Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 2
18
Una ciutat ni d’aquí ni d’allà, Anata és com un estrany arxipèlag urbà –una vila palestina, a Cisjordània, sota l’ocupació israeliana, governada per Jerusalem. Està envoltada gairebé del tot pel Mur de Separació.
A la part de dalt dels turons hi ha unes quantes cases luxoses –pedra blanca, columnes de marbre, arcs alts, finestrals–, però aviat comença el caos de més avall.
El pendent és abrupte i vertical. Les antenes parabòliques proliferen als terrats. Els coloms xisclen a les gàbies. La roba estesa aleteja als fils d’estendre penjats entre els pisos. Nois amb el tors nu esquiven amb les bicicletes els sots del camí. Van turó avall, entre els contenidors desbordats i les piles de brossa.
Els carrers són plens de trànsit sense semàfors. A tot arreu hi ha neó. Botigues de neumàtics, forns de pa, quioscos de reparació de telèfons mòbils. Els homes, a l’ombra, fingeixen despreocupació. Sobre seu suren núvols de fum de cigarret. Les dones s’afanyen sota el hijab. Cadàvers de be, desolats, penjats en ganxos d’acer davant de les carnisseries. Dels altaveus brolla música pop. A tot arreu hi ha piles de runa.
La ciutat carrega sobre les espatlles el camp de refugiats de Xuafat. Xuafat creix cap amunt, blocs de pisos sobre blocs de pisos. No pot arribar a cap altre lloc que al cel.
És fàcil entrar al camp –només s’ha de passar per la porta giratòria metàl·lica del punt de control i seguir caminant–, però és més difícil sortir-ne. Per viatjar a Jerusalem cal un carnet d’identitat o un permís. Per anar a qualsevol altre lloc de Cisjordània –cosa que, com en Bassam, s’ha de fer si es té una placa de matrícula verda–, una sola carretera plena de sots permet escapar-se.
19
La vora d’un pulmó que estreny.
20
Imagina-t’ho així: ets a Anata, al seient de darrere d’un taxi, amb una nena entre els braços. Li acaben de disparar una bala de goma darrere del cap. Vas cap a l’hospital.
El taxi està encallat en un embús. La carretera de Jerusalem que passa pel punt de control està tancada. En el millor dels casos, us detindran si proveu de passar il·legalment. En el pitjor, us engegaran un tret tant a tu com al taxista mentre porteu la nena amb un tret al cap.
Mires avall. La nena encara respira. El taxista posa la mà al clàxon. El cotxe de darrere toca el clàxon a tot drap. El de davant s’hi afegeix. El soroll cada vegada és més fort. Mires per la finestra. El cotxe frega una pila d’escombraries. Bosses de plàstic voleien amb el vent. No aneu enlloc. La calor t’aclapara. Una gota de suor et cau de la barbeta al seient de plàstic.
El taxista torna a tocar el clàxon. El cel és blau amb cintes de núvol esquinçades. Quan el cotxe avança, la roda de davant s’enfonsa en un altre sot. Els núvols, penses, són la cosa més ràpida, aquí. Després hi ha moviment. Les pales de dos helicòpters tallen el blau.
Una part de tu vol sortir i portar la criatura destrossada a coll, però li has de sostenir el cap amb les mans i procurar no moure’t i que sota vostre tampoc no es mogui res.
21
Diuen que el Jeremies bíblic –també conegut com el profeta ploraner, escollit per Déu perquè anunciés els desastres imminents– va néixer a l’antiga Anata. Es pot veure la seva imatge al sostre de la Capella Sixtina de Roma, pintada per Miquel Àngel al principi del segle setze.
A la pintura, que és en un costat del presbiteri, a prop de la part davantera de la capella, veiem Jeremies assegut, amb una gran barba, rumiant, amb una túnica llarga de color salmó, la mà sobre la boca amb el dit índex estès, els ulls mirant avall.
