Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 9

En definitiva, és bastant evident que als segles XII i XIII a al-Andalus, o en la Granada nassarita del XIV i XV–amb alguna excepció com els Maṣmū-da esmentats– no hi havia organitzacions polítiques tribals funcionant clarament com al Magrib, o al mateix al-Andalus segles abans. Però la societat andalusina no havia canviat tant per a poder considerar que s’havia produït un canvi en el seu funcionament bàsic. És possible que la societat de Mallorca i les altres illes orientals estigués menys evolucionada que la peninsular en el moment de la conquesta cristiana, a causa de la insularitat i d’una geografia molt muntanyosa, com ho demostraria el manteniment de la divisió territorial i fiscal d’època emiral encara al segle XIII.¹⁵⁵ Potser també era així en les zones més muntanyoses d’al-Andalus en general, on les comunitats rurals viurien més aïllades de la influència urbana i, per tant, estatal. De fet, cal dir que les ciutats podrien haver estat, amb el temps, un major generador de canvis socioeconòmics que no el mateix Estat, a través del seu poder d’atracció poblacional davant el creixement demogràfic rural.¹⁵⁶

Els documents escrits que van ser generats pels cristians i que ens serveixen ara de font d’estudi no són massa clars sobre el tema –ni van ser creats per a ser-ho–, però quasi tot sembla indicar que cap als segles XII i XIII les comunitats rurals andalusines estaven formades habitualment per famílies extenses fortament cohesionades i també organitzades a través d’aljames comunitàries. No existien tribus com a organitzacions polítiques, és cert, però quan Jaume I prenia una madīna o una qarya amb una fortificació associada, negociava tant amb els representants de l’Estat com amb les aljames comunitàries, les quals estaven formades pels xeics d’aquests llinatges, o vells com diuen les fonts sovint. No sols es pot veure clarament en el cas de la Vall d’Uixó o Nules, per posar dos clars exemples rurals, sinó que fins i tot en mudūn com Xàtiva o Alzira apareixen els vells com a interlocutors directes del rei, tal i com es desprèn de diversos capítols del Llibre dels Fets de Jaume I.¹⁵⁷

No pot haver-hi massa dubte, per tant, sobre aquesta realitat social. Ni la possessió de la terra de forma individual, ni l’abandonament de l’ús del nasab tribal, entre altres coses, permeten extraure ara conclusions definitives sobre la presumpta dissolució de la societat tribal andalusina (patriarcal, gentilícia...) amb el seu propi mode de producció basat en la família extensa camperola, per a ser substituïda per unes comunitats rurals de tipus veïnal formades per famílies conjugals. De fet, ningú ha pogut explicar com haurien aparegut aquestes comunitats veïnals, ni per què ho van fer, més enllà d’assignar un vague paper a l’Estat en aquest canvi social; malgrat que la història serveix precisament per a explicar els canvis socials com a processos històrics.

En definitiva, tot plegat sembla un sistema d’organització social i del treball més o menys tribal, però sense tribus a nivell polític. I aquest sistema pareix bastant clar que seguiria existint a Šarq al-Andalus en el segle XIII i, segurament també, a la Granada nassarita del XV. De fet, fins i tot sembla que encara en quedaven rastres entre els moriscos al segle XVI.¹⁵⁸ Potser el problema rau, doncs, en el nom, pel fet d’anomenar «societat tribal» a una societat en què no hi ha tribus, malgrat funcionar econòmicament igual que quan hi havia. En podríem dir, potser, societat gentilícia, per la importància del parentiu patriarcal en el seu funcionament com a mode de producció. Independentment del nom que emprem per a la classificació tècnica, però, tot sembla indicar que la societat andalusina continuava funcionant encara com una típica societat tribal quan fou destruïda per la conquesta cristiana, i substituïda per una societat feudal.

¹ J. Ribera, Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia en la recepción pública del señor D. Julián Ribera y Tarragó el día 26 de mayo de 1912, Madrid, 1912, pp. 17-18. També publicat en Disertaciones y Opúsculos, Madrid, 1928, p. 26.

