Kitabı oku: «Els bons fills», sayfa 5

12

Per molt que somrigués, l’esquelet mirava amb enveja els músculs que cobrien els glutis de la figura que li donava l’esquena a la cantonada oposada de la sala d’espera. Les conques buides dirigides cap a la tauleta, en què mig metre de pura carn plàstica es tensava en una posa rodiniana per posar en evidència dues semiesferes jactancioses sostingudes per unes cuixes simètriques. Com suposava que devien fer tots els pacients, quan va agafar una de les revistes que la figura custodiava, en Mateo va comprovar que no tenia genitals. Potser saber-ho hauria consolat aquella figura d’ossos de mida natural a la qual li penjaven els braços una mica deprimits.

Va treure les ulleres de llegir de la butxaca de l’americana. Les tenia des de feia dues setmanes. Se les havia fet fer en una òptica del centre de Barcelona. No volia que el veiessin entrant en un oculista. I el mateix pudor l’havia portat a aquella consulta fora del barri; tampoc volia ser el detectiu que es va lesionar l’espatlla dreta, i no en una baralla o en una persecució, sinó fent un gest brusc quan intentava agafar al vol un bolígraf que rodava suïcida per la taula. I que ni tan sols va aconseguir salvar de la caiguda. Lesió del manegot dels rotatoris, un esquinç. Era una lesió lleu, i també les ulleres tenien poca graduació, però eren els heralds de la vellesa.

Va dedicar els minuts següents a observar la resta d’objectes que decoraven la sala d’espera i, encara que va intentar burlar-se d’aquelles pretensions pseudoorientals, no va aconseguir treure’s de sobre la sensació de debilitat. Tenia la vista perduda en una figura de Buda de botiga de decoració quan el va cridar una veu cavernosa:

—Mateo Hernández?

El fisioterapeuta el reclamava. Era un home de la seva edat, amb un cap ovalat del qual penjava una gran papada. La va suposar gelatinosa, però no tremolava quan parlava, com si l’escultor que havia modelat aquell bust s’hagués oblidat de treure-hi un bon tros d’argila. Es va posar en mans del Buda real.

—A veure aquesta espatlla.

Quan va sortir de la consulta, es va mirar el mòbil. Un missatge de l’Amàlia que deia que havien tancat el cas de la infidelitat i ja tenien tots els papers a punt. Les seves filles eren bones. L’Ayala i ell també ho eren, en les seves coses. Va voler atribuir el malestar que li provocava la feina que estaven fent a la depressió lleu per culpa de les ulleres noves i la lesió de l’espatlla. Abans aquestes coses no li passaven.

També podia ser que el retorn de la Nora tingués a veure amb tot allò. Durant els darrers mesos, la recerca de la seva filla havia estat un motor poderós en la seva vida. Ara, apagat definitivament, tornava a la normalitat anhelada i, al mateix temps, notava una mena de carència, una sensació estranya, una mica perversa, com qui abandona la ciutat per viure a la naturalesa i de sobte s’enyora del soroll del trànsit.

Va travessar la plaça de Lesseps, amb la seva arquitectura incomprensible i el seu caos perenne, per arribar a l’aparcament. De vegades, en altres barris, l’assaltava una desubicació lleugera. Sabia que els seus pares, que havien arribat de fora, també s’havien sentit d’aquella manera, tot i el seu desig i el seu sentiment voluntariosos de pertinença, perquè Barcelona és una ciutat sempre disposada a recordar a qualsevol d’on prové i la sort que té de poder viure-hi. Ell no era cap foraster, havia nascut a la ciutat, però no tots els barris de Barcelona li resultaven propis. Hora de tornar a Sant Andreu, al seu territori.

13

Divendres a la nit, l’Alícia va tornar del seu viatge de feina. I, així que ella va travessar la porta, en Marc va enviar el detectiu cap al carrer, tot i que hi va sortir protestant: escorcolla-li la bossa, mira-li les butxaques, dona un cop d’ull al mòbil, ensuma-li la roba. «Ves a la merda! No soc un ensumabraguetes de novel·la de quiosc. Deixa’m tranquil!» L’Alícia li havia dit que ja no es veia amb l’altre i ell, en correspondència, havia deixat de freqüentar el local del Tibidabo. Fins que un dels dos patís una «recaiguda». El que importava era que sempre tornaven a casa i que, a la seva manera, continuaven junts.

