Kitabı oku: «Esperit d'associació», sayfa 3
L’ECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ
Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula l’objecte d’estudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas d’aquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No s’ha d’incórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, l’assumpció del canvi.
Ni ara ni abans, el cooperativisme i el mutualisme han mantingut relacions lineals amb l’entorn mercantil en el qual operen. Avui, uns els veuen plenament integrats en les economies de mercat; altres com una mena de cossos estranys, tolerables a condició que no adquiresquen major dimensió. Fins i tot, ara que la tendència a la professionalització de les cooperatives fa que moltes vulguen anomenar-se empreses cooperatives, sovint entren en confrontació amb les xarxes de distribució privades o aconsegueixen introduir pals en la roda de les formes oligopolístiques d’organització dels mercats. De manera que són entitats empresarials diferents. I contradictòries: allò que ara s’anomena professionalització –un eufemisme, sens dubte– va en contra de l’ortodòxia cooperativa i pretén fer compatible l’èxit empresarial amb el manteniment d’un nucli mínim de principis diferencials cooperatius. Tan mínim que alguns pensen que s’ha produït una desnaturalització dels principis cooperatius.[26]En el fons, el que cal evitar, des de la perspectiva històrica, és la paraula ortodòxia.
L’associacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió d’experiència, de context i, òbviament, d’idees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma d’integració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per l’existència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.
Economia social, tercer sector, tercer sistema, economia del non profit, sector voluntari, economia alternativa, zona gris, economia de l’interès general. Són moltes les expressions que s’utilitzen en l’actualitat per designar realitats socioeconòmiques semblants. Aquelles que anteposen les persones i l’objecte social al capital; aquelles que inclouen l’adhesió voluntària i oberta dels seus membres, així com el control democràtic d’aquests sobre la presa de decisions; aquelles que defensen els principis de solidaritat i de responsabilitat; aquelles que apliquen els excedents a l’objecte social pel qual van ser creades, mitjançant la reinversió o la distribució, segons els desigs dels membres. Avui el sector inclou cooperatives, mutualitats, mútues, associacions, fundacions i societats laborals. I, pel que sembla, és un sector en expansió.[27]També un sector estrany: no comparteix les premisses de l’individualisme possessiu sobre les quals van aixecar-se el capitalisme i el liberalisme econòmic originàriament.
Segons xifres de l’any 2000, l’economia social representava el 7,1% del PIB espanyol.[28]A més a més, en l’última dècada del segle XX, l’ocupació va créixer en l’economia social quatre vegades més que en la resta de l’economia. Si bé les societats laborals conegueren una època de vaques flaques en el primer lustre d’aquella dècada, remuntaren en el segona. D’altra banda, la capacitat generadora d’ocupació de les cooperatives es va mantenir ferma al llarg del decenni i va compensar les incerteses esmentades pel que fa a les societats laborals.
No hem de llançar les campanes al vol. El grau de cooperativització de la població espanyola, en conjunt, és més baix que el de la Unió Europea. Un 22 % de ciutadans europeus es beneficien de l’adscripció a cooperatives o mútues; una taxa que baixa fins a l’11 % a Espanya.[29]
Les cooperatives són el mascaró de proa de l’economia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis d’alguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.
Dos territoris destaquen sobre la resta de l’Estat quant a l’abast del cooperativisme: Andalusia i el País Valencià. El 2001, respecte al conjunt espanyol, Andalusia tenia el 20 % de les cooperatives i el 24,6 % dels cooperativistes, mentre que al País Valencià radicaven el 14 % de les cooperatives i el 22,5 % dels cooperativistes.
Tot i que les cooperatives agràries tenen més socis al País Valencià que a Espanya (la mitjana valenciana el 2001 era de 394 i l’espanyola, de 249), els nivells de facturació són menors comparats amb tots dos àmbits. Això reflecteix una de les característiques estructurals de l’agricultura valenciana: l’altataxa de minifundisme del parcel·lari i de la propietat mateix. Alhora, aquesta característica explica l’arrelament del cooperativisme agrari, històricament, a les terres valencianes.
