Kitabı oku: «Llengua i Estat», sayfa 2

1. JERARQUIA LINGÜÍSTICA I SEGURETAT LINGÜÍSTICA

El propòsit d’aquest capítol és explicar dos conceptes centrals per a aquest treball, tenint en compte el debat que hi ha sobre el multilingüisme en les ciències socials que tracten el fenomen polític en un sentit ampli, tant en el dret com en la ciència política, la teoria del dret, teoria política, teoria de l’Estat o la sociolingüística, entre d’altres. I ho farem de manera específica considerant la profunda revisió a què ha estat sotmesa, en les últimes dècades, la teoria liberaldemocràtica sobre els drets col·lectius en el seu debat amb les concepcions comunitaristes, i que ha comportat un intent seriós de conciliar el proteccionisme cultural i lingüístic del comunitarisme, sovint vinculat a concepcions nacionalitàries properes a «la construcció de l’Estat des de la nació» o nation-building, amb les teories liberaldemocràtiques que figuren a la base de les societats democràtiques pluralistes contemporànies.

Un procés de debat intel·lectual que busca construir discursivament propostes de redefinició de la comunitat política, basades en el pluralisme multiculturalista i crítiques amb les concepcions nacionalitàries tradicionals, que solen estar pròximes a «la construcció de la nació des de l’Estat» o, el que és el mateix, al nacionalisme d’Estat, sovint autoritari i antipluralista quan parla de la nació estat.

La primera secció d’aquest capítol centrarà l’atenció en la noció de jerarquia lingüística, com a concepció implícita dominant en la regulació legal-constitucional de la diversitat lingüística per bona part dels estats nació contemporanis i, de manera concreta, en la Constitució espanyola de 1978. Tractarem de mostrar l’origen del concepte i l’evolució del seu significat, així com el seu valor descriptiu i analític.

La segona secció explica el concepte de seguretat lingüística, situant-lo en el context intel·lectual en què naix, la seua evolució i el sentit que li donem en aquest treball, que ens serà d’utilitat en la reflexió final d’aquesta investigació.

EL CONCEPTE DE JERARQUIA LINGÜÍSTICA

El concepte de jerarquia lingüística és utilitzat, per primera vegada, pel lingüista Noan Chomsky amb un sentit ben diferent del que tindrà posteriorment en les ciències socials. Chomsky (1956 i 1959) fa servir el terme jerarquia lingüística per a descriure «les propietats dels tipus de llenguatges formals i les gramàtiques corresponents amb relació a la seua complexitat computacional» (Gallego, 2008). La jerarquia lingüística de la qual parla Chomsky fa referència a l’existència de quatre tipus de llenguatges formals i que cada llenguatge comporta un tipus diferent de problemes i lògiques distintes pel que fa a la computació.

Posteriorment i partint dels estudis de Chomsky, Marcel-Paul Schützenberger (1963) desenvoluparà la teoria dels llenguatges formals i les seues relacions. Els treballs de Chomsky i de Schützenberger van ser essencials per al desenvolupament de les ciències de la computació i de la lingüística contemporània i fixaren el concepte de jerarquia lingüística, relacionada amb els llenguatges formals, que rep també el nom de jerarquia de Chomsky o de jerarquia de Chomsky-Schützenberger.

Ara bé, les troballes de Chomsky van anar més enllà de l’àmbit de la computació, i comportaren una revolució radical en l’estudi científic de les llengües i de les seues gramàtiques. En aquest sentit, la principal troballa de Chomsky fou demostrar que únicament la gramàtica transformacional o que tenia en compte el context podia explicar la complexitat de les llengües naturals o parlades pels éssers humans.

De fet, Chomsky demostrà que, en concret, la llengua anglesa presentava característiques que no podien ser reflectides ni per les gramàtiques tradicionals, que posaven l’accent en la història del lèxic i les estructures gramaticals formals, ni per les gramàtiques més modernes, que posaven l’atenció en l’estructura de la frase. Chomsky posarà, així, les bases de la gramàtica generativa i transformacional que és el paradigma científic que ha dominat la lingüística des d’aleshores, i que ha contribuït a distingir entre «llengua cultivada», vinculada a les gramàtiques tradicionals, i les «llengües naturals», que parlen les persones, i a les quals ens referirem més avant.

