisiamo/storia>.
6. Compareu l’esmentada escala 1: 40.000.000 amb l’escala 1: 10.000.000 utilitzada en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica (1917), obra d’Achille Dardano (1870-1938); amb l’1: 12.000.000 de l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della nostra guerra (1916) –d’Achille Dardano i Luigi Filippo De Magistris (1872-1950)–; o amb l’1: 20.000.000 en l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della guerra mondiale (1918). Al mapa «Europa etnografica» de l’Atlante geografico metodico publicat per primera vegada el 1910, l’escala era més reduïda (1: 30.000.000) que les esmentades de 1916, 1917 i 1918: <http://archive.org/details/atlantegeografic00isti>.
7. El mapa de pobles europeus de la segona edició de l’atles de Ritter ha sigut digitalitzat per la Bayerische StaatsBibliothek de Munic: <http://daten.digitale-sammlungen.de/~db/0006/bsb00066621/images/index.html?seite=00001&l=en>.
8. La imatge de l’exemplar conservat en la Universitat Carolina de Praga (Univerzita Karlova v Praze) és accessible en Internet: <http://digitool.is.cuni.cz/R/D7XAISCHV4NTFQAS9YTPH2NT8BBNYJIX2S6J9Y8XBKEVQEQN69-00736?func=dbin-jump-full&object_id=1013849&pds_handle=GUEST>.
9. He tingut accés directe a l’edició de 1936.
10. Una imatge del mapa complet es troba en: <http://www.cosmovisions.com/cartes/VL/086b.htm>.
11. Si, d’acord amb el contingut de l’últim dels textos transcrits (que ja apareixia en l’escrit insert en la p. 19 de la segona edició), la diversitat de llengües permetia la divisió en «races», Europa –ben servida, justament, de divisió lingüística– podria ser considerada un mosaic «racial».
12. «Questo atlante etnico-linguistico esce con circa un anno di ritardo: il testo che accompagna le tre carte era già tutto stampato alla fine del 1916 e sarebbe uscito al principio del 1917 se ragioni tecniche non ci avessero obbligato a differirne la pubblicazione» (IGDA, 1917: nota impresa sobre un paper afegit a la portada).
13. Aquest últim extrem no té sentit: l’antic guerriller Francisco Espoz e Ilundain, navarrés conegut com Francisco Espoz y Mina (1781-1836), militar d’obediència liberal, va jugar un paper molt actiu en la repressió de les partides reialistes –favorables a l’absolutisme monàrquic– a la Catalunya del Trienni Liberal. I allà, en defensa del govern d’Espanya, va fer front a la regència absolutista de la Seu d’Urgell i a l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la invasió francesa que el 1823 aconseguí restaurar Ferran VII com a rei absolut. La resistència de Mina i d’aquells liberals als francesos no podria ser interpretada –a diferència del que s’afirma en l’atles L’Europa etnico-linguistica– com un exponent de rebel·lió «catalanista».
14. Un moviment nacionalista –o una tendència en el seu si– serà pannacionalista sempre que pose l’accent a voler unir, sota el mateix gentilici i govern, tots els considerats connacionals, i això per més separats que es troben per fronteres polítiques (estatals o subestatals).
15. Pronunciaments semblants a aquests de Rovira i Virgili s’havien expressat amb anterioritat, com és sabut; n’hi ha prou amb remetre a dos articles ben coneguts d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), fundador de la Lliga Regionalista, com són «La unitat de Catalunya» (1906a) i «“Greater Catalonia”» (1907), o amb citar una asseveració del segon dels textos esmentats: «parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló i tots alhora» (transcrit de Prat de la Riba, 1934: 6). Em cal afegir que la versió catalana de la major part del raonament de Rovira i Virgili també es troba, amb algunes diferències de matís, en una publicació anterior tan rellevant com el tercer i últim volum de la Història dels moviments nacionalistes (Rovira i Virgili, 1914: 177): «Però el territori de la llengua i de la raça catalana, el territori de la nacionalitat catalana s’estén enllà del Pirineu, enllà de l’Ebre i enllà de la mar, i agafa el Rosselló, el reialme de Valencia i les illes Balears».
