Kitabı oku: «L´Ocell negre», sayfa 4

―Mmm... ―Podria haver guanyat un Òscar, quasi bé semblava que s’ho estigués rumiant―. No.

―Però, hòstia... és que em sento fatal, no puc ni dormir a les nits... ―Potser fent una mica el ploricó colava, i l’Òscar al millor actor secundari és...

―He dit que no, nano; va tira, que m’espantes la clientela. ―Aquest cop li va ficar el palmell de la mà al pit, el premi hauria de ser per a algú altre. L’Aleix no volia tornar a rebre, així que es va rendir. Però quan va fer mitja volta i donà unes passes, va pensar que no havia arribat tan lluny per a res. Així que va memoritzar el nom del carrer. Ho tornaria a provar l’endemà, potser per pesat se’n sortiria.

IX: EL MESTRE TITELLAIRE

Dues figures mandrejaven al llit. Era una habitació enorme i tot estava desendreçat. Un braç va sortir d’entre els llençols per mirar l’hora al rellotge de plata del seu canell. Encara era d’hora. En Logan va sortir del llit i s’estirà a terra per començar a fer flexions com Déu el va portar al món. La Lin s’incorporà per mirar-se’l. Mentre repassava mentalment l’agenda del dia, agafà un cigarret de la tauleta de nit. Portava el cabell tot desmanegat i tenia marques d’esgarrapades per tot el cos. Un cop acabat el petit gran plaer, s’aixecà per anar a fer cafè. Podia sentir el seu company de llit comptar: vingt et un, vingt-deux, vingt-trois... A la cinquante en va tenir prou. Van fer el cafè junts, ell ben despullat i ella amb calcetes. Després es dutxaren junts i esmorzaren en silenci.

―Avui hauríem d’anar al Club, no?

―Sí, senyor Lane. Ja he avisat un taxi perquè ens vingui a buscar, té una reunió amb l’Eduard.

―Uff... aquell imbécile, d’acord, em vaig a canviar.

El trajecte fou silenciós. En Logan mirava per la finestra i la seva companya repassava l’agenda. En arribar al seu destí, la Lin pagà al taxista i obrí la porta del seu cap. Abans de sortir, però, en Logan esnifà una cullereta de cocaïna i sortí, mirà a l’horitzó, on podia veure dues figures que discutien just a la porta d’accés del seu local. Quan s’aproximaven a l’encontre, en Velkan apartà el motorista amb la mà cap a un costat.

―Bona nit senyor Lane. ―Abaixà la mirada com una bèstia ben ensinistrada.

―Eh, tu! ―La tailandesa i el porter van quedar parats per un moment―. Deixes passar aquest només perquè porta traje o què? Si vols et pago o algo. Si us plau, deixa`m entrar, seran dos putos minuts. ―El francès no podia creure el que sentia, què s’havia cregut aquell marrec. El va fulminar amb la mirada, però encara va quedar més sorprès en veure que aquell mitja merda el mirava directament als ulls. Només va respondre amb un mig somrís aixecant el cap. Total, només era un mocós mal educat―. T’ho he dit, només vull disculpar-me en persona amb la Zaira. ―Zaira? Ho havia sentit bé? El romanès li va ficar el dit índex davant la cara en senyal d’amenaça. L’Aleix arronsà les espatlles acceptant la seva derrota i va girar cua per marxar, ja ho provaria l’endemà.

La Lin es va avançar mentre el francès feia una última mirada al marrec. Aquell dia semblava que hi havia ambient a la Gateta Calenta, a dins gairebé estaven totes les cadires, sofàs i taules plenes de clients. Aquella escòria li feia arronsar el nas, però era una bona manera de blanquejar diners i a més podia tenir aquelles reunions en privat sense que ningú hi fiqués el nas. Va buscar entre el fum de colors fins que va veure la Janet. Ella feia veure que no el veia, però caminava just en la seva direcció, massa tard per girar cua. Quan la va tenir al costat l’agafà pel braç bruscament i l’acostà cap a ell. La Janet es va glaçar de cop mentre se li eriçava la pell. En Logan aproximà la boca a ran de la seva cara per mirar-la bé als ulls. La Janet abaixà la mirada, si l’haguessin punxat no hauria tret ni una gota de sang.