Val a dir que aquesta idea de la jerarquia lingüística de Chomsky i Schützenberger descriu el grau de permeabilitat o impermeabilitat d’unes estructures lingüístiques respecte a altres estructures lingüístiques. Així doncs, el concepte només es refereix a l’existència d’una més o menys gran capacitat de determinats llenguatges per a ser impermeables a la presència i el contacte d’altres llenguatges. No hi ha, per tant, en aquesta referència al concepte jerarquia lingüística cap mena d’idea de poder o de desigualtat en els usos socials de les llengües.

De fet, la lingüística actual, quan estudia els fenòmens de la variació lingüística i la lògica que segueixen els canvis i les innovacions en les llengües i les influències que exerceixen entre si les llengües en contacte utilitzen també la paraula jerarquia, dins del concepte jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, per a determinar quins són els aspectes d’una llengua més proclius a transformacions i els més estables. Generalment, es considera que la part més inestable de les llengües és el lèxic, seguida de la morfologia i la sintaxi i, en darrer lloc, la fonètica. Amb tot, no hi ha consens entre els autors i la jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, depén sovint de la llengua, de la realitat sociolingüística, del prestigi de les llengües i de les situacions de contacte de llengües (Valls, 2013).

Caldrà esperar fins que els estudis sobre llengües en contacte tinguen en compte els aspectes sociolingüístics perquè el concepte canvie el seu sentit. I també que els estudis de teoria política, de dret o de ciència política posen de manifest les desigualtats de poder, de drets o de consideració social de les diferents llengües i, per tant, dels seus parlants en societats on hi ha la convivència de parlants de diverses llengües. Serà llavors quan el concepte jerarquia lingüística, unit sovint al de supremacisme lingüístic, canvie el seu significat i subratlle el diferent tractament que reben les llengües dels diversos poders i àrees de poder, i com d’aquesta manera els parlants d’unes llengües o d’unes varietats lingüístiques ocupen una posició subalterna respecte als parlants d’unes altres llengües o varietats lingüístiques.

En aquest sentit, és necessari recordar que les llengües no són un simple instrument d’intercomunicació entre les persones individualment considerades; sinó que, essencialment, són sistemes d’expressió que defineixen i configuren la realitat immediata i global, i alhora són instruments de representació simbòlica, d’identificació i d’afirmació de les diferents comunitats humanes, ja que connoten significats compartits, generen identitat i delimiten una comunitat de parlants determinada (Lamuela, 1994).

En conseqüència, en les comunitats polítiques amb llengües en contacte, l’existència de poder lingüístic i de jerarquia lingüística va lligada al fet que els parlants de les llengües dominants i considerades, com hem vist, amb valors positius de superioritat i de més utilitat, siguen també considerats persones superiors per tal com són més cultes i preparades. I, en sentit contrari, els parlants de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística siguen considerats amb el valor que s’atorga a la seua llengua; és a dir, com a persones socialment i culturalment inferiors. De fet, les dinàmiques de jerarquia lingüística van lligades, molt sovint, a situacions de desigualtat socioeconòmica i domini social, de diglòssia en els usos de les llengües i de conflicte social i polític al voltant de les llengües en contacte.

En la construcció del discurs ideològic sobre l’existència d’unes «llengües superiors» i unes «llengües inferiors», o sobre les formes superiors i inferiors de parlar o d’escriure una llengua, té una funció determinant la confusió entre llengua escrita i llengua en general, i la consideració de la llengua escrita cultivada com la forma superior d’una llengua i la parla oral habitual i tradicional com a formes defectives o errònies d’una llengua cultivada. Aquesta idea, tot i estar socialment molt estesa, no té cap fonament científic, d’acord amb els principis de la lingüística contemporània (Moreno Cabrera, 2015: 61-82).

