Kitabı oku: «Valors tous en temps durs», sayfa 2
Clúster núm. 1. 28,4% de la població. “Neoconservadors”
Al quadre de la pàgina 25, hi hem transcrit els factors principals que han servit per a la constitució del clúster i que, òbviament, el configuren. La primera nota que cal subratllar és que ens trobem davant d’un col·lectiu important en nombre –el més nombrós dels cinc que conformen la nostra tipologia, ja que agrupa el 28,4% de la població total catalana amb 18 anys o més– que destaca a l’alça respecte al conjunt poblacional a causa del seu rebuig a l’avortament, a l’eutanàsia, a l’homosexualitat, etc. Són les persones que se senten més lluny de la moral dominant a la nostra societat respecte a la vida privada o de proximitat.
El segon tret configuratiu del col·lectiu és que són les persones que manifesten la confiança més alta en l’Església catòlica, les forces armades, la policia i els mossos d’esquadra. Ben al contrari, i en un altre registre diferent, són els que concedeixen menys importància a l’oci i al temps lliure i, menys que la mitjana poblacional, als amics i coneguts. En aquests aspectes, són als antípodes dels components del clúster 5, els quals, tanmateix, ja avancem que presenten, en qüestions centrals de gran rellevància sociopolítica, actituds i valors similars, tot i que des de paràmetres de preferència política divergents.
No es farà estrany que afegim, segons el que llegim en el quadre de resum dels factors que configuren aquest clúster, que els seus components són persones per a les quals, amb una gran diferència, la religió és important en les seves vides. Afegirem que també ho és la dimensió política, més que en els col·lectius restants, exceptuant els components del clúster 5 (els membres del qual destaquen sobre tots els altres pel seu major interès en la dimensió política i religiosa, però darrere dels components del clúster 1). No ha de sorprendre’ns aquesta relació quan a l’anàlisi factorial que hem mostrat més amunt vèiem que el major interès per la dimensió política i la religiosa conformava un factor (a diferència del que s’esdevenia en l’anàlisi factorial de la mateixa pregunta a l’estudi espanyol, qüestió interessantíssima, però en la qual aquí no podem entrar).
Entre els aspectes importants en la vida dels individus del clúster 1, i per la qual cosa destaquen sobre el conjunt poblacional, a més de la religió i la política (i en aquest ordre) hi trobem la família i la feina (també en aquest ordre). Confien una mica més que els altres en el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, els Governs de Catalunya i d’Espanya, l’Administració pública, l’Ajuntament, etc. En general, en els òrgans i institucions governadors.
El darrer aspecte que configura el clúster, amb menys pes que els altres, però no per això irrellevant en absolut, és el fet que els individus que el con- formen rebutgen en major grau que la mitjana pagar amb diner negre, enganyar en el pagament d’impostos, viatjar en un transport públic sense pagar, etc.
En conseqüència, som davant d’un ampli col·lectiu de catalans que destaca sobre els altres pel fet de mantenir uns valors tradicionals, conservadors i comunitaristes, en el sentit de manifestar uns valors que eren dominants en generacions anteriors (una moral privada més restrictiva, la confiança en els òrgans de control social, la summa importància de la família i la importància de la feina en contraposició a l’oci i el temps lliure), així com de donar més valor a la religió i, malgrat que en menor grau, a la política. També són persones que mantenen una moral cívica important davant dels avantatges de signe econòmic, rebutjant les prebendes obtingudes indegudament de l’administració. En definitiva, confien en les instàncies de la governació política molt més que la mitjana poblacional. Tradicionals sí, més cívics i implicats en la cosa pública, també.
Cal ressaltar dues dades socials i demogràfiques bàsiques en aquest col·lectiu, que és el més nombrós de la nostra tipologia: és el que té una edat mitjana més alta (el 56% té més de 55 anys, i aquesta xifra és el 33% en el conjunt poblacional) i és el que en menor proporció ha nascut a Catalunya (el 52%, i aquesta xifra és el 67% en la població total). Per tant, sobrerepresentació de gent gran i immigrant. Tanmateix, avancem que no s’ha de concloure de seguida que els membres d’aquest col·lectiu no s’interessen pels afers socials de Catalunya, atès que les dades ens revelaran exactament tot el contrari: que entre ells hi ha persones de més de 60 anys amb una forta rellevància política i immigrants ben integrats a la res publica.
