Kitabı oku: «Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349)», sayfa 2

Introducció

La col·lecció documental que presentem té el seu origen en la nostra tesi de doctorat en Història, amb el títol de La Unión de Valencia (1347–1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, dirigida pel professor Paulino Iradiel Murugarren. Es va llegir el 4 d’abril de 1987 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València; el tribunal, format pels Profs. Miguel Ángel Ladero Quesada, Jaume Sobrequés Callicó, Mariano Peset Reig, Antoni Riera Melis i Pedro López Elum, li atorgà la qualificació d’«Apte cum laude per unanimitat», segons la nomenclatura vigent.

Dividida en dos volums, el segon contenia un apèndix documental, que ha estat la base d’aquesta edició. Els documents, amb qualque supressió, i substancialment incrementats per la incorporació de nous texts que són producte de les recerques efectuades uns anys després a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (particularment en la Secció Cartes reials diplomàtiques), han estat íntegrament revisats, en la seua major part a la vista dels originals. Formen un recull de 184 peces, que abasten un segment cronològic entre els anys 1345 i 1356, dividit, d’acord amb les fases cronològiques signiticatives en el curs de la revolta, en nou capítols.

El diplomatari forma el complement natural de l’estudi monogràfic de la Unió, el moviment polític de major relleu —i gravetat— al regne de València medieval, que es publicarà en un pròxim futur.

EL CONFLICTE DE LA UNIÓ

La guerra de la Unió ha estat secularment, abans del nostre estudi citat, un episodi molt mal conegut de la història del regne de València, que es mantenia entre ombres, erròniament interpretat per assimilació a les Unions aragoneses, tanmateix de caràcter prou diferent. Falta d’un coneixement directe sobre fonts d’arxiu, la revolta era entesa com una pràctica extensió de la del regne veí, i assimilada, amb una simplificació fora de tota lògica històrica, al caràcter nobiliari antimonàrquic d’aquella. Sense el prestigi històric que obtingué la Germania, gràcies en part als cronistes coetanis del XVI, no havia merescut, com aquest moviment, l’honor de rebre l’atenció d’investigacions monogràfiques als segles XIX i XX.¹

La revolta va sorgir en un marc de crisi, propi de la conjuntura per què passava l’Occident en aquells temps. D’una banda, el dèficit, crònic, en l’abastiment de forment a la ciutat de València, agreujat per una successió d’anys de collites fallides, conduí a la carestia, o fam segons altres, declarada l’any 1347, precisament al temps que s’alçava la resistència contra el govern reial. De l’altra, la capital, en particular, experimentà un alarmant procés d’endeutament públic, provocat de manera directa pels subsidis que li havia calgut retre a la Corona en els anys precedents, dedicats a un seguit d’empreses militars: la guerra de l’Estret, en aliança amb Castella, la lluita amb la república de Gènova, o les campanyes per a la incorporació del regne de Mallorca i els comtats ultrapirenaics. Tot això contribueix a explicar el descontent de les minories dirigents, al regne de València com als altres països de la Confederació.

El rei, Pere el Cerimoniós (IV en Aragó, II al regne de València), va voler implantar en aquesta primera fase del seu regnat —que es prolonga del 1336 al 1387—, en franc allunyament dels hàbits politics, pactistes i parlamentaris, dels estats de la Corona catalanoaragonesa, un govern de caràcter més personal, o millor dit autoritari. En aquesta línia, el sobirà es va beneficiar de la incorporació a la seua cort d’un grup d’antics consellers del deposat Jaume III de Mallorca, ara al seu servei, entre els quals cap destacar el nou canceller, Hug de Fenollet, doctor en ambdós drets i futur bisbe de Vic i de València, tots ells d’una orientació romanista que tendia a l’enfortiment de l’autoritat de la Corona. Aquesta pràctica de govern s’adverteix clarament en els poders que exercien, contra fur, els seus alts oficials, sens dubte en virtut de consignes de la monarquia, i com a conseqüència indirecta de les necessitats financeres d’aquesta, tot provocant una munió de greuges o reclamacions que la Unió s’encarregaria de recollir i esgrimir davant del monarca.

