Kitabı oku: «Llengua i Estat», sayfa 3
Aquesta idea de la jerarquia lingüística i de llengües (o varietats lingüístiques) millors i superiors que unes altres no és nova ni exclusivament occidental, ni tampoc una creació de les potències colonials del segle XIX; però a Europa va adquirir una significació especial primer amb la Il·lustració i després amb les revolucions burgeses i l’exaltació de l’estat nació com a estructura política dominant i amb voluntat universal (Bauman i Briggs, 2003).
La Il·lustració, en general, especialment als països europeus més desenvolupats, va defensar majoritàriament una ideologia lingüística que vinculava les llengües utilitzades per a la cultura i el poder polític en les societats europees com a llengües útils per a la ciència, el progrés i la «il·luminació» de la població, llengües de la Modernitat (francés, anglés, alemany, italià, espanyol, etc.) i relegava les altres llengües parlades als respectius països com un retard, una dificultat, com a llengües incapaces per a la cultura elevada i la ciència. Llengües del passat.
L’estat nació, afirmat al llarg del segle XIX i en la primera meitat del segle XX, sovint amb guerres devastadores, transformarà el discurs il·lustrat en un objectiu nacional-polític de construcció d’un Estat amb una única llengua nacional que justifica, implícitament, la marginació i minorització de les llengües «no nacionals» de l’Estat, i, encara més, sovint justificarà també la persecució, de manera directa o indirecta, i també la simple i total eliminació d’aquestes llengües,3 de vegades amb pràctiques d’eliminació de les persones i els pobles que les parlen quan es produeixen pràctiques genocides.4
L’excepció d’aquesta dinàmica occidental de crear estats nació que només tingueren una única llengua nacional fou Suïssa, que en certa manera seguí un procés invers, com veurem, i en el moment en què arreu d’Europa el nacionalisme liberal impulsa la idea de la creació d’estats nació sobre fonaments ideològicament moderns i allunyats de la societat feudal i de l’Antic Règim, ho farà afirmant el plurilingüisme nacional i sense donar lloc a un nacionalisme lingüístic uniformista i estatalista.
La persistència del nacionalisme lingüístic uniformista en els estats nació occidentals, més d’un segle després de la seua consolidació final com a realitats polítiques dominants contemporànies, continua sent generalitzada i la principal font de justificació de la ideologia de l’existència d’una jerarquia lingüística natural entre les diferents llengües parlades als diversos estats. Aquesta ideologia defensora o justificadora del supremacisme lingüístic, en expressió de Moreno Cabrera (2007, 2008, 2014 o 2015) per a descriure el nacionalisme lingüístic espanyol, està íntimament relacionada amb el nacionalisme banal que descriu Billig (2006) en parlar dels nacionalismes que s’auto-consideren «no nacionalismes» o simplement «patriotismes» i que, segons Billig, són els nacionalismes rutinaris i imperceptibles; però omnipresents dels estats nació establits i consolidats en els últims segles.
I cal, igualment, insistir que la ideologia justificativa de la jerarquia lingüística o del supremacisme de determinades llengües sobre les altres també es dona a dins de les llengües. La pràctica totalitat dels estats nació han promogut de manera autoritària i excloent un model de llengua estàndard basat en un dialecte o en una varietat concreta de la llengua, que, com hem vist, va generalment lligada al poder polític, social i econòmic; i marginava i no tenia prou en compte la diversitat de formes naturals de la llengua ni formes més democràtiques i convergents de crear els diferents models estàndards de la llengua.
Aquesta inèrcia autoritària i jeràrquica dins de la mateixa llengua pot tenir, paradoxalment, conseqüències negatives per al desenvolupament de les llengües internacionals, com ara l’espanyol, i els interessos econòmics i culturals vinculats a la llengua i a les indústries lingüístiques. El model autoritari de fixar l’estàndard del castellà, basat en l’espanyol oficial de la RAE, que té un dialecte menys gran en nombre de parlants de la llengua espanyola com a referent bàsic, beneficia uns interessos econòmics minoritaris a Espanya, però dificulta l’expansió d’un model de llengua convergent i democràtic (espanyol internacional o llengua espanyola comuna) que s’obri pas progressivament en l’àmbit internacional en contra del model oficial i en conflicte amb ell, segons Senz i Alberte (2011), Moreno Cabrera (2014) o Subirats (2015).
