Kitabı oku: «Valors tous en temps durs», sayfa 3
Clúster núm. 3. 16,4% de la població. “Individualistes pragmàtics”
Un factor destaca, de manera més que notable, en els components d’aquest col·lectiu: són els que en un evident major grau justifiquen la pena de mort i la tortura als detinguts. A continuació, però ja amb molta menys diferència respecte al conjunt poblacional, dues notes més, amb pes singular, destaquen en la configuració del clúster: d’una banda, assenyalen que la dimensió política i la religiosa són menys importants en les seves vides que per a la mitjana poblacional i, de l’altra, manifesten un menor nivell de confiança que la mitjana poblacional en el món del voluntariat, en les associacions, en les ONG i en les organitzacions mediambientals. Altrament, amb un pes menor en la construcció del clúster, tot i que destacant a l’alça respecte a la resta de grups, són els qui assenyalen més confiança en les grans, mitjanes i petites empreses i, clarament més que la mitjana poblacional, en les caixes d’estalvis.
Amb aquestes primeres notes ja podem percebre allò que serà definitori d’aquest grup, el qual hem etiquetat com a “individualista pragmàtic”. També cal afegir-hi un distanciament respecte a la cosa pública, inclosa la dimensió pública d’iniciativa social, però sense arribar a les cotes del col·lectiu anterior, el segon d’aquesta tipologia.
Aquest darrer aspecte es corrobora amb la següent característica en la configuració del clúster: els seus components assenyalen tenir menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública, els ajuntaments, la Generalitat, el Govern d’Espanya, etc. És el mateix que passava en el clúster 2, del qual, malgrat tot, el diferencien moltes altres coses.
Esmentem una darrera nota, sorprenent a primera vista, però que tindrà la seva explicació quan detallem la composició sociodemogràfica i altres aspectes nòmics del col·lectiu: justifiquen una mica més que la mitjana poblacional l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi i la inseminació artificial (són els que més la justifiquen), però, en canvi, menys que la mitjana, una aventura fora del matrimoni.
La seva baixa implicació social els fa individualistes. Tenen un individualisme calculador, poc interessat per la consciència col·lectiva i encara menys per la solidaritat. És un perfil que econòmicament s’inscriu dins dels paràmetres ideològics del neoliberalisme, en els aspectes tant de mercat com socials. El seu individualisme, d’altra banda, no és gens anòmic, sinó pragmàtic: procuren pels seus propis interessos i són raonablement hedonistes (pels temps que corren), però tenen clar que el plaer i la posició social requereixen esforç, i estan disposats a esmerçar-lo per tal d’arribar a les seves fites, que són viure bé i, probablement, tenir un cert estatus social. Desconfien de les funcions de l’Estat i de l’Administració pública, excepte quan els reclamen ordre (fins i tot establint mètodes altament repressius) i garanties de protecció del mercat lliure. La seva predilecció per l’ordre els connecta amb els neoconservadors, mentre que la seva confiança en l’esforç com a mitjà de consecució de finalitats els vincula sobretot als neomoderns. Però el seu exacerbat individualisme, el seu rebuig a tot allò relacionat amb valors col·lectius o amb el comunitarisme, els seus horitzons hedonistes i el seu liberalisme, tant de mercat com de drets i en els costums, els converteixen en més aviat postmoderns. No postmoderns purs, com els del clúster 2, però sí tendencialment postmoderns (tot i que, això sí, postmoderns relativament integrats –que no vol dir implicats– socialment, i més o menys responsables d’ells mateixos). És a dir: postmoderns pragmàtics.
És el clúster on hi ha una major proporció de dones: 56% enfront del 51% del total de la població. La seva estructura d’edats ens mostra una sobrerepresentació de persones entre els 25 i els 44 anys, i moltes menys de 65 anys en endavant. És a dir, una població de mitjana d’edat inferior a la del conjunt poblacional, composta majorment per adults joves amb un nivell mitjà d’estudis i, d’altra banda, per menys retirats i jubilats que la mitjana, gairebé al mateix nivell que en el clúster 5, el més jove de tots (i justament en el qual hi ha més persones nascudes a Catalunya).