22
Fins al dia d’avui, en Bassam ha estat obsessionat amb el braçalet de caramel de la seva filla. A l’hospital el van anar a trobar el taxista i la botiguera, que havia anat al seient de darrere amb l’Abir. L’Abir tornava a portar la sabata posada, però el braçalet de caramel havia desaparegut: no el portava a la mà, ni al canell ni a cap butxaca.
Al quiròfan, en Bassam li va fer un petó al front. L’Abir encara respirava. Els aparells feien un senyal feble. Era la mena d’hospital que necessitava un altre hospital per funcionar. Els metges feien tot el que podien, però disposaven de poc equipament.
Van decidir traslladar-la al Hadassah, a Jerusalem. Un viatge de vint minuts, a l’altra banda del Mur.
Al cap de dues hores –encara encallats en una ambulància a prop del punt de control–, en Bassam va furgar dins la motxilla de l’escola i va trobar el braçalet sota el llibre de mates.
23
El tret va sortir de la part de darrere d’un jeep en marxa. D’una portella metàl·lica de la porta posterior, de deu centímetres per deu.
24
El cap de la policia fronterera va escriure a l’informe que algú els bombardejava amb pedres des d’un cementiri proper. Els seus homes, va dir, corrien perill mortal.
25
L’Abir tenia deu anys.
26
Sortia de la botiga de teulada metàl·lica amb l’Areen i dues amigues. Eren les nou tocades del matí. Els rajos del sol d’hivern arribaven esbiaixats. A l’escola feien una hora d’esbarjo. Estaven a punt de tornar-hi per fer un examen de mates, les taules de multiplicar.
Dotze per vuit, noranta-sis. Dotze per nou, cent vuit.
El sol obria el carrer en canal. Les nenes van passar pel costat dels blocs de formigó entravessats al carrer i per davant de la parada d’autobús. Les seves ombres s’estenien fins a l’altra banda de la barricada de la carretera.
Dotze per dotze, cent quaranta-quatre.
27
28
Quan el jeep blindat va tombar la cantonada, les nenes es van posar a córrer.
29
La bala tenia el cor de metall, però la punta era d’una goma especial vulcanitzada. Quan va tocar el crani de l’Abir, la goma es va deformar lleugerament, però va recuperar la forma original sense cap dany evident a la bala.
30
Els soldats anomenaven les bales píndoles Llàtzer: sempre que podien, les recollien i les tornaven a fer servir.
31
L’any següent de l’arribada del mil·lenni, un artista gamberro de Beit Jala va penjar bales de goma buidades com a minúscules menjadores d’ocell als arbres: havia perforat les bales amb una petita incisió, les havia omplert de llavors i les havia penjat a les branques amb filferro.
Penjades a les branques, les bales atreien una munió de moixons: cueretes grogues, pardals, piules gola-roges.
32
El guarda fronterer que havia disparat el tret tenia divuit anys.
33
A la dècada del 1980, durant les operacions al Líban, de vegades demanaven als soldats israelians que posessin per a fotografies oficials amb els membres del seu escamot abans de sortir a una missió.
Quan s’alineaven, demanaven als soldats que es posessin separats, de manera que hi hagués espai entre ells a la foto.
Els fotògrafs no els demanaven res més. Els soldats podien somriure, podien fer mala cara, podien mirar de dret a la càmera o podien mirar a una altra banda. Tant se valia –l’únic que havien de fer era deixar espai entre ells, un pam de separació perquè les espatlles no es toquessin, res més.
Alguns es pensaven que era un ritual, altres s’imaginaven que era una norma militar, altres creien que era una qüestió de decòrum i d’humilitat.
Els soldats s’ajuntaven en grups a la vora dels tancs, a les tendes, al llarg d’una renglera de lliteres, a l’armeria, en un quiosc, a la cantina, al costat de plaques de revestiment d’alumini, amb els turons verds del Líban de fons. Es posaven bé tot un assortiment de boines: verd oliva, negre com el quitrà, gris colom.
Les fotos eren un teatre d’expressivitat: por, fanfarroneria, ansietat, inquietud, insolència. També confusió, quan els demanaven que se separessin els uns dels altres. Un cop feta la foto, els soldats anaven a complir la seva missió.
