Kitabı oku: «L´Ocell negre», sayfa 3

―Va, Aleix, canvia’t, però nem a l’hospital, n’estic farta de patir per tu!

―I jo que no paris de fotre’t a la meva puta vida! ―Silenci. S’havia passat, ho sabia, si no fos per ella segur que no en tindria, de vida. Va intentar aturar-la, però se’n va anar ofesa a la cuina. L’Aleix, incapaç de trobar les paraules adients se n’anà a vestir: camisa de franel·la a quadres grocs, negres i marrons, texans blau marí i les seves botes camperes negres. Jaqueta i casc en mà, tot marxant, es girà cap a ella. ―Arribo tard, no vull que em fotin fora de la feina que em vas trobar... ―Una manera subtil de demanar perdó. Amb poca estona va arribar a la feina; era diumenge, així que el Club Jazzpeta per a fumadors de Marihuana estaria a petar. Li costava una mica conduir, però a poc a poc es va acostumar al dolor. Zaira. Es repetia aquell nom per no oblidar-lo.

Va trobar aparcament a la primera i just davant de la porta. Un client habitual el va saludar amb un gest de cap, ni es va fixar amb el quadre que portava per cara. Qui sí el va mirar amb deteniment va ser l’Onofre, el seu encarregat, quan es creuaven pel passadís. Un just començava el torn i l’altre l’acabava. Només veure’l, l’Onofre va sospirar mentre feia que no amb el cap.

―Però on et penses que vas així? Arribes tard, el tercer cop aquesta setmana! ―Ajudant-se del dit gesticulava i tocava el seu rellotge com si enviés un telegrama d’urgència. L’Aleix no es va dignar ni a mirar-lo.

―Pues a treballar, on collons vols que vagi? Va, fes-nos un favor als dos i ves-te’n, segur que el teu nòvio t’espera amb una bona dosi de iogurt.

―Però... però... ―Tocat i enfonsat. Encara no havia arribat l’hora de sortir de l’armari. L’Aleix no hi entenia, de tacte; no és que fos homofòbic ni res per l’estil, just el contrari, però sabia on havia de posar el dit quan volia que el deixessin en pau.

―Adéééu, Onofre. ―Això era el que més li agradava de la seva feina: podia engegar a la gent a pastar fang i ningú li deia res. La gent. Segurament ja els hi anava bé tenir un paio així atenent la clientela quan la cosa es descontrolava. El motorista va continuar el seu camí cap al vestuari dels treballadors mentre el seu encarregat, immòbil, encara buscava la resposta perfecte per rebatre’l. Un cop al vestidor, va deixar el casc i la jaqueta i tancà amb clau la seva taquilla. En tornar a entrar a la sala principal va fer una ullada a l’estança, una barra en forma de «L» a una paret i diferents sofàs i pufs repartits pel local. Tots ells amb la seva tauleta pròpia amb cendrers gegants i pipes d’aigua. Un equip de música feia cantar el Black Lion, sonava música chillout i reggae les vint-i-quatre hores del dia, diversos pòsters decoraven les parets: en Bob Marley, en Jimmy Hendrix, la caràtula de Pulp Fiction i El gran Lebowski, plantes de Marihuana d’interior i coses per l’estil. Una planta de Maria plena de decoració de Nadal enllumenava tènuement un trist racó. El fum era espès i els clients rondaven tirats en grupets, a accepció de dos personatges que jugaven al Tekken 3 en una Playstation 2 al sofà encastat a la paret. Res de nou, vaja.

Darrere la barra es trobà amb un cul que li impedia el pas (bonic, tot s’ha de dir), al qual seguia una melena rossa. Havia topat amb la Marina, la seva companya de torn que intentava agafar una caixa de quintos i s’aixecà de seguida en notar el copet. En girar-se i veure l’Aleix es posà vermella de cop, va mirar al terra i se li va fer la boca petita.

―Perdona, Marina, no t’havia vist.