La Declaració Universal dels Drets Lingüístics en els seus preliminars afirma que «la invasió, la colonització i l’ocupació, així com altres casos de subordinació política, econòmica o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no, la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística dels parlants», fet que contribueix decisivament als processos de substitució lingüística de les llengües autòctones per llengües forasteres i a enfortir les formes de domini d’uns grups socials sobre uns altres, també a través dels usos lingüístics.
En l’àmbit del dret l’ús del concepte de «jerarquia lingüística» no és massa freqüent i han estat més habituals els treballs que analitzen distints nivells de reconeixements de drets lingüístics de manera més aviat descriptiva o des de diferents perspectives del que significa un terme com «igualtat lingüística», que pot ser considerat com a idèntic tracte formal de les llengües, igual tracte formal de les llengües, igual tracte formal dels parlants de diferents llengües, i tracte compensatori a les llengües minoritzades (Pool, 1987).
Amb tot i això, Milian (2003) o Segura (2011) fan servir el terme «jerarquia lingüística» per a destacar l’existència de representacions socials jeràrquiques sobre les diferents llengües tant en els textos legals com en la jurisprudència. Cal pensar que la referència en el dret i les ciències socials al concepte «jerarquia representativa» de realitats socials desiguals és bastant comuna en l’anàlisi de la realitat jurídica i social des de la perspectiva de gènere.
Aquesta perspectiva ha posat de manifest que, més enllà del principi d’igualtat formal davant la llei i fins i tot del principi (més substantivament igualitari) de no discriminació, les jerarquies5 representatives han format part del dret històricament i hi continuen estan presents. Així, des d’aquesta perspectiva, la «jerarquia de gènere», o el que és igual la consideració que els homes tenen un valor social qualitativament superior al de les dones, és una discriminació que es mantindria en molts aspectes de les normes jurídiques i en les polítiques públiques, fins i tot dels països liberaldemocràtics que més han avançat en la remoció de la discriminació per raó de sexe.6
Les normes legals, les constitucionals incloses, són sempre el resultat d’una decisió política legítima, i les decisions polítiques, per definició, són fruit dels conflictes i els acords entre la diversitat d’actors socials i polítics que actuen en una societat determinada, en un temps històric concret i amb uns sistemes de valors, concepcions del món i trets ideològics determinats. I aquest fet és especialment present quan s’estableix el valor social de les diferents llengües, també pel dret.
El dret, amb minúscules, no és una realitat pura, abstracta i objectiva que té el seu origen en un ens indeterminat i quasi metafísic, com els agrada presentar-lo als defensors de l’statu quo social i polític dominant. El dret és un producte radicalment humà i té el seu origen en les decisions concretes d’un poder polític que depén sempre de la correlació de forces que hi ha en cada país en cada moment concret de la seua història i té, igualment sempre, la legitimitat que li dona el control de l’Estat. Les normes tenen sempre una mà que les escriu i que hi incorpora un sistema d’interessos i visions del món explícits i implícits, majoritaris o no en la societat. Les normes són a la base i el dret té, igualment, una mà que l’executa en interés d’unes polítiques determinades. I, finalment, el dret és interpretat i alterat, de fet, per uns tribunals amb valors, xarxes de relacions i vincles polítics que, com és natural, tampoc són purs i imparcials.
