Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 8

Realment encara sabem molt poc sobre com es produïa el repartiment de l’aigua dins d’una comunitat andalusina, més enllà dels pocs casos nassarites mostrats per Trillo. És el cas de l’alqueria de Beiro, per exemple, prop de Granada. Però de nou els paral·lels antropològics apunten aquesta possibilitat.¹²⁴ De fet, no totes les alqueries abandonaren el sistema gentilici, si és que aquest era el majoritari inicialment, i tenim indicis suficients per a sospitar-ho. Contràriament, el sistema de compravenda d’aigua (per estar aquesta separada de la terra) pareix vinculat a contextos relacionats amb l’aristocràcia al servei de l’Estat, com ara en el cas de la séquia d’Aynadamar, que porta l’aigua a la ciutat Granada i rega una zona de càrmens o almúnies.¹²⁵

En conclusió, doncs, no es pot afirmar rotundament que els vincles gentilicis haguessen desaparegut o estiguessen en procés de dissolució, com s’ha defensat fins ara, malgrat existir una innegable individualització de la possessió de la terra. Però el nostre desconeixement sobre el funcionament de les alqueries per dins, que és tant com dir el nostre desconeixement real sobre com s’organitzaven els processos de treball camperol, ens obliga a ser prudents. Els llinatges seguien existint, tot i que la possessió del patrimoni fos individual, i pareix probable que els llaços de sang tinguessen molta més importància de la que pensem a l’hora de gestionar l’espai agropecuari de les alqueries; però caldran moltes més recerques i molt de temps encara per a poder confirmar o refutar amb més contundència aquesta suposició.

5. SOCIETAT TRIBAL O DESTRIBALITZACIÓ? L’EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT ANDALUSINA

Fins ara he intentat fer una aproximació al que sabem sobre la societat rural andalusina a partir del que han dit altres historiadors, fent comparacions d’allò que indiquen les fonts escrites i arqueològiques sobre al-Andalus amb allò que diuen els antropòlegs sobre la societat berber magrebina. Al remat, la conclusió és que ambdues societats devien ser semblants, si bé amb alguns matisos per les diferències geogràfiques i històriques que hi ha entre elles, i també per l’evident distància cronològica. De fet, la diferència més gran que sembla haver-hi entre ambdues societats –que, a més a més, també és la principal discrepància entre els historiadors que s’ocupen de la societat andalusina– és la possible evolució social que s’hauria produït a al-Andalus a partir de la proclamació del califat de Còrdova.

Des que ho va proposar Pierre Guichard, ara fa quaranta anys, pràcticament ningú qüestiona –amb alguna notable excepció– que els àrabs i els berbers que van conquerir i colonitzar al-Andalus eren una societat tribal. O potser caldria dir dues societats tribals, perquè, segurament, en aquells moments inicials hi hauria certes diferències entre àrabs i berbers. De fet, coneixem les principals tribus que hi van arribar en aquella primera fase de conquesta, i tenim també una idea aproximada de la seua distribució pel territori peninsular. Tot i això, al parer del mateix Guichard, la societat tribal va començar a desaparèixer a partir del segle X per la consolidació del poder central omeia i la seua imposició sobre la població de tot el país, així com també pel creixement de les ciutats.¹²⁶

En realitat, el que feia Guichard quan deia això era aplicar un vell axioma segons el qual l’Estat i el sistema polític tribal no són compatibles, no poden conviure, perquè no es pot dividir la sobirania entre ambdues estructures de control social, i al final una acaba per imposar-se sobre l’altra. És un corrent d’opinió que va iniciar Ibn Khaldūn al segle XIV en parlar de la perduda de la ‘aṣabiyya i de l’inici de la destribalització, que encara és l’opinió majoritària entre antropòlegs i historiadors. Les tribus, doncs, només podrien sobreviure plenament en contextos sense Estat, o amb estats dèbils que no son capaços d’imposar la seua autoritat.¹²⁷ El califat omeia, per descomptat, no fou un Estat dèbil militarment parlant i, després d’un segle de gran estabilitat política, sotmetiment de la població i constant creixement urbà, la societat tribal s’hauria debilitat; fins que la reforma militar d’Almansor, que deixava de basar l’exèrcit en els ağnad (pl. de ğund) tribals d’origen àrab, l’hauria liquidada quasi per complet.

