Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 6

Normalment aquestes històries m’absorbien del tot, sense pensar-hi, l’objectiu era precisament no pensar, o en tot cas no amb els teus pensaments sinó seguint l’acció.

Aquella tarda, però, vaig deixar el còmic de banda bastant aviat, per algun motiu no em podia estar assegut, i no era gaire més tard de les cinc, així que vaig decidir anar a fer un tomb altra vegada. Em vaig aturar a l’escala, cap soroll, ella era encara allà baix. ¿Què hi devia estar fent? Si no hi era gairebé mai, allà baix. I menys en aquesta hora, vaig pensar, inclinant-me per buscar les sabates al rebedor i cordant-me-les. Després vaig trucar a la porta de l’estudi del pare. És a dir, la porta que conduïa a un passadís d’on sortien tres habitacions: el bany, el despatx i la cuina amb el petit rebost al fons. De fet era una part que es podia llogar, però mai hi havia viscut ningú altre.

–Surto a fer un volt! –vaig cridar–. A dalt a cal Geir!

Això m’havien dit, que sempre havia d’avisar quan sortia, i dir on anava.

De totes maneres la veu del pare, que es va sentir després d’uns segons de silenci, va sonar irritada des de dins del despatx.

–D’acord, d’acord! –va cridar.

Van passar uns segons silenciosos.

Després va sonar la veu de la mare, més amistosa, com per corregir la del pare.

–Molt bé, Karl Ove!

Vaig escapolir-me enfora, tancant la porta amb compte darrere meu i vaig córrer cap a cal Geir. Vaig estar dret a fora una estona cridant fins que la seva mare va tombar la cantonada de la casa. Duia posats uns guants de jardineria i anava vestida amb uns pantalons curts de color caqui, una camisa blava i un parell d’esclops negres. A la mà hi portava una pala de jardí de color vermell.

–Hola, Karl Ove –va dir–. En Geir ha sortit amb en Leif Tore fa una estona.

–¿On anaven?

–No ho sé. No m’ho ha dit.

–D’acord. Adéu!

Em vaig girar i vaig sortir a poc a poc pel camí d’accés amb els ulls plens de llàgrimes. ¿Per què no havia trucat a casa meva?

Em vaig aturar davant les pedres entre els dos camins. Vaig estar-me una estona totalment en silenci buscant-los amb l’oïda. Cap so. Em vaig asseure sobre una de les pedres. El formigó rugós em segava les cuixes. A la rasa de baix hi creixien dents de lleó, estaven totalment grises de pols. Al costat hi havia una graella, rovellada, amb un paquet de cigarrets destenyit pel sol atrapat entre les barres.

¿On podrien haver anat?

¿Havien baixat a Ubekilen?

¿Havien baixat als molls?

¿Fins al cap i el parc?

¿Que potser en Geir s’havia endut en Leif Tore a un dels nostres llocs?

¿Dalt del turó?

Vaig mirar cap amunt. Cap rastre d’ells, allà. Em vaig aixecar i vaig començar a baixar. A la cruïlla amb el cirerer hi havia tres camins que podies triar si volies anar als molls flotants. Vaig agafar el de la dreta, a través de la tanca, al llarg del corriol, cobert de terra i branquillons sota les ombres profundes de les capçades dels grans roures, fins al prat on acostumàvem a jugar a futbol encara que feia pendent cap als dos costats, i que sobre l’herba que arribava a l’altura dels genolls, ja aixafada al començament de la primavera, també hi creixien arbrets, i passat el barranc amb les roques grises, cobertes de vegetació baixa aquí i allà però majoritàriament pelades, i bosc a través fins al camí. A l’altra banda hi havia el port d’embarcacions de lleure, construït fent explotar les roques, amb tres molls idèntics: tots amb passos de vianants coberts de fusta i pontons taronges.

Tampoc eren allà. Però vaig baixar a un dels molls igualment. Un esquif acabava d’amarrar a la punta, era dels Kanestrøm, i vaig sortir per veure què passava. En Kanestrøm estava sol a bord i va aixecar el cap quan vaig aturar-me al costat de la proa.

–¿Que hi fas per aquí, tu? –va dir–. He sortit a pescar una mica, ¿ho veus?

El sol se li reflectia al vidre de les ulleres. Duia bigoti, cabells curts, tenia una petita calba. Portava uns texans blaus curts i una camisa de quadres. Als peus hi duia sandàlies.

–¿Vols veure-ho?

Va aixecar una galleda vermella cap a mi. Estava plena de verats prims i lliscosos, blavosos i lluents. Alguns s’estremien, el moviment era com si es traspassés cap a la resta de cossos, que eren tan a prop els uns dels altres que es podria haver tractat d’un sol ésser.