Un altre àmbit decisiu del sector cooperatiu és el del crèdit. De les 83 caixes rurals de crèdit que integraven, el 2005, el sector cooperatiu de crèdit a Espanya, la meitat eren valencianes. La quota de mercat de les caixes representava el 14 % dels dipòsits i el 9 % dels crèdits, xifres superiors a les de la resta de l’Estat, on abastaven el 7 % i el 5 %, respectivament.
El País Valencià no és només un indret notable, en el context espanyol, pel que fa al cooperativisme agrari i al crèdit cooperatiu. Té també un pes considerable pel que fa a les cooperatives de treball associat i a les de consum, tan sols per darrere d’Andalusia i Catalunya.[30]L’activitat econòmica principal de les cooperatives de consum és la distribució alimentària. Representa el 97,5 % dels punts de venda que posseeixen les cooperatives de consum espanyoles, alhora que concentren el 94 % dels treballadors, el 43 % dels socis i el 97 % de la xifra de facturació. En aquest sector han aparegut empreses cooperatives gegantines, com ara la basca Eroski o la valenciana Consum.
Entre les cooperatives de consum, les elèctriques són de les més modestes. A Espanya, representen només el 0,38 % de la facturació i el 3,6 % de socis consumidors. Ara bé, la major entitat espanyola d’aquesta naturalesa és la Cooperativa d’Electricitat de Sant Francesc d’Asís de Crevillent. Avui, una Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana, integrada per una quinzena d’entitats, diu estar disposada a mantenir la parcel·la productiva enfront de les gegantines companyies del sector.
També hi ha un altre àmbit de l’economia social on el País Valencià té una certa presència, el de les mutualitats. Com és sabut, les mutualitats són associacions de persones que tenen per missió la previsió social, i que complementen les prestacions de la seguretat social. Des de 1984 aquest tipus d’entitats reben la consideració legal d’entitats d’assegurances. Tanmateix, les mutualitats de previsió no han perdut, al remat, algunes de les característiques que les distingien de la resta d’entitats d’assegurances. De tota manera, en aquest àmbit el País Valencià, amb 15 mutualitats l’any 2000, resta molt per sota de les xifres de Catalunya, amb 141, o del País Basc, amb 169 mutualitats.
La importància present dels diferents sectors de l’economia social al País Valencià converteix el territori en capdavanter a Espanya en aquesta matèria. Les xifres són, a més a més, convergents amb les de la Unió Europea. Però, d’on ve l’empenta? Quin significat ha tingut històricament? Què s’ha deixat pel camí i què ha incorporat?
El propòsit d’aquest llibre és donar resposta a aquestes qüestions o, si més no, ampliar els interrogants per consolidar el cooperativisme i el mutualisme històrics com a objectes d’estudi. Tractarem de parar especial atenció al mutualisme i al cooperativisme laics (sense menysprear per això el confessional), perquè sembla haver-se estès la idea que el cooperativisme cal lligar-lo als avanços del catolicisme social a la primeria del segle XX. Idea que només és certa en part, perquè les primeres mutualitats (societats de socors mutus), cooperatives de consum i, fins i tot, cooperatives agrícoles que es van fundar al País Valencià no pertanyien a l’àmbit confessional, ans al contrari es lligaren ideològicament a sectors racionalistes i lliurepensadors. I per altres raons que, el lector que s’endinse en el text, podrà comprovar.
En acabar la Guerra Civil, moltes cooperatives, sindicats agraris i mutualitats no lligats al confessionalisme es van veure en la necessitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies sociopolítiques. En moltes ocasions es fusionaren amb sindicats catòlics de la mateixa localitat o, simplement, en desdibuixaren com més millor els orígens. Com que la postguerra durà quaranta anys, sovint no retornaren mai aqueixes cooperatives al punt de partida. Ans al contrari, el renaixement del cooperativisme a la darreria dels anys 50 i primers 60, les feu consolidar-se sota el nou model i (de vegades) la nova denominació, que són els que ens han arribat.
