Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 6
121
En la lluita de David contra Goliat, a la vall de l’Alzina, David va fer servir una fona per encertar el front del gegant amb una de les cinc pedres que havia agafat del torrent. Les pedres de la vall estan compostes principalment de sulfat de bari, que fa que siguin dues vegades més denses que la majoria de pedres corrents. Entre els tiradors es diu que volen més ràpid, més lluny i amb més precisió que les altres pedres.
122
La bala de goma va fer caure l’Abir de cara a terra.
123
Diuen que Goliat va caure de cara i, un cop a terra, David el va decapitar allà mateix, però qualsevol tirador de fona us diria que el que passa quan encertes l’enemic amb una pedra és que cau enrere, si no és que l’has encertat a la part baixa de les cames.
124
Els britànics en diuen un «martell de reflexos».
125
De manera que Goliat, si estava conscient, devia mirar de dret als ulls de David. De la mateixa manera que Joan Baptista devia mirar als ulls dels seus assassins, sota les ordres de Salomé, a la ciutat de Sebaste, no gaire lluny del poble d’Assira al-Shamaliya, on van créixer els terroristes del carrer Ben Yehuda, entre els camps de blat grocs, els camins sinuosos i els oliverars amb escales de fusta desballestades repenjades als arbres.
126
Quan un atacant suïcida s’activa el cinturó d’explosius, gairebé sempre se li separa el cap del tors: la policia en diu l’efecte bolet.
127
Després de la decapitació hi ha dos o tres segons de consciència en què el cervell encara funciona: la boca pot emetre algun so i hi pot haver moviment ocular, una contracció del globus o una parpella que s’obre –o es tanca.
Diuen que els homes decapitats sovint semblen sorpresos quan el cos se separa del cap: com si els seus últims pensaments alcessin el vol, visions de persones estimades a Estocolm, a Savannah, a Sierra Leone, en tantes Samaries petites i disperses.
128
Els adolescents de Beit Jala passaven hores pintant pedres amb banderes, insígnies, les samarretes dels seus equips de futbol, Shabab al-Khader i Wadi al-Neiss.
Els germans d’en Tarek pintaven les seves pedres amb els colors del Beit Jala Orthodoxi, i de vegades fins i tot amb el blau i blanc de l’equip de Dheisheh, el camp de refugiats proper.
Algunes de les pedres també tenien el distintiu de clubs estrangers, sobretot del Barcelona i del Reial Madrid, tot i que també n’hi havia uns quants amb els colors de l’Al Ahly d’Egipte, o de l’Olympique Lyonnais de França, o del Glasgow Celtic d’Escòcia.
Una vegada, un soldat israelià emprenyat, amb ordres de no disparar, va tirar pedres als avalotadors amb la mà. Els altres les van recollir i les van tornar a tirar, una vegada i una altra, de manera que les pedres volaven d’un cantó a l’altre entre els soldats i els nois gairebé com camarades a ple vol.
129
130
La fregata és fosca i sigil·losa, amb el bec ganxut i la cua molt forcada. Pertany a la família d’aus marines dels oceans tropicals i subtropicals. Poden obrir les ales fins a una envergadura de quasi dos metres i mig. No es poden capbussar a l’aigua ni tan sols reposar a la superfície perquè les plomes absorbirien la humitat i l’ocell s’ofegaria.
Volen per sota dels cúmulus perquè els corrents ascendents d’aire calent les portin al cor del vapor. En els corrents simplement obren les ales com si fossin al tub d’una aspiradora celeste, un remolí d’aire estrepitós. Mentre ascendeixen, de vegades dormen. Les xucla cap amunt, a milers de metres, com déus d’ossos balmats, el remolí cada cop més estret.
Quan són allà dalt, finalment surten del corrent i aletegen per allunyar-se del núvol que les envolta. Durant un moment l’àrea d’influència les sacseja, però llavors s’acaba la turbulència. En l’aire quiet poden planar horitzontalment cap avall fins a seixanta quilòmetres sense moure les ales, i sovint acaben amb una caiguda devastadora.
Mentre dura el vol, es mantenen vives robant el menjar a altres aus marines, o volant a ras de l’aigua per pescar algun peix o un calamar, i arrabassen la presa del mar amb el bec llarg, esmolat com una navalla.
131
Els antics mariners en deien Homes-de-guerra.
