Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 10

⁴⁰ M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en al-Andalus...». També està publicat en M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme..., pp. 51-71.

⁴¹ Aquesta idea de calcular la mida dels grups camperols a partir de la superficie dels espais agraris està basada en la presumpció que els processos de treball camperol tendeixen a produir aliment d’acord amb les necessitats del grup familiar i en relació amb la seua força de treball. És a dir, que la mida de la família, i per tant de la seua força de treball, és la que determina l’extensió de l’àrea cultivada, una idea que havia estat suggerida abans per l’economista rus Aleksandr Txaiànov en la seua obra La organización de la unidad económica campesina, escrita en 1924 però amb influència en la historiografia occidental en els anys seixanta i setanta del segle XX. Vegeu M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en al-Andalus», p. 36. Per descomptat, cal no confondre aquesta idea amb autarquia i autosuficiència, com de vegades s’ha volgut fer malinterpretant les idees de Barceló, ja que el mercat és un element fonamental de les comunitats rurals. Sobre el concepte d’excedent, vegeu més endavant cap. VII, § 1.

⁴² F. Retamero, «Les mesures de la supervivència», en Els barrancs tancats. L’ordre pagès andalusí al sud de Menorca (X-XIII), Menorca, 2005, pp. 269-280.

⁴³ M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados...», pp. 28-29. Poc després va plantejar de nou la idea en M. Barceló, «De la congruència y la homogeneidad de los espacios hidráulicos en al-Andalus», en El agua en la agricultura de al-Andalus. El legado andalusí, Barcelona-Madrid, 1995, pp. 25-38. Sobre les idees de Hart i el problema de la segmentació, vegeu més endavant l’apartat 4.

⁴⁴ C. Navarro, Los asentamientos campesinos y los espacios irrigados de Yátor (Granada), Letur y Liétor (Albacete). Un ejemplo de segmentación tribal en Al-Andalus, UAB, 1999, tesi doctoral inèdita. Vegeu també, de la mateixa autora, «El ma‘ŷil de Liétor (Albacete): un sistema de terrazas irrigadas de origen andalusí en funcionamiento», en 1º Congresso de Arqueologia peninsular, vol. VI, Porto, 1995, pp. 365-378. Sobre la identificació de Yátor, Liétor i Letur amb els Yeṭṭurerɣ vegeu M. Barceló, «Els Ayt Iraten i els altres: immigració i assentaments berbers al Sharq al-Andalus», en Acculturazione e Mutamenti. Prospettive nell’archeologia medievale del Mediterraneo, Siena, 1995, pp. 29-52; i més tard a «Loquella Barbarica II», Faventia, 22/1 (2000), pp. 87-110 [pp. 97-99], on afegeix Letux, a l’Aragó, i potser Tur, a Mallorca.

⁴⁵ L. Vea, «Los Gelida: segmentación clánica beréber y producción de espacios rurales hidráulicos en al-Andalus. Primera aproximación: los riegos de Margarida (Planes de la Baronia, Alacant)», en Agricultura y regadío en al-Andalus. Síntesis y problemas, Almeria, 1995, pp. 203-213. Respecte a la identificació d’aquests topònims amb els Gelida, vegeu M. Barceló i L Vea, «Un bou que era una planta (Bounegre: Bu nerzo/nerjo): contribució al lèxic tamazight dels Gelida (Argelita, Castelló)», Faventia, 18/2 (1996), pp. 93-98.

⁴⁶ M. Barceló, H. Kirchner i J. Torró, «Going around Zafār (Yemen), the Banū Ru‘ayn field survey: hydraulic archaelogy and peasant work», Proceedings of the Seminar for Arabian Studies, 30 (2000), pp. 27-39. Una visió completa de tot plegat en M. Barceló, Los Banū Ru’ayn en al-Andalus...

⁴⁷ H. Kirchner, La construcció de l’espai pagès a Mayūrca... Aquesta recerca ha estat revisada després en H. Kirchner, «Redes de asentamientos andalusíes y espacios irrigados a partir de qanāt(s) en la sierra de Tramuntana de Mallorca: una reconsideración de la construcción del espacio campesino en Mayūrca», en Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobres espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, pp. 79-94.