―No... no passa res, Aleix, home. ―Es va recollir el cabell rere l’orella i el mirà amb els seus ulls blaus vidriosos.― Però, què t’ha passat a la cara? I aquesta pelada de cabell? Però si t’has afaitat també! ―Sempre es preocupava pel seu estat, era tan bona nana! El que més el sorprenia era que és posés tan nerviosa sempre que parlava amb ell; sempre havia pensat que la intimidava. La bona de la Marina, ara li acaronava la cara amb l’afecte d’una mare. Sense que pogués dir res, li posà una bossa amb dos gels prop del llavi. L’Aleix va reaccionar amb una ganyota de dolor. Es van quedar així uns segons, mirant-se l’un a l’altre. «Ostres». Ara que la veia més de prop, s’adonà que era «una maca». Segons ell hi havia quatre tipus de noia, físicament parlant. En primer lloc hi havien les lletges que, pobretes, eren lletges. Després seguien les denominades «del montón». En tercer lloc hi havia les guapes, ties bones que destacaven entre les demés, aquelles que dominaven les pupil·les dels homes fossin on fossin. Però aquestes tenien un gran problema, i és que, quan les deixaves de mirar, quan no es maquillaven, quan ploraven o ningú les mirava, perdien tota la gràcia. I finalment hi havien les maques, que no eren potser tan guapes però tenien una màgia especial, brillaven sense voler-ho i sempre, sempre, estaven maques i tots els homes desitjaven en secret despertar-se al seu costat. I les altres dones les envegen, no saben molt bé perquè, però era aquella llum que ni totes les operacions estètiques del món et donarien. Zaira.

―Ei, parelleta, em poseu una birra o què? ―Altre cop li van pujar els colors a la cambrera. Un client que feia cara d’esperar-se des de feia uns minuts se’ls mirava.

―Sí, sí, perdona. Estrella? Moritz? ―Va córrer cap als tiradors i l’Aleix es quedà pensatiu. No, no pot quedar així. Havia de trobar aquell prostíbul i demanar-li perdó a aquella pobre nana. Era el mínim que podia fer. «Però, on collons és?» La seva memòria feia aigües. Després de la Razzmatazz, només tenia imatges bagues del que havia succeït. Un taxi, una barra de bar, la Zaira, un vestit vomitat, llàgrimes i cops, cops de mall. Com havia tornat?

El seu mòbil vibrava a la butxaca del pantaló. Es tractava de l’Eric, li estava enviant un whatsapp. «Hòstia, clar»! L’Eric havia viscut a Barna un temps mentre estudiava Dret a la UB, podria saber on havien anat el dia anterior.

Erik _ 15:30

Alejuu, stas d’una peça?

Va nar b o k?

Quanta stona vas star amb aquella puta?

Tio, stava boníssima!

Ens vam cansar d’sperarte

Aleix _ 15:31

Ei. Va nar be

Tio, com collons vaig tornar ahir?

I tio, tenrecordes on era aquell puti?

Erik _ 15:33

Nidea nen, vem marxar que encara hi erets.

K passa k vols repetir?

Jajajaj

Aleix _ 15:33

No nene, que m vax deixar la krtera joder

Erik _ 15: 35

Fuck, n serio?

Pos nidea, nose nen, el taxi ns hi va du

Merda tio, po si no lavies de pagar ni re

Aleix _ 15:36

Iaia, jo k se k vax pari...

No se ni com vax tornar...

Erik _ 15: 37

Fuck

Pro stava bona o no? Boobies?

T la va mamar o k?

