Kitabı oku: «L´Ocell negre», sayfa 2
No havia estat molt bon dia de negoci, ja eren les cinc de la matinada i allò estava bastant mort. El fum de tabac començava a emboirar l’entorn i el fil musical l’estava posant nerviosa. Sonava el In the end de Linkin Park. Podia saber l’hora per la cançó que sonava. «Ja toca canviar-lo». Després parlaria amb el bàrman. Potser era la proximitat de les festes o que allò cada dia era igual i per això no hi havia ambient. De sobte, s’obrí la porta i uns nanos ben mamats entraren tot cantant en un intent d’imitar el senyor Jon Bon Jovi amb el seu Bed of Roses (l’última cançó de dins el taxi), o això pretenien, perquè no n’hi havia cap que anés alhora i molt menys que entonés bé. Hom es va girar per mirar-se’ls. Havien trencat l’ambient completament i, en adonar-se’n, van riure mentre un d’ells feia callar els demés amb el dit a la boca exagerant l’onomatopeia tot el que el deixava la fluixera de les rialles que intentava retenir. Quan van poder mig callar, van veure el seu lloc al club: uns dels sofàs estava ben buit i s’hi van dirigir. La cançó del fil acabava donant pas a la següent: Walk dels Foo Fighters.
Només n’hi havia un que anés ben conjuntat; anava darrere d’ells i la Janet s’hi va fixar perquè no encaixava amb els altres. Sí que tots vestien amb americanes i rondaven la mateixa edat, però aquell noi es veia més fora de lloc que la resta dels seus companys. Amb un posat tot seriós i cap cot, s’assegué a la barra, lluny d’ells, amb certa parsimònia. La Janet observà també que era l’únic que sabia portar americana i corbata però, tot i que el va trobar atractiu, estava clar que no tenia ganes que el molestessin. S’aixecà decidida i es passejà pel local intentant atrapar les seves mirades, cosa que no va tardar a succeir. Des d’un dels sofàs, el noi més gros la cridava com si fos un gosset, alçant la mà i espernegant els dits. Tots reien, es miraven entre ells i tornaven a riure. La Janet es contenia i mostrava la seva millor cara, somreia mentre s’acostava. Aquell somriure perfecte i els seus moviments sensuals eren la seva millor arma, encara que moltes vegades no se n’adonés. Quan va ser a la vora de la colla, el rodanxó va deixar anar un:
―Eshcolta, guapa. ―No podia ser més original, va pensar la Janet. De tan borratxo que anava costava d’entendre’l―. Quan kobress per passar una bbona estona amb tu?
―Cent euros si és que aguantes tot el round ―Va apujar el preu, per imbècil, però la Janet somreia mentre li picava l’ullet.
―Kollons kina puta més kara! Pro si t’hauria de kobrar jo a tu amb la bèstia parrda que porrto aquí! ―Mentre es tocava els baixos amb les dues mans els demés esclataren a riure, no feien pas pinta d’homes de negocis encara que anessin disfressats d’aquella manera. La Janet s’ajupí cap a ell, el mirà a dos dits de la cara i, sense perdre el somriure, li va deixà anar:
―Em sembla a mi que deus dormir amb mal d’ous des de fa temps no? ―va dir mentre li premia l’entrecuix amb una mà. Altre cop riallades. El rodanxó era l’únic que no reia.
―Collons, Unai, si eshtà boníshíma joder. Aquesta, aquesta! Que a sobre té mala llet; jo voto aquesta.
―Va Unai, tot sigui per un Goodfellas joder, si entre tots no surt tan car. ―La Janet s’assegué amb ells per entendre ben bé que passava―. Mira nena, veus aquell tio d’allà? El que esta sol a la barra aguantant-se el cap amb la mà. ―La Janet va assentir amb el cap―. Volem que te l’emportis i li facis un completo. Ta to pagao. ―Més i més riures―. Va, doneu-me cent pavos que jo he pagat el taxi. ―Van ajuntar els calers i li van entregar a la Janet.