⁴⁸ M. Barceló i H. Kirchner, Terra de Falanis. Felanitx quan no ho era. Assentaments andalusins al territori de Felanitx, Palma, 1995; M. Argemí, «Segmentación de grupos bereberes y árabes a través de la distribución de asentamientos andalusíes en Yartān (Mayūrca)», Arqueología del Paisaje. Arqueología Espacial, 19-20 (1998), pp. 373-386; M. Argemí, A les vores dels torrents. Una prospecció dels assentaments pagesos andalusins de Pollença, Pollença, 1999.

⁴⁹ M. Barceló (ed.), El curs de les aigües. Treballs en curs sobre els pagesos de Yabisa (290-633H/902-1235 d. C.), Eivissa, 1997; H. Kirchner, «Tierra de clanes. Espacios hidráulicos y clanes andalusíes en la isla de Yabisa (Ibiza)», Arqueología del Paisaje. Arqueología Espacial, 19-20 (1998), pp. 351-371. H. Kirchner, «El mapa de los asentamientos andalusíes de Ibiza», en Asentamientos rurales y territorio en el Mediterráneo medieval, Granada, 2002, pp. 120-186.

⁵⁰ M. Barceló i F. Retamero, Els barrancs tancats...; F. Retamero, «Gorge builders. Andalusí peasant settlements in the South of Minorca Island (10th-13th)», Ruralia III. Památky archeologické, Praga, 2000, pp. 177-186.

⁵¹ S. Selma, «El molí hidràulic de farina i l’organització de l’espai rural andalusí. Dos exemples d’estudi arqueològic espaial d’Espadà (Castelló)», Mélanges de la Casa de Velázquez, 27 (1991), pp. 65-100; S. Selma, «Evolució des de l’època andalusí de l’espai agrari irrigat a la Vall de Veo (Serra d’Espadà, Castelló)», en IV Congreso de Arqueología Medieval espanyola, vol. III, Alacant, 1993, pp. 567-574; A. Piera, «Los sistemas hidráulicos de la alquería de Agres (Alacant)», Recerques del Museu d’Alcoi, 7 (1998), pp. 161-171. Treballs fets en aquells anys però publicats més tard són els de Josep Torró, «Terrasses irrigades a les muntanyes valencianes. Les transformacions de la colonització cristiana», Afers, 51 (2005), pp. 301-356; «Vall de Laguar. Asentamientos, terrazas de cultivo e irrigación en las montañas del Sharq al-Andalus: un estudio local», Recerques del Museu d’Alcoi, 16 (2007), pp. 151-181. Segons apareix referenciat en alguns treballs, existeix un estudi complet de la Vall de Gallinera que resta inèdit.

⁵² E. Sitjes, «Per camins de terra i d’aigua. Estudi de Manacor i Sant Llorenç des Cardassar en època andalusina i fins just després de la conquesta de Jaume I (1229-30)», MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 9 (2014), 206 pp. Un resum en E. Sitjes, «Espacios agrarios y redes de asentamientos andalusíes en Manacor (Mallorca)», en Por una arqueología agrária. Perspectivas de investigación sobres espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, pp.61-78.

⁵³ Seria el cas dels Aït Iraten o Banū Yartān (> Artà, Mallorca), els Banū Mankūr (Manaqūr > Manacor, Mallorca), o els Banū Furānik (> Felanitx, Mallorca), l’assentament principal dels quals posseeix l’espai hidràulic més gran de tot el districte al qual donen nom. També podria ser el cas dels Banū ‘Arūs, que donen nom a tot el seu districte després de donar nom al sistema hidràulic (qānat al-‘Arūs > Canarrossa).

⁵⁴ La millor manera d’avaluar aquesta homogeneïtat és el treball realitzat per Eugènia Sitjes, en el qual va aplicar un tractament estadístic a les dades d’emplaçament i superfície de tots els sistemes hidràulics estudiats amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica des dels inicis fins a l’any 2005, bona part dels quals es poden veure citats en les notes anteriors. E. Sitjes, «Inventario y tipología de sistemas hidráulicos de al-Andalus», Arqueología Espacial, 26 (2006), pp. 263-291. El resultat és significatiu, ja que només 22 dels 161 sistemes estudiats presenta una superfície de més de 2 hectàrees. Tot i això, és evident que la mostra és molt significativa per a l’estudi de les illes, per la quantitat de sistemes estudiats, però no ho és per al conjunt d’al-Andalus, on els sistemes més grans són molt més abundants.