La conversa seguia amb un monòleg de l’Eric interrogant-lo sobre els aspectes antropomòrfics de la prostituta. L’Aleix no volia seguir per aquí, així que només li va demanar que l’ajudés a trobar el misteriós prostíbul. No tenia ganes de tenir una altre conversa per l’estil amb els altres i menys amb l’Unai. Podia confiar amb l’Eric. La tarda va seguir amb el local ben ple però ben tranquil·la, van aprofitar per omplir neveres i netejar lavabos. L’Aleix no parava de mirar el mòbil i la Marina l’observava en la distància i trobava que estava més distret que de costum. Al cap d’unes hores va obtenir resposta de l’Eric: «ni flowers». «Puta mare». I ara com trobaria la Zaira? Una idea li va travessar la ment. Podia rondar per la Razzmatazz uns dies i preguntar als taxistes. Si algú entenia sobre cases de putes eren ells, farts de portar-hi clients mamats que no havien tingut èxit durant la cacera nocturna. Quan va ser l’hora de plegar va anar directe cap a la discoteca. Com que no sabia ni com es deia el club, es va veure obligat a pujar a cada taxi que parava. No li agradava la idea de deixar la moto en aquell carrer, però no hi va veure alternativa. Tres taxis després i bastant més pobre que mai, es va rendir. Ja provaria sort l’endemà. Els dies següents van ser una rutina: dormir, dinar, anar a treballar, deixar-se calers en taxis i tornar a dormir. Es va fer tot un expert en locals de nit, ja es veia fent ruta turística amb algun taxista, a mitges és clar, així recuperaria el patrimoni almenys. La Júlia se’l mirava preocupada, estava més meditabund que de costum, feia més ulleres i tornava sempre a les tantíssimes. Més d’un dia l’esperava desperta sense que ell ho sàpigues. Potser tornaria amb algun altre blau. I si estava tornant a beure com abans?

VII: POLIFEM

Havien passat uns tres anys amb aquesta rutina, la Sara començava a ser la que cuidava de la Cristina però, a mesura que una es feia gran, s’anaven intercanviant els rols a poc a poc. La mare tenia aquell dia marcat al calendari; era el dia que havia trobat a la seva petita enmig del bosc i tenia ganes de celebrar-ho. Feia molts dies que l’home del sac no venia, massa, i la Cristina començava a sospitar que ja no vindria mai més, que alguna cosa li hauria passat. En un moment de feblesa, es va gastar tota la seva recaptació en un pastís de xocolata, vuit espelmes, un regal en forma d’aquarel·les, uns grams més de cavall i agulles noves, les últimes ja començaven a estar massa gastades i li feien blaus a les cames, que era on es punxava per no cridar l’atenció de la seva filla.

Tot i faltar pocs dies per entrar a l’hivern, feia un sol espatarrant. La Cristina va aprofitar per fer fora la Sara mentre li preparava una pobra festa sorpresa, així que la petita va córrer a explorar el bosc, sempre sense perdre de vista la casa, encara que fos de lluny, perquè era molt poruga i no s’atrevia a gaire més. A més a més, tot i fer un dia encisador, els arbres estaven bastant pelats, el bosc semblava mig mort i el fred arribava en forma de vent xiulador, el que feia que l’ambient semblés més lúgubre del normal. Va trobar un bassal on es va observar detingudament. La seva cara estava canviant i el seu cos també, s’havia estirat i esprimatxat, sempre havia sigut primeta però ara ja no tenia la típica panxeta de nadó. Quan havia marxat?

Es notava que dies enrere havia plogut força, l’ambient era fresc i estava més net que de costum. En caminar escoltava el xip-xap de la gespa molla. Va observar el cel serè uns segons. El seu cos li va demanar saltar, es va desafiar a ella mateixa a veure fins on podia fer-ho. Pujà al tronc d’un arbre caigut que ja començava a podrir-se. Va agafar quatre pedres i començà el seu joc. S’enfilava tronc amunt, flexionava les cames i saltava enlaire amb totes les seves forces. En caure a quatre potes, deixava una pedreta al costat dels seus peus i repetia l’operació. Va fer-ho cinc cops més fins que la veu de la seva mare la cridà des de la distancia. Va deixar les pedres a les seves marques i sortí corrents cap a casa. Ja havia fet gana i sentia curiositat per veure què redimoni li passava, a la mare. Havia actuat estranyament tot el matí.

En entrar a casa, la Cristina li feu rentar les manetes i treure’s les vambes que portava plenes de fang. En una altre ocasió l’hagués renyit, però tenia moltes ganes de veure-la somriure; eren poques les ocasions en què ho feia, però a poc a poc havia aconseguit tornar la infantesa a aquella pobre criatura del bosc. Un cop tingué les mans netes, la feu seure a la taula i començaren a menjar, la Sara li explicava el seu petit joc de saltar i la Cristina se la mirava amb certa tristor als ulls. Volia conservar aquella felicitat, ho havia de fer! Havia de deixar l’heroïna! Pel bé d’ambdues. Aquella nit es fotria l’últim viatge, estava més que decidida.