No és gens estrany que trobem en aquest col·lectiu la màxima presència de vidus i vídues, de retirats i pensionistes i de persones que no han passat dels estudis primaris.
El seu nivell de confiança en les persones segueix la mitjana poblacional, potser amb una lleugera inclinació cap al pol de la desconfiança, segurament fruit de l’edat. Però el factor de l’edat no és suficient per explicar els seus sistemes de valors envers la feina. Òbviament, estan menys satisfets que els altres d’estar sortint o d’haver sortit del circuit laboral (molta gent no troba a faltar la feina fins que no s’enfronta a la jubilació), però entenen en un grau notòriament més alt que els altres que “és humiliant rebre diners sense treballar per aconseguir-los”, que “la feina és un deure amb la societat” i que “la feina és el més important, malgrat que això suposi tenir menys temps lliure”. En aquest col·lectiu, per tant, no hi preval un model utilitarista de la feina i, a més, s’hi manté, força més que en els altres, la verticalitat basada en el fet que cal obeir les instruccions dels superiors encara que no s’hi estigui d’acord.
Són, amb una enorme diferència, els que presenten els valors socials i religiosos més alts. S’hauria de dir, més aviat, que és l’únic dels cinc clústers en el qual la dimensió religiosa té una consistència estadística i sociològica sòlida, ja sigui en la pràctica religiosa (de la missa dominical o de l’oració personal) o en les creences (en Déu en general, en un Déu personal, en la vida, en el més enllà, etc.), tot i que hi ha algun col·lectiu que el supera en la creença en la reencarnació, fet que ens indica que som davant de persones de religiositat majoritàriament catòlica. De tota manera, en aquest col·lectiu la dimensió personal i subjectiva del fet religiós també és molt més forta que el seu vessant institucional. Heus aquí un parell de xifres per fixar les idees: si bé el 46% pensa que hi ha un Déu personal, només el 23% asse- nyala que hi ha una sola religió vertadera. Tot i que el 67% diu trobar consol i fortalesa en la religió i el 70% assenyala tenir moments d’oració, de meditació o d’alguna cosa semblant, no més del 25% afirma tenir “molta” confiança en l’Església.
Davant de l’autèntica revolució que estem vivint amb l’augment i la varietat dels nous nuclis familiars, els components d’aquest primer clúster són els que, en major grau, continuen apostant pels models i les pràctiques familiars tradicionals, ja sigui en la defensa de la institució matrimonial, en el paper de la mestressa de casa (els components d’aquest col·lectiu, on hi ha més mestresses de casa, indiquen que aquest rol “omple tant com treballar i guanyar un sou”), en el major rebuig a l’adopció per part de parelles homosexuals, etc. Val a dir, tanmateix, que aquest col·lectiu dóna un clar suport a les noves maneres i pràctiques de relació en les parelles i de relació intergeneracional en els nuclis familiars, tal com passa a la societat catalana (amb l’excepció genèrica que rebutja la idea que el matrimoni sigui una institució passada de moda). Però el 80% de la població catalana aprova que un dona tingui “un fill essent soltera, sense voler mantenir una relació estable amb un home”, xifra que en aquest primer grup davalla, sí, però que es queda en un 61%, cosa que indica fins a quin punt aquesta idea ha penetrat fins als racons de l’àmbit més tradicional. Un altre exemple d’aquest aspecte del clúster (que el lector podrà completar al seu aire consultant l’annex) és l’aprovació de l’avortament “per motius relacionats amb la salut de la mare”, que es xifra en el 87% del conjunt poblacional i en el 69% entre els components d’aquest clúster.