Així doncs, van passar un cap de setmana tranquil, casolà, sense preguntes. De vegades, moltes vegades, es viu millor així. L’hi havia ensenyat la seva professió.

Com era habitual, dilluns va entrar a la cuina per prendre’s un segon cafè amb la seva mare abans d’anar a l’agència. També hi havia la Nora, que llegia a la mare un obituari a la tauleta.

—Eugene Cernan —va dir la mare.

—Qui era aquest? —va preguntar.

—Un astronauta americà, pel que es veu l’últim home que va trepitjar la Lluna. —La mare va fer petar la llengua, una de les seves formes de desaprovar.

—Aquí diu que hi va anar dues vegades —va afegir la Nora. Va aixecar la vista per mirar-se’l i a ell li va semblar veure-hi una lluïssor burleta: «Com et tira aquesta cuina».

—Doncs quina pena que ningú en recordi el nom —va dir ell.

—Tampoc sembla que fos el rei del carisma. La seva frase més memorable va ser —va llegir la seva germana—: «El repte estatunidenc d’avui ha forjat el destí de l’home de demà».

Els altres dos es van posar a riure a la vegada, però no de la mateixa manera. La Nora se’n burlava des de la commiseració. La seva mare des del menyspreu.

—Doncs fa una mica de pena que ens en tornem a recordar només perquè s’ha mort —va dir ell.

—Home, això que ens en tornem a recordar... Tu sabies que existia? —va preguntar la Nora.

—Més al meu favor. Això sí que és trist, que hi hagi gent que t’assabentis que va existir el dia que t’arriba la notícia de la seva mort.

—Si volia cridar l’atenció, s’hauria pogut morir abans, el molt imbècil —va dir sa mare.

La seva germana també va percebre l’agressivitat gratuïta de la mare, una violència verbal, encara continguda, que s’adreçava sense motiu aparent contra qualsevol, encara que fos un astronauta mort.

—Què se li deu haver perdut a ningú a la Lluna? —va continuar la mare en un to ofès, com si es tractés d’un greuge personal—. Què hi feia, aquell tros de quòniam a la Lluna! Quin malbaratament de recursos perquè un imbècil faci quatre passets! Perquè s’ha de ser imbècil per...!

Començava una espiral d’insults en què, un cop esgotat aquell astronauta poc carismàtic, es buscaria un altre objecte d’atenció. Per sort, tenia allà la Nora, que va començar a riure, com si el que acabava de dir la mare fos graciós i no el primer avís.

—Pobret, no t’acarnissis amb ell —va dir en to de broma—. Anem a prendre un altre cafè a la seva salut. En vols un, Marc?

—És clar, per això he vingut.

—I tu, mama?

La seva mare va negar amb el cap.

El molinet va cobrir uns segons de silenci, mentre la Lola agafava la tauleta de la Nora i es mirava la foto amb menyspreu, decantava el cap i després suavitzava l’expressió:

—Tenia els ulls bonics.

—Tros de quòniam amb ulls bonics —va dir la Nora mentre preparava els cafès.

—I el cabell gris. És gris, oi? Atractiu.

—En què quedem, mama? Tros de quòniam o atractiu?

El cafè va començar a sortir.

—Mireu, aquí hi diu que durant aquell passeig lunar va escriure les inicials del nom de la seva filla Tracy a la superfície del satèl·lit, TDC, i que la manca d’erosió farà que perduri milers d’anys.

Mentre la mare continuava muntada en aquell pèndol emocional desenfrenat, la Nora li donava l’esquena, de manera que ella no pogués veure que, abans de girar-se amb una tasseta a cada mà, la seva germana componia una expressió de burla.

—Ben fet, Eugene, tros de quòniam, atractiu i figaflor —va dir.

Aquella darrera era la paraula que sempre feia servir quan algú es posava massa sentimental.

—I perdona-la perquè no sap el que diu —va contestar la mare.

La Nora havia aconseguit aturar el pèndol. Aquesta vegada.

Poc després va aparèixer el pare.

—Que vens, Marc? Tinc feina per a tu.

Van travessar el menjador i la sala i van entrar al passadís. En Marc va tancar la porta. Enmig de la negror, el pare es va aturar i li va parlar a l’orella:

—Es tracta d’un matrimoni que va perdre la seva filla adolescent.