No cal més que analitzar semiòticament qualsevol text legal per a entendre aquesta realitat. Fixem-nos en les constitucions, les lleis màximes. Tota Constitució afirma i vol preservar un ordre socioeconòmic, civil, polític i un funcionament imaginat de la societat. Així, en la Constitució espanyola, la ciutadania «normal» que s’hi dibuixa està formada per persones de sexe masculí, ètnicament caucàsiques, solvent, moderada en termes polítics, poc mobilitzada de manera autònoma, que accepta el sistema de classes existent, és de religió catòlica, té el castellà com a llengua primera o única i geogràficament viu a Madrid o té aquesta ciutat com a capital de referència. Les «alteritats espanyoles», siguen per gènere, ètnia, llengua, religió, geografia, etc., s’accepten en el text constitucional, però són «alteritats», diferències a la normalitat i al prototipus «normal». Aquest és el prototipus de ciutadà especialment defensat o protegit per la Constitució. La resta, retòriques oficials al marge i parafrasejant Orwell, som iguals; però no igualment iguals. Hi ha una igualtat formal, i una desigualtat real i jeràrquica en molts aspectes en què es predica formalment la igualtat, i més encara en àmbits en què aquesta igualtat no està garantida, com és el cas de les llengües.
De fet, malgrat que la lingüística contemporània haguera demostrat que totes les llengües naturals són igualment útils per a comunicar tot tipus d’informació i coneixement humà, és molt freqüent que en el reconeixement oficial de les llengües «la selecció d’una o algunes llengües privilegiades siga considerada pràctica i necessària; fins i tot on la desigualtat de tractament de les races, les religions, els sexes i altres categories socials és considerada il·legítima» en els sistemes polítics democràtics (Pool, 1987: 3).
En aquest sentit, i d’acord amb la reflexió de Pool, caldria preguntar-se si no és rellevant que mentre l’article 8.2 de la Constitució federal suïssa de 1999, que tracta sobre la igualtat davant de la llei, fa referència expressa a la llengua i afirma que «ningú pot ser discriminat per raó d’origen, raça, sexe, edat, idioma, posició social, forma de vida, creences religioses, ideològiques o polítiques o per incapacitats físiques, mentals o psíquiques» (la cursiva és nostra), l’article 14 de la Constitució espanyola estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», sense que s’hi faça referència a l’idioma, i ja hem vist que tradicionalment la regulació legal no ha entés la discriminació lingüística de la mateixa manera que altres discriminacions.
EL CONCEPTE DE SEGURETAT LINGÜÍSTICA
El lingüista William Labov (1972) utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de l’estratificació social, i va concloure que les persones que tenien una parla pròpia més allunyada del model de llengua estàndard mostraven més inseguretat en el seu criteri lingüístic a l’hora d’expressar-se. La qüestió no era que no pogueren usar la seua varietat lingüística, el problema estava en el fet que creien que hi havia un model de llengua superior i útil per a determinades funcions socials, que no coneixien suficientment, i això els generava dubtes i inseguretats en determinats contextos comunicatius.
Posteriorment, el concepte ha estat utilitzat en els estudis de lingüística per a analitzar els fenòmens d’inseguretat per raons personals, de dialecte social o geogràfic, de varietat lligada a l’edat o d’interferència d’altres, i s’han destacat els elements que generen inseguretat en els parlants d’una llengua a l’hora de parlar amb normalitat la llengua pròpia i en quines situacions hi ha fenòmens d’inseguretat.
El fenomen de la inseguretat lingüística adquireix una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de l’existència d’una jerarquia lingüística, quan es dona entre dialectes geogràfics d’una mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent (Hofseth, 2012); quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent (Grillo, 1989); o quan ocorren ambdues coses, com és el cas de la llengua parlada, o més ben dit, de les llengües parlades, pels latinos als Estats Units, ja que manifesten inseguretat lingüística a l’hora de parlar espanyol, per tal com entenen que la seua parla dialectal està allunyada de l’estàndard castellà proposat per la RAE, i també quan parlen anglés perquè consideren que el seu anglés està influït pel castellà (Zentella, 2007).