En alguns casos passaven dies, en altres, setmanes, en altres, mesos, fins que no s’aclaria el motiu: l’espai entre els soldats era necessari per si la fotografia s’havia d’imprimir als diaris, o mostrar-la per televisió, amb la mort identificada amb un cercle vermell ben definit al voltant de la cara.
34
Per anellar un ocell només s’ha de doblegar el metall al voltant de la pota amb unes alicates de marcatge.
35
Els editors de diaris i els productors de televisió volien evitar a tot preu una imatge amb línies que es trepitgessin. De vegades hi havia cinc o sis cercles en una mateixa fotografia.
36
Per alliberar un ocell d’una xarxa japonesa estesa, la primera cosa que ha de fer un ornitòleg és desnuar la fina tira de niló d’entre les urpes de l’ocell i llavors –segons el grau de forcejament i la quantitat de temps que ha passat atrapat a la xarxa–, desembullar-li, amb calma, les potes, els genolls, la panxa, les aixelles i finalment el cap, aguantant-li tota l’estona les ales ben encastades al martelleig del cor vigilant que no li esqueixi la pell dels dits amb el bec i les urpes.
És com desfer un nus estret d’una cadena de plata que, mentre l’obres, es vol desplegar i bellugar-se, plena de vida, a les teves mans.
Sovint l’ornitòleg li passa un bolígraf o un llapis sota les urpes perquè l’ocell s’hi pugui agafar. Per a ocells més grossos fan servir branques o pals d’escombres velles.
Alguns ocells, després del marcatge, s’han enlairat amb trossets de pal d’escombra encara entre les urpes.
37
El prototipus de bala de goma es va descobrir a la dècada del 1880, quan la policia de Singapur disparava estelles de pal d’escombra contra els revoltats dels carrers.
38
Al Líban, hi va haver soldats israelians morts pels míssils antitanc Milan fabricats a França, molts milers dels quals van ser venuts pel govern de François Mitterrand primer a Síria, i després, al mercat negre, als combatents de Hezbollah.
A altres els va matar el foc dels tancs soviètics T-55, màquines que es consideraven massa voluminoses i poc manejables fins que un general va suggerir que els tancs s’enterressin i es fessin servir com a fortins. Només sortia el canó de l’arma del tanc. Els combatents en deien tancs taüt. Camuflats, eren difícils de localitzar des de l’aire, però si els descobrien, era fàcil fer explotar en mil bocins aquells objectius enterrats.
Sis soldats van ser morts per combatents que –en una operació coneguda com la Nit dels Planadors– suraven sobre la frontera libanesa amb unes ala deltes fetes per ells mateixos, propulsades amb motors de tallagespa, que van atacar un camp israelià. Anaven armats amb AK-47 fabricats a Rússia a més de granades de mà fetes a la República Txeca, no gaire lluny de Theresienstadt, el camp de concentració dirigit per alemanys.
39
Diuen que, fins avui dia, les aus migratòries eviten volar sobre els camps de Theresienstadt.
40
La Nit dels Planadors, el 1987, una de les guardes israelianes, Irina Cantor, va clissar el moviment d’una llum tènue en el cel fosc. Cantor, que havia emigrat d’Austràlia feia dos anys, acabava de començar el servei militar.
Estava segura que aquella ala delta era una cosa llunyana o espectral, una il·lusió òptica a causa d’un núvol esparracat.
Més endavant, al tribunal militar, Cantor va declarar que quan va començar el tiroteig, la visió del planador la va confondre tant que es va pensar que un ocell enorme –un animal immens, prehistòric– havia sorgit de la foscor.
41
Imagineu un cigne xuclat de cop pel motor d’un avió de combat. Mayday, mayday, mayday. El cruixit brusc dels ossos i les llargues ales. Un remolí de maquinària. Mayday, mayday, mayday. Tartamudeig de metall, trinxadissa de plomes, esqueixament de tendons, mastegament d’ossos. Fragments de bec escopits del motor. Mayday, mayday, mayday.