Són els qui, de manera destacada, tenen menys confiança en les altres persones. Sostenen que mai no s’és prou prudent en les relacions amb els altres, cosa que té a veure (no sabem si n’és causa o efecte) amb la seva demanda d’ordre i amb el seu profund rigor en el tractament a qui incompleix les normes. Respecte a la feina, destaquen, per una banda, perquè consideren que la situació de les persones amb necessitats bàsiques es deu a la seva pròpia mandra i manca de força de voluntat, i, per l’altra, perquè pensen que la gent que no treballa es torna mandrosa. És el col·lectiu que, en un grau més alt, defensa que, quan hi ha pocs llocs de treball, els empresaris han d’afavorir els autòctons abans que els immigrants.
En la dimensió religiosa se situen pràcticament al costat dels components del clúster 4: són molt menys religiosos que els del clúster 1 (que recordem que es diferencien molt notablement a l’alça respecte a tots els altres), però clarament més que els dels clústers 2 i 5. Després dels membres del clúster 1, són els més familiars de tots. Afirmen que “un nen necessita un pare i una mare per créixer feliç”, “el deure dels pares és procurar el millor per als seus fills, fins i tot a costa del benestar propi”, etc., potser perquè al grup hi ha una forta presència de dones. Quant als valors que cal inculcar a les noves generacions, apunten la importància del sentit de l’economia i de l’estalvi, i de l’obediència, de manera que subratllen amb un altre indicador la informació que ja coneixíem sobre el seu sentit de l’ordre i la importància que concedeixen a l’economia.
Manifesten poc interès per la dimensió política, on es posicionen, clarament, més a la dreta que la mitjana, tot i que no tant com en el clúster 1. En les seves intencions manifestades de vot mostren preferències pel PP, C’s i CiU. Són els que estan més insatisfets per la manera com es desenvolupa la democràcia en el seu país i, juntament amb els components del clúster 4, també sobre “el desenvolupament de les coses” respecte al sistema de govern a Catalunya. Destaquen en la seva apreciació crítica la forma com funciona el sistema econòmic i les dificultats per mantenir l’ordre públic. Però no hem d’entendre el que acabem de dir com un rebuig al sistema democràtic, que prefereixen abans que qualsevol altre (com tots els clústers), sinó com una queixa particular sobre el problema de l’ordre en el govern concret de Catalunya.
El seu catalanisme segueix la mitjana poblacional, encara que la mitjana d’aquest clúster 3 pot ser una mica enganyosa, atès que, tot i que destaquen pel fet d’afirmar que Catalunya és Espanya “i res mes”, també hi ha un percentatge superior al del conjunt poblacional que defensa la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. Probablement la major presència de persones properes tant a CiU com al PP expliquen aquestes divergències.
Com tots els col·lectius, assenyalen la llengua catalana com la més important i la que triarien en primer lloc per educar els seus fills. Destaquen sobre la resta de clústers per la importància que donen a la llengua anglesa.
Són els qui tenen més prevencions contra els immigrants i els que sostenen amb més força que caldria posar límits estrictes al nombre d’estrangers que puguin venir. També són els qui creuen en major proporció que hi ha massa immigrants a Catalunya i diuen que de vegades se senten estrangers a la seva terra (a diferència dels membres del clúster 2, que, tal com hem assenyalat més amunt, destaquen pel fet de ser els que menys se senten preocupats pels problemes dels immigrants). En general, els membres d’aquest tercer clúster denoten un retraïment superior al de la mitjana poblacional respecte als problemes dels altres.