⁵⁵ M. Barceló, «De la congruencia y la homogeneidad...». Vegeu també, i molt especialment, el treball sobre Eivissa en M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans...». Per a les emigracions fins a al-Andalus, vegeu M. Barceló, Los Banū Ru‘Ayn en al-Andalus...

⁵⁶ O relativament poques. Vegeu, sobre això, el balanç de J. Eiroa, «Past and Present...».

⁵⁷ A. Puy i A. L. Balbo, «The genesis of irrigated terraces in al-Andalus. A geoarchaeological perspective on intensive agriculture in semi-arid environments (Ricote, Murcia, Spain)», Journal of Arid Environments, 89 (2013), pp. 45-56; A. Puy, «Land selection for irrigation...».

⁵⁸ H. Kirchner (ed.), Por una arqueología agraria...

⁵⁹ Un intent important i fructífer ha estat la tesi de Jesús Brufal, L’espai rural del districte musulmà de Lleida (segles XI-XII). Espais de secà meridional, Universitat de Lleida, 2008, en què l’autor fa una anàlisi exhaustiva de l’àrea d’estudi des de diversos punts de vista com el poblament, els castells, els espais de cultiu, etc., que ha permès superar els plantejaments que s’havien fet anteriorment sobre la zona, els quals aplicaven el model de Guichard per al Šarq al-Andalus sense tenir en compte les particularitats del territori andalusí septentrional. Sobre el tema dels espais de secà podeu veure també un recull de treballs en F. Sabatè (ed.), Arqueologia Medieval IV. Els espais de secà, Lleida, 2012.

⁶⁰ Entre les obres publicades en els darrers anys per aquest grup cal destacar A. Malpica Cuello (ed.), Análisis de los paisajes históricos: de al-Andalus a la sociedad castellana, Granada, 2009; M. Jiménez Puertas i L. Mattei (eds.), El paisaje y su dimensión arqueológica. Estudios sobre el sur de la Península Ibérica en la Edad Media, Granada, 2010; S. Villas Mañas (ed.), Sal, agricultura y ganadería: La formación de los paisajes rurales en la Edad Media, Palma, 2013; M. Jiménez Puertas (ed.), El paisaje y el análisis del territorio. Reflexiones sobre el sur de al-Andalus, Granada, 2014; A. Malpica Cuello, Las últimas tierras de al-Andalus. Paisaje y poblamiento en el reino nazarí de Granada, Granada, 2014; A. Fábregas i F. Sabatè (eds.), Power and rural communities in Al-Andalus. Ideological and material representations, Turnhout, 2016; A. Fábregas i A. Echevarría (eds.), De la Alquería a la Aljama. Fundamentos de poder y organización social de las comunidades rurales de matriz islámica en Granada y Castilla, Madrid, 2016.

⁶¹ Sobre Illuh, vegeu S. Gutiérrez, L. Abad i B. Gamo, «Eio, Iyyuh y el Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete): de sede episcopal a madina islamica», en VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica: les ciutats tardoantigues d’Hispania. Cristianització i topografia, Barcelona, 2005, pp. 345-370. Sobre Vascos hi ha una àmplia bibliografia, com ara R. Izquierdo, «Una ciudad de la Marca Media: Vascos (Toledo)», Arqueología y Territorio Medieval, 12 (2005), pp. 35-55; R. Izquierdo, «La alcazaba de Vascos», Le château et la ville. Espaces et reseaux (VI-XIII siecle). Castrum 8, Madrid, 2008, pp. 269-281.

⁶² Un primer intent en S. Gutiérrez i I. Grau, «El territorio tardoantiguo y altomedieval en el sureste de Hispania: Eio-Illuh como caso de estudio», en Visigodos y omeyas. El territorio, Mèrida, 2012, pp. 171-198, però no s’hi inclou una aproximació als espais agraris i productius del territori.

