Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 4

69

Smadar. Del Càntic de Salomó. Vinya. Flor que es desclou.

70

Abir. De l’àrab antic. Perfum. Fragància de flor.

71

Només l’han fet parar una vegada, anant amb moto. Havia sentit que la carretera alternativa des de Cisjordània estava tancada, però era el camí més fàcil i més ràpid per tornar a casa. La pluja martellejava esbiaixada, a bots i barrals. Es va arriscar. Què era el pitjor que li podia passar? Que l’aturessin? Que l’interroguessin? Que el fessin recular?

Tenia, ho sabia –encara a la seva edat–, una rialla múrria, les galtes molsudes, la mirada clara i benèvola. Es va asseure ben inclinat i va accelerar. La moto va espargir una esquitxada de gotes al seu darrere.

De cop, un focus li va projectar un raig de por espinada avall. Va reduir la marxa, va redreçar l’esquena sobre el seient de la moto. El retrovisor estava borrós per les gotes de pluja. La llum del focus l’envoltava. Va frenar en una bassa de llum. La roda posterior va derrapar una mica en la pluja oliosa.

Un udol es va insinuar en la nit. El guarda tremolava quan corria sota el xàfec. La llum estava travessada per llances platejades de pluja. El guarda va apuntar el fusell al casc d’en Rami. En Rami va alçar les mans a poc a poc, va obrir la visera, el va saludar en hebreu, Xalom aleikhem, xalom, amb el seu accent espès, li va ensenyar el carnet d’identitat israelià, li va dir que vivia a Jerusalem i que tornava a casa.

–La carretera està tancada.

–I què vol que faci? Tornar allà?

Va caure una gota del canó del fusell del soldat: Torni, sí, reculi, de seguida, aquesta carretera no està autoritzada.

La fatiga s’havia escampat pels ossos d’en Rami. Volia ser a casa amb la Nurit, a la seva butaca còmoda, una flassada a la falda, la vida senzilla, les mundanitats corrents, el dolor íntim, i no aquesta pluja desemparada, aquest control de carretera, aquest fred, aquest fusell tremolós.

Es va alçar més la visera: M’he confós, m’he perdut, i em vol fer tornar allà? Quina bogeria! Miri el meu carnet. Soc jueu. M’he perdut. Perdut! Per què coi vol que reculi?

El fusell del noi avançava i retrocedia bruscament.

–Reculi.

–Que està boig? Es pensa que em vull morir? M’he perdut, m’he equivocat de camí i prou.

–Li dic que està tancada.

–Digui’m una cosa.

–Què?

–Quin jueu que estigués bé del cap voldria anar a Cisjordània?

L’expressió del noi era de desconcert. En Rami va engrapar l’accelerador, va donar gas al motor.

–Endavant, habibi, mata’m, si vols, però jo torno a casa.

Va veure augmentar l’esquerda d’una falla al front del noi, un petit terratrèmol de confusió mentre en Rami s’abaixava la visera, encenia els intermitents i s’allunyava, amb tot el cos confabulat amb la moto, sense deixar de pensar ni un moment en el fusell que l’apuntava, en una bala que li encertava el sacre.

72

L’endemà, al despatx del Cercle de Pares, quan va començar a explicar a en Bassam l’anècdota del control, es va aturar en sec quan va recordar la sabata blava lluent volant enlaire i la bala entrant per darrere al crani de l’Abir. Li van passar les ganes d’explicar la història del vespre anterior.

73

A la botiguera li deien Nisha la Vella, tot i que només tenia trenta-quatre anys. Havia sentit les explosions. Una, dues, tres, quatre. Un escarritx de rodes. Durant un moment hi va haver silenci. No va treure les mans del llarg taulell de fusta. Llavors van començar els crits, els xiscles aguts de la canalla, sobretot de les nenes, un senyal insòlit: les nenes normalment eren silencioses. La Nisha va agafar les claus de la màquina registradora.

A fora, una commoció. Una nena a terra. Faldilla blava. Brusa blanca de cotó amb coll. Un peu sense sabata. La Nisha es va agenollar. Sabia com se deia aquella nena. Es va encorbar per prendre-li el pols.

