Kitabı oku: «Els bons fills», sayfa 4

9

L’endemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, l’Amàlia va entrar al despatx i va encendre l’ordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a l’arxiu del núvol.

Va sonar el mòbil. El pare.

Se n’havia anat amb l’Ayala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun d’aquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de l’empresa. Ells no se n’adonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de l’Ayala s’enfosquia. Ni l’un ni l’altre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des d’on li trucava.

—Amàlia, m’acaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim —hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció— i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.

—Això ha dit?

—Això mateix.

Suposava que a la dona l’esperonava la humiliació d’escoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, d’haver d’acceptar mostres d’afecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que s’estigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. L’Amàlia ho sabia prou bé.

—Gairebé ho tenim.

El soroll d’un camió o d’alguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.

—A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?

—No. —I va afegir una mica picada:— I jo tampoc.

Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.

—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.

Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.

L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.

Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.

—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.

La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:

—No em pots deixar així, a mitja novel·la.

La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.

—Però llavors en tindrem dos.

—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.

—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.

Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.

La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.

—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.

—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.

—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.

La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.

I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».

La Nora li va deixar el bloc a la taula.

—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.

Va sortir del despatx.

«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.

Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.

10

L’Amàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en l’espiral obsessiva que l’havia arrossegada a tot el que havia fet, i que l’havia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on l’havia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.

—Avantatges de la nostra formació —li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.

Quan se’n va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser l’Amàlia, la intel·ligència tenaç de l’Amàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.

L’autocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues s’havien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.

—Et donen medicació?

—No. Ja no —va matisar sense entrar en detalls—. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.

—N’hi havia més, com... com tu?

—No exactament, eren pacients amb algun tipus d’obsessió.

—I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de l’adolescència, havies estat investigant la teva família?

—No exactament amb aquestes paraules.

Però sí que havia explicat que no es tractava només d’una obsessió, sinó també d’infringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no s’investiga».

—I saps d’on et ve?

—No m’ha donat temps d’esbrinar-ho.

La seva germana ho va entendre com un retret.

—T’hauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo m’hauria limitat a dir a tothom que estaves bé. —L’Amàlia es va tombar cap a la finestra.

—No t’enfadis; si no ho volgués, no tornaria...

—No en tinc cap dubte.

—Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...

—I en cap d’aquells moments de dubte se’t va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?

—Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, d’on et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot d’una manera tan radical.

—I, doncs, per què tornes?

—Perquè m’has vingut a buscar.

Li va agafar la mà.

Però l’Amàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.

—Va, ara de debò, per què?

—També perquè estic millor, em trobo més tranquil·la i capaç de contenir-me, de controlar l’ànsia. Ja no soc un perill per a mi mateixa.

—I tampoc per als altres?

—Què vols dir?

—Vaig llegir les teves notes. Sé allò de l’Elsa. Sé que la va matar la tieta Claudia, que va ser un accident, que ella li va donar aquell medicament perquè no sortís a comprar-se droga i que no sabia que l’Elsa ja la tenia a l’habitació, que va ser una sobredosi accidental... —L’Amàlia parlava a borbollons, mentre anava mirant al voltant, tot i que la resta de passatgers eren lluny i el soroll del motor impediria que algú sentís aquelles paraules.

—Llavors, també saps allò altre?

Era impronunciable, ni tan sols durant les sessions amb la psiquiatra havia aconseguit explicar-ho. No podia dir a ningú que sempre havia sospitat que hi havia alguna cosa oculta en la mort de la seva cosina Elsa, una de les persones a qui més s’havia estimat a la vida. I que, com no podia ser d’una altra manera, aquella sospita va perdurar durant anys, i que van ser unes paraules de la seva àvia, que estava agonitzant a l’hospital, les que li van revelar la veritat. Però ella no volia el balboteig d’una anciana, volia una confessió.

Va veure un altre cop el cos diminut i exhaust de l’àvia, intubada sota els llençols blancs, solcats per una franja blava amb el nom de l’hospital descolorit per les rentades. Havia arribat a la fase terminal i, sense el pal·liatiu dels calmants, els dolors eren molt intensos.