―Veritat que no em portarà problemes el motorista? ―No tenia ni idea del que parlava, només es va atrevir a fer que no amb el cap. De qui estaria parlant?― Així m’agrada, au va, torna a la feina. ―Va fer-li un gest per indicar que ja podia marxar mentre li premia el braç per últim cop.

La Janet va intentar no córrer, podia notar com les cames li tremolaven. El francès s’aproximà a un dels sofàs que feien cantonada, l’estava esperant un home amb cara de bull-dog i bigoti frondós que fumava un puro de pam i mig, acompanyat de dues professionals del club. Elles reien mentre aquest els tocava les cuixes. Quan en Logan va ser-hi a la vora, les dues es quedaren en silenci, s’aixecaren i marxaren.

―Collons, nano, com t’ho fas per espantar-les així? Jo crec que estàs massa tens sempre, amb la de carn que tens aquí...

―Hola, Eduard, com sempre es un plaer veure’t... ―S’assegué en una butaca just davant seu i la Lin va quedar dreta al seu costat, premen la carpeta contra el seu pit.

―Ei, no t’ho prenguis malament home, només feia broma. ―Es podia tallar l’ambient amb un ganivet. El francès va descansar els braços al seient i aixecà el cap per veure millor el seu amic.

―Em vas dir que resoldries el nostre problema, no? ―Es tragué un puret de la butxaca de l’americana i la Lin li encengué.

―Sí, sí, està tot arreglat, li vaig fer una visita i el paio es va cagar a les calces, ho deixarà estar. No vol problemes. ―La Lin s’acostà a l’orella del seu cap i li digué quelcom. El francès girà el cap i amb un gest cridà el bou romanès, que just entrava per la porta del local. Un cop el tingué a la vora, li preguntà:

―Qui era aquell mitja merda?

―Ningú, senyor Lane, no és ningú.

Quan varen tocar les set de la matinada, la Janet acabava el seu torn. Abans de marxar, però, va anar a buscar en Velkan. Qui era el motorista? No es podia creure el que escoltava: el noi de l’altre dia li volia demanar perdó? A ella? No podia pas ser veritat. «Tranquil·la, no et preocupis», li havia deixat anar, havia confós la seva cara de sorpresa per por.

―No, no, em sorprèn. Fes una cosa, si en uns dies no se’n cansa, deixa’l passar, Velkan.

―Com vulguis, però no vull problemes, eh? ―Va fer que no amb el cap. Mentre marxava, va fer un esforç enorme per no deixar anar el seu somriure retingut. Un cop fora al carrer, a unes illes de distància on ningú la pogués veure, es va alliberar.

X: ES UNA MENA DE MÀGIA

La Sara es va passar la resta de l’hivern clausurada a casa, en silenci. No mostrava ni la més mínima emoció, estava morta per dins. I el pitjor és que cada primer dijous de mes es repetia el malson, havia trobat una cosa que li feia més por que el foc: l’home del sac la perseguia a les nits i no la deixava dormir, cridava en somnis, no podia menjar, es va aprimar a un ritme alarmant. La Cristina no aconseguia treure-li ni un mot i el que li feia més mal, després del silenci absolut per part seva, era el rebuig incondicional al contacte humà; ja ni dormien juntes, la petita Sara preferia la soledat. Tota espurna de felicitat s’havia apagat i ella consumia més cavall que mai. Es passava el dia autoflagel·lant-se i buscant la manera de fer que la seva filla mengés. Havia provat de persuadir el seu xulo, inclús de matar-lo d’una ganivetada en una ocasió desesperada, però aquest va ser més hàbil i només va aconseguir una costella flotant mig trencada.