–Uau! –vaig dir–. ¿Has pescat tots aquests?

Va assentir.

–En uns minuts. Hi havia un banc gran just aquí a fora. Ara tenim dinar per uns quants dies!

Va posar la galleda en l’estret pas de vianants. Va aixecar un vell dipòsit de gasolina i el va posar al costat. Després uns palangres i un pot amb hams i esquers. Tota l’estona taral·lejava una vella cançó.

–¿Saps on és en Dag Lothar? –vaig dir.

–No, ho sento –va dir–. ¿Que el busques?

–Sí, d’aquella manera –vaig dir.

–¿Vols que et porti una estona en barca?

Vaig fer que no amb el cap.

–No, millor que no. Tinc bastantes coses a fer, saps?

–Ah, doncs si és així... –va dir, i va pujar al moll. Es va ajupir i va agafar les seves coses. Vaig anar endins ràpidament per no anar a parar al seu costat. Vaig travessar corrents l’aparcament ple de pedres i vaig fer equilibris sobre el marge de pedra de tot el carrer, fins a arribar a la carretera principal, on un corriol bastant abrupte queia bosc avall. Anava fins a Nabben, el lloc per banyar-se que feien servir tots els del veïnat, on et podies tirar des d’un penya-segat de dos metres d’altura i nedar fins a Gjerstadholmen, que era a l’altra banda d’un canal d’uns deu metres d’ample. Encara que l’aigua era profunda i jo no sabia nedar, hi anava de tant en tant perquè hi passaven moltes coses.

Ara se sentien veus que venien del bosc. Una veu infantil aguda i una veu juvenil una mica més greu. Al cap d’un moment vaig veure en Dag Lothar i l’Steinar entre els troncs tacats de sol. Tenien els cabells molls i portaven cadascun la seva tovallola sota el braç.

–Hola, Karl Ove! –va cridar en Dag Lothar quan em va veure–. Acabo de veure un escurçó!

–¿De debò? –vaig dir–. On? Aquí?

Va assentir i es va aturar davant meu. L’Steinar també va aturar-se, però amb un posat que deixava ben clar que no tenia pensat quedar-se parlant, que volia continuar endavant com més aviat millor. L’Steinar anava a l’institut, a la classe del pare. Tenia els cabells llargs, foscos i una ombra fosca de pèls al llavi superior. Tocava el baix i tenia la seva habitació al soterrani, amb entrada pròpia.

–Jo baixava corrents, oi? –va dir en Dag Lothar assenyalant el corriol–. Tan ràpid com podia, i quan he girat el revolt hi havia un escurçó al mig del camí. Per poc no aconsegueixo aturar-me!

–¿I què ha passat? –vaig dir.

Si hi havia alguna cosa que em fes por en aquest món eren les serps i els cucs.

–S’ha esmunyit com un llamp entre els arbustos.

–¿Estàs segur que era un escurçó?

–Sí, del tot. Tenia una ziga-zaga al cap.

Em va mirar somrient. Tenia una cara triangular, els cabells clars i suaus, els ulls blaus, l’expressió sovint intensa i entusiasta.

–¿Què, no t’atreveixes a baixar ara?

–No ho sé –vaig dir–. ¿En Geir i els altres són allà baix?

Va negar amb el cap.

–Només en Bjørn i el seu germà petit, i el pare i la mare de l’Eva i la Marianne.

–¿Puc pujar amb vosaltres? –vaig dir.

–Esclar que sí –va dir en Dag Lothar–. Però no puc jugar, ara, he d’anar a dinar.

–Jo també haig d’anar a casa –vaig dir–. Haig de forrar els llibres.

Quan vam arribar a dalt del carrer de casa i en Dag Lothar i l’Steinar van continuar cap a casa seva, no vaig entrar, em vaig quedar una estona buscant amb la mirada en Geir i en Leif Tore. No es veien per enlloc. Dubtant una mica, vaig començar a caminar. El sol, que era just al damunt del turó, em cremava les espatlles. Vaig mirar carrer avall per últim cop per si de cas en sortien, i després vaig córrer cap dins el corriol de darrere de casa. La primera part passava al llarg de la tanca del nostre jardí, l’altra part al llarg de la tanca de pedra dels Prestbakmo, mig amagat entre la multitud de pollancres trèmols, prims i joves que hi creixien, que durant tot l’estiu tremolaven a les tardes quan arribava la marinada. Després el corriol i la urbanització partien peres, el corriol anava per una zona coberta de molts arbres joves, entrava en un aiguamoll, al final del qual hi havia un petit prat sota un faig enorme que creixia tort sortint del pendent i deixava a l’ombra tot el que hi havia al voltant.