[1] J. Bernabeu Mestre, T. F. Bordera, J. Sanchis i J. Terol (eds.), La topografia mèdica d’Ontinyent de 1916, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 2004, pp. 151-152.
[2] Francisco Verdú Verdú, Topografía médica de Sollana, Sollana Ajuntament de Sollana, 1991 (l’edició original és de 1926), p. 162.
[3] José Durán Martínez, Topografía médica de Meliana, València, Impremta de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1915, pp. 81-82.
[4] Ibídem, p. 74.
[5] Josepa Cucó, El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1991, pp. 17-26.
[6] Vicente Blasco Ibáñez, «Alma valenciana», dins Alma Española, núm. 11, de 17 de gener de 1904, pp. 10-12.
[7] Josepa Cucó, op. cit., p. 16.
[8] No s’ha de pensar que aquests jocs d’esbarjo i reunió havien nascut al voltant de 1900, tot i que fou des d’aleshores quan proliferaren. Per als antecedents, J. L. Guereña, «Espíritu de asociación. Nuevos espacios y formas de sociabilidad en la España decimonónica», dins J. F. Fuentes i L. Roura (eds.), Sociabilidad y liberalismo en la España del siglo XIX. Homenaje a Alberto Gil Novales, Lleida, Ed. Milenio, 2001, pp. 225-237.
[9] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968.
[10] Apreciacions interessants sobre tots aquests pioners del cooperativisme en Fernando Garrido, Historia de las clases trabajadoras. 4. El trabajador asociado, Madrid, Zero-Zyx, 1971.
[11] Ramir Reig, Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 220-221. En el cas d’Alacant, en un llibre coetani al de Reig, es va escriure que l’emergència de la Internacional feu que desapareguera el vincle entre els treballadors i les cooperatives obreres de producció, que anys abans havien suscitat un gran entusiasme. Apreciació que, sent certa, margina altres formes cooperatives (de consum, per exemple) i de socors mutus. Vegeu, Salvador Forner Muñoz, Industrialización y movimiento obrero. Alicante, 1923-1936, València, IVEI, 1982, pp. 211.
[12] Ramir Reig, «El republicanismo popular», Ayer, núm. 39 (2000), pp. 83-102.
[13] Antonio Elorza, «Los orígenes del asociacionismo obrero en España (datos sobre la Sociedad de protección mutua de tejedores de algodón de Barcelona, 1840-1855)», Revista del Trabajo, núm. 37 (Madrid, 1972), pp. 124-159.
[14] Una discussió sobre aquesta qüestió en Michel Ralle, «La sociabilidad obrera en la sociedad de la Restauración (1875-1910), Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989), pp. 161-199 i «La función de la protección mutualista en la construcción de una identidad obrera (1870-1910)», dins Santiago Castillo (ed.), Solidaridad desde abajo. Trabajadores y socorros mutuos en la España contemporánea, Madrid, Centro de Estudios Históricos de la UGT, pp. 423-436.
[15] A títol d’exemple un llibre de primer ordre, el d’E. J. Hobsbawm, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1987.
[16] Maurice Agulhon, Histoire vagabonde, I, París, Gallimard, 1988. Una via catalana en la mateixa direcció, dins Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (19001939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, La Magrana, 1978. La via importada a través de l’hispanista Jacques Maurice, «Propuestas para una historia de la sociabilidad en la España contemporánea», Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989). Una primera síntesi de les aportacions locals vinculades al concepte de sociabilitat, dins Jordi Canal, «La sociabilidad en los estudios sobre la España contemporánea», Historia Contemporánea, núm. 7 (1992).
[17] Francisco Erice Sebares, «La clase obrera española en el siglo XIX: balance y perspectivas historiográficas», dins M. Ortiz Heras, D. Ruiz González i I. Sánchez Sánchez (coords.), Movimientos sociales y Estado en la España contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001, pp. 45-79.