Amagués on s’amagués, sempre trobava la nena i el fet de buscar-la feia que s’excités encara més. Després de l’abús, la petita tardava hores a reaccionar, es quedava en l’última posició que l’havien deixada, mirant al no res, amarada de suor, tacada de fluids, sagnant a causa de les ferides i amb la cara plena de llàgrimes i mocs. La Cristina fins i tot va pensar a matar la seva filla de la manera més humana possible, però no tenia pas forces per fer-ho; inclús en un moment de desesperació, va pensar a injectar-li una dosis de les seves.

Un dia, després de passejar pel bosc a la recerca de llenya, es trobà tots els miralls de la casa esmicolats a trossets. Va buscar la seva filla esperant el pitjor i se la va trobar descalça, amb la mirada perduda i amb unes tisores de cuina a les mans. Sota els seus peus: flocs de cabell per tot arreu. S’acabava de tallar els cabells ella mateixa. La Cristina la va agafar pels braços demanant-li perdó, perdó de tot cor, per haver-la portat a aquell horror de casa i va acabar abraçant-la. La Sara seguia amb la mirada fixa, mirant més enllà de la paret, a un infinit inexistent, des del primer encontre amb el seu agressor que havia marxat a un món apart, un univers paral·lel ple de no res. L’únic so que emetia eren els crits d’horror de cada primer dijous de mes.

El dia següent, però, va donar símptomes de voler sortir fora a passejar, potser el cos li demanava Vitamina D, necessitava que li toqués el sol; va començar a caminar, sense dir res a la seva mare, va caminar fins perdre de vista la casa, ja no tenia por d’allunyar-se, què era el pitjor que li podia passar? Necessitava descobrir quelcom nou i així ho va fer. Seguint el camí que portava a casa, però en sentit contrari, havia vist a la Cristina agafar-lo quan anava a comprar. No havia anat mai al poble, no recordava tampoc haver vist mai cap altra persona que no fos la seva mare, els seus clients o l’home del sac. Per un moment se li va glaçar la sang. El cant d’uns ocells, però, la va treure de les seves cabòries. Era un ocell que no tenia vist, o no s’hi havia fixat mai tampoc, les orenetes havien arribat i, amb elles, la primavera. La negror de la seva aura no li havia permès de veure més enllà, ara però, veia que el bosc començava a florir. Va voler perseguir els ocellets, que estaven ben enfeinats caçant insectes dibuixant cercles enmig del cel.

Va córrer per poder-los seguir el ritme i, quan se n’adonà, s’havia perdut, estava en una claraboia enmig del bosc, havia perdut tot rastre del camí. Enmig d’aquell lloc privat hi havia una taula de fusta, com les que hi ha a les àrees de servei de les carreteres; era un berenador del poble. S’hi assegué i va mirar el seu nou entorn. Les orenetes voleiaven al seu voltant i les va observar detingudament durant una estona i allí asseguda, per fi, va mig somriure. El sol li escalfava la carona i va mirar enlaire. Per primer cop en molt de temps, estava en pau amb l’ambient. I aquesta es convertí en la seva nova rutina, va refer el camí cap a casa com va poder, gravant a la seva memòria cada detall per no perdre’s el dia següent. La diferencia és que s’endugué els seus colors i paper per dibuixar. Tenia ganes de pintar un altre cop, els pocs dibuixos que havia fet des que havia conegut el monstre d’un sol ull eren d’un sol color: el negre. I les escasses ocasions que havia provat de dibuixar no podia ni acabar. Esmicolava els papers en mil i un bocins. Tenia por de les seves pròpies pintures, on es reflectien els seus malsons més íntims.