² C. Sánchez-Albornoz, La España musulmana, Buenos Aires: 1946; «El Islam de España y el Occidente», L’Occidente e l’Islam nell’alto Medioevo, Spoleto, 1965, pp. 149-308. Cal esmentar també els plantejaments semblants de Ramón Menéndez Pidal, quasi tan important en el medievalisme del segle XX com el mateix Sánchez-Albornoz. Vegeu, per exemple, La España del Cid, Madrid, 1929.

³ Un dels manuals més coneguts podria ser el de M. Watt, A History of Islamic Spain, Edimburg, 1965.

⁴ L. Torres Balbás, Ciudades hispanomusulmanas, Madrid, 1985.

⁵ El bilād al-makzan, o país controlat per l’Estat, i el bilād al-siba, o país de la dissidència.

⁶ J. Ribera, «Las tribus árabes en el reino de Valencia», El Archivo, 11 (1886), p. 83.

⁷ T. F. Glick, «El poder de un paradigma», Revista d’Història Medieval 12 (2001-2002), pp. 273-278. Glick agafa la idea de «paradigma» de Thomas S. Kuhn, autor de l’obra The Structure of Scientific Revolutions, publicada el 1962, i origen del significat contemporani del terme en el context científic. Així, el paradigma s’entén com el model que està a la base del consens científic, ja que respon a la majoria de les preguntes que s’hi han plantejat abans, i encaixa en una teoria general. D’acord amb el funcionament normal de la ciència, segons aquest autor, quan apareixen noves hipòtesis que responen millor a velles i noves preguntes i aquestes acaben per imposar-se en el conjunt de la comunitat científica, el nou paradigma substitueix el vell, tot i les resistències inicials dels seus partidaris.

⁸ P. Guichard, Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, Barcelona, 1976, p. 11.

⁹ Cal dir, d’altra banda, que l’Antropologia era –i és– una ciència social especialment desenvolupada a França, i també a Anglaterra, gràcies als estudis colonials realitzats al segle XIX i bona part del XX, com veurem després amb detall. En aquest sentit, Guichard, que estava fascinat per les societats magrebines, com ha declarat en diverses entrevistes, va saber aprofitar part dels estudis d’antropologia fets al Magrib.

¹⁰ La recerca posterior de Manuela Marín ha incidit en aquesta línia, i arriba igualment a la conclusió que la dona andalusina no tenia més llibertat que en altres societats islàmiques, i feia un paper social equivalent. Vegeu M. Marín, Mujeres en al-Andalus (Estudios onomástico-biográficos de al-Andalus, XI), Madrid, 2002. No obstant això, cal dir que l’autora discrepa amb Guichard en altres aspectes concrets.

¹¹ Des del punt de vista exclusivament de l’antropologia, el ben cert és que els investigadors no s’acaben de posar d’acord sobre si el matrimoni amb la filla del germà del pare és una norma o una preferència. El que sembla prou clar és que en la major part de les comunitats rurals magrebines es pensa que aquesta mena de matrimoni és l’ideal, però quan es fan estadístiques mai no és el majoritari. Vegeu la síntesi sobre el tema, ja relativament antiga, que feu J. Davis, Antropología de las sociedades mediterráneas, Barcelona, 1983 [original de 1977], pp. 204 i ss. L’exogàmia clànica, per tant, existeix, i és més habitual del que pressuposava Guichard, tot i que evidentment les conclusions extretes sobre societats del segle XX no són aplicables directament al cas andalusí. Vegeu també les opinions d’E. Manzano sobre els matrimonis exogàmics dels àrabs andalusins en Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de al-Andalus, Barcelona, 2006, pp. 139-146, i la con-tra-resposta de P. Guichard en la ressenya «Eduardo Manzano, Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de al-Andalus», Mélanges de la Casa de Velázquez, 37-1 (2007), pp. 257-262. Per un altre costat, uns anys més tard l’etnòleg britànic Jack Goody empraria l’obra de Guichard en el seu conegut estudi sobre la família en Europa, assenyalant que les diferències establertes per Guichard entre el model oriental i l’occidental no són determinants, especialment pel que fa a la transmissió per herència del patrimoni familiar i el paper de la dona en aquest punt, ja que la llei islàmica permet heretar a les dones, malgrat el costum tribal. Al remat, segons Goody, els models familiars oriental i occidental de Guichard s’assemblen més entre ells que respecte a l’Àfrica subsahariana. J. Goody, La evolución de la família y el matrimonio, València, 2009 [original en anglès de 1983], pp. 20-41. La resposta de Guichard en Al-Andalus frente a la conquista cristiana, València, 2001, pp. 296-301, on argumenta que la pressió social i el caràcter fortament agnàtic dels grups familiars impedia quasi sempre l’aplicació de la llei islàmica. Vegeu també l’anàlisi del problema que fa J. Torró en «Producció, reproducció i colonització. Uns comentaris a propòsit de l’obra de Pierre Guichard Les musulmans de Valence et la Reconquête», Revista d’Història Medieval, 4 (1991), pp. 229-242 [pp. 232-236].