16. Aquests dos mapes, a escala 1: 3.000.000, estaven dedicats l’un a l’Europa compresa entre el nord-oest d’Alemanya i Bulgària, la «Carta etnico-linguistica dell’Europa Centrale», i l’altre als territoris estesos des de l’extrem nord-oriental d’Itàlia fins a l’oest d’Anatòlia i Creta: «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo».
2 LES TRADICIONS INCONSISTENTS EN LA CARTOGRAFIA ETNOGRÀFICA. UN CAS PARADIGMÀTIC A LA MEDITERRÀNIA: LES ILLES D’EIVISSA I FORMENTERA
1. EIVISSA I FORMENTERA, ¿A PART, O COM MALLORCA I MENORCA?
Una mirada molt atenta (quasi amb lupa) a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA i, amb menys atenció, al segon mapa etnicolingüístic del Grande atlante geografico, ve a informar-nos d’una característica en principi inesperada: la segmentació de les Pitiüses respecte la resta de l’arxipèlag balear i, en conseqüència, del domini que conformarien els catalani. En el mapa del 1917 això s’indicava mitjançant l’ús del color corresponent als spagnuoli; en el de ca. 1925 es faria, fonamentalment, a través d’una línia de punts que, en encerclar parcialment Eivissa i Formentera, adscriuria aquestes illes a l’àmbit dels castigliani. Una identificació aquesta última que, en aitals termes, mai havia format part de l’ideari nacionalista espanyol arrelat a les Pitiüses (figs. 2.1 i 2.2).
Figs. 2.1 i 2.2
Porcions dels mapes de les figures 1.8 i 1.5. S’hi observa el tractament gràfic diferenciat –oposat– per a Eivissa i Formentera, d’una part, i per a Mallorca, Menorca i la resta dels territoris atribuïts als catalans, de l’altra.
L’origen gràfic d’aquesta representació, impredictible en atenció a la literatura filològica i etnològica, es trobaria en el mapa «Europa um 1880» del Berghaus’s Physikalischer Atlas de 1892, tercera edició d’una obra ben cèlebre (Espenhorst, 2003: 382a-383b) (fig. 2.3).
Fig. 2.3
Tota l’Europa sud-occidental en el mapa «Europa um 1880», a escala 1: 15.000.000, inclòs en una obra editada per Georg Gerland: l’Atlas der Völkerkunde o vuitena part (Abteilung VIII) de la tercera edició del Berghaus’ Physikalischer Atlas (Gotha: Justus Perthes, 1892). En la clau de lectura (que incorpora numeració) no es troba cap referència als catalans; no és el cas dels espanyols, que hi apareixen indicats amb el núm. 1. Segons això, i atés el traçat dels límits marítims dels Katalanen, les illes Pitiüses (que van acompanyades d’un menut 1 al sud-est d’Eivissa i nord-est de Formentera) pertanyen al domini espanyol «estricte». S’hi ha de destacar, a més a més, l’existència d’una línia fronterera de color morat que delimitaria l’àrea lingüística –i segons per a qui, més que lingüística– occitanoromànica; tanmateix, la línia morada no gira des de l’oest de Catalunya pel límit septentrional d’Aragó, etc.: això suposa que l’espai d’oc no hi quede «tancat» del tot i que, llavors, la representació adquirisca un caràcter una mica ambigu.
