Kitabı oku: «Enxarxats», sayfa 5

—No sé si l’entenc... m’està dient que hi ha una supraorganització que regeix els destins d’un medi aparentment tan democràtic i incontrolable, una mena de... —per sort, freno a temps la frivolitat d’esmentar el Gran Germà de 1984 en un context tan poc adequat.

—Anava a dir règim dictatorial, potser? Malgrat el perill que s’hi confongui, no hi té absolutament res a veure. Seria més adequat considerar-nos els amfitrions de la xarxa, i un bon amfitrió no pot negligir les seves obligacions deixant a l’atzar on s’asseu cada comensal, sinó que ha de triar la millor disposició al voltant de la taula perquè la conversa flueixi de manera òptima. Aquí no es fa servir cap mecanisme coercitiu, ni es recorre a la propaganda d’Estat típica dels països totalitaris. —Fa una pausa teatral i em mira amb solemnitat:— Senzillament es dóna veu als més preparats en cada àmbit. —Ho diu amb orgull, convençut que la idea i la implicació sobreentesa cap a mi faran l’efecte desitjat.

I a fe que ho aconsegueix. Qui no ha tingut aquest somni alguna vegada? Dins el meu cap, un típic diagrama d’ordinadors en xarxa es transfigura de manera que els cables connecten els millors cervells del planeta, un dels quals és el meu.

Llavors vaig quedar-me amb la pura imatge, sense paraules, però ara que recreo l’escena no em sé estar d’afegir-hi la descripció que la Jeanette Winterson en féu anys més tard: «Serà com tenir tots els premis Nobels treballant plegats per al bé de la humanitat», va escriure a Planeta blau, i jo vaig subratllar-ho amb frisança recuperant alhora la sensació d’aquell moment i el tros d’experiència que vaig viure tot seguit.

Perdona que hagi interromput la recreació en un punt tan poc adient, perquè la conversa amb el professor Ritter just acabava de començar, com veuràs quan continuï. Però és que m’han entrat el sopar. Podria preveure-ho i fer coincidir cada tall amb un canvi en l’escena recreada. No em costaria gaire, ja que aquí són molt regulars en els àpats i les hores de neteja, i, tret d’això, no em molesten per res. Tanmateix, per una vegada vull deixar-me anar i estalviar-me de programar i planificar-ho tot al mil·límetre. Em ve de gust explicar-t’ho tal com raja. Hi tinc tot el dret, em penso. Prou faig respectant l’ordre cronològic. L’alternativa seria congelar el futurs a la carta fins a reprendre la gravació, però ja deus saber que això és impossible. Cada segon es produeixen prop de dues mil actualitzacions que, amb alta probabilitat, afecten els models i instants temporals que estic recreant. I ara tinc gana i després tindré son, així que ho aturo i continuaré demà.

4

Feia molt de temps que la Júlia no tenia tantes ganes que arribés el cap de setmana. Sí que sempre sospira per desconnectar dels alumnes, de les feixugues reunions de departament, dels mil informes i memòries de projectes que cal confegir, però és per recloure’s al despatx, els divendres a la tarda i molts dissabtes, i dedicar-se a allò que el dia a dia li impedeix de fer: recerca. S’ha acabat acostumant al que d’inici, amb ulls encara americans, li semblà no ja intolerable, sinó una paradoxa que desafiava el sentit comú més elemental: tants anys de formació, de sacrificis personals i d’inversió de cabals públics, per després treballar de buròcrata i haver d’exercir la seva veritable professió a contracorrent i gairebé d’amagat. Sens dubte ha estat la faceta més difícil d’assumir del seu trasllat de Providence a Barcelona.

Però avui tot això li queda molt lluny. Tant les òptimes condicions d’investigació a Brown com les plàcides tardes de divendres al seu despatx d’aquí. Ara mateix sent una necessitat imperiosa de fugir-ne, de posar distància pel mig, d’oblidar la maleïda aranya, la professora Mestres, l’oposició i tots aquests tripijocs que la fastiguegen.

Amb la bossa penjada a l’espatlla i la tauleta i les claus encara a les mans, baixa corrents les escales i només s’adona que s’ha creuat amb en Cristian Garcia quan ja ha passat de llarg. Es gira i, en veure el jove aturat, amb el dubte de si adreçar-se-li o no escrit a la cara, se sent forçada a dir-li alguna cosa.

