Kitabı oku: «El mas i la vila a la Catalunya medieval», sayfa 3

1.3 El bestiar

Per a cada mas podem suposar l’existència d’una cabanya d’espècies animals domesticades més o menys nombrosa i variada.[20]Aquesta cabanya de bestias grossas et minutas es considerava com part del seu equipament de la mateixa manera que la vaixella major i menor.[21]Va haver ocasions en les que el senyor fins i tot va exigir als ocupants del mas a mantenir-lo equipat amb determinades espècies animals: exigència que podia referir-se als bous (tenere aiovatum cum bobus), la força de tir per excel·lència de l’arada.[22]Altres exigències es referien a l’obligació de construir colomers o d’engreixar porcs i aus de corral en benefici del senyor.[23]L’existència de diverses espècies de bestiar al mas es dedueix, així mateix, de les exaccions senyorials, com els censos i l’alberga, que contemplaven el lliurament de caps de ramat i productes ramaders, com els ous, els pernils i els formatges. Altres exaccions, com les joves i les tragines, pressuposaven la disposició de bèsties que tiraven de l’arada i carregaven amb els cistells de fems. El conjunt d’aquestes noticies indiquen sens dubte l’existència d’una cabanya ramadera diversificada sobre el mas. A l’hora de determinar quines eren les espècies animals que podrien suposar-se com components d’aquesta cabanya podem citar: el bestiar oví i cabrum (ovelles, cabres),[24]el bestiar porcí, el bestiar equí (menys el cavall i sobre tot l’ase i el mul i la mula), el bestiar avícola (gallines, oques, coloms).[25]Aquesta cabanya (bestiarium, bestiar) no presentava gaire diferències respecte a l’Antiguitat, pel que fa a la varietat d’espècies. Les diferències, pel que es dedueix dels estudis dels arqueozoòlegs, semblen restringir-se a una accentuada reducció en l’estatura de les diverses espècies, un fet que va incidir de manera directa en la productivitat i la capacitat de treball del bestiar.[26]

La composició de la cabanya i el nombre de bèsties que mantenia un mas resulta impossible de precisar per a cada cas. L’inventari post mortem redactat l’any 1305 i relatiu al mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, permet constatar una cabanya que es composava d’un bou de pell negra, una somera de pell negra, cinc porcells, sis moltons de dos anys, tres moltons d’un any, vint-i-set ovelles, quatre anyells, cinc gallines i un gall.[27] Un altre inventari, de l’any 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, fa recompte d’una cabanya composta de quatre ovelles, un bou, una vaca, un ase, dues trulles i dos porcells.[28]A partir de notícies com aquestes cal imaginar la composició de la cabanya del mas i el nombre de bèsties que s’hi tenien com quelcom molt variable. Aquesta variabilitat estava en funció tant de les terres disponibles com del potencial ecològic de l’àrea on s’emplaçava el mas: en aquest sentit, un mas emplaçat a la vall d’una muntanya degué aprofitar l’existència d’extensos espais de bosc i garriga, atorgant a la ramaderia un lloc destacat en la seva economia. Però, la variabilitat al·ludida podia dependre també de la capacitat d’aprofitar les possibilitats que oferien les noves formes contractuals difoses pels notaris públics. La comanda ramadera (comanda seu depositum), en concret, era un contracte que permetia al titular d’un mas incorporar a la seva explotació un nombre variable de bèsties (porcs, ovelles, cabres, vaques, vedelles, ases) d’un altre propietari. La condició imposada al titular era tenir cura de les bèsties (custodire, nutrire, pascere, ferrare) i reservar al propietari d’aquestes una part dels recursos (llana, llet) i beneficis (melioramentum, lucrum, percassio) que podien proporcionar les bèsties. D’aquesta manera, la comanda ramadera permetia al titular del mas disposar d’un equipament i d’uns recursos sense tenir que invertir diners en la seva adquisició.[29]Les distincions