Els ulls espaordits de l’àvia després que ella li digués:

—Si no m’ho expliques, te la trec.

El seu dit assenyalava amenaçador la bomba de la morfina.

—Nora.

El seu nom era una súplica.

La mà dreta de l’àvia anava temptejant l’aire buscant el botó per cridar les infermeres. Auxili, allibereu-me del monstre en què s’ha convertit la meva neta.

Sí, un autèntic monstre que se li va abraonar i li va agafar la mà amb tanta violència que la va fer gemegar, un monstre enfollit que va ser capaç de mirar l’àvia als ulls.

—Digue’m la veritat.

—Nora.

—Digues-me-la o ho faré.

L’àvia es va lliurar al monstre, i li va explicar el que ella ja sospitava, que la tieta Claudia havia matat l’Elsa.

—Va ser sense voler, Nora. Ella es pensava que l’estava protegint. —L’àvia respirava amb dificultat—. Deixa’m anar la mà..., em fas mal.

I així ho va fer.

—És que jo..., l’Elsa.

—Ja sé com t’estimaves la teva cosina... Jo també... —L’àvia va tancar els ulls. La Nora no els tornaria a veure mai més—. Però la Claudia és la meva filla. I ara, ves-te’n.

Va morir aquella nit mateixa.

Assassinada, si no per la seva pròpia mà, si pel dolor provocat per la seva obsessió immisericorde. Els ulls tancats de l’àvia, que li demanava que se n’anés d’aquella habitació, eren més acusadors que la mirada que li hauria pogut dirigir. «No et vull veure mai més.»

I, com un autòmat programat, la Nora havia arribat fins i tot a anotar-ho als papers que la seva germana havia trobat amagats a casa de la tieta Claudia. Els mateixos papers que l’havien portada fins a la clínica.

—Per què ho vas fer? —li va preguntar l’Amàlia.

Es van quedar totes dues amb la vista clavada als seients del davant, com si estiguessin llegint alguna cosa en aquells reposacaps atrotinats.

Finalment, li va oferir una espècie d’explicació, l’única que tenia.

—Necessitava saber-ho.

En aquelles dues paraules hi havia tot el que li passava. Només dues paraules, males herbes a sota de les quals s’ocultava un entramat d’arrels fondo i enrevessat. «Necessitava saber-ho.» A qualsevol preu. Per això se’n va haver d’anar, perquè es va adonar que estava malalta.

—I ara tu també ho saps —li va dir.

—Només una part, no vaig llegir tots els teus papers.

Carpetes plenes d’informació sobre tota la família: els negocis esclavistes de l’indià; les especulacions brutes del besavi estraperlista, les seves connexions polítiques, les seves amants; unes trajectòries que el seu fill, l’avi Salvador, havia intentat imitar, i en què havia fracassat sempre. Havia aconseguit resoldre el misteri més gran de la família, sabia qui era la mare de la seva cosina Sílvia, un nom que l’oncle Basilio no havia revelat mai a ningú i que la Sílvia va rebutjar quan ella l’hi va voler regalar perquè complia divuit anys. Coneixia el passat delictiu i les activitats il·legals del seu pare. Els noms dels que havien intrigat per fer fora la mare de la universitat quan va començar a deixar de ser excèntrica per convertir-se en una malalta mental. Va saber abans que la seva germana que la seva parella anterior l’enganyava. Sabia que en Marc ocultava el seu alcoholisme i que l’Alícia l’enganyava amb un company del bufet. Coneixia el passat brutal de l’Ayala... Ho sabia tot.

—Doncs no ho facis. Encara que, de tota manera, ja tens el pitjor.

—L’Ayala es va endur la seva carpeta. No he arribat a veure què hi havia.

—No és tan interessant com t’imagines. —Com que l’Amàlia se la mirava amb incredulitat, va afegir:— Baralles per aquí, batusses per allà. Com una pel·li de... de Chuck Norris. —Es va estimar més desil·lusionar-la directament. I fer-li la pregunta més important:— Ara que saps la veritat, la podràs guardar?