Clúster núm. 4. 24,4% de la població. “Individualistes cívics”
No hi ha un tret específic i concret pel qual els components d’aquest quart clúster sobresurtin respecte als altres. Els del primer clúster, els que hem anomenat “neoconservadors”, destaquen pel seu gran rebuig a comportaments com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, etc., alhora que per la màxima confiança en les organitzacions de control social, com ara la policia, els mossos, l’Església, les forces armades, etc. Els del segon clúster, que hem etiquetat com a “individualistes egocèntrics”, sobresurten amb força en la seva constitució com a col·lectiu propi pel fet de menystenir en gran manera, dins les seves vides, la feina i la família (i pràcticament tot), i per la seva actitud oportunista que els fa justificar en un grau notablement major el suborn, mentir per propi interès, enganyar l’Administració, etc. En el tercer clúster, amb l’etiqueta d’“individualista pragmàtic” ho diem tot: són persones que no dubten a justificar la pena de mort i els maltractaments als detinguts per tal de mantenir l’ordre social, malgrat que són liberals a l’hora de jutjar conductes privades, i són els més propers als bancs i caixes d’estalvis i a l’àmbit econòmic en general.
Quan ens apropem a la configuració del quart clúster de la nostra tipologia, constatem que no el defineixen un o dos trets, sinó quatre i amb escasses diferències entre si. D’una banda, els membres d’aquest grup mostren menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública i els ajuntaments, i són els que en mostren menys en la Generalitat, el Govern d’Espanya i els partits polítics. Per tant, senten un gran distanciament respecte del govern. De fet, també valoren menys que la mitjana poblacional la política (i la religió). Tanmateix, a la vegada és el col·lectiu que mostra més civisme en determinats comportaments públics, atès que són els que en un grau més alt rebutgen reclamar beneficis indeguts a l’Estat, rebre un suborn en el compliment de llurs obligacions i, en major grau que la mitjana, enganyar en el pagament d’impostos, mentir per propi interès, viatjar sense pagar en un servei públic o agafar el cotxe d’un desconegut. També destaquen en el rebuig al consum de drogues, com ara l’haixix o la marihuana. Finalment, la quarta gran nota, amb pràcticament el mateix pes que les anteriors, és el gran liberalisme en comportaments com ara l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, l’homosexualitat i la inseminació artificial (que justifiquen en proporcions encara més elevades que les de la mitjana poblacional), i, tot i que per sota de la mitjana, el suïcidi i, encara més avall, “tenir una aventura fora del matrimoni”.
A aquests grans trets, cal afegir-hi, ja amb menys pes, que són els més refractaris a la manipulació genètica dels aliments i, menys que la mitjana, als experiments científics amb embrions humans; que destaquen lleugerament per sobre de la mitjana pel seu nivell de confiança en la UE, l’OTAN i l’ONU (malgrat que sigui només perquè els altres les veuen llunyanes i amb menor utilitat o bé inútils); que confien més que la mitjana en les ONG, en les organitzacions mediambientals (són els que més hi confien) i en el món associatiu en general, i, per últim –però no per això menys significatiu, atès que defineix bé el col·lectiu–, són els qui valoren més a les seves vides la feina i, més que la mitjana, la família (en aquest punt només els sobrepassen els “neoconservadors” del clúster 1).
Aquest conjunt de dades, que admetem que és complex i difícil d’administrar en una primera lectura, ens parla d’un col·lectiu molt actual, diríem que postmodern en la mesura en què està centrat en la seva pròpia vida civil (tot i que presenta elements de civisme) i desvinculat de la res publica com a entitat governativa i de les necessitats socials (en alguns supòsits, no en tots, tal com ho veurem més endavant). Els membres d’aquest clúster estan contents amb la seva feina i amb les seves famílies. Tot i que piquen l’ullet verbalment a les ONG i als organismes internacionals, no tenen compromisos més grans, ans al contrari. Són ciutadans que viuen en la seva vida amb civisme, però sense més compromisos. Més aviat, tenen poc compromís, si l’hem de deduir de la seva participació en l’acció col·lectiva. Tanmateix, essent un perfil familiar i alhora amb consciència cívica, no participaran en lluites comunitàries, però sí que assumiran una ètica col·lectiva i segurament socialitzaran els seus fills i filles en valors cívics, cosa que en certa manera ja és una manera d’implicar-se amb el fet col·lectiu, encara que sigui amb baixa intensitat. El seu profund liberalisme en el fet social (però no exempt, insistim-hi, de consciència crítica sobre la idea que “no val tot”) i el seu allunyament d’institucions tradicionals (com ara la religió), combinat amb la confiança (tot i que poc implicada) en nous moviments socials de reivindicació de causes humanistes i ambientalistes, suggereix que se’ls ha clavat ben endins un cert desencantament davant d’algunes promeses de la Modernitat (per exemple, les relacionades amb el paper dels poders públics, dels partits polítics o dels sindicats). Aquest desencantament pot haver fet que se centrin més en ells mateixos, cosa que és una actitud molt postmoderna. Tanmateix, la permanència dins seu del fet cívic, dels judicis morals crítics i de la família i la feina com a valors, fa que no puguem dir que hagin trencat els lligams amb la Neomodernitat.