Però, ¿quin podria ser l’origen intel·lectual extern, la font escrita o gràfica, d’aquesta representació? Doncs, si n’hi hagué, i no es tractava d’una innovació motu proprio o d’una simple errada, roman en l’anonimat d’acord amb el contingut de la p. 6 de les «Vorbemerkungen», les observacions preliminars amb què Georg Gerland (1833-1919) va acompanyar el contingut dels mapes en l’atles: allà, en efecte, no s’hi llegeix res sobre el tema. Ara bé: en un mapa publicat a Viena per Constant Desjardins, l’«Ethnographische Karte von Europa» (del Physisch-statistisch und politischer Atlas von Europa de 1836, 1837, 1838 i 1840; del Geographisch-historischer Atlas von Europa de 1838 i –amb canvis en la denominació completa del mapa en les dues varietats de l’edició– del Physisch-politischer-Atlas von Europa de 1840), s’observa una adscripció de les Balears a les «Sprachfamilien von Europa» com a mínim confusa, que podria considerar-se un precedent de l’executòria de 1892. S’ha de començar per dir que, en el text explicatiu de l’obra de Desjardins, els Mallorkaner hi consten com un dels components dels Romanier, terme no generalitzat a la totalitat dels pobles de llengua romànica sinó circumscrit a l’est de la península Ibèrica, el sud de França, etc. Al voltant d’aquesta apel·lació de romànics per antonomàsia, podríem dir, i d’equivalents com Romanen (també en alemany) o Romans proprement dits (en francés) –utilitzades en altres mapes–, cal recordar que, durant l’edat mitjana, les naixents llengües neollatines van ser denominades mitjançant derivats de l’adverbi llatí romanĭce (com ara romanç, romance pel que fa al castellà) i de l’adjectiu romanus (la qual cosa explica, p. ex., el bateig de la llengua d’oc, per alguns autors del sud de les Gàl·lies, com a roman o lenga romana); a més, a principis del segle xix la denominació en francés langue romane, amb l’abast reduït a l’àmbit de la llengua dels trobadors, seria represa per François Raynouard (1761-1836).1
La conceptualització dels mallorquins com a Romanier –distingits en el text dels Spanier– no es limita a la descripció escrita del mapa, sinó que també es veu en el dibuix: sobre la més gran de les Balears es troba el corresponent indicador numèric de pertanyença, «II, 4)», i l’etnònim privatiu incomplet o –potser– el topònim, Mallorka[ner]. I juntament a l’illa de Mallorca, el terme Romanier és d’aplicació en el text i en el dibuix a Valencier, Catalanier, Languedoker, Gascogner, o Provenzalen (Provençaler en el dibuix), etc. Fins ací res d’anòmal per a aquells temps; els dubtes comencen en adonar-nos que al sud de l’illa d’Eivissa s’ubica la lletra inicial de la paraula Spanier, que s’estén per la mar només fins al sud-est de Mallorca (fig. 2.4).
Però Desjardins «also published outside Austria» (Goffart, 2003: 437, n. 80), en un mapa posterior, elaborat probablement el 1843 a París, la Carte ethnographique ou tableau des peuples de l’Europe classés d’après leurs langues / par Ct Desjardins, feia desaparéixer tota interpretació dubtosa: els habitants d’Eivissa, Mallorca i Menorca hi apareixien tots com a Espagnols, de la mateixa manera que Catalans i Valençais, i ja no s’hi trobava cap referència als romànics per antonomàsia (esdevinguts espanyols o francesos).2
Fig. 2.4
L’Europa sud-occidental en l’«Ethnographische Karte von Europa» d’un exemplar de 1840 del Physisch-statistisch und politischer Atlas von Europa de Constant Desjardins (sense escala –1: 12.500.000–, 323 × 430 mm). A més de constituir una font hipotètica de l’estrany tractament de les Pitiüses en el mapa «Europa um 1880», inclòs en la tercera edició del Berghaus’ Physikalischer Atlas (fig. 2.3), es tracta d’un dels pocs mapes etnicolingüístics anteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial on els valencians són esmentats, ací com a Romanier (com s’ha explicat, una mena de romànics en sentit restringit).
En el text que acompanya el mapa, a més de la caracterització de valencians, catalans, mallorquins, llenguadocians, gascons i provençals com a Romanier, Desjardins hi incorpora a la llista els Aragonier i –en la tradició de Raynouard i Balbi– els Rhäter (els rètics) dels cantons suïssos dels Grissons i de Valais (!) així com els del Tirol del Sud (els ladins): per acabar-ho de complicar, els anomenats Rhatier en el mapa no tenen l’indicatiu numèric corresponent als Romanier, «II, 4)», sinó l’atribuït als Italiener, «II, 5)» (hi apareixen situats al nord de Milà, Mailand).
L’edició de 1837 d’aquest atles és accessible en Internet: <www.davidrumsey.com>.