⁶³ A. Malpica Cuello, «El paisaje rural medieval en la Vega de Granada y la ciudad de Ilbira», Arqueología Espacial, 26 (2006), pp. 227-242; «La ciudad de Ilbira. Su formación y desarrollo», en Cristãos e muçulmanos na Idade Média peninsular. Encontros e desencontros, Lisboa, 2011, pp. 27-49; «Antes de Madīnat Ilbira. Su territorio en el entorno de 711», en 711. Arqueología e historia entre dos mundos, Alcalá de Henares, 2011, pp. 387-400.

⁶⁴ A. Malpica Cuello, «La ciudad y las formaciones sociales tributario-mercantiles», Web de Arqueología Medieval: <http://www.arqueologiamedieval.com/articulos/61/> (2005, vist el 15/8/2015); «Urban life in al-Andalus...»; «La ciudad de Madinat Ilbira y el poblamiento de la Vega...».

⁶⁵ P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana, p. 291. M. Barceló, «Vespres de feudals...», p. 244. La idea del funcionament intern que dona nom a l’apartat és de l’article de C. Trillo, «¿Podemos saber como funcionaban las alquerías “por dentro”? Un planteamiento sobre la organización económica y social en el ámbito rural de al-Andalus», Revista d’Història Medieval, 12 (2001-2002), pp. 279-297.

⁶⁶ Tot i que també hi ha qui discrepa d’aquesta afirmació. Eduardo Manzano opina que explicar la societat andalusina medieval a través de la societat magrebina contemporània és com explicar la societat dels víkings a partir de les actuals societats escandinaves. E. Mazano, «Al-Andalus: un balance crítico», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VII^e-XV^e siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile (Villa 4), Tolosa, 2012, pp. 19- 31 [p. 26]. És evident que ningú pretén dir que la societat andalusina medieval era exactament igual que la societat magrebina contemporània, tant per les diferencies geogràfiques com, sobretot, per la distància cronològica; i sempre cal anar amb compte quan es fan comparacions. Però tothom sap que les comunitats rurals berbers del Magrib no han patit cap procés de feudalització en l’edat mitjana, ni tampoc cap procés d’industrialització i proletarització en època contemporània, que les haja portat a adoptar el capitalisme i a abandonar les seues estructures socials tradicionals per a esdevenir democràcies occidentals avançades, com sí que ha passat als països escandinaus des de l’època dels víkings. Comparacions errònies a banda, és cert, no obstant això, que el colonialisme europeu i l’arribada del capitalisme han influït molt en les comunitats rurals magrebines dels últims dos-cents anys, però encara així continuen aportant informació molt útil i interessant per a fer comparacions, especialment la dels antropòlegs del principi del segle XX.

⁶⁷ R. Montagne, Les Berbères et le Makhzen dans le Sud du Maroc, essai sur la transformation politique des Berbères sédentaires (groupe chlevh), París, 1930. Per alguna raó, sembla que aquest treball ha estat molt més llegit que no citat pels historiadors d’al-Andalus.

⁶⁸ No empre ací ni en cap part del llibre el terme llinatge en el sentit habitual que li dona el diccionari, equivalent a «cognom», sinó en el sentit antropològic, que són el conjunt de descendents d’un individu per via agnàtica, coneixent amb certesa els seus ascendents.

⁶⁹ R. Montagne, Les Berbères et le Makhzen..., pp. 151-152. També és interessant el que diu J. Berque, Structures sociales du Haut-Atlas, París, 1955, pp. 29-40. La captació de dones per al llinatge propi, per exemple, o l’arribada de mà d’obra nova, poden ser bons arguments per a acceptar la instal·lació de grups «estrangers» en una aldea.

⁷⁰ R. Montagne, Les Berbères et le Makhzen..., pp. 147-154.

⁷¹ M. Berdouzi, Structures du Maroc précolonial. Critique de Robert Montagne, Casablanca (Marroc), 2012 (edició original de 1981). És probable que Berdouzi tingués raó sobre les intencions de Montagne, si bé es podria dir que la seua és també una visió influïda pel procés de descolonització.