[18] Vegeu, de Pere Gabriel, «Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920», dins José Luis García Delgado (ed.), Las ciudades en la modernización de España. Los decenios intereseculares. VIII Coloquio de Historia Contemporánea de España dirigido por Manuel Tuñón de Lara, Madrid, Siglo XXI, 1992 i «Sociabilitat de les classes treballadores a la Barcelona d’entreguerres, 1918-1936», dins José Luis Oyón (ed.), Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1998.
[19] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterrania S.A., 1999, pp. 148.
[20] Enric Ucelay Da Cal, «Els espais de sociabilitat: la parroquia, els “parroquians” i la qüestió de les clienteles», L’Avenç, núm. 171 (Barcelona, 1993).
[21] Una orientació semblant a Manuel Santana Morro, El forjament de la solidaritat. Mutualitats, cooperatives, societats obreres i recreatives a Mallorca (1868-1936), Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2000.
[22] El seu treball més important sobre això és Treballar en comú. El cooperativisme agrari a Espanta, 1900-1936, València, Alfons el Magnànim, 1996. Però són també rellevants altres, com Los trabajadores de derechas. La acción social católica en los obispados de Tortosa y Segorbe, Castelló, Diputació de Castelló, 1986, El sindicalisme catòlic a la Safor. Catolicisme social i polític en una comarca del País Valencià, Gandia, Alfons el Vell, 1987; «Alentar y obstruir. Las vacilaciones de la política estatal sobre cooperativismo en los inicios del siglo XX», dins Noticiario de Historia Agraria, núm. 7 (1994), pp. 131-154; «Cooperativisme agrari, millora tècnica i mobilització pagesa: els inicis del moviment cooperatiu espanyol», dins J. Barrull, J. J. Busqueta i E. Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, pp. 583-602; «Realment eren lliurecanvistes? Les peticions aranzelàries de l’agrarisme valencià al començament del segle XX», Afers, núm. 36 (2000), pp. 379-396 i «El primer cooperativismo agrario español», CIRIEC-España, núm. 44 (2003), pp. 33-56.
[23] Discurso pronunciado por la Srta. Dña. Natividad Domínguez Atalaya, Directora graduada de las ‘Escuelas Graduadas de Cervantes’ en el solemne acto de conmemoración del primer aniversario de la Cooperativa Valentina, el día 26 de Enero de 1912, València, Impremta F. Sempere y C.ª Editores, 1913.
[24] E. P. Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra: 1780-1832, Barcelona, Laia, 1977, 3 vols.
[25] DD. AA., La Comunitat Valenciana, 1936-1986, València, Generalitat Valenciana, 1998, exposa que el 1930, i per al conjunt valencià, el sector primari ocupava el 47,06 % de la població activa, el sector industrial el 26,95 %, la construcció el 4,41 % i els serveis el 21,53 %.
[26] El debat, en viu, sobre l’ortodòxia dels principis cooperatius i la seua desnaturalització, en Nardi Alba Benaches, La empresa más humana. Episodios de historia cooperativa en la Comunidad Valenciana (1975-2005), València, Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, 2006, pp. 287-299.
[27] Per a la qüestió és imprescindible J. A. Tomás Carpi i J. L. Monzón (dirs.), Libro Blanco de la Economia Social en la Comunidad Valenciana, València, CIRIEC-España Editor, 1998.
[28] Fora d’aquesta xifra queden les societats agràries de transformació i les caixes d’estalvi.
[29] Per sota, només hi ha Grècia (9,9 %), els Països Baixos (5,5 %) i Luxemburg (4 %).
[30] En el cas de les cooperatives de consum, hi ha també el País Basc per davant del País Valencià. Vegeu HISPACOOP, Cooperativas de consumidores y usuarios: sociedades de futuro, Barcelona, 2000.