En què s’havia convertit, doncs, la nova societat andalusina que amb el final del califat deixava de ser tribal? Guichard mai no va arribar a especificar-ho, més enllà de donar-li un vague sentit veïnal a les comunitats rurals en els seus treballs dels anys vuitanta i qualificar-la sovint com a societat tributària. Però un altre historiador es va encarregar més tard de proposar una solució al problema. Manuel Acién havia centrat el seu treball de recerca primer sobre els ḥuṣūn andalusins, i tenia un cert interès per ‘Umār ibn Hafṣūn, a qui considerava l’últim rebel muladí representant de l’antiga aristocràcia visigòtica anterior al segle VIII, que fou vençut per l’emir ‘Abd ar-Raḥmān III just abans d’autoproclamar-se califa. Aquest autor entenia que, a partir de la conquesta musulmana d’Hispània, a al-Andalus hi havia dues societats paral·leles: una societat tribal que havien portat els conqueridors àrabs i berbers, tal com havia dit Guichard, i una altra societat «prefeudal» pròpia de la població nativa, en la qual l’antiga aristocràcia visigòtica, convertida a l’islam, hauria conservat el seu poder i el seu domini sobre el gruix de la població mossàrab i muladí. No obstant això, amb la consolidació de l’Estat omeia i la seua total imposició sobre el territori andalusí, junt amb l’aparició i desenvolupament de les ciutats i l’avanç de la islamització i l’arabització (bàsicament els mateixos arguments exposats per Guichard per a la destribalització), tot plegat hauria portat a la desaparició d’aquestes dues societats, la tribal i la «pre-feudal», per a donar pas a una nova i única societat que Acién va denominar «formació social islàmica».¹²⁸

Cal entendre aquesta proposta en el seu context historiogràfic, ja que d’una altra manera no s’entendria la intenció de l’autor en proposar-la. Acién pretenia amb la seua idea de «societat islàmica» diferenciar la societat d’al-Andalus de la resta de societats tributàries –entre les quals estava inclosa, malgrat tot– per les característiques pròpies que suposadament aquesta tindria, com ara el predomini d’allò públic i l’hegemonia de les ciutats. De fet, la proposta apareixia en el marc del debat que es va engegar quan Miquel Barceló, Reyna Pastor, i després Pierre Guichard, van aplicar a la societat andalusina el concepte neomarxista de «formació social tributària» proposat per l’economista Samir Amin, com ja hem vist en un apartat anterior. En el context d’aquest debat, doncs, una de les primeres crítiques que va rebre Manuel Acién fou la d’Eduardo Manzano, qui opinava que «definir una formación social a partir de un elemento superestructural como es la religión puede conducir a un esencialismo que desvirtúe lo que se quiere sea una interpretación materialista».¹²⁹ És cert que Acién emprava el terme «islàmica» sense cap sentit religiós, sinó per simple utilitat, però no és menys cert també que no té cap sentit emprar-lo per a referir-se a una «formació social» (concepte marxista) que vol ser equivalent a la formació social tributària, a la feudal o la capitalista.

Independentment de la qüestió del nom, però, que al cap i a la fi seria una qüestió menor, també s’ha qüestionat que la societat andalusina estigués caracteritzada per un predomini d’allò privat ni per una hegemonia de ciutats.¹³⁰ D’una banda, no sols l’Estat islàmic es legitima sobre allò públic sinó que, a més a més, sovint s’avantposa l’interès general sobre l’interès privat. D’altra banda, la importància de la ciutat en la societat islàmica és evident i ben coneguda des de fa molt de temps, però també és cert que aquesta és una importància de caire ideològic, pròpia de l’islam, i no una realitat social i econòmica, ja que al-Andalus era clarament una societat de base agrària.