¹² Més endavant, Miquel Barceló explicaria aquest procés amb una frase que ha estat citada per molts autors, segons la qual «el medi tribal produeix tribus». M. Barceló, «Vespres de feudals. La societat de Sharq al-Àndalus just abans de la conquesta catalana», Estudi General, 5-6 (1985-86), pp. 237-249. Vegeu més endavant l’explicació detallada dels plantejaments de Barceló.

¹³ Aquesta darrera afirmació, com veurem després, ha generat molt de debat, en especial al voltant del procés d’islamització d’al-Andalus, el ritme de conversió i el manteniment d’estructures socials pròpies de l’antiga societat visigòtica entre els cristians encara en dates tan tardanes com el segle X.

¹⁴ Sobre la geografia berber d’al-Andalus, més enllà del treball inicial de Guichard, vegeu l’estudi que a partir únicament de fonts escrites ha realitzat H. de Felipe, Identidad y onomástica de los beréberes de al-Andalus, Madrid, 1997. B. Franco estudia, amb més detall que ho feu Guichard, regions andalusines d’assentament preferent berber a Extremadura en el seu treball «Distribución y asentamientos de tribus bereberes (Imazighen) en el territorio emeritense en época emiral (ss. VIII-X)», Arqueología y Territorio Medieval, 12 (2005), pp. 39-50. Per a Andalusia, vegeu V. Martínez Enamorado, Al-Andalus desde la periferia. La formación de una sociedad musulmana en tierras malagueñas (siglos VIII-X), Màlaga, 2003, i alguns dels seus treballs sobre toponímia com ara V. Martínez Enamorado i J. A. Chavarría Vargas, Toponimia mayor de la serranía de Ronda, Ronda, 2010. Per a la Marca Superior d’al-Andalus, vegeu B. Sarr, «Et cependant les berbères existent». El poblamiento bereber en la Frontera Superior andalusí (siglos VIII-XII), Granada, 2014. Per a les Illes Balears hi ha diversos articles de M. Barceló en què estudia la toponímia berber, que apareixeran citats més endavant, entre els quals destaca la série que porta per títol «Loquella Barbarica».