–Desperta’t, Abir, desperta’t.

Se sentien xiscles. Una munió de gent es va apinyar al voltant de la nena. Estava inconscient. Homes i dones teclejaven als seus telèfons esperant un senyal. Va córrer la veu que els soldats havien aturat el trànsit al final de carrer. No deixaven passar cap vehicle: ni ambulàncies, ni la policia, ni els paramèdics.

–Desperta’t, desperta’t.

Passaven els minuts. Una mestra jove va travessar la rotonda, gemegant. Un taxi tronat s’hi va acostar. El jove taxista movia els braços. La canalla xisclava des de les portes de l’escola.

La Nisha va ajudar a recollir l’Abir de terra i a posar-la, feta un farcell, al seient de darrere del taxi. Ella es va encabir a l’espai entre els seients de davant i el de darrere per vigilar que la nena no rodolés endavant. El conductor va mirar per sobre de la seva espatlla i el taxi va engegar, a batzegades. Algú va tirar la sabata perduda al seient de darrere. La Nisha la va posar al peu de l’Abir. Va sentir l’escalfor dels dits. En aquell moment va saber que no oblidaria mai la inesperada escalfor de la carn.

El taxi va travessar el mercat a tota pastilla. Ja corria la notícia per Anata i Xuafat. Es van fer crides des de les mesquites, els balcons, els carrers laterals. La canalla sortia dels carrerons i corria cap a l’escola. El taxista només frenava a les bandes rugoses. A l’altre costat del mercat hi havia molt de trànsit. Va deixar la mà posada sobre el clàxon. Els cotxes del voltant es van afegir a la simfonia infernal.

La Nisha anava asseguda a terra, sota l’Abir, amb els braços enlaire, aguantant el cap de la nena. L’Abir parpellejava. No emetia cap so. Tenia el pols lent i irregular. La Nisha li va tornar a tocar els dits del peu. S’havien refredat.

Els vidres de les finestres del taxi estaven abaixats. A fora, altaveus. Es desplegaven banderes. Hi hauria disturbis. El cotxe avançava a sotracs. El taxista va invocar el nom d’Al·là. El tumult retrunyia a les orelles de la Nisha.

L’edifici de l’hospital era baix i brut. Un equip els esperava als esglaons de l’entrada. La Nisha va deixar anar una mà del cap de l’Abir i va obrir la porta de darrere abans que el taxi s’hagués aturat. Algú va cridar demanant una llitera. Els esglaons de l’entrada de l’hospital eren un caos.

La Nisha va veure desaparèixer la llitera en un pantà de bates blanques. Era una època de mortalles petites: n’havia vist moltes transportades pel carrer.

Tot d’un plegat se li va acudir que no havia pensat a tancar la porta de la botiga. Es va posar el braç davant dels ulls i va plorar.

74

Les càmeres del dirigible giraven amb control remot i els objectius feien esclats de llum. Ja hi havia helicòpters fent cercles sobre Anata.

75

A baix, els d’Al-Shabab tiraven pedres. Anaven a parar als terrats, rebotaven contra els pals de l’electricitat, repicaven contra els dipòsits d’aigua.

76

El dia que van matar l’Smadar, les càmeres de televisió van arribar abans que els paramèdics del ZAKA.

En Rami va veure una part del material d’arxiu al cap d’uns quants anys en un documental: el restaurant a l’aire lliure, la llum de la tarda, els cossos bellugant-se, les cadires tombades, les potes de les taules, els fanals destrossats, les estovalles esquitxades, el tors d’un dels atacants suïcides segat com una estàtua grega al mig del carrer.

Fins i tot sentir-ho amb els ulls tancats era insuportable: la corredissa dels passos, les sirenes.

Després de la projecció, es va adonar que havia entrellaçat les mans tan fort que s’havia fet sang amb les ungles.

