Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 3

53

A l’hospital on l’Abir agonitzava, en Hertzl –que s’havia tret la quipà amb un gest ràpid quan anava pel corredor–, va recordar un vers d’aquells dies de presó: ¿Hi ha alguna esperança que aquesta desolació ens pugui portar consol? Es va plantar a la vora del llit de l’Abir, el cap cot, observant el patró de respiració dificultosa. L’interior de la màscara d’oxigen estava entelat. Tenia el cap tot embenat.

En Bassam hi va anar i se li va posar al costat, sense que les espatlles es toquessin. Cap dels dos no va dir res. Havien passat molts anys entre ells des que en Bassam havia sortit de la presó.

En Bassam havia cofundat Combatents per la Pau feia dos anys. En Hertzl havia anat a una reunió. Va quedar parat quan en Bassam va començar a parlar de la pau que havia après a la presó, de la seva influència, salaam, shalom, de la seva naturalesa desconcertant, de la seva presència fins i tot quan aparentment era absent.

Ara la filla d’en Bassam s’estava morint davant seu. Es van encendre els llums vermells i els aparells de l’hospital van emetre el senyal.

En Hertzl va estendre el braç i va envoltar les espatlles del seu amic; va assentir amb el cap a tota l’altra gent que s’havia reunit al voltant del llit, entre els quals hi havia en Rami, la seva dona Nurit i el seu fill gran, l’Elik.

En Hertzl es va tornar a tapar el cap amb la quipà quan sortia de l’hospital. Va anar cap a la Universitat Hebrea a fer la classe de matemàtiques de primer.

54

Més tard, en Hertzl va escriure: Si divideixes la mort per la vida, trobaràs un cercle.

55

Quan s’ha anellat un ocell, s’introdueix el número de sèrie en una base de dades global. Després s’identifiquen els ocells amb el país on els han marcat: Noruega, Polònia, Islàndia, Egipte, Alemanya, Jordània, el Txad, el Iemen, Eslovàquia. Com si els haguessin assignat una pàtria.

Els ornitòlegs d’Israel i de Palestina de vegades entren en competència si veuen una au rara, un cucut maragda pitblanc, posem per cas, o un torlit pigallat, al cel de la zona de costura entre els dos països.

De vegades fan servir xiulets per persuadir l’ocell perquè baixi fins a la xarxa japonesa per poder-lo atrapar i marcar.

L’ornitòleg sempre té un desengany si ja han marcat l’ocell en un altre lloc.

56

Quan sortia a catalogar ocells al camp, en Tarek sentia les anelles dels hortolans movent-se-li a la cadeneta del coll.

57

Els ocells cantaires emeten un crit molt elaborat: una barreja de protecció territorial i de festeig.

58

Les primeres reunions dels Combatents per la Pau van tenir lloc entre els arbres de l’hotel Everest de Beit Jala, a l’Àrea B, a l’altra banda del turó de davant de l’estació d’anellament d’ocells.

Els dos bàndols es van trobar al restaurant del cim del turó. Es donaven la mà, nerviosos, i se saludaven en anglès.

A la sala hi havia dos sofàs espaiosos i una taula llarga amb vuit cadires vermelles. Al principi ningú es va asseure als sofàs. Es van asseure cada bàndol a un extrem de la taula. La llengua que podien fer servir entre ells estava carregada de tibantor: musulmà, àrab, cristià, jueu, soldat, terrorista, combatent, màrtir, ocupant, ocupat.

Eren onze en total: quatre palestins i set israelians. Els israelians van treure la bateria del telèfon i la van deixar a la taula. Així era més segur. No se sap mai qui pot estar escoltant, van dir. Els palestins es van mirar entre ells i van fer el mateix.

La primera conversa va ser sobre el temps. Després, sobre el viatge a través dels punts de control. Quina carretera havien agafat, els revolts, les rotondes, els senyals vermells. Tenien noms diferents per a les zones que havien travessat, i pronunciaven el nom dels carrers de manera diferent. Els israelians van dir que els havia sorprès poder-hi arribar tan fàcilment; només havien hagut de conduir durant sis quilòmetres i mig. Els palestins van respondre que no havien de patir, quan tornessin seria igual de senzill. Al voltant de la taula hi va haver rialles inquietes.

La conversa va tornar a girar sobre el temps: la humitat, la calor, aquell cel estranyament clar.

Els palestins van beure cafè, els israelians aigua amb gas. Tots els palestins fumaven. Dels israelians, només dos. Van arribar plates d’olives. De formatge. De fulles de parra farcides. L’especialitat del restaurant era colomí: ningú en va demanar.