En aquest sentit, el que anomenem «llengua» és una abstracció, les persones no parlem «una llengua», sinó una «varietat lingüística pròpia» que s’assembla a les varietats territorials i socials que parlen persones amb les quals podem comunicar-nos sense massa dificultats. Així, de manera abstracta, considerem «llengua» la suma de les varietats de parles territorials i socials relativament semblants i suficientment diferents d’altres conjunts de varietats lingüístiques amb què la comunicació resulta molt difícil o impossible.

Les úniques llengües naturals són les varietats lingüístiques parlades, que estan en transformació permanent i que tenen el mateix valor lingüístic i comunicatiu per a qualsevol grup de parlants que comparteixen un mateix codi comunicatiu; o, dit en altres paraules, cap varietat o parla social o geogràfica no és superior a cap altra en termes lingüístics (Saussure, 1991). Ara bé, el desenvolupament humà ha multiplicat les relacions entre les persones i genera unitats de relacions polítiques, socials i econòmiques que ultrapassen l’àmbit geogràfic de les varietats lingüístiques pròpies i que, fins i tot, en algunes funcions, tenen un abast mundial en aquests moments.

En aquest sentit, en el procés de naixement i conformació dels estats moderns que s’inicia en la baixa edat mitjana es desenvolupen sistemes de convencions ortogràfiques i gramaticals que, en determinades llengües europees, donen lloc a una «llengua cultivada» que actua com a model de llengua de referència o «llengua estàndard». El fet pel qual una variant lingüística o unes variants lingüístiques esdevenen la referència principal de la llengua estàndard, com recorda Saussure, és divers; però sempre vinculat a la idea de prestigi i, sobretot, de poder. En ocasions, és producte del prestigi intel·lectual (cas de l’italià, que pren com a referència el toscà del Renaixement); però el més habitual és que l’element determinant siga el poder social i econòmic, quan la varietat lingüística estàndard és la de les classes i grups socials i intel·lectuals dominants, o el poder polític, quan el model estàndard és la varietat lingüística de la cort.

Posteriorment, les acadèmies de la llengua, l’escola, les institucions públiques i els mitjans de comunicació contemporanis situaran la «llengua estàndard» en una posició social i política dominant. Això, però, no hauria de fer oblidar que, lingüísticament, la «llengua estàndard» o «llengua cultivada» no és més que una forma lingüística artificial, codificada i útil per a la intercomunicació, sobretot escrita, de parlants de diferents varietats lingüístiques vives. A més, la llengua estàndard o la llengua cultivada no és una varietat lingüísticament superior i jeràrquicament més elevada que les varietats vives d’una llengua, que són plenament actes, en termes lingüístics, per a la comunicació humana en totes les seues dimensions.

Així doncs, les llengües naturals són sempre parles o variants locals, i totes són igualment «correctes» i útils per a expressar qualsevol tipus d’informació i per a comunicar-se amb altres persones; i en cap cas són variants inferiors d’una llengua. La llengua estàndard, per contra, és una llengua artificial, creada per a transmetre de manera escrita i abstracta el coneixement, i serveix per a facilitar la comprensió escrita, i, en una altra mesura, oral dels parlants de varietats lingüístiques diferents d’una mateixa llengua; però, encara que aparegué lligada al poder i als grups socials i intel·lectuals dominants, no és una forma superior de la llengua.

Per les seues característiques, les «llengües estàndards» són models de llengua codificats racionalment per autoritats lingüístiques que tracten de mantenir aquells trets homogenis que permeten la intercomunicació entre els parlants de les diferents varietats d’una llengua i prestigien determinades formes lingüístiques i en rebutgen unes altres; mentre que les variants lingüístiques naturals són heterogènies, canviants i tendeixen a la diversitat. Els missatges entre una persona que escriga, per exemple, en la llengua estàndard anglesa a l’Índia no tindran gaires problemes a l’hora de ser compresos per una altra persona de parla anglesa d’Austràlia, d’Anglaterra o dels Estats Units d’Amèrica; però la comunicació comprensiva serà més difícil quan s’expresse oralment amb les mateixes persones usant les variants lingüístiques pròpies. Això passa amb totes les llengües.