⁷² Sobre els ağzā‘ de Mallorca vegeu M. Barceló, Sobre Mayūrqa..., pp. 89-95. L’afirmació que els ağzā‘ eren en origen territoris tribals de pastura ja l’havia proposada abans Hussain Monés en 1957, però P. Guichard no es mostra d’acord amb això en Al-Andalus. Estructura antropológica... p. 331. Tampoc Patrice Cressier hi està d’acord, ja que Las Alpujarras, que també es dividien en ağzā‘, és una àrea de dedicació agrícola (malgrat que l’etimologia del topònim al-bušārrāt pareix que fa referència a pastures), i en aquest cas tampoc no porten noms tribals, sinó preislàmics. P. Cressier, «Le château et la division territoriale dans l’Alpujarra médievale: du ḥiṣn à la ṭā‘a», Mélanges de la Casa de Velázquez, XX (1984), pp. 115-144. En aquesta regió andalusa els ağzā‘ estaven constituïts per agrupacions d’alqueries (entre quatre i dotze) al voltant d’un castell, coincidint amb una vall, un segment de vall principal o una petita vega al peu d’un vessant. Són, per tant, equivalents als districtes castrals valencians proposats per Guichard, i semblants, per tant, a un mouda‘ berber de Montagne, tot i que també podria passar per un cantó independent. Sobre els ağzā‘ en general, podeu veure J. Vallvé, La división administrativa de la España musulmana, Madrid, 1986, però la millor síntesi del que se sap per ara la trobareu en V. Martínez Enamorado, Al-Andalus desde la periferia..., pp. 301-319.

⁷³ E. Gellner, Saints of the Atlas, Cambridge, 1969. L’obra en què es va basar Gellner per a explicar la teoria segmentària és E. Durkheim, De la division du travail social, París, 1893. Cal dir que la teoria fou desenvolupada inicialment per a societats sense Estat a través del treball d’E. Evans-Pritchard, The Nuer. A Description of the Modes of Livelihood and Political Institutions of a Nilotic People, Oxford, 1940. Vegeu també L. Ben Salem, «Intérêt des analyses en termes de segmentarité pour l’étude des sociétés du Maghreb», Revue de l’Occident musulman et de la Méditerranée, 33 (1982), pp. 113-135.

⁷⁴ Pel que fa a les tesis contràries vegeu A. Hammoudi, «Segmentarieté, stratification sociale, pouvoir politique et sainteté. Reflexions sur les theses de Gellner», Hesperis-Ta-muda, XV (1974), pp. 147-180, que es basat en les seues observacions sobre la vall de l’Azzaden, a l’Alt Atles, per a la seua tesi doctoral. Aquest autor forma part de l’escola nacionalista marroquina postcolonial. Vegeu també R. Gallissot, «Au Maghreb: sociétés segmentaires et violence politique. Critique des interprétations par la segmentaireté: rapports d’exploitation et reproduction socieale», Cahiers de la Méditerranée, hors sèrie 3 (1978), pp. 33-59, que també es va publicar en Maghreb, Algérie, Classes et Nation, París, 1987. H. Munson, «Rethinking Gellner’s segmentary analysis of Morocco’s Ait ‘Atta», Man: Journal of the Royal Anthropological Institute, 28/2 (1993), pp. 267-280, el qual defensa la desaparició de la societat tribal i segmentària a tot el Magrib, i ho fa a través d’arguments com ara l’existència de la propietat privada. A. Mahé, «Violence et médiation. Théorie de la segmentarité ou pratiques juridiques en Kabylie», Genèses, 32 (1998), pp. 51-65. Pel que fa a les tesis a favor de la teoria de la segmentarietat, a banda dels treballs clàssics ja citats, vegeu E. Gellner, «Segmentation: reality or myth», Journal of the Royal Anthropological Institute, vol. 1, n. 4 (1995), pp. 821-832, que inclou una contrarèplica de Munson. Vegeu també D. Hart i R. Raha, La sociedad bereber del Rif marroquí: sobre la teoria de la segmentariedad en el Magreb, Granada, 1999, que inclou una traducció de l’article citat de Munson, i diversos treballs dels editors en què matisen les seues opinions anteriors sobre la segmentarietat a partir de la crítica d’aquest darrer autor. Finalment G. Albergoni, «Anti anti-segmenarisme: pour un modèle rectifié», L’anthropologie du Maghreb selon Berque, Bourdieu, Geertz et Gellner. Actes du colloque du Lyon (2001), París, 2003, pp. 17-38. Un intent primerenc d’aclarir les coses entre les dues postures, en P. Pascon, «Segmentation et stratification dans la societé rural marocaine», Bulletin Economique et Social du Maroc, 138-139 (1979), pp. 105-119.