Va passar una hora. Els israelians estaven encorbats sobre la taula. Un d’ells havia sigut pilot, va dir. Un altre, paracaigudista. Un havia passat bona part del servei com a comandant al punt de control de Qalandia. Havien estat a les forces armades, sí, però havien començat a manifestar-se: contra l’Ocupació, la humiliació, els assassinats, la tortura. En Bassam estava estupefacte. No havia sentit dir mai aquelles paraules a un israelià. Estava convençut que allò era una operació. Espionatge, vigilància, una estratègia encoberta. El que més el desconcertava era que un d’ells, en Yehuda, semblava un colon. Corpulent i amb ulleres, amb una barba llarga. I al cap hi portava la marca de la quipà. En Yehuda havia sigut oficial a Hebron. S’ho havia començat a replantejar tot, va dir: el reclutament, les operacions, tot el discurs d’un exèrcit moral. En Bassam es va repenjar al respatller de la cadira arrufant les celles. Per què havien d’enviar una trampa tan flagrant? Quina mena de burla era, allò? Potser era una forma de pensament doble, o pensament triple: era típic dels israelians, els escacs hipnòtics, una posada en escena intricada i implacable.

El sol es va amagar darrere dels turons escarpats. Un dels israelians va voler pagar, però en Bassam li va posar la mà al colze i va agafar el compte.

–Hospitalitat palestina –va dir.

–No, no, sisplau, deixa’m pagar.

–Som a casa meva.

L’israelià va assentir, va abaixar el cap, blanc com el paper. Els dos grups es van donar la mà, es van dir adeu. En Bassam estava segur que no es tornarien a veure.

Aquell vespre va posar els noms en un cercador. Wishnitzer. Alon. Shaul. Feien servir algunes d’aquelles mateixes paraules en els blogs que va trobar a internet: inhumà, tortura, recança, Ocupació. Va tancar els arxius i va actualitzar el cercador, per si de cas: potser, d’alguna manera, li havien intervingut l’ordinador. No li estranyaria res, d’aquells. Va fer una altra cerca. Les paraules encara hi eren. Va enviar un missatge a en Wishnitzer dient-li que estava disposat a tornar-s’hi a reunir.

Al cap d’unes quantes setmanes van sopar a l’hotel Everest. Dos dels israelians van demanar colomí. Van brindar. En Bassam va alçar el got d’aigua.

A poc a poc, en Bassam va anar veient que l’única cosa que tenien en comú era que els de tots dos bàndols algun dia havien volgut matar gent que no coneixien.

Quan ho va dir, una onada d’assentiment va recórrer la taula: van fer que sí amb el cap, lentament, es van deixar anar una mica més. Un calfred els va recórrer a tots. La meva dona Salwa, la meva filla Abir, el meu fill Muhàmmad. Després, a l’altra banda de la taula: la meva filla Rachel, el meu avi Chaim, el meu oncle Josef.

La idea era tan senzilla que en Bassam no se’n sabia avenir, que l’hagués ignorada tant de temps: ells també tenien família, història, ombres.

Al cap de dues hores, van estendre els braços per donar-se la mà i es van prometre que mirarien de fer una tercera reunió. La llum arribava esbiaixada a través dels arbres alts. Alguns dels israelians encara patien pel camí de tornada: i si es perdien i anaven a parar a l’Àrea A, què passaria?

–No patiu –va dir en Bassam–, veniu una estona darrere meu, us ensenyaré el camí, seguiu-me.

Els israelians van riure, nerviosos.

–Ho dic de debò. Si hi ha problemes, jo me n’encarregaré. Pitjaré el fre tres vegades. Si tombo a la dreta, vosaltres a l’esquerra.

Van passar mitja hora més prenent cafè i discutint quins noms havien de fer servir si de debò creaven una organització junts. Era difícil trobar un bon nom. Un nom amb ganxo, provocador, però alhora neutral. Que tingués sentit, però que no fos ofensiu. Combatents per la Pau. Podria funcionar. Contenia una contradicció.

Estar en combat. Lluitar per saber.

59

A la paret del restaurant hi havia fotografies de fregates que tallaven el mar com estisores.

60

Àrea A: administrada per l’Autoritat Palestina, oberta a palestins i prohibida, per la llei israeliana, a ciutadans israelians. Àrea B: administrada per l’Autoritat Palestina, amb control de seguretat compartit amb Israel, oberta a israelians i palestins. Àrea C: una àrea composta de colons israelians i sobretot de palestins rurals, administrada per Israel, que conté tots els assentaments de Cisjordània.