—Ja tens a punt la presentació? —És el primer que se li ha acudit.

—No del tot, m’espera un llarg cap de setmana. Puc fer-li una pregunta com a secretària del tribunal?

—A veure. Depèn.

—Sap si es presenten tots els candidats que han signat la plaça?

—Això no ho sabrem fins dijous a les deu.

—És que m’han dit que l’estranger ho té molt difícil i potser s’havia retirat.

—A mi no em consta. I no entenc qui pot tenir interès a fer córrer aquests rumors. Tu preocupa’t de fer una bona exposició del currículum i desentén-te de la resta.

—Té raó. Perdoni. Em diuen tantes coses al llarg del dia que no sé abstreure-me’n... i ho hauria de fer.

—Sí, seria millor. Bé, marxo, que tinc una mica de pressa. Que et vagi bé.

—Gràcies. Adéu.

El xicot sembla prou legal, pensa la Júlia mentre se n’allunya. Després de parlar-hi, sí que de manera genuïna li agradaria saber què n’opinava la doctora Mestres i no com a mer subterfugi per reprendre el contacte amb ella. Però continua sense rebre resposta al missatge que li va enviar i a hores d’ara ja li sembla molt improbable rebre’n. Si a l’inici de la seva carrera en Garcia havia treballat amb la doctora, per què no va continuar participant en els projectes que ara duu l’Albiol? ¿Potser ja anticipaven que formaria part del tribunal i volien evitar caure en un conflicte d’interessos i que hagués de declinar? Fa un any ni li hauria passat pel cap una possibilitat així de rebuscada, però són tantes les maquinacions al seu voltant que se n’està contagiant i també li costa d’abstreure-se’n, com a en Garcia.

Accelera el pas i el repicar dels seus talons esdevé un mur sonor que l’aïlla de tot el que va deixant enrere: el passadís del departament, l’edifici de l’Escola, el campus universitari. Ja és dins del cotxe i encara té la inèrcia de fugir, d’alliberar-se del malestar, d’aquesta opressió etèria que no sap d’on li ve ni com combatre.

Al final encara serà una sort que l’Edward hagi d’impartir el curs intensiu just aquest dissabte. Quan li ho anuncià, va caure-li com una galleda d’aigua freda: s’havia fet la idea que podria estudiar els articles que en Briggs li va passar i acabar de polir la ponència per a les jornades del programa Horitzó 2020 a Brussel·les; en canvi, d’aquesta manera es veia abocada a organitzar alguna activitat per als nens i, per tant, a prescindir del seu anhelat oasi al despatx.

Avui l’oasi no arriba ni a miratge, pura sorra que amenaça de colgar-la; i no sols li està bé recollir els nens i anar cap a la masia dels pares, sinó que, a més, li fa il·lusió. Qui havia de dir-li que, ni que fos per un dia, l’atrauria la vida campestre i reposada. Perquè canviar de decorat l’ajudarà a relaxar-se i, de totes maneres, amb l’oposició a tocar, vés a saber si hauria pogut concentrar-se en la ponència; és probable que hagués perdut el temps buscant arguments a favor d’un candidat o un altre. Ves que no li passi ara.

Repassa mentalment el que ha de fer en arribar a casa: al matí ha deixat les bosses preparades, però cal que hi afegeixi els anoracs dels nens, i també les novelles que li ha encarregat la mare i el disc dur per al pare. Recordarà a l’Edward que, si no vol cuinar, té mongetes ja guisades i bistecs al congelador, però el que cal que faci de totes totes és la compra setmanal, excepte fruita i verdura, que en duran de la masia.

Com un dels seus robots, la Júlia va fent el que havia programat i en uns minuts ho té tot llest al rebedor. L’Olívia, de tan contenta, no para quieta, mentre en Roger remuga que li cal l’ordinador per fer uns treballs.

—No pateixis, segur que l’avi et deixarà el seu.

—Però és que el necessitaré tota l’estona —protesta.

—Ja serà menys. I si tanta falta et fa, et deixaré la meva tauleta.

—De veritat, mare? —La cara se li ha il·luminat de cop.