⁷⁵ Per exemple, és ben sabut que molts berbers andalusins a partir del segle XI al·legaven genealogies àrabs inventades, tot i que en aquest cas això s’explica per altres raons de prestigi i no d’aliances. P. Guichard, Al-Andalus Estructura antropològica..., pp. 488-491. Vegeu també E. Manzano, Conquistadores, emires y califas..., pp. 159-166. Per altra banda, se sap que moltes tribus berbers portaven noms d’animals o totèmics, malgrat que els membres de la tribu afirmen que són noms de persones, la qual cosa apuntaria en aquest sentit de genealogies mítiques. M. D. Sahlins, Las sociedades tribales, Barcelona, 1972, p. 86. En qualsevol cas, que la majoria de les genealogies tribals són inventades és força segur, perquè una tribu no és l’equivalent a gran escala d’un clan o qualsevol altra fracció gentilícia, com poden pensar els defensors a ultrança de la segmentació. Vegeu més endavant la definició de tribu de M. Godelier.

⁷⁶ J. Caro Baroja, Pueblos de España. Ensayo de etnología, Barcelona, 1946, p. 422. M. Asín Palacios, Contribución a la toponímia árabe de España, Madrid, 1944. Vegeu P. Guichard, Al-Andalus Estructura antropològica..., pp. 417-420.

⁷⁷ E. Manzano, «Quelques considérations sur les toponymes en banū- comme reflet des structures sociales d’Al-Andalus», Islamisation et arabisation de l’Occident Musulman médiéval, París, 2011, pp. 247-263.

⁷⁸ Per un altre costat, Manzano esmenta els topònims Benihuaquil (< Banī Wakīl) i Benaguasil (< Banī Wazīr) per a demostrar que, en realitat, es refereixen a dos càrrecs de l’administració estatal (wakīl i wazīr) com en els rafals, i no a un gentilici. Deixant de banda que, si això fos així, serien dels pocs casos detectats entre els centenars i milers de topònims en beni-, en realitat tots dos estan identificats com a gentilicis: Wakīl, que en llenguatge administratiu és un càrrec de gestió delegada del poder, està detectat com a nasab en el nom de Fargaluš, com va dir Guichard i, de fet, cita el mateix Manzano. I això independentment que el topònim de la Ribera del Xúquer derive o no en veritat d’aquest personatge del segle IX, però la qüestió és que Wakīl existeix com a nasab. Pel que fa als Banū l-Wazīr, tampoc no cal relacionar-los amb cap visir, ja que estan identificats per Ibn Khaldūn com una fracció dels Ṣinhāğa. V. Martínez Enamorado, Al-Andalus desde la periferia..., p. 468, i més detalls en V. Martínez Ennamorado i J. A. Chavarría Vargas, Toponimia mayor de la Serrranía de Ronda..., p. 156.

⁷⁹ E. Manzano, Conquistadores, emires y califas..., p. 149. Al remat, la intenció de Manzano és assenyalar una certa semblança amb el feudalisme, per acabar argumentant que no hi ha tantes diferències entre les societats tributàries i les feudals, tal com va proposar J. Haldon el 1993. De fet, en realitat no fa més que actualitzar les propostes d’A. Barbero i de M. Vigil per a l’àmbit estrictament ibèric, sobre l’existència en al-Andalus de relacions de dependència personal. Vegeu la síntesi d’A. García Sanjuán, «El hecho tribal y el concepto tributario. Tres propuestas de caracterización de la Sociedad andalusí», en 711-1616: de árabes a moriscos. Una parte de la historia de España, Còrdova, 2012, pp. 187-219 [pp. 214-219].

⁸⁰ M. Jiménez Puertas, Linajes y poder en la Loja islámica. De los Banū Jālid a los Alatares (siglos VIII-XV), Granada, 2009, p. 39.

