Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 5
90
Aviat es van trobar, a la pràctica, cada dia. Més que la seva feina anterior, allò es va convertir en la seva feina: explicar la història del que els havia passat a les seves filles. En Rami va passar les regnes al seu soci de l’empresa de disseny gràfic. En Bassam va reduir les hores de treball al Ministeri d’Esports i als Arxius Palestins. Tots dos van començar a treballar oficialment al Cercle de Pares. Se’ls pagava un sou que els permetia viure. Viatjaven sempre que podien. Coneixien filantrops. Feien conferències en fundacions. Sopaven amb diplomàtics. Parlaven en acadèmies militars. Traginaven les seves històries amb ells.
Tant se valia que repetissin les mateixes paraules una vegada i una altra. Sabien que la gent amb qui parlaven les sentien per primer cop: al començament dels seus alfabets.
91
En Rami de vegades se sorprenia del fet que pogués arribar tan endins que descobrís noves maneres de dir la mateixa cosa. Sabia que feia que l’Smadar fos contínuament present. Allò li introduïa alguna cosa esmolada i ardent a la caixa toràcica i l’esquinçava i l’obria encara més.
Un parell de vegades, durant els discursos, va mirar per veure la cara de sorpresa d’en Bassam, com si la nova frase també l’hagués obert a ell en canal.
92
La força de l’ona expansiva del carrer Ben Yehuda la va llançar enlaire.
93
De vegades em sembla que va agafar un ascensor cap al cel.
94
Encara sento lliscar les rodes d’aquella safata de metall fred.
95
La física li va robar el vol.
96
En Bassam mantenia unes quantes peces a flor d’aigua mentalment, en comprovava la mida, les reordenava, hi saltava al voltant, feia malabars amb elles, en trencava la linealitat.
Li agradava que el grup se sentís còmode. Vaig passar set anys a la presó i després em vaig casar. Voleu que us parli d’ocupació? Imagineu-vos sis criatures en dues habitacions. Ei, algú que estigués bé del cap donaria la feina de vigilant a un coix?
Al principi el grup no sabia com prendre’s els acudits. Es movien, nerviosos, miraven a una altra banda. Però hi havia alguna cosa magnètica, en ell, i a poc a poc els tornava a atreure. Soc l’únic que ha anat a Anglaterra, deia, i que li ha agradat el clima.
Tenia un accent marcat. Les paraules li rodolaven dins la boca. Però parlava suament, amb musicalitat. Citava versos: Rumi, Yeats, Darwish. Tant se valia si interrompia la història de tant en tant: per a ell era més una cançó que una història, volia arribar al ritme profund.
97
L’estructura òssia de la base de la tràquea –la siringe– és vital per a l’òrgan de fonació dels ocells. Amb la bossa d’aire que l’envolta, la siringe ressona amb les ones sonores creades per les membranes a través de les quals l’ocell fa passar l’aire. El to de la cançó es crea quan l’ocell canvia la tensió en les membranes. Controla el volum amb la força de l’exhalació.
L’ocell pot controlar dos costats de la tràquea independentment, de manera que algunes espècies poden produir dues notes diferents alhora.
98
A la nit, en Rami llegia a l’Smadar una versió infantil de Les mil i una nits en hebreu.
La nena parpellejava mentre l’escoltava. Simbad el mariner. Julnar la marina. Alí Babà i els quaranta lladres. Aladí i la llàntia meravellosa.
L’Smadar sempre es despertava, aparentment, a tres quartes parts del conte.
99
Diuen que alguns ocells s’adormen en ple vol. Ho fan en breus intervals de deu segons, normalment quan ja s’ha fet fosc. L’ocell pot desconnectar un costat del cervell per descansar, mentre l’altre costat continua la vigilància rítmica per evitar la topada amb un altre ocell i estar alerta per si s’acosta un depredador.
100
Una fregata pot estar en l’aire durant dos mesos seguits sense tocar terra ni aigua.