Els membres d’aquest grup són els que se situen més a la dreta en l’escala convencional d’esquerres i dretes, fet que reflecteix, tot i que tímidament, les seves preferències pels partits polítics. Diem tímidament perquè, si bé la seva desafecció per ICV és ben clara, les seves preferències es reparteixen entre tots els altres partits polítics, però amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU i el PP, en detriment del PSOE i ERC, particularment a les eleccions generals.
Malgrat que manifesten estar menys interessats que la mitjana poblacional en la política (tot i que hi estan més que els col·lectius segon i tercer), la segueixen diàriament a través dels mitjans de comunicació en major proporció que els altres clústers, amb l’excepció del clúster 5 (trobarem aquesta excepcionalitat més endavant). Els membres d’aquest primer clúster no es troben gens allunyats de la res publica, encara que podem plantejar la hipòtesi que, en gran part, atesa la seva edat avançada i la seva manera d’actuar, el fet de ser en la cosa pública no significa que destaquin precisament per participar en manifestacions, boicots o ocupacions d’edificis o fàbriques, ni per escriure o visitar blocs. També són tradicionals, doncs, en la manera com participen en la res publica.
Són els que diuen estar més satisfets de com es desenvolupen les coses al Govern de Catalunya. Però cal que afegim, immediatament, que aquesta satisfacció (en una escala de satisfacció de l’1 al 10) se situa al 5,30, mentre que en el conjunt poblacional és al 4,95. Per tant, tampoc no llencen petards de satisfacció. En línies generals, es constata en la població catalana una correlació entre el nivell de satisfacció per la manera com es desenvolupa la democràcia al seu país (només l’aprova la meitat) i per la manera com són governats (l’aproven encara una mica menys).
Ara bé, els catalans són inequívocament demòcrates i defensors del sistema democràtic. Els components d’aquest primer clúster també ho són, malgrat que entre ells, tot i que en xifres baixes, hi trobem una presència lleugerament major (sempre respecte al conjunt poblacional) dels que atorgarien la governació als experts i fins i tot a l’exèrcit. Però, insistim, la idea que la democràcia és el millor sistema per governar és unànimement sostingu- da: 3,43 en el conjunt poblacional (en l’escala de l’1 al 4), i 3,39 és la xifra d’aquest primer clúster.
Se senten tan catalans com la mitjana poblacional, però també més espa- nyols. A la vegada, són els que en menor grau se senten europeus i per- tanyents al món sencer. Així mateix, davant la repetida pregunta de si se senten “només català”, “més català que espanyol”, “tant català com espanyol”, etc., els membres d’aquest col·lectiu es posicionen una mica més que els altres en el pol de l’espanyolitat. Però cal afegir immediatament que, confrontant les respostes del conjunt de la població amb les d’aquest primer clúster, s’inclinen, sens dubte, cap al pol de la catalanitat.
En tots els clústers, amb alguns accents diferents, es prioritza de forma clara la llengua catalana com l’idioma que es vol conèixer i que s’escull en l’educació dels fills. Els membres d’aquest primer clúster també destaquen lleugerament sobre els altres quan assenyalen el castellà com la segona opció lingüística. Tanmateix, ells també situen per davant, com a primera opció lingüística, el català (consulteu les taules per veure-ho detalladament).
A l’hora de concretar quins són els aspectes més importants per definir-se català, les notes de caràcter volitiu i polític (la voluntat de ser català; la defensa de les institucions, la llengua i la cultura catalanes; saber parlar català, i el respecte per les institucions i les lleis catalanes, en aquest ordre) van per davant de les de caràcter més sociodemogràfic (haver viscut molts anys a Catalunya, haver nascut a Catalunya i tenir avantpassats catalans, també en aquest ordre). El fet és tan clar que qualsevol de les notes assenya- lades en primer lloc, en l’àmbit de les motivacions o les raons de caràcter voluntari (resultat d’una opció personal), són més importants per considerar-se català que les que provinguin de l’atzar de la sang (els avantpassats) o la terra (el lloc on s’ha nascut o habitat). Però, a més, les afirmacions anteriors són vàlides per al conjunt poblacional i també per a cadascun dels cinc clústers que conformen aquesta tipologia. Les diferències entre els clústers són d’accents, tal com veurem en aquestes pàgines, però dins d’una opció comuna: la majoritària catalanitat dels catalans respon a un acte de voluntat i de projecte de futur més que no pas al seu origen familiar i de lloc de naixement o residència.