Cada matí es despertava, esmorzava amb la seva mare sense intercanviar ni un mot, agafava el que podia carregar en una petita motxilla i marxava al seu amagatall secret, a excepció dels dies de pluja que, per sort per ella, eren ben pocs aquell any. Allà asseguda dibuixant les seves orenetes, de colors variats, una idea s’apoderà d’ella. Escaparia. Buscaria el poble i la policia, a les telenovel·les la policia sempre ajudava els protagonistes, encara que moltes vegades, el policia treballava pel dolent. Li feia mal pensar a abandonar la Cristina i, per això mateix, havia de ser un secret. Encara que fos una nena havia après una gran veritat: ningú l’ajudaria, la seva mare era la primera que desapareixia quan venia l’home del sac. L’estimava, però ja no confiava en ella. La Cristina l’havia intentat interrogar per saber on anava cada matí i perquè arribava tard, però aquesta ni contestava. Ja havia perdut tota esperança per desxifrar el secret de la seva petita però en notar un canvi en ella, gairebé imperceptible, una minsa escletxa del que semblava a vegades certa alegria, va deixar de preocupar-la tant. Era una sensació, com un instint maternal que en el més profund d’ella li deia que allò que fes, fos el que fos, era bo per al seu esperit.

Aquell dia però, no tenia ganes de dibuixar un cop va arribar; es va estirar sobre la taula panxa amunt i va observar les seves amigues, les orenetes, que voleiaven fent cercles amunt i avall. Dansaven a l’aire i no semblaven tenir cap preocupació, eren lliures. En entendre per primer cop el significat de la paraula, cada centímetre de la seva pell va reaccionar a l’uníson en forma de calfred. Alguna cosa es va remoure dins seu i el que havia estat una idea banal per mantenir el cap distret, es convertí en un objectiu a assolir. S’aixecà tota decidida: l’endemà escaparia d’aquell infern, a més, si els seus càlculs eren correctes, el dia següent era el primer dijous de mes i, si fugia ben d’hora, ja no veuria l’home del sac mai més. Es va estirar altre cop amb un somriure a la cara, aquest ja lleugerament més pronunciat. Va sentir l’escalfor de la fusta a la seva esquena i es mig adormí amb els seus nous pensaments de la desitjada llibertat donant voltes dins seu; havien arrelat en el més profund del seu ser, mentre les orenetes seguien dibuixant formes sobre seu.

―Mireu! Hi ha algú dormint sobre la taula! ―Una veu infantil la va despertar, seguida d’un murmuri de fons. La Sara s’aixecà a la defensiva i va veure en la distància un grup de nens i nenes que s’aproximava, eren d’edats similars. L’única colla de nens del poble. S’havien aventurat bosc endins escapant de l’avorriment. Anaven armats amb pals, es preparaven per jugar a espases i una de les nenes recollia flors per fer-se una corona de princesa. Als pocs segons els tingué a tots ben a la vora mirant-la ben encuriosits―. Com et dius? ―Era el portaveu de la banda pirata dels «Calçotets Bruts», com es feien anomenar a contracor per part de les nenes, les quals havien votat per dir-se les «Marietes de Cal Segarra», però en ser minoria van haver-se de conformar. Tot i que al poble eren coneguts simplement amb el nom «dels Petits». La més menuda del grup es va aproximar a la Sara a tota pressa. La mirava de dalt a baix.

―Com et dius? Qui ets? ―La Sara estirava el cos enrere per intentar recuperar el seu espai personal. Tenia aquella nena estranya a un pam de la cara―. Ostres! Quins ulls mes raros que tens! Mireu, mireu, té un ull de cada color!! ―De cop i volta es va veure envoltada de cares que l’estudiaven minuciosament, tot de manetes li estiraven la roba i els braços.

―Quina roba més rara que porta. Mireu com porta tallats els cabells!

―Ets una nena molt rara.

―Però com et dius? No seràs muda, també, no?

―Contesta! ―El líder del grup l’apuntava amb el seu bastó-espasa.

―E... Em dic Sara...

―Sí que parla!! ―El líder apuntava al cel amb la seva espasa, els demés escoltaven atentament―. I d’on vens, Sara? No vius pas al poble, oi que no? ―Es van tornar a reunir ben juntets formant un semicercle. La Sara estava asseguda amb l’esquena recolzada a la taula, no tenia escapatòria i estava molt incòmode, eren els primers nens que coneixia i no eren pas com se’ls esperava.