La Janet s’hi va aproximar i es va asseure al seu costat dret. L’Aleix ni se’n va adonar. S’incorporà cap a ell i, tot posant-li la mà suaument a l’espatlla, li digué:
―Ei, guapo, vols companyia?
III: EL CAVALLER PERFECTE
Una melodia de violí ressonava per tot el castell. Era el Quartet per corda i piano en La menor d’en Gustav Mahler. Una figura llargaruda i atlètica feia lliscar les cordes per l’instrument amb suavitat, rodejat d’un fotimer de mobles de fusta fets a mà. L’olor a fusta vella i vernís cobria la sala. Amb els ulls closos, en Logan movia el cap seguint la melodia. En acabar el seu solo ningú va aplaudir. Una taula rectangular i enorme presidia la sala. Estava plena d’eines i instruments per tractar la matèria prima de la sala, la fusta. Restava en silenci a l’habitació on, un mes a l’any, es confinava a crear les seves obres: cadires, tamborets, taules i peces de fusta com uns escacs o figures d’animals varis. Un petit hobby amagat que l’apassionava i el transportava a un altre món, res de telèfons ni cap mena de distracció. Va obrir els ulls; havia restat immòbil durant uns instants assaborint el so de la feina ben feta. Deixà el violi amb delicadesa sobre la taula de treball, com si es tractes d’un nadó acabat de néixer. Va mirar l’hora, tenia temps de sobres encara. S’encaminà al bany i s’omplí la banyera mentre es despullava, va tirar sals aromàtiques i s’admirà al mirall satisfet del que veia. Una mirada a l’exterior de la finca des de la finestreta, on podia contemplar les seves preuades vinyes. Feia un dia ben tapat. Obrí el minibar, s’omplí una copa del seu propi vi, un Leblanc del vuitanta-set. Entrà a la banyera i encengué un puret. Quasi s’adormí.
Un motor a l’exterior el va fer tornar a la realitat. «Deu ser l’hora». Va sortir amb parsimònia de la banyera; ara tocava una bona successió de cremes exfoliants, hidratants, desodorants, afaitar-se a la perfecció, altre cop cremes i més cremes. Es pentinà ben clenxinat enrere i observà aquell cabell canós seu. «M’he de tallar els cabells». Havia de ser tot perfectament perfecte, ni un cabell fora de lloc. Un cop enllestit, s’adreçà a la seva habitació i després al vestidor, una sala enorme rodejada d’armaris plens de camises de tots colors, corbates, americanes, pantalons i un sabater. Amb la mà va tocar els teixits de seda i, quan va haver decidit, es vestí. Es tornà a admirar al mirall mentre es posava bé els punys de la camisa i altre cop es va pentinar el cabell. Abans de sortir del dormitori va agafar el rellotge, els purets, la cartera i demés estris. Va baixar a la planta baixa per les escales caminant com el que era, un triomfador; no hi havia ningú per mirar per sobre l’espatlla, però ell ho feia igualment.
En sortir per la porta del castell, dues figures l’esperaven al costat d’un cotxe, un Bentley Mulsanne negre amb vidres tintats. L’un era un home enorme, vestit de xofer, i la noia del seu costat ja era prou petitona com per ficar-la al costat d’aquell bou. Tenia trets orientals, premia una carpeta amb els dos braços contra el seu pit i vestia americana. Ningú deia res, s’observaven en la distància. En Logan tornà a mirar el seu rellotge, va treure una capseta de l’americana i l’obrí; amb l’altre mà, de dins la butxaca interior, va treure una cullereta de plata, l’omplí de la coca que duia dins la capseta i l’esnifà amb un gest ràpid. Ara sí; s’apropà als seus treballadors, va treure la cartera tot entregant-li a la Lin:
―Hola, Lin, tout bien?
―Sí, senyor Lane, quan arribem a Barcelona ja té hora a la perruqueria, no pateixi. ―Sempre tan eficient.