¹⁵ P. Guichard, «Le peuplement de la région de Valence aux deus premiers siècles de la domination musulmane», Mélanges de la Casa de Velázquez, 5 (1969), pp. 103-158. Del mateix autor també «A propósito de los Barbar al-Andalus», Al-Qantara, 1 (1980), pp. 423-427, i «Toponymie et histoire de Valence à l’époque musulmane: un chef berbère valencien a la conquête de la Sicilie», en I Congrés d’Història del País Valencià, t. II, València, 1980, pp. 399-409. Anys més tard, arabistes com Carmen Barceló o Mikel de Epalza respondrien a aquesta proposta amb diversos treballs on defensaven que la berberització s’hauria produït segles més tard, durant les invasions dels imperis almoràvit i almohade, i no després de la conquesta inicial del 711 com argumentava Guichard. Primer analitzant la toponímia valenciana per a demostrar que era àrab, o proposant que els topònims berbers en beni- eren majoritàriament posteriors a la conquesta (basant-se en dos únics exemples), en C. Barceló, Toponímia aràbiga del País Valencià, Xàtiva, 1983; i M. de Epalza, «Los bereberes y la berberización del País Valenciano», Quaderns de Filologia, 1 (1984), pp. 91-100. Després analitzant tant les fonts com els antropònims i topònims emprats per Guichard per a demostrar la berberització, en C. Barceló, «¿Galgos o podencos? Sobre la supuesta berberización del País Valenciano en los siglos VIII y IX», Al-Qantara 11 (1990), pp. 429-460. La resposta de Guichard en «Els berbers de València, una vegada més. Resposta a Carme Barceló», Afers, 15 (1993), pp. 225-232.

¹⁶ Aquests llinatges allunyats del poder cordovès han estat estudiats amb més detall per E. Manzano en La frontera de al-Andalus en época de los omeyas, Madrid, 1991. Aquest autor, però, ha desenvolupat posteriorment una línia de treball que es distancia de les propostes de Guichard, com veurem després.

¹⁷ Aquesta darrera proposta ha estat acceptada per la major part de la historiografia fins al dia d’avui, tot i que certament presenta alguns punts fluixos molt concrets que han estat destacats amb posterioritat per diversos arabistes amb la finalitat de contradir tota la hipòtesi clànica i, en definitiva, la berberització del Šarq. Amb tot, el debat sobre els beni- té suficient importància per a dedicar-li una major atenció, la qual cosa es farà l’apartat 4.1 d’aquest capítol per no desviar ara l’explicació de les propostes inicials de Guichard.

¹⁸ Ha estat E. Manzano qui ha cridat l’atenció, en Conquistadores, emires y califas..., p. 133, sobre el fet que des de la publicació del llibre de Guichard, el 1976, ningú ha intentat diferenciar d’una forma més exacta una tribu d’un clan, sense saber massa bé –diu ell– què és cada cosa, tot i els avanços que s’han fet en el camp de l’antropologia. També és cert que la crítica d’aquest autor està encaminada a acabar negant l’existència d’una societat tribal en al-Andalus, com veurem després, però no deixa de ser veritat que el treball de Guichard era molt incipient i, de moment, la historiografia sobre al-Andalus no ha estat massa interessada a anar més enllà del punt en què ho va deixar l’historiador francès, acceptant plenament el que va dir aquest autor, o negant-ho directament com han fet el mateix Manzano i altres autors.

¹⁹ A. Malpica Cuello, en la introducció a la reedició que va fer la Universitat de Granada el 1998 de l’obra de Guichard, Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente.

²⁰ P. Guichard, «El problema de la existencia de estructuras de tipo “feudal” en la sociedad de al-Andalus. El ejemplo de la región valenciana», en Estructuras feudales y feudalismo en el mundo mediterráneo (siglos X-XIII), Barcelona, 1984, pp. 117-138. En realitat, també Pedro Chalmeta havia constatat ja anteriorment que la societat andalusina no era feudal, un aspecte que actualment ens pot semblar molt evident però que en aquells anys no ho era encara gens per a la major part de la historiografia. P. Chalmeta, «Le problème de la féodalité hors de l’Europe chrétienne: le cas de l’Espagne musulmane», en II Coloquio his-pano-tunecino de estudios históricos, Madrid, 1973, pp. 90-115, i altres articles semblants en els anys següents. Tanmateix, malgrat el treball de Chalmeta, cal dir que Abilio Barbero i Marcelo Vigil sí que la van definir posteriorment com a feudal, en la seua coneguda obra La formación del feudalismo en la Península Ibérica, Barcelona, 1978, el que ha provocat que encara ara hi haja uns pocs historiadors que defensen aquesta idea.