―No... No visc al poble; visc... visc a casa.

―I on és aquesta casa?

―Aquí, al bosc.

―No viuràs amb la bruixa? No seràs la filla de la bruixa? Viu amb la bruixa! Aparteu-vos!! ―Van separar-se uns metres enrere amb cara d’atemorits―. És una bruixa! Mireu com va vestida!

―Per això té un ull de cada color!

―No sóc una bruixa! La meva mare no és una bruixa, deixeu-me! Tontus! ―Es va aixecar amb els punys closos. La colla dels Calçotets Bruts es va amagar darrere del seu líder. Aquest la va apuntar amb la seva espasa. La Sara la va apartar amb un cop de mà i es girà per començar a córrer agafant els pocs colors que va poder amb la seva mà dreta.

―Correu! Que no s’escapi la bruixa! ―Els nens van obeir als pocs segons mentre les dues nenes s’ho pensaren per un moment, aturant a tot el grup (sempre feien les coses junts). La Sara corria com podia direcció a casa―. Però què feu? I si ve a la nit a menjar-se els vostres pares? I si arriba a casa i li diu a la bruixa que ens ha vist? I si venen les dues aquesta nit? ―Les nenes es miraren i acceptaren a l’instant―. Va! Que se’ns escapa!

En pocs segons el líder la va atrapar, just per agafar-li el vestit. Estaven a pocs metres de la casa, la Sara plorava d’impotència i ràbia. Va lluitar per desfer-se d’aquella mà, tancava els ulls i fotia cops de puny enlaire, va encertar el nas del seu agressor per pura sort i aquest la va deixar anar per un instant, es girà per engegar a córrer altre cop; ja deixava el bosc enrere quan el líder la va tornar a agafar pel vestit, la tela barata s’estripà una mica i en va poder escapar deixant mitja esquena al descobert. Els altres nens ja havien arribat a la proximitat. La nena més petita la va assenyalar tot cridant.

―Mireu! Són les mans del dimoni!! ―La cicatriu rosada de l’esquena de la Sara brillava al sol. La colla dels Calçotets Bruts va parar en sec observant com la petita bruixa escapava davant seu.

―Mama! Mama! ―La Cristina es va alegrar unes mil·lèsimes de segon en tornar a escoltar la veu de la seva filla, però la urgència del to la va fer saltar del sofà. Va veure la seva nena plorant i amb el vestit tot esparracat, no donava pas per roba últimament.

―¿Qué pasa, cariño? No te habrá salido un jabalí... ―La Sara va negar amb el cap entre el seus pits, la tenia agafada com una paparra i somicava. Tampoc tenia ni idea del que era un porc senglar―. Dime, ¿qué pasa, cielo? ―La Sara li explicà tot plegat entre llàgrimes i mocs i la Cristina havia d’interpretar moltes coses, ja que parlava tan alterada que no entenia ni la meitat entre aquells sanglots―. ¿Sabes qué, cariño? En algo tienen razón esos niños: sí que eres un poco bruja, sí; pero de las buenas. ¿Sabes que tienes magia? Llevo días pensando en ti... y en tu magia. ―La Sara era tot orelles, havia deixat de somicar, no entenia pas res del que deia sa mare, però en volia saber més―. Sí, tonta. Tienes un poder muy muy grande, y este está en tu sonrisa. Tienes una sonrisa mágica, que puede lograr cualquier cosa. Estoy segura que, si la practicas, podrás hacer frente a cualquier cosa.

La seva filla se la mirava amb cara d’incredulitat, però va veure la seva mare tan seriosa que se la va creure; no tenia perquè mentir-la, no? Va interrompre el seu plor (tot i que encara respirava amb dificultat) i es va calmar a poc a poc. Van dinar juntes i la Sara feu com si tingués ganes de tancar-se a l’habitació, però en realitat va escapolir-se d’amagatotis a l’únic mirall que havia quedat a la casa, dins d’un lavabo que, si l’hagués vist la gent de serveis socials, se l’haurien endut sense preguntar. Un cop s’hi apropà un tamboret i es mig veié entre la pols i la ronya del mirall, després de contemplar els seus ulls tan estranys una estona, es va somriure a ella mateixa. No li va acabar d’agradar, així que va tornar-hi, i un tercer cop, un quart... Va practicar el seu somriure màgic durant un parell d’hores i, al final, el seu reflex tot i ser confós, la va fer sentir molt millor, estava tranquil·la i es tornava la mirada amb certa alegria. Potser sí que n’era, de màgic.

