Kitabı oku: «Enxarxats», sayfa 2

Primera recreació: 1972

Començo l’enregistrament el 17 de febrer de 2017. No puc deixar passar una data quasi palindròmica com aquesta, malgrat que encara no he acabat d’endreçar i de posar-ho tot a punt com voldria. Els mesos que porto de reclusió forçosa no han estat suficients, però uns moviments recents, que no m’és possible revelar-te de moment, m’han alertat que el temps se’m tira al damunt i he d’agafar ben fort les regnes si vull continuar sent jo qui controla la situació. I, per descomptat, que ho vull: és el que he estat preparant tots aquests mesos i, podria dir, per al que visc. Parlo per a tu, hereu encara inconegut dels meus dominis digitals, perquè tard o d’hora em buscaràs i voldràs saber-ho tot de mi. No importa si sóc home o dona, quin aspecte físic tinc, ni on vaig néixer. L’únic que compta i que has de saber per fer-te càrrec del meu patrimoni a la xarxa són les experiències viscudes; des de la meva òptica, esclar, en els meus records jo estic sempre fora del camp de visió. Per això reconstruiré per a tu el meu passat situant la càmera als meus ulls, amb el màxim de realisme 3D i, no cal dir-ho, amb alta fidelitat en tots els sentits de la paraula. És l’única possibilitat que tinc de fer-me entendre.

Són molts els fets i les persones que han influït de manera decisiva en el que t’he d’explicar, i em costarà anar destriant-los i situar cadascun on toca; en canvi, puc assenyalar d’entrada i sense cap dubte el moment exacte en què el meu rumb a la vida quedà fixat per sempre. Llavors no me’n vaig adonar, però amb la perspectiva dels anys ha esdevingut diàfan com l’escac i mat d’un mestre. Si les històries viscudes cap endavant en clau de futur solen suscitar intriga i emocions, rebobinades en forma de flashbacks són un veritable plaer per a la raó. És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències, això ho sap tothom, però ningú no n’ha tret tant partit com jo. Aquesta senzilla observació és a la base de futurs a la carta, el millor producte que he desenvolupat i l’actiu estrella del llegat que et deixo. Imagino que hi estàs familiaritzat, si més no, amb el subproducte més estès, l’horòscop, que s’acaba d’incorporar als sistemes operatius de pagament.

Ironies del destí, l’aplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que l’utilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.

Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, l’àvia, l’oncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és l’oncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:

—Acceptaríeu d’anar a una festa en què al final matessin tots els convidats? —Silenci realçat pels crits de la quitxalla.— Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.

Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per l’ambient fantasiós que s’hi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a l’habitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur m’hauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no m’haurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de l’oncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat d’arreglanyaps característic de ma mare quan s’alçà de taula dient que s’estava fent fosc i calia anar recollint.

Ningú no la seguí, continuàrem asseguts, sense gosar alçar els ulls per por de creuar la vista amb l’oncle. Sé que la pregunta me l’adreçà a mi, tot i que la llançà a l’aire sense mirar-me, potser perquè sèiem de costat. Per molt que ell m’augurava una carrera acadèmica brillant, llavors encara no era capaç de donar-li rèplica en aquest teatre de solemnitats que muntava cada any, en què sota la disfressa de provocació s’hi endevinava un neguit sincer, un clam imperiós per obtenir respostes. Jo tot just acabava de complir vint-i-dos anys i me’n calien molts més per buscar-les i madurar-les. Fou mon pare qui aleshores entomà el repte, amb la veu pausada de qui estalvia forces perquè sap que el combat serà llarg:

—Et falla el punt de vista, cunyat. No hi ha cap amfitrió que ens convidi i ens pugui donar elecció o escatimar-nos-la. La festa ho és tot, prou que ho saps, no hi ha res tret d’ella. Tampoc no hi ha sicaris a sou que vagin tallant caps. Senzillament morim. És llei de vida. Tant que maleeixes la religió i, en el fons, ets el més creient de tots, només que el teu Déu és maligne.

—La vida humana és un sarcasme. Algú se l’ha d’haver inventat.

—Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida d’un individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.

—Almenys se’ns hauria de permetre veure com continua la història. Gairebé em resignaria a deixar de respirar, menjar i actuar, a canvi de poder observar com evoluciona el món els propers vint, cent, cinc-cents anys.

—No t’hi poses per poc. Jo em conformaria a seguir les vides dels aquí presents; m’encantaria veure com creixen els meus néts, en quina mena de persona es converteix cadascun. —El gest circular havia fet que els espectadors entréssim a escena, i uns ulls inquisidors li feren afegir:— I també les vostres evolucions, fills, no cal dir-ho.