En aquest col·leciu hi ha una preponderància femenina molt lleugera i és on hi ha menys persones menors de 34 anys (n’hi ha el 24%, mentre que el pes d’aquest segment d’edat en el conjunt és del 41%), amb una sobrerepresentació dels que tenen entre 45 i 54 anys, l’edat en la qual, normalment, s’ha assolit el zenit de la vida professional o, com a mínim, l’assentament professional. Hi ha molts casats i pocs solters. En les altres notes d’estat civil presenten xifres similars a les del conjunt. En el col·lectiu hi ha persones que treballen com a autònomes i d’altres, menys, que són desocupades o pensionistes.
Conjuntament amb els del clúster anterior, el tercer, són els que diuen en un grau major que són feliços. Malgrat que no hi ha grans diferències en aquesta apreciació subjectiva, cal remarcar que aquelles persones que manifesten un major apropament a la cosa pública, concretament de signe polític (els clústers 1 i 5), no destaquen precisament per sentir-se feliços en general a la seva vida, però tampoc són els que s’hi senten menys (que són els “individualistes egocèntrics” del segon clúster). Sembla que, a Catalunya, en alguns casos, la preocupació pel fet polític crea insatisfacció, mentre que centrar-se en la quotidianitat econòmica dóna, si no més satisfacció, com a mínim menys disgustos i una vida amb menys sobresalts.
Limitant-nos a l’àmbit de la feina professional, els membres d’aquest col·lectiu són, altrament, els que n’estan més satisfets (juntament amb els més joves del primer i el darrer clústers, fet que trenca certs tabús). De fet, quan se’ls pregunta sobre la significació i la importància de la feina, els membres d’aquest quart clúster destaquen a l’alça en considerar que “és humiliant rebre diners sense haver hagut de treballar per obtenir-los”, que “la feina és un deure envers la societat” i que “és necessari tenir una feina per desenvolupar completament les capacitats personals”.
En els diversos indicadors de la dimensió religiosa, se situa per sota de la mitjana poblacional, tot i que això potser és dir poc, atès que, tal com ja hem indicat més amunt, el primer grup eleva aquesta mitjana, deixant els altres clústers clarament per sota. El col·lectiu que ara estem presentant queda a la meitat: observem paràmetres socials i religiosos menors que els dels clústers 1 i 3 i superiors que els dels clústers 2 i 5 (els components del clúster 5 són els menys religiosos de tots cinc).
En la dimensió familiar, que els membres d’aquest clúster valoren lleugerament per sobre de la mitjana poblacional, les seves actituds combinen plantejaments d’acord amb els nous temps (amb l’acceptació dels nous nuclis familiars en valors superiors als de la mitjana poblacional) amb dosis de pragmatisme i mesura, de manera que se situen, igual que passa en la dimensió religiosa, en postures intermèdies entre tots cinc clústers. Destaquen, lleugerament a l’alça, pel fet de subratllar en l’educació dels seus fills la importància de la determinació i la perseverança, el sentit de l’estalvi i la virtut de la tolerància.
És un col·lectiu que manifesta estar molt interessat en la dimensió política, tot i que no destaca per la lectura quotidiana de la premsa. Se situa una mica més a l’esquerra que la mitjana poblacional o, més exactament, els que ho fan a la dreta són força menys. Però, per ser complets, cal afegir que prop del 15% (el 10% en el conjunt poblacional) no se situa a l’escala “esquerra-dreta”, sinó a l’anonimat (o desinterès) dels “No ho sap / No ho contesta”. Les preferències de vot abracen tot l’espectre polític, amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU, especialment en les eleccions generals, i cert allunyament del PP i C’s en tota circumstància electoral.