Val a dir que l’existència d’inseguretat lingüística en parlants d’una llengua no significa que la parlen amb menys «correcció normativa» ni que tinguen menys «riquesa comunicativa» o inferior «nivell de competència lingüística», sinó simplement que expressen més vacil·lacions i tenen l’autopercepció que la seua parla és diferent i d’inferior valor a les variants d’un idioma que consideren millors, més normatives i més prestigioses.
Partint del concepte d’inseguretat lingüística de Labov, la lingüística social ha desenvolupat diversos índexs d’inseguretat lingüística que són sistemes de mesura per a determinar el grau d’inseguretat lingüística dels grups socials i dels individus en funció de les seues vacil·lacions i inseguretats a l’hora d’expressar-se i usar una variant social o geogràfica de la pròpia llengua, per a usar una llengua en un context de llengües en contacte, o per a utilitzar, en general, una altra llengua.
Lògicament, l’altra cara del concepte «inseguretat lingüística» és el de «seguretat lingüística», que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.
Amb tot, el concepte de «seguretat lingüística» adquirirà un nou significat quan, fora dels camps d’estudi de la lingüística, i enmig del debat que va mantenir el culturalisme liberal i el comunitarisme a finals del segle passat, Denise Réaume l’incorpore a les seues anàlisis i el redefinisca des de l’àmbit del Dret pel que fa a l’estudi dels drets lingüístics, i tenint com a marc de referència i anàlisi preferent la realitat plurilingüe de Canadà.
En l’anàlisi detallada del debat del culturalisme liberal que duu a terme Branchadell (2003 i 2005), Will Kymlicka ocupa una posició cabdal. En primer lloc, per les importants aportacions que ha realitzat Kymlicka, en un debat públic, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual en l’estudi dels drets lingüístics, la revisió del concepte de ciutadania, la diversitat cultural i lingüística, el multiculturalisme i, en general, la filosofia política contemporània. En segon lloc, l’autor canadenc ha demostrat en les seues obres que té una gran capacitat per a sintetitzar i valorar discursivament les aportacions que havien fet els teòrics partidaris d’un «nacionalisme liberal» que defensaven la legitimitat i l’obligació dels estats a l’hora de protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia dels estats nació, i els autors del «multiculturalisme liberal» que consideraven legítima igualment la necessitat del reconeixement i la integració respectuosa dels grups d’immigrants i refugiats, també en la dimensió lingüística.
Branchadell, d’altra banda, subratlla que Kymlicka (2001a) distingeix tres moments en el debat sobre els drets lingüístics i culturals de les minories. En un primer moment, els teòrics liberals discutiran amb els comunitaristes, i les oscil·lacions de les posicions dependran del grau d’individualisme liberal i d’acceptació o negació de l’existència de drets col·lectius per als grups socials, i més concretament a comunitats polítiques minoritàries dins de la comunitat política estatal. En una segona fase, el debat és entre liberals i se centra en el valor i el significat del liberalisme tractant de donar resposta a la pregunta «quin és l’abast dels drets lingüístics en la teoria liberal?» (la cursiva és de Kymlicka, 2001a: 21). Un debat en què s’obri pas la idea que els interessos relacionats amb la cultura i la identitat són indestriables dels principis liberals de llibertat i igualtat, i, per tant, dins d’una concepció liberal de ciutadania i dels drets, estaria justificada la garantia especial dels drets col·lectius de les minories.
Dins d’aquest debat, Kymlicka (1995) havia defensat contundentment que els drets col·lectius de les minories culturals són absolutament coherents amb els principis liberaldemocràtics, i encara més, que la negació, total o parcial d’aquests drets, podria donar lloc a un qüestionament del valor de la llibertat individual, la justícia social i la unitat nacional en aquests estats. Així mateix, Kymlicka (2001a) critica, per falsa, la idea tradicional que els estats liberaldemocràtics són neutrals en matèria lingüística i cultural, i afirma que els estats nació liberaldemocràtics contemporanis han de ser considerats més com a actors constructors de nacions (nation-building); i conclou que per als teòrics liberals no poden ser justificables de cap manera les injustícies que generen les majories en la construcció de la nació i que els drets de les minories han de ser radicalment protegits d’aquestes injustícies.