Les distincions entre les diferents espècies del bestiar s’establien, en primer lloc, per la grandària: les bestias maiores i grossas, per una banda, les bestias minores, per l’altra. Altres distincions s’establien quant a les funcions que tenien determinades bèsties en el marc de l’economia pagesa. Així, es distingien les bestias de expletis de les bestias bacivas, segons es tractés d’animals destinats a la cria o no. Les vaques, concretament, es tenien sobretot com bèsties de cria, que havien de proporcionar bous per al conreu de la terra. (Un bou dedicat a la llaurada havia de ser reemplaçat aproximadament cada quatre anys.) Entre les restants funcions atribuïdes al bestiar cal ressaltar, sobretot, les que s’associaven al treball i a la producció d’aliments i matèries primeres. Pel que fa al treball,[30]es constata que com bèsties per muntar (bestiis equitandis) s’empraven tant els cavalls com i sobretot els muls i els ases.[31]Aquests últims es feien servir per a traginar (bestias ad traginum) i les bestias honeratas designaven aquelles bèsties que s’empraven per carregar els fems, les palles, les llenyes, els grans i els sacs de vi. Per tirar del carro podien fer-se servir els èquids però també els bous.[32]Els bous, però també les egües, s’empraven per trepitjar les messes a l’era (ad aream triturandum). Com bestias aregas i animalia aratoria es designaven els animals que tiraven de l’arada, sobretot els bous (boves aratores, boves aregs), de vegades les vaques i també els muls i les mules (més forts, resistents i àgils que l’ase per aquest tipus de treball, tot i que no manquen referències ocasionals a un asinum aratorum). El cavall, en canvi, sembla excloure’s com bestia arega. Aquesta exclusió del cavall de la llaurada pot explicar-se pel fet que ni la qualitat de la llaurada ni les característiques de l’aper no feia necessària la renovació tecnològica que implicava l’opció pel cavall com força de tracció.[33]Per altra part, l’agricultor s’estalviava amb això tenir que recórrer a un animal més delicat i nerviós i menys polivalent que el bou, un animal que, a més a més, exigia importants quantitats d’un farratge específic (civada), que en les condicions ecològiques mediterrànies resultava molt difícil de produir a gran escala. En aquest sentit, pot retenir-se que la cabanya del bestiar gros, el de major importància per al treball agrícola, es composava bàsicament, d’espècies que podien dedicar-se a treballs de diversa mena, que eren resistents, relativament econòmiques i poc exigents quant al seu manteniment i tractament.

El bestiar domèstic proporcionava als agricultors la major part d’aliments d’origen animal (proteïnes, grassa). Aquests aliments eren diversos i entre ells poden destacar-se la llet i els seus derivats, per una part, i la carn i el greix, per altra.[34]La llet i els seus derivats eren proporcionats per les ovelles, les cabres i, en menor mesura, per les vaques. (Aquestes, de fet, no donaven molta llet, tant per la seva constitució fisiològica com per la seva utilització per al treball al camp i a l’era. A més, la major part de la seva llet havia de reservar-se per a la cria dels vedells.) El consum de la llet fresca es considerava, en qualsevol cas, un luxe. A més, les condicions climàtiques i higièniques propiciaven la seva ràpida transformació en formatge. Els caseos i formaticos esmentats en les fonts es referien tant al formatge fet de llet de vaca (caseos vaccarum) com al fet de llet de cabra. El porc era l’animal que proporcionava la major part de l’aliment carni i gras,[35] tot i que sabem que també es consumia la carn dels ovins i de les aus de corral: concretament la carn de gallines era una carn relativament barata, degut a l’eficiència amb què, a diferència dels mamífers, l’aviram és capaç d’assimilar el pinso. La major varietat de carns apareix en relació amb el porc (carnis suille), distingint-se: els pernils (pernas), les xulles (anxugias), les freixures (frexures), les esquenes (squinas, espallars), els costats (lads, costats), les llences (bacons), les temples (templa). La carn, a l’igual que la llet, rarament es consumia fresca. El més corrent era tractar-la mitjançant la salaó (carne salata), un procediment que permetia la seva conservació durant un temps més o menys prolongat. La predilecció per la carn de porc s’explica també pel fet que era la que menys qualitat perdia amb aquest tractament. Entre els restants aliments que proporcionava el bestiar mereixen destacar-se els ous (ova) i la mel (mellis), un producte, aquest, resultant de la transformació de matèries primeres vegetals i que es considera el substitut medieval del sucre com edulcorant.[36]Pel que fa a les matèries primeres que oferia el bestiar, cal ressaltar les fibres tèxtils (lana), les pells (pelles) i els cuirs (quir), per l’elaboració dels més diversos articles de la vida quotidiana.[37]Això a part, podien aprofitar-se també les banyes, les plomes, les cerres i les peülles. Cal destacar, per últim, que el ramat proporcionava altres dues matèries essencials: els fems per regenerar els camps i la cera (cera) de les abelles per la il·luminació (cirios, candelas).[38]Quant als fems, aquests procedien tant dels quadrúpedes com dels coloms criats en els colomers.