La culminació, imprudent, d’aquesta política, es va manifestar la primavera del 1347, quan el rei Pere provocà una crisi successòria inesperada, probablement per l’afany d’apartar del poder el seu germà menor, l’infant Jaume, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, que, com a immediat hereu del tron si el rei no tenia successió masculina, exercia la lloctinència general dels regnes. El Cerimoniós, a penes fets els vint-i-vuit anys d’edat, acabava de perdre la seua primera muller, la reina Maria de Navarra, morta de sobrepart a València, de la qual li havien nascut dues filles. Tot i que la situació no suposava cap perill per a la supervivència de la dinastia, volgué fer proclamar la seua primogènita, la petita infanta Constança, com a successora en cas de morir sense descendència masculina, i com a hereua, sota un tutor, la va nomenar lloctinent general de la Corona.

Aquesta exhibició de poder, irreflexiva, perquè la decisió no va ser adoptada en corts generals, sinó al consell reial, promogué la reacció dels pobles, dirigits per unes oligarquies que seran urbanes al regne de València, d’acord amb la contextura social i política del país, així com a l’Aragó assumirà el protagonisme l’alta noblesa, tal com venia sent tradició des del segle anterior.Tanmateix, a Catalunya, no s’hi produeix cap moviment, no sabem si per haver estat menys afectada pels excessos autoritaris de la monarquia.

El moviment naix al si del Consell de la ciutat de València, i serà fonamentalment burgés, encapçalat pels ciutadans, juristes i mercaders, amb l’adhesió d’una part de la noblesa, en general cavallers urbans, més que no els grans barons. Pren la denominació d’Unió, tot utilitzant una figura per a la qual la ciutat es creia facultada per privilegis reials de Pere el Gran i d’Alfons el Franc —interpretats forçadament—, però que sembla haver estat adoptat de fet per l’exemple de la tradició aragonesa antimonàrquica del segle anterior.

L’objectiu de la revolta valenciana, més avançat del que deixen pensar els greuges invocats, és imposar a la Corona uns mecanismes constitucionals de control de l’actuació de l’executiu al territori valencià, que difícilment podien ser acceptats pel rei, perquè el sotmetia a una subordinació sense precedents. Els regnes havien d’intervenir en la composició dels membres del consell reial, seria creat un jutge general —jutge de contrafurs— del regne de València, inspirat en la institució del justícia d’Aragó, i la Unió celebraria una assemblea anual, amb la pretensió de consagrar un règim de control parlamentari regular del govern de la monarquia. Ultra això, i per neutralitzar futures tentacions reials envers l’autoritarisme, previsibles si hi mantenien la seua influència els consellers rossellonesos d’ideologia romanista, principals assessors del Cerimoniós d’ençà de llur incorporació a la cort després de l’annexió del regne mallorquí, la Unió exigia formalment al monarca l’expulsió del govern d’aquells personatges.

És veritat que, en alguns llocs afiliats al moviment unionista, hi hagué tensions antisenyorials, que, malgrat no formar part de l’ideari de la lliga cap reinvindicació en aquest camp —ni tampoc de caràcter social—, sens dubte determinaren l’adhesió d’aquells a la revolta, cercant protecció contra els titulars del domini. És el cas de Cocentaina, enfrontada amb Alfons Roger de Lloria, i d’altres llocs. En especial es produí aquesta mateixa situació en els llocs del Maestrat de Montesa, que reclamaven del mestre de l’orde la restauració dels seus furs originaris de l’epoca del repoblament: paradoxalment, els furs d’Aragó, canviats no feia dues dècades pels de València, en temps d’Alfons el Benigne.

Aquestes propostes polítiques reivindicatives atragueren l’adhesió de la major part de les viles i llocs rurals del país, tant del territori del reialenc com del de jurisdicció senyorial, si n’exceptuem algunes de les principals viles reials que no s’hi volgueren sumar, en particular Xàtiva, Borriana,Vila-real o Morella. Tanmateix, la noblesa, en general, defensà la causa de la Corona, encapçalada pel seu individu més prestigiós, Pere de Xèrica, senyor d’aquesta baronia i d’altres dominis als regnes de València i d’Aragó, que era llavors el governador del regne. Sols escassos membres de l’alta noblesa, com ara Berenguer de Vilaragut, senyor d’Ontinyent, Bocairent i Biar, el noble Humbert de Cruïlles i fra Dalmau de Cruïlles, comanador de l’orde de Montesa, i sobretot un sector de la cavalleria urbana de la ciutat de València, seguiren la causa unionista. Malgrat això, cal insistir, el protagonisme del moviment correspongué al patriciat burgés de la capital, el sector social més afectat per la deriva autoritària del poder reial, amb la qual féu causa comuna una part de la petita noblesa de la ciutat. La Unió representa l’afirmació política de les capes urbanes —ciutadans i homes de vila— a València i gran part del territori, ja patent vint anys abans quan la ciutat instà i obtingué del rei Alfons el Benigne la desitjada unificació foral del regne. No debades el segle XIV és considerat amb raó com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.