—Va perdre o ha perdut?

—Va perdre. Es va suïcidar fa un mes.

Malgrat que la foscor era gairebé total, va percebre que tancava els ulls.

—És molt recent i el dol és gran, per això vull que te n’ocupis tu.

No va esperar resposta. Van entrar al despatx.

En Jordi Reig i la Remei Pérez esperaven davant de l’escriptori agafats de la mà. Tots dos devien tenir uns quaranta anys. A ell, el dolor li havia carregat les espatlles; ella portava el cabell recollit per ocultar que havia deixat d’esforçar-se per tapar les canes. Encara que cap dels dos anava vestit de negre, ni tan sols de fosc, semblava que el despatx s’havia quedat immers en una llum cendrosa.

El pare el va presentar.

—S’ocuparà de la investigació.

Escollia paraules neutres, i no només per professionalitat, sinó també perquè, en determinades situacions, era difícil trobar-ne de millors. Va seure al seu costat al darrere de l’escriptori i els pares es van orientar cap a ell.

—La Martina —va dir el pare, i va assenyalar una foto que hi havia a la taula.

En Marc la va agafar. S’hi veia de mig cos una adolescent que somreia. Del cap decantat li penjava una llarga cabellera castanya. Tenia els ulls grans, molt enganxats a un nas amb una lleugera corba otomana que s’assemblava a la de la seva mare.

—Tenia catorze anys.

Es va quedar esperant que digués alguna cosa més.

—Les últimes setmanes la vam notar estranya —va intervenir la mare—. Però, per molt que li vam preguntar, no ens va voler dir mai el que li passava. Ni a mi ni al seu pare.

—Tampoc va explicar res al seu germà.

—I un dia ens la vam trobar...

—A la banyera...

—Es...

—Es va tallar les venes.

—I no ens va deixar cap nota.

—Res.

—Vam mirar per tot arreu, al mòbil, a l’ordinador... Res.

Respiraven agitats. Van abaixar la mirada i es van tornar a quedar quiets, agafats de la mà.

—Què hem fet malament? —va preguntar en Jordi Reig, després de recuperar-se del relat. Però no es dirigia a ell, a qui potser considerava massa jove per respondre, sinó al seu pare.

—Els pares no podem vetllar sempre pels nostres fills. I hi ha tantes coses que no en sabem... —va contestar en Mateo, i en Marc es va sentir massa al·ludit.

—Però és que només tenia catorze anys. —L’home lluitava per mantenir la mesura—. Complits feia dos mesos.

En Marc no pensava explicar-li quants secrets pot guardar una vida de catorze anys, qualsevol ho pot saber només recordant com era precisament a aquella edat. Els éssers humans aprenen a fingir fins i tot abans que a parlar.

—Ens faria bé saber-ne més, em sembla —va intervenir la mare.

—Potser entendre el que li passava.

«El que li passava i que vostès no van veure.»

—N’estan segurs? —va preguntar llavors.

—N’estem segurs, oi que sí? —es van preguntar tots dos mentre es miraven.

I es van respondre que sí.

En Mateo, en el seu paper de director de l’agència, va començar a tractar qüestions tècniques: durada de la investigació, honoraris, visites, documentació. Mentre que a en Jordi Reig el van animar aquells protocols que implicaven ordre i acció, la Remei Pérez mirava per la finestra que donava al jardí del davant de la casa, com si desitgés fugir del despatx. El seu marit també ho va notar. Aleshores va oferir a en Marc:

—Vol veure l’habitació de la Martina?

La seva dona li va deixar anar la mà.

—Però..., ara?

—Si volen, hi vaig més tard. Puc ser a casa seva d’aquí a un parell d’hores —va dir ell. Es va mirar l’adreça a les notes del seu pare. Vivien al carrer Varsòvia, a prop de la plaça del Guinardó.

Els pares ho van acceptar i se’n van anar poc després.

En Marc s’havia guanyat la fama de tenir bona mà amb els adolescents, però fins aquell moment s’havia tractat d’adolescents vius. La majoria afligits precisament per un excés de vida; tanta que no els cabia al cos ni al cap i els empenyia a cometre tota mena de bogeries.

—Què creus que busquen? —es va preguntar en veu alta.

—No ho sé. Però no crec que ho facin en cap cas per perdonar-se.