El tercer i darrer moment del debat, segons Kymlicka, va comportar deixar de veure els drets de les minories lingüístiques i culturals com una anomalia, una desviació o una perversió de la construcció nacional majoritària. I això té com a conseqüència qüestionar l’essència dels projectes estatals de construcció nacional i preguntar-se sobre les formes de construcció nacional (nation-building) justificables i els seus límits, ja que els drets de les minories no han de ser qüestionats ni menystinguts en cap moment.
L’argument principal per a defensar el reconeixement del dret de les minories és que els individus tenen interessos lingüístics i culturals, i que aquests interessos són una part essencial del seu benestar i projecte de vida. Però, a més de la dimensió individual dels interessos lingüístics, el multiculturalisme liberal tindrà en compte que les llengües són un fet social i col·lectiu de tipus relacional, ja que cap persona individualment considerada no pot veure reconeguts els seus interessos lingüístics de manera plena, perquè això siga possible ha de compartir-los amb els altres membres del seu grup lingüístic i cultural.
En aquest sentit, Kymlicka (1997: 60) destaca que les minories lingüístiques es resisteixen a la integració en el projecte lingüisticonacional majoritari perquè tota persona forma part d’un grup lingüístic, i, de manera natural, tant individualment com en grup domina la voluntat de viure i treballar en la seua llengua pròpia, i no poder-ho fer per imposició d’un altre grup lingüístic és una agressió.
En conseqüència, com subratlla Branchadell (2003), la lògica d’actuació de les minories no seria diferent de la de les majories, volen simplement el mateix que aquelles: viure en la seua llengua. I és per això que la defensa dels drets de les minories és una resposta al projecte de construcció nacional majoritari i han de ser radicalment tingudes en compte en les societats liberal democràtiques (Kymlicka 2001a, 2001b).
De manera semblant s’expressa Parekh (2000), fent una reformulació del principi de justícia i desenvolupant una defensa liberal de la diversitat cultural i lingüística i del reconeixement dels drets lingüístics i la igualtat substantiva de les minories per a poder parlar de justícia.
Branchadell, seguint Carens (2000), considera que la història, la quantitat de parlants i la concentració territorial de les minories són factors que reforcen l’interés lingüístic dels membres de les minories i fan il·legítim suprimir els seus drets lingüístics i, encara més, considera que imposar a la minoria la llengua de la majoria seria una forma de tirania i afirma que aquests drets han de ser plenament reconeguts en les lleis. Val a dir que convenis internacionals en matèria de minories i drets lingüístics tenen tendència a considerar i combinar aquests tres elements a què es refereix Carens: història, nombre de parlants suficientment gran i concentració territorial de la minoria lingüística a l’hora de reconéixer i reivindicar els drets d’aquestes minories.7
El debat liberal sobre els drets lingüístics acaba, per tant, com recorda Branchadell (2003: 49), amb l’assumpció de la idea que «la cultura és important des d’una perspectiva liberal ... perquè els individus tenen interessos culturals que han de ser respectats perquè són un aspecte important del seu benestar» i, contràriament al que afirmaria el liberalisme arcaic, el respecte d’aquests interessos comporta l’acceptació de drets col·lectius. Branchadell recorda que el debat llavors es situa en quina mena de proteccions externes es duen a terme en favor de les minories i, alhora, quin tipus de restriccions internes són permeses d’acord amb les premisses liberals.
Així, Kymlicka (1995) diu que tots els governs, en l’exercici de la seua legítima autoritat política i dins dels principis liberals democràtics, prenen decisions que limiten la llibertat individual, com ara establint la necessitat de pagar impostos per a sostenir els béns públics. I es podria afegir que la llista d’intromissions o d’intervencionisme de l’autoritat política no deixa de créixer i es produeix en la regulació de la salut pública, del trànsit, d’internet, de serveis privats amb repercussió pública, i especialment, de l’àmbit educatiu, entre d’altres. Amb tot, aquesta mena de restriccions internes no poden afectar mai estructuralment els drets bàsics de les persones. Establida aquesta premissa, Kymlicka afirma que, per a garantir el respecte dels drets de les minories, es poden limitar llibertats individuals de les majories, sense que això comporte la pèrdua de drets bàsics.