DE L’ARTESÀ AGREMIATAL TREBALLADOR SOCIETARI
L’ENFONSAMENT DEL GREMIS, 1834-1839
Freqüentment, quan es busquen antecedents del cooperativisme i del mutualisme contemporanis, hom acudeix a les associacions de treballadors romans i, més encara, a les confraries, germandats de socors, gremis i monts de pietat, que actuaren per tot arreu del món feudal des de l’edat mitjana i durant tota la moderna. Sembla que, escorcollant-hi, encara trobem avui una Associació de Socors Mutus i Previsió Social de Barcelona, formada per botiguers, de la qual hom pot rastrejar-ne l’origen fins al segle XIV.[1]La tradició de determinades pràctiques de solidaritat en grups més o menys reduïts no hauria de ser contemplada, però, com un factor de pura continuïtat històrica. Sovint les paraules perviuen i l’entorn que hi dóna el sentit canvia: llavors el sentit mateix de las paraules canvia.[2]
De la mateixa manera que l’estat liberal va desmantellar el vell sistema de caritat religiosa i particular de l’antic règim, i el va substituir per la beneficènciapública, va arbitrar una societat on el dret a associar-se era contemplat com a potencialment perniciós, perquè podia convertir-se en un factor de desestabilització de la producció mercantil.[3]
A l’octubre de 1820 un decret afirmava que la «reunió d’individus» no era estrictament necessària per al desenvolupament de la llibertat individual, que era el bé que calia protegir. El diputat Porcel, liberal, va expressar-se amb claredat durant la discussió parlamentària d’aquella llei: les associacions permanents eren «excrecencias o berrugas del cuerpo político».[4]Ni la Constitució de 1837 ni encara menys la de 1845, convertiren l’associació i la reunió en drets polítics de la ciutadania. Seguint la preceptiva llei Le Chapelier (1791), de la França revolucionària, l’associació és concebuda com una «coalició per alterar el preu de les coses»: sura el temor de qui ha decretat la llibertat de treball que els assalariats reclamen millors condicions salarials que alteren els costos de producció.[5]La necessària vinculació al passat, el reciclatge dels materials amb els quals s’havien de construir les matrius solidàries de grup i les dificultats per bastir-ne de noves per l’efecte de la restrictiva legislació sobre associacions, feren que les coses velles serviren per crear les noves. Només cal escoltar un advocat valencià del segle XIX per entendre com un concepte canvia de significat a mesura quela realitat va fent que s’alterare.
Las ordenanzas de los gremios, (...) ahogaron la libertad de trabajo y sacrificaron al interés de la corporación los derechos de individuo (...). Las doctrinas modernas destruyeron aquel estado de cosas. El derecho individual, la libertad de trabajo, los derechos del obrero, se sobrepusieron a las antiguas y abusivas prácticas y un decreto de nuestras célebres Cortes de Cádiz proclamó la libertad de trabajo, derogando las ordenanzas de los gremios en cuanto se oponían a aquella libertad.
La ley no disolvió los gremios, y por el contrario, respetó la existencia de aquellas asociaciones, (...). Pero la fuerza de las nuevas ideas, rebasando los límites de una prudente acción, hizo que los gremios perdieran toda su importancia y que la mayor parte desaparecieran como institución caduca que llevaba en sí el recuerdo de antiguos abusos, conservando los gremiosque sobrevivieron un nombre casi ilusorio, sin fuerzas y sin prestigio para acudir a los fines a que tiene derecho a aspirar la clase obrera.
Han pasado los años, y la calma de los espíritus ya restablecida, vuelvo los ojos con cariño a la secular institución de los gremios. Como asociaciones exclusivamente obreras, con intereses comunes que ligan y enlazan a los individuos de un mismo arte u oficio, con unas mismas necesidades y unas mismas aspiraciones, deben ser fuerzas que unidas animen el espíritu de los asociados y presten calor y fuerza a la acción común en beneficio general de la clase. Respetemos la libertad de trabajo, preciada conquista de los modernos tiempos. Pero téngase en cuenta que la agremiación también libre de los que se dedican a una misma industria y aspiran en su ejercicio a un mismo fin, multiplicando las fuerzas, ha de facilitar todos los progresos.[6]
L’advocat és Ciril Amorós i va pronunciar aquestes paraules el 1881. En deduïm que la paraula gremi ha servit per donar nom, almenys, a tres situacions o institucions històriques diferents entre si, per més que guardaren alguna similitud que fou la que permeté la prolongació en l’ús del terme. Fer la història del concepte és aterrar sobre el canvi social i sobre l’aixecament de les primeres concepcions contemporànies dels socors mutus i de la cooperació.