⁸¹ E. Manzano, Conquistadores, emires y califas..., p. 163.

⁸² M. Jiménez Puertas, Linajes y poder en la Loja islámica..., p. 40. Tot i això, cal reconèixer que Manzano és conscient d’aquesta limitació de les fonts i així ho ha manifestat.

⁸³ Cacicat en castellà es diu jefatura, en francès chefferie, i en anglès chiefdom. El terme antropològic cacicat en català pot ser enganyós, perquè l’arrel «cacic» té actualment unes connotacions negatives que no té el mot cap, com tampoc no el tenen jefe, chef o chief. Però no existeix una paraula derivada de cap equivalent a jefatura, chefferie i chiefdom, i per això cal emprar el terme cacicat.

⁸⁴ Vegeu P. Pascon, Le Haouz de Marrakech..., tom. 1, pp. 293-369. També D. M. Hart, Estructuras tribales precoloniales en Marruecos bereber, 1860-1933: una reconstrucción etnográfica en perspectiva histórica, Granada, 1997.

⁸⁵ Són diversos els llocs on E. Manzano esmenta aquests exemples dins de la seua argumentació, però vegeu especialment Conquistadores, emires y califas..., pp. 136 i 146-159. Per a una visió més completa, la seua obra més antiga La frontera de al-Andalus...

⁸⁶ P. Guichard entén que el mot àrab qawm serveix per a identificar grups agnàtics (clans, tribus, fraccions de tribus...), però l’empra sobretot per a referir-se als clans. Al-Andalus. Estructura antropológica..., pp. 496-504. Més recentment E. Manzano ha criticat aquest ús perquè que el mot qawm serviria en les fonts per a referir-se a qualsevol mena de grup, no únicament als grups agnàtics, i menys encara als clans en exclusiva. Vegeu Conquistadores, emires y califas..., pp. 137-138.

⁸⁷ L’antropòleg Marshall D. Sahlins ha relacionat així l’estructura de la família extensa, típica d’una societat tribal o segmentària, amb les activitats econòmiques d’una societat camperola (o neolítica, com diu ell): «El hogar ideal en muchas tribus consta de dos o más parejas conyugales y sus hijos. Esta familia extensiva es, al parecer, más frecuente que la familia nuclear independiente (es decir, la unidad elemental del marido, esposa y su prole). La preferencia puede fundamentarse en circunstancias de producción. Una familia extensiva esparce los riesgos económicos, absorbiendo la escoria de los productores débiles o incapacitados. Lo que es más importante, equipa a su masa de mano de obra, comparativamente numerosa, para actividades diversificadas y extensas como las que con frecuencia lleva consigo la economía neolítica. Está en condiciones de entregarse simultáneamente a un conjunto complejo de tareas: pastoreo, diversos cultivos agrícolas, caza, recolección, por no hablar ya del cuidado de los niños y otras ocupaciones domésticas (como la alfarería). Una familia extensa puede mostrarse especialmente útil durante los “períodos saturados” de trabajo, cuando se necesitan muchas manos para clarificar la selva, efectuar una recolección o apacentar ganado. Una familia extensa, y no es ésta una de sus menores virtudes, puede desplegarse por una vasta superficie para explotar diferentes oportunidades locales: algunos de sus miembros pueden ser destacados por largos períodos con la misión de cuidar huertos apartados y de rebaños trasladados a los pasturajes, mientras otros “se limitan a trabajar en las inmediaciones de la casa”. En estos diversos aspectos económicos, una familia numerosa parecería gozar de ventaja sobre grupos nucleares más pequeños. Tesis deducible: que la familia extensa es una adaptación estructural a un complejo económico, se elabora fácilmente. Por ejemplo, va implicada también cierta centralización, con un jefe para establecer y distribuir tareas; así, que la familia es “una pequeña jefatura dentro de la jefatura”, no es un simple concepto doméstico». M. D. Sahlins, Las sociedades tribales..., pp. 101-102. Entre els prehistoriadors s’ha defensat tradicionalment que aquestes societats pròpies del neolític van evolucionar en l’edat del ferro cap a cacicats (chiefdoms), però en els darrers anys hi ha una tendència a reconsiderar aquesta postura i es defensa que les societats segmentàries van seguir existint, i que aquesta és una forma de resistència cap als estats. Vegeu I. Sastre, F. Alonso i B. Currás, «Formaciones sociales de la Edad del Hierro en el Noroeste: aportacines a un debate», Arqueología, sociedad, territorio y paisaje. Homenaje a Mª Dolores Fernández Posse, Madrid, 2010, pp. 225-238; I. Sastre, B. Currás i F. Alonso, «Parentesco, desigualdad y formas de identidad en la Edad del Hierro del Noroeste», Arqueología Espacial, 28 (2010), pp. 169-186.