L’àvia, com tanta gent gran, patia una sordesa selectiva i intuí que el gendre la convidava a dir-hi la seva en un tema que li tocava més de prop que a ningú altre.

—Morir no em fa por, fillets, el que em sap greu és deixar-vos aquí sols.

La mare i la tieta Roser van intercanviar una mirada que era alhora un homenatge a la gran marassa que havien tingut i també un retret que, en aquest estadi de la vida, encara les veiés com si fossin criatures necessitades de protecció.

Passant per alt la baixada a la realitat del pare i la postil·la de l’àvia, l’oncle continuà el seu estudiat discurs:

—Si som espècie com dius, és una putada que la nostra consciència duri tan pocs anys, hauríem de mantenir-nos conscients mentre hi hagi vida humana sobre la Terra.

—Encara em sortiràs amb zombis i morts vivents tu ara... —El pare s’apuntava a treure ferro a la situació.

—No diguis disbarats, els zombis són inconscients, no observen des de la perspectiva d’un ego corpori, com nosaltres. Caldria quelcom diferent, una consciència mòbil, com si diguéssim, que ens permetés anar saltant d’un cos a un altre, d’un animal a una planta o a una pedra.

Aturo aquí la recreació amb el futurs perquè l’última intervenció segur que ja és de collita pròpia. Impossible que l’oncle digués una cosa així. Per més que el record sigui sempre reconstrucció, tot té un límit: almenys cal mantenir la coherència dels personatges, el paper que hi juga cadascun, la versemblança del guió. És aquesta cohesió interna el que regeix la construcció de la realitat, segons defensen l’estimat col·lega Michael Arbib i Mary Hesse en el seu llibre del 1986. Cito per vici, per pura deformació professional. Res del que t’he d’explicar necessita ser justificat i menys amb paraules alienes. No estic fent ciència ni tècnica ni res que s’hi assembli, per fi puc deslliurar-me de la grandiloqüència acadèmica i anar al gra. Es tracta del meu llegat, del millor i pitjor que he fet en aquest lapse de temps conscient que anomenem vida, d’una invenció feta realitat que em pertany a mi i només a mi. Fins que l’heretis tu, si és que aconsegueixo trobar-te.

L’escena que acabes de visionar —una veritable càrrega de dinamita— quedà latent dins del meu cervell a l’espera d’un detonant. Segons quin, quan i com, el meu crani hauria pogut esclatar en mil bocins, la meva ment embogir per sempre o la meva personalitat arrossegar un trauma de per vida. Així doncs, he de congratular-me que el professor Ritter encengués la metxa en un moment propici i amb una orientació tan encertada que, sense que ell ho sabés, canalitzà tota aquella energia emmagatzemada dins meu cap a un únic —puc dir lloable?— objectiu.

Però d’això te’n parlaré més endavant, en la pròxima recreació. Avui no voldria restar mèrits a l’oncle ni encara menys relegar-lo a un paper sinistre en el meu passat. Ben al contrari, en honor seu i per fer-li justícia, he de dir que ell muntà l’espectacle pirotècnic complet. Posà sobre la taula la càrrega explosiva d’aquella festa macabra i tot seguit encengué un llumí. La majoria degué veure-hi l’espurna incendiària que la situació reclamava, però als meus ulls la inesperada flama fou sobretot il·luminadora.

Llavors no ho vaig copsar així, a tot estirar ho vaig entreveure. Era com haver viscut tota la vida a les fosques i que, de cop i volta, es produeixi una flamarada. Què arribes a captar del nou món? Poca cosa, quedes encegat, però saps que hi ha hagut un daltabaix, que un abans i un després han quedat marcats per sempre... i al llarg dels anys, a poc a poc, la vista se’t va acostumant i agraeixes a l’oncle que encengués el llumí.

Alguns etiquetarien l’experiència com la pèrdua de la segona innocència. Amb la perspectiva d’ara, jo diria més aviat que em va ajudar a superar-la.

Costa d’acceptar que som mortals. Tota una vida. A la innocència infantil seduïda per la màgia dels Reis la succeeix la de la joventut, que es creu omnipotent i eterna. Ja d’adults apel·lem al lliure albir per aferrar-nos a ideals polítics i religiosos de base dubtosa. I quan ens cau la bena de nou, ens assalten consciències còsmiques, experiències transhumanes, criogenitzacions o altres avenços tecnològics que pretenen assegurar-nos la perdurabilitat. Sempre hi ha algú presumptament disposat a salvar-nos i treure’ns les castanyes del foc, d’aquella foguera final que ens revelava l’oncle, alhora que, amb molta subtilesa, també ens suggeria una manera d’escapar-ne.