―Mama! ―La Cristina va sortir de les seves cabòries, la Sara havia deixat el plat ben net mentre ella encara havia d’aixecar la forquilla―. ¿Qué te pasa, mamá? Que avui viene el Coco? Vols que em tanqui al armari? ―A la Cristina se li va congelar el rostre per uns segons en pensar en aquell monstre humà; va dissimular tan ràpid com va poder i va canviar de tema:

―¿Sabes qué día es hoy, cariño?

―¿Domingo?

―No... Bueno, sí, pero más importante aún, hoy...¡hoy es tu cumpleaños!

―¿Cumpleaños? ―Ni ella mateixa sabia quin dia era, però la seva mare ho havia decidit així.

―Sí, y lo vamos a celebrar, cierra los ojos y cuenta hasta diez. ―La Sara va somriure i es tapà els ulls amb les mans i va començar a comptar en veu alta.

―Uuunnooooo, doooooss, trreeeess... ―Podia escoltar la seva mare remenar mobles, coberts i la nevera obrir-se i tancar-se. Va notar com deixava quelcom sobre la taula, davant seu―. Nueeeeeveeee yyyyyyyy ¡diez! ―Es va destapar els ulls i els va obrir com taronges. Era un pastís de xocolata, petit, sense cap floritura a excepció de vuit espelmes; no estava segura de l’edat de la nena, però segons els seus càlculs devia rondar els set o vuit. Mai havia tingut un pastís d’aniversari i menys un pastís en si. La Cristina s’hi aproximà amb un encenedor de cuina i feu Click! La Sara es va espantar en veure la flama i va botar sobre la cadira, va canviar la cara de sorpresa per una de temor. Sempre havia tingut por del foc i abans d’encendre qualsevol cosa se l’havia d’avisar o ho havia de fer ella mateixa per precaució. Hi havia un plat que no podia cuinar ni que en tingués totes les ganes del món: uns ous fregits. Veure l’oli esclafint a la paella feia que la seva pell cremada de l’esquena li bullis per dins altre cop.

―Ay, perdona, cariño, pero tienes que soplar las velas, cierra los ojos, pide un deseo y sopla con todas tus fuerzas.

―Puc demanar el que vulgui? ¿Lo que sea?

―Claro, cariño. ―Havia aconseguit arrencar un somrís altre cop a la petita. Li havia agradat aquell joc, què podia desitjar? Què seria el millor del món en aquell moment? Un altre pastís de xocolata? Un gos? Tenir un amic? Sempre havia volgut tenir-ne un, la seva mare no era massa de jugar amb ella i moltes vegades s’avorria molt en aquella casa tan gran. Un germà? Només tenia a la seva mare, qui l’estimava moltíssim a la seva manera. Ja esta, era allò! Ja sabia què desitjar. Un altre pastís de xocolata, però aquest per a la mama. Va pensar bé les paraules i en obrir els ulls va agafar aire amb força i va apagar totes les espelmes. La Cristina va començar a aplaudir amb força i s’aixecà a buscar quelcom en un armari de sobre la cuina d’on en va treure un paquet pobrament embolicat amb el paper de l’embotit que li donaven a la carnisseria del poble.

La Sara no podia parar de somriure, obria els ulls amb força per por a pestanyejar i que tot allò fos un somni. No volia despertar. No gosava ni tocar el seu present. No deia res de res, es feu el silenci durant uns segons.

―¿Qué? ¿No lo abres? Es para ti, boba. ―La Sara es girà amb cara d’incredulitat―. ¡Venga! Si no, me lo voy a quedar yo, que bien caro me ha salido... ―La seva mare la somreia i la temptava amb la mirada. Per fi la seva filla va reaccionar, va agafar aire, feia estona que s’aguantava les ganes de respirar, i va començar a estripar l’embolcall del seu primer regal d’aniversari. El va tenir obert en un tres i no res. Era un estoig d’aquarel·les, el va agafar i el va alçar a l’aire per contemplar-lo millor, la seva boca estava ben oberta quan, de cop, van esbotzar la porta d’entrada de casa d’una puntada de peu.