XI: ÀNGEL

No es podia creure el que passava, s’havien avançat els reis mags i li havien portat un regal, un en forma de púgil accedint a deixar-li passar. Seria una emboscada per tornar-lo a apallissar? El tracte va ser clar, el romanès l’acompanyaria en tot moment. Què l’havia fet canviar d’idea? Havia trobat l’amor? No semblava pas un ésser capaç d’estimar. Hauria atropellat un gatet amb el cotxe de camí a la feina? Això li semblava més probable. L’acompanyaria en tot moment. «Merda». Una fiblada a l’abdomen el va alertar que estava en perill. En entrar, el local era ben buit, només les gatetes ocupaven els seients dels sofàs, les quals se’l miraven canviant la postura en un intent, ja més que estudiat, de fer ressaltar els seus atributs femenins. «És un puto mercat de carn». El bàrman eixugava gots de tub amb un drap. En no haver-hi gaire fum, el local es veia amb més claredat i més ampli fins i tot. La va veure en una cantonada, sí, era ella, la Zaira, no la recordava molt bé, però va sentir dins seu que era ella. Portava un vestit escotat de color platejat, devia ser de la mida d’un mocador gran. Una melena caoba obscura li arribava a mitja esquena i calçava talons de pam, que ben bé podien ser denominats com a xanques. «Collons, pues sí que està bona, sí». En apropar-se a ella, seguit sempre per una ombra de dimensions desorbitades, va poder veure que darrere d’aquelles 10 tones de maquillatge, uns ulls entre verds i marrons el miraven inquisitivament. Abans de parlar, va mirar de reüll el seu nou guarda-espatlles i aprofità per fer una mirada ràpida a la porta de sortida comptant les passes per si havia de sortir corrents ràpid com un llamp. «Amb lo gros que és, segur que corrents no m’atrapa». En Velkan el feu seure empentant-lo per les espatlles. «Merda, d’aquesta no me’n surto».

―D’això... Zaira... ―Encara no es creia que fos el seu autèntic nom. Titubejava i es rascava la cicatriu―. Segurament te’n recordes de mi, sóc el retrassat que et va dir tot allò i... ―La Janet no podia creure’s el que escoltava, s’estava emocionant, però no es podia permetre dubtar ni un moment.

―Mira, noi. Serà millor que pugem a l’habitació i en parlem tranquil·lament. A soles. ―Un cop d’ull al seu protector va ser suficient perquè en Velkan acceptés. «Ja s’ho farà», va pensar.

«No si, encara en sortiré viu». Va acompanyar la Zaira pel local mirant darrere seu dissimuladament, no fos que el pugilista el seguís, però no era el cas. Les demés gatetes ja no se’l miraven, era com si s’hagués esfumat de cop i volta. Davant seu veia la melena caoba gronxant-se. «Com pot caminar amb aquest talons? Tot i així no és gaire més alta que jo». Ara que no hi havia tant fum, va sentir la pudor a perfum barat que feia la noia. El seu pare n’hauria dit pàtxuli segurament. Mira que pensar en ell en un lloc així. Van entrar en silenci, la Zaira es va asseure al llit, perfectament fet, i amb uns copets de mà al matalàs, li feu veure que podia seure al seu costat, si volia. No ho va fer, estava recte com un pal, massa nervis en poca estona. Va deixar el casc i la jaqueta a terra, en un lloc apartat del llit, no fos que agafés alguna malaltia de transmissió sexual més tard. L’escena de l’última vegada se li passà per la ment com un llamp. L’aixeta del lavabo perdia i notava que cada gota que queia era un copet de martell a la seva consciència. Tuc... Tuc...