Per tant, no tenen sentit les afirmacions, habituals en les ideologies dels nacionalismes lingüístics, que confonen les categories «llengua» i «llengua estàndard». Sovint, partint d’aquesta confusió conceptual, s’afirma l’existència de llengües consubstancialment més homogènies que unes altres. En les primeres, generalment, es valora la llengua estàndard; en les segones, les variants dialectals tradicionals, que són dues categories diferents: dues «llengües» distintes i no comparables. Les primeres serien llengües superiors i les segones tindrien un valor inferior i estarien compostes essencialment per dialectes que poden arribar a ser inintel·ligibles. S’ignora en les segones l’homogeneïtat del seu estàndard propi, siga històric o contemporani, i en les primeres la diversitat de les variants lingüístiques pròpies de caràcter natural.¹

Poc abans que Chomsky fera servir, el 1956, el concepte «jerarquia lingüística», Weinreich (1953) publica Languages in contact, on analitza el plurilingüisme suís i la influència del plurilingüisme en les variacions lingüístiques dels parlants. Hi descriu els fenòmens de bilingüisme (o plurilingüisme) dels parlants i el tipus d’interferència lingüística que té lloc en la forma de parlar la llengua primera, com ara canvis en el lèxic, en la morfosintaxi i en la fonètica, etc. Aquesta obra no pressuposava l’existència de cap mena de jerarquia lingüística i poder lingüístic en les relacions entre llengües, però definia el concepte interferència lingüística i analitzava els contextos i les situacions socioculturals en què tenia lloc el contacte lingüístic. Obria, d’aquesta manera, el camp a altres visions sociolingüístiques que remarcaren que el contacte entre llengües molt sovint no és igualitari i que la interferència lingüística comporta situacions conflictives i fenòmens de bilingüisme individual i social jeràrquic i problemàtic.

Així, Ferguson (1959) analitzarà la diglòssia que s’esdevé dins d’una comunitat lingüística entre diferents variants d’una llengua. La diglòssia seria, doncs, el canvi de variant lingüística que les persones realitzen en funció de consideracions socials diverses (prestigi, estandardització lingüística, divisió social, etc.). I els comportaments diglòssics fan que una mateixa persona use una variant o una altra de la llengua segons el context social en què es trobe i la funció social que haja de dur a terme. Ferguson distingirà, en aquest sentit, entre la variant considerada superior d’una llengua i la variant que és considerada de més baix nivell. La primera s’identifica amb els models de llengua usats a l’escola, les institucions i els mitjans de comunicació. La segona, amb el model de llengua dels àmbits socials informals i del domini privat i familiar. Sense citar el concepte, en l’anàlisi de Ferguson hi ha un estudi de la jerarquia lingüística, bé que restringida a les variants d’una mateixa llengua.

Des d’una perspectiva més clarament sociolingüística, Fishman (1967) analitzarà les situacions que viuen les llengües en contacte, en funció de dues variables: l’existència (o no) de fenòmens de bilingüisme i l’existència també (o no) de diglòssia no sols dins de variants d’una llengua, sinó fonamentalment entre llengües diferents. Diferenciarà, a més, entre bilingüisme i diglòssia. Segons Fishman, el bilingüisme (o plurilingüisme) és un fet essencialment individual, mentre que el concepte de diglòssia és social o sociocultural. El bilingüisme descriuria les habilitats lingüístiques dels individus d’una societat i la diglòssia mostraria que les relacions entre les llengües en contacte en un mateix territori no és igualitària, sinó que una de les llengües hi és predominant i té més importància i prestigi per als assumptes oficials i públics, mentre que l’altra queda reduïda a un ús eminentment familiar, informal i quotidià.