El que volia que fessin els realitzadors del documental era immergir-se dins del temps i rebobinar-lo, capgirar la cronologia, fer-la recular i canalitzar-la en una direcció completament diferent –com en un conte de Borges–, de manera que la llum fos més resplendent, i les cadires estiguessin dretes, i el carrer endreçat, el restaurant intacte i l’Smadar, de sobte, tornés a caminar, amb els cabells curts, el pírcing al nas, de bracet amb les seves amigues de l’escola, tranquil·lament per davant del restaurant, compartint un Walkman, sentint l’olor penetrant del cafè als narius, atrapada en la banalitat de no preocupar-se pel que passaria.

77

El cel era d’un blau radiant. Al carrer empedrat hi havia una munió de gent que feia les compres de setembre. Sortia música d’un altaveu amb pantalla de ràfia. Les explosions van interceptar el sistema de so. El silenci posterior va ser estrany, un interval d’atordiment, fins que el carrer va esclatar en xiscles.

78

En arameu, Talitha Kumi vol dir: Alça’t, noieta, alça’t.

79

Els atacants anaven vestits de dona, amb els cinturons d’explosius lligats al voltant de la panxa. S’havien afaitat meticulosament i portaven mocadors al cap que els tapaven la cara.

Tots eren del poble d’Assira al-Shamaliya, de Cisjordània. Era la primera vegada que, dos d’ells, anaven a Jerusalem.

80

Jorge Luis Borges, a principis dels setanta, quan anava per Jerusalem amb guies, va dir que no havia vist mai cap ciutat amb una llum tan neta i abrusadora. Picava les llambordes i les parets dels edificis per calcular com devien ser de velles aquelles pedres.

Deia que aquelles pedres eren rosades com la carn.

Li agradava caminar pels barris palestins, voltar pels socs on, com a rondallaire cec, el tractaven amb una reverència especial. Sempre hi havia hagut una tradició de cecs entre els àrabs. L’imam del mercat. Abdullah ibn Umm Maktum. Al-Ma’arri. Els que eren basir veien dins del cor i del pensament. Les seves maneres de veure-hi, les seves maneres de narrar.

Colles de joves seguien Borges amb les mans al darrere, esperant una oportunitat per parlar amb el famós escriptor argentí, el rawi. Portava una americana grisa, camisa i corbata, fins i tot amb aquella calor. Li havien donat un fes vermell com a regal de benvinguda. Portava aquell casquet sense cap vergonya.

Quan s’aturava, la multitud que el seguia s’aturava amb ell. Es delectava en els sons dels carrerons, en l’aleteig de la roba estesa, en les baixades en picat dels coloms, en els rastres de fantasmes. Li agradaven especialment les botigues de quincalla de la Ciutat Vella; agafava amulets de les safates i improvisava relats només a partir del tacte d’aquells objectes.

Borges s’asseia a prendre cafè en locals petits, entre el fum i el bombolleig dels narguils, i parava atenció a les antigues rondalles d’aloses i elefants, de carrers tortuosos que no s’acabaven mai, de columnes que contenien tots els sons de l’univers, de corsers voladors, de mercats mítics on només s’hi venien pergamins amb poemes que es podien desplegar infinitament.

81

Estar amb tu, i no estar amb tu, és l’única manera que tinc de mesurar el temps.

– Borges –

82

La Sivan Zarka, de catorze anys, va volar enlaire al costat de l’Smadar. Els seus pares eren francesos: havia viscut a Algèria. Feia poc que s’havien traslladat a Jerusalem, i la Sivan anava a l’institut de secundària de Rehavia amb l’Smadar. La Yael Botvin també tenia catorze anys. Acabava de començar el novè curs a l’Acadèmia Israeliana d’Arts i Ciència. Havia fet l’ali๠des de Los Angeles amb els seus pares feia vuit anys. En Rami Kozashvili tenia vint anys. Feia de dependent al mercat Mahane Yehuda, on venia roba esportiva. Havia emigrat de Geòrgia, de la Unió Soviètica. L’Eliahu Markowitz, administratiu, bon lector i pacifista, tenia quaranta-dos anys. La seva família provenia de la costa del mar Negre de Romania.