L’has captada, espero; si no, malament aniríem. És bonic, oi, que la salvació arribi no per la via de tancar els ulls i creure cegament en quelcom més enllà de la raó, sinó just a l’inrevés, per la via d’obrir-los, empesos per la curiositat de saber què passarà quan nosaltres ja no hi siguem. En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. Quina eina tan potent, la curiositat! L’única capaç de redimir-nos.

En aquell panorama fúnebre que m’havien plantat al davant sense jo demanar-ho i al qual replicar semblava del tot impossible, s’obria d’improvís una escletxa a l’esperança, una petita osca en el granit monolític que, treballada amb les eines adequades, permetia albirar-hi un túnel i somniar-ne la llum al final. En el bloc de pedra s’hi amaga l’escultura, l’artista l’hi veu i l’únic que fa és netejar-la per fer-la visible als ulls dels altres. Això diuen, oi?

Si el problema de ser mortal no era deixar d’existir, ni el patiment d’envellir, ni l’enveja cap als que seguirien vius, sinó senzillament la decepció de perdre’s la continuació de la història, aleshores hi havia solució, calia només idear les eines adequades per excavar el túnel cap al futur, treure’n els additaments sobrers i deixar-lo ben net i visible. Tot això no ho vaig veure així de clar llavors; per descomptat, continuo reconstruint. És més fàcil assenyalar les causes que preveure’n les conseqüències, ja ho he dit. L’únic que pretenc és agrair a l’oncle que, quan se’m va presentar l’oportunitat que recrearé a continuació, vaig poder caçar-la al vol. El mèrit és seu.

Deus pensar que aquest enregistrament és un curs accelerat de superar una innocència rere una altra. Anava a dir-te que no, però sí que forma part del coneixement que et vull traspassar. Necessitaràs ficar-te del tot en la meva pell per succeir-me en el control dels dominis com cal: assumint el meu jo digital. I ara m’assalta el dubte que potser és aquesta una cinquena innocència amb la qual ja no comptava: la de creure que és possible la successió a la Glob. Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.

Ara he de parar. Em canso molt darrerament i necessito connectar-me una estona a aquesta màquina que em neteja la sang.

2

La Júlia surt de fer classe força empipada... amb els alumnes, però sobretot amb ella mateixa. Havia aconseguit passar per alt el soroll del paper d’alumini dels entrepans, dels que teclegen al mòbil i també desentendre’s dels que vénen a dormir la mona de la festa d’anit; almenys aquests no destorben, tot i la barra de dir-li que ells no tenen la culpa que hagin posat la seva assignatura en divendres a primera hora, que segur que l’hi han fet a posta perquè és la nova. S’ho havia tret del cap i estava ben centrada en l’explicació dels algorismes de cerca en grafs, un dels seus temes predilectes. Però la parella de segona fila que no parava de xerrar l’ha anada carregant, i al final ho ha pagat el pobre noi que per primera vegada ha gosat fer-li una pregunta. Tant com insisteix sempre que intervinguin, que la millor manera d’aprendre és participar, que no els faci por ni vergonya, que ella no és cap ogressa... i va i per poc no li salta a la jugular a aquell infeliç. Esclar que la pregunta tenia tela. Demostrava no sols haver estat in albis a totes les seves classes, i això que és dels pocs que hi assisteixen amb regularitat, sinó haver obtingut el títol de batxillerat en una tómbola.

Impotència. Això és el que sent. Una enorme i profunda impotència. Doble, a més a més, ja que figura que ella és l’experta en interfícies robòtiques per a la interacció amb alumnes difícils. Esclar que el programari que estan desenvolupant és per als de secundària, però els mecanismes a utilitzar no haurien de ser tan diferents. Amb tot, una cosa és programar i una altra de ben diferent batallar amb els alumnes a l’aula. Quin fracàs si, en contra de tota la teoria i per preservar la salut mental, es veiés obligada a canviar d’estratègia i limitar-se a fer classes magistrals com les d’abans: de cara a la pissarra... o a la pantalla de projecció, que ja se sap que no és el mateix, tot i que pel cas que li fan, tant és si va a dos o a dos mil per hora a cobrir el programa. Però no, això seria fer pagar justos per pecadors; el que ha de fer és concentrar-se en els quatre alumnes aprofitables, que bé n’hi ha d’haver, i simplement deixar de veure els altres, talment no existissin. Que fàcil de dir...!

