Kitabı oku: «El mas i la vila a la Catalunya medieval», sayfa 2

[7] Per al concepte vegeu Th. N. Bisson, «The ‘Feudal Revolution’», Past & Present, 142 (1994), pp. 6-42; del mateix, «Medieval Lordship», Speculum, 70/4 (1995), pp. 743-759.

[8] M. Barceló, «Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación», Taller d’Història, 6 (1995), pp. 61-72.

[9] L. Kuchenbuch, «Potestas und Utilitas. Ein Versuch über Stand und Perspektiven der Forschung zur Grundherrschaft im 9.-13. Jahrhundert», Historische Zeitschrift, 265 (1997), pp. 117-146. Vegeu, a més, J. Bumke, Höfische Kultur. Literatur und Gesellschaft im hohen Mittelalter, Munic, 1986, pp. 60-64.

[10] M. Gustà (ed.), Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria, Barcelona 1980, cap. 22.

[11] Per una descripció geogràfica d’aquestes comarques vegeu Ll. Solé Sabarís (dir.), Geografia de Catalunya, Barcelona, 1958-1974. Per un estudi més aprofondit de l’ecologia històrica mediterrània vegeu T. Grove i O. Rackham, The Nature of Mediterranean Europe. An Ecological History, New Haven i Londres, 2001.

[12] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 270.

[13] Aquesta informació pot ampliar-se amb els resultats d’una pacient i excepcional recerca arqueològica: A. Roig Deulofeu i J. Roig Buxó, La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI), Sabadell, 2002.

PRIMERA PART

EN ELS ORÍGENS D’UNA CIVILITZACIÓ AGRÀRIA: EL MAS AL NORD-EST CATALÀ DELS SEGLES MEDIEVALS

Capítol 1

1. VERS UN NOU PAISATGE RURAL AL NORD-EST CATALÀ

1. LA TERMINOLOGIA

Per designar la unitat d’explotació i de residència pagesa les fonts dels segles XI-XIV fan servir els termes mansus (molt rarament masum) i mas, dels quals deriven, en català, mas i masia. Els termes borda i cabanna, per la seva banda, es fan servir per designar explotacions assimilables al mas.

1.1 Mas

El terme mansus és probablement un vocable importat des de les regions centrals de l’Imperi carolingi, on s’havia difós des del segle VII.[1] A les regions perifèriques de l’Europa meridional mansus no es va difondre abans del segle IX.[2] A la regió catalana, en concret, el terme masus pot documentar-se d’una manera puntual entre els segles IX i X sobretot per als comtats pirinencs i prepirinencs, freqüentment associat als fiscs comtals. Amb aquest terme es designava una explotació agrícola, apta per fer viure la família d’agricultors que la llaurava. A més, el terme s’emprava també per designar una unitat d’apropiació senyorial, que estava gravada amb exigències diverses i que sembla considerar-se com un conjunt de predis no divisible vinculats a una casa.[3] Tanmateix, en els comtats més meridionals, com el de Barcelona, els termes masus i mansus gairebé no poden documentar-se entre el segle VIII i mitjan de l’XI. Les poques vegades que apareixen a les fonts relatives a aquestes comarques és com a sinònim de «lloc de residència» i «casa». Aquest significat de masus no es perdria amb posterioritat de mitjan segle XI. Però a partir d’aquesta data, mansus (i molt rarament masus) inicià una difusió generalitzada a totes les comarques del nord-est, associat a tota mena de senyories i designant quasi sempre un conjunt de domos i pertinencias. Aquest conjunt, qualificat a vegades com masada (mansata), apareix a les fonts dels segles XII-XIV com quelcom ben individualitzat. Per tal d’identificar un mas determinat se l’hi assignava sempre un nom propi que passava a incrementar el registre toponímic d’un lloc. Aquest topònim associat al mas podia referir-se a les realitats més diverses, tant naturals com humanes. Hi ha casos, per altra banda, en els quals el mas va adoptar com a nom un topònim més antic (el nom d’una villa dels segles IX i X, per exemple). Cal assenyalar, per últim, que el topònim associat al mas va servir també per identificar al seu titular i als descendents d’aquest: des de la segona meitat del segle XII, sobretot, els membres de la família del mas passaren a adoptar sistemàticament el nom d’aquest com cognom familiar.