—Ens la repartirem. Jo només he de fer un cop d’ull a uns documents. —I, com si un pensament la dugués a un altre, es gira cap a l’Edward:— Així a quina hora t’hem d’anar a recollir a l’estació? Vindràs a dinar?

—En principi, sí. Procuraré agafar el tren de les dotze i deu. Si no, ja us avisaria.

—Que et vagi molt bé el curs —li desitja ella, i el petó amb què s’acomiaden és el tret de sortida perquè els dos nens es tirin al damunt del pare, l’abracin i surtin disparats escales avall.

Comencen el trajecte en silenci. Hi ha un trànsit intens a la ronda Litoral i la Júlia està molt atenta a anar canviant de carril per avançar al màxim. Té el navegador de bord posat per defecte en mode minimització de temps, ja que li agrada conduir com si fes una cursa. Prenent de referència ara aquest camió adés aquell taxi, va fent ziga-zagues per deixar-los tan enrere com sigui possible, fins que ja no els veu i li cal prendre noves referències. Al darrere del cotxe, els dos nanos persegueixen altres reptes enganxats a les consoles respectives. Només quan ja són fora de Barcelona i enfilen l’autopista, en Roger, que deu haver acabat una partida, trenca el silenci:

—Mare, per què els de cinquè i els de primer d’ESO tenen robot i nosaltres no?

La Júlia es tira enrere al seient i disminueix una mica la velocitat. Tant com li interessa el tema, és ben estrany que no n’hagin parlat abans, i un cop més se sent malament per no dedicar prou atenció als fills.

—De què et ve preguntar això ara? Que els has vist?

—Avui els han tret al pati, però gairebé no ens hi han deixat acostar. Ni que fossin seus! He estat a punt de dir-los que eren del teu laboratori, ho podia dir, oi?

—Sí, fill, no és cap secret.

—Però millor que no. Els del meu curs s’haurien posat pesadíssims insistint que te’n demanés un.

—Tant els agrada? A fi de comptes, és com un mestre de reforç...

—Ui, no, diuen que és molt guai, que els xiva les respostes que no saben i sempre els fa quedar bé davant de la mestra.

—Vaig sentir... —intervé l’Olívia estirant el braç del seu germà perquè la deixi parlar— que l’Aina, una nena molt callada, saps, mare?, va dir en veu alta que era com una xuleta ambulant, i llavors tothom...

—Els fa riure molt a classe —la talla ell— i la mestra no el pot renyar, esclar, com faria amb un nen que es fes massa el graciós.

—Tot això us ho deuen dir els de cinquè, oi? I els de primer d’ESO què expliquen?

—No gran cosa, em sembla que el seu robot no és tan simpàtic. Aquest sí que els mana el que han de fer, però diuen que és molt aturat.

—He sentit... —hi torna l’Olívia— que li diuen l’estaquirot.

—Molt bona! —concedeix en Roger, i ella s’estarrufa—. Aquell xiprer d’allà dalt és el de casa els avis?

—Sí, per què?

—No m’havia fixat que es veia des de la sortida de l’autopista.

—Si aixequessis alguna vegada el cap de la maquineta!

—On? On?

—L’altra!

—No és això! —protesten alhora.

—Ah no?

—Venim massa poc i quan ja és fosc... —comença en Roger buscant l’ajut de la germana.

—També és veritat —concedeix la Júlia, més per a ella mateixa que per als nens. Pensa que avui s’hi han fixat perquè venien conversant, cosa gens habitual i no sols per culpa de les consoles.

La masia de Can Rocamora llueix més esplendorosa que mai aquest capvespre de finals d’hivern. Poques vegades la Júlia havia contemplat amb tant de goig el camp llaurat amb pulcritud que voreja el camí fins a l’entrada i, a l’altra banda, sobresortint del lateral de la casa, les fileres de canyes de l’hort més fructífer de la contrada, orgull del seu pare. Fins l’anodina façana sembla avui carregada de vida sota el reflex tornassolat de la posta que juga a canviar de color les flors dels finestrals. Tot respira ordre i concert. Per un moment, se sent a recer i, veient l’alegria amb què l’Olívia i en Roger corren cap a la casa, es diu que un altre tipus de vida és possible.

Tot just entrar, però, la imatge bucòlica es desvirtua una mica en trobar el pare amorrat a l’ordinador i la mare amb cara de pomes agres.