—Sí.

—N’estàs segura, que podràs suportar això? Amb la càrrega de tot el que saps ara?

—Sí.

—Bé. Ara em fa falta descansar una mica.

Va tancar els ulls i es va quedar d’aquella manera com a mínim durant una hora. No dormia, ni ho feia veure. Els va tornar a obrir quan el conductor va fer una parada al camí perquè els passatgers mengessin alguna cosa i estiressin les cames. Quan van tornar als seients, va començar a explicar a l’Amàlia historietes de la seva estada al sanatori. Una mica exagerades, com sempre, buscant la part còmica per fer-la riure. Sempre ho aconseguia.

—Imagina’t, Amàlia, que jo era la que semblava més normal.

Quan la Nora va tornar amb dues tasses fumejants que va deixar a la taula, la seva germana li va preguntar:

—Tu estàs bé?

—I tant, per què?

—Doncs perquè t’he de cuidar. És la meva missió —va dir en un to de solemnitat exagerada perquè no es notés que estava parlant molt seriosament.

—Vinga, que et dicto. A veure si una de les dues acaba d’atrapar aquest paio.

Li va començar a llegir el text. L’Amàlia escrivia i completava a l’ordinador. De cop i volta, es va aturar amb les mans en l’aire a pocs centímetres del teclat. La Nora va creure que buscava una formulació millor, però la seva germana va deixar que les mans reposessin a la taula i li va dir:

—Saps el que em va dir la tieta Claudia l’altre dia? Que jo no soc una dona Obiols.

—I això què se suposa que vol dir?

—Que em falta alguna cosa.

Si es referia a la tendència a la deriva mental de les dones de la casa, a aquella ombra que les perseguia i les atrapava en algun moment, en realitat li havia dit que era una afortunada.

—No sé què se suposa que et falta, però és cert que t’assembles més al papa. —L’Amàlia se la mirava esperant algun exemple—. Tu ets més, diguem-ne, física.

—No és veritat.

—És clar, perquè tu boxeges perquè és espiritual. I qui es pegava amb tots els nois a l’escola?

—Ells s’ho buscaven. —L’Amàlia va tornar a col·locar les mans al teclat i les va aixecar de sobte com si estigués cremant—. També em va dir que s’ha adonat que jo sé coses.

—I què se suposa que saps?

—La història de l’Elsa —va dir abaixant la veu.

Els ulls se li van anar a la paret que les separava del despatx del costat. Potser el seu pare havia tornat, i ell no en sabia ni n’havia de saber res. Ara que l’Amàlia també coneixia el secret, ja el coneixien totes les dones de la casa. I només elles.

—I l’Ayala? —li va preguntar la Nora.

L’Amàlia va negar. Era cosa d’elles, de totes elles, digués el que digués la tieta Claudia. Però ja que la seva germana havia tornat a treure el tema, era hora de renovar els vots.

—Amàlia, si el papa arriba a saber mai això de l’Elsa, tant el que va passar com que totes nosaltres l’hi hem estat amagant, no sé què seria capaç de fer.

I si els seus pares arribessin a saber l’autèntica causa de la seva fugida, el seu crim, perquè havia estat un crim, l’ona expansiva d’aquella explosió ho destruiria tot, la família, l’agència...

—N’estàs segura, que ho podràs guardar?

—Sí.

—Amb la càrrega de tot el que ara saps?

—Sí.

Se la va mirar. Sí, l’Amàlia sí que podia.

11

Una tarda més rere les passes d’aquell home. L’Alejo Vera va baixar del metro a Sants i va comprar un flascó de Chanel núm. 5 en una perfumeria de l’estació. O tenia poca imaginació o certa mitomania, «Juguem que jo soc en Kennedy i tu ets la Marilyn, d’acord?». Va sortir al carrer.