1.2 Borda

El terme borda (borza, borgia, borna), per la seva banda, d’etimologia probablement prerromana i que apareix en les fonts del nord-est català des del segle XII, sembla designar una unitat d’explotació d’estructura anàloga al mas, però més modesta quant al nombre de parcel·les que la composaven.[4] (Sembla que el mateix pot dir-se de la cabanna esmentada a les fonts procedents de les comarques més septentrionals). El conjunt de l’explotació podia designar-se com borderia. La borda era habitada permanentment i el seu titular va ser qualificat com a border (bordarius) des del segle XII. Al segle següent, trobem a les fonts l’expressió hòmens amasatz et abordatz (homines abordati), emprada per distingir els ocupants del mas i de la borda, respectivament. Una de les característiques de les bordes era que freqüentment estaven vinculades com pertinencia a un mas i un mas podia disposar d’una o més bordes i borderies. D’aquesta manera, la borda s’agregava al mas com una entitat secundària, una entitat que, per altra part i en el marc d’un domini, acostumava a ser numèricament minoritària respecte al mas. Als fiscs comtals de Caldes de Montbui, per exemple, hi havia el 1151 vuit bordes i dotze masos.[5] Així, encara que sembla evident que existí un vincle entre mas i borda –Joan Coromines parla d’una masia sucursal–,[6] no està clar en què va consistir aquest vincle ni com va arribar a constituir-se. Tan sols pot establir-se amb alguna certesa que a l’hora de fer efectives les exigències, el senyor considerava mas i borda com unitats diferenciades: els masos no responien per les exigències que gravaven les bordes i les fonts de la gestió senyorial comptabilitzaven les bordes com unitats independents.

2. LA DIFUSIÓ DEL MAS

L’existència de masos, com hem dit, no es pot testimoniar per a les comarques del comtat de Barcelona amb anterioritat de mitjan segle XI. És a partir d’aquesta data que les fonts comencen a fer referència als masos com a components dels diversos dominis (honores) senyorials laics i eclesiàstics. Tanmateix, tant en aquestes comarques com en la resta de les comarques del nord-est català la difusió dels masos s’iniciaria lentament entre 1050-1100 i s’acceleraria a partir de 1100-1125. A totes aquestes comarques acaba per materialitzar-se una amplia reorganització de la geografia humana, els testimonis de la qual resulten visibles encara avui. Vers el 1200 podem constatar que al conjunt del nord-est els masos havien passat a constituir un element dominant del paisatge rural, de manera particular a les planures sedimentàries. Aquestes planures, espais ocupats des d’antic, van concentrar la major part de la població i oferien les terres més aptes per a la pràctica d’una agricultura de policultiu mediterrani. Tanmateix, a diferència dels tipus d’habitat agrupat del nord-est català, representat per les sagreres i les viles, l’habitat dispers va penetrar profundament a les serralades i muntanyes del litoral i prelitoral, espais amb la seves marcades particularitats ecològiques respecte a les planures veïnes. A les comarques del Vallès, els exemples que il·lustren millor aquest fet es refereixen, per una part, al montuosum de Sant Llorenç Savall i Sant Esteve de la Vall, al sud i nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt (Serralada Prelitoral), i, per altra, al montuosum de Sant Medir i Sant Iscle de les Feixes, al sud i sud-est de Sant Cugat del Vallès (Serralada Litoral). En una i altra àrea les fonts permeten constatar un notable protagonisme dels monestirs benedictins de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, respectivament, a l’hora de promoure la creació i difusió de masos. El procés mateix d’aquesta penetració vers els espais d’altura, dominats pels boscs d’alzines i les garrigues, cal imaginar-lo com la creació d’enclavaments a les valls muntanyenques. En això la difusió del mas a les serralades i muntanyes es va adaptar a unes condicions geogràfiques difícils, a una orografia accidentada i a una edafologia canviant. Els sols guanyats per al conreu no representaven a vegades més que modestes clarianes localitzades als fons de les valls creades per petits corrents fluvials. No pot parlar-se, per això i ni molt menys, d’una colonització pròpiament dita. La difusió del mas en els espais incultes de muntanya va ser certament rellevant, però no el suficient com per parlar d’un veritable agençament humà d’aquests espais.[7]