Potser els feia falta trobar la causa exacta del seu error perquè el dolor deixés de ser difús i poder castigar-se amb més severitat. Així és com s’actua quan la culpa agafa les regnes.

I res del que en Marc pogués trobar ho podria impedir.

14

—He vingut a veure’ls a vostès, senyor Hernández, tot i que l’agència, la veritat, em queda una mica lluny, perquè m’han dit que en aquests... assumptes vostès són els millors.

Només va poder respondre amb un gest discret d’assentiment. En Mateo estava d’un humor excel·lent. La falsa modèstia no serveix per captar clients, tret que s’ensopegui amb un eslògan publicitari tan extraordinari com el de l’agència Sixt de lloguer de cotxes. Però ell no li diria que no, que ells eren els segons millors i que, precisament per això, s’hi esforçaven més. Ells s’hi esforçaven més sempre. Perquè no eren ni els segons, però, sobretot, perquè quedaven una mica lluny.

—Vostè dirà.

Una hora més tard va acabar de passar a l’ordinador les notes del nou cas. La dona que buscava el seu marit «desaparegut» perquè pagués la pensió alimentària que li devia. Faltava decidir a qui l’hi assignava. Tenia la Nora i l’Amàlia disponibles. Les podia posar a treballar juntes una altra vegada, ho havien fet molt bé. O potser només hi posaria la Nora, perquè veiés que gaudia de tota la seva confiança. Ho consultaria amb la Lola.

Se la va trobar a la cuina remenant un cafè de filtre en una tassa de color ambre. La mare de la Lola havia aconseguit aplegar una vaixella Duralex completa amb cupons Ahorro del Hogar. Delmada pels anys, els nanos i alguns atacs de fúria de la Lola, aquella tassa ambarina era una resta del tresor familiar.

Se li va asseure al davant, al costat de la finestra. Captava de reüll els moviments de la Claudia en un parterre del jardí.

Li va explicar el cas.

—Posa-hi l’Amàlia. Això de perseguir marits subnormals li surt de meravella.

Li va semblar bé.

—Posa-la amb l’Ayala —va afegir després de rumiar-s’ho un moment.

—Amb l’Ayala?

—Per si la cosa es posa dura. Pel que t’ha explicat la dona, aquest paio sembla un cabronàs de categoria.

No li podia explicar que a l’Ayala el necessitava ell per al seu encàrrec per sota mà. Va dir que sí i va començar a calcular si podia cobrir algunes hores de l’Ayala i quan li podria costar, just ara que arribava la fase de posar-se amenaçadors físicament, ficar un tercer col·laborador que s’encarregués d’aquella tasca. D’aquells que no figuraven a les nòmines. Trucaria a l’Arsenio Silva.

—Et sembla que durarà gaire? —li va preguntar ella.

—El què?

—Això de la nena i l’Ayala.

—No ho sé. Espero que no.

—Jo també.

—Això que ells dos portin aquest cas, no deu ser també una mica per minar-los la moral? —li va preguntar en broma—. Perquè vegin com acaben molts.

—Encara que no t’ho creguis, no se m’havia acudit, però si hi ajuda, benvingut sigui —va contestar ella, i va remenar el cafè amb la cullereta.

No hi havia manera que la Lola abandonés el seu cafè soluble, una olor que a ella li recordava els esmorzars de la seva infantesa i a ell els hotels barats als quals l’havia portat la seva professió. Havia comprat dues bones cafeteres a la botiga d’electrodomèstics del seu germà Basilio, una per a la cuina i l’altra per al despatx. Aquesta vegada semblava que el negoci del seu germà petit, entestat a ser comerciant malgrat les seves poques aptituds, anava tirant. Es va posar al comandament de la màquina.

—He estat escoltant la gravació de l’entrevista del cas que porta en Marc —va començar la Lola, i en Mateo va haver d’esperar que el molinet acabés la seva feina—. En aquest parell hi ha alguna cosa estranya.

—Els pares? No ho crec. Gent bastant normal.

—No em refereixo a això. —Va fer un glop al cafè—. És per com es preguntaven l’un a l’altre si n’estaven segurs. Bé, ells deuen saber el que es fan. Però potser podries esbrinar què passa si trenques aquesta unitat.