Just quan fa un gest amb la mà com si estigués argumentant-ho davant d’algú, es creua pel passadís amb l’Albiol, l’home que sembla no tocar a terra quan camina. Va capcot i el més probable és que ni s’hi hagi fixat, però la Júlia disfressa el moviment posant-se els cabells darrere l’orella.

—Bon dia.

—Hola —correspon l’home sense aixecar la vista ni fer intenció d’aturar-se.

—Precisament volia parlar amb tu. He començat a mirar els currículums per a l’oposició i el d’en Garcia... és del teu grup, oi?

Per tota resposta, l’Albiol fa un dissimulat cop d’ull a banda i banda, incòmode, però la Júlia ho passa per alt; ara que ha aconseguit aturar un home tan esmunyedís, no el deixarà escapar així com així:

—M’ha sorprès que tingui articles conjunts amb la doctora Mestres i en canvi no treballi en el projecte d’analítica predictiva que dirigeixes. Perquè és la continuació del que duia ella, oi?

—Sí, com a responsable de la línia de recerca, he heretat els seus projectes.

—Ah, n’hi ha d’altres?

—Aprovats encara no, però estem pendents d’un parell de propostes que hem presentat a la darrera convocatòria de projectes de la Comissió Europea. —Se’l veu més distès i disposat a donar explicacions ara que la conversa ha virat lluny de l’oposició.

—¿També tenen a veure amb la predicció o són de l’àmbit de la modelització de conductes a l’aula i presa de decisions en què treballava darrerament?

—Sí que estàs informada, et feia en una altra òrbita.

—Vaig coincidir amb la professora Mestres durant la preparació del projecte Robots a l’Aula. —D’aquesta se n’ha sortit, però ha d’anar amb compte: la majoria de coses que sap no podria justificar-les de cap manera.

—Ja veig que el desinformat sóc jo. No sabia que l’Ariadna hagués treballat en robòtica.

—No, de fet no. El nostre projecte té molt de programari i poc de maquinari, està centrat sobretot en la modelització dels estudiants.

—És estrany que no ens passés la seva participació a nosaltres. Qui està desenvolupant aquesta part?

—El grup de Nottingham, sobretot. —La Júlia pretenia treure-li informació i té la sensació que és a ella a qui estan estirant de la llengua, així que decideix contraatacar:— Hi mantens contacte? Amb la doctora Mestres, vull dir.

—No, és una llàstima, hauria hagut de fer-ho. —La manera discreta com li pugen els colors a la cara reflecteix l’home tímid i seriós que és—. Vaig escriure-li un missatge poc després que es jubilés i, com que no me’l va contestar, ho vaig deixar córrer.

—Semblava jove per estar en edat de jubilar-se.

—No arribava als setanta, em penso, però és que li van oferir unes condicions econòmiques molt avantatjoses.

—Se’m fa estrany que, per diners, deixés uns projectes tan interessants —diu com fent una reflexió per a ella mateixa.

—Quan va marxar, va córrer la veu que estava malalta, però a mi no m’ho va dir mai.

—I no se n’ha sabut res més?

—No, que jo sàpiga —admet, incòmode un altre cop—. També hi ha qui diu que es va retirar a viure en un monestir i no volia que se sabés.

Aquesta la Júlia no se l’esperava. És cert que la professora tenia un tarannà una mica místic, però tampoc li sembla un motiu prou important per abandonar una carrera científica tan gratificant.

En Tomàs Rull, que passava de pressa pel seu costat acompanyat de la gerent i el cap d’estudis, frena en sec i es gira:

—Què, posant-vos d’acord en el candidat?

—No parlàvem d’això —es defensa l’Albiol envermellint fins al capdamunt.

—Doncs més val que n’aneu parlant, que el departament ha de dur-hi una posició unitària i ja sabeu quin és el meu parer. —Sense esperar resposta i dirigint-se a la Júlia hi afegeix:— Ja has solucionat el problema econòmic del teu projecte?

—Hi hem trobat una sortida, almenys per a aquest any.

—Val més que sigui definitiva, perquè el seguiment te’l faran fins al final. I tu —diu agafant l’Albiol per l’espatlla—, deus tenir classe al costat del deganat com cada dia, no? Anem, que ja fas tard.

L’home es gira de manera educada per acomiadar-se abans de ser arrossegat per la voràgine que aixeca en Rull, el seu seguici i l’eixam d’estudiants que pul·lulen indecisos sobre si entrar a classe, anar a la biblioteca o, què caram, passar de tot i regalar-se una bona timba de cartes al bar de l’Escola, que bé poden permetre-s’ho ara que els exàmens encara són lluny. Si més no, així és com s’ho imagina la Júlia mentre puja l’escala que condueix al seu despatx.