Era estrany com tots els arbres tenien la seva pròpia personalitat, expressada a través de les formes úniques que tenien, i la resplendor dels troncs i les arrels, de l’escorça i de les branques, la barreja de llum i d’ombra. Era com si parlessin. No amb veus, naturalment, sinó amb el que eren, com si s’estiressin cap a qui els mirava. I només parlaven d’això; del que eren, res més. Anés on anés de la urbanització o dels boscos dels voltants sentia aquestes veus, o sentia l’impacte d’aquestes figures de creixement infinitament lent. Hi havia el pi al costat del rierol de sota de casa, increïblement gruixut a la banda baixa del tronc, però al mateix temps d’escorça humida i arrels com bobines gruixudes que es feien visibles més lluny. La manera com les branques queien en formes piramidals, de lluny aparentment espesses i llises però de prop plenes de petites agulles de forma perfecta i color verd fosc. Totes aquelles branques eixutes, de color gris clar i poroses, que podien créixer per dins del sostre de pinassa, que no era gris sinó gairebé negre. El pi de la parcel·la dels Prestbakmo, llarg i prim com un pal de vaixell, amb una escorça que flamejava vermella i flocs d’agulles petites, verdes i de fàcil moviment al final de les branques, que no començaven a créixer fins gairebé a dalt de tot. El roure de darrere el camp de futbol, amb la part de baix del tronc, semblava més fet de pedra que de fusta, però no tenia l’aspecte compacte de l’avet perquè les branques del roure s’obrien enfora i formaven una cúpula prima de fulles caduques sobre el fons boscós, tan lleugera que mai podries creure que no només hi havia una connexió entre la part inferior del tronc i les branques primes exteriors, sinó que de fet n’eren l’ascendència i l’origen. Al mig del tronc hi havia una cosa que semblava una caverna, com si l’arbre hagués vessat una protuberància de forma ovalada, suau però dura i nuosa, amb l’interior tan gran com un cap petit. I les fulles, com totes les fulles creixessin on creixessin, repetien els mateixos bells patrons, mig arquejats mig dentats, tant si penjaven de les branques, verdes, gruixudes i llises, com si estaven esteses al fons del bosc uns mesos més tard, vermelloses i trencadisses. Al voltant d’aquest arbre el sòl sempre estava cobert d’una catifa de fulles a la tardor, de groc i vermell flamejants al començament, i més fosc i tou a mesura que passava el temps.

I després hi havia l’arbre del pendent davant l’aiguamoll. No sabia de quin tipus era. No era tan compacte com els altres arbres grans, més aviat al contrari: creixia en quatre troncs iguals que sortien enfora com serps, d’escorça d’un gris verdós plena de solcs llargs, i abastava la mateixa superfície que el roure o el pi però la impressió no era tan solemne, era més subtil. En una de les branques hi havia una corda amb un tauló de fusta, probablement posada pels nens del carrer de dalt; ells vivien tan a prop d’aquí com nosaltres. No hi havia ningú, ara, i vaig pujar pendent amunt sota les branques, em vaig agafar al tauló de fusta amb les dues mans i em vaig llançar endavant. Ho vaig fer dues vegades. Després em vaig quedar una estona sota l’arbre pensant què podia fer. A la casa de dalt del pendent, on vivien una parella amb una criatura petiteta petiteta, s’hi sentien veus i soroll de coberts. No podia veure res, però vaig entendre que havien d’estar fora al jardí. A la llunyania se sentia soroll d’un avió. Vaig fer unes passes per l’aiguamoll dessecat mentre mirava cap al cel. Un petit hidroavió entrava des del mar, volava força baix, el sol brillava a la carlinga blanca. Quan va desaparèixer rere els turons, vaig tornar a arrencar a córrer, cap a l’ombra del turó de l’altre costat, on l’aire era un pèl més fresc. Vaig mirar cap a la casa dels Kanestrøm i vaig pensar que segur que devien estar menjant verat en aquest moment, perquè no hi havia ningú a fora, i vaig baixar la mirada cap al corriol, on coneixia cada pedra, cada clot, cada mata i cada talpera. Si s’hagués organitzat una cursa aquí, all llarg del corriol des de casa nostra pujant cap al B-Max, no m’hauria pogut batre ningú. Podria córrer per tot aquell corriol amb els ulls clucs. No necessitava aturar-me mai, sabia sempre què hi hauria darrere del següent revolt, sabia sempre on era millor posar els peus. Quan corríem pel carrer, guanyava en Leif Tore cada vegada, però aquí guanyaria jo, ho sabia. Era un bon pensament, una bona sensació, i vaig intentar mantenir-la el màxim de temps possible.