83

Fer l’alià: ascendir.

84

En Markowitz dinava en un restaurant a l’aire lliure amb el seu fill d’onze anys. El noi va sortir disparat enlaire cap enrere, però una palmera que hi havia en un test davant de l’aparador va esmorteir la caiguda.

85

Sovint, va pensar en Rami, les coses corrents ens poden salvar.

86

Quan en Rami va tornar de la guerra del Yom Kippur –cabells llargs, ulls blaus, exhaust– va començar a treballar com a dissenyador gràfic, i feia pòsters per a l’esquerra, per a la dreta i també per al centre. Era un inconformista. Tant se li’n donava. Si volien por, els donava por. Si volien glamur, els donava glamur. Controvèrsia, nacionalisme, pessimisme..., el que volguessin. També sensibleria: cap problema, era fàcil preparar-los un ram de collonades. Un puny alçat pel nou Israel. Una frontera en expansió, del Nil a l’Èufrates. Un nen amb els ulls molt oberts. Una mirada sinistra. Un colom ferit. Una cama llarga i elegant. Qualsevol cosa. Que sigui subtil, que sigui cru, que sigui descarat, a ell tant li feia, no tenia ideologia política. No devia lleialtat a cap partit. No estava alineat amb res segur. Tenir una casa, una família, que no el molestessin: una vida israeliana, vet aquí el que volia. Una bona feina, una hipoteca, un carrer segur, amb arbres, i res de picades a la porta, res de trucades telefòniques a mitjanit. El que volia era ser espectacularment banal. Com a molt, haver de fer cua una bona estona a la parada de falàfel, que et tornessin menys canvi del compte a la formatgeria, un error del carter. En Rami feia el que sabia fer més bé: dibuixar, fer eslògans, provocar amb el llapis i el pinzell. Va engegar una empresa pròpia. Publicitat i disseny gràfic. Li encantava ferir susceptibilitats. Agradava gairebé a tothom –i dels altres, se’n fotia; era un pallasso, un bromista, estava al marge. Va conèixer la Nurit: era una bellesa. Passional. Pèl-roja. Liberal. Tant se li’n donava què pensaven els altres. Llesta com una mustela. De bona família. Filla d’un general, una pionera, original, d’una estirp antiga. Prenia l’oxigen de l’aire. Ell era més tosc, més en brut, més de classe obrera, però a ella li agradava el seu encant, el seu enginy, la seva habilitat per encendre les paraules. Era temerari. La feia riure. No la pensava deixar escapar. Ella tenia intel·ligència i ell, instint. La va festejar, li va escriure cartes, li va fer dibuixos. Ella era pacifista. Ell li va enviar roses vermelles. Ella les va voler canviar per blanques. Ell estava encaterinat. Havia servit a l’exèrcit com a mecànic de tancs. Va arreglar el cotxe del pare d’ella. El general va donar el consentiment. Es van casar a casa de la Nurit. Un rabí va celebrar la cerimònia. Van trencar la copa junts. I els crits de Mazal tov van ressonar per tota la casa. Van fer divuit minuts de yikhud,² era la tradició, per què no? Van passar els anys. Van tenir fills: un dos tres quatre. Preciosos. Uns mocosos. Una mica salvatges, tots plegats. Especialment l’Smadar. Una bola d’energia, una mena de lupa: tot allò que enfocava, ho cremava. Els nens, també –l’Elik, en Guy, en Yigal–, tots tres tenien els ulls de la mare. Ulls de tigre, els deia ell, una expressió que tenia a veure amb un poema anglès que no recordava gaire. Van ser uns anys extraordinaris. En Rami era perspicaç. Enginyós. Una mica mordaç quan convenia. Coneixia polítics, artistes, periodistes. El convidaven a festes. Jerusalem. Tel-Aviv. Haifa. Era bromista. Es va aficionar a les motos. Es va comprar una caçadora de cuiro. Tornava a casa amb vestits i fulards de colors per a la Nurit. Ella reia del seu mal gust i li feia un petó. Ella es va deixar anar els cabells. A les festes la sentia parlar amb els seus amics professors. Ocupació aquí, Ocupació allà. Ah, la meva dona, liberal, una bellesa. Ella escrivia articles. No es reprimia. Deia el que volia. Això l’engrescava, a ell. El posava a cent. Tenia els pulmons a punt d’explotar. Hi havia més guerres, sí, però sempre n’hi havia, de guerres, oi? Eren a Israel, al capdavall, sempre hi hauria una altra guerra, era el preu que s’havia de pagar. Fos com fos, ell era capaç de fluir entre tot allò, un ull obert, tots dos tancats. Estar alerta, aquesta era l’expressió. Estar alerta. Coneixia les rutines, encara que no li agradessin. Vigilar per si hi ha una cara fosca a l’autobús. Saber sempre on és la sortida. Si tens un autobús àrab al costat entre el trànsit, pregar perquè el semàfor no es posi vermell. Mesurar la cadència de l’accent. Fixar-se en les samarretes barates i en els xandalls. Un cop d’ull ràpid per si hi ha pols a les sabates. Ell no tenia prejudicis, deia; era com tothom; era lògic, era pràctic, senzillament volia estar tranquil, que no el molestessin. Llegia el diari, deia, per poder ignorar les notícies. Era l’única manera de tirar endavant. No volia que l’immobilitzessin. Volia mantenir la llibertat. Podia discutir amb qualsevol, en qualsevol moment, en qualsevol cantonada. Era israelià, al capdavall: podia discutir amb ell mateix, si convenia. Tot girava al voltant de l’apetència. Li va sortir papada, omplia el pit de les camises. No brandava banderes, però com tothom, el Dia del Record es quedava completament immòbil. Vivia de la feina. Li anava bé. Cobrava uns bons honoraris. Els va doblar, els va triplicar. Com més cobrava, més feina tenia. Se sorprenia quan li donaven premis. Decantadors de plata. Bols de vidre tallat. Trofeus. Omplien els prestatges de casa. La meitat de les tanques publicitàries de Jerusalem les havia dissenyat ell. El telèfon no parava de sonar. La canalla es feia gran. Els nois estaven plens de vitalitat. L’Smadar era una pistola, una traca. Li encantava córrer per casa. Ballava sobre la taula. Feia la roda al jardí. Es pelava els genolls. D’un cop, es va trencar una dent. Coses de nenes. El temps passava. Títols de batxillerat a l’institut. Teatre. I llavors va arribar el servei militar –a la Nurit no li agradava, però l’Elik, el gran, el va fer de tota manera. Es va enllustrar les botes i feia giravoltar la boina sobre el dit. Era la cosa més apropiada. Refusar-se a fer el servei militar era aïllar-se. Aïllar-se era perdre. Perdre era antiisraelià. Era el deure, pur i dur. En Rami ho reconeixia: ell l’havia fet i els seus fills el farien, i finalment la seva filla també. En Rami va fer fotos a l’Smadar vestida amb l’uniforme de militar de l’avi i la boina vermella del seu germà al cap, i van riure quan feia el pas de l’oca per la sala.