És en el context d’aquest debat i des de la Filosofia del Dret i el Dret Públic, que Leslie Green i, sobretot, Denise Réaume constataran, com remarca Branchadell, que no existeixen els fonaments d’una teoria dels drets lingüístics que explicite la base normativa de la protecció legal de qualsevol llengua. I, en conseqüència, faran un esforç per construir una teoria integral dels drets lingüístics, sobre la base de la redefinició del terme «seguretat lingüística» i de l’existència d’interessos lingüístics i culturals de caràcter individual i grupal.
Green (1987), partint de la vinculació entre interessos i dret, distingeix que els individus tenen dos tipus d’interessos per a usar amb normalitat la seua llengua en totes les ocasions i funcions. En primer lloc, un interés funcional de comunicació, de relacionar-se i de compartir informació i emocions amb les persones del seu entorn familiar i social, sense tenir necessitat de canviar de llengua o deixar de parlar la llengua pròpia per a comunicar-se amb els altres. Però, a més, segons Green, els individus tenen un segon interés expressiu i identitari, ja que la llengua pròpia és un marcador consubstancial de la pròpia identitat personal a la qual cap persona no hauria de renunciar per obligació externa.
A propòsit de la distinció de Green, Réaume (1991) afirma, primerament, que hem de tenir en compte que sempre comporta una dificultat aprendre una segona llengua i també que, fins i tot en els casos en què s’hi aconsegueix un domini adient, sempre és més senzill expressar-se en la llengua pròpia, per a concloure que poder comunicar-te amb els altres en la teua llengua ja és un poderós interés personal i individual que cal considerar a l’hora de posar les bases per a una teoria normativa dels drets lingüístics.
A més, diu Réaume, arreu del món, la major part de les persones miren la seua llengua com una marca d’identitat, una herència cultural que valoren perquè els fa com a persones; de la mateixa manera que aquells que parlen altres llengües aprecien la comunitat en què van créixer i es van socialitzar, i la llengua pròpia com un element identificador important en les seues vides.
Branchadell (2003: 59) sosté, partint d’aquestes consideracions, que «la protecció d’aquests dos interessos és el que fonamenta el dret a usar la pròpia llengua, i garantir aquest dret implica que els parlants no siguen pressionats (ni amb mesures coercitives directes ni amb desincentius) per a abandonar-la». I, per tal d’aconseguir-ho, els poders públics han de garantir un sistema de drets lingüístics que, en paraules de Réaume (1991), permeta un entorn segur per a usar la llengua en tots els contextos socials i afavorisca la transmissió generacional de la llengua amb normalitat.
Al capdavall, els parlants de qualsevol llengua, gran o menuda, en una societat lingüísticament homogènia o els d’una llengua majoritària i dominant en una societat plurilingüe, com recorda Branchadell, no es plantegen si poden o no viure en la seua llengua, i tampoc s’interroguen si han d’usar la seua llengua o una altra segons la funció o la situació comunicativa: utilitzen, sense més i sense cap mena d’impediment, la seua llengua en tot tipus d’activitat social, institucional, cultural, formativa o familiar. Per contra, els parlants de llengües minoritàries viuen una realitat ben diferent, sobretot quan la llengua pròpia no té una protecció especial. Els parlants d’una llengua minoritària estan extremadament pressionats, directament i indirectament, per a abandonar la llengua pròpia; de fet, en contextos en què la llengua minoritària té poques possibilitats de desenvolupar-se amb normalitat els incentius per a canviar de llengua són molt grans (Réaume, 1991).