101
Una tarda, en un soc del carrer Al-Zahra, Borges va dir als que l’escoltaven que Les mil i una nits es podia comparar a la creació d’una catedral o d’una bella mesquita, i potser fins i tot era una obra més esplèndida, ja que, a diferència de la catedral o la mesquita, cap dels seus autors o creadors –els autèntics constructors– eren conscients del fet que estaven contribuint a la construcció d’un llibre. Havien recollit els contes en èpoques diferents, en una munió de llocs, Bagdad, Damasc, Egipte, els Balcans, l’Índia, el Tibet, i també de diferents fonts, dels Jatakes i dels Katha Sarit Sagara, i després els havien repetit, refinat, traduït, primer al francès, després a l’anglès; havien sofert més canvis i havien passat de generació en generació, de manera que ara també formaven part d’una altra tradició.
Les històries existien individualment, al principi, va dir Borges, i després s’havien ajuntat, i s’havien reforçat les unes a les altres, una catedral interminable, una mesquita sempre en expansió, un tot arreu atzarós.
Era el que Borges anomenava una infidelitat creativa. El temps apareixia dins del temps, que apareixia dins d’un altre temps.
Deia que aquest llibre era tan extens i inexhaurible que ni tan sols era necessari haver-lo llegit, perquè ja formava part, intricadament, de la memòria inconscient de la humanitat.
102
Tenien un lligam tan fort que, al cap d’un temps, a en Rami li va semblar que cada un podia acabar la història de l’altre.
Em dic Bassam Aramin. Em dic Rami Elhanan. Soc el pare de l’Abir. Soc el pare de l’Smadar. Soc jerosolimità de setena generació. Vaig néixer en una cova a prop d’Hebron.
Paraula a paraula, pausa a pausa, respir a respir.
103
Els tràmits per al funeral de l’Smadar es van fer immediatament. Trucades per telèfon. Correus electrònics. Telegrames.
La llei jueva exigeix que el cadàver s’enterri tan aviat com sigui possible, complet, amb tots els membres i òrgans: es considera que l’ànima està convulsa fins que no és sota terra.
104
La llei musulmana també, tot i que al principi la policia no va tornar el cadàver dels tres atacants a les famílies.
Van estar durant anys emmagatzemats en bosses de plàstic al refrigerador hermètic d’una cambra cuirassada del dipòsit de cadàvers de Jerusalem.
105
Alguns petits fragments del sostre de la Capella Sixtina s’han deixat intactes expressament perquè les futures generacions puguin entendre les capes de restauració.
Ja a mitjan segle setze, van començar a sortir dipòsits de salnitre per les esquerdes del sostre. Es van anar acumulant i el salnitre es va començar a escampar per la pintura: dipòsits cristal·lins que semblaven pedretes.
L’artista italià Simone Lagi –amb l’esperança d’evitar la desintegració dels murals– va passar bona part de la seva vida netejant aquelles acumulacions amb roba suau de lli i bocins de pa moll.
Les àrees intactes del sostre demostren què hauria pogut passar si no s’hagués intervingut en la capella.
106
L’alquimista sirià del segle tretze Hasan al-Rammah va descriure el procés de fabricació de la pólvora: es bullia el salnitre i es barrejava amb cendra de fusta per fer nitrat de potassi, que després s’assecava i es mesclava per fer-ne un explosiu. En àrab, de la pólvora en deien «neu xinesa».
107
Al segle nou, els xinesos van crear accidentalment aquesta barreja explosiva –75 parts de salnitre, 15 parts de carbó, 10 parts de sulfur– quan buscaven l’elixir de la vida.
108
Van morir set persones més al carrer Ben Yehuda. Molta més gent va caure a terra, ferida. Les sirenes projectaven esclats verds i blaus a la paret blanca dels edificis. La nit estava en carn viva, plena de crits.