―Et toi, Velkan? ―La resposta s’assemblà a un grunyit retingut que volia dir que sí. Tot seguit va obrir la porta del darrere del cotxe perquè en Logan i la Lin hi pugessin. En Logan s’assegué amb els braços enrere i la Lin s’incorporarà al seu costat. El francès tragué un altre puret i la Lin l’hi encengué. El romanès va engegar el motor i sortiren d’Aix-Le-Bains amb poca estona. La secretaria va obrir la carpeta i començà a informar el seu cap de tots els esdeveniments ocorreguts durant la seva absència. Beneficis de les diferents empreses que tenia: les diferents galeries d’art repartides pel món, l’agenda dels diversos esdeveniments on hauria d’assistir, les exposicions que s’hi presentaven... Després tocava el torn del casinos. Més tard el vi, la collita, problemes amb una distribuïdora a Itàlia, l’empresa de taps de suro, la immobiliària de Tailàndia, problemes amb els llogaters i una llarga llista de etcèteres més. Quan entraren a la capital catalana, un Logan mig adormit va agafar la seva secretària per la nuca i la va portar al seu entrecuix.
IV: SUCRE MORÈ
Una nena petita i esquifida deambulava pel bosc, tenia gana, set, fred, estava esgotada i no notava ni les seves passes nues en la terra humida. El seu cabell era negre com la nit i la seva pell bruna. Era tant el seu dolor que va caure inconscient. Estava gairebé nua, la roba mig cremada feia olor a fum i misèria, en els seus ulls encara es reflectien les flames i els crits de la desgràcia. Ella no en sabia pas res de com s’havia originat el curtcircuit a la caixa de fusibles que va desencadenar en l’incendi més fulminant que es recordava a la comarca. No sabia gairebé ni parlar, però sí havia après, en la seva curta edat, què era el dolor a flor de pell. La seva esquena no tornaria a ser la mateixa, estaria estigmatitzada a foc, de per vida.
Dues nits les passà ben adormida al terra, arraulida en posició fetal, lluitant contra el dolor. La seva esquena començava a fer olor de carn podrida, i sort en va tenir que cap bèstia la trobés en aquell moment. Era molt a prop de la civilització, encara que no ho sabés. Unes mans escarificades pel temps i l’edat la recolliren. Flotava en bracets, va aixecar el caparró per mirar qui era i tornà a caure inconscient deixant-se portar. No li quedaven llàgrimes, ja no sentia dolor, i la seva panxa ja no demanava que la omplissin, la mort era el següent pas lògic. Però contra tot pronòstic, es despertà tremolosa tres dies després sobre una falda desconeguda. Una melena ondulada i caoba li feu pessigolles al nas mentre l’olor a tabac negre la enterbolia, però estava massa esgotada com per poder riure o arronsar el nas. Gronxant-se entre aquells bracets esquifits, havia arribat a una casa en ruïnes, sense camí aparent enmig d’aquell bosc. La Cristina, la dona que l’havia trobat, la va netejar, li va treure la roba cremada i n’hi aconseguí de nova, li va curar les ferides i la va alimentar. La nena d’ulls bicolors no parlava ni un sol mot, era molt aprensiva amb el tacte, molt gelosa del seu espai personal i s’espantava amb moltíssima facilitat; però menjava que donava gust de veure. Durant les següents setmanes es va preguntar què podia fer amb ella. «Mejor la dejo en adopción o allí con las monjas mismo, ¿no? Aunque siempre me miran mal y no me dan un duro; a saber qué le harían a la pobre niña...». D’alguna manera, però, li recordava a la seva petita Sara, la qual morí als pocs anys d’haver nascut, de manera sobtada, sense cap explicació. Sabia perfectament que no era la persona més indicada per fer-se càrrec d’un infant, però el seu afecte i la necessitat de sentir-se una persona com Déu mana va fer inclinar la balança cap al sí. Amb la nena dormint a la seva falda, va prendre la decisió que canviaria les seves vides per sempre més. Al dia següent, va fer el que feia anys hauria d’haver fet: netejar la «casa». A part de l’òbvia remodelació que necessitava, allò era, per dir-ho finament, una cort de porcs, un niu de rates amb mig pam de pols i ronya a cada cantonada. Va trobar en la nena l’excusa per intentar canviar la seva estrella. El fred de l’hivern les clausurà una temporada, la Cristina no es podia creure com havia pogut sobreviure tota sola al mig del bosc amb aquell fred que ara les hi punyia els ossos, les cremades a l’esquena i mig nua. Quina força i determinació podia tenir aquell infant? Quines ganes de viure semblava tenir, perquè, a més a més, si t’he la miraves gaire estona, semblava que s’hagués de trencar: era ben prima tot i el que menjava. Cada dia feia més bona cara tot i la tristor que reflectien els seus ulls, uns ulls enormes i de colors diferents. Tenia heterocromia, una raresa genètica que li feia lluir un ull de cada color.