²¹ S. Amin, Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales, Barcelona, 1974. Tot i això, també cal dir que Guichard només cita Amin de passada en alguns treballs dels anys vuitanta. Ho va fer per primera vegada en el col·loqui de Roma de 1978 sobre el feudalisme mediterrani, publicat en castellà com a «El problema de la existencia de estructuras de tipo “feudal”...». Tanmateix, el treball més explícit on esmenta el model tributari, fins i tot al títol, pareix ser «El siglo XIII valenciano: del sistema socio-político “tributario-mercantil” musulmán al régimen señorial y feudal cristiano», en Desigualdad y dependencia. La periferización del Mediterráneo occidental (s. XII-XIX), València, 1986, pp. 53-58. Posteriorment es produiria una discussió sobre qui fou el primer a aplicar aquest concepte en al-Andalus, si M. Barceló en el pròleg introductori a la traducció castellana del llibre d’Amin (1974), o R. Pastor en Del Islam al Cristianismo. En las fronteras de dos formaciones económico-so-ciales, Toledo siglos XI-XIII, Barcelona, 1975, tot i que certament aquesta darrera mai no va aplicar del tot la proposta completa d’Amin ni el seu treball va tenir rellevància histogràfica. Vegeu els comentaris de M. Barceló en Los Banū Ru‘Ayn en al-Andalus..., pp. 129-132. Així mateix, vegeu les interessants consideracions de L. P. Martínez Sanmartín, «Al-Andalus, sociedad tributaria de frontera», Revista d’Història Medieval, 4 (1991), pp. 251-260, sobre la «formació social tributària-mercantil» que R. Pastor havia aplicat incorrectament al cas andalusí, segons diu, per una mala lectura d’Amin.

²² Amb tot, caldria esmentar la proposta de Manuel Acién sobre l’existència d’una «formació social islàmica», amb la qual pretenia diferenciar la societat islàmica del conjunt de societats tributàries, per les característiques pròpies que aquesta tindria, com ara el predomini d’allò públic i l’hegemonia de les ciutats. M. Acién, Entre el feudalismo y el Islam. ‘Umār ibn Hafṣūn en los historiadores, en las fuentes y en la historia, Jaén, 1994. Ho veurem després amb més detall en l’apartat 5.

²³ Vegeu els articles que Miquel Barceló havia dedicat al tema en els anys 70 i 80, que apareixen recollits en el seu llibre El sol que salió por Occidente. Estudios sobre el estado omeya en al-Andalus, València, 2010.

²⁴ Sobre el paper de l’arqueologia cal veure els plantejaments inicials de M. Barceló, H. Kirchner, J. M Lluró, R. Martí, J. M. Torres, Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, Barcelona, 1988; i també M. Barceló, «Quina arqueologia per al-Andalus?», Arqueología Medieval, 2 (1993), pp. 5-16. Des d’un punt de vista posterior vegeu una síntesi d’aquest debat en V. Martínez Enamorado, Al-Andalus desde la periferia, pp. 198-235; i la síntesi encara més recent de S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-Andalus...».

²⁵ P. Guichard, «Habitats fortifiés et organisation de l’espace en Méditérranée médiévale», Travaux de la Maison d’Orient, 4 (1983), pp. 87-93. Existeixen diversos treballs en aquesta línia al llarg dels anys vuitanta, que culminarien el 1990 amb la publicació de la seua tesi d’estat amb el títol Les musulmans de Valence et la Reconquête, XI^e-XIII^e siècles, 2 vols., Damasc, 1990-91. La traducció al castellà, que és la que empraré ací, es va publicar deu anys després com a Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., ja citada adés. D’altra banda, en aquest punt caldria recordar les paraules de M. Barceló que assenyalen com de diferent hagués estat la recerca sobre al-Andalus si en compte d’agafar primer els castells com a objecte d’estudi s’haguessen agafat els molins. Vegeu M. Barceló, «Los ḥuṣūn, los castra, y los fantasmas que aún los habitan», en Castillos y territorio en al-Andalus, Granada, 1998, pp. 10-41 [p. 29].