Els paramèdics del ZAKA van rebre les trucades –mayday, mayday, mayday– i van arribar al cap d’uns quants minuts al lloc de l’atemptat, amb motos i cotxes. Amb barba llarga. Amb quipà. Amb els tsitsit4 penjant. Es van posar a treballar amb l’armilla carbassa i els guants de làtex al costat de la policia i el Maguen David Adom.5
La nit els queia a sobre. Primer van auxiliar els vius. Eren homes corpulents, però les seves siluetes es movien amb lleugeresa.
S’inclinaven sobre les víctimes, xiuxiuejaven consol als que encara eren vius, amb compte de no trepitjar la sang relliscosa.
Un cop tots els ferits i els moribunds van ser a l’hospital, el ZAKA es va posar a fer la seva feina: recollir trossos de cadàver per enterrar-los. Van fer una pausa. Ho feien amb una concentració sorgida de la repetició. Una forma de pregària. Es van fer un senyal amb un gest del cap els uns als altres, es van girar del revés les armilles perquè fossin d’un groc forense, es van posar guants de làtex nous, es van cobrir les sabates amb bosses de plàstic noves.
Treballaven en silenci. En petits grups. Amb rapidesa i precisió en aquell trencaclosques humà dispers. Un dit. Un lòbul d’orella. Un peu, encara dins la sabata, repenjat, quasi desvergonyidament, en un cubell de la brossa. Van aixecar les reixes de les clavegueres, van pentinar la superfície de les tapes dels embornals, van obrir portes encallades. Van examinar el vidre i la runa buscant algun senyal de vida o de carn. Van furgar el vidre esmicolat amb unes pinces llargues i en van treure un polze amputat. Van recollir metralla sangonosa dels parabrises dels cotxes, van enfocar llanternes sota les taules, es van enfilar als arbres per arrencar a esgarrapades la pell de les víctimes de les branques, van netejar suaument els fragments de cartílag de les plaques dels carrers, van cargolar budells per tornar-los a ficar en mig tors, van aspirar tot el líquid que quedava al paviment amb màquines portàtils.
Les ombres del ZAKA es movien sota la llum intensa dels focus. Un home que passa pel carrer es converteix en el següent, que es converteix en el següent. Una forma de comunicació silenciosa, abreujada.
Recomponien els cossos sobre llençols de plàstic blanc, els embossaven i els entregaven a la policia israeliana. Eren meticulosos. Rigorosos. Precisos. Anaven amb molt de compte de no barrejar la sang de les víctimes amb la dels terroristes.
Amb un parell d’hores van enllestir la feina.
Quan tornaven cap a les seves motos, deixaven penjar lleugerament els braços ben apartats del cos, com si les mans haguessin estat exposades a un contaminant. Un home es va rentar un rastre de sang que havia xopat un tsitsit. Un altre es va ajupir per treure’s les fundes de plàstic de les sabates. Les va plegar amb molta cura i les va ficar en una altra bossa de plàstic. Van col·locar la roba que portaven posada a la maleta metàl·lica de darrere la moto, es van posar el casc, i van desaparèixer, altre cop, a la ciutat, carregats amb les seves penes.
No van ronsejar, no es van exhibir amb pregàries. Cap ritual. Cap acte de clausura. Era el seu deure. Tan senzill com això.
La llei s’havia escrit per a això.
109
Seelonce feenee.
110
Dos del ZAKA hi van tornar l’endemà amb la moto per recollir un globus ocular que faltava.
El globus ocular el va descobrir un home gran, en Moti Richler, que, a l’alba, havia mirat al carrer des del seu pis del carrer Ben Yehuda i havia vist el tros de carn segada sobre l’alta vela blava del cafè Atara.
Encara hi havia una fibra llarga de nervi òptic enganxat a la pupil·la.
111
Els científics encara consideren el funcionament de l’ull humà tan profundament misteriós com les complexitats del vol migratori.
112
Amb la degeneració macular relacionada amb l’edat, el pacient desenvolupa una taca cega central i generalment només veu els objectes de la perifèria. Tot el que hi ha al centre del camp visual es veu fosc. El pacient veu les vores exteriors: la resta es converteix en un cercle borrós. Si mira una diana de dards, només pot veure el cercle exterior.