De tant en tant, la Cristina es veia obligada a tancar la petita en una habitació distant de la casa. No volia que veiés els homes que venien sovint a buscar consol o a portar-li el seu preuat «azúcar moreno», com deia ella. S’acostava el Nadal, festa que feia anys que no celebrava i odiava, però, amb l’aparició de la petita, va decidir revifar la festa. Encara que fos molt modestament. Va penjar mitjons per la casa com havia vist sempre a les telenovel·les mexicanes que no podia parar de mirar, i l’estona que va poder, s’escapolí a comprar un regal per a la petita: un estoig de ceres de colors, vint-i-quatre colors per poder plasmar les seves idees. La Sara va deixar anar mig somriure, mig somriure va ser tot el que va poder gesticular en senyal d’agraïment. La Cristina la va abraçar, per ganes i per poder amagar una llàgrima galta avall.
La Sara, batejada així de nou en un brot d’inspiració al vell mig del menjador (ningú sabia el seu nom real i a la Cristina l’hi sortí de dins, no podia parar de anomenar-la així quan es distreia, així que Sara es va quedar), resultava ser fàcil d’entretenir, només amb uns quants llapis de colors i quatre papers podia estar-se hores i hores dibuixant. La seva expressió pensarosa i nostàlgica d’allò que no podia recordar no minvava ni una mica i encara no treia ni un sol mot. La Cristina es va arribar a pensar que la nena era ben muda. Tota la casa semblava haver canviat d’aura lentament. Només dues coses s’interposaven en la felicitat de la Sara: les agulles de líquid marró de la Cristina i l’home del sac del primer dijous de cada mes.
Els homes que sovintejaven la casa eren molt variats i diferents, alguns repetien de tant en tant. Tenien coses en comú, però no eren gens atractius, tenien cicatrius, no vestien pas massa bé, la roba els cobria la pell, no és que els vestís. Portaven capes i capes de gomina al cap, feien pudor a tabac, a colònies barates, la pell castigada i mirades fredes o distants i esquives, no miraven als ulls quan parlaven i tenien aures amenaçadores, tristes, irascibles i odioses al mateix temps. Alguns venien embriacs i d’altres drogats de qualsevol cosa.
La Cristina sempre tancava la Sara a la seva habitació quan escoltava el repicar de la porta. Volia deixar la nena al marge de tot allò, però allò precisament era el que les mantenia. Aquella dona lletja, mal feta i vella venia el seu cos per quatre duros, sempre ho havia fet i no coneixia altre vida, o simplement no la recordava o volia recordar.
De vegades, la Sara es tancava a voluntat i, d’altres, la Cristina l’havia de forçar i renyir. Va haver de posar un baldó per fora la porta i cada cop que venia algun client pujava el volum de la televisió. A vegades es quedaven poca estona, feien ús del seu cos, pagaven i marxaven. Però d’altres tenien ganes de més i es quedaven a gaudir d’experiències més sensitives. Tenien ganes de drogar-se acompanyats i es podien quedar hores estirats al llit posats de drogues diverses, sobretot heroïna. Així és com havia mort la primera Sara, durant un viatge al país dels somnis produït pel cavall. La Cristina havia deixat la nena, que encara gairebé ni gatejava, a la seva sort i les hores passaren sense que s’adonés que la nena plorava i barrinava. S’ofegà en els seus propis plors. La va enterrar al mig del bosc, sense làpida. Volia fer veure que no sabia on l’havia enterrada per oblidar-se’n per sempre més, però ni tots els viatges que l’heroïna li pogués proporcionar la farien esborrar de la seva memòria. Ara havia trobat la manera d’intentar redimir el seu pecat més ocult.
