Kitabı oku: «Enxarxats», sayfa 3

En fer un cop d’ull al rellotge de l’ordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.

Entra a casa quan l’Edward està acabant de recollir la cuina. L’abraça a tall de disculpa tot prometent-li que és l’últim dia que arriba a aquestes hores, i se’n va directa a veure els nens. L’Olívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre l’acotxa, s’assabenta que demà a l’esplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a l’hora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no s’ha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.

A l’habitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc d’ordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:

—Mare, és un joc educatiu... el mestre ens l’ha recomanat.

—Sí? —La mala consciència per haver arribat tard la fa asseure’s al costat del fill—. A veure, ensenya-me’l.

—Ara? —En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.

La Júlia veu com van apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so d’un gong assenyala el canvi d’imatge i cada cop el marcador s’actualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.

—Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Però les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres matèries?

—Ui... —En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no—. Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —riu—, però era al mateix web que l’altre.

—I què vols dir que s’equivoca?

—Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me l’accepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.

—I amb el joc de Naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en aquest tipus de jocs.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...

—Una i prou. —La Júlia s’alça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada—. Sobretot, vine’m a dir si avances en Xavi.

Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de l’aranya, sondeja l’Edward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per l’opció que li ve més de gust:

—No t’he explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo m’identificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena d’antiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixa’t quin superheroi! —Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record d’infantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interrompre’l—. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.

—Doncs em sembla que no...

—«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» —Fa una pausa per comprovar l’impacte de la frase—. No te’n riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.

—Sí, a mi ja m’agradaria que a les aules se’ls transmetessin valors com aquest. —Està pensant en el programari del projecte Robots a l’Aula i per un moment s’ha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna—: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?

—Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere d’una teranyina sempre hi ha una aranya. —L’home ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, s’atura i alça el cap—. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no te’n recordes?

—Doncs no, la veritat. I què se n’ha fet?

—Com totes les modes, va passar, suposo.

—Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?

—Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió d’identitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena d’utilitats regalades, a canvi d’enregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.

—No ben bé.

La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, s’alça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.

—Noia, estàs molt misteriosa avui.

—És que... —Dubta encara i el mira de fit a fit—. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que te’ls ensenyaré.

Es traslladen a l’estudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de l’aranya no aparegui directament a l’escriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.

—Per què no proves d’accedir a aquests missatges a través de l’aplicació de correu normal? —pregunta ingènuament l’Edward.

—No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una d’aquestes aplicacions que s’instal·len de manera automàtica en entrar en un web.

—Una mena de virus... com en diuen?, un troià?

—Potser és això, sí. —No vol donar més explicacions i tira pel dret—. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.

La Júlia ha intentat treure-hi importància, però s’ha quedat ben capficada. Que l’aranya sigui accessible només des de l’ordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a l’Ariadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros s’imaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè d’entitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes d’ordinador.

Segona recreació: 1987

T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.

No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.

Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-me’l abans d’hora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a l’estretor de mires anterior. No t’ofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió d’eficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i d’altres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és l’únic que m’importa. Anem al gra: la recreació d’avui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que m’han fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.

Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.

—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.

—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...

—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.

—Pobre de tu...

«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.

Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.

La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:

—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.

—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.

—Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de l’activitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca —diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic d’aquesta disciplina que té al costat—: mers desxifradors de les lleis naturals.

Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:

—Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?

Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de l’avaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me n’adono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple d’orgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.

Fa només tres anys d’això; llavors ell em devia veure com ara jo veig l’Albert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en l’àmbit acadèmic, es fa d’un dia per l’altre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor t’imprimís caràcter i et fes créixer de cop.

Retorno del flashback amb la imatge d’en Charlton Heston clavada a la retina: corre espaordit davant d’una excavadora que envesteix una manifestació i duu empalades un bon grapat de persones com si fossin rocs d’una pedrera. Ja havia vist el cartell replicat per tota la universitat, però és ara que em fixo en els detalls. Sobreimprès hi llegeixo «Soylent green» i, malgrat no entendre el títol anglès, m’adono que no té res a veure amb com l’han traduït: «Cuando el destino nos alcance». En comptes de decidir nosaltres cap on anem, ara és aquest futur tecnificat en forma d’excavadora que se’ns tira al damunt. Trobo suggeridora la imatge i, amb les encoratjadores paraules del meu doctorand, fa que em miri la pel·lícula amb la millor predisposició.