La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a l’Aragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.

El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa —l’agustí valencià fra Bernat Oliver— al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb l’objectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de l’actitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.

A la fi, Pere el Cerimoniós reeixí a reconstituir el partit monàrquic en Aragó; hi va ser clau assegurar la lleialtat d’un magnat que abandonà la militància primera en la causa de la Unió per a lluitar a favor del rei, Llop de Luna, gran senyor territorial tant en aquell regne com al veí valencià, on posseïa Sogorb, Benaguasil i Paterna. Alhora es reagrupaven els seus partidaris al regne de València, sempre al voltant de Pere de Xèrica, amb l’ajuda del mestre de Montesa, fra Pere de Tous. L’estiu del 1348, la batalla d’Èpila significà la caiguda de Saragossa i el final de la revolta aragonesa. Els mesos següents, i després de passar per la pèrdua de la segona muller, Elionor de Portugal, morta a Xèrica de pesta bubònica, el rei tancà el cercle damunt de València. La Unió accentuava llavors el seu radicalisme, amb l’atac a Morvedre, tornada a la causa reial, i el saqueig de la jueria de la vila, i les intervencions de càstig contra algunes posicions de senyors promonàrquics, com Ribaroja. Els elements dissidents a l’interior, així mateix, es feien callar violentament. A València, poques setmanes abans de la fi del conflicte, un ciutadà, el jurista Joan Sala, i no un cavaller com hagués estat previsible, era proclamat capità de la guerra, amb poders excepcionals.

Aïllada la Unió, amb l’exèrcit reial situat al nord del riu Túria, a l’entorn de Mislata es produí el combat decisiu. Les milícies valencianes foren destruïdes i la ciutat capitulà. Pere el Cerimoniós entrava a València el 10 de desembre de 1348. Sense dilació, començà la repressió de la revolta, d’extraordinària severitat. Aquells que escaparen de la pena capital, aplicada als dirigents i responsables principals, i de les confiscacions de béns, hagueren de pagar composicions monetàries a la Corona. Pot dir-se amb total certesa que les morts causades per la repressió de la Unió, sumades als caiguts en combat i a les nombroses baixes humanes produïdes per la incidència de la pesta negra, varen determinar un visible canvi o relleu en la composició de les capes dirigents, en particular en les ciutadanes.

Les viles i poblacions que havien pertangut a la lliga foren castigades, al seu torn, amb grosses multes. En l’esfera estrictament política, el Consell de la ciutat de València va ser sotmés a un període de control sota la tutela reial, i la representació ciutadana disminuïda de forma significativa: per uns anys, el dret dels oficis a nomenar consellers municipals restà suspés, fins que més endavant, a l’epoca de la guerra contra Castella, va ser restablert, ben cert que reduït a la meitat.

Fins ací, la síntesi dels fets de la revolta i guerra civil de la Unió del regne de València. Un moviment de caràcter revolucionari, ja advertit pels historiadors liberals del Vuitcents, malgrat el seu desconeixement de la magnitud dels fets, puix que la investigació d’arxiu no hi havia avançat gens des dels Anales de Jerónimo Zurita, al segle XVI! El programa unionista, que de fet significava, més que no el restabliment del pactisme polític de la Confederació catalanoaragonesa, una forma de govern monàrquic sotmés als control del parlament, quasi republicana, va fracassar. Però, obtingué una victòria pòstuma, car el monarca, Pere el Cerimoniós, es va veure obligat a renunciar a les seues aspiracions autoritàries, sens dubte ben arrelades en les íntimes conviccions del jove i ambiciós sobirà. Les dificultats i perills, gravíssims, que hagué de superar en la conjuntura oberta poc de temps després, la del conflicte amb els castellans, forçaren el rei d’Aragó a resignar–se a una estreta dependència de la corts per tal d’obtenir els subsidis de guerra. Sense autonomia financera, la implantació d’una monarquia autoritària, segons el model de la castellana o la francesa, es revelava impossible de tot punt.