La segona Sara, per sort per ella, ja era més grandeta i se sabia entretenir soleta. Dibuixava el que li passava pel cap i no necessitava a ningú, més que per menjar. Tot hi que ja feia alguna cosa a la cuina intentant ajudar. Menjaven porqueries diverses i coses ben simples, era la Sara qui, de tant en tant, tenia idees estranyes i a base d’assaig i error aprenia coses noves. Era el moment del dia que estaven més unides, aquest i durant la nit, que es van acostumar a dormir juntes sempre més. Va ser precisament cuinant el primer dia que la Cristina va escoltar la veu dolça de la petita. Sabia enraonar, era de poques paraules, però parlava perfectament. Un dia de cuina també va originar el primer riure de la nena. La Cristina es va apropar al plat per ensumar la seva gran obra i el pebre la feu esternudar diversos cops i de manera còmica. La Sara va esclafir a riure, una cantarella harmònica i sincera. Van riure fins que ja no recordaren de què reien; estava clar que les dues ho necessitaven. L’aura que desprenia la casa havia canviat a poc a poc sense adonar-se’n cap de les dues. La Sara a poc a poc va començar a tolerar el tacte i, un cop s’hi va haver acostumat, ja no podia desenganxar-se de la Cristina: necessitava el contacte i l’afecte constant.
El primer dijous de febrer però, va aparèixer l’home del sac. El «Coco», com l’anomenava la Cristina. Feia dies que la preparava per a aquest moment. L’hi havia parlat d’ell com si es tractés d’un conte de fades: «Viene cada mes para saber si los niños se portan bien, así que, cuando venga, tienes que esconderte lo mejor que puedas y ordenar todas tus cosas. No te puede ver o te comerá. Sabrás cuando llega porque llamará a la puerta como nadie, nunca más te olvidaras de él. Recuerda, no te puede ni ver ni oír». Com una mena de profecia, va arribar el dia D. Van picar a la porta amb força i una continuïtat frenètica. La Cristina es va espantar de mala manera, ja que va arribar més d’hora de l’habitual. La Sara es va quedar en blanc, mai havia vist la Cristina d’aquella manera i, tot i que sabia perfectament el que havia de fer, no va poder moure ni un dit. La Cristina la va agafar amb rapidesa i la va tancar dins d’un armari de la cuina, sota la pica, amb tots els pots de sabó i lleixiu. Va intentar camuflar-se dins la foscor de l’habitacle, intentant no respirar, atemorida a més no poder. Abraçada als seus genolls, esperant el pitjor. «Pensarà que sóc mala nena i se’m menjarà. Pensarà que sóc mala nena i em menjarà...».
La seva mare obrí la porta de casa per rebre el «Coco». La Sara podia veure l’escena a través dels sorolls dels dos, premia amb força els ulls i els braços contra ella. L’home del sac cridava amb autoritat però, tot i que se’ls escoltava perfectament, la Sara no entenia res de res, el pànic l’havia envaït i s’apoderava dels seus sentits. Escoltava crits i cops d’un, i plors i submissió per part d’ella. Va passar poc més de mitja hora, però per la Sara va ser una eternitat. Concentrada en no fer el més mínim gest, no s’adonà que tot havia passat fins que la llum entrà de nou a l’armari. La seva mare obrí les portes i intentava fer-la tornar de nou d’allà on carai es trobés en aquell moment. Estava en estat de xoc i li va costar tornar-la fer venir en si. La Sara es trobà de cop i volta asseguda al sofà amb unes mans acaronant-li la cara. Una Cristina amb sang al llavi i llàgrimes al rostre la sorprengué.