Al clúster 1 també es verifica el principi anterior, amb molt poques diferències respecte de la mitjana poblacional, però amb una inclinació molt lleugera a atorgar un pes comparatiu més gran a la dimensió de la llar i de la sang, tot i que (vegeu les xifres a la pàgina 352) amb valors molt propers als de la mitjana poblacional. Si la dimensió d’opció personal a l’hora de definir la condició de català té, en el conjunt poblacional, un valor mitjà de 3,30 en els quatre indicadors que hem referit més amunt (en una escala de l’1 al 4), entre els components d’aquest primer clúster la xifra només davalla fins al 3,27. A més, el valor mitjà dels tres indicadors que aposten per les raons sociodemogràfiques a l’hora de definir la catalanitat, en el conjunt poblacional es xifra en 2,54 (sempre en la mateixa escala de l’1 al 4), valor que entre els components del clúster 1 augmenta fins al 2,62. Com a conclusió, prosseguint amb aquest símil escolàstic, no hi ha diferència de natura, sinó de grau. Per als components del clúster 1, ser català és qüestió d’opció personal (igual que per a la majoria poblacional, hi insistim), malgrat que destaquen una mica més que la mitjana (i són els que ho fan en major grau) la dimensió sociodemogràfica.
Pel que fa al futur polític de Catalunya, el ventall d’opcions proposades al qüestionari (preguntes Q85_cat 4 i cat 5) remet, òbviament, a un ventall similar de respostes que s’escapa a l’anàlisi d’aquest capítol. Direm que, respecte al nivell d’autogovern i d’autonomia, si bé el 46% del conjunt poblacional el considera adequat, el 41% el troba insuficient i el 5% sosté que és excessiu. Les idees sobre la manera com haurien de ser les relacions entre Espanya i Catalunya van des del 24,7% que diu que Catalunya és Espanya (“i res més”) fins al 21% que propugna la independència respecte de l’Estat espanyol. Entre aquestes opcions extremes, hi ha qui defensa l’actual estat de les autonomies (27,7%) i qui opta per l’autogovern de Catalunya en un Estat espanyol federal (17,6%) o confederal (8,6%). Els membres del clúster 1, respecte a aquests valors del conjunt poblacional, es decanten una mica més per la banda espanyolista o per l’actual estat autonòmic i menys per la independència de Catalunya o pel seu autogovern en un estat federal o confederal.
Sobre la manera de decidir el futur de Catalunya hi ha un acord en el conjunt poblacional i en cadascun dels clústers. La idea compartida és que no es pot decidir res sense l’aprovació democràtica dels ciutadans catalans: tenim el 4,69 en una escala de l’1 al 5 com a valor màxim d’acord, i la xifra de 4,61 entre els components del clúster 1. Per si en quedés algun dubte, l’afirmació que l’Estat espanyol té dret a decidir el futur polític de Catalunya fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya se situa, en la mateixa escala de l’1 al 5, en la xifra d’1,96 en el conjunt poblacional i la de 2,29 en el clúster 5 (la més elevada de tots).
Quant als immigrants estrangers, mantenen la mateixa actitud que la majoria dels catalans: que vinguin només si hi ha llocs de treball disponibles. El 69% dels components d’aquest clúster pensa d’aquesta manera (el 65% en el conjunt poblacional), mentre que el 21% sol·licita límits estrictes per a la immigració (el 22% del conjunt). Per donar una informació completa, afegirem que el 10% sosté que cal deixar venir tothom qui ho vulgui (l’11% de la població total) i no arriben a l’1% (el 2% de tota la població) els que opten per simplement prohibir-los l’entrada. Tal com es pot veure, prenen una opció clara d’acollida “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”. Aquesta postura també és majoritària a Espanya, tot i que no amb la nitidesa que observem a Catalunya. Certament, a Espanya hi ha diferències entre les comunitats autònomes, tal com ens mostra l’Enquesta Europea de Valors en la seva aplicació a Espanya.