2.1 Dispersió

El mas s’ha de considerar un tipus de poblament dispers. El paisatge que es va crear a partir de la difusió del mas es presentà com una successió de cases disseminades, aïllades unes de les altres per extensions més o menys significatives de terres dedicades al conreu i per espais reservats als boscos i als erms.[8] Retinguem, però, que el concepte mateix de poblament dispers no implica determinació alguna quant a l’emplaçament d’aquelles terres respecte a les cases. El mas podia aparèixer com un conjunt compacte de cases i terres. Però també, i això degué ser el més corrent, podia barrejar les seves terres amb les dels masos veïns. El contrast entre habitat agrupat i habitat dispers, per altra banda, no era absolut. De fet, pot observar-se en repetides ocasions una certa superposició d’un i altre tipus d’habitat. Així, quan determinats elements del mas s’emplaçaven a l’interior d’aquests petits pobles que s’havien configurat a partir del segle XI a l’entorn de les esglésies rurals (sagreres, celleres). Un capbreu episcopal relatiu a Mollet, al Vallès, permet constatar que un celler d’un mas podia emplaçar-se en el perímetre d’una sagrera mentre que la resta d’habitatges s’emplaçaven a l’exterior.[9] Però, també és possible documentar que les cases del mas s’emplaçaven en el perímetre d’una sagrera: l’any 1141, per exemple, un mas de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, al Vallès, s’emplaçava infra sacrariam Sancti Vincencii i el 1210 ens consta un manso de sacraria a la parròquia de Sant Menna de Vilablareix, al Gironès.[10]Per altres masos sabem que es localitzaven al costat d’una església rural: així, ens consta l’any 1160 un mas Sala iuxta ecclesiam Sancti Laurencii de Fonte Calciata; el 1153 ens consta un mas iuxta ecclesiam Sancte Marie, a la parròquia de Sant Julià de Palou, i l’any 1167 ens consta un mas d’Om emplaçat al costat de l’església de Sant Cugat de Fornells (iusta ecclesia Sancti Cucuphatis de Fornels).[11]La dispersió com tret característic del paisatge que resultà de la difusió del mas al nord-est català tan solament va tenir la seva excepció en determinades contrades de l’Empordà, on les cases dels masos, de les bordes i de les masades començaren a agrupar-se a partir del segle XIII en petits pobles fortificats (Cantallops, Colomers, Darnius, Garriguella, Jonquera, Vilanova de la Muga, Vila-sacra). Aquestes forsses i celeres, la història de les quals està encara per escriure, es troben tant a l’interior de les comarques com sobretot a les amples bandes de terra que vorejaven els grans estanys i els aiguamolls (Fontanilles, Fortià, Torroella de Fluvià, Sant Pere Perscador, Ullà).[12]