Es va escoltar un terrabastall. La Sara va xisclar mentre llençava enlaire les aquarel·les del propi ensurt. Va tardar uns segons a reaccionar, a la Cristina també l’havia agafat desprevinguda, es va aixecar a aturar l’agressor amb les mans nues enlaire per demostrar que no anava armada i fer tranquil·litzar a la fera que havia entrat. Havia arribat el ja famós Coco. L’home del sac arribava tard, feia dies que la Cristina l’esperava i, en no saber res d’ell en dies, cosa molt inusual, la poca esperança que li quedava havia fet que pensés que ja no vindria mai més. Era el seu xulo, venia a cobrar com cada mes, anava drogat fins a les celles de ves a saber què, feia cara de boig i la mirava amb ira, ira i fàstic des d’aquell ull tan negre seu. L’altre era ben blanc, una esbatussada de son pare quan era petit l’havia deixat completament cec d’un ull. I una marca que li travessava la cara per demostrar-ho. No és que fos molt gros, era alt, sí, però la seva força venia d’un racó obscur de la seva ànima negra atzabeja com una nit sense lluna. Havia nascut per satisfer les seves necessitats primàries i, quan no les aconseguia, la força bruta era la seva resposta. La Cristina no tocava de peus a terra, la tenia subjectada pel coll fent-la voleiar contra la paret del rebedor. La Sara no podia parar de xisclar, encara asseguda a la taula de la cuina, només podia veure un peu de la seva mare a un pam de terra i aquell monstre subjectant-la, ell encara no l’havia vista. El seu ull dolent era el que li tornava la mirada. Ja no podia cridar més, s’estava ofegant en les seves pròpies llàgrimes, no podia parar de mirar aquell ull blanc de qui, de sobte, li tornava la mirada. No la veia, però ella podia sentir com la penetrava. La Cristina fotia cops a la paret amb els peus mentre amb les mans s’agafava al braç del seu agressor, no podia respirar, uns sons secs era l’únic que podia gesticular, en breu s’ofegaria. Feia estona que l’home del sac la interrogava a crits, però aquest tampoc esperava cap resposta, tenia ganes de brega i mentre la subjectava amb una mà, amb l’altra li fumia plantofades a la cara. Per fi va parar un moment a pensar, va girar la mirada cap a la cuina i veié les aquarel·les per terra. Va deixar anar la Cristina, que va caure a plom a terra mentre lluitava per tornar a respirar. El monstre d’ull blanc i mort va torçar el cap a l’esquerre per poder observar la cuina i veié la nena en estat de xoc. Va somriure maliciosament. S’acosta a ella amb un parell de passes lentes que cruixiren a causa del parquet deteriorat, no va dir res, la va observar uns segons mentre es mossegava el llavi. Aquesta encara plorava, ara ja sense llàgrimes i, tot hi que volia tancar els ulls i apartar la mirada, el seu cos no responia a les seves exigències. El xulo va torçar el cap a la dreta com un gos que presta atenció al seu amo, va allargar la mà i li va acaronar el caparró.

La Sara el mirava amb horror i hiperventilava. Era presa de la por, aquesta li havia enterbolit els sentits. Tampoc podia escoltar la seva mare, que suplicava que no s’acostés a ella, que no tenia els diners però que el recompensaria d’alguna manera, treballant més, pagant-li més el proper mes, etc. Però tot era en va, i ella ho sabia.

El Coco somreia mentre li agafà un floc de cabells, va arronsar el braç lentament cap a ell, s’aproximà a la seva mà i, com si fes una reverencia, s’acostà els cabells al nas per ensumar-los meticulosament mentre la mirava de dalt a baix.