²⁶ T. F. Glick, Paisajes de conquista..., pp. 41-53 i 124-127.

²⁷ Míkel de Epalza va proposar, de forma raonable en aquell moment, que l’albacar podria ser un espai per a guardar els ramats, com una espècie de corral de la fortalesa, basant-se en el significat filològic del seu nom, que al·ludeix a les vaques. M. de Epalza, «Funciones ganaderas de los albacares en las fortalezas musulmanas», Sharq al-Andalus, 1 (1984), pp. 47-54. Això va portar Guichard a modificar la seua proposta inicial, i proposar que l’albacar devia ser un lloc de refugi en cas de perill, no sols per a la població, sinó també per als ramats. De fet, cal no oblidar que les ràtzies dels feudals sobre territori andalusí tenien com a finalitat no sols fer esclaus sinó també robar ramats, els quals podien emportar-se fàcilment. Amb tot, cal dir que l’interès d’Epalza per demostrar que l’albacar era un corral té molt a veure amb la seua visió urbana de la societat andalusina, ja que aquests corrals haurien servit per a guardar els ramats pagats com a tribut a l’Estat, en una analogia als graners estatals o hury. La hipòtesi, sens dubte, era interessant, però no hi ha indicis suficients per a recol-zar-la. Vegeu T. F. Glick, Paisajes de conquista..., p. 47.

²⁸ P. Guichard, Esplendor y fragilidad de al-Andalus, Granada, 2015, p. 230.

²⁹ Existeixen diversos treballs de Guichard i Bazzana sobre castells andalusins de la zona valenciana publicats en aquests anys, entre els quals cal destacar el balanç en la publicació conjunta d’A. Bazzana, P. Cressier i P. Guichard, Les châteaux ruraux d’al-Andalus. Histoire et archéologie des husun du sud-est de l’Espagne, Madrid, 1988. No obstant això, la millor síntesi sobre el treball d’aquests autors al voltant dels castells i la interpretació del poblament en aquest període històric es pot veure en P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., pp. 268-290.

³⁰ P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., pp. 291-296. També a Mallorca apareixen clarament, com es pot veure en M. Barceló, Sobre Mayūrqa, Palma, 1984, p. 79; i, en realitat, també en molts altres llocs durant la conquesta castellana de la seua part del territori andalusí.

³¹ P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., pp. 308-315. M. Barceló, «Un estudio sobre la estructura fiscal y procedimientos contables del Emirato omeya de Córdoba (138-300/755-912) y el Califato (300-366/912-976)», Acta Mediaevalia, 5-6 (1984-85), pp. 45-72 [publicat també en El sol que salió por Occidente, València, 2010, pp. 121-150].

³² J. Eiroa, «Past and Present of the Archaeology of the Alquerías», Imago Temporis. Medium Aevum, 6 (2012), pp. 49-72.

³³ Guichard esmenta de passada el cas de la Vall d’Uixò en diversos treballs, però la major quantitat de dades en A. Bazzana, «Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó (Castellón)», Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 17 (1996), pp. 455-476. A més a més, cal dir que en la Takmila d’Ibn al-Abbar apareix mencionat un personatge anomenat Ibn Gazlūn que es declara originari de Šūn, el nom del districte o alqueria, i no de Banī Gazlūn, que és el nom d’un dels barris o ḥawā’ir d’Uixò. P. Guichard, Al-Andalus. Estructura antropológica..., p. 413. Guichard anomena aquestes aljames que inclouen diversos nuclis d’habitatge «aljames castrals», però no es pot dir, pel que sabem de moment, que hi haja cap diferència entre aquestes i les aljames d’alqueries amb un únic nucli d’habitatge. En qualsevol cas, és evident que l’important no és tant si es tracta d’una o de diverses alqueries, sinó el fet que l’aljama és una sola i actua conjuntament. Vegeu sobre això, més endavant, l’apartat 4.