Més enllà del que s’acaba de dir, he d’insistir: ¿podria radicar en la imatge difosa per Desjardins entre 1836 i 1840 l’origen llunyà de la representació segregada –Eivissa i Formentera, només espanyoles, vs. Mallorca i Menorca, catalanes– que apareix en el Berghaus’s Physikalischer Atlas de 1892? Em segueix sorprenent, i prou, que la persona encarregada de la tercera edició d’aquest últim atles, producte de la prestigiada empresa Justus Perthes de Gotha, haguera de cabussar-se en una obra tan llunyana cronològicament i, en algunes qüestions, tan obsoleta com la de Desjardins, a més corregida en aquest tema –com s’ha dit– per la mateixa versió francesa del mapa datada el 1843. ¿Per quina raó Georg Gerland, armat amb un precedent tan poc vigent com aquest, hauria de desmentir en la qüestió pitiüsenca la part etnogràfica de les dues primeres edicions del mateix atles de Berghaus?
Independentment del seu origen, la «novetat» del 1892 s’havia perpetuat –per imitació, s’ha de suposar– en atles emblemàtics altres que el Grande atlante geografico de 1922: en el Neuer Handatlas d’E. Debes, editat entre 1895 i 1914; en el Meyers Physikalischer Handatlas del Bibliographisches Institut (Leipzig i Viena, 1910, 1916 i 1918);3 en el Westermanns Weltatlas aparegut per primera vegada el 1921 i reeditat exitosament; o en la joia de la cartografia britànica de la primera meitat del segle xx: el “The Times” Survey Atlas of the World del mateix any 1922.4 Probablement, la presència de la segmentació de les Pitiüses en un atles tan popular –i prestigiós– com el Debes va ser important per a l’adopció en les altres obres esmentades, i en altres de més tardanes encara (figs. 2.5 i 2.6).
Però l’opció cartogràfica segregacionista d’Eivissa i Formentera, i en particular la inèdita –i inexplicable– atribució a la castellanitat realitzada per l’Istituto Geografico De Agostini, no és només significativa des d’una perspectiva local: ens pot servir com a detonant per a reflexionar críticament sobre aquesta mena de genealogies cartogràfiques («genealogie cartografiche», expressió d’Edoardo Boria), sobre aquesta actitud acomodatícia d’alguns mapistes, o dels editors corresponents, que donava com a resultat la còpia ritual, irreflexiva i acrítica. Ens pot moure a pensar en la possible adhesió a la llei del mínim esforç i, potser, a la mínima inversió que –en contrapartida– hauria de facilitar majors beneficis econòmics. En efecte, que determinats mapes perpetuaren l’aïllament etnogràfic de les Pitiüses respecte Mallorca i Menorca va obeir, presumiblement, al pes de les esmentades maneres de fer en una part de l’ofici cartogràfic, que s’allunyava d’aquesta manera –en aquest tema en concret– del rigor exigible en l’exercici d’una professió tan lloada en termes científics. Bé que ho diu Edoardo Boria quan, en parlar de la utilització per part de l’Istituto Geografico De Agostini del que en la pràctica eren submarques comercials, pot resumir d’aquesta manera la política de l’empresa: «la casa editrice novarese, ormai abituata a sfornare atlanti in continuazione riproponendo sempre le stesse tavole» (2007: 156).