Al cap d’uns quants anys, ell descriuria aquella època com la seva vida en una bombolla, els anys de camisa descordada, de personatge d’una cançó de Talking Heads.

87

El so de les rodetes a la safata de metall fred. El so de la funda de plàstic de les sabates lliscant al terra de rajoles. La remor suau de la porta del frigorífic que es tanca hermèticament darrere seu. El dipòsit de cadàvers, després, silenciós quan en Rami el travessava.

88

And you may ask yourself, What is that beautiful house?

And you may ask yourself, Where does that highway go to?

And you may ask yourself, Am I right, am I wrong?

And you may say to yourself, my God, what have I done? ³

89

Durant els primers anys després de l’atemptat, a en Rami el preocupava repetir-se. De vegades havia d’explicar la història de l’Smadar dues o tres vegades en un mateix dia. Una vegada al matí, a l’escola. Una altra a la tarda, al despatx del Cercle de Pares. Una altra vegada a la nit, en una sinagoga o en un centre cívic o en una mesquita. Als pastors. Imams. Rabins. Periodistes. Càmeres. Col·legials. Senadors. Visitants de Suècia, Mèxic, Azerbaidjan. Als afligits de Veneçuela, Mali, la Xina, Indonèsia, Ruanda, que anaven a visitar els llocs sagrats.