2.2 Emplaçament

La difusió del mas, en tant que tipus d’habitat dispers, estava subjecta a certes condicions no tan determinants per al cas de l’habitat agrupat. Entre aquestes jugaren un paper essencial les condicions ecològiques que havien de permetre la supervivència aïllada de l’explotació. La bona marxa del mas depenia, així, de l’existència de reserves d’aigua. El mas necessitava disposar de fonts o corrents d’aigua per al consum humà i animal i sols un pou permetia al mas evitar, en part, la dependència de les aigües de superfície. La instal·lació d’un mas depenia també de l’existència tant de sols aprofitables per al conreu i la pastura com de reserves de recursos naturals, que, en el seu conjunt, havien de garantir la subsistència dels habitants de l’explotació. La constitució d’un mas requeria, doncs, una certa planificació prèvia i un càlcul racional de la viabilitat de l’explotació, almenys per part del senyor que, en darrera instància, era el que posava a disposició del titular del mas els components materials d’aquest. Entre les condicions secundàries de l’hàbitat dispers, per altra banda, pot citar-se l’existència de camins que permetien als habitants del mas accedir, entre altres, a les seves parcel·les disperses. Cada mas es concebia sempre dotat cum ingressibus et regressibus, expressions formulàries amb les quals es designaven tant els camins que portaven al mas, com els drets d’ús que tenien els ocupants d’un mas sobre els accessos a aquest. Els camins en qüestió rebien denominacions diverses, algunes un tant ambigües, com carraria i caminum, altres més precises com carrego, semiterium, sender i vieron. En la majoria dels casos degué tractar-se de senders escassament agençats. Aquests unien el mas aïllat amb el seu entorn i permetien a persones i bèsties la circulació a l’interior d’un àmbit local (intrare et exire libere in mansum cum familia et bestiario et rebus). Els camins, d’aquesta manera, asseguraven la comunicació entre els llocs de residència, les terres de conreu i els espais incultes. Però en el context d’un hàbitat dispers els camins en qüestió tenien també una funció afegida: la de comunicar el mas amb institucions, com la notaria, la cúria i el mercat de la vila, que proporcionaven béns i serveis de diversa índole i indispensables per a la bona marxa del mas. Entre aquestes institucions podem citar també l’església i el molí, la comunicació de les quals amb els masos de la rodalia quedava assegurada per camins que rebien el nom específic de via missadera i via mulnera. La importància atribuïda a aquests diferents camins, finalment, es reflecteix en les múltiples notícies conservades als registres notarials dels segles XIII i XIV. La gran majoria d’aquestes notícies vénen donades per acords que es refereixen als camins que discorrien entre predis pertanyent a titulars diferents. Tots aquests acords contenen clàusules que fixaven l’amplada dels camins, que regulaven el seu manteniment material, que limitaven el trànsit del bestiar menut i que definien, fins i tot, la manera en la que les bèsties que carregaven les collites i els fems i les bèsties de llaurada havien de transitar pels camins: sempre una darrera l’altre i portant boços (morrals, bossos).

[1] A. Verhulst, «La diversité du regime domanial entre Loire et Rhin a l’époque carolingienne. Bilan de quinze années de recherches», dins W. Janssen i D. Lohrmann (eds.), Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic, 1983, pp. 133-148; W. Schlesinger, «Die Hufe im Frankenreich», H. Beck, D. Denecke i H. Jankuhn, Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlichen Flur in Mitteleuropa und ihre Vutzung, 1, Göttingen, 1979, pp. 41-70; L. Kuchenbuch, «Die Klostergrundherrschaft im Frühmittelalter. Eine Zwischenbilanz», dins Herrschaft und Kirche. Beiträge zur Entstehung und Wirkungsweise episkopaler und monastischer Organisationsformen, Stuttgart, 1988, pp. 297-343.

[2] R. Latouche, «Quelques aperçus sur le manse en Provence au Xe et au XIe siècle», dins Recueil de travaux offerts a M. Clovis Brunel, 2, París, 1955, pp. 101-106; E. Magnou-Nortier, «A propos de la villa et du manse dans les sources méridionnales du Haut Moyen Âge», Annales du Midi, 96 (1984), pp. 85-91; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», dins J. Bolós i J. J. Busqueta (eds.), Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.

[3] P. Bonnassie, La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle. Croissance et mutations d’une société, Toulouse, 1975-1976, 1, pp. 246-247.

[4] J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona, 1899, p. 622; E. de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Madrid, 1905, pp. 42-43.

[5] Th. Bisson, Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings, 1151-1213, 2, Berkeley i Los Angeles, 1983, doc. 1, B. Vegeu, a més, E. Moreu Rey, La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona, Barcelona, 1961, ap. 14 (sense data).

[6] J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, Barcelona, 1980-1991, 2, pp. 102-107.

[7] Vegeu, a més, E. Mallorquí, Les Gavarres a l’Edat Mitjana. Poblament i societat d’un massís del nord-est català, Girona, 2000.

[8] Per a la terminologia relativa al poblament rural vegeu H. Uhlig (ed.), Materialien zur Terminologie der Agrarlandschft, 2, Die Siedlungen des ländlichen Raumes, Giessen, 1972.

[9] ACB, Libri Antiquitatum, 461.