El text de Ciril Amorós comença com ho podria fer el d’un revolucionari que, després de prendre la Bastilla, se’n va a l’Assemblea Nacional a legislar contra tot allò que limita els drets individuals, els drets del ciutadà i, més encara, el dret de propietat. Amorós es congratula per la liquidació revolucionària dels gremis, pas necessari per a la llibertat d’indústria. Però el text acaba reivindicant el mort amb un presa de posició típica del liberalisme conservador. Convé crear marcs d’actuació, si cal, impulsats per l’estat –Amorós cita les lleis de Bismarck–, per amortir les tensions i les lluites generades per la llibertat d’indústria, per reorientar les activitats associatives de les classes treballadores, per neutralitzar les idees revolucionaris que socialistes i anarquistes introdueixen. El conservadorisme proposa que el cristianisme i l’estat es convertesquen en un dic davant la revolució. La revolució de la classe que la indústria alliberada per l’abolició dels gremis ha creat.
Però anem al concepte i a les tres etapes de la seua història.
En primer lloc, el gremi era la matriu productiva urbana en l’antic règim, abans que la revolució liberal burgesa, en el cas espanyol encetada constitucionalment per les Corts de Cadis, hi posara fi. Tres lleis serviren per a la liquidació i la cronologia ja és suficientment expressiva: es tracta del Decret de Corts Generals de 8 de juny de 1813 i dels Reials Decrets de 20 de gener de 1834 i 30 de juliol de 1836. Tots tres preceptes, mesures de la revolució liberal, cercaven un principi senzill: que qualsevol que volguera exercir una indústria, muntar un taller o una fàbrica, dedicar-se a un ofici, ho poguera fer sense necessitat del vistiplau d’una corporació gremial. Els gremis deixaven així d’organitzar la producció i els productors. Sent com eren una antiga institució típica del món feudal urbà, els reglaments i les ordenances eren un seguit de disposicions per establir les pautes d’ingrés en l’ofici corresponent i per subordinar els aprenents als oficials, els oficials als mestres i els mestres als clavaris i als majorals del gremi.
Abans que la legislació revolucionària decretara la llibertat d’indústria, els gremis ja havien rebut la crítica, de vegades ferotge, dels il·lustrats i, fins i tot, havien experimentant canvis interns que marcaven el principi de la decadència. També en matèria gremial, el període il·lustrat, la segona meitat del segle XVIII, és un preàmbul a la revolució. Acumula una sèrie de contradiccions que la revolució resoldrà amb l’estilet de la norma jurídica. La penetració del capital comercial esdevingué la principal contradicció, però també n’hi havia d’altres com la presència de tallers de no agremiats, les tensions entre mestres i oficials i aprenents, o la manca d’adaptació de les corporacions a l’expansió del mercat urbà.[7]
De qualsevol manera, la legislació revolucionària de la qual hem fet esment proclamà la llibertat d’indústria, però no eliminà els gremis del tot. El 1839 l’Ajuntament de València va ser requerit perquè complira la legislació abolicionista. Òbviament perquè hi havia moltes resistències i calia la col·laboració de les institucions per vèncer-les:
El decreto de las Cortes de 8 de Junio de 1813, restablecido en 2 de Diciembre de 1836, por el que se permite a todo español el ejercicio de cualquier industria sin necesidad e incorporarse a los gremios deja a éstos solo carácter de asociaciones para el desarrollo de aquella; y quitada ya bajo tal concepto la monopolización del trabajo, es claro que merecen toda la protección por parte del Gobierno. Llevada del deseo de dispensarlo y con el objeto de acomodar las ordenanzas existentes a nuestra actual situación, dispuso S.M. en R.D. de 20 de Enero de 1834 que se reformasen y fuesen remitidas a su soberana aprobación; y vista la resistencia de estas corporaciones