L’altre element involucrat en la contesa, la disputa successòria, oberta maldestrament fora de temps, podem dir, des de la perspectiva moderna, que va debilitar gratuïtament la monarquia, i amb ella la Confederació dels regnes. El germà únic del rei —de pare i mare—, l’infortunat Jaume d’Urgell, va morir a Barcelona a les darreries del 1347, una mort voltada de sospites d’enverinament, mai no dissipades del tot. La seua reivindicació dels drets dinàstics fou heretada, llavors, pels altres dos fills d’Alfons el Benigne, els infants Ferran i Joan, procreats del segon matrimoni reial amb la infanta Elionor, germana d’Alfons XI de Castella i Lleó —uns mig-germans amb els quals el sempre malfiat Pere el Cerimoniós no s’avingué mai de debò—, que havien assumit des del principi les reivindicacions de les Unions d’Aragó i de València. Anys a venir, els dos moririen tràgicament. Ferran fou víctima dels rezels d’Enric de Trastàmara, l’aspirant bastard al tron de Castella en el conflicte civil que l’enfrontà amb el nou rei Pere I el Cruel, que, atesa la qualitat d’eventual hereu legítim de l’infant, el veia com un rival; Enric, amb l’anuència del rei Cerimoniós, el va fer matar a espasa a Castelló de la Plana, el 1363, un dels crims polítics necessaris per a l’elevació del Trastàmara a la corona. Joan ja havia caigut, mort brutalment pel mencionat Pere el Cruel, a Bilbao, l’any 1358.

La dinastia reial de Barcelona acabaria reduïda, a banda les línies dels Aragó-Urgell, els Aragó-Gandia i els Aragó-Prades, a la descendència directa de Pere el Cerimoniós. Ell mateix de migrades condicions físiques, els seus dos fills mascles i futurs monarques, Joan I i Martí I, tampoc no heretaren una salut forta. Les crítiques conseqüències de l’extinció de la línia directa el 1410, amb la mort de Martí l’Humà, són massa conegudes.

LES CORTS DE 1348–1349

L’últim capítol de la col·lecció recull el procés de les corts de València de 1348-1349, convocades per la Corona per tal de clausurar jurídicament la revolta de la Unió.² L’abolició (rúbrica I dels furs aprovats en aquella reunió) dels privilegis dels reis Pere el Gran —del 28 de setembre de 1284— i Alfons el Franc —del 22 de setembre de 1286—, en què la ciutat de València havia fonamentat el seu dret a constituir la lliga, hi va anar unida a la seua efectiva destrucció material (rúb. VIII), a la qual el rei volgué donar un relleu particular, cerimonial o simbòlic, molt del seu gust. Els privilegis originals i altres escriptures foren tallats i cremats en la foguera que el monarca havia ordenat encendre a la sala capitular del monestir de Predicadors, seu de les corts, i les matrius d’argent dels segells —major i secret — de la Unió trencades i foses en el mateix foc, en acte públic de la sessió del dia 23 de gener del citat any 1349.

Alhora, el rei Pere proclamà la prohibició de formar unions o moviments organitzats, bé anassen contra la Corona, per part dels seus súbdits, o bé contra els senyors territorials per obra de llurs vassalls: els qui contravinguessen la severa prohibició caurien en la qualificació de traïdors, i consegüentment havien de ser castigats amb la pena de mort i confiscació de béns. Més encara, en plena excitació repressiva, les corts dictaven el manament, a qualsevol persona que posseís còpia de l’acta de constitució de la Unió i dels corresponents capítols, que estigués obligada a la seua entrega en el termini d’un mes; contràriament, li seria aplicada la pena de confiscació d’un terç dels seus béns, i, cas de no tenir propietats, de l’amputació de la llengua, en manera que no pusca parlar (rúb. II).

El monarca no oblidava la participació dels gremis en l’alçament, i a això es deu una altra prescripció; les juntes corporatives no podrien reunir–se sense llicència reial, o en defecte seu del governador del regne, en el benentés que no havien de tractar matèries alienes al seu ofici (rúb. III). Així mateix, fou decretada l’anul·lació de les nombroses alteracions de dominis i de béns immobles practicades de forma irregular d’ordre dels mandataris unionistes en el temps del conflicte, ensems amb la devolució de les propietats als titulars, i aquests serien indemnitzats pels perjudicis soferts (rúb.V).