La Lola es va despistar amb una pluja de fulles de la xicranda de floracions embogides que havia plantat l’indià i que el vent repartia pel jardí. En qualsevol moment apareixeria la Claudia amb el rastell, una mà de metall crispada amb la qual intentaria atrapar-les fins i tot per sobre del terra de ciment.

—M’ho esclariràs o t’he de desxifrar com a un oracle? —li va demanar en Mateo amb el cassó de la cafetera ple de cafè molt a la mà. El va encaixar a la màquina i la va posar en marxa.

—Vull dir que han vingut junts, parlen de «nosaltres». Ho has de descompondre en dues vegades «jo».

El rugit de la cafetera va ocultar el seu propi gruny. Maleït sia, Lola! Havia escoltat la gravació, segurament mentre feia mots encreuats, i semblava haver-hi trobat alguna cosa que a ells se’ls havia escapat.

Es va prendre el cafè a la cuina, com si no li fes falta anar-se’n corrents al despatx. Fins i tot es va prendre el temps d’esbandir la tassa i desar-la a l’armariet abans de tornar-hi. Ni tan sols va tornar a escoltar la gravació de la conversa amb els clients, sinó que els va trucar directament, tot i que no al telèfon fix, sinó als dos números de mòbil que li havien donat.

—Sisplau, vingui demà vostè sola i m’ho explica.

—Sisplau, vingui demà vostè sol i m’ho explica.

—Està bé. Però, si pogués ser, m’agradaria parlar també amb vostè tot sol, sense altres persones. Només vostè —li va demanar la mare.

—No s’amoïni.

I al pare el va notar alleugerit quan ell, fent un paral·lelisme amb la petició de la mare, li va dir que no hi hauria present cap dels seus col·laboradors.

15

El dimecres a les deu del matí, a una hora en què la seva dona s’imaginaria que era a la feina, en Jordi Reig va entrar a l’agència. Va ser una trobada breu, com pertocava a una cita secreta.

—Als meus companys els sembla admirable que hagi tornat a treballar. Però, quina altra cosa puc fer?

Llavors el pare de la Martina va obrir el maletí al qual s’aferrava amb una mà amb els artells blancs i li va lliurar l’informe del forense.

—La meva dona no l’ha vist. Ni tan sols saps que existeix. I no vull que ho sàpiga si no és imprescindible. Per a ella, la Martina era la nena més bona i innocent.

Se’n va anar sense esperar-se que en Mateo llegís que, segons l’informe, la noia mantenia relacions sexuals freqüents, tant vaginals com anals.

A les dotze del migdia, a una hora en què el seu marit s’imaginaria que era a la feina, la Remei Pérez va entrar a l’agència. Caminava inclinada cap endavant, pressionant la bossa com si formés part del seu estómac i li fes mal. En va treure una foto. Estava incompleta, però als trossos que ella havia enganxat amb cinta adhesiva s’hi veia la seva filla estirada despullada en un llit amb actitud lasciva, amb les cames obertes; amb una mà es tocava un pit, a l’altra hi tenia un dildo.

—El meu marit no l’ha vista. I no vull que la vegi. No sé què faria si veiés això. Però vostès l’han de tenir.

Se l’havia trobada a la paperera el dia que la nena havia mort.

Se’n va anar una hora més tard, després de parlar, parlar i plorar sense embuts amb un desconegut amb qui no va haver d’ocultar el dolor.

—A alguns dels meus companys els semblo una persona freda perquè ja he tornat a treballar. Però, quina altra cosa puc fer?

En Mateo va obrir la finestra que donava al jardí del davant de la casa perquè l’aire fred s’endugués la tristesa que hi havien deixat. Més enllà del porxo, sostingut per dues columnes blanques ostentoses, les fulles de les denses mates d’aspidistres brillaven malgrat la poca llum del dia. Va agafar el mòbil i va enviar un missatge de veu a en Marc per resumir-li la visita dels pares de la Martina Reig i demanar-li que passés a la tarda, després de dinar, a recollir el nou material.

Però el seu fill va aparèixer només mitja hora més tard. Les seves passes dures pel passadís anunciaven que s’acostava al despatx enfadat, i en Mateo va tenir el temps just d’amagar darrere d’un arxivador la cinta elàstica amb la qual feia els seus exercicis de rehabilitació de l’espatlla en secret. Dret, al mig de l’habitació, va convidar el seu fill a ocupar una de les butaquetes blaves.

—Això no ha estat bé, papa.