Per combatre-ho, el cirurgià extreu el cristal·lí i implanta un telescopi metàl·lic minúscul en un ull. La cirurgia no repara la màcula, però amplia la visió del pacient. La taca cega es pot reduir de la mida de la cara d’una persona a la mida de la boca, o potser fins i tot a una àrea petita com una moneda.
L’operació –que es va impulsar a Nova York i perfeccionar a Tel-Aviv– només dura un parell d’hores, però després requereix una nova manera de veure-hi. El pacient ha d’aprendre a mirar a través del diminut telescopi implantat i al mateix temps examinar la perifèria amb l’altre ull. Un ull mira directament endavant, ampliant els objectes fins a tres vegades la mida normal, mentre l’altre ull explora els costats. Al cervell, les dues informacions visuals es combinen per formar una imatge completa.
De vegades el pacient triga mesos, o fins i tot anys, a tornar a entrenar la visió.
Al moment de l’atemptat, en Moti Richler estava al segon mes de la recuperació. Es va apartar de la finestra i va dir a la seva dona, l’Alona, que no n’estava segur, però que havia estat mirant l’escena de l’atemptat del dia abans i li havia semblat veure –amb el telescopi implantat– una cosa estranya sobre la vela de sota.
113
A en Moti li havia semblat una mena de minúscul llum de moto antiga amb cables que penjaven.
114
Un dels primers textos sobre l’ull –l’estructura, les malalties, els tractaments–, Deu tractats d’oftalmologia, el va escriure al segle nou el físic àrab Hunayn ibn Ishaq.
Els components individuals de l’ull, va escriure, tenen tots una naturalesa pròpia i estan disposats de manera que segueixen l’harmonia còsmica i reflecteixen, al seu torn, la ment de Déu.
115
Els metges van anar cap a en Bassam al corredor de l’hospital. Portaven corbata sota la bata blanca encarcarada. Li van demanar que s’assegués. Ell va sentir una ràfega de fred als braços. Va dir que s’estimava més estar dret.
Un metge era jueu, l’altre, palestí, de Natzaret. Es va adreçar a en Bassam en àrab: en veu baixa, mesurada. Si l’Abir morís, va insinuar. Si les coses anaven malament. Si passava el pitjor. Si no la podem reanimar.
L’altre metge li va tocar l’espatlla: senyor Aramin, va dir, entén el que li diem?
En Bassam mirava més enllà de l’espatlla del metge. Més avall del corredor hi havia la Salwa asseguda, envoltada de la seva família.
En Bassam va respondre, en hebreu, que sí que ho entenia.
El primer metge li va parlar, llavors, d’extreure òrgans. De crear vida de la vida. El fetge, els ronyons, el cor. L’altre metge va continuar.
–Tenim una unitat de trasplantament d’ulls molt reconeguda, sap.
–La tractarem amb molta delicadesa.
–N’hi ha molta demanda.
–Hi ha gent que no ho vol fer.
–Ho entenem.
–Senyor Aramin?
Per un moment, va semblar que els ulls de l’Abir suressin pel corredor: grossos, marrons, amb esquitxos de coure al mig.
–Prengui’s una estona. Parli’n amb la seva dona.
–Sí.
–Tornarem.