A banda d’aquests arguments més teòrics, que són importants, la segona crítica que s’ha fet a Acién ha estat sobre la suposada societat «prefeudal» dels indígenes, i sobre el paper que Ibn Hafṣūn va jugar en la demostració de l’existència d’aquesta societat en els dos primers segles d’al-Andalus. Així, al parer de Virgilio Martínez Enamorado, aquest personatge mai no va ser un muladí rebel al poder estatal que volia conservar el seus privilegis de dominació sobre la població indígena no convertida a l’islam, com Acién va interpretar. Ben al contrari, Ibn Hafṣūn hauria intentat construir un poder islàmic independent i paral·lel al dels omeies, als quals, fins i tot, va voler substituir en algun moment d’eufòria militar. I no tenia res a veure amb la societat dels seus avantpassats, prèvia a la conquesta del 711, malgrat haver emprat el cristianisme com a mitjà per a aconseguir el suport de la població mossàrab, que encara era majoritària al segle IX en la regió de l’actual Màlaga que Ibn Hafṣūn dominava.¹³¹

En aquest mateix sentit, Miquel Barceló va alabar inicialment la proposta d’Acién com un intent d’explicar les contínues revoltes que es produïen contra l’emirat omeia, les quals s’explicarien per la necessitat de l’Estat d’eliminar qualsevol oposició interna al seu poder exclusiu. De fet, aquesta era una de les principals conclusions a què havia arribat el mateix Barceló a partir dels seus estudis sobre fiscalitat. Però després va passar a criticar aquesta interpretació del suposat «protofeudalisme», el mal ús del terme «islàmic» per a una formació social, sense explicar –diu– què era allò exactament, o la inexistència de qualsevol menció en la proposta d’Acién als processos de treball camperol, que al parer de Barceló eren la base de la societat i els que permetien l’existència de tota la resta.¹³²

Si tenim en compte que el qualificatiu «islàmica» fa referència a la religió, doncs, i que la presumpta societat «protofeudal» visigòtica, si és que mai va existir, pareix que no va sobreviure molt de temps al procés de conquesta musulmana, té sentit, aleshores, posar nom a una nova societat andalusina posterior a la tribal? Hi va haver realment en al-Andalus una societat amb característiques pròpies i distintes a les de la resta de societats tributàries? A hores d’ara, la proposta de «formació social islàmica» plantejada per Manuel Acién ha estat assumida i integrada per bona part de la historiografia; especialment en el món de l’arqueologia, perquè resulta útil per a explicar certs canvis materials que es detecten a partir del segle X. Però, com hem vist, ha estat també molt criticada i rebutjada per una altra part dels investigadors.

Això es tradueix en el fet que uns historiadors parlen dels dos primers segles d’al-Andalus –que anomenen període paleo-andalusí– com una «transició» des de la societat hispano-romana anterior al segle VIII cap a una nova societat islàmica que hauria aparegut a partir del segle X, amb un gran desenvolupament de les ciutats i del poblament rural. Mentre que altres historiadors parlen d’aquests dos segles com la «formació» d’al-Andalus, que seria el resultat d’un important procés d’immigració de tribus àrabs i berbers que s’hauria produït en aquest període primerenc, les quals haurien assimilat la societat indígena perquè «el medi tribal crea tribus». El que s’hauria produït a partir del segle X, amb el califat, seria només un fort desenvolupament de l’Estat que no afectaria realment l’estructura social, més enllà d’eliminar qualsevol poder polític alternatiu al seu.¹³³ Discrepàncies a banda, a hores d’ara és evident que la proposta d’Acién presenta molts problemes i, en conseqüència, no ha pogut resoldre d’una forma satisfactòria la qüestió de la destribalització d’al-Andalus que s’hauria produït al llarg dels segles X i XI, tal com va explicar Guichard fugaçment al final de la seua obra de 1976.