―Sóc, sóc una niña buena, mamá? ―La Cristina no es podia creure el que estava escoltant, era el primer cop que l’anomenava mamá. Va tornar a engegar a plorar i la respongué:
―Pues claro que sí, mi niña.
V: UN GRAPAT DE PLUJA
―Que te preguntava si querías compañía? ―La Janet no sabia si és que estava massa borratxo o no entenia el català. L’Aleix se la mirava intentant comprendre què passava; per un moment s’havia oblidat que es trobava en un prostíbul.
―Sense ànim d’ofendre però, no, gràcies. ―I tornà a dirigir la mirada al seu vas, que ja era quasi buit. No tenia ganes de parlar amb ningú. I va apagar el cigarret al cendrer amb força, li va costar encertar a la primera, però. La Janet va tornar a insistir.
―Ostres, quina llàstima, per un de jove i guapo que ve, no saps lo be que ens ho passaríem. ―Va somriure i l’Aleix la mirà de reüll, es va sentir atret per aquell somrís i una força misteriosa l’obligava a mirar. Però es tornà a girar.
―Mira noia, això de guapo ho dius perquè és el teu ofici i, tot i que jo no tinc cap problema amb el que fas per guanyar-te la vida, no sóc així, digues-li orgull si vols.
―Tranquil si està tot fet ja, els teus amics m’han dit que et faci passar una bona estona. ―Li va tornar a acaronar l’espatlla mentre somreia tot indicant amb el cap en direcció als Navarclins.
―Amics? ―Alçà la mirada buscant en la penombra, podia veure com esclataven a riure observant l’escena, senyalant amb el dit i agafant-se la panxa no fos que explotessin. «Hòstia puta, ja m’han liat». Podia veure com l’Eric, en Toni, en Jaume i l’Unai havien tramat allò dins el taxi quan ell estava de ment absent, només per provar «d’animar-lo», sempre tan vius ells. I l’únic que estaven aconseguint és fer perdre el temps a aquella pobra nana. La cara fanfarrona de l’Unai el feia bullir, podia notar com li remenava el cabell altre cop des de la distància i això el feu enfurismar. Va analitzar la situació, tan ràpid com l’alcohol li permetia. Si se n’anava allà amb ells, riurien encara més a la seva cara; si marxava sense dir res, segur que algun faria veure que es preocupava per no sentir la veu de la moralitat dins el seu cap i acabaria seguint-lo fins a fora el carrer per, més tard, haver de discutir amb ell sobre les bones intencions i aquestes merdes. I aquella pobre nana esperant una resposta. «És tot culpa teva Júlia». Es va girar per donar-li una tercera negativa, la definitiva. Però va veure que ella ja se n’havia cansat i s’incorporava del tamboret. Baixant del seient, la Janet recolzà la mà sobre la barra i l’Aleix es fixà en el tatuatge de la noia, una oreneta d’estil old school en negre, entre el polze i l’índex, al revers de la mà, de la mida d’una moneda de dos euros. Li va cridar l’atenció. La va agafar de la mà i ella es girà.
―Perdona. ―La va mirar a la cara per primer cop. «Collons quant maquillatge. Té els ulls verds o marrons?». Ella esperava una continuació―. D’això... com et dius? ―No sabia molt bé com parlar amb una professional de la nit, semblava que li fes vergonya ara, de cop i volta.
―Zaira. ―Es va presentar com amb qualsevol client, pel seu nom artístic.
―D’això... Zaira... ―Els homes de negocis no paraven de fer xivarri, riure i senyalar-lo, s’estava posant cada cop més nerviós―. Sas què, a la merda, que sí, que pujo amb tu, que els donguin a aquets retrassats.