―¡¡Corre Sara corre!! ―Per fi va reaccionar, s’apartà de la taula com un llamp i es girà per començar a córrer, però va volar enrere per sobre de la taula. L’home del sac la tibava pels cabells, l’arrossegà per la taula tirant els plats per terra i empastifant la criatura de xocolata mentre aquesta lluitava per despendre’s del seu agressor. Aquest caminava lentament cap al rebedor, on la Cristina implorava encara el seu perdó. El xulo l’apartà d’una puntada de peu a la cara que li rebentà el pòmul dret. Ja no li quedaren més forces, es va aguantar de mans a terra somicant. Podia escoltar la Sara xisclant i picant de peus a terra mentre era arrossegada pels cabells. L’home del sac la va portar a la taula del menjador on l’estampí amb força. Aquesta va intentar córrer, però ell la va fer parar d’un sol cop de palmell al seu rostre. La va girar de cara a la taula, aquesta encara cridava mentre la Cristina treia el cap per la porta, ajupida a terra. La Sara va intentar tornar a escapar i ell la feu estirar-se contra la taula altre cop oprimint-la contra el moble. Era impossible escapolir-se, les seves forces eren abismalment diferents. La tenia sotmesa amb una mà i amb l’altra li va estripar el vestit descobrint la seva esquena marcada pel foc. La Cristina va fer un crit inútil. El xulo va mirar amb fàstic la cicatriu de l’esquena de la criatura, no li va agradar el que va veure, i la va girar.

―¿Qué es esta mierda? ¡Parecen las garras de un demonio! ―Es referia a la cicatriu. La Sara va provar d’escapolir-se altre cop a puntades de peu mentre cridava i plorava com mai, no sabia el que passava i hauria pagat amb la vida per no haver-ho descobert mai. Hauria preferit que se la mengés.

La Cristina s’havia aixecat feia uns segons i tornava a la cuina com podia, va remenar els calaixos de sobre la nevera, aquells on la Sara no podia accedir, va treure una paperina de paper i una xeringa. Es va escalfar l’heroïna en una cullera, ho feia tot a corre-cuita i tremolosament, no podia deixar d’escoltar els crits de la seva nena a l’altra banda de l’habitació. Quan va tenir les venes oprimides per la bena que ella mateixa tibava amb la mandíbula, va poder escoltar unes calcetes estripant-se. Va clavar-se la xeringa i, al so dels crits de les seva filla demanant per la seva mare, es va fondre amb el terra.

VIII: SOLUCIÓ: SUÏCIDI

Aquell sí que era l’últim dia que faria l’estaquirot, si no la trobava s’oblidaria sempre més de la Zaira, la seva economia s’estava ressentin i, tot s’ha de dir, no era una obsessió massa sana que diguem. Fins i tot ell començava a veure que allò no era pas normal. De peu, a la cantonada de la Razzmatazz, esperava fumant que vingués un taxi. La gent feia cua per entrar a la discoteca, mentre una bona colla de heaviates feien cua a l’altra banda per entrar a l’altra sala on s’ensumava ambient de concert. Podia veure tota aquella gent vestida de negre, amb jupes de cuir, cadenes i grenyes. Molts estaven fumant davant del bar Pepes, amb els gots de cubata de litre a la mà i es miraven la canalla com passava, deixant anar alguna grosseria a les pobres nenes (nenes perquè ells rondaven la cinquantena). De tant en tant corria algun individu amb barret de Pare Noel al cap, d’aquells que fan llums vermelles. L’Aleix s’havia passat el dia ignorant trucades i missatges de la gent. «Puto Nadal». No sabia molt bé com, però havia pogut eludir la Júlia i la seva insistència perquè sopés a casa amb ella i les seves amigues de la feina. Inclús la Marina li havia dit per anar a fer uns beures després de sopar.

Després de cinc o sis taxis va desistir, es va cargolar un cigarret i va començar a caminar carrer avall, fumant lentament, mirant al seu voltant amb cara de fàstic, odiava el Nadal. Potser era prou tard per no trobar-se la Júlia i les seves amigues a casa. «No son massa de sortir aquelles». De cop i volta un taxi va frenar derrapant al seu costat, havia pujat a la vorera i quasi bé l’atropella. L’Aleix va fer un pas enrere alçant les mans. «Però què collons!» Va baixar un Indi amb cara de pocs amics a tota pressa.