Finalment, les corts aprovaren un fur dirigit tàcitament a la neutralització política de l’infant Ferran, el mig germà en qui el rei veia l’enemic natural del seu tron. En endavant, la procuració o governació del regne seria ocupada per un cavaller heretat dins del país, amb l’exclusió expressa d’alcun infant, comte o baró, i sempre per designació directa del sobirà (rúb. IX).

Un motiu particular d’interès del diari de les corts que s’inclou en aquesta edició, desconegut fins ara, es deu a la circumstància que constitueix el primer o més antic procés de corts conservat dels tres regnes de la Corona d’Aragó que posseïren assemblees parlamentàries, Aragó, Catalunya i València. Per part d’Aragó, el primer procés complet que ha arribat al nostre temps és els de les corts de Carinyena de 1357, custodiat (actualment perdut) a l’Arxiu de la Diputació de Saragossa.³ Pel que fa a Catalunya, les primeres corts del principat de què hi ha les actes del procés són les tingudes a Perpinyà els anys 1350-1351, també per Pere el Cerimoniós.⁴ Del regne de València, al seu torn, fins a les corts celebrades a la capital el 1354 no es coneixia la existència de processos parlamentaris.⁵

El text que conservem, fragmentat hui en dues sèries de la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Processos i Legislació, recull el diari de les sessions, del 27 de desembre de 1348 al 3 d’abril de l’any següent, mancant-hi la darrera, la del dissabte 4 del mateix mes, quan el rei Pere va cloure l’assemblea; justament és l’única sessió que legislà en matèria civil, amb la promulgació de dos furs nous, perquè totes les anteriors es varen ocupar íntegrament de la resolució i liquidació de la Unió. El document que ens ha pervingut és un esborrany, escrit en la seua major part de mà del competent secretari reial i futur protonotari, Mateu Adrià, i per dissort deteriorat parcialment, amb algunes pèrdues de text. Estés en llatí en trenta-tres folis de paper, entenem que ofereix un especial valor, car permet copsar les vacil·lacions i correccions del redactor en alguns punts, com és propi d’aquesta classe de documents.

CRITERIS D’EDICIÓ OBSERVATS

La majoria dels documents inclosos en aquest recull estan redactats en llengua catalana, ensems amb altres molts en llatí, i menys en aragonés o castellà. Per als texts en llatí i en castellà-aragonés, hem tingut en consideració les Normas difoses pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1944.⁶ Per als texts en català, les regles de la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino. Per als documents medievals, amb caràcter general, les instruccions de la Commission Internationale de Diplomatique, acordades el 1982.⁷

Ordenem els documents cronològicament, i la data es redueix a la manera moderna. Quan l’any no es correspon amb el còmput actual, perquè l’acta segueix l’estil de l’Encarnació (o annus Domini) o s’ha datat per l’Era hispànica, com passa sovint en texts aragonesos, es consigna aquesta variació amb el terme Enc. o Era entre parèntesis. La secció de Cancelleria Reial, tant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com del del Regne de València, la més utilitzada, s’indica per la sigla C.

Totes les abreviatures van desenvolupades. En els noms de persona, tanmateix, es transcriu la part abreviada entre parèntesis: B(ernat), A(rnau), per tal de preservar la possibilitat d’una interpretació alternativa.

Les llacunes del text, causades generalment per l’acció dels insectes, es reconstrueixen, sempre que es pot, entre claudàtors [ ]; si es deuen a altres causes (taca, esgarrany, forat), es fa constar en nota al peu. En canvi, els mots o expressions faltants per oblit o descura de l’escrivà, si poden ser restituïts amb garantia, van tancats entre parèntesis redons. De la mateixa forma es consignen les indicacions de caràcter intern, en cursiva, com ara (blanc), (sic), (signe) o (creu).

Indiquem en nota els accidents o correccions que presenta el text, en consideració al seu possible interés històric —en particular quan es tracta d’un esborrany— o filològic. En el cas d’una esmena feta pel mateix escrivà, s’assenyala el mot definitiu en cursiva, i tot seguit, clos entre cometes, el terme substituït, amb la sigla corr. (corregit).