Kitabı oku: «Els bons fills», sayfa 2
Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre d’atenció del dinar.
—Recordeu quan me’l vaig endur de petit a l’enterrament de no me’n recordo qui? —va començar la mare.
—No, aquesta història no. —En Marc va girar els ulls en blanc.
La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt d’ella. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només l’Amàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era l’única de la família capaç de mantenir la seva paraula.
—Vam entrar a l’església i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.
De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent se’l mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i l’angoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?
Una vegada, va recordar la mare, l’havia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se d’una banda a l’altra i mirant-se l’esquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.
—I tots ens preguntàvem: com s’ho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de l’armari?
«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.
El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer l’espai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i se’ls va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre l’aplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella l’havia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. L’expressió de felicitat va reaparèixer quan l’àvia li va agafar el cap amb les dues mans, d’aquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.
2
—Molt bé, doncs, toca tornar a la feina —va dir el pare—. Marc, podries acompanyar l’àvia a casa?
El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora se’ls va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.
Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb l’amabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no l’hi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.
Va seure en una de les butaquetes blaves d’un dels racons del despatx. Li feia una mica de mal l’estómac i li anava bé repenjar-se.
El pare es va acostar a la cafetera.
—Un cafè?
—N’acabem de prendre un.
—Sí, és clar.
No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar l’ordinador.
—Com portes el cas amb l’Amàlia?
—Ella no t’ha posat al dia?
—No, avui no hem parlat.
El pare mentia. L’Amàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després d’haver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de l’Alejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt d’aixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.
—Ja et vaig dir que no vull parlar d’això —va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.
—Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...
—Això és el que tu vas entendre.
—Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.
Remenava papers d’un cantó a l’altre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en l’aire un dels fullets vells de l’agència.
—Són com paneroles —va dir—. No sé quants n’he trobat i llençat i, així i tot, quan menys t’ho esperes, n’apareix un altre.
—Per què els llences?
—Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...
—Pagerol. —Era una de les paraules preferides de l’Amàlia per definir l’agència—. Res més, papa? M’he de posar a treballar.
—No, res més. A veure si avui l’atrapes.
La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar l’esperança que li n’expliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.
Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.
El seu pare sempre n’esperava alguna cosa, d’ella. Abans, ja fos a la feina, a l’escola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella s’havia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones d’aigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.
Prou. Calia que es concentrés en l’home que estava investigant. L’Alejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des d’allà l’havia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò l’obligava a seure en un banc, si és que n’hi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.
Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes dels seus moviments i documentar-ho, si era possible, amb fotografies. Potser tindria sort i l’home sortiria al carrer amb l’amant i els podria enxampar en una actitud afectuosa, comprometedora.
Va demanar un cafè amb llet. Es feia fosc. La llum que anava minvant a l’exterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veure’s de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.
Una hora més tard, ja s’havia fet de nit. Per què no sortia d’una vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que t’has fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes d’aixecar-se, sortir del bar i anar-se’n cap a casa. Potser aquell home s’havia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a l’advocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que t’ho mereixes tot. Tot el que et passarà.»
El seu reflex al vidre imitava l’expressió que imaginava a l’esposa enganyada. Abans que la dona del bar l’odiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.
Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.
L’home sortia de l’edifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt d’abaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell s’havia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-l’hi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.
—Vinga, fes-li un petó, imbècil.
Però no ho va fer. I se’n va allunyar mentre es desava a la butxaca de l’americana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a l’interior de l’edifici.
Amb aquella imatge no n’hi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o l’hagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Se’n va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que l’aigua es va omplir d’uns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.
3
Quan en Mateo, apressat per l’Amàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a l’agència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.
—Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.
Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació d’ordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un d’aquells agents grisos del bloc de l’Est, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.
Mentre l’esperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era l’últim. Si l’estripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, l’agència compliria vint anys, ja que l’havia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.
De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de l’escriptori.
El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo se’n guardaria molt de dir-l’hi, ja que, com Putin, era molt susceptible.
Va cridar l’Amàlia, que era al despatx del costat.
En Constantin va seure davant de l’ordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. L’Amàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.
—Aquest no —va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.
—Doncs jo no el trobo malament.
—Papa, això no es veu professional.
En Constantin en va obrir una altra versió.
—No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar —va dir l’Amàlia encara més contundent—. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.
En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que l’orgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.
—Doncs es veu simpàtica.
—Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.
—I ni tan sols som simpàtics —va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.
En Constantin va assentir amb vehemència.
—Us ensenyo la tercera.
En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.
—M’agrada.
—Encara sort —se li va escapar.
—Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...
—Això no ha dit ningú.
—Doncs és el que em sembla a mi.
Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»
—És només que tu tens més criteri —va dir en Mateo.
La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.
En Mateo va deixar que l’Amàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que s’hi implicava.
Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.
—Doncs ja hem acabat —va dir en Constantin.
No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota d’Hernández Detectius: «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes».
El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de l’Amàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant d’un estrany.
—Fantàstic, Constantin —va concloure en Mateo.
—Doncs ara mateix ho poso online.
En Mateo va veure el gest de l’Amàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no t’oblidis de qui és que mana en aquesta agència.
—És que... —va arribar a dir la seva filla.
El rus ho va interpretar com un excés d’humilitat de l’Amàlia. I es va girar cap a ella.
—La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes d’arrogància.
—Bé, jo..., és que...
—Per això no m’agradava en Guardiola —va continuar, adreçant-se ara a en Mateo—, jo no em crec aquesta modèstia postissa. M’estimo més la gent que és arrogant sense dissimular, com el d’ara, en Luis Enrique —va concloure.
L’Amàlia es va quedar sense paraules.
Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.
—Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.
Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.
—Per què has afegit aquesta frase?
—És el nostre lema.
—Però fem moltes altres coses.
—Sí, però aquesta és la que ens distingeix.
—No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.
—No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. —Va fer una pausa—. També la Nora.
Però no havia estat ell, cosa que, certament, l’havia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç d’esbrinar on era la seva pròpia filla. Encara n’estava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.
I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè l’havia trobada una Hernández. L’Amàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se n’havia anat. A dins, la mateixa roba, encara que s’havia aprimat. Com l’havia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?
L’Amàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com l’havia trobada:
—La Nora no vol.
Ell es va arronsar d’espatlles.
—Vaig a veure què fa ta mare.
Cent per cent. Ells també.
4
Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a l’ordinador o llegint; la biblioteca de l’antic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador s’hi menja i al despatx només s’hi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.
I al jardí hi havia dos impediments que la’n mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després d’un moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.
El carrer tampoc l’atreia. Per obligar-se a sortir de casa, l’últim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.
Després de la mort d’en Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però n’hi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-se’n. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A d’altres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella n’hauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat d’haver de buscar paraules de consol o d’ànims. N’hi havia prou amb callar i simplement ser-hi.
L’única cosa bona de no tenir amics era que no s’acabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. D’una banda i d’una altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a l’instint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.
Estava cansada, però no tenia son. Dormir s’havia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb l’ajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser se’n sortiria.
Va llegir durant una hora i va apagar el llum.
S’havia adormit?
Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que l’arrencava del son i l’obligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de l’aigua després de bussejar a massa profunditat.
L’havia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.
No sabria dir quantes nits l’havia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic d’una rajola una mica solta al davant de la porta.
La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que s’havien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. N’hi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. L’endemà al matí, desapareixien obedients.
Totes aquelles pors van aguantar l’alè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. L’ombra va avançar unes passes de manera erràtica, s’inclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.
Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.
—Que estàs desperta, filla?
Ella va contestar que sí.
—Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?
—Sí.
—Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.
Va seure a l’espona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no n’hi havia.
—Ho sento molt —li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.
Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.
Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que l’havien abandonada així que la realitat li va mostrar la seva contundència poderosa.
A més a més, va ser un robatori. Li havien escatimat l’època de tenir pors imaginàries i de trobar consol precisament en la realitat, en els pares que arriben ràpidament a dir que no passa res, que tot ha estat un malson. Perquè el seu pare va pujar a la seva habitació uns minuts després i es va endur la mare, però quan va tornar al dormitori de la seva filla no va ser per consolar-la, sinó per negociar. Es va posar a la gatzoneta a prop de la capçalera i li va dir en veu baixa:
—Això no ho expliquis als teus germans.
Les habitacions d’en Marc i l’Amàlia eren a l’altra banda, cap a la banda del carrer.
—No ho faré.
—Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? —Li va passar la mà pels cabells—. Ara dorm, que demà tens escola.
—I si em quedo a casa? —Ella també va negociar.
—I què faràs?
—Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o t’acompanyo.
L’endemà, l’Amàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella s’encarregava d’anar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, s’havien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb l’argument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.
—Això no ho expliquis als teus germans.
—A la mama tampoc?
—No, no volem que s’amoïni.
Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.
S’ho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a l’escola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre s’enduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava l’hora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. L’Amàlia n’era la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó l’estat en què se la pogués trobar, l’expressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se t’atorguen pel sol fet d’haver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que l’hem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, l’innominable. I als altres dos?
Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. L’Amàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.
On era el pare? Per què no pujava a buscar-la d’una vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?
No podia ser que fos tan il·lús.