Tot això dit, incloure Eivissa i Formentera dins els castigliani resulta més sagnant encara si se sap que altres cartògrafs, no menys reconeguts, havien elaborat obres on el tros de mar estés entre el cap de sa Mola, a Mallorca, i la punta des Jonc, a Eivissa, no esdevenia cap abisme etnicolingüístic: era el cas, com ja s’ha anunciat, dels dos impressionants mapes en quatre fulls que portaven per títol «Ethnographische Karte von Europa» (1847 i 1852) i havien format part de les dues primeres edicions del celebèrrim Dr. Berghaus’ Physikalischer Atlas;5 ho havia fet igualment Anatole Alexandre Marga (1843-1906) en la «Carte Ethnographique de l’Europe» de l’Atlas de la seua Géographie militaire (1880-1885); era el cas també del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas, entre 1881 i 1890 (fig. 0.1),6 de les seqüeles britàniques The Universal Atlas (1893) i de «The Times» Atlas (entre 1895 i 1900),7 així com de l’Andrees Allgemeiner Handatlas, amb posterioritat al 1899 (fig. 0.2);8 i s’havia procedit de la mateixa forma –res demostra el contrari– en l’Atlante della nostra guerra publicat per l’Istituto Geografico De Agostini el 1916.9
Figs. 2.5 i 2.6
A l’esquerra: amb el títol «Europa, Sprachen & Völkerkarte», i elaborat a una escala relativament gran (1: 12.000.000, 376 × 498 mm), l’editorial H. Wagner i E. Debes de Leipzig va incloure un mapa etnicolingüístic de tot Europa en el seu atles principal. La imatge s’ha tret d’un exemplar de la primera edició del Neuer Handatlas, de 1895, on el mapa portava data de juliol de 1894. El fragment inclou: a) l’est de la península Ibèrica, on els Catalonier o Catalanen disposaven de límits propis per més que no estigueren presents en la clau de lectura; b) les Balears, amb Eivissa i Formentera separades dels catalans; c) Còrsega i Sardenya, amb indicació dels catalans de l’Alguer, i d) el sud de França, delimitat separadament dels catalans, i on l’adscripció com a francesos s’acompanyava de la referència als gascons, als provençals i, abraçant tots dos etnònims, l’expressió Langue d’oc (incloent-hi contrades de parla francoprovençal com la Vall d’Aosta –a Itàlia– o la major part de la Suïssa romana, a diferència del que apareix a la fig. 2.3).
L’esmentada absència dels catalans en la clau de lectura, en paral·lel al fet que les paraules Spanier i Franzosen aparegueren escrites amb majúscules sobre els territoris, retratarien els Catalonier com una col·lectivitat regional, per bé que lingüísticament ben singularitzada, i no com un Volk amb tots els ets i els uts. Dos fets més confirmarien aquesta conclusió: el primer, que en el si de les terres dels alemanys apareixien assenyalades les divisòries entre els tres grans espais lingüístics teutònics; el segon, que en el mapa les majúscules no acompanyaven exclusivament els pobles amb estat (s’hi recollien amb majúscula moltíssims etnònims de pobles que no comptaven llavors amb estas independents, com ara islandesos, gal·lesos, bretons, bascos, eslovens, txecs, eslovacs, polonesos, letons, lituans, finesos, etc.).
A la dreta pot observar-se el mateix tractament de la costa oriental de la península Ibèrica, de les Balears i de bona part de les terres sud-gàl·liques en el mapa «Europa, Völker I», realitzat igualment a escala 1: 12.000.000 però amb format vertical (219 × 136 mm). Es troba ubicat en el Herders Welt- und Wirtschaftsatlas de 1932, l’atles «mundial i econòmic» publicat a Friburg de Brisgòvia per l’editorial Herder. En el mapa «Europa, Völker II», adjacent, la ciutat de l’Alguer hi portava afegit l’etnònim abreujat Katalon.
Fins i tot en atles històrics ben famosos podia trobar-se l’opció no segregacionista de l’arxipèlag balear: en el mapa que mostra les fronteres d’Europa en atenció als pobles i les llengües existents, «Europa nach Voelker und Sprachgraenzen», que apareix incorporat en l’Historisch-Geographischer Hand-Atlas de 1846, de Karl Spruner von Merz (1803-1892); o en una altra obra de 1880 que portava el nom d’aquest autor, l’Spruner-Menke Hand-Atlas, i que constituïa la tercera edició de l’anterior (Espenhorst, 2003: 396a-406a i Goffart, 2003: 353-356 i 534-535)10 (fig. 2.7).
Fig. 2.7
Les Pitiüses dins la catalanitat etnicolingüística: detall del mapa, a escala 1: 15.000.000, «Europa nach seinen ethnographischen Verhältnissen in der Mitte des xix Jahrhunderts», («Europa segons les seues característiques etnogràfiques en la meitat del segle xix») inclòs com a planxa núm. 13 en el Hand-Atlas für die Geschichte des Mittelalters und die neueren Zeit (o, en traducció lliure, Atles manual d’història de l’edat mitjana i de les edats moderna i contemporània), una obra editada a nom de Karl von Spruner i Theodor Menke (1819-1892), i publicada a Gotha per Justus Perthes el 1880.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