Gairebé no ha tingut temps d’asseure’s, que ja està obrint el directori amb el correu de l’Ariadna. Els missatges estan distribuïts en carpetes i subcarpetes per temes, projectes, anys i remitents. És clar que la dona era l’ordre personificat. Però no és això el que més la meravella, sinó que tots els missatges són significatius, no guardava palla. Que diferent d’ella, que sovint ha de rebatejar la bústia d’entrada perquè no dóna l’abast a esborrar la porqueria que l’hi col·lapsa.

La subcarpeta «Albiol» no conté cap missatge datat més enllà del dia en què es va jubilar. Però què s’esperava? Trobar el missatge que li ha dit que va enviar? Prou sap ella que no s’hi rep res, en aquest compte, que deu estar donat de baixa, però li estranya que l’Albiol no hagi dit que el correu li va rebotar. Potser no se’n recorda o no li ha semblat que calgués precisar-ho o... ¿és possible que el compte hagi estat traslladat a un altre ordinador i algú hi continuï accedint? Podria provar a enviar un missatge i veure què passa. Si li rebota, la cosa serà clara i, si no, li quedarà el dubte de si algú el llegeix o senzillament va a parar a un compte de brossa d’aquests que queden penjats i en van acumulant fins que sobreïxen. De fet, pensa de sobte, fa prou temps que l’adreça està inactiva perquè, si no rep l’avís, sigui un senyal que hi ha algú llegint a l’altra banda. Podria haver-se-li acudit abans. Avui té una jornada molt atapeïda, però demà sens falta li escriurà.

Al final, la reunió de la tarda s’acaba abans del previst i la Júlia disposa d’una estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només s’entreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de l’única companya d’universitat amb qui manté contacte li van alegrar més d’un dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. D’ençà que ha tornat, s’han vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. S’alegrava que s’hagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que s’hi apuntaria era l’Oriol, va anunciar picant-li l’ullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia s’excusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de l’oposició. Amb el to més amable que troba, demana a l’amiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir d’aquí i, en adonar-se que l’Oriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.

Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida l’atenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu l’encapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», s’adona que s’ha passat per l’altra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no l’acaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.

El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a l’abast tota la seva correspondència i que n’ha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que l’ha sorprès que l’Albiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà en evidència perquè, com li ha dit ell, és el més normal. De fet, el que de veritat li intriga és per què no li va passar també el projecte Robots a l’Aula. Hauria estat el més lògic. Quan la van convocar a aquella reunió inicial a Xangai, la Júlia donava per fet que la professora Mestres coordinaria el projecte. Però tan bon punt es van assignar els rols tècnics, la coordinació va quedar en mans d’en Briggs i ella es va fer fonedissa. La Júlia ni se’n va poder acomiadar; li digueren que s’havia excusat perquè tenia una entrevista important amb un professor alemany, ara no en recorda el nom.

La presència d’en Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, l’hauria d’haver alertada que potser no treballaria sota la direcció d’ella com pressuposava. Però estava massa contenta amb l’expectativa de participar en el projecte per adonar-se’n.

Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de l’hotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a l’esquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treure’n el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu d’anglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent d’on posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. L’estrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva s’anava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà:

—Hòstia puta, merda! —digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.

Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de l’Ariadna l’acabaren d’enfurismar.

No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més d’un cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.

La causant de la seva ensopegada no s’oferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de l’ornamentació i, empunyant-lo com si es tractés d’una canya de pescar, aconseguí treure el paper de l’aigua. L’espolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i l’estengué cap a ella:

—Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.

Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant d’un general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.

—Sóc l’Ariadna Mestres —féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, l’enretirà de seguida—: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a l’aigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.

—Sorry, what? —Degué dir-ho amb un posat d’inòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de l’anglès posat i no acabà d’entendre el que li deia.

—No ets la Júlia Pagès? —vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure—. Molt bona aquesta, gairebé me l’empasso, però he sentit clarament l’«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?

—Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me —s’enrojolà fins a les puntes dels cabells—, estaré encantada si puc participar en el projecte.

No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat d’un incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut l’Ariadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després d’haver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a l’oposició? Però és un tema delicat que no s’acostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres s’ha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I l’al·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a l’Aula. Redactat de manera convenient, pot veure’s com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.

Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans d’aquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res d’especial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que l’Ariadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment l’atenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres s’havia d’entrevistar quan va absentar-se de la reunió. L’obre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar l’atenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P —escrit així, amb una sola lletra—, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a l’aranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i l’altra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana d’aquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text d’ahir fos també l’Ariadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-s’hi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo l’Ariadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de l’aranya.