⁸⁸ A. Bazzana i J. Bermúdez (eds.), La casa hispano-musulmana. Aportaciones de la Arqueología, Granada, 1990; A. Bazzana i E. Humbert (eds.), Castrum 6. Maisons et espaces domestiques dans le monde méditerranéen au Moyen Âge, Roma-Madrid, 2000. Cal citar també l’obra específica d’A. Bazzana, Maisons d’al-Andalus. Habitat médiéval et structures du peuplement dans l’Espagne orientale, Madrid, 1992, que ha estat una referència bàsica sobre el tema fins fa poc, tot i que es basa en pocs casos estudiats.

⁸⁹ M. Bertrand, P. Cressier, A. Malpica Cuello, G. Rosselló-Bordoy, «La vivienda rural medieval de “El Castillejo” (Los Guájares, Granada)», en La casa hispano-musulmana..., pp. 207-227. Aquest jaciment ha estat revisat posteriorment per A. García Porras, «La organización dels espacio doméstico en el poblado medieval de El Castillejo (Los Guajares, Granada). Una lectura desde el análisis de la cerámica», en Asentamientos rurales y y territorio en el Mediterráneo medieval..., pp. 422-454, on arriba a la conclusió que «el diseño de la vivienda parece responder al esquema propio de una familia extensa, en donde cohabitan en un espacio común diversas células conyugales» (p. 454); i amb unes conclusions molt semblants en «Cerámica y espacio domestico. El poblado fortificado de “El Castillejo” (Los Guájares, Granada)», en Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval del Mediterráneo Occidental, Ciudad Real, 2009, pp. 1051-1062.

⁹⁰ J. Torró i J. Ivars, «La vivienda rural mudéjar y morisca en el sur del País Valenciano», La casa hispano-musulmana, pp. 73-97. Per contra, P. López Elum negava aquesta afirmació (malgrat que no la descartava del tot), i responia als autors anteriors en La alqueria islàmica en Valencia: estudio arqueológico de Bofilla (siglos XI-XIV), València, 1994, pp. 183-185. Realment, l’estructura que presenten les cases de Bofilla no difereix en res de l’estructura de les cases que s’han excavat fins ara en altres alqueries.

⁹¹ Amb tot el que això suposa sobre l’escassesa de mobiliari i la facilitat per moure’l. A banda de les obres citades a les dues notes anteriors, per a treballs que no van mes enllà de l’estructura de la casa i l’aixovar ceràmic vegeu R. Azuar, El Castillo del Río (Aspe, Alicante): arqueología de un asentamiento andalusí y la transición al feudalismo (siglos XII-XIII), Alacant, 1994, pp. 213-221; P. Sénac, Un «village» d’al-Andalus aux alentours de l’an Mil... Per a zones més urbanes però en l’àmbit rural vegeu J. Navarro Palazón i Pedro Jiménez Castillo, «Estudio sobre once casas andalusíes de Siyāsa», Memorias de Arqueología, 5 (1990, si bé és de 1996), pp. 526-595, i el treball més actualitzat de J. Navarro Palazón, P. Jiménez Castillo i F. Garrido Carretero, «Forma y función de la casa patio andalusí: analogías y diferencias entre Murcia y Siyâsa (siglos X-XIII)», La casa medieval en la Península Ibérica, Madrid, 2015, pp. 337-394. Per als primers segles d’al-Andalus, vegeu S. Gutiérrez, «El espacio doméstico altomedieval del Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete), entre el ámbito urbano y el rural», Castrum, 6, Roma, 2000, pp. 151-164.