[10] AMM, Pergs. St. Cugat del Vallès, 153 (1141); ASDG, Perg. 75 (1210) (J. M. Marquès, Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel, Barcelona, 1997, doc. 117).

[11] J. Rius Serra, Cartulario de St. Cugat del Vallés, Barcelona 1946-1947, Madrid, 1981, doc. 1034 (1160); ACB, Pergs. Diversorum 1.1, 2530 (1153); ADG, Pergs. Pia Almoina, Fornells, 18 (1167).

[12] X. Soldevila, «Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipòtesis sobre la pagesia catalana medieval», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 35 (1995), pp. 123-156; del mateix, «Els masos del monestir d’Amer al Baix Empordà al començament del segle XIV», dins Mas català, pp. 429-440.

Capítol 2

2. ELS COMPONENTS DEL MAS I LA SEVA EXPLOTACIÓ

El mas pot ser considerat com una «empresa familiar» que explotava un conjunt de terres amb la finalitat de sostenir els seus membres i de donar a aquests la possibilitat d’acomplir amb les exigències del senyor. L’explotació d’aquestes terres es va acomodar a una civilització agrària, els diversos trets de la qual (tecnologia, selecció d’espècies vegetals i animals, tècniques de conreu, organització del parcel·lari, pautes de consum...) poden captar-se amb certa claredat a partir de les fonts escrites des dels segles X i XI. Però, bona part dels trets que caracteritzaren la civilització agrària del nord-est català dels segles medievals, com per exemple les pautes del consum, no sols els compartia amb altres civilitzacions de la conca mediterrània, sinó que també es constaten ja per a les èpoques romana i hispanogòtica, mantenint-se en part inalterats durant tota l’època preindustrial.[1]Això no ha de sorprendre: l’ecologia mediterrània imposava a les estratègies econòmiques un marc que difícilment podia sobrepassar-se amb els mitjans i els coneixements tecnològics d’una societat preindustrial. En els apartats que segueixen es tracta de presentar en detall la manera en que el mas i les seves terres es van explotar. Un primer conjunt dels apartats que segueixen presentarà l’equipament (eines, recipients, bestiar) i els components (cases, pertinences) del mas. Un altre conjunt d’apartats estarà dedicat a descriure la manera com s’explotaven els espais cultes i incultes. Un últim conjunt d’apartats presentarà les institucions, com la molineria i la ferreria, que proporcionaven un servei que permetia descarregar la família que habitava el mas de certs treballs necessaris però feixucs i complexos.

1. EL MAS I EL SEU EQUIPAMENT

L’element més important de l’equipament d’un mas el representava el treball que any darrera any proporcionava la família de llauradors que habitava el mas, un treball que no era el mateix per a tots els membres de la família, sinó que variava seguint una divisió del treball en funció del sexe i de l’edat. Aquesta família disposava d’un seguit d’instruments que es feien servir per a obtenir, tractar i conservar els recursos que es guanyaven al conjunt d’elements productius que constituïen les pertinences del mas així com als espais incultes.[2]

1.1 Les eines

Entre aquests instruments de treball cal citar, en primer lloc, les eines pròpiament dites, entre les que cal destacar les eines de llaurada (vomeres et alia aratoria instrumenta), és a dir, aquelles que s’empraven per llaurar el sòl: terras laborare, arare i vineas cavare, fodere.[3]

1.1.1 L’arada

L’estructura de l’arada (aratum, arata, aper, vomer), tal com es dedueix de les fonts escrites, era bastant simple i consistia en un dental (dental), al qual es fixava una rella de ferro (relia, vomer) de forma triangular o cònica; l’esteva (stevam) servia al llaurador per conduir l’arada. Estem davant una arada «mediterrània», una arada de tipus simètric, sense rodes, que obria el sòl verticalment, removent-lo i llançant la terra a ambdós costats del solc. Aquest scratch-plough era un instrument ben adaptat als sòls lleugers, friables i ben drenats, típics de les contrades mediterrànies: la llaurada es limitava a polvoritzar la terra, evitant l’evaporació de l’humitat, al temps que mantenia la fertilitat al permetre que els minerals del subsòl poguessin ascendir a la superfície.[4]

L’arada treballava de forma extensiva i requeria una força de tir moderada, que venia proporcionada en la majoria dels casos pels bous. Aquests s’enganxaven a l’eix de tracció que era el timó (aladrigua) mitjançant un jou cornal o jugular (iugum).[5]L’agullada (agulgada) era el bastó per agullonar les bèsties i netejar la rella. El conjunt del tren de llaurada era l’aper (aparium).