No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré l’escena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de l’Albert.

El vell Roth —únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí— a la fi claudica i s’acull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se d’aquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig d’un espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts d’aigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, l’amic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través d’un vidre. «Desemmascara’ls», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix l’espectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.

Acabada la projecció, l’Albert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:

—Noi, ja tenim encarrilada la tesi.

Tinc gravada la cara que va fer, barreja d’alegria i orgull pel meu to optimista i la familiaritat amb què el tractava, amb un cert recel perquè no sabia com interpretar la referència a la tesi. Els seus ulls traslluïen el dubte de si jo ironitzava o bé estava atorgant rang acadèmic a la ciència-ficció, que tant l’apassionava. No s’ho podia creure. Però el recel es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.

Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no l’amenaça que ara m’acorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base d’escurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que l’espasa de Dàmocles està a punt de caure’m al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem d’anar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat d’allò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però m’he d’afanyar si vull fer el traspàs en condicions.

3

Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a l’Aula que té d’aquí dues hores a l’escola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a l’aforisme que li ha deixat escrit el cargol:

«Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»

Oscar Wilde, (1854-1900).

I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de l’organització o el projecte en qüestió, sinó almenys d’una pista, un indici que l’entitat existeix.

De seguida s’adona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa d’assegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs d’una companyia russa de consultoria i d’una associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida l’atenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.

S’enretira una mica de la pantalla contenta d’haver trobat un fil d’on estirar i, en ampliar el camp de visió, s’adona que a la cantonada superior l’aranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:

T’ho vaig advertir:

Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós d’accés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total d’utilització d’una hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que n’hagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.

La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar —prova de tranquil·litzar-se—, no controlen els seus moviments més enllà de l’ordinador... i d’aquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella l’autora de l’accés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a l’abast registres d’utilització de cada programa i comptadors d’impressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços d’escriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava d’en Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de l’equip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant d’interès en la qüestió econòmica del projecte Robots a l’Aula? Però és peccata minuta, s’està atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil d’altra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés d’una persona sinó d’un programa automàtic, una spider en minúscula d’aquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?

Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a l’Ariadna. Encara que, fixant-s’hi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.

Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». D’ençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes d’obediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que s’arronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.

Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la d’educació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no n’ha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i se’n descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida l’atenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada d’informacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat l’hi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de l’engruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que n’hi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!

Comprova alleujada que la còpia de fitxers s’ha completat amb èxit; temia que hagués d’imprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà d’empescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.

Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé l’hora d’anar cap a l’escola i rep la trucada de l’Aleix:

—Que no véns?

—Sí, ja sortia. Com ho tenim?

—M’agradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a l’escola per fer els mateixos canvis també en els seus robots.

—Cap problema. Mentre avaluem l’experiència amb el primer prototip i quines dificultats s’han trobat, vosaltres podeu anar fent. Ara baixo.

D’ençà que l’Aleix se n’ocupa, el laboratori ha fet una millora espectacular, quant a ordre, organització i, de retop, també a recursos humans i materials, cosa que no ha passat desapercebuda a en Briggs. Se’l troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé s’hi sent. Quan la veu entrar, s’alça i, després de saludar-la amb correcció britànica, l’informa que ja ho tenen tot a punt.

—Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...

—No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. —Si sabés la quantitat de papers que ha hagut d’omplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra:— M’agrada el nou disseny d’interfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb l’alumne?

L’Aleix s’ha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.

—Molt bé —aprova la Júlia—, a l’escola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a l’aula i la gestió de prioritats per part del robot.

—D’entrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra —diu assenyalant un racó de la interfície—, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.

—Així que, al final, has tingut temps d’incorporar-ho. És que quan se’t fica una idea entre cella i cella...

La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a l’escola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap l’aranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat l’enveja d’algú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment d’entretenir-s’hi.

El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a l’escola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per l’Aleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria d’Educació per al seguiment del projecte. L’home, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà s’apressa a dir-li que té dos fills a l’escola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.

—Tenia entès que venia del Departament d’Ensenyament... —s’estranya el director.

—No ben bé. Pertanyo a l’Agència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem l’ús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte m’interessava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que s’assignen els projectes buscant la màxima motivació...