1.3.2 El manteniment

A canvi de proporcionar totes aquestes possibilitats d’explotació als agricultors, la ramaderia exigia un esforç per reservar una part dels recursos i de les energies que generava l’economia domèstica i destinar-la al manteniment de la cabanya. (Aquest esforç era considerable si recordem que mantenir un bou requeria a l’Europa mediterrània tres vegades més recursos econòmics que a l’Europa septentrional.) El ramat demanava el pallot per als estables i també les ferradures (feraturas, ferros) que evitaven als èquids el desgast de les peülles i facilitaven a l’animal una major estabilitat al temps que el protegien de les malalties que podia provocar el treball sobre els sòls humits.[39]La ramaderia exigia també un esforç per albergar la cabanya i protegir-la de les inclemències del clima. Això significava que l’agricultor havia de construir colomers i corrals, ruscs (abellarios, bucs), estables i cledes (cortales, cubiles). Per això es necessitaven des de l’escorça amb la que s’aixecaven els ruscs fins a la fusta i les pedra que es feien servir per construir els estables i les edificacions on guardar els bous i els muls (domum in qua iacent boves, stabulum). L’alimentació del ramat implicava, a més, reservar una part dels recursos disponibles al manteniment de la cabanya i dedicar unes energies determinades al control dels animals (pastoreig). Amb tot, cal retenir que cada espècie demanava uns recursos específics quantitat i qualitat, al temps que exigia a l’agricultor un esforç diferenciat, a realitzar en moments diversos de l’any. Així, els espais de pastura que convenien als bovins i als èquids no eren els mateixos que els dedicats als porcs i les cabres, i era sobretot als primers als que es destinaven les collites farratgeres. Els bovins, com bèsties que proporcionen la seva força de treball i aliment, necessitaven romandre prop de l’home i a l’hivern requerien ser estabulats. El ramat cabrum i oví, en canvi, podia deixar-se pasturar durant tot l’any a l’incultum, tot i que exigia una constant i estreta vigilància d’aquesta pastura per evitar la desforestació i un deteriorament irreversible dels recursos vegetals.[40]Per alimentar (nutrire) el ramat es podia produir el farratge i el fenc sobre parcel·les específiques. Aquestes parcel·les es consideraven exclusivament com cultures de farratge, no com terres de pastura. En el marc de l’economia del mas, aquestes (i, sobretot, els farraginals) semblen vinculades a una funció ben específica: la de garantir l’existència sobre el mas dels bous que havien de tirar de l’arada (bestias aregas). Una altra possible manera d’alimentar el ramat era deixar-lo pasturar pel seu compte, tot i que supervisat, en els rostolls. Tanmateix, les referències a les nostres fonts a la pràctica de l’espigolada són pràcticament inexistents. En canvi hi ha fonts, com els estatuts establerts l’any 1296 pels senyors de Sant Sadurní de l’Heura, que permeten registrar una marcada preocupació per protegir els camps de conreu de les incursions del ramat i establir per a cultures com la vinya i l’hort una exclusió absoluta.[41]Aquesta actitud de rebuig respecte a la presència del ramat al cultum obeïa a raons diverses: la composició de la cabanya i la importància de les espècies animals danyoses era una d’elles; la fragmentació del parcel·lari i l’omnipresència de les cultures arbustives eren altres. L’alimentació del ramat al que no es podien proporcionar farratges havia de realitzar-se, per tant, en els espais incultes: per una part, al bosc (glans) i, per l’altra, als pascua i a les garricas, o sigui, en els terrenys de muntanya no apropiats per al conreu cerealícola. Aquesta explotació ramadera dels espais incultes pogué acompanyar-se de tècniques peculiars d’agençament, com la crema periòdica de les pastures naturals, tècnica que produïa abundants herbes a curt termini però que a la llarga no sols portava a una transformació del mant vegetal sinó que també propiciava l’avanç de l’erosió.