―¡¡Tú, hijoputa!! ¡Eres tú, desgraciado! Por Vishnu que eres tú. ¡Cabrón! ―L’Aleix seguia el seu camí i va tardar uns segons a reaccionar i a entendre que es referia a ell―. ¡Ven aquí, hijoputa, no te vayas! ―Anava armat amb una porra extensible. L’Aleix només va tenir temps a protegir-se amb el braç. Encara no s’havia recuperat de la pallissa del romanès que ja n’estava a punt de rebre una altra.

―¡Eh, tío! ¡Te equivocas de persona! ¡No se quién coño eres! ¡Tranqui!

―¡No te hagas el tonto, amigo! ―Un altre cop de porra, més fort que l’anterior. La poca gent que hi havia pel carrer corria espantada i un altre gravava l’escena amb el mòbil des del balcó.

―¡Perdona, tío! ¡Pero no sé qué te he hecho! ―Es protegia com podia fen ús del casc.

―¿Que no sabes que has hecho? ¡Me destrozaste el taxi, cabrón! ¡Tú loco ese día! ¡Pero por Shiva que pagarás, cabrón! ―Havia trobat la manera de tornar al prostíbul, ara només feia falta convèncer a un taxista homicida de la Índia amb ganes de matar-lo perquè el portés. L’Aleix va estendre els braços endavant i amb les mans intentava amansar la fera.

―Tío, tío, perdona, no recuerdo lo que paso ese día, hablemos, no quiero problemas, ese día estaba alcoholizado, muuuy borracho. No me acuerdo de nada, por favor hablemos. ―Semblava que ho havia aconseguit, l’homicida va canviar l’expressió de la cara de boig dement per un posat seriós, a l’espera de sentir quelcom més―. Tío, de verdad que no me acuerdo de nada, dime qué pasó, ¿qué le pasó al taxi?

―¡Tú ven! ¡Yo enseño! ―Seguia agafant la porra amb força mentre obria la porta del darrere del taxi. L’Aleix ficà el cap a l’interior per mirar. La veritat és que si ell havia fet tot allò, es mereixia una pallissa; deixant de banda la brutícia de burilles de tabac, taques de sang als seients de cuir i algun paperet pel terra, fotia pena de veure. Una taca de, el més segur, vòmit al terra, una maneta de baixar la finestra trencada, trossets de vidre per tot arreu... Es notava que el vidre de l’altra banda era nou de trinca, era amb l’únic que podies mirar a l’exterior amb claredat. Com podia haver fet tot allò?

―Oye tío, ¿qué puedo hacer aparte de pedirte perdón?

―¡Tú paga! ¡Ya! ―Era comprensible, vist l’estat del vehicle, no tenia cap prova que hagués sigut ell el responsable, però ja havia rebut prou cops aquells dies. Encara en va sortir prou barat: al, final amb un rentat professional per dintre i fora del taxi el va acontentar. I sí, es recordava d’on l’havia recollit aquella nit. «Puta mare». Va accedir a portar-lo. El viatge va ser llarg i l’Indi només tenia ganes de fer-lo sentir més culpable refrescant-li la memòria.