Haurem de sopar sense pa perquè en tot el dia no he aconseguit que es desenganxés de la pantalla i anés a buscar-ne —es queixa, just després de saludar-los amb prou feines.

—A veure, pare, què és això tan interessant que et té clavat a la cadira? —intenta rebaixar la tensió, la Júlia, tot apropant-s’hi.

—Nena, me’ls enduc a dalt —diu l’àvia allargant els braços cap en Roger i l’Olívia— perquè deixin les coses a la seva habitació i es rentin les mans, que ja tinc el sopar gairebé a punt.

—Li ha dit «nena», una altre cop, «nena»... —riuen enjogassats els dos nanos mentre pugen.

—Doncs, esclar, què us pensàveu? Ella és la meva... —es va atenuant la rèplica fins a perdre’s en la llunyania.

A la pantalla es mostren dos vídeos alhora, sense so. Són diferents preses del que sembla un mateix supermercat.

—Em falten cinc minuts i prefereixo acabar.

—Si només són cinc minuts... —diu la Júlia asseient-se-li al costat.

Per més que s’hi fixa, no sap trobar la relació de l’un amb l’altre. Es veu com els clients van agafant productes de les prestatgeries i neveres, i van posant-los als carros respectius. Res d’estrany, tret del fet que el seu pare tingui accés a unes imatges que semblen de seguretat o potser d’una campanya de màrqueting, i s’hi entretingui. Quan una dona amb bastó que havia vist a la finestra de l’esquerra apareix a la dreta es convenç que són preses del mateix establiment. En acabar el visionat, el pare clica alguns requadres d’un formulari que tenia a mig omplir i l’envia.

—Ja estic per tu —diu mirant-la a la cara per fi.

—De què es tracta, una enquesta? Perquè no deu ser un joc, oi? —Li ha recordat les fotos que etiquetava el seu fill, només que aquí les imatges són d’un altre tipus i tenen moviment.

—No! —s’escandalitza—. Et penses que tinc temps per perdre jugant, jo?, amb la feina que hi ha a l’hort. Això m’ho paguen, nena.

—I què has de fer?

—Aquí havia de classificar els clients i marcar si hi succeïa res d’estrany: algú que es fiqués coses a la bossa, que consumís un producte, que l’obrís o el manipulés de manera sospitosa... Pots comptar, la majoria d’escenes són avorridíssimes; en tot el temps que fa que m’hi dedico, només cinc vegades he detectat alguna cosa digna de ser remarcada.

—On és aquest supermercat?

—Jo què sé! Pensa que n’he revisat centenars, de supermercats.

—Ah, no és sempre el mateix?

—I ara! I també n’he revisat de pàrquings, caixers automàtics, estacions de tren, escenes de trànsit... no és fàcil, saps? Cada entorn té les seves peculiaritats, n’he anat aprenent i cada cop vaig més de pressa. Ara gairebé mai he de tirar enrere com feia abans, i ja ho has vist, en puc fer dos alhora.

—Tiraves enrere? Així que són gravacions, no és en directe...

—Esclar que no, què et pensaves?, que era com un vigilant de pàrquings, jo?

—Però si no ho detecten al moment, de què els serveix? Agafen la foto del client i li prohibeixen l’entrada la propera vegada? O potser l’obliguen a pagar el que va sostreure?

—No ho sé, ni és cosa meva. Jo només em connecto a aquest web, que és on hi ha les feines.

—I com te n’has assabentat?

—Per en Joan de Cal Murtra. Està tan content que una empresa doni feina als jubilats que no para d’escampar-ho. Jo li dic que no en parli tant que, al final, serem massa a repartir.

—Però admeten qualsevol? No cal passar cap prova?

—Em van fer omplir un qüestionari molt detallat. Com que hi vaig posar que era enginyer agrònom i ara tenia un hort, al començament només em passaven imatges de cultius i havia d’encertar-ne la varietat i l’estadi de creixement en què estaven. La majoria eren vídeos domèstics, d’aquests que la gent penja a la xarxa. Suposo que ho vaig fer prou bé, perquè després m’han anat assignant feines més complicades.

—No cal que ho diguis! Els vídeos del supermercat no eren casolans que diguem... Ja t’ho paguen bé?