Ara bé, viure en la pròpia llengua és un bé participatori, democràtic i grupal (Margalit i Halbertal, 1994). Com afirma Bodoque (2009), independentment de quina siga la llengua pròpia, les persones individualment considerades poden arribar a conéixer un nombre elevat de llengües, i les llengües poden ser naturals o artificials, vives o mortes; però els individus poliglots només podran comunicar-se i identificar-se com a coneixedors d’una llengua si hi ha més persones que coneixen també aquesta llengua i es relacionen amb ells. Ara bé, aquesta mateixa persona poliglota només podrà aspirar a viure en una de les llengües que coneix, si aquesta és la llengua de bona part de la població d’un territori determinat, i únicament podrà viure-hi en totes les dimensions personals, emocionals, socials i intel·lectuals si hi ha un context de seguretat lingüística en el territori en qüestió i en la comunitat lingüística autòctona, i si la llengua, per tant, pot ser utilitzada sense interferències ni imposicions per a usar altres llengües.
Val a dir que, en situació de llengües en contacte, sense seguretat lingüística, amb una llengua predominant i una altra de subordinada, les persones que tenen com a llengua pròpia la subordinada només podran viure parcialment en aquesta llengua i generalment en contextos i funcions considerades subalternes, com hem vist en parlar del concepte «jerarquia lingüística».
Ara bé, el fet que la llengua siga un bé participatori i grupal comporta que, perquè el govern puga estructurar un sistema de seguretat lingüística, cal que hi haja una mínima massa crítica de parlants. Les iniciatives governamentals per establir sistemes legals que permeten nivells de seguretat lingüística són dos, segons Réaume (2003). Un règim de tolerància lingüística o un règim d’oficialitat lingüística. Seguint MacMillan (1998), el règim de tolerància comporta un sistema de drets lingüístics per a garantir l’ús individual de les llengües per a poder parlar-la al carrer i a casa, i per a usar els cognoms i noms propis. Però, també drets per a usos individuals i col·lectius com ara usar-la en comunicacions personals, en activitats públiques que afavoreixen que es puga perpetuar-ne l’ús (escola, mitjans de comunicació, activitats culturals, d’entreteniment i d’oci); en activitats econòmiques privades de l’estil de negocis i treball, publicitat, documents; i també en associacions civils i privades, en esglésies i organitzacions religioses, i en les institucions governatives, especialment en la de Justícia, i caldria afegir que davant la policia (Bodoque, 2009).
Per a Réaume, els drets de tolerància son universals i els parlants de qualsevol llengua poden reclamar-los. Els drets lingüístics del règim de tolerància tindrien, doncs, una naturalesa preferentment individual. Branchadell recorda, però, que els drets lingüístics tenen una naturalesa dual; d’una banda, contenen una concreció individual, però necessiten tenir garantida una dimensió col·lectiva per a poder-se realitzar (Eisenberg, 1994; Campbell, 1994; Patten, 2003).
A l’hora de parlar del règim d’oficialitat com a sistema de seguretat lingüística, Réaume considera que, per a poder establir un règim d’oficialitat, a més de comptar amb un nombre mínim de parlants, la comunitat lingüística que ha de ser «assegurada» ha de tenir una vitalitat notable i una presència en la vida pública important. Només en aquests casos estaria justificat un sistema de seguretat lingüística fort o, en paraules de MacMillan (1998), drets lingüístics associats a una promoció pública forta i continuada. Els drets als usos personals i familiars de la llengua han de ser plenament garantits, també el de l’ensenyament en la llengua pròpia, comptar amb mitjans de comunicació que utilitzen la llengua, tenir tot tipus de recursos culturals i d’entreteniment en la llengua pròpia, treballar, rebre serveis privats, anuncis públics, comptar amb institucions i Administració en la llengua pròpia, garanties que la policia i la Justícia usa la llengua pròpia i intervencionisme actiu en el sector privat per a garantir plenament els drets lingüístics en la llengua minoritària i sovint minoritzada.