Són bastant més crítics que la mitjana poblacional sobre la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, tot i que són clarament i nítidament defensors del sistema democràtic sobre qualsevol altre (govern d’experts, de militars, d’un líder, etc.). Manifesten un sentiment de pertinença (a la localitat on resideixen, a Catalunya, a Espanya, a Europa, etc.) similar al de la mitjana. La seva catalanitat genèrica també és similar a la de la mitjana poblacional, però a l’hora de determinar què caracteritza un català subratllen, per damunt de la mitjana, les raons de voluntat (el fet de voler-ho ser i la determinació de defensar les seves institucions i la seva llengua) per sobre de les sociodemogràfiques (l’ascendència, el lloc de naixement, etc.). Per últim, a l’hora de decidir quin pot ser el futur de Catalunya, encara dins els paràmetres de ponderació que caracteritzen aquest col·lectiu, s’inclinen, sens dubte, per privilegiar el respecte a la voluntat dels catalans, clarament per sobre de la conveniència del pacte amb l’Estat.
Respecte als immigrants, sostenen, com la majoria de la població, que poden venir “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”, alhora que la seva moderació i el seu equilibri fa que hi hagi menys percentatge de persones que afirmen que pot “venir tothom qui ho vulgui” o que se’ls ha de “prohibir l’entrada”.
Els seus nivells de solidaritat segueixen els de la mitjana poblacional. En alguns indicadors són lleugerament a la baixa, particularment quan es tracta de col·lectius significats per la territorialitat, com ara la gent del barri, de la comarca, etc.; en altres casos són lleugerament a l’alça, aquesta vegada quan es tracta d’alguns col·lectius amb característiques personals diferents, com ara immigrants, malalts i discapacitats de Catalunya o bé nens de famílies pobres. Tot això sense grans diferències, ho repetim, respecte a la mitjana poblacional.
Clúster núm. 5. 20% de la població. “Neomoderns”
Diguem-ho d’entrada: és el col·lectiu més jove de tots cinc. Gairebé un de cada dos membres té menys de 34 anys (el 30% en el conjunt poblacional) i només el 6% en té més de 65 (el 20% en la població). Però afegim immediatament que el seu perfil, en molts aspectes importants, se separa del model majoritari amb el qual s’etiqueta la joventut (indegudament, segons el nostre parer) amb els termes de pocavergonya, violenta, sense valors, despreocupada de la cosa pública, irresponsable, etc. Presenta alguns trets que són innegables a la generació creixent, però es distancia, tal com veurem en les properes línies, de l’estereotip (negatiu) del jove d’avui.
Però abans, ja que en la presentació d’aquest cinquè clúster hem començat amb els trets sociodemogràfics, diguem que la seva distribució amb relació al sexe segueix la mitjana poblacional amb una lleugeríssima major presència d’homes. Òbviament, atesa la seva edat, destaquen per haver nascut a Catalunya i per ser majoritàriament solters, tot i que la proporció de separats i de divorciats és superior a la mitjana poblacional. La seva edat, el seu univers de valors i l’evolució de la societat expliquen la seva major acceptació dels nous nuclis familiars i de la seva coneguda fragilitat.
De tots cinc col·lectius és, amb diferència, el que té una formació més bona o, com a mínim, el que presenta un nivell d’ensenyament més elevat. Gairebé un de cada dos membres té estudis superiors. La gran majoria treballen, i són empleats per compte d’altri en proporció superior a la dels altres col·lectius. Altrament, no arriba a l’1% els que són mestresses de casa, la xifra més baixa de tots els clústers. Això ens porta a afegir allò que els estudis sobre els joves diuen incansablement: la figura sociològica de la “mestressa de casa” ja té proporcions residuals en la nostra societat. Més residuals com més moderna és la societat, i Catalunya sobresurt en aquest registre.