Miquel Barceló sempre va negar la destribalització, i va defensar el manteniment d’aquest sistema d’organització social fins al mateix moment de la conquesta cristiana del segle XIII, ja que per a ell el tribalisme no és només una forma d’organització política i social, sinó també una forma d’organitzar els processos de treball camperol.¹³⁴ O dit d’una altra manera, per a entendre’ns: una forma d’organització econòmica i social de la producció camperola. És evident que historiogràficament es tracta d’un tema molt polèmic que encara resta obert, però el ben cert és que la hipòtesi de Guichard sobre la destribalització pareix ser la més acceptada entre els investigadors, ja que la posició de Barceló mai no ha acabat de ser ben entesa i ha prevalgut sempre el vessant polític del tribalisme. Però una societat tribal no és només això, i potser les diferències entre Guichard i Barceló en aquest assumpte concret –un dels pocs en què han diferit públicament, i no és un tema nimi– són menors del que podria semblar a primera vista; malgrat les crítiques de Barceló en una de les darreres obres en què en parla.¹³⁵ Però, per a veure-ho més clarament, primer cal aclarir alguns conceptes sobre les societats tribals.

Per diversos indicadors, pareix clar que la societat d’al-Andalus no era exactament igual en els segles VIII i IX que en els segles XII i XIII. La història és canvi, i 500 anys fou temps suficient perquè s’hagués produït una certa evolució significativa; però sense arribar a ser suficientment profunda per a considerar que s’havia produït un canvi en el model de societat. La qüestió, doncs, és saber com, i fins a quin punt, va canviar la societat andalusina al llarg del temps. D’entrada, cal reconèixer que en la documentació generada pels cristians entre els segles XII i XV, durant els processos de conquesta i colonització de la major part del territori andalusí, no pareix que les tribus –com a forma d’organització política– tinguessen cap paper en l’estructura territorial del poblament ni en el funcionament de les comunitats rurals, ja que mai no hi apareixen esmentades com a tals amb els seus noms. De fet, si entre els segles VIII i XI les fonts àrabs van plenes d’esments a tribus i a confederacions tribals ben conegudes (Madyūna, Miknāsa, Hawwāra, etc.),¹³⁶ en les fonts dels segles XII-XV això no passa mai.

És cert que no són el mateix tipus de font, però ni tan sols apareixen, com ja va advertir Guichard, en l’enquadrament social i familiar dels individus, la qual cosa es manifestaria en la desaparició de la nisba tribal en els noms personals i en la seua substitució per una nisba de caràcter geogràfic o professional. Tanmateix, la desaparició de la nisba tribal no implica necessàriament la desaparició dels vincles gentilicis. És ben sabut que cal anar sempre amb compte quan s’empra documentació generada pels cristians per a estudiar la societat andalusina, perquè els escrivans interpretaven a la seua manera les coses que no entenien i les adaptaven als interessos propis.¹³⁷ Per això, quan hi ha fonts àrabs originals, de les poques que s’han conservat, de vegades poden aportar informacions força sorprenents.