La Zaira el va agafar de la mà i el tibà cap a les escales. L’Aleix s’aguantava com podia, no volia ni mirar els seus amics, li costava enfocar la vista, que ja li feia l’efecte túnel. Només veia amb claredat aquella maneta tan suau que el portava. A les escales es va haver d’agafar de la barana per no caure. El passadís s’il·luminava per unes tènues llums de bou i, en girar a la dreta, van entrar a una petita habitació: la dos-cents trenta-set, va arribar a veure. Semblava un hotel barat: un lavabo amb dutxa en una cantonada, separat amb una simple cortina vermella, un mirall enorme en el lateral oposat que ocupava tota la paret, un llit de matrimoni al bell mig amb la seva tauleta de nit i una còmoda contra la paret. L’habitacle era fosc, com la resta de l’edifici. La Janet li va treure l’americana amb compte i la va penjar al revers de la porta d’entrada.
―Bueno, per on comencem? Què t’agrada?
―Mira... mmm... Zaira ―li costava dir el seu nom, sabia perfectament que no era el seu i se li feia estrany―. Només he pujat per no tenir que aguantar aquella tropa d’imbecils. ―Ella va fer cas omís de les seves paraules o simplement no l’havia escoltat, perquè estava ajupida i ja li estava treien el cinturó. L’Aleix l’aturà agafant-li les mans amb força, molta força.
―Però què fas? Em fas mal! ―Es van quedar uns instants així. L’Aleix l’observava, una fiblada del passat li va creuar els cables i va començar a riure. ―Què et fa tanta gràcia? Deixa’m anar! ―Van forcejar. No podia parar de riure―. He dit que em deixis! ―El volum del seu to anava en augment.
―Si és que sou totes iguals, el que em fot gràcia és que les demés es disfressen de bones noies i, quan te n’adones te la foten per l’esquena, com unes putes! Però vosaltres no, eh? No porteu aquesta mascara, vosaltres almenys teniu els collons de deixar veure el que sou, unes putes fastigoses! ―La Janet va aconseguir desfer-se’n i, en aixecar-se, li clavà una bona plantofada a la cara. Un cop sec que eixordí la sala. Aquell silenci se sostingué durant uns segons i la Janet es va quedar en posició de defensa, esperant un cop per part del seu client. L’Aleix va respondre amb una riallada encara més gran, però va començar a tenir nàusees, tirà enrere el peu esquerre per trobar altre cop l’equilibri. A punt de caure, se la mirava amb cara de sarna.
―Fora d’aquí! ―Senyalant la porta amb el dit índex podria haver travessat la paret. El pes del seu client anava endavant i enrere i, quan per fi va obrir la boca, va ser per vomitar, litres de rom amb llimona putrefactes esquitxaren el vestit lila de la noia, la qual s’hauria quedat blanca si no fos per l’abundant maquillatge. Un cop de porta va ser el precedent perquè una mà enorme agafés l’Aleix per la camisa. Va notar com una força sobrehumana l’arrossegava per les escales, no tenia esma per intentar escapolir-se’n. Els seus peus sospesos a l’aire xocaven de tant en tant amb algun esglaó, i llavors sentí una porta d’emergència obrir-se i es trobà el fred del carrer. Havia caigut sobre el gèlid asfalt. En aixecar la vista, va poder veure una ombra gegant que li eclipsava l’única llum del carrer. Es trobava en un cul de sac contra l’asfalt i el porter. El romanès l’agafà pel coll de la camisa i el feu posar de peu contra la paret. L’Aleix continuava somrient. Sense dir ni mot, el bou li etzibà una tongada de cops de puny a la cara, a l’abdomen, les costelles... La paret l’aguantava mentre rebia aquells cops de mall, ja no sentia res, la sang, calenta, li esborronava la vista. Quan va acabar el monòleg de cops de dretes i esquerres, en Velkan va mirar l’hora al rellotge i entrà altre cop a l’edifici. Un Aleix moribund, repenjat contra la paret, va deixar-se caure de culs a terra i en pocs minuts quedà inconscient.
Asseguda al llit, amb roba interior, la Zaira s’eixugava les llàgrimes amb els dits, el rímel escorregut per tota la cara, somicava nerviosa.
―Estàs bé? ―L’inconfusible accent d’Europa de l’Est intentava treure el cap per una porta entreoberta, aguantada per la cadeneta del baldó.