Barcelona té llocs definitivament sòrdids, bruts, lletjos, degradats, però pocs són menys hospitalaris que l’estació de Sants i el seu entorn. Dos ermots amb nom de plaça recoberts per un paviment irregular i raspós, el fregament del qual frena els que n’intenten sortir i ofereix una benvinguda esquerpa als que hi arriben. A l’hivern, el vent i la pluja s’hi diverteixen canviant de direcció per atacar per tots els flancs; a l’estiu, el sol abrusador converteix la travessia en una gesta bíblica. Ni tan sols si la primavera i la tardor tornessin a Barcelona, no aconseguirien esborrar tanta aspror, no hi hauria flors que poguessin tornar a brotar ni arbres amb fulles groguenques que caiguessin a terra. Només formigó.

L’Alejo Vera caminava a pas lleuger. Anava a trobar-se amb la seva amant a casa seva, però més tard de l’habitual. El va fotografiar obrint el portal amb una clau pròpia. Aquella vegada, la Nora es va esperar en un altre bar. Si repetia el lloc d’observació, podia acabar cridant l’atenció dels propietaris. Va agafar un diari, va demanar un cafè i, envoltada pel soroll de les veus, la musiqueta infantiloide d’una màquina escurabutxaques amb tecles greixoses i el televisor, es va posar a esperar que l’home tornés a aparèixer. Aleshores hauria d’abandonar el local immediatament, de manera que va pagar la consumició i només va treure el mòbil de la bossa.

Quan van sortir, tot just acabava de revisar les necrològiques. Va deixar els morts del dia als seus tanatoris i va començar a seguir la parella. No anaven de bracet, ni hi havia res que els delatés com a parella. La dona deixava anar un rastre excessiu de Chanel, fruit potser de l’entusiasme o de la inexperiència; en qualsevol cas, hi havia alguna cosa a celebrar i anaven a fer-ho fora. Van caminar fins a un local petit de la carretera de Sants, on els van donar una taula en un racó recollit. El local tenia una barra d’estil retro on servien cerveses artesanes. Des d’allà va ser tan fàcil fotografiar-los mentre es feien petons que li va semblar gairebé ofensiu. No es va esperar que acabessin de sopar. Tenia el nom de l’amant, la seva adreça i les fotos, just el que l’esposa necessitava. No li havia demanat que esbrinés res més sobre la dona, què feia, si també era casada ni des de quan tenien aquella relació. La dona treballava en una notaria, potser s’havien conegut durant una gestió. Allò, a la seva clienta no li interessava. No interessava a ningú. «I tampoc a tu.»

Portava gravada al cervell una conversa amb la doctora que l’havia tractada al sanatori:

—No ho faré més. No ho faré més, doctora.

—És clar que no. Ja n’has tingut prou, oi?

—Prou? No.

—Aleshores?

—Ho vull controlar.

—Això és el que diuen tots els addictes.

—I això què vol dir?

—Que hi tornaràs a caure.

No, no hi cauria.

Va pagar.

Cas tancat.

Va trucar a l’Amàlia:

—Ja ho tenim.

Feina feta, només quedava redactar els informes. Això ho farien l’Amàlia i ella l’endemà al matí. Res més, ja no hi havia res més a fer.

La bullícia de la carretera de Sants l’atabalava. Els negocis estaven tancats, però la gent seguia omplint les voreres, entraven i sortien de les estacions de metro, estretes com forats de formiguers, els autobusos esbufegaven sota la càrrega humana, veus al carrer i d’altres de més esmorteïdes a l’interior dels locals. Es va ficar per un carrer lateral, una mica més tranquil·la. No sabia on anar. Tornar a casa volia dir sopar amb els seus pares, amb la interrogació tàcita del pare i la sospitosa tranquil·litat de la mare. Seria millor endarrerir-ne el retorn. Però al carrer, sense res a fer, tampoc s’hi sentia còmoda. No era com l’Amàlia, a qui li encantava vagarejar o sortir a córrer pels parcs. Per a ella, els parcs hi eren per travessar-los o evitar-los. La Nora no havia estat mai una passejadora.

I ara encara ho era menys, ja que per ser-ho és necessari disposar d’un lloc propi del qual sortir o al qual tornar. I ella no el tenia. Patia el càstig dels retornats.