Per exemple, en una data tan tardana com el segle XV, en una regió costanera de l’emirat nassarita de Granada, hi ha documentada, poc abans de la conquesta cristiana, una ğama‘a de la tribu Maṣmūda en la ṭā‘a (divisió administrativa estatal) que anava des de Canillas de Aceituno a Maro (prop de Màlaga).¹³⁸ Estem parlant, doncs, d’una aljama tribal, no d’una aljama comunitària com les que estem acostumats a trobar en les fonts cristianes, la qual cosa indica que, en aquest cas, la tribu continuava funcionant com a organització a nivell polític. De fet, el document és en realitat una carta enviada per dos dels seus xeics més importants (caps tribals, doncs) que anava dirigida a un qā‘id (representant de l’Estat) amb el que volien pactar la pau. A més, afirmen que el sulṭān només es va apropiar d’ells «per la força», i si bé no sabem a quin moment es refereixen, pareix lògic que faça referència als nassarites. S’ha assenyalat, tanmateix, que aquests Maṣmūda són berbers magrebins que segurament arribaren a la zona en el segle XIII amb els marínides, de manera que podrien ser un cas especial respecte al conjunt d’al-Andalus que suposadament estaria destribalitzat des d’abans de la seua arribada. Si fos així, però, seria significatiu que una tribu amb estructura política activa hagués aguantat dos segles d’existència en el context nassarita i, en qualsevol cas, aquest és un exemple molt bo del tipus d’informació que poden aportar unes i altres fonts escrites.

Més que no desaparèixer, doncs, potser es podria dir que a al-Andalus les tribus podrien haver estat relegades a un segon pla amb l’aparició del califat, almenys en alguns casos, si és que les entenem només com una manera d’organitzar políticament la societat en un nivell superior a les aljames locals comunitàries. De fet, caldria tenir en compte que en els països del Magrib i el Pròxim Orient on hi havia, o s’hi va formar, una societat tribal en el moment de l’expansió de l’islam, aquesta mai no ha acabat de desaparèixer posteriorment, i es manifesta encara bastant sovint a un nivell polític quan es produeixen crisis. Les solidaritats gentilícies només entren en funcionament en moments molt concrets, i la resta del temps no es visualitzen clarament si no s’estudia amb més profunditat aquestes societats. De fet, si atenem a la bibliografia antropològica sobre les societats tribals ens adonarem que, en realitat, el fet tribal és divers depenent de la geografia i la història.

Pareix prou evident que no és el mateix una tribu de l’Amazones o la Polinèsia que una tribu d’Aràbia o el Nord d’Àfrica. I dins d’aquestes últimes tampoc no és el mateix una tribu beduïna de nòmades del desert que una tribu de camperols sedentaris, tot i que hi haja en totes elles trets comuns que les caracteritzen com a tribu.¹³⁹ El treball de David M. Hart al Marroc, per exemple, està basat en dos tipus de tribus berbers ben diferents. D’una banda els Aït ‘Atta, una tribu ramadera seminòmada amb un gran territori propi situat al sud de la gran serralada de l’Atles, que durant molt de temps han format quasi un «estat» independent de l’Estat marroquí. I, d’altra banda, els Aït Waryaghar, que són una tribu de camperols sedentaris establerta en la regió del Rif, al nord del país. Així, com es pot apreciar en diversos treballs d’aquest autor, tant l’organització social com el funcionament econòmic d’ambdues tribus és força diferent.

Els Aït ‘Atta recorren contínuament amb els ramats el seu territori a la recerca de pastures, segons l’estació. Són molt nombrosos, per tant bastant poderosos a l’hora de fer la guerra, i acullen població no berber en el seu ampli territori, que està sota la seua protecció. Tenen unes lleis tribals pròpies, i una ciutat-mercat que actua com a capital, en la qual es reuneixen cada cert temps els caps principals de les cinc grans fraccions tribals en què estan dividits, per a elegir un cap suprem per rotació.¹⁴⁰ La tribu, doncs, com a organització política i social, és essencial en la seua forma d’estar en el món, i d’ella depenen els seus drets de pastura, que són la base de la seua economia.