Resumint, podem retenir que la cabanya de l’agricultor medieval es componia de diverses espècies animals. Quantificar les proporcions resulta impossible, però tot sembla indicar que aquestes proporcions no s’apartaven de les pautes observades per altres regions mediterrànies: una explotació model disposaria, en aquest sentit, d’aus de corral, d’un nombre determinat de cabres i ovelles, d’una porcada i d’una parella de bous i algun ase o mul. L’explotació d’aquesta cabanya podia complementar-se amb la cria d’abelles i coloms. Cadascuna de les espècies animals responia a diferents necessitats i oferia recursos diversos. El porc es criava bàsicament per la seva carn, l’ovella per la llana, la cabra per la llet... Però, entre les funcions del ramat, la de proporcionar aliment podia ser sovint secundària i podia predominar la necessitat de disposar d’una força de tracció (bous) o d’un subministrament d’adobs (coloms). A canvi d’oferir aquestes diverses possibilitats a l’agricultor, el ramat exigia per a la seva manutenció un esforç notable i diferenciat en funció de cada espècie. Aquest esforç suposava integrar la cria de les diverses espècies animals en un sistema agrícola complex que, a escala de l’explotació individual, vinculava diferents sectors ecològics (muntanya / planura) i els seus corresponents sistemes d’explotació (pasturatge / agricultura). Amb tot, la qualitat dels vincles establerts no deixava de ser deficient. De fet, la ramaderia, concretament la cria del porc, de l’ovella i de la cabra, apareix relegada en bona part als espais incultes, imposant-se la pràctica d’una micro-transhumància com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de l’estabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques d’aquesta dissociació cal retenir la impossibilitat d’aprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics d’origen animal.

2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS

Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret d’accedir.

2.1. Les cases i els seus annexos

El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual s’emplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt d’edificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i l’einam, on s’estabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials d’aquest conjunt d’edificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases d’un mas constituïen un conjunt d’una sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a l’interior d’un espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia l’àmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia d’haver, finalment, un àmbit per guardar l’einam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.

El mas disposava generalment de patis (curtis, curtalis) i edificacions annexes: entre aquestes podem citar el cellarium i la sala, llocs on es guardaven les collites del cereal i de la vinya, el stabulum i la coquina. Les fonts esmenten, a més, l’existència al costat del centre d’explotació de construccions secundàries: les sitges per emagatzemar els grans (cigias, foveas); el femer (femerio), on es deposaven els fems i adobs; el colomer (columbarium); el pou (puteum), per a l’extracció de l’aigua potable;[44]la cisterna i la bassa (bassa) per a recollir les aigües de pluja; l’era (area), un tros de sòl aplanat i artificialment endurit, per a batre els cereals i els llegums a l’estiu i per dipositar la lenya a l’hivern.

A partir del segle XII ens consten masos que disposaven d’una torre (turris) o d’un soler (solarium). La torre sembla emplaçar-se al costat de les cases del mas i era construïda ex petra et calce. El soler representava una edificació de dues plantes: una planta baixa anomenada sotel (subtalum) i una segona planta que era el soler pròpiament dit. Tant la torre com el soler eren edificacions que tenien funcions estrictament defensives, en les que els habitants del mas i altres podien trobar protecció. Segons una carta del 1132, la torre del mas de Saltells, a Cerdanyola del Vallès, havia de servir el 1132 per posar fora de perill els habitants del mas i els seus béns (ad salvandum corpus et avere).[45]L’any 1138, per altra banda, els monjos de Sant Cugat del Vallès van atorgar el mas de Feixes, a la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, a un tal Ramon Berenguer, demanant-li que edifiqués en el termini de dos anys un solarium obtimum per defendre’s contra l’amenaça dels raptors (ad defendendum contra captivarios).[46]H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.

2.2 Les pertinences: el nombre

Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants d’aquest conreaven amb l’ajuda de l’einam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu d’una notable varietat d’espècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part d’un mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici d’aquestes diferències de dimensió és l’ús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta l’ús d’una expressió com mediocri manso.

A l’hora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de l’agregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, l’any 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de l’altar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de l’església de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, d’agregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de l’altar i l’església esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, l’existència d’un estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, l’agregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular d’aquest els podia haver rebut tant d’un altre senyor com d’un altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de l’agregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les s’agregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió d’aquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a l’Alt Empordà, va atorgar l’any 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]D’aquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de l’any 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les seves cases i pertinences pròpiament dites. A continuació segueix el recompte dels diversos predis que s’havien anat afegint al mas i que s’emplaçaven tots a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola: un honor, domini de la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de l’església parroquial; un honor, que es tenia de mans de l’hereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de l’altar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per l’altra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de l’inventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]

2.3 Les pertinences: la dedicació

Les pertinences d’un mas eren dedicades a cultures diverses, les collites de les quals havien de garantir tant la subsistència dels habitant del mas com els rèdits que podia pretendre el senyor. En els apartats que segueixen presentarem aquestes cultures i les respectives espècies vegetals conreades, precisant de manera sumària les possibilitats que aquestes oferien i les exigències que plantejaven a l’agricultor.[51]D’aquesta presentació hem exclòs tan sols les cultures especulatives que es conreaven localment i que estaven sempre destinades a satisfer una demanda comercial d’un centre urbà proper. L’existència d’aquest tipus de cultures es constata, per exemple, a les parròquies de l’entorn de Sant Cugat del Vallès, on molts masos, també els pertanyents al monestir de Sant Cugat, reservaren una part de les seves pertinences al conreu del safrà.[52]

2.3.1 Els camps de cereal

Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura s’emprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que s’emprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).