―Mira... Zaira... No em puc treure del cap el pitote que et vaig muntar, aquí... l’altre dia... De veritat et dic que he estat nits sense dormir pensant amb lo imbècil que vaig ser. Ets una persona i et vaig faltar al respecte i, a més a més, dona. Com diria el meu pare... ―Tuc... Tuc... No es podia creure que estigués citant una frase del seu pare en un prostíbul. La Janet l’observava darrere la màscara que formava el seu maquillatge. Tuc... Tuc...―: els italians tenen una dita: a les dones no se les pica ni amb la més bella de les flors. Clar que en italià sona més bé... i rima... ―Ja començava a divagar i se n’adonà a temps de no dir més tonteries―. Em sap greu de tot cor i t’ho volia dir, no espero que em perdonis i ni tan sols que em contestis, només m’ho tenia de treure de sobre, ja sé que és egoista... però tu no en tenies cap culpa, que et tractés com ho vaig fer. ―Que no contestés l’estava posant més nerviós, així que ja s’estava girant per marxar quan va escoltar aquella veu tan dolça que recordava.

―Gràcies... ―No sentint-se digne del perdó, l’Aleix no va gosar girar-se abans de marxar; es va ajupir per recollir la jaqueta i el casc i va obrir la porta. Li va semblar sentir un adéu. Va baixar les escales amb parsimònia, el pes que s’havia tret de sobre era important però no se sentiria segur fins que no hagués perdut de vista el romanès, que ja el mirava des de sota les escales. El seu guarda-espatlles va tornar a custodiar-lo fins a la sortida i es quedà altre cop immòbil davant la porta esperant perdre de vista el motorista. Un cop va haver tombat la cantonada a mà esquerre per poder desaparèixer de la vista del romanès, l’Aleix va pensar que el púgil tornaria al seu estat de guàrdia, com una gàrgola de pedra, esperant el següent estímul per moure’s. Encara li tremolaven les mans, així que el cigarret que es fabricà a continuació li va quedar ben tort. No es feia a la idea que la seva gran Odissea s’hagués acabat, se li feia estrany no tornar a haver de preocupar-se per l’estat de la Zaira. Una mena de melancolia li recorregué el cos, per un instant s’havia sentit bé, que per fi feia el correcte, una cosa ben feta, i, als segons, aquell sentiment se li evaporà de les mans, es va consumir alhora que la seva cigarreta. Una tristor l’envaí de nou. La seva gran amiga, l’amargor, la que sempre l’acompanyava des de feia temps ençà. Per uns dies s’havia oblidat d’ella i ara tornava amb més força. Adéu, Zaira.

Encara estava immòbil, asseguda al llit perfectament plegat. Les gotes de l’aixeta queien al mateix ritme que els batecs del seu cor, molt lentament, en estat latent. Tenia la mà a la cara, tapant-se la boca. Recordant paraula per paraula el que li acabava de dir aquell noi: «em sap greu de tot cor i t’ho volia dir». Va sentir que el cor la punyia per dins i unes llàgrimes feien l’intent de sortir dels seus ulls. Les va aconseguir retenir, però no es podia concentrar, va veure que no podria pas tornar a la feina. Havia de marxar, havia d’arribar tan ràpid com pogués al seu pis, el seu cos li estava demanant, només tenia ganes d’agafar el pinzell. Podia dir que es trobava malament, mai ho havia dit i segur que no tindria cap problema. Va esperar una estona més. «Em sap greu de tot cor i t’ho volia dir».