Baldufes de Hanukkà girant a terra en una escola bressol. L’Àlef. La Torà. Un vestit de bat mitsvà. Directrius del servei militar. El punt de control des de darrere el vidre. Permisos i segells. El blau i el blanc aletejant sobre seu. Cotxes amb la placa de la matrícula groga. Televisió israeliana, llibres israelians, receptes israelianes. Potser aniria a casa el sàbat, couria la halah, encendria les espelmes, faria els mitsvà, despertaria el seu marit, li faria un petó als ulls, criaria els fills, els portaria a la sinagoga, els ensenyaria el Ha-tiqvà i els seus fills potser tindrien fills i les seves maneres de veure les coses, i sí, hi havia altres maneres de veure les coses més enllà de la llei musulmana, ho sabia –la drusa, la cristiana, la beduïna–, però no era només això, no, anava molt més enllà que això, volia explicar-ho als metges, hi havia una cosa més profunda per a ell, una cosa fonamental, una cosa que havia de dir, no sabia com explicar-ho, sempre havia volgut que l’Abir veiés el mar, era una cosa que li havia promès feia molts anys, li havia donat la seva paraula que la portaria per aquell curt trajecte fins a la costa d’Acre, amb la seva germana i els seus germans, i que els deixaria caminar dins del blau del Mediterrani, i córrer pels molls de fusta, per donar-los accés al que els era negat, i es preguntava què era el que havien vist els metges quan havia abaixat la mirada i havia dit, en hebreu perfecte: No, em sap greu, no ho podem fer, això, la meva dona i jo, ho sento, no ho podem permetre, no.
116
Poc després del funeral de l’Abir –la van portar, embolicada amb una bandera, pels carrers irregulars d’Anata–, en Bassam va trucar a en Rami per telèfon i li va dir que es volia fer del Cercle de Pares.
Estava disposat a implicar-s’hi, va dir. Començaria tan aviat com fos possible, l’endemà, si calia.
En Bassam va penjar el telèfon i es va posar a caminar pels carrers malmesos, polsosos. Les voreres destrossades. Les piles de runa. Les piràmides de pneumàtics.
Havia vist fotografies d’Anata als arxius nacionals: que bella havia sigut! Els mercats. Les vil·les. Les cares de mosaic. Els homes amb fes. Les dones amb vestits llargs. Els cafès.
Tot això ja no hi era. Encerclada. Plena d’escombraries.
Va passar per davant de les portes de l’escola i va donar la volta per darrere de la botiga. Es va aguantar la respiració quan va passar pel cementiri.
117
Em dic Bassam Aramin. Soc el pare de l’Abir.
118
Durant la guerra del 48, en Moti Richler custodiava un carro primitiu que corria penjat d’un cable de metall estès al llarg de la vall d’Hinnom, a Jerusalem. El cable feia dos-cents quaranta metres de llargària. Anava d’una habitació de l’hospital oftalmològic fins a una escola de la falda de la muntanya de Sió. El cable es mantenia tibat amb cabrestants i l’aguantaven uns cavallets precaris.
El carro, de fusta i reforçat amb plaques d’acer, només funcionava de nit. Portava soldats ferits i equipament mèdic d’un costat de la vall a l’altre: els soldats que encara estaven conscients sentien com el carro oscil·lava i es gronxava, mentre viatjaven penjats en l’aire.
Cada vespre en Moti feia el recorregut de tota la vall sota el cable per assegurar-se que encara estava intacte i no hi havia càrregues explosives. Portava roba fosca i s’ennegria la cara, el coll i les mans amb betum per no atreure el foc dels franctiradors jordans.
La moto, italiana, estava pintada d’un color fosc, fins i tot el manillar i els radis de les rodes. Va posar silenciadors al motor. Els llums de darrere estaven desactivats i en Moti va desmuntar el llum de davant perquè el vidre no reflectís la claror de la lluna.
Aquell far inhabilitat va passar tota la guerra a la tauleta de nit d’en Moti, amb els cables penjant.
119
L’endemà de l’atemptat en Moti va mirar per la finestra del pis la vela del cafè de sota.
–Alona, corre, vine –va cridar la seva dona per sobre de l’espatlla–. Aquí baix. Mira. Allò és el que em penso que és?
120
Al cap d’uns quants anys, l’artista francès de la corda fluixa Philippe Petit va penjar un cable d’acer de 19 mil·límetres de gruix que seguia pràcticament la mateixa trajectòria que el cable d’en Moti i va caminar, en pendent, a través de la vall.