Els dos primers factors que, amb major pes i de manera similar, construeixen i configuren aquest cinquè clúster indiquen, per una banda, que som davant del col·lectiu que manifesta menys confiança en la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, les forces armades i l’Església, alhora que, per l’altra banda, és el que concedeix més importància a la seva vida al temps lliure i a l’oci, i als amics i coneguts. És a dir, gens de control social i màxima valoració del temps lliure i dels amics i coneguts. Però també hem de dir que, tot i que amb un pes menor (en gran mesura perquè són opcions força repartides en tot el conjunt poblacional), els membres d’aquest cinquè clúster destaquen per confiar en major mesura que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, la Generalitat, el Govern d’Espanya, els partits polítics i els sindicats i destaquen, sobre tots els altres, per dos aspectes importants: en primer lloc, per ser els que concedeixen més importància a la política i, malgrat que clarament menys que els del clúster 1, també a la religió com a fenomen social i cultural, tot i ser els menys religiosos de tots cinc tipus, i, en segon lloc, per ser els que més confien en el món associatiu i, més que la mitjana, en les ONG i en les organitzacions mediambientals.
Val la pena subratllar el que acabem d’escriure: són els que valoren en un grau més alt en la seva vida el temps lliure i d’oci amb els amics, però també els que tenen més confiança en la política (gairebé tanta com els membres del clúster 1) i en el món associatiu, a la vegada que tenen una confiança superior a la de la mitjana poblacional en les institucions governatives (Parlament, Generalitat, Govern d’Espanya, etc.). I són els més joves de tot l’espectre, hi insistim. Sabíem, gràcies a investigacions sobre la joventut espa- nyola, que hi havia un perfil de joves que, tot i que no hi estava implicat, sí que estava preocupat per la dimensió sociopolítica de la realitat, però no sabíem que, en el marc d’una investigació a tot el conjunt social (joves, adults i gent gran), apareixerien tants de joves en un dels dos clústers (l’altre és l’1) que mostren en major grau una actitud a favor de la societat, de la comunitat. I això és el que passa en aquesta investigació referida a Catalunya: els dos clústers més implicats socialment destaquen, l’un, el que hem anomenat dels “neoconservadors”, perquè conté més gent gran que cap altre clúster, i l’altre, que hem anomenat dels “neomoderns”, perquè conté molts més joves que cap altre. Tornarem a aquesta qüestió al final del capítol.
Completem la presentació dels factors que construeixen el clúster que ens ocupa assenyalant tres aspectes que també són importants en el seu perfil. Els membres d’aquest grup, d’una banda, són els que més justifiquen l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi, l’homosexualitat, la relació sexual casual i prendre drogues (l’haixix i la marihuana), i, per l’altra, destaquen, en aquest cas a la baixa, per justificar en una mesura molt menor que la mitjana la pena de mort i la tortura a un detingut. A més, justifiquen, ara més que la mitjana, mentir per propi interès, reclamar indegudament beneficis a l’Estat, acceptar un suborn, viatjar en transport públic sense pagar, agafar el cotxe d’un desconegut, pagar en diner negre, etc. Liberalisme en els costums privats, rigor davant les conculcacions greus dels drets humans per part dels òrgans de control (que ja sabem que re- butgen) i laxitud en els plantejaments d’avantatge a la vida civil, aspecte cu- riós –en certa manera, paradoxal– que sembla apropar-los a grups més postmoderns, com ara els “individualistes egocèntrics”.
Són els que més afirmen que “es pot confiar en la majoria de la gent”. Estan molt satisfets amb la seva feina (9,27 sobre 10 a l’escala de valoració), en la qual diuen que són lliures per prendre decisions (8,05 sobre 10). També sostenen en un grau notablement major que els altres que, davant les instruccions dels superiors a la feina, cal obeir “només si se n’està convençut”. Quan se’ls pregunta pels motius pels quals hi ha persones que viuen en situació de necessitat, argumenten, amb més força que tots els altres, que és “a causa de la injustícia de la nostra societat” i també, tot i que destacant en menor mesura, que és “una part inevitable del progrés modern”. Altrament, subscriuen en menor grau que la resta poblacional la “mala sort” i la “mandra i manca de força de voluntat”. Som, en conseqüència, davant d’un col·lectiu que atribueix la pobresa de determinades persones, de forma genèrica, a la societat, la qual és considerada estructuralment injusta, tot i que aquesta valoració no es pot aplicar al seu cas concret: estan molt contents amb la seva feina i confien en els altres. Manifestament, responen segons la seva ideologia i no pas pel que viuen en la realitat.