³⁴ Guichard cita els casos d’Uixó i Carabona en diversos treballs dels anys 80, com ara en la tesi final Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., p. 245. Més recentment ha aportat el cas d’una fatwā d’Ibn Rušd en la qual s’esmenta una alqueria estructurada en un cert nombre de barris que porten el nom del grup a què pertanyen, malgrat que no s’esmenten aquests noms. P. Guichard, Esplendor y fragilidad de al-Andalus..., p. 230. Per als casos de l’actual Andalusia, i un estudi del mot ḥāra en la toponímia, vegeu V. Martínez Enamorado, Al-An-dalus desde la periferia..., pp. 323-328. Aquest autor creu que els ḥawā’ir són producte de la «segmentació» clànica i, a més a més, detecta una tendència a la transformació d’aquests barris en alqueries independents amb el pas del temps. Sobre Las Alpujarras, vegeu C. Trillo, La Alpujarra antes y después de la conquista castellana, Granada, 1994, pp. 329-330.

³⁵ P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., pp. 308-315 i 518-522. Guichard destaca noms com Raḥal al-Qāḍī, Raḥal al-Qā‘id, Raḥal al-Wazīr, etc. però la majoria dels topònims dels rafals són noms personals amb la partícula ibn. També cal dir que en alguns llocs, com a Mallorca, la toponímia sembla indicar que els rafals podrien pertànyer a comunitats rurals. Vegeu A. Poveda, «Introducción al estudio de la toponímia árabe-musulmana de Mayūrqa según la documentación de los Archivos de la Ciutat de Mallorca (1232-1278)», Awraq, 3 (1980), pp. 75-102. És possible que el raḥal de Šarq al-Andalus, i el mağšar, que seria el seu equivalent en Andalusia, siguen en realitat una evolució posterior de la ḍay‘a, però és un tema que a hores d’ara encara no està tancat, i que es tractarà de nou més endavant, al capítol VIII. Cal esmentar també la discussió de Guichard amb els arabistes, que a partir de criteris filològics han defensat que els rafals eren instal·lacions relacionades amb la ramaderia, com ara corrals o cabanyes de pastors, en M. J. Rubiera, «Rafals y raales; ravals y arrabales; reals y reales», Sharq al-Andalus, 1 (1984), pp. 117-122, però es tracta d’una explicació que no encaixa en absolut amb el que ens diuen les fonts històriques, i que pot ser descartada.

³⁶ A. Poveda, «Introducción al estudio de la toponímia...»; P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana..., p. 522; P. Sénac, «Poblamiento, habitats rurales y sociedad en la Marca Superior de al-Andalus», Aragón en la Edad Media, 9 (1991), pp. 389-401 [p. 400]. J. Torró, La formació d’un espai feudal. Alcoi de 1245 a 1305, València, 1992, p. 45; H. Kirchner, La construcció de l’espai pagès..., pp. 51-52.