132
El 1099, acampats a la muntanya Scopus, els croats cristians van perfeccionar una fona gegant que podia disparar grans boles de brea encesa a grans distàncies per l’aire.
133
A la classe d’art, a l’escola d’Anata, l’Abir va fer un dibuix del Mediterrani blau que només havia vist des del capdamunt de gratacels. Estava traçat amb la seva mà infantil amb el sol com un globus groc, una franja de núvols gargotejats i dues gavines fosques en un angle superior que volaven sobre un vaixell quadrat amb quatre petits cercles fets amb llapis al buc.
134
Quan dissenyaven el precursor del dron Predator, els enginyers aeroespacials israelians van estudiar els patrons de la forma i del recorregut de la fregata.
Van enviar un parell de científics a les illes Galápagos cap al final de la dècada del 1990 perquè hi filmessin bandades volant. Van capturar alguns ocells, els van lligar uns sensors diminuts a la part de sota del cos, i van rastrejar la trajectòria i l’angle de descens.
Més endavant l’equip israelià va viatjar a Seattle, on van crear una sèrie de prototips informàtics i van començar a treballar per veure si podien adaptar algun dels moviments dels ocells al desenvolupament dels drons i dels míssils que deixarien caure al segle vint-i-u.
135
Les imatges digitals estaven dissenyades per imitar videojocs populars amb un intricat mapa matemàtic col·locat sobre les il·lustracions dels dibuixos animats, de manera que al principi el dron ronsejava, molt amunt en el cel, esperant, fent cercles, fins que el míssil descendia ràpidament al tacte d’una tecla o al toc d’una palanca de control. Els prototips reproduïen la gràcia del descens de la fregata.
El paisatge visual s’havia extret de diferents llocs, però en especial feien servir un mapa informatitzat de Gaza: els carrers, els carrerons, els mercats, les barraques de pescadors, les zones de sembrats, les séquies frontereres, la runa, els camps de refugiats.
136
Durant l’Operació Plom Fos al final del 2008 –també coneguda, en aquell moment, com la Guerra de Gaza, també coneguda com la Batalla d’al-Furqan, també coneguda com la Massacre de Gaza–, es van fer servir drons per disparar míssils Spike a la ciutat, que arribaven dels núvols i queien al caos de baix.
Els míssils Spike eren d’un tipus conegut com a dispara-i-oblida.
137
Ja de petita, l’Abir va demostrar un do especial per a la memorització. Se sabia cançons antigues, poemes i un assortiment de versets llargs de l’Alcorà que podia recitar quan li venia de gust.
La Salwa se li asseia al costat del llit i li explicava contes que havien passat de generació en generació en la seva família, no només els tradicionals com Calila i Dimna o Hassan l’eixerit o Omar el just, sinó altres contes que també s’havien filtrat a través de les generacions. Vestits de lli amb poders curatius especials. Oliveres ancestrals que es posaven a caminar i viatjaven de nit. Teteres de plata capaces d’embruixar els més indiferents. Xacals que es convertien en minúsculs colibrís.
Al matí, quan es despertava, la nena demanava la part del conte que s’havia perdut: sovint podia recitar les paraules exactes que havia dit la seva mare la nit abans.
L’Abir també tenia una certa inclinació a les matemàtiques, de manera que, aquell matí, abans de la seva mort, en Bassam no tenia cap dubte que aprovaria l’examen: les taules de multiplicar li saltaven de la llengua. Corria pel pis inventant-se cançons fent rimar els números.
Quan va sortir per la porta cap a l’escola, en Bassam li va donar dos xéquels i li va dir que sobretot continués dient les taules perquè la germana gran, l’Areen –que ja havia començat a passar– també aprovés l’examen.
138
Ella va donar els dos xéquels, per sobre el taulell, a la Nisha la Vella.
139
Traumatisme a la part posterior del crani. Contusions a la part de davant del cap. Pols feble, palpitacions a les parpelles, pèrdua de lucidesa.
Els metges es van apinyar al voltant. Ja n’havien vist, d’aquesta mena de lesions, però rarament en una nena tan petita. Probablement hematoma epidural; la sang s’acumulava lentament a l’espai entre el crani i la paret exterior del cervell.