Una vegada –al principi, abans que es permetés sentir-se còmode en la repetició–, es va trobar fent una pausa a la meitat d’una frase, preguntant-se si havia dit el mateix dues vegades en el lapse de no gaires minuts, no només una repetició general, sinó exactament les mateixes paraules una després de l’altra, amb la mateixa entonació, les mateixes expressions facials, com si potser hagués reduït la història a una cosa mecànica, a un ritme quotidià. El molestava pensar que els que l’escoltaven el poguessin veure com una bobina espatllada, atrapat en la monotonia del seu dolor.

Després s’adonava que s’havia deixat trossos del que de debò volia dir.

L’omplia de por la idea que pogués semblar fals, teatral, assajat. Com si la seva història fos un producte, un anunci destinat a la repetició. Sentia que se li escalfava la cara. Li suaven els palmells. La segona o la tercera vegada que l’explicava un mateix dia, es trobava pessigant-se la pell del braç per despertar-se, per assegurar-se que no tornava a trepitjar un territori fressat. Em dic Rami Elhanan. Soc el pare de l’Smadar. Soc jerosolimità de setena generació.

Es preguntava com s’ho feien, els actors. Repetir la mateixa cosa amb tot el sentit, una funció rere l’altra. Quina mena de disciplina calia? Un cop al dia. Dos, els dies que hi havia matinal. Com s’ho feien, perquè aquella repetició inacabable continués transmetent sentit? Com la podien mantenir viva?

Però, a mesura que ho continuava fent –com més la història prenia una forma singular–, més començava a adonar-se que no tenia importància. Sabia que en la cursa d’un actor sempre hi havia un final, però que per a ell no hi havia final. No queia mai el teló. No hi havia aplaudiments. No hi havia l’apoteosi final. No se n’anava per la sortida d’artistes, amb l’abric posat, el coll alçat. No hi havia un carreró amb els fanals encesos. No hi havia pluja caient al carrer gris empedrat. No hi havia ressenya al diari l’endemà. No hi havia adulacions dels llepaculs.

Va començar a entendre que no es tractava d’una funció. Allò seu era un començament sense final. No tenia res de teatral, allò. En podia fer el cel o l’infern que volgués. Es va installar en la repetició: era la seva benaurança i el seu malefici.

Parlava amb acadèmics, amb artistes, amb col·legials, amb israelians, amb palestins, amb alemanys, amb xinesos, amb qui el volgués escoltar. Grups de cristians. Científics suecs. Delegacions de la policia de Sud-àfrica. El país estava escrit, els explicava, en un paper diminut. Israel cabria dins de Nova Jersey. Cisjordània era més petit que Delaware. Es podrien ficar quatre Gazes, amb calçador, dins de Londres. Si posem cent Israels a dins de l’Argentina encara quedaria espai per a la pampa. Israel i Palestina junts feien una cinquena part de la mida d’Illinois. Era infinitesimal, sí, però alguna cosa bategava en el seu nucli, alguna cosa sòbria, original, nuclear: li agradava aquesta paraula, nuclear. Els àtoms de la seva història s’empenyien els uns als altres. La força del que volia dir. Hi havia moments en què se sentia fora de si mateix, surant, observant-se, però tant se valia: llavors connectava amb les paraules, les pronunciava amb un propòsit. Volia despertar del son els seus oients. Veure’ls sacsejats. Per una mil·lèsima de segon. Veure un ull obert. O una cella alçada. Amb això en tenia prou. Una esquerda a la paret, deia. Una clivella de dubte. Qualsevol cosa.

Quan parlava tornava a veure l’Smadar. La seva cara oval. Els ulls marrons. La rialleta girant el cap enrere. En un jardí. A Jerusalem. Amb una cinta blanca als cabells.