Fishman explicà que les situacions possibles de la combinació entre bilingüisme i diglòssia són quatre. Diglòssia i bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia, diglòssia sense bilingüisme, i aquelles en què no hi ha ni bilingüisme ni diglòssia. I cal recordar que, en la seua anàlisi, totes les situacions amb diglòssia comporten l’existència d’alguna mena de jerarquia lingüística.

Aracil (1965) va utilitzar el terme conflicte lingüístic per a redefinir les aportacions de Weinreich, Ferguson i Fishman i anar més enllà. Aracil constata que, malgrat que l’estudi de Fishman entenia el bilingüisme com un fenomen individual, l’ús social i polític que sovint es feia del concepte amagava una situació real de diglòssia i, sobretot, de substitució social d’una llengua per una altra i de conflicte lingüístic, fet que el duu a denunciar el discurs del bilingüisme com un mite social (1973). Considera que les nocions de diglòssia de Ferguson i de Fishman es centraven en les funcions de la llengua en les diferents situacions socials, però ignoraven les dinàmiques lingüístiques de la societat i, per això, no explicaven els fenòmens de domini i substitució lingüística.

Aracil afirmava que en les situacions de llengües en contacte en un mateix territori, amb diglòssia i, per tant, amb jerarquia lingüística, la llengua dominant marginarà socialment la llengua dominada i la minoritzada; és a dir, en reduirà la presència social i intel·lectual, tendirà a recloure-la en l’àmbit familiar i progressivament a reduir-ne el nombre de parlants i a fer que la llengua dominada incorpore elements lingüístics de la llengua dominant.

Aquesta realitat pot donar lloc a una il·lusió de bilingüisme social pacífic i de reproducció diglòssica i aparentment estable de les dues llengües, però amaga una realitat de conflicte lingüístic. El bilingüisme social és un estadi entre dues situacions diferents, un temps de pas des d’un moment històric en què la llengua minoritzada era l’única llengua de la societat i la societat era monolingüe a un altre en què la societat serà monolingüe, però en la llengua dominant. El bilingüisme social és, per tant, un període, més o menys llarg segons els casos, de convivència conflictiva de les dues llengües, que ideològicament i confusament és anomenat bilingüisme.

Si la idea de bilingüisme era una falsa representació de la realitat, la superació d’aquest equívoc era desenvolupar una consciència lingüística clara; i si el conflicte lingüístic conduïa a la desaparició social de la llengua minoritzada, els parlants d’aquesta llengua devien tenir el control lingüístic de la seua societat per a recuperar i normalitzar les funcions socials de la llengua minoritzada.

Val a dir que, en Aracil, el conflicte lingüístic no és producte del contacte de les llengües, ni tampoc de la competència que puga haver-hi entre diverses llengües, sinó de la minorització d’una llengua, perquè socialment una llengua, o més ben dit els parlants d’una llengua, no poden desenvolupar amb normalitat totes les capacitats i els usos de la seua llengua; o dit d’una altra manera, hi ha conflicte lingüístic quan una llengua no satisfà, per motius socials, jurídics o polítics, les necessitats socioculturals i els interessos lingüístics dels seus parlants. És a dir, quan els seus parlants no poden viure de manera plena i normal en la seua llengua en el territori en què la llengua és autòctona (Bodoque, 2009).

Si fins llavors les situacions de contacte entre llengües, diglòssia, bilingüisme o substitució lingüística, havien estat analitzades com si foren fenòmens gairebé naturals, sense intervenció humana, Aracil canvia profundament aquest paradigma i afirma que són processos socials en els quals la política, com a manifestació de les pulsions dels sistemes de dominació i estratificació social, influeix profundament en les dinàmiques evolutives de les llengües i mediatitza les funcions socials de la llengua. En altres paraules, els processos de substitució política són fenòmens socials en què intervenen actors amb interessos, valors i objectius diferents. Serien, per tant, processos conflictius, de confrontació d’opcions. En això consistiria, a grans trets, el conflicte lingüístic. I és així que s’acosta aquesta concepció a l’accepció politològica del conflicte social i polític que està en l’origen de les polítiques públiques (Dente i Subirats, 2014).