A tot el que hem dit, hi podem afegir que la major part de la societat catalana (el 57%) considera que hi ha massa immigrants a Catalunya i gairebé un 35% diu que, en conseqüència, de vegades se senten estranys a la seva pròpia terra. Aquestes xifres entre els components del primer clúster se situen, respectivament, en el 59% i el 30%, que són uns valors semblants als del conjunt, tot i que el seu sentiment d’estrangeria és una mica menor, probablement perquè, no ens n’oblidem, entre els components d’aquest clúster hi trobem la major proporció dels que no han nascut a Catalunya.
Per acabar, quan analitzem els sentiments de solidaritat i d’ajuda a una sèrie de col·lectius, els membres d’aquest primer clúster destaquen a l’alça sobre la mitjana poblacional, amb xifres similars en molts casos a les que trobem entre els membres del clúster 5. Això és el que es revela quan preguntem en el qüestionari fins a quin punt els afecten les condicions de vida no només de la seva família, sinó també de la gent del seu barri, de la comarca on viuen, dels catalans en general, dels europeus i dels ciutadans del món. Els membres del primer i del cinquè clústers sempre destaquen a l’alça, com també ho fan (incrustant-s’hi els membres del quart clúster pel que fa a determinats pressupòsits, tal com veurem més endavant) quan es pregunta per la gent gran de Catalunya, per les persones que estan a l’atur, pels immigrants, pels malalts, pels discapacitats i pels nens de famílies pobres de Catalunya.
Acabem d’assenyalar una dada molt rellevant en l’aplicació a Catalunya d’aquesta enquesta de valors: els dos col·lectius més solidaris, els que denoten més preocupació per allò que passa tant al seu entorn geogràfic com als col·lectius més vulnerables, són les persones que conformen els clústers 1 i 5, tot i que a priori sembla que tot els separa. En efecte, entre ells hi ha una gran diferència d’edat: els del clúster 5 (que tenen menys de 34 anys) són, de molt, els més joves dels cinc clústers, mentre que el clúster 1 presenta la mitjana d’edat més avançada i és manifestament el grup que té, entre els seus components, més persones amb edats superiors als 55 anys (i particularment als 65 anys).
Quan analitzem els altres clústers i arribem al cinquè, conclourem que entre aquest i el primer hi ha enormes diferències en altres aspectes importants (el paper que concedeixen a la religió en les seves vides, la valoració de comportaments com ara l’avortament o l’eutanàsia, les actituds davant la feina, el vot polític, etc.), però, de manera visible i, segons el nostre parer, significativament, “es troben” pel que fa a la solidaritat pública i la preocupació per l’altre, quan ens referim a la implicació social, com a mínim verbal, que han expressat en les respostes al qüestionari.
Clúster núm. 2. 10,8% de la població. “Individualistes egocèntrics”
De tots els cinc clústers de la tipologia que oferim en aquest treball, el segon és el menor en nombre d’individus: no arriba a l’11% de catalans. D’entre els catorze factors als quals vam reduir les informacions que ens van subministrar els 51 ítems referits a llurs valors, dues notes fonamentals han servit per configurar aquest grup. En primer lloc, i de manera particularment llampant, els seus membres sobresurten notablement pel fet d’infravalorar en les seves vides la dimensió de la feina (només per al 15% dels seus components és molt important, mentre que ho és per al 57% del conjunt poblacional) i la de la família (per al 24% és molt important, mentre que ho és per al 88% del total). En segon lloc, i també de manera destacada, els seus membres són els que justifiquen en major grau el fet de mentir per propi interès, d’acceptar suborns, d’enganyar en el pagament d’impostos, de reclamar beneficis indeguts a l’Estat, de viatjar sense pagar en un transport públic, d’agafar el cotxe d’un desconegut, etc. En resum, els configuren com a col·lectiu a part dos grans sistemes de valors: d’una banda, el distanciament del món laboral i de l’àmbit familiar i, de l’altra, la falta de miraments a l’hora d’obtenir avantatges socioeconòmics, cosa que els impulsa a justificar qualsevol comportament indegut amb una finalitat lucrativa o de profit personal.