En general, i d’una manera molt clara, són els menys religiosos de tots, tot i que hi ha alguns indicadors en els quals els membres del clúster 2 presenten xifres encara més baixes. Així doncs, entre els membres d’aquest cinquè col·lectiu hi ha la major presència de persones que s’anomenen a si mateixes “ateus convençuts” (el 27%, quan la xifra és del 16% a la població), el 87% ni trepitja un temple religiós (excepte en casaments, enterraments, etc.), només el 37% diu que creu en Déu (el 54% de la població) i, encara menys (l’11%, mentre que és el 29% de la població), en un “Déu personal”. I així en gairebé tots els indicadors.
Són els més oberts respecte a les noves formes dels nuclis familiars, amb només un 12% (el 27% de la població) que defensa que les parelles homosexuals no haurien de poder adoptar nens. També són els més oberts davant dels nous papers de la dona en la societat, emancipada de les tasques domèstiques. A més, són els qui en un major grau justifiquen l’avortament, en qualsevol de les circumstàncies que els hem proposat: motius relacionats amb la salut de la mare, dona no casada, motius econòmics o no voler tenir més fills. Ara bé, davant de la pregunta de si es pot avortar “sempre, en qualsevol circumstància”, només un de cada dos manifesta el seu acord. Aquesta xifra davalla al 33% en el conjunt poblacional.
És el col·lectiu que es posiciona més a l’esquerra. Destaquen en les seves preferències de vot, en eleccions tant autonòmiques com generals, ERC i ICV, en de- triment del PP i de CiU, mentre que el PSC se situa en xifres superiors a les del conjunt poblacional. Els membres d’aquest grup segueixen diàriament la política a través dels mitjans de comunicació (no estem en disposició de precisar si són convencionals o on-line), són incontestablement demòcrates i prefereixen la democràcia abans que qualsevol altre sistema (com la immensa majoria dels catalans, destacant a l’alça en aquesta valoració, ja ho hem dit, els components del clúster 4) i es reconeixen lleugerament més satisfets que la mitjana poblacional sobre el desenvolupament democràtic a Catalunya, tot i que cal puntualitzar que, en aquest aspecte, la població global no li concedeix l’aprovat (4,95 sobre 10) i aquest cinquè col·lectiu li dóna un aprovat just (5,03).
Són molt catalanistes. Entenen la catalanitat, en major mesura que els altres, per la voluntat de ser català i de defensar les seves institucions i el seu idioma (que valoren molt fortament) i notablement menys pel fet d’haver nascut o viscut molts anys a Catalunya o tenir molts avantpassats catalans. També són els que en un grau més alt se senten només catalans i els qui destaquen per jutjar com a insuficient el nivell actual de l’autonomia de Catalunya. Mirant cap al futur destaquen a l’alça sobre els altres per propugnar una Catalunya independent (el 23%, enfront del 18% en el conjunt poblacional) o confederal a l’Estat espanyol (el 13% i el 8%, respectivament), en detriment, òbviament, de la solució que sosté que Catalunya pertany a Espanya “i res més” (el 10%, enfront del 21% en la població) o de l’actual marc de les autonomies (el 17%, enfront del 21% en la població). Tal com es pot observar, sense diferències en un fons i una base catalanistes en el tot poblacional, els membres d’aquest col·lectiu encara accentuen més aquest tret. Accentuació que també podem comprovar si constatem, a l’alça respecte als altres, que, segons ells, “el que decideixin democràticament els ciutadans catalans ha de ser respectat per les institucions de l’Estat” (4,48 en una escala amb el 5 com a valor màxim) i, a la baixa, el fet que “l’Estat té dret a decidir el futur polític de Catalunya, fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya” (1,66 en una escala que té en l’1 el seu valor mínim).