³⁷ M. Barceló, «Los ḥuṣūn, los castra, y los fantasmas que aún los habitan...», p. 13. Pel que fa al tema cronològic, Rafael Azuar, basant-se en l’estudi dels castells de la taifa de Dénia, va plantejar que la construcció de castells fou un fenomen bastant tardà relacionat amb l’Estat, amb una finalitat coercitiva, i no amb comunitats rurals tribals, tot i acceptar que pogueren servir de refugi ocasional davant d’atacs exteriors. Així, hi hauria una fase més antiga, del segle X, amb pocs castells, una segona del segle XI, en temps dels almoràvits, també poc nombrosa, i finalment la gran majoria serien d’una tercera fase, entre el final del segle XII i principi del XIII, en temps dels almohades. R. Azuar, Dénia islàmica. Arqueología y poblamiento, Alacant, 1989, pp. 338-349. Josep Torró, que també data els castells majoritàriament en un període tardà com Azuar, però més en sintonia amb la proposta de Guichard, proposa que la finalitat d’aquests castells, que estan lluny de la frontera amb els regnes cristians, devia ser defensar les comunitats camperoles de les ràtzies dels feudals per a aconseguir esclaus i ramats. J. Torró, «Fortificaciones en Ŷibal Balansiya. Una propuesta de secuencia», Castillos y territorio en al-Andalus, Granada, 1998, pp. 385-418. Posteriorment, Azuar matisaria la seua proposta, posant-la en sintonia amb Torró, tot i insistir en el paper estatal d’alguns castells emplaçats en els límits entre districtes administratius (a‘mal). R. Azuar, «Campesinos fortificados frente a los conquistadores feudales», Mil anos de fortificações na Península Ibérica e no Magreb (500-1500), Lisboa, 2001, pp. 229-238. Més recentment, en la Marca Superior d’al-Andalus (en territori de l’actual Aragó), Philippe Sénac ha comprovat que les alqueries de la zona estaven molt més fortificades que les valencianes, probablement per estar més a prop de la frontera amb els cristians, i moltes d’elles estan directament dins dels castells. Vegeu P. Sénac, Un «village» d’al-Andalus aux alentours de l’an Mil. Las Sillas (Marcén, province de Huesca), Tolosa, 2009. Un fenomen que deu ser similar al del nord de l’actual País Valencià en les etapes finals andalusines, on el poblament es concentrava dins dels castells i molt poc en alqueries disperses.

³⁸ P. Cressier, «Agua, fortificaciones y poblamiento: el aporte de la arqueologia a los estudiós sobre el sureste penínsular», Aragón en la Edad Media, 9 (1991), pp. 403-427. H. Kirchner, «Redes de alquerías sin husūn: una reconsideración a partir de los asentamientos campesinos andalusíes de las islas orientales», en Castillos y territorio en al-Andalus, Granada, 1998, pp. 450-469. Vegeu també les síntesis i aportacions sobre el tema d’A. Malpica Cuello, Poblamiento y castillos en Granada, Barcelona-Madrid, 1996; Los castillos en al-Andalus y la organización del territorio, Cáceres, 2003; «Los ḥuṣūn andalusíes y su análisis arqueológico», en Arqueologia Medieval. Reflexions des de la pràctica, Lleida, 2007, pp. 155-176.

³⁹ Tal com ha explicat M. Barceló en diversos llocs, fou al finalitzar la recerca sobre els qanawāt de l’illa de Mallorca que es va adonar que el vertader objecte d’estudi devia començar allà on surt l’aigua, en l’espai de treball camperol. Vegeu per exemple la Introducció a M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme..., pp. 9-10. Pel que fa als estudis de cas dels anys vuitanta vegeu: M. Barceló, M. A. Carbonero, R. Martí, G. Rosselló Bordoy, Les aigües cercades. Els qanāt(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986; M. Barceló, «La arqueología extensiva y el estudio de la creación del espacio rural», en Arqueología Medieval. En las afueras del Medivalismo, Barcelona, 1988, pp. 195-274; M. Barceló, H. Kirchner, R. Martí i J. M. Torres, «Sistemas de irrigación y asentamientos andalusíes en la estribación sur de la sierra de Cazorla», en El agua en las zonas áridas: Arqueología e Historia: I coloquio de Historia y Medio Físico, vol. I, Almeria, 1989, pp. 169-180; M. Barceló, H. Kirchner, R. Martí i J. M. Torres, «Sistemas de irrigación y asentamientos islámicos en los términos de Huesca, Belerda, Tíscar-Don Pedro y Cuenca (Jaén)», en Anuario arqueológico de Andalucia. Actividades sistemáticas, vol. II, Sevilla, 1990, pp. 59-71; M. Barceló, H. Kirchner, R. Martí i J. M. Torres, The design of hydraulic system in al-Andalus. The cases of Guajar Faragüit (Los Guájares, Granada, Spain) and Castellitx, Aubenya and Biniatró (The Balearic Island). VII H / XIII cent. A. D., Bellaterra, 1998.