S’havia de fer una descompressió del crani, però necessitaven un escàner CT. L’únic escàner que tenien feia un mes que estava espatllat. Però potser haurien de trepanar de tota manera. Ja ho havien fet alguna vegada, en emergències. Fer una incisió al crani. Alleujar la tensió. Drenar la sang.
Els crits ressonaven pel corredor. Necessitem permís. On són els pares? Que em sentiu? Hem d’esperar. Monitoritzar-li el pols. S’han avisat els pares? Controlar-li el ritme cardíac. Necessitem el permís dels pares. Estiguem alerta per si hi ha bradicàrdia o col·lapse respiratori.
140
Van acompanyar en Bassam al quiròfan. La Salwa no hi va voler anar. No ho podria suportar. L’aire era tan dens que a ell li semblava que s’obria pas per l’aigua. Feia braçades per apartar-la, però li queia a sobre, una onada després d’una altra. L’Abir estava estirada, tubs als braços, un respirador a la boca, el cap embenat, una petita onda de cabells foscos a la nuca. S’hi va acostar i li va fer un petó a les parpelles. Aquell matí li havia dit que no es podia quedar a dormir a casa d’una amiga. Havia sigut brusc amb ella. Desperta’t, va pensar. Desperta’t i podràs anar on vulguis. Obre les parpelles i no et diré mai més cap paraula severa, t’ho prometo, només has d’obrir els ulls.
En Bassam es va girar cap al metge que tenia darrere seu: L’hem de portar al Hadassah. Allà tenen un bon equipament.
–No podem –va dir el metge–. Els passos estan tancats.
–Tinc amics a Jerusalem. Els puc trucar. Ens poden ajudar. Poden enviar una ambulància.
–Tot està tancat.
En Bassam ja sortia al corredor a buscar la Salwa. Era a la sala d’espera, envoltada d’altres dones, però completament sola. La part fosca dels ulls li brillava. Tenia el cantó esquerre dels llavis una mica tort. Les dones que l’envoltaven van abaixar el cap, el van deixar passar. En Bassam la va agafar pel colze, la va guiar fins al quiròfan. La porta batent es va obrir. La va aguantar oberta amb el peu bo.
La Salwa es va quedar petrificada fins que la mà se li va alçar cap a davant de la boca. Veia pujar i baixar el pit de l’Abir.
–La traslladem al Hadassah –va dir ell.
141
L’hospital israelià. A Ein Kerem. Un antic poble palestí.
142
On va néixer l’Smadar.
143
Al principi semblava que només hi hauria un petit retard. Protocol. Seguretat. L’exèrcit havia d’acompanyar el vehicle a l’hospital. S’havia de preparar l’itinerari. A fora hi havia disturbis. Es requeria calma. L’ambulància podria avançar aviat. Va passar una hora. La situació estava controlada, deien. Estigueu alerta. Aviat tornarien a moure’s. Estaven en contacte amb les autoritats. Repeteixo. Era per a la seguretat de tothom. S’estava establint una ruta. Mantingueu la calma. Arribarien instruccions aviat. Repeteixo. Aviat es mourien. S’havien desplegat helicòpters. Encara hi havia disturbis a prop del punt de control. Repeteixo. Aviat avançarien.
En Bassam anava a la part de darrere de l’ambulància amb l’Abir. Estava estirada a la llitera amb la bata de l’hospital, connectada a les bosses dels degotadors. Els monitors emetien senyals fluixos. Dos paramèdics anaven a la part de davant de l’ambulància, i un altre a darrere amb en Bassam. Parlaven en veu baixa, i es miraven quan arribaven instruccions de la ràdio. S’ha establert una ruta. Aviat avançarem.
El telèfon mòbil d’en Bassam es va apagar al cap d’una hora i quinze minuts. No veia disturbis per la finestra de darrere. Sabia que hi havia altres itineraris que l’ambulància podria agafar. Al seient de davant els paramèdics cridaven a la ràdio: volien agafar un altre camí. Va arribar la resposta, Negatiu. Quedeu-vos on sou.
Als peus de la llitera hi havia una bossa petita de plàstic. Les sabates i els mitjons d’anar a escola de l’Abir, el vestit d’uniforme. Al costat, la cartera de cuiro. Es va ajupir i va obrir la tanca. A dins, els llibres. Matemàtiques. Estudis religiosos. Una llibreta. La carmanyola amb el dinar, intacta.