1.1.2 Les aixades

Les aixades representaven diferents tipus d’eines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de l’aixol (exol) i de l’aixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat d’eines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites s’empraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat d’eliminar les males herbes i reduir l’evaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat d’aixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de l’hort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que l’arada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que s’emprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que s’emprava per a altres feines com l’aventar dels cereals batuts.

1.1.3 Les eines de la collita

Les eines de la collita eren aquelles eines que s’utilitzaven, sobretot, en els treballs de la cerealicultura, viticultura i arboricultura.[6]La característica comuna d’aquestes eines era la d’estar dotades amb una part tallant de ferro. Això no sols incrementava la seva efectivitat sinó que també permetia accelerar els treballs de la collita i rebaixar, així, el risc de pèrdues degudes a les incidències del clima i de la fauna. Entre aquestes eines podem esmentar el falçó (fausson) i la falç (falce) de fulla dentada, coneguda des d’època romana (falx denticulata) i molt difosa a tot l’àmbit mediterrani. Aquesta eina s’emprava per la segada tant del cereal com de la palla i del fenc. (L’ús de la dalla sols es va difondre a partir dels segles finals de l’Edat Mitjana.) La iconografia evidencia que les messes es tallaven a mitja altura, una tècnica que permetia no sols accelerar la segada, sinò també obtenir un gra més net i reduir l’esforç considerable que requeria el transport de les garbes. A més, les tiges que romanien a terra podien ser dedicades a la pastura de rostoll. La palla que quedava a l’era, si no era enterrada en el sòl mitjançant l’arada, podia fer-se servir com llitera i aliment del ramat. La podadora (podadora) era una eina utilitzada sobretot per la poda dels arbres i per tallar els raïms. La seva forma era similar a la d’un coltell, però estava proveïda d’una destraleta amb la qual es podien podar branques i brotons inútils amb un tall segur i net. Per la poda dels arbres s’empraven tant les podadora com la falç. El falcastrum antic, una mena de podadora fixada a una vara llarga, que els agricultors romans havien emprat per extirpar les males herbes, continuava en ús, com es dedueix d’una miniatura del segle XI.[7]Els coltells i ganivets (coltellos, gladios) eren uns instruments amb funcions diverses però que, entre altres, s’empraven per diferents tasques agrícoles, com la poda, l’erradicació de les males herbes i la talla de les hortalisses (gladios caularios).

1.1.4 Les altres eines

Entre les restants eines que tenien una aplicació agrícola citem la batolla per batre (batre, triturare) les gavelles.[8]L’ús del trill no es pot documentar en les nostres fonts. En canvi, sabem que la batuda sobre l’era (expleta triturare) es realitzava també amb ajuda de bèsties que trepitjaven les messes. Per separar la palla menuda del gra s’emprava a l’Antiguitat la pala i la cistella d’aventar. Les nostres fonts permeten documentar, a més, la forca (furcha), per al treball a l’era (batudam cum furcha), i el rastell (rastellum), una eina que es feia servir per recollir la palla i el fenc. Finalment, cal esmentar les tisores (tesoras) i tot un seguit d’eines emprades per tallar la llenya i per treballar la pedra i la fusta:[9]les escarpes (escarples), els tribes (tribegs), les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i l’aixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro d’aquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]

Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. L’enumeració d’aquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb l’einam del que disposava l’agricultor romà. L’especificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per l’elaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part d’aquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre l’ús d’eines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de l’einam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que l’any 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre d’eines que l’any 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]