61

Entre el contingent israelià de l’hotel Everest hi havia el fill de vint-i-set anys d’en Rami, l’Elik Elhanan, que havia servit en una unitat de reconeixement d’elit de l’exèrcit.

A la segona reunió l’Elik va parlar de la seva difunta germana Smadar, morta en un atemptat suïcida a Jerusalem, però en Bassam no va assimilar del tot aquella història fins molts mesos després.

No feia gaires anys que el mateix Bassam havia sortit de la presó. L’Abir encara era viva. En Bassam encara no coneixia en Rami. En Rami era membre del Cercle de Pares, però en Bassam encara no.

Tota aquella confusió encara havia de passar.

62

(L’Àrea A, constituïda pels principals pobles i ciutats palestins, està encerclada, feta de pedaços i vigilada per unes quantes dotzenes de punts de control israelians, patrullada per forces de seguretat palestines però oberta, en qualsevol moment, a l’exèrcit israelià.)

(L’Àrea B està sota l’administració civil palestina i sota el control de seguretat israelià amb cooperació de la policia de l’Autoritat Palestina, de manera que les forces de seguretat palestines només operen amb permís israelià.)

(L’Àrea C, la més gran, que conté bona part dels recursos naturals de Cisjordània, està controlada per Israel, amb l’Autoritat Palestina responsable de proveir educació i serveis mèdics només als palestins, amb Israel que proveeix exclusivament la seguretat i l’administració de la població colona en més de cent assentaments il·legals, amb el noranta-nou per cent de l’àrea amb fortes restriccions o zones prohibides per a la construcció o la urbanització als residents palestins, de manera que és pràcticament impossible aconseguir un permís per a qualsevol projecte de construcció o hidràulic.)

(També hi ha les Àrees H1 i H2 a la ciutat d’Hebron de Cisjordània: el vuitanta per cent de la ciutat és administrat per l’Autoritat Palestina i l’altre vint per cent, controlat per Israel, inclou àrees només obertes a israelians i als que tinguin passaport internacional, conegudes com a carrers estèrils.)

(També hi ha la Zona E1, dotze quilòmetres quadrats de terres no urbanitzades disputades/ocupades als afores de l’annexada Jerusalem Est, llar de les tribus beduïnes i limitada pels assentaments israelians, que queda dins l’Àrea C.)

(També hi ha la Zona de Costura, la terra entre la Línia Verda i la Barrera de Separació, a Cisjordània, també coneguda com la zona tancada, també coneguda com a Terra-de-ningú, que queda totalment dins l’Àrea C, poblada sobretot per israelians que viuen en assentaments, accessible als palestins només amb permís.)

63

Més enllà de les crides immediates de perill, no se sap exactament com, ni tan sols si, les diferents espècies d’ocells es comuniquen entre elles.

64

A en Rami li agrada la sensació d’entrar al túnel quan a fora encara és fosc. És una mica reconfortant. És diferent que entrar-hi de dia, que se sent incorporat en la foscor. A aquesta hora de la matinada és gairebé el contrari: sent que entra a la llum, encara que sigui fluorescent.

La moto ronca pel carril ràpid. Posa la cinquena marxa, s’inclina una mica més cap a la màquina, els genolls tocant el dipòsit de gasolina. Dins el casc, el so dels auriculars. Els Hollies. Els Beach Boys. Els Yardbirds. Els Kinks.

Fa un matí fred, amb fresca de final d’octubre. Abaixa la mà i es corda la cremallera del respirador dels pantalons de motorista, tiba els dits dins dels guants. Res als retrovisors laterals, passa al carril més lent, mantenint el compta-revolucions constant.

Van volar els dintres de la muntanya per fer-hi un túnel d’un quilòmetre sota la supervisió d’enginyers francesos. Van portar de Nova York uns quants treballadors especialitzats en obres sota terra perquè ho supervisessin.

El túnel passa per sota de la ciutat de Beit Jala, coincidint en alguns trams amb la Via dels Patriarques, l’antiga ruta bíblica. En Rami emergeix de sota les parets fetes amb explosions a l’encara-foscor, i al cap d’uns moments passa pel gran senyal vermell –en hebreu, àrab, anglès– sense ni tan sols pensar-hi.

PROHIBIDA L’ENTRADA A CIUTADANS ISRAELIANS

El motor se’n riu una mica quan gira el pany de gas. Aquest matí farà la volta per l’exterior i agafarà un camí alternatiu, passant per les portes grogues i anant més enllà. Gens de nervis, gens de por. Hi està acostumat: fa el viatge a Beit Jala dos cops a la setmana pel cap baix.