El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des d’èpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de l’agricultura medieval. S’ha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; l’altra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt d’aliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que s’esmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), l’ordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats d’aigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven d’una gramínia a altra i això donava un cert marge a l’hora d’harmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir l’ordi i el blat, dos cereals d’hivern que se sembraven als mesos d’octubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny l’ordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no s’apartava del que era i havia estat tradicionalment el patró de la cerealicultura mediterrània,[54]que es caracteritza per combinar gramínies fràgils i exigents amb altres menys exigents i més robustes a l’hora de fer front a un medi sovint inhòspit.

Aquestes distincions es mantenien també quant a les formes de consum dels diversos cereals.[55]El blat era el cereal destinat a la mòlta, a la cocció al forn i a la panificació en les formes més variades (panes, fogacias, placentas, nebulas). Com en altres parts, el pa de blat (panis frumenti) es considerava de major qualitat, almenys enfront al pa d’ordi (panem ordaceus) i el pa de blat definia fins i tot la condició social del que el consumia: així, per als redactors dels Usatges de Barcelona era noble aquell que menjava quotidianament pa de blat.[56]El lloc destacat de l’ordi, per la seva banda, és un indici de la importància de les altres formes de consum del gra. De fet, la major part de les varietats de l’ordi, per les seves característiques botàniques, no resultaven apropiades per a la molturació i la cocció al forn. (El mateix pot dir-se de tots els cereals excepte el blat i el sègol). D’aquí que es dediqués preferentment (tot i que no exclusivament) al consum en forma de farinetes, sopes i potatges. Aquests guisats no requerien una farina menuda i, consegüentment, no hi havia necessitat de reduir el gra a partícules molt fines. Tot això implica, a més, que el morter (pila, mortarium) degué continuar utilitzant-se com instrument per esclafar i triturar el gra i separar-lo de la seva pell.[57]La massa resultant, prèvia addició d’aigua, es coïa en calderes (chaldarias) que, mitjançant clemàstecs (cremasclos, paracingles), es suspenien sobre la llar situada a ras de sòl.[58]Aquesta massa podia barrejar-se amb llet, mel, verdures, llegums i carn (pulmentum).[59]Les farinetes podien també coure’s en recipients de metall (sartagnes, padelas). La panificació dels grans de l’ordi i del sègol, sembla haver implicat una mòlta pròpiament dita, encara que una farina raonablement fina es podia obtenir fins i tot amb els mètodes més primitius de mòlta. La farina resultant podia, per altra banda, barrejar-se amb la del blat i la dels llegums. Aquesta, en qualsevol cas, donava un tipus de coques planes i primes, no llevades, que les fonts denominen fogasses (fogacias) i que eren cuites sobre una graella de ferro a la llar. Aquestes fogasses eren possiblement la forma més comuna de consumir el gra panificat.

Las gramínies oferien, a més i per últim, tota una sèrie de possibilitats d’explotació no relacionades amb l’alimentació humana. El segó (blat), un residu de la mòlta, s’emprava com pinso. Una vegada realitzada la batuda, els talls verds dels cereals podien fer-se servir com fenc i com adob verd; els talls secs donaven una palla que (conservada en palaria) podia emprar-se per la confecció d’objectes diversos (estoretes, lligadures), per embotir coixins i llits, així com per ensostrar les edificacions. Hem dit ja que l’ordi era un cereal farratger. No oblidem, finalment, que havia una espècie de cereal, la civada, que es conreava quasi exclusivament com farratge del bestiar sobretot equí. L’interès del senyor per aquest cereal d’estiu era notable: ho suggereix el fet que la civata i avena apareix regularment associada a exaccions com l’alberga. De fet, pot pensar-se que el conreu de la civada sobre les terres del mas degué obeïr sobre manera a un imperatiu del senyor que pretenia d’aquesta manera assegurar-se un farratge de qualitat per als seus cavalls.