Al fons de la cartera hi va trobar el braçalet de caramel. Se li va acudir posar-se’l al canell. El va tornar a la cartera, li va fer un petó al front.
Va agafar un llençol net del darrere de l’ambulància, va obrir les portes i va sortir a fora. Hi havia un jeep aturat a menys de cinc metres. Van sortir unes paraules de l’altaveu que deien a en Bassam que tornés a entrar a l’ambulància, que hi havia ordre de confinament.
–Torni. Torni immediatament.
No es va girar. Va portar el llençol fins a una balisa de formigó del voral de la carretera. Va mirar amunt, cap al sol, va establir on era l’est, va desplegar un rectangle de llençol a terra i es va agenollar. El va estranyar que ningú no provés d’aturar-lo. Sentia, en la llunyania, el so dels helicòpters.
Un soldat s’hi va acostar, el fusell en bandolera. Tenia els ulls marrons i tendres. No va dir res fins que en Bassam va haver acabat de resar.
–Ara ha de tornar a l’ambulància.
En Bassam va sentir una onada d’odi pel to de disculpa de la veu del soldat.
La mà del soldat li va tocar el colze. En Bassam va apartar el braç d’una revolada i va travessar la carretera cap a l’ambulància. La porta es va tancar darrere seu. Es va inclinar sobre l’Abir. Encara es veia la boira suau del seu alè a la màscara d’oxigen. L’ambulància avançava a batzegades. Cent metres, cent cinquanta, cinquanta, deu, altra vegada cent. Feia marxa enrere, es tornava a aturar, girava. Interferències a la ràdio. Va passar una altra mitja hora.
Van rebre una ordre de tornar al primer hospital. Ordre anullada. No us mogueu d’on sou. Aviat tornareu a avançar. Repeteixo. Aviat tornareu a avançar.
Quan va tornar a obrir les portes, en Bassam es va adonar que eren a prop del punt de control. Hi havia uns quants soldats discutint darrere d’un barril carbassa. Hi havia tres gandules buides desplegades al costat del barril. Lluny, bordava un gos. A part d’això, silenci.
Al cap de dues hores i divuit minuts l’ambulància va rebre el permís per anar a Jerusalem Oest.
144
A l’hospital van mantenir viva l’Abir dos dies i mig més.
145
La sala d’espera era plena d’activistes. En Bassam els havia conegut tots bé durant els quinze anys anteriors. Dels jutjats. De les mesquites. De les sinagogues. De les esglésies. De la presó. De les reunions, els actes electorals, les conferències per la pau.
Era un món petit, aquell: capelletes, faccions, faccions escindides. Res d’això no tenia importància, ara. S’ajuntaven i esperaven, prenien cafè, xiuxiuejaven coses al telèfon, esperaven.
Tothom va fer silenci quan va entrar en Bassam. Coneixia totes les cares: en Suleiman, la Dina, en Rami, l’Alon, en Muhàmmad, en Robi, en Chen, l’Elik, en Yitzak, en Zohar, en Yehuda, l’Avichay.
Es va quedar dret, en silenci, amb el cap cot. No es volia adreçar a cap persona en concret. Semblava que el sostre li volgués caure a sobre. Només se sentia el tic-tac del rellotge de paret.
–Ma feesh khabar baed –va dir en àrab; després ho va repetir en hebreu, i després en anglès: Res de nou, de moment.