Després de reposar-se s’aixecà decidida cap a la sortida, li digué a en Velkan que havia vingut amb la panxa remoguda i que havia anat a pitjor. Ho va trobar sospitós, però es va refiar de la petita gata. Dins del metro, escoltant la ràdio, va sonar Toto amb el seu Hold the line, però ella ni se n’adonà. «Qui és aquest noi?» El francès l’havia avisada. Quasi bé se salta la parada del metro. Un cop va ser dins del seu piset diminut, es dutxà immediatament i es posà el seu pijama. A continuació va encetar un nou quadre, el que feia temps que reposava sobre el cavallet, esperant per ser pintat. Aquell era el dia, color rere color, pinzellada rere pinzellada va començar a donar forma a una figura. Més que una figura era un sentiment corpori, tons blaus es difuminaven en un paisatge blanc. Aquella figura en moviment brillava sola i volava; unes ales brotaren de darrere seu, la puresa ressaltava en ella i, com més pintava, més brillava la seva pintora. S’adormí així, amb un pijama tacat de colors per tot arreu i un somrís al rostre. «Em sap greu de tot cor...».

XII: SIMFONIA DE LA DESTRUCCIÓ

Aquell dia va arribar sense avisar, no va haver-hi timbre ni repic de porta repetitiu, nerviós i constant. Directament va esbotzar la porta d’un sol cop. El soroll les va despertar d’un vot; aquella nit havien dormit juntes i juntes es van despertar amb temor. La Cristina encara no havia reaccionat, però la seva filla sí, sabia perfectament el que li esperava, no va tenir temps d’amagar-se, el seu pla per escapar-se s’hauria de posposar durant uns moments, havia de córrer a amagar-se, encara que sabia que la trobaria. Semblava que l’home del sac pogués olorar la seva por, amagues on s’amagués, encara que fugís al bosc, ell la trobava. Va intentar córrer per un moment però, només obrir la porta de l’habitació, una mà l’agafà al vol. La va arrossegar escales avall i, quan la por l’havia envaït completament, un pensament li travessar la ment com un llamp: «Tienes una sonrisa mágica». Es va encoratjar, va empassar saliva i va aturar el plor en sec. Mentre els peus li repicaven els últims esglaons de les escales, va prémer els punys amb força per preparar-se pel seu paper. Havia de somriure i ho havia de fer passés el que passés. Pararia l’home del sac d’una vegada per totes amb el seu somriure poderós. La Cristina ja no cridava quan venia el Coco, ja s’havia rendit feia dies, buscava el seu amagatall més proper i es xutava el seu gran amic cavall, el que li treia totes les pors i la feia viatjar flotant a quilòmetres de distància a través del temps i l’espai.

L’home del sac la va enclastar contra la paret, sempre anava bé fotre-li un bon cop per començar, tot el camí de vinguda se l’havia passat pensant en aquell moment, el seu membre estava en alça des de feia estona i bombejava sang com un boig. Però una cosa el va fer pensar que no era com sempre. On eren els plors? On eren els crits? Cap intent més de fuga? La Sara estava ben quieta, es netejava la sang de la cella del cop contra la paret, però allà estava, silenciosa i d’esquena a ell.

Va caure en la ira. Per un instant va dubtar. Però no s’ho va pensar ni un segon més i li va arrencar la roba d’un sol estrip. La nena continuava en un silenci sepulcral. Estava ben confós. En veure la cicatriu de la seva esquena, la va girar de cop i la sorprengué una nena somrient. Va canviar l’expressió de la cara. Què collons li passava a aquella nana? Li va clavar una plantofada per fer-la reaccionar, va voleiar un metre a la seva esquerre i va caure al terra, però res més, ni un «Ai!» mal fet. Ni cap corredissa, res, absolutament res. Un somriure era la seva resposta. Es va abaixar els pantalons i la va agafar per la nuca per emportar-se-la a l’entrecuix. Va somriure maliciosament un instant i mirà avall preocupat. Somriure i silenci incòmode. El seu membre s’havia arronsat. La Sara ja no dubtava, s’havia fet forta, tenia el poder i el mirà amb més serenor, l’escrutà amb la mirada i va tornar a somriure un últim cop, ho va donar tot. L’home del sac es va apujar els pantalons i la va fer volar d’una plantofada, aquesta es va donar amb el cantell de la taula i caigué inconscient.