en llenar tal deber, se prohibió en 30 de Julio de 1836 el uso y ejercicio de las Ordenanzas que no tuviesen aquel requisito. Tan justa y útil disposición no ha sido llevada a efecto por la mayoría de los gremios de esta Capital, a pesar de la prohibitiva que contenía el mencionado decreto de Julio de 36; y como semejante situación, al paso que origina graves cuestiones sobre su existencia resulta en perjuicio de dichas corporaciones, me veo en la precisión de dirigirme a VS para que por los medios que están a su alcance y en el círculo de sus atribuciones, adopte las medidas convenientes a fin de que se cumpla el R.D. de 20 de Enero de 1834.[8]
El mateix any en el qual es requeria la reforma de les ordenances gremials, el govern publicà la Reial Ordre de 28 de febrer de 1839, que permetia la lliure associació d’aquells que perseguien «el auxiliarse mutuamente en sus desgracias, enfermedades, etc. O el ahorro en común para afrontar sus necesidades futuras». La norma prohibia, per exclusió, les societats obreres de resistència, però proporcionava un marc legal adient per a la transformació gremial: podrien, des de llavors, convertir-se en societats mutualistes. La norma permeté també que en alguns indrets, com ara Barcelona, hi aparegueren societats mutualistes que, en realitat, amagaven societats obreres de resistència. Així, l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona es va concebre per resoldre assumptes de previsió social, però també per donar cobertura a la Societat de Teixidors, una societat d’ofici amb caràcter reivindicatiu.[9]El perill va ser detectat per les autoritats moderades, que vigilaren de prop l’associacionisme mutualista i la versatilitat d’aquest.
En segon lloc, com acabem de veure, després de decretada la llibertat d’indústria i de treball per la legislació revolucionària, els gremis perderen tota capacitat per organitzar la producció, de manera que van quedar només amb dos tipus de funció. D’una banda, la representativa, lligada als estendards de l’ofici, des del sant patró fins al penó corresponent, amb un caràcter simbòlic però encara cohesionador; d’altra banda, la benèfica. L’únic element estatutari de caràcter funcional que es mantenia dempeus era l’ajut mutu que es proporcionaven els treballadors d’un mateix ofici. El gremi, desdibuixat, amb un nou significat,continuava adaptant-se a una estructura productiva en la qual predominava el petit taller i on l’artesà, el treballador independent, era encara predominant en el món urbà.[10]De manera que, de la matriu gremial sorgiren les primeres societats de socors mutus, tot i que en un moment de redefinició de les classes socials en presència, per la qual cosa unes esdevindran antecedents de societats obreristes, altres d’organitzacions patronals i, unes altres, encara antecedents del fenomen contemporani del mutualisme interclassista o vinculat al patrocini de les classes benestants.[11]
En aquesta etapa, que va de 1839 a la dècada de 1870, conviuran associacions mutualistes i cooperativistes vinculades a antics gremis i altres creades ex novo, de caràcter general o per oficis novells. També hi conviuran ideologies diverses, en certa mesura, contraposades, per donar cobertura al fenomen.[12]D’una part, les relacionades amb el socialisme utòpic (Owen, Fourier, Proudhon), recollides per propagandistes republicans com Joaquín Abreu, Fernando Garrido, Antonio Ignacio Cervera i altres.[13]D’altra part, les idees cooperativistes de tradició liberal, que veien com a inevitable l’associacionisme obrer però, alhora, impulsaven formes d’associació mutual i cooperativa que no plantejaren directament la lluita entre el capital i el treball, i que, per contra, intentaren vies d’harmonització entre els factors de la producció. En aquesta línia, trobem les propostes dels valencians Josep Polo de Bernabé i d’Eduard Pérez Pujol.[14]