Juntament amb aquestes dues característiques principals de la seva configuració i construcció com a clúster, anotem també, tot i que amb menys pes, uns nivells de confiança en els agents de control (la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana i l’Església) inferiors als de la mitjana poblacional. De les seves respostes, també es constata que, per a la seva vida, els àmbits de la política i –sobretot– de la religió són menys importants que per a la mitjana poblacional. També són els individus que menys valoren a la seva vida els amics i coneguts i, menys que la mitjana, l’oci i el temps lliure, amb la qual cosa arribem a la conclusió que tenen una actitud general de retraïment i de falta d’implicació, combinada amb un oportunisme que busca treure un profit personal de totes les circumstàncies. L’oportunisme i la indiferència per la col·lectivitat, pel civisme, per les normes i per la moral, per tal de fer atenció bàsicament a un mateix i al propi interès, ens porten a anomenar els membres d’aquest clúster “individualistes egocèntrics”, atès el seu grau d’absorció en la seva pròpia persona, autoproclamada el centre del món. Un centre del món que sovint no té consideració per a la resta de persones. És, per tant, un egocentrisme anòmic i asocial.
De l’anàlisi del seu perfil sociodemogràfic, el primer que cal subratllar és que, amb diferència, som davant del col·lectiu amb major presència d’homes (dos de cada tres, mentre que en l’univers poblacional hi ha tants homes com dones). La seva mitjana d’edat és una mica inferior a la del total, particularment perquè hi ha menys persones en edats compreses entre els 45 i els 65 anys i més entre els 25 i 44 anys, essent pràcticament idèntica la proporció dels qui tenen 24 anys o menys i dels qui en tenen més de 65.
També hi trobem la major proporció de solters, que és fins i tot superior a la del clúster 5, el més jove de tots. La comparació de la distribució d’estat civil d’aquest clúster 2 amb la dels altres col·lectius ens mostra, fins i tot, una presència considerablement major de persones que mai no han estat casades (en la modalitat que sigui), cosa que no pot explicar-se en funció de les distribucions d’edat.
Una altra nota sociodemogràfica que cal subratllar en aquest col·lectiu és la forta presència de persones amb estudis superiors, ultrapassada per la del cinquè clúster, però molt per sobre de la dels tres restants. Tanmateix, no hi ha més autònoms (de fet, és el grup en què n’hi ha menys) ni menys desocupats (segueix la tònica general), sinó que és on hi ha la major presència de persones amb ocupació per compte d’altri. També hi ha alguns estudiants més: el 8%, enfront del 4% en el conjunt poblacional. Afegim que els seus ingressos anuals són els més baixos de tots, després dels dels membres del clúster 1 (el qual, amb diferència, destaca a la baixa entre tots els altres).
En resum, amb les poques dades que hem donat ja podem dir que el perfil majoritari correspon al d’una persona generalment de sexe masculí, amb estudis superiors, que treballa per compte d’altri, que no s’ha casat mai i que, per tant, viu sola. Una persona que no destaca precisament per valorar la feina, l’àmbit familiar ni la relació amb amics i coneguts; que està molt allu- nyada de la dimensió religiosa i, tot i que no tant, de la política, i que, davant de qualsevol situació, prova de treure’n un avantatge econòmic, encara que sigui indegudament.
Els membres d’aquest col·lectiu són els que diuen que se senten menys feliços de tots els de la nostra tipologia. També són els que estan menys contents de la seva vida actual i els que afirmen tenir menys llibertat i control sobre la seva vida. Sembla que, a parer seu, la vida “els porta”.