Els rifenys Aït Waryaghar, per contra, que són camperols sedentaris, no tenen un territori tribal propi i exclusiu, malgrat que estan assentats més o menys a prop els uns dels altres. Per a ells, pertànyer a una tribu és una qüestió ideològica que gira al voltant del concepte d’honor i de parentesc, i està en relació amb les seues aliances polítiques de tipus agnàtic, que generalment estan «adormides» en un segon pla excepte en certs moments molt ocasionals com ara una guerra, o l’aplicació d’una venjança, que és quan entren en funcionament més sovint.¹⁴¹ Però la tribu no pareix que afecte, en principi, les seues activitats socioeconòmiques, les quals generen també altres tipus d’aliances que són anomenades leff en llengua amazic i que poden portar a enfrontar aliats agnàtics.¹⁴² La tribu, doncs, entesa sempre com una organització política, no té una funció econòmica establerta entre aquests grups sedentaris, més enllà de l’enquadrament de la població en la seua ideologia de la descendència i la segmentació. L’economia depèn de les famílies extenses o llinatges, i de les aliances entre ells en cada assentament.

Amb aquests exemples antropològics no vull dir, en absolut, que a al-Andalus pesés això mateix. Només es tracta d’argumentar, amb casos reals i ben estudiats, que el sistema tribal pot perdre bona part o tota la seua funcionalitat política i, fins i tot, passar desapercebut en determinades societats, malgrat continuar existint d’una altra manera. L’Estat sempre tendeix a eliminar qualsevol poder alternatiu al seu, i una organització política tribal, amb assemblees i caps tribals, és un poder que fa ombra a l’Estat inevitablement. Per això, durant molt de temps els emirs omeies van pactar amb els caps tribals de la frontera per a nomenar-los els seus representants territorials i mantenir-los controlats, davant la impossibilitat d’eliminar-los. Fins que ‘Abd ar-Raḥmān III, just abans de proclamar-se califa, va aconseguir «pacificar» militarment els territoris de les tribus «rebels» i les va desfer; almenys per un temps. És a dir, s’hi va imposar per la força, les va sotmetre a un domini i un control estatal, i va eliminar finalment la seua autonomia política.¹⁴³ Però eliminar la independència tribal i fer caure poders polítics alternatius al del sulṭān no implica necessàriament canviar l’orde econòmic i social.

El territori de l’actual Marroc ha estat històricament dividit, com és ben sabut, entre el bilād al-makhzān o país controlat per l’Estat (pels diversos estats que s’hi han anat succeint), i el bilād al-siba o país de la dissidència, en què les tribus han estat sempre quasi independents fins que al segle XX els alauites les van sotmetre amb l’ajuda de la metròpoli colonial francesa. Els antropòlegs interessats en la societat tribal berber, com els que hem vist en l’apartat anterior, sempre han centrat el seu interès en el bilād al-siba, perquè consideren que el tribalisme hi era més genuí, i han deixat bastant de banda les tribus del bilād al-makhzān. Però és evident que per a l’estudi d’al-Andalus hauria estat més interessant poder fer comparacions amb treballs antropològics realitzats sobre el bilād al-makhzān, que malauradament no són massa abundants.

Un dels pocs que hi ha –malgrat no ser un treball estrictament d’antropologia, sinó de sociologia– és l’estudi de Paul Pascon sobre el hāwz de Marràqueix.¹⁴⁴ De fet, pocs llocs poden existir al Magrib que hagen estat més controlats per l’Estat que el territori més immediat al voltant de la capital dels almoràvits, que també ho fou després dels almohades. I, tanmateix, allí també hi ha tribus establertes.¹⁴⁵ Aquestes, però, no funcionen com les del bilād al-siba, perquè malgrat tenir xeics elegits per la comunitat com a representats, en realitat són un contacte intermediari amb el makhzān, que és com es refereixen a l’Estat habitualment al Magrib.¹⁴⁶ Pascon diu que les tribus ja no són grups polítics com abans, sinó agrupacions territorials de camperols sota un nom tribal que encara es considera prestigiós, gràcies a l’hegemonia ideològica del patriarcat.¹⁴⁷ I, per tant, considera que ja no són vertaderes tribus, sinó «simples» formacions socials segmentàries.¹⁴⁸