Els retornats que ja no troben el seu espai, perquè ni els que s’hi van quedar eren els mateixos ni tampoc ho era la persona que tornava. Com els milers de soldats que tornen a casa després d’haver-se passat anys en captivitat. Els que els esperaven, les famílies, els amics, no havien apreciat els moviments subtils i constants que, com les plaques tectòniques, transformaven inexorablement els continents, els espais físics i afectius en què els retornats no acabaven d’encaixar. A més a més, menys en el cas de Martin Guerre, els retornats no podran ser mai tan bons com els fantasmes creats durant la seva absència; era com competir contra un germà mort, que es deia com tu i s’assemblava molt a tu, però que era millor que tu.

I Martin Guerre no era un retornat, era un impostor.

Va enviar un missatge al pare per dir-li que no aniria a sopar, que continuava observant, i es va ficar en un cinema.

Quan va tornar a casa, els pares ja eren al llit. Va pensar a prendre’s una pastilla per dormir, per no haver d’esperar el son; en els darrers moments de la vigília se li omplia el cap de sorolls i de veus. L’escena a l’hospital amb l’àvia, la veu d’en Manel, el fantasma de les seves darreres paraules, impossibles de canviar i de corregir. Però si es prenia la pastilla, no podria notar si sa mare tornava a voltar per davant de la seva porta. Li va costar adormir-se, pendent de percebre el so de les seves passes.

Tot i així, el divendres al matí es va despertar aviat. El seu dormitori estava just al damunt del dels pares. Va obrir els porticons d’una de les finestres. Li va semblar distingir al jardí una ombra a la finestra de la cuina de la tieta Claudia, però també podria ser el moviment d’algun dels arbres amb la llum incipient del matí. Es quedaria a l’habitació fins que els seus pares s’haguessin llevat i haguessin esmorzat. Va anar de puntetes fins a l’antic estudi de la mare per buscar-hi un llibre. Es va decidir per Amor y pedagogía d’Unamuno. La seva mare els l’havia llegit quan eren adolescents, a la sala, amb ells estesos als sofàs menjant llaminadures. Més ben dit, els l’havia començat a llegir, perquè la lectura es va quedar a mitges per culpa d’una crisi. Els seus germans van acceptar la interrupció, però ella va agafar el llibre i el va acabar pel seu compte.

Es va estirar al llit i va començar a llegir. Recordava les rialles de la mare quan arribava a determinats passatges. Cap a les set li va sentir la veu, i també la del pare. Ja es llevaven. Passes, la dutxa, la cisterna del pis de sota. Van baixar les escales com de puntetes per respectar el seu suposat son. Va continuar llegint durant més d’una hora. I va sortir quan va suposar que l’Amàlia estaria a punt d’arribar.

La va esperar al despatx, passant a l’ordinador les seves notes de la tarda anterior i arxivant les fotos definitives. L’Amàlia hi va arribar a les nou.

—I el papa? —va preguntar.

—No ho sé, em pensava que seria a l’altre despatx.

—No, no hi és.

—Deu haver sortit. Què està portant?

—Diu que una falsa baixa laboral, però em sembla que es tracta d’algun dels seus tripijocs —va dir l’Amàlia—. Treballa amb... l’Ayala.

—Li pots dir Daniel, si vols.

La seva germana va somriure.

—A ells no els agrada.

—El què?

—Que estiguem junts.

—És normal. És una mica estrany. Però ja s’hi acostumaran.

—I tu?

—Jo què?

—Collons, Nora! No et facis la longuis. Que què en penses.

—Doncs, res.

El llavi superior de la seva germana tapava l’inferior. Era una expressió que adoptava des que era petita quan la contrariava alguna cosa, i que li inspirava tanta tendresa que no s’hi va poder resistir:

—A veure: tu estàs bé?

—Sí. Molt.

—Aleshores em sembla perfecte. Ens hi posem?

Van acabar l’informe. La Nora va treure el cap al despatx del costat. Només faltava el seu vistiplau i ja podrien trucar a la clienta. Però el seu pare encara no havia tornat d’allà on fos que havia anat.