―Sí, estic bé, Velkan! Gràcies! Ves-te’n, si us plau. ―Altre cop sola, en apartar-se els dits de la cara, va veure l’ocell negre de la seva mà. Aixecà la vista i veié el seu reflex al mirall. Una cara ennegrida pel rímel la mirava. Aixecà la vista i recuperà l’alè, va fer un llarg sospir i, de cop, com per art de màgia, el seu millor somriure es dibuixà. Ni una llàgrima més. Va aproximar-se les mans a la cara sostenint una magdalena imaginaria amb una espelma clavada. Es va desitjar un feliç aniversari i va bufar la flama inexistent.
VI: REMORDIMENTS NO
Una senyora ressaca li entabuixava els sentits quan va obrir els ulls; l’habitació donava voltes sense parar i un mal de cap horrible li fiblava el cervell. El seu cap anava de bòlit, sentia el cos adolorit com mai, es va intentar incorporar però una altra fiblada a les costelles li va impedir, estava marejat i l’alè li feia pudor a rom residual amb una gran dosis de fum.
«Què collons vaig parir ahir? Joder... Joder, joder, joder, joder, la que vaig liar, joder, pobre nana, li vaig potar a sobre, li vaig dir de tot, la vaig fer plorar... Clar que l’armari aquell em va apallissar; hòstia si tinc el llavi rebentat, i la cella i... sang? Si és que m’ho mereixo per capullo, pobre nana, sempre reben els qui no m’han fet res, així no vas bé, Aleix, joder, després critiques els altres per egoistes i anar a la seva puta bola trepitjant a tothom. Has de fer algu, la vas fer plorar, joder, però què collons feies pujant amb ella? Merda de festa, hòstia puta; on era aquella casa de putes? La que has liat hòstia, Aleix, joder».
Es va incorporar com va poder, aguantant-se les costelles amb la mà. I caminà lentament al lavabo una mica coix. Encara portava la camisa blau marí, tota arrugada i amb tocs granats a causa de la sang; se la va treure molt a poc a poc, cada botó de la camisa era una feina hercúlia per ell i el seu dolor. La tirà directe al cubell de la roba bruta, tenia esperança a fer-la neta. En pixar al lavabo, va veure la seva urea de color taronja, estava deshidratat, no només la seva boca pastosa li estava dient. I directe a la dutxa, no tenia ganes ni de mirar-se al mirall. Una dutxa freda el va ajudar a desvetllar-se, no podia recordar com havia tornat a casa, només un vestit vomitat, llàgrimes i dolor, cops de martell a la cara i al tronc, i un nom: Zaira. Per fi es va armar de valor i desafià el seu enemic, el seu reflex li tornava la mirada. Un llavi rebentat, l’ull inflamat i un blau, per no dir negre, enorme al costat de l’abdomen. El diagnòstic va ser que encara feia bona cara i tot. Directe a la cafetera, un bon cafè li trauria el gust al còctel de sang, fum i rom que era el seu paladar. «Quina hora deu ser? Merda, he de currar!» Tenia el temps just per vestir-se i marxar. La Júlia aparegué per la porta de la seva habitació. Va tardar uns segons a reaccionar en veure el mapa que era la cara del seu amic.
―Però, nen, què t’ha passat? Què vau fer ahir?
―Res Júlia ―La seva veu era ronca com mai. No va quedar satisfeta. Per sort, l’Aleix sabia que el que passa amb els nois és queda amb els nois.
―Qui t’ha fet això? Et fa mal?
―Només quan camino i... parlo...
―T’hi has ficat algu? Nem al hospital, anda, que no pots anar a treballar així! ―Estava clar que les indirectes no eren el seu punt fort. La Júlia intentava tocar-li la cara i ell en refugia.
―No, Júlia, tranqui, vaig tirant que si no faré tard. ―L’intent d’anar a vestir-se es va veure interromput per una Júlia amb uns morros fins a la paret i les mans recolzades als malucs, la seva posició de poder, la que feia servir per inflar-se i guanyar autoritat, a més a més d’una elevació del to de veu.