Cal advertir que utilitzem el terme «conflicte» en el sentit que li donen la Sociologia, la Ciència Política i en bona mesura el Dret per a referir-nos a l’existència d’una col·lisió o una diferència important d’interessos, valors, criteris i objectius que pot donar lloc a dinàmiques d’enfrontament, de cerca de noves polítiques que reequilibren la situació denunciada, i també a situacions de domini i de submissió. Una accepció que s’acosta a la de diferència, disputa o litigi, i s’allunya de la primera accepció que dona l’AVL, de lluita, combat o enfrontament, generalment armat i violent. La nostra referència a la teoria del conflicte lingüístic tracta de reforçar la relació entre llengua i poder polític per tal de mostrar les situacions de desigualtat o jerarquia lingüística producte del tracte polític desigual a les diferents llengües en contacte en un territori i, per tant, de l’existència d’un ordenament legal que reprodueix aquesta realitat política. Amb tot, hi ha autors que eviten el concepte de conflicte lingüístic i diglòssia substitutiva, i es centren en la descripció del fenomen i de la relació entre llengua i poder polític d’una manera més directa i més precisa, en la nostra opinió.

En aquest sentit s’expressa Kachru (2006), qui, analitzant des de la sociolingüística la relació entre poder, política i l’expansió asiàtica de l’anglés, desenvolupa el concepte «jerarquia lingüística» donant-li una accepció diferent de la de Chomsky o la dels investigadors de la variació lingüística. La jerarquia lingüística seria, segons Kachru (2006), el resultat d’una manifestació del poder lingüístic en una societat determinada. En altres paraules, la jerarquia lingüística mostraria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant.

Segons Kachru, hi hauria tres tipus de situacions de jerarquia lingüística: primerament, la que es produeix en societats tradicionalment plurilingües on les llengües en contacte tenen un reconeixement social, polític i legal diferent; segon, la que es dona en societats oficialment monolingües que neguen, si més no legalment, la diversitat lingüística i el plurilingüisme propi; i tercer tipus, la que es produeix en societats monolingües durant períodes de dominació política i militar per països que tenen una altra llengua.

Kachru, però, considera que les societats on hi ha jerarquia lingüística desenvolupen una jerarquia d’usos lingüístics, és a dir, una diglòssia jeràrquica. O el que és el mateix, les llengües (o dialectes) que, per la manifestació del poder lingüístic, es situen dalt de la jerarquia lingüística són les llengües (o variants lingüístiques) usades per a funcions oficials, d’alta cultura i prestigioses, i sovint són les llengües de les elits dominants; mentre que les altres llengües (o dialectes) que hi ha a baix de la jerarquia queden reservades a funcions informals, familiars de «cultura popular» i sense prestigi social.

L’existència d’una jerarquia lingüística comporta també un sistema d’actituds i valors respecte als usuaris d’una llengua o variant lingüística que, segons Kachru, pot ser ocasionalment neutre; però que, de manera habitual, activarà un sistema de prejudicis lingüístics que atorguen a la llengua que es situa a dalt de la jerarquia lingüística tota una suma de consideracions positives que, sense cap fonament científic consideren aquestes llengües (o dialectes) com a millors, més útils per a la comunicació, més fàcils, més riques i més flexibles, si més no. I, en sentit contrari, les llengües que queden a la part inferior de la jerarquia reben la consideració de llengües insuficients per a tractar assumptes importants; són pobres d’expressió, no tenen homogeneïtat i són rígides en les seues estructures. Sovint, fins i tot, les primeres són vistes com a llengües de futur i internacionals, i les altres simplement com a coses del passat i com a molt familiars. I cal subratllar que, malgrat que el sistema de prejudicis lingüístics estiga mancat de la més mínima racionalitat científica i humanística (Tuson, 1988), les seues conseqüències no són innòcues en termes socials, polítics i legals. Són una construcció ideològica² que impregna els comportaments de tots els actors de les societats en què hi ha jerarquia lingüística.