42
Imagineu, després, el pilot expulsat de l’avió, encara lligat al seient, girant en l’aire com una baldufa de Hanukkà amb un ímpetu no gaire diferent que el d’una bala de goma.
43
El terme mayday –encunyat a Anglaterra el 1923, però derivat del francès, venez m’aider, veniu a ajudar-me– sempre es repeteix tres vegades, mayday, mayday, mayday. La repetició és vital: si només es diu una vegada es podria malentendre, però, dit tres vegades seguides, no es pot confondre amb res més.
44
L’M-16 que va disparar contra l’Abir s’havia fabricat a prop del poble de Samaria, a Carolina del Nord. Hi ha una colla de pobles i ciutats que es diuen Samaria, al món: vuit a Colòmbia, dos a Mèxic, un al Panamà, a Nicaragua, a Grècia, a Papua Nova Guinea, a les illes Salomó, a Veneçuela, a Austràlia i a Angola.
Samaria també era el lloc on hi havia l’antiga capital del regne d’Israel.
45
Per disparar bales de goma es fixa un tub de metall al fre de boca d’un rifle de servei M-16. El tub pot contenir fins a vuit bales. Les propulsen trets de fogueig disparats des del carregador de l’arma. Dins de l’accessori hi ha una sèrie de solcs que fan que les bales mantinguin una trajectòria adequada. Els solcs fan uns revolts com les franges d’un bastó de caramel, de manera que la bala surt traçant una espiral perfecta.
46
Seelonce mayday, o mayday silenci, es manté al canal de ràdio fins que para el senyal d’auxili. Per posar fi a l’alerta, el que demana ajuda diu, una vegada com a mínim, Seelonce feenee, una corrupció anglesa de silence fini.
47
Van enterrar François Mitterrand a Jarnac, a la riba del riu on jugava de petit, un llampec verd salobre que es mou veloçment, travessat per les ombres que projecten les parres que pengen.
Poc abans de morir, va parpellejar i va dir al metge: estic devorat per dintre.
48
L’Abir duia l’uniforme de l’escola –brusa blanca, rebeca blau marí, faldilla blava amb pantalons fins al turmell a sota, mitjons blaus, sabates de xarol blau fosc una mica ratllades. A més del braçalet de caramel, a la cartera de cuiro marró hi havia dos quaderns d’exercicis i tres llibres infantils, tots en àrab, si bé en Bassam s’havia plantejat ensenyar-li algunes paraules en hebreu, que ell havia après quan era adolescent, feia molts anys, a la presó d’Hebron, on havia passat set anys tancat.
49
Als altres presoners els agradava el seu tarannà tranquil. Tenia un no-sé-què de misteriós, aquell noi coix de disset anys, de pell fosca, fort i fibrós, callat. Sempre era el primer de fer un pas endavant a la cantina quan arribaven els guardes de la presó. La coixesa li donava avantatge. El primer parell de cops de porra semblaven gairebé desganats. Sovint era l’últim pres que queia: les pallisses més brutals encara havien d’arribar.
En Bassam va passar moltes setmanes a la infermeria. Els metges i les infermeres eren pitjors que els guardes. Feien tuf de frustració. Li clavaven cops de puny, el punxaven, li van afaitar la barba, li negaven els medicaments, li posaven l’aigua fora de l’abast.
Els portalliteres drusos eren els més virulents: entenien la consciència àrab del cos nu, el sentiment que provocava, com s’assemblava a la vergonya. Es van emportar la roba d’en Bassam, i els llençols, i li van lligar els braços al darrere perquè no es pogués tapar.
Es va quedar allà ajagut. Les rajoles del sostre estaven perforades. Mentalment, feia dibuixos amb els foradets. Cartes de jugar, diamants, piques. Una mena de solitari. A les infermeres els inquietava que estigués tan silenciós. Esperaven crits, queixes, renecs, acusacions. Com més durava el silenci, més fortes eren les pallisses. Veia que les infermeres més febles començaven a fer ganyotes de preocupació. Al final, pensava, els ocuparia el cervell.