146
Les notícies del diari deien que havia mort una nena de deu anys a l’hospital després d’un incident a Cisjordània. Algunes notícies deien que el seu pare era un membre important de Combatents per la Pau. En altres deien que havia passat set anys a la presó per activitats terroristes a Hebron. Algunes notícies esmentaven totes dues coses. Haaretz. Al Quds. The Jerusalem Post. Felestin. Yedioth Ahronoth. Israel-Nachrichten. Al-Hayat al-Jadida. The Palestine Telegraph. L’exèrcit va publicar una declaració oficial negant qualsevol implicació. Un bloc informatiu va dir que els rumors d’una incursió eren falsos. Més tard hi va haver notícies de disturbis en protesta perquè s’havia fet passar la Barrera de Separació pel pati de l’escola. Una altra notícia deia que s’havia vist la nena a les portes de l’escola amb una pedra a la mà. L’havia matada un cop de roc a la nuca dels agitadors que eren a prop. Li havien tirat un tret les forces de l’Autoritat Palestina. Era epilèptica, s’havia trencat el cap quan havia caigut. S’hi havia involucrat ella mateixa quan havia fugit corrents del jeep. Li havien trobat pedres a la butxaca. Havia recollit una granada que li havia explotat a les mans. Estava comprant caramels. Havia alçat els braços en senyal de rendició. S’havia allunyat amb posat desafiador. L’havien maltractada en un hospital palestí. L’havien fet caure d’una llitera i s’havia donat un cop al cap. L’havien aerotransportat immediatament al Hadassah, on li havien fet cures prioritàries. Els pares musulmans havien rebutjat l’ajuda d’un metge jueu. No tenia document d’identitat. Els informes d’una incursió il·legal eren categòricament falsos. Les nenes havien estat tirant pedres, va quedar gravat en un circuit de televisió tancat de les portes de l’escola. El seu pare era un membre de rang actiu d’Al-Fatah. La mestra de l’escola era una coneguda activista de Hamàs. Aquell matí no es van registrar aquesta mena d’operacions de la Policia Fronterera. El retard de l’ambulància no va contribuir a precipitar la mort i estava directament relacionat amb els disturbis a la carretera.
147
Al jutjat civil, quatre anys després, la jutge va qüestionar l’afirmació que la lesió al cap de l’Abir fos resultat de les pedres que tiraven amb fona uns nois palestins des d’un cementiri proper. Va puntualitzar que el cementiri més proper estava situat darrere d’un edifici de quatre plantes, a cent metres d’on hauria estat situat el jeep. Els agitadors haurien hagut de tirar les pedres per sobre de l’edifici per sobrevolar les torres d’aigua i caure en un arc precís per aterrar a prop de la botiga de teulada de placa metàl·lica.
Era una proesa del tot impossible, va afegir la jutge, fins i tot en la més vívida de les imaginacions.
Per no parlar, va dir la jutge, de l’autòpsia encarregada per la família àrab, o del descobriment de la bala de goma a uns quants metres d’on havia caigut l’Abir, o de les proves dels testimonis oculars del fet que s’havien disparat dues descàrregues de bales de goma com a mínim.
148
Les notícies dels diaris deien que havia mort una noia de catorze anys en un atac suïcida a Jerusalem Oest. Alguns deien que havien mort quatre persones en aquest atemptat. Altres deien que cinc. En algunes notícies hi havia dos terroristes; en altres, tres. Hi havia hagut cinquanta-vuit ferits, setanta-set, cent vint. Els terroristes anaven vestits d’ortodoxos. Era un grup escindit de Hamàs. Havien vingut de Jerusalem Est. S’havien escapat de la presó a Cisjordània. Eren en una llista d’homes buscats que l’Autoritat Palestina ignorava. Havien passat el punt de control de Qalandia. Havien estat vivint clandestinament a la Ciutat Vella durant uns quants mesos com a comerciants. S’havien amagat en coves a Cisjordània. Havien atacat un grup de noies adolescents per aconseguir un impacte màxim. El primer pla era atacar el mercat Mahane Yehuda. Un altre pla possible era fer volar una escola de música. Era una referència directa als atemptats que hi havia hagut en aquell mateix carrer el 1948, dirigits pels desertors britànics que s’havien unit a la clandestinitat jueva. Era un atemptat finançat per la República Islàmica de l’Iran, dirigit per Yasser Arafat. Era un grup acabat d’escindir que pertanyia a una xarxa clandestina radical. Es va sentir cridar Allahu akbar als terroristes segons abans d’estirar la llengüeta dels cinturons. Era un atac directe a la família de Matti Peled, l’avi de l’Smadar, un exgeneral israelià. Era una operació complexa planejada entre els membres de més rang de Hamàs. Un altre cotxe bomba que era a prop no va explotar. Havien barrejat la metralla amb verí de rates, que deien que maximitzava la sagnia. Era un nou tipus d’explosiu robat a les Forces de Defensa d’Israel. Els terroristes s’havien escampat uniformement pel carrer per fer més impacte. Les noies compraven llibres de text. S’havien d’anar a apuntar a classes de ball de jazz. L’última vegada que les van veure caminaven tranquil·lament, passant-se un petit Walkman platejat entre elles, i dues de les noies anaven inclinades perquè compartien el mateix joc d’auriculars.