—A euro el vídeo.

—Però això és misèria. Quant dura cadascun?

—La majoria són de vint minuts, però també n’hi ha de més curts, i, com has vist, amb una mica d’entrenament se’n poden fer dos o tres alhora.

—Això representa, a tot estirar, nou euros l’hora.

—Sí, filla, què vols?, és un ajut i el necessitem. I el millor és que no requereix cap despesa prèvia: ni llavors, ni transport, ni tan sols el paper ni la tinta d’impressora.

—Ai, pare, no ho sé...

Quan els criden a sopar, la Júlia ja ha pres bona nota del web sense haver-l’hi hagut de demanar, per si de cas. Així que pugui indagarà de què va tota aquesta història.

Els nens estan morts de son i triguen una eternitat a acabar-se l’arròs amb llet que sempre els havia entusiasmat, mentre l’àvia recull la taula intentant dissimular la decepció de veure’ls tan ensopits.

—No pateixis, mare, que demà es llevaran com nous i després d’un parell d’hores ja tindràs ganes que se’ls puguin treure les piles.

Tots se’n van al llit d’hora amb la intenció de llevar-se ben frescos i aprofitar l’endemà al màxim. La Júlia, però, no renuncia a llegir una estona per agafar el son, com fa sempre. Engega la tauleta i, en comptes d’obrir-se per la prestatgeria amb els llibres que té a mig llegir, li apareixen les subcarpetes que va descarregar. Sap que endinsar-s’hi no és una bona opció si vol descansar bé, però quan va per canviar d’aplicació, li salta a la vista un títol: «Influenciadors a la xarxa: factors i mites». Pensa en el web que li acaba d’ensenyar el pare, en el joc de passar pantalles d’en Roger, en l’horòscop i les sentències que baveja el caragolet, en la Glob i l’aranya fantasma, en tot el que no hauria de pensar... i, sense proposar-s’ho, ja ha clicat.

Llegeix les frases destacades amb lletra més gran: «Dóna’m bons influenciadors a la xarxa i mouré les masses», en clara referència a la famosa dita d’Arquímedes, i «La veritable influència no fa ús de pastanaga ni bastó, tampoc recorre a la insistència ni a la trampa». Aquest paio de trets orientals, tan inexpressiu a la foto, sembla que sap el que es diu. Parla d’influenciar amb elegància, no de la manera barroera que sovinteja a internet. Al pare li han posat una bona pastana... gueta, rectifica mentalment, amb això de l’euro per vídeo, i a en Roger li donen punts a l’escola... Vés a saber quina trampa hi ha darrere d’una cosa i l’altra. Per no pensar en la icona de l’aranya, que no sap si fa ús de pastanaga, trampa o bastó, però deu ser la que hi està més relacionada perquè fou el seu escrit el que la conduí a la carpeta amb els articles. La Júlia rebufa. Dubta. Torna a rebufar. Per tot seguit sucumbir a la temptació d’endinsar-se en l’article.

«Influència» és l’habilitat de fer canviar de manera de pensar o actuar a una persona. Fins aquí bé. Dos factors determinen la potència d’un influenciador a la xarxa: la credibilitat que té i l’ample de banda. Es veu que les eines per analitzar l’una i l’altre se circumscriuen a un domini de coneixements i un entorn concrets, que no hi ha res que s’assembli a un influenciador universal. «És bo saber-ho», pensa la Júlia, que per més que vol posar-hi distància, ja s’està preguntant quin és el tema d’expertesa de l’aranya i en quina parcel·la pretén influenciar-la. «No és un bon influenciador qui obté un miler de clics després d’enviar de manera indiscriminada el seu missatge a milions d’usuaris, sinó qui té ascendent sobre una comunitat petita de la qual rep un cent per cent de respostes». Com de petit deu ser el grup destinatari dels escrits de l’aranya? Una desena? Un centenar? Li costa pensar que puguin ser milers, tot i que potser el seu ego li fa descartar amb massa alegria aquesta possibilitat.