Quan en Bassam finalment va parlar, la seva veu va fer posar nerviós el personal sanitari: hi havia una mena de clam. Havia après l’art del somriure misteriós, però el podia esborrar en un moment i convertir-lo en una mirada.
Sentia parlar els metges al corredor: cada vegada entenia més bé què deien en hebreu. Va decidir, llavors, que algun dia el dominaria.
Va córrer la veu que era el cap de la unitat Al-Fatah de la presó. Es va deixar créixer la barba. Les pallisses es van fer més regulars.
Va fer dinou anys sense dues dents, uns quants ossos trencats i una bossa de gota a gota buida a cada braç. Hi havia càmeres sobre el seu llit de l’hospital de la presó: es doblegava arrambat a la paret perquè no el veiessin plorar quan s’adormia.
Els dies s’endurien com barres de pa: se les menjava sense gana.
50
Quan feia un any que estava tancat, en Bassam es va fer un programa de classes. Anglès. Hebreu. Història àrab. Llei israeliana. La caiguda de l’imperi otomà. Història del moviment sionista. Poesia preislàmica. Geografia del Pròxim Orient. La vida a Palestina sota el Mandat Britànic.
Coneix l’enemic, coneix-te a tu mateix.
51
A la presó de Beerxeba els presoners casats feien servir sarbatanes de cartró per enviar notes d’amor a la dona i als fills que s’esperaven a l’altra banda de les portes de la presó.
Enganxaven fins a vint cilindres de cartró de paper higiènic per fer una sarbatana de més de set pams. Els presoners escrivien missatges en trossets de paper, els plegaven i estenien la sarbatana de cartró fins a tan enfora de la finestra de la cel·la com pogués arribar.
Llavors els homes s’omplien d’aire els pulmons i bufaven els missatges finestra enllà.
Els presoners havien après a fer corbes en el cartró, angles flexibles per arribar a una cantonada on es pogués trobar un vent favorable. De vegades calien dos o tres homes per manejar una sarbatana i vigilar que el tub de cartró no es desfés o es doblegués.
La majoria de vegades els missatges acabaven escampats pel pati de la presó o encallats sota el filferro espinós; però de tant en tant un missatge atrapava un corrent fort i arribava fins a l’aparcament on les dones s’esperaven. Digues a en Raja que sigui fort. El dia que ens vam conèixer va ser el millor de la meva vida. Dona el puzle de la Meca a l’Ahmed. Estic impacient per sortir, aquesta presó em podreix el cor.
En Bassam observava les dones des de la finestra de la seva cel·la. Quan els missatges traspassaven la paret de la presó, corrien a recollir-los, desplegaven el paper i el llegien en veu alta. De tant en tant les veia ballar.
52
A la biblioteca –que participava en el sistema Universitat Oberta– en Bassam va trobar una versió hebrea de la Mual·laqat, la col·lecció de poemes àrabs del segle sis, traduïts en un quibuts per un grup literari israelià just després de la guerra del Yom Kippur. Per a ell va ser una sorpresa. Se sabia les paraules de memòria en àrab, i per això va poder comparar les llengües i aprendre l’hebreu. Ajagut al seu llit sense llençols, llegia els poemes en veu alta i després els copiava. Va portar els poemes a un dels guardes de la presó, en Hertzl Shaul, un estudiant de matemàtiques que feia de guarda a mitja jornada.
La relació entre el presoner i el guarda encara era una mica tibant, però durant els últims mesos s’havien començat a considerar companys: una tarda en Hertzl havia salvat en Bassam d’una pallissa.
En Bassam havia escrit les paraules dels poemes a les etiquetes de les ampolles d’aigua. En Hertzl es va ficar les etiquetes sota la camisa i es va emportar els poemes a casa. Va tocar la mezuzà de la porta: pregàries amagades.
Aquell mateix vespre, més tard, quan la Sarah, la seva dona ja era al llit, en Hertzl va treure una etiqueta i es va posar a llegir.