Ha anat a molta velocitat tot el matí, però li agraden els moments en què les coses frenen fins a quasi aturar-se i pot sentir l’espai al seu voltant, tot en suspensió com en una fotografia en què ell és l’única cosa que es mou.

No deixa mai de sorprendre’s del que pot arribar a significar una frontera: la línia arbitrària dibuixada aquí, dibuixada allà, redibuixada més endavant.

Cap soldat a la vista, cap guarda fronterer, res.

La carretera puja amb una ascensió escarpada. Coneix bé la zona: la tanca de filferro espinós, els cotxes rovellats, els parabrises coberts de pols, les cases baixes, els testos penjats amb fúcsies, els jardins, les campanetes de vent fetes amb llaunes buides de gas lacrimogen, els dipòsits negres d’aigua de les teulades dels blocs de pisos.

Abans, fa temps, era molt més fàcil anar per aquestes carreteres. Fins i tot en les èpoques dolentes. No hi havia carreteres de circumval·lació, ni permisos, ni muralles, ni camins no autoritzats, ni barricades tot d’un plegat. Anaves i tornaves. O no. Ara és un embolic d’asfalt, ciment, fanals. Murs. Controls de carretera. Barricades. Barreres. Llums estroboscòpics. Sensors de moviment. Codis electrònics.

No se sorprèn de veure els tres nois palestins de cabells foscos que semblen una aparició sorgida de terra. El primer salta una secció de ciment trencat i posa un peu en un neumàtic del voral de la carretera, com si el volgués fer servir de trampolí. El noi és prim i enèrgic. Els altres són més grans, més lents, més cautelosos; es queden a un costat de la carretera. Cinquanta metres, trenta metres, vint, deu, fins que en Rami pràcticament és al costat del primer noi. Afluixa l’accelerador i hi acosta la moto, toca el clàxon alhora que sent el bufeteig de les sandàlies del noi.

Peus foscos de planta blanca. Una cicatriu llarga a la part de darrere del tou de la cama. Samarreta de ratlles blaves i blanques. De l’edat de l’Smadar. Més jove, encara.

Les cames del nen es mouen com pistons. El pit tiba sota el petit logo de la samarreta. Els músculs del coll es tensen. El noi somriu, un desplegament de dents blanques. La carretera continua pujant. Just sota un fanal gris –la bombeta groga encara fa llum en la matinada– el noi fa un crit fort i llavors s’atura de cop, alça els braços, es gira, salta una barricada de formigó.

Als retrovisors, els altres dos nois es fonen en les runes de la carretera.

En Rami no sap si ha sigut l’esforç de la correguda, la placa de matrícula groga o la visió de l’adhesiu de la part davantera esquerra de la moto – רבדנש דע רמגיי אל הז – el que ha fet que el noi s’aturés tan bruscament.

65

רבדנש דע רמגיי אל הז

No s’acabarà fins que parlem.

66

Torna a posar la tercera per adaptar-se a la pujada.

Més amunt hi ha l’estació d’anellament d’ocells de Talitha Kumi, els carrers costeruts, els murs de pedra, el centre de la ciutat, les esglésies cristianes, la iconografia acurada, les teulades de xapa, les cases altes de calcària amb vistes a la vall frondosa, l’hospital, el monestir, els petits camps de llum i foscor travessant veloçment la vinya, tots els àtoms del dia imminent desplegant-se davant seu.

Avui, com la majoria de dies, només un altre dia: reunió amb un grup internacional –set o vuit persones, li han dit– al monestir de Cremisan.

Tomba la cantonada al capdamunt del carrer Manger.

67

Lluny, sobre Jerusalem, s’eleva el dirigible.

68

Un diumenge, fa un any, va seguir el dirigible durant un parell d’hores, vigilant-lo, la màquina, l’home, mirant de trobar un patró en els moviments.

Va anar de cantonada a cantonada, de senyal indicador a senyal indicador, i cap al camp, i llavors va aparcar la moto al mirador de la muntanya Scopus, es va asseure al mur baix de pedra, es va fer visera amb la mà sobre els ulls i va mirar amunt per seguir el curs del dirigible en el blau. Un amic li havia dit que era una màquina del temps, que mesurava els nivells d’humitat i controlava la qualitat de l’aire. Sempre hi havia una corroboració de la veritat. I, en la veritat, quants sensors? Quantes càmeres? Quants ulls al cel mirant avall?

A en Rami sovint li semblava que dintre seu hi havia nou o deu israelians barallant-se. El conflictiu. L’avergonyit. L’enamorat. L’afligit. El que es meravellava de l’invent del dirigible. El que sabia que el dirigible vigilava. El que vigilava el dirigible. El que volia que l’observessin. L’anarquista. El dissident. El que estava tip i cuit de tant de veure.