―¡Tú muy borracho ese día, loco! ―Gesticulava com un boig per fer-se entendre―. Tú romper taxi, miii taxi. ¡Loco! Tú andabas por medio de calle y me paraste. Tú lleno de sangre, toda cara. Mi pena por ti. Tú pedir llevar a casa. Y hablabas mal, no entendía mucho. Hablabas catalán, yo entender poco y escucharte. Tú decir cosas como: ¡son todas putas! ¡Por qué, por qué habías venido a Barcelona! ¿Por qué no buscabas nuevos amigos? Tus amigos, mierda. ―L’Aleix no tenia ganes d’escoltar-lo però no hi havia més remei. Assentia amb el cap. El taxista feia pudor de curri i espècies, «com tots els Indios» va pensar. Es preguntava com podia conduir. «És enorme el cabrón». No s’assemblava pas massa a l’estereotip de l’Apu dels Simpsons―. ¡Tú decir mejor muerto! ¿Por qué no morir ese día? Tú loco, ¡¿sabes?! ¡Decir mejor haber muerto ese día! ―Es passà el dit pel coll en senyal de ganivet―. ¡Tú querer morir ese día con moto! ¡Tú muy loco! ―Sabia perfectament de què parlava, l’Aleix es va deixar emportar pel record: aquell dia havia acabat en un petit bar ronyós de la Seu d’Urgell. Anava torradíssim, ja era un costum en ell llavors, però aquell dia, més que mai, havia arribat allí conduint com un boig amb la moto. Una imatge li rondava pel cap. La Glòria i en Javi fornicant com animals en aquell pis. Havia entrat a l’habitació sense fer soroll, era una sorpresa, bitllets d’avió a París, ram de flors en mà; però va veure aquella escena i va haver de marxar. No va dir res. Per què? Havia tirat el mòbil a la piscina de casa els seus pares només arribar. No s’afaitava, no es dutxava, només bevia i veia sèries de televisió, es va consumir en l’odi. Va ser llavors quan li va donar per anar al Casino, després d’una sessió de psicoteràpia amb una professional de renom la qual es va desempallegar d’ell tan ràpid com va poder, o com a mínim ell havia tingut aquella sensació: que no li importava el més mínim. Casino, pòquer, beure i repetir. Aleshores va ser quan es va comprar la moto. Un dia, però, va baixar a Santpedor de nit a comprar tabac al primer bar que trobà obert. I a l’entrar: l’olor de la Glòria. Estava fent manetes amb en Javi, el seu nou nòvio, pel que semblava. La seva Glòria. Havia marxat a corre-cuita d’amagatotis, engegà el motor i, conduint com un boig, havia espetegat a la Seu d’Urgell. Cervesa rere cervesa. Segons li havia explicat la Júlia, la va trucar a les tantes de la nit assegurant que era l’última conversa que tenien, disposat a suïcidar-se però, per sort o no, l’alcohol el va noquejar i va quedar-se en coma abans no va arribar a agafar la moto.

―¡Tú volver más loco! ¡Y romper taxi a patadas! ―L’Aleix s’havia perdut la meitat del monòleg del seu amic de les Índies atrapat en el passat. Poca estona després, arribaren al prostíbul. La Gateta Calenta. «Que original». Va veure el pugilista romanès a l’entrada, així que va fer aparcar l’Apu, com ja l’havia batejat, a la següent cantonada. Li va pagar i es va quedar uns instants sense saber què fer. Mentre espiava amagat darrere un contenidor, estudiava les possibilitats d’un encontre amistós amb el seu antic agressor. Així que va treure el tabac i es fabricà un cigarret. Podria ser que canviés de torn alguna hora o altra. Què li diria si no? «Ei... què passa; perdona, és que vaig perdre la cartera l’altre dia quan m’apallissaves al carreró». No colaria, segur. I tot i així, no l’assegurava de poder veure la Zaira i, menys, parlar amb ella.

Diversos clients entraven i sortien, i el bou-humà continuava allà. Impassible com una estàtua de formigó. Havia passat més d’una hora i li estava entrant fred. «A la merda. La veritat és el millor per sortir d’aquestes merdes». Va inflar el pit i aixecar el cap com si no passés res. «Amb una mica de sort no es recordarà de mi, tot i que porto la seva firma a la cara».

―On et penses que vas? ― «Merda». L’Aleix es desinflà de cop.

―Hola... D’això... no sé si t’enrecordes de mi... L’altre dia la vaig liar i... bueno... em vas parir fora i em vas fotre una tunda de les guapes...

―I què? Et va agradar i en vols una altra per amor al arte? ―Se li va dibuixar el que semblava un somriure.

―He, he... Mmm... No... Volia veure si podia demanar perdó a aquella pobra noia... D’això... la Zaira.

―Reconec que els tens ben posats, nano, però em temo que la resposta és no.

―Però, no vull pas mal rotllos, necessito netejar la meva consciència, em sap greu, de veritat. Només vull parlar un moment amb ella, ja està.