Es pot veure clarament, doncs, que aquest autor considera les tribus originàries com a organitzacions polítiques, i que una vegada perduda la seua independència sota el poder de l’Estat han deixat de ser tribus per a passar a ser una altra cosa, que no queda massa clara, però que encara és segmentaria. De fet, parlant dels Ūrīka (Yūrīken en llengua amazic), que són una tribu del hāwz, Pascon diu que a l’edat mitjana tenien estructures polítiques tribals –elegien anualment un xeic com a líder– i una economia ramadera, però que han evolucionat cap a una «tribu administrativa» i una economia agrària irrigada.¹⁴⁹ És a dir, han perdut la seua estructura política superior a causa del control de l’Estat (tot i haver conservat el nom), i alhora s’han sedentaritzat.¹⁵⁰ Amb tot, el seu sistema social segmentari i la seua forma de producció econòmica familiar (malgrat haver passat de la ramaderia a l’agricultura), resten iguals.

Una vegada més cal deixar clar que això no vol dir que a al-Andalus passés el mateix entre els segles X i XI, quan sembla que es produeix el canvi. Es tracta de posar exemples de situacions històriques paral·leles per a veure què va passar en altres llocs, i dilucidar si a al-Andalus es va poder donar una situació més o menys semblant a partir dels pocs indicis que tenim. En aquest sentit, la desaparició de les tribus com a estructures polítiques superiors en la societat andalusina –que, en principi, sembla bastant evident– no implica necessàriament la desaparició de l’organització social que denominem «tribal» (patriarcal, gentilícia, segmentària...), i menys encara com a sistema econòmic de producció basat en la família extensa. És en aquest sentit, doncs, que s’explica la idea de Miquel Barceló sobre el manteniment de la societat tribal fins a la desaparició d’al-Andalus, i no de cap altra manera. Perquè, més enllà del seu vessant polític en contextos sense Estat, el tribalisme és en realitat «una forma d’organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les altres comunitats», i això vol dir que és totalment compatible amb l’Estat perquè «l’únic demandador de renda/taxa tolerat és el sulṭān legítim».¹⁵¹

Miguel Jiménez Puertas ha mostrat que hi ha zones a la Mediterrània on la família extensa ha continuat existint durant segles després de la desaparició del sistema tribal.¹⁵² De fet, arriba a la mateixa conclusió en el cas andalusí pel manteniment d’institucions familiars igualitàries entre els moriscos granadins.¹⁵³ És totalment factible, per tant, que es produís una desaparició de les tribus i les confederacions tribals –enteses sempre com a estructures polítiques superiors– mentre es mantenien les famílies extenses o llinatges en la base de la societat.¹⁵⁴ Aquest autor, però, entén que la desaparició de la societat tribal a al-Andalus sí es va produir finalment, i que aquesta fou substituïda per la formació social tributària, quan realment no tenen res a veure l’una amb l’altra i, de fet, són perfectament compatibles si no s’entén el tribalisme únicament com una simple manera d’organitzar políticament la societat, que seria incompatible amb la presència de l’Estat.

De fet, com hem vist adés, fou el mateix Barceló, que defensava el manteniment de la societat tribal fins al segle XIII, qui va introduir en la historiografia sobre al-Andalus el concepte de formació social tributària –o tributària-mercantil– que havia estat proposat per Samir Amin, i que més tard defensarien també Pierre Guichard o Antonio Malpica entre molts altres. I és que la formació social tributària s’explica per la relació de l’Estat (i de la classe dirigent que en depèn) amb les comunitat camperoles a través de la fiscalitat, mentre que la societat tribal (la família extensa, la segmentació i la ideologia del parentiu, l’aljama i les assemblees comunitàries, etc.) és en realitat una forma de producció camperola en què l’Estat mai, o molt rarament, s’entremet.