1.2 Els recipients

Per emmagatzemar i conservar les collites un mas necessitava una sèrie de recipients que es consideraven com part bàsica del seu equipament.[13]La varietat d’aquests recipients ve testimoniada pels inventaris post mortem. Per al mas Otger, de Cerdanyola, per exemple, es registrà el 1305 l’existència de dues bótes, dues bótes petites, dos cups petits, dues portadores i una canada.[14]El mas Motgera, de Cruïlles, estava equipat l’any 1295 amb un escriny sense cobertor, un vaixell de dues somades, un vaixell d’una somada i cinc escrinys la capacitat dels quals anava de les vuit a les cinquanta-cinc migeres.[15]Al mas Maruny, també de Cruïlles, hi havia l’any 1327 una tina, quatre escrinys, un vaixell de dues somades i tres vaixells d’una somada i mitja.[16]Entre la varietat de recipients que trobem en els inventaris i les altres fonts cal distingir, per una part, els denominats genèricament vascula vinaria. Aquests comprenien recipients concrets com la tonna, el cupus, la barrila, la tina, la tinarda, la cupa, el cubellum, el barrilus i el vexellum. Es tractava de recipients de formes cilíndriques o còniques, fabricats de dogues (dogats), que es feien servir, sobretot, per emmagatzemar i conservar els productes procedents de la viticultura. Exprimit el fruit, es depositava el most en aquests recipients, on es clarificava, sedimentava i madurava, experimentant canvis que es devien a una acció prolongada de certs enzims, així com a l’efecte de complexos processos fisioquímics.[17]Passat un any, la fermentació havia produït un vi jove (vinum sanum) que era, junt amb el most, el producte vitivinícola preferit per al consum. (El vinum de vetere era el vi que no s’havia consumit durant l’any i que ha passat el calor de l’estiu amb els seus efectes nefasts). Alguns d’aquests recipients també s’empraven per trepitjar el raïm (cubellum folador, cupus follador).

Fora dels recipients reservats al vinum, poden distingir-se els que, fets de materials diversos, servien per emmagatzemar el gra batut i la farina. Diguem, però, d’entrada, que no sempre poden distingir-se els dos tipus de recipients amb la claredat que ho fem aquí. Ens consten, per exemple, cubellos de farina et de sal, i una altre notícia fa referència a l’ordi emmagatzemat in cubella. Un altre exemple en aquest sentit poden ser els saccos, fets de fibres vegetals o de cuir, que ens consten com recipients que servien tant per guardar el vi com els llegums i el gra batut. L’arca (archa), el taüt (ataut) i l’escriny (scrinium, scrinia), per altra part, designaven caixes de diversa grandària, fetes de planxes de fusta, reforçades per llantes de metall i proveïdes de panys. En aquestes es dipositaven la roba que la família pagesa guardava sempre amb molta cura, però també els aliments. Així, sabem de carns, grans i sacs de farina diposats a una arca i a un escriny. El doll (dolium), per altra banda, designava una vas gran de terrissa cuita i proveïda de nanses, en el qual s’emmagatzemava el gra batut. Finalment, podem citar també tots aquells recipients fabricats de fibres vegetals (espart) com el cabàs i la cistella (cistella, panecrium), recipients que s’empraven tant per a guardar el gra com per transportar grans, terra i fems.[18]Els recipients s’esmenten en les fonts sobretot en relació amb els productes del conreu cerealícola i vitícola. Molt poc sabem, de les formes d’emmagatzemament dels productes de l’horticultura i olivicultura. Quant als materials dels recipients de la conservació s’observa un predomini de la fusta, sobretot, en el cas dels recipients per guardar el vi, el most i el raïm (vasos ligneos). Un fet, aquest últim, que constitueix una diferència respecte a l’època romana, en la que els recipients per a la conservació del vi eren fets de terrissa.[19]Quant al tipus de fusta emprada, se citen per als escrinys i les arques el roure i la noguera. Per a la fabricació dels cèrcols (circulos), que mantenien unides les dogues i reforçaven la resistència de la vasa vinaria, es pogué recórrer al metall. De metall eren també els panys de les arques i escrinys, així com les seves llantes i claus. El cuir s’emprava per als sacs, tot i que aquests potser també podien haver estat fets de fibres vegetals quan estaven destinats a guardar els grans de cereal i els llegums. La terrissa sols s’emprava en el cas dels dolls que estaven destinats a conservar el gra batut.