Però no tot depèn de l’influenciador, continua llegint, les circumstàncies en què es troba l’influenciat són encara més decisives. La informació ha de ser-li rellevant i, sobretot, arribar-li pel canal adequat i en el moment oportú. Sembla que hi ha un interval temporal, conegut com la finestra d’or, en què una persona pot ser influenciada en un determinat aspecte, i és crucial encertar-lo. Li recorda les lectures de quan estava embarassada: hi ha un temps per a cada aprenentatge i, si no es fa quan toca, ja és impossible de recuperar; junt amb l’exemple tan socorregut del nen salvatge que no va parlar mai. No pot evitar tenir la sensació que és ella qui ara es troba en la finestra daurada i, si la deixa passar, perdrà l’oportunitat per sempre. Però l’oportunitat de què? Segur que vol el que pretenen vendre-li? Perquè aquesta anàlisi s’ha desenvolupat per al màrqueting de productes que es venen per internet, tot i que també es pot aplicar a crear estats d’opinió, i vés a saber a quins altres negocis. Just quan la imaginació comença a escapar-se-li per camins escabrosos, l’últim factor sembla escrit a posta per tranquil·litzar-la: malgrat que es compleixin els cinc criteris anteriors, no hi ha influència possible si la persona, l’internauta en aquest cas, no té una confiança total en l’influenciador. «Uf!» La Júlia respira. Mentre elucubra de quina manera l’aranya intentarà guanyar-se-la, s’assabenta que les formes habituals són l’amistat, l’autoritat dels experts o famosos, i l’opinió favorable de diverses persones sense relació entre elles. Si no és Alan Turing sortit de la tomba, o el seu admirat Steve Jobs, o el pare reconvertit en hacker, ho té difícil per convèncer-la.

Quan l’adrenalina sembla que va de baixa i la deixarà dormir, l’aparició al darrer paràgraf dels anomenats connectors o «influenciadors ocults» torna a eixorivir-la: són els més poderosos, passen desapercebuts en estar connectats només a uns pocs nodes, però tots ells de gran credibilitat i abast en comunitats disjuntes. Abans no se n’adona, ja està visualitzant l’aranya amb les potes esteses connectant-la a sengles grans comunitats sense relació entre elles. Potser a aquestes hores tot se li barreja, però no era aquest un dels mecanismes per guanyar confiança? Fer arribar un mateix missatge per vies no interrelacionades?

Deixa la tauleta a terra, al costat del llit, i es disposa a dormir, però no passen ni tres minuts que torna a agafar-la. Ja que està desvetllada, farà un cop d’ull als articles de l’altra carpeta, els de creativitat. Sona menys inquietant i potser l’ajudin a agafar el son.

Llegeix que un estudi de la universitat de Northwestern ha demostrat que la creativitat màxima s’assoleix en l’ínterim entre el son i la vigília. La relaxació afavoreix el flux d’informació de l’hemisferi dret, l’artístic, cap al lingüístic, i l’inconscient fa aflorar la seva fecunda pluja d’idees burlant una consciència repressora mig adormida. Concorda del tot amb la seva experiència, les millors idees se li acudeixen sempre a la dutxa o quan mandreja els caps de setmana. Esclar que, perquè es produeixi l’eureka, cal haver estat capficat moltes hores amb un tema, com ara ella amb... no vol ni pensar-hi, i llavors relaxar-se, abaixar les defenses, enderrocar els murs que, amb la pretensió de mantenir focalitzat el pensament, l’empresonen. Obrir el cervell a nous estímuls. ¿I si aquest ínterim funcionés també a l’inrevés, just abans d’adormir-se? Prova d’afluixar amarres i deixar la ment en blanc. Temps, cal donar-se temps. En blanc, quedar-se en blanc.

Però què està fent? Quina idea genial vol que li aflori d’aquesta manera? És evident que la cosa no funciona així. Potser la relaxació matinal porta a l’eureka, però la recerca de l’eureka no té per què afavorir la somnolència, sinó tot el contrari. Està més desperta que mai; pensa que influència i creativitat formen un còctel potent, i es pregunta quins altres ingredients deuen esperar-la a la carpeta documents_clau. Té la sensació d’estar a les portes d’un assumpte molt gros. Ja l’encerten els que diuen que una obsessió en treu una altra: ara mateix ni se’n recorda del tribunal d’oposició que té la setmana vinent. Es pren un somnífer i aquesta vegada sí que apaga del tot la tauleta. I el llum.