Quin mareig, traginar tantes complicacions, ser tantes persones alhora. Què els havia de dir, als seus nois, quan anaven a fer el servei militar? Què li havia de dir, a la Nurit, quan ella li ensenyava els llibres de text? Què li havia de dir, a en Bassam, quan el paraven als controls? Què havia de sentir cada vegada que obria un diari? Què havia de pensar quan sonaven les sirenes el Dia del Record? Què s’havia de preguntar quan passava pel costat d’un home amb kufia? Què havia de sentir quan els seus fills havien de pujar en un autobús? Què havia de pensar si el taxista tenia accent? De què s’havia de preocupar quan començaven les notícies? Quina nova atrocitat hi havia a l’horitzó? Quina mena de càstig li deparava el futur? Què li havia de dir a l’Smadari? Com és, estar mort, princesa? M’ho pots explicar? M’agradaria?

Més avall, al vessant, una colla de nois vagarejaven asseguts sobre esvelts cavalls àrabs. Els nois portaven pantalons d’un blanc immaculat. Els cavalls avançaven movent els músculs sota els nois. En Rami tenia ganes de poder-hi anar, d’acostar-s’hi, de dir-los alguna cosa. Però els nois ja sabien qui era per la placa de la matrícula, què era, només per la manera de comportar-se. També ho sabrien pel seu accent, encara que els parlés en àrab. Un vell amb moto. De pell blanca, pàl·lida. De cara oberta. De por amagada. Els ho hauria d’anar a dir. M’hi hauria d’arribar i mirar-los de dret als ulls. Es deia Smadar. Raïm de la vinya. Nedadora. També ballarina. Era així d’alta. S’acabava de tallar els cabells. Tenia les dents lleugerament mal posades. Era a començament de curs. Havia sortit a comprar llibres. Jo anava amb cotxe a l’aeroport quan vaig sentir la notícia. No la trobaven. Ho sabíem. La meva dona i jo. Ho sabíem. Vam anar de l’hospital a la comissaria, i altre cop a l’hospital. No us podeu imaginar què és, això. Una porta després de l’altra. Després al dipòsit de cadàvers. L’olor d’antisèptic. Va ser terrible. La van treure lliscant sobre una safata de metall. Una safata de metall fred. Hi era ella. De la vostra edat. No pas més gran. Ni més petita. Siguem sincers, nois. La notícia us hauria encantat. Ho hauríeu celebrat. Hauríeu fet crits d’entusiasme. I jo, abans, també hauria fet crits d’entusiasme per la vostra mort. I per la del vostre pare. I per la del pare del vostre pare. Escolteu-me. Ho reconec. No ho nego. Abans, fa molt de temps. Què en penseu? En quina mena de món vivim? Mireu amunt. Ens vigila, a tots plegats. Mireu. Mireu. Allà dalt.

Al cap d’una estona el dirigible va començar a fer més pressió sobre seu, com una mà lleugera sobre el pit, i la pressió era cada vegada més forta, fins que l’única cosa que volia fer en Rami era trobar un lloc des d’on no el poguessin veure. Li passava sovint, això. El desig d’esfumar-se. Fer-ho desaparèixer tot amb un sol gest suau. Esborrar-ho tot. Tabula rasa. No és la meva guerra. No és el meu Israel.

Ensenyeu-m’ho, doncs. Convenceu-me. Feu recular la roca. Feu tornar l’Smadar. Tota sencera. Torneu-me-la, restaurada, bonica, amb els mateixos ulls foscos. És l’únic que demano. És demanar massa? No gemegaré més, no ploraré, no em queixaré. Una sutura celestial és tot el que demano. I torneu-nos l’Abir, també, per en Bassam, per mi, per la Salwa, per l’Areen, per la Hiba, per la Nurit, per tots nosaltres. I ja que hi sou posats, torneu-nos la Sivan i l’Ahuva i la Dalia i la Yamina i la Lilly i la Yael i la Shulamit i la Khalila i la Sabah i la Sahava i la Rivka i la Yasmine i la Sarah i la Inaam i l’Ayala i la Sharon i la Talia i la Rashida i la Rachel i la Nina i la Mariam i la Tamara i la Zuhal i la Riva i totes les altres sota aquest sol de justícia. És demanar massa? És massa?

Sentia galopar la moto sota seu quan tornava a casa i quan es va asseure al despatx va tirar les cortines i va reordenar les fotografies de l’escriptori.