Kachru considera, finalment, que en totes les situacions de llengües en contacte en què hi ha una manifestació del poder lingüístic per part dels defensors de determinades llengües (o variants lingüístiques) i, a causa d’aquest poder, es genera un sistema de jerarquia lingüística i, finalment, s’ha de fer front a una, o més d’una, d’aquestes situacions: desplaçament, enfrontament o vides en paral·lel de les llengües en contacte.

El desplaçament progressiu de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística per la llengua dominant en la jerarquia lingüística, en un nombre cada vegada més gran de funcions socials i, fins i tot, en la fase més avançada del procés, en la transmissió familiar de les llengües (o dialectes), dona lloc a un procés de minorització lingüística i, en la fase final, a una situació de substitució lingüística.

L’enfrontament entre llengües, un fet bastant habitual arreu del món, subratlla Kachru, es produeix de tres maneres diferents: primera, quan es vol imposar acceleradament i descarnadament un sistema de jerarquia lingüística que altera la realitat anterior; segona, quan hi ha resistència per part dels parlants d’una llengua subalterna a acceptar la seua posició en la jerarquia lingüística; i tercera, quan, simplement, hi ha polítics o formacions polítiques que utilitzen les llengües (o els dialectes) com un instrument de confrontació i domini polític, sense que hi haja voluntat de qüestionar de debò ni alterar la jerarquia lingüística.

Finalment, les vides en paral·lel de les llengües dins d’una comunitat política determinada comporten que territorialment les diverses comunitats lingüístiques que formen part d’una única comunitat política tendesquen a desenvolupar les seues funcions en territoris diferents i a evitar els territoris multilingües. En aquests darrers casos, la jerarquia lingüística no desapareix necessàriament, però s’intenten evitar les situacions d’enfrontaments entre llengües i els seus parlants, i es volen evitar els processos de desplaçament, diglòssia i substitució lingüística.

Cal subratllar, com també apunta Kachru, que l’existència de situacions de jerarquia lingüística va unida, sovint, a dinàmiques de desigualtat social, econòmica, intel·lectual i política. I, hauríem d’afegir, de domini, alienació i subordinació individual, grupal i col·lectiva.

Des d’una perspectiva de la lingüística política, Phillipson (2006) realitza una detallada anàlisi dels fonaments teòrics de l’imperialisme lingüístic i recorre al concepte «jerarquia lingüística» per a explicar la relació que hi havia, a Àfrica en l’època colonial, entre l’anglés i el francés i les llengües africanes, i afirma que «l’anglés i el francés estaven situats al capdamunt d’una jerarquia lingüística en què les llengües vernacles eren al capdavall» (Phillipson, 2006: 341). L’autor vincula directament el concepte de jerarquia lingüística amb el de desigualtat lingüística. Així, destaca que «vivim en un món caracteritzat per la desigualtat –de gènere, de nacionalitat, de raça, de classe, d’ingressos i de llengua» (2006: 346-347)– i considera, seguint Gramsci (1974), que els discursos i les teories justificadores de la jerarquia lingüística són una manera d’aconseguir l’hegemonia cultural en les societats i fer passar com a «naturals» i «normals» el que són desigualtats i dominacions socials.

En un mateix sentit, però des de la sociologia política, analitzant el pensament anticolonial d’Aimé Césaire, Grosfoguel (2010) constata que en els processos colonials protagonitzats per europeus, a més de l’apropiació immoral de territoris, l’explotació (i sovint esclavització) de la població, l’extracció de recursos, la destrucció de les xarxes socials i de les formes de vida preexistents, hi ha sempre l’establiment d’una jerarquia lingüística. La jerarquia lingüística colonial significava que les llengües considerades d’ordre superior eren les europees i les d’ordre subaltern les autòctones de la població dominada. Les llengües europees eren les llengües del poder colonial, de les noves religions i, sobretot, de la teorització, la comunicació de coneixements i la informació socialment important; mentre que les llengües subalternes només eren llengües per al folklore, la cultura tradicional autòctona i la comunicació familiar. De manera que les llengües autòctones eren realitats subalternes i de menys importància.