Encara que estan satisfets amb la feina que tenen (8,16 sobre un màxim de 10, d’acord amb el nivell de satisfacció de la mitjana), gairebé no consideren (5,12 sobre la mateixa escala) que són lliures per prendre-hi decisions, cosa que els situa, en aquest aspecte, a la cua dels cinc clústers. La conclusió sembla ser que els que tenen feina (o sigui, excloent-ne els desocupats i els jubilats) l’accepten, però que no hi tenen gaire capacitat de decisió. Podríem pensar que això es deu al fet que treballen per compte d’altri, però també trobem aquesta situació entre els components del clúster 5, els quals, tanmateix, destaquen a l’alça per estar satisfets tant amb la seva feina com amb la llibertat que tenen per prendre-hi decisions. Sembla, doncs, que no és la modalitat de feina allò que determina la valoració que en fan, sinó la relació que mantenen amb la feina en general i amb la seva en particular.
En efecte, els components d’aquest segon clúster són els qui estan menys d’acord amb la idea que es necessita una feina per desenvolupar les capacitats personals, els qui troben menys humiliant rebre diners sense haver treballat per guanyar-los, els qui consideren en menor grau que la feina és un deure envers la societat, etc.
En línies generals, són, juntament amb els components del clúster 5, els menys religiosos, tant en la dimensió institucionalitzada del fet religiós (pràctiques, confiança en l’Església, etc.) com en el vessant personal (oració o meditació, per exemple). Destaquen per damunt de tots a l’hora de prendre posició com a ateus convençuts i com a no creients en Déu, en dos indicadors diferents.
Encara que, en consonància amb la majoria poblacional, creuen que ocupar-se de l’educació dels fills és un deure dels pares, entre ells hi ha la major proporció dels qui no estan d’acord amb aquesta afirmació.
Sobre les qualitats que cal que desenvolupin els fills, subratllen en major grau que els altres la independència i la imaginació i, en menor grau, les bones maneres, la responsabilitat i, sobretot, el sentit de l’eco- nomia i de l’estalvi.
Són els qui diuen que estan menys interessats en la dimensió política. En particular, els que en menor proporció segueixen diàriament la política a la premsa, a la ràdio i a la televisió, cosa que no deixa de ser destacable en un col·lectiu que se situa clarament més a l’esquerra que la mitjana poblacional. Les seves preferències polítiques s’inclinen molt lleugerament cap al PSC i ICV i, molt més nítidament, però a la baixa, cap a CiU, tant en les eleccions autonòmiques com en les generals.
En aquest col·lectiu hi ha la major proporció de persones que s’anomenen “ciutadans del món sencer”, en detriment dels que es consideren perta- nyents a la localitat on viuen, a Catalunya o a Espanya. També són els que en major proporció s’anomenen “ni catalans ni espanyols”. No se singularitzen pel fet de defensar les institucions, la llengua i la cultura catalanes (ben al contrari, en aquest punt destaquen a la baixa), ni per donar suport a la idea que allò que decideixen democràticament els catalans respecte al futur de Catalunya ha de ser acceptat per l’Estat, afirmació amb la qual hi estan molt majoritàriament d’acord, però en menor proporció que tots els altres col·lectius. En realitat, aprofundint en els seus índexs de catalanitat/espa- nyolisme, tot i que s’inclinen, com tots els clústers, per la catalanitat, mostren respecte dels altres un relatiu distanciament del tema.
Aquest distanciament de la catalanitat en realitat és una constant del col·lectiu, tal com ho demostra el fet que siguin els qui menys afirmen sentir-se afectats per qüestions que fan referència als membres de la seva pròpia família, a la gent gran de Catalunya, als desocupats, als malalts i als maltractats. Mostren la mateixa opinió respecte dels immigrants i, de fet, són els que denoten el major distanciament per les seves necessitats, malgrat que, en una pregunta anterior del qüestionari, hagin manifestat una actitud molt més oberta i acollidora que la mitjana catalana (que ja n’és).