Molt abans d’arribar al camp de futbol, vaig sentir les veus que en venien, la cridòria, l’esvalot i les rialles que de lluny, a través del bosc, tenien alguna cosa simiesca. Vaig aturar-me a la clariana. Al camp davant meu hi havia un eixam de nens de totes les edats, a molts amb prou feines els havia vist abans, la majoria s’arremolinaven al voltant de la pilota que tots intentaven xutar, de manera que el tumult es movia endavant i enrere tota l’estona en petites estrebades i empentes. El camp era de terra fosca, estava situat al mig del bosc, s’inclinava lleugerament cap a un dels costats, on creixien unes quantes arrels. A cada punta hi havia una porteria gran de bigues de fusta, sense xarxa. Un dels costats llargs quedava notòriament escurçat per una penya sortida, mentre que l’altre s’estenia per una zona irregular amb grans mates d’herba rígida. Gairebé tots els meus somnis naixien aquí. Córrer per aquí era una gran felicitat.

–¿Puc jugar? –vaig cridar.

Cada xut a la pilota retornava un so sord des del pendís del turó.

En Rolf, que estava a la porteria, es va girar cap a mi.

–Pots posar-te de porter aquí, si vols –va dir.

–D’acord –vaig dir, i vaig córrer cap a la porteria que en Rolf abandonava a poc a poc i balancejant-se.

–En Karl Ove està a la porteria del nostre equip! –va cridar.

Em vaig col·locar convenientment entre els pals i vaig començar a seguir el joc, destriant de mica en mica els que eren del meu equip, em vaig inclinar cap endavant, estava preparat quan la pilota s’acostava, i quan va arribar el primer tret, una pilota lliure arran de terra, em vaig ajupir i la vaig agafar, la vaig botar tres vegades contra el terra i vaig treure amb el peu. La pilota va cedir una mica al peu, era grossa, tova i gastada, semblava del color de la terra eixuta pel sol. Per una escletxa se’n podia veure l’interior taronja. L’arc que va descriure a l’aire no era alt, però va arribar lluny igualment, va botar enllà pel costat dret, i era una joia veure la munió de nens córrer-hi al darrere. Porter era el que volia ser. Em posava a la porteria sempre que en tenia l’oportunitat, res podia comparar-se amb la sensació de tirar-te contra un xut i aturar-lo. El problema era que només em sabia llançar cap a un costat, l’esquerre. Tirar-se cap a la dreta semblava contra natura, no aconseguia obligar-m'hi, així que si la pilota arribava per allà, havia d’estirar la cama en comptes de llançar-me.

Els arbres projectaven ombres llargues dins el camp, i zones flamejants d’ombra seguien els nens que corrien, que es fonien i separaven en grups tota l’estona. Però més d’un havia començat a caminar per allà en comptes de córrer. Alguns estaven inclinats endavant amb les mans als genolls, i per a decepció meva, vaig entendre que el joc s’acostava al final.

–No, jo me n’haig d’anar cap a casa –deia un.

–Jo també –deia un altre.

–Continuem una mica més –va dir un tercer.

–Jo també haig de marxar.

–¿Fem equips nous o què?

–Jo guillo.

–Jo també.

En un parell de minuts s’havia dissolt tot l’escenari, i el camp va quedar buit.

El paper per folrar que la mare havia comprat era blau i mig transparent. Sèiem a la cuina, jo en desenrotllava un tros i el tallava; si la vora quedava massa irregular i dentada, la mare la corregia. Després hi posava el llibre al damunt, obria les tapes com si fossin ales, hi doblegava el paper a sobre i hi posava cinta adhesiva a les cantonades. La mare ajustava el que necessitava ser ajustat durant el procés. Si no, seia teixint el que seria un jersei per a mi. L’havia triat jo mateix de les seves revistes de punt de mitja, un jersei blanc amb vores marró fosc, una mica especial perquè el coll era totalment recte i hi havia una obertura a cada costat, a baix de tot, de manera que gairebé penjava com una mena de tapall. M’agradava molt aquest aire indi, i jo seguia amb molta atenció fins on havia arribat a cada moment.

La mare es dedicava sovint a les manualitats. Les cortines del menjador i de la cuina les havia fet de ganxet, i les cortines blanques de les nostres habitacions, les de l’Yngve amb la vora marró i flors marrons, les meves amb vora vermella i flors vermelles, les havia cosit ella. També feia jerseis i gorros amb punt de mitja, sargia mitjons i posava pedaços als pantalons i a les jaquetes. Quan no s’hi dedicava, feia menjar i rentava els plats, o bé feia pa, o llegia. Teníem tot un prestatge ple de llibres, això no ho tenia cap altre pare. També tenia amics, al contrari que el pare, majoritàriament dones de la seva mateixa edat de la feina, a qui visitava de tant en tant, si no venien elles aquí. M’agradaven totes. Hi havia la Dagny, el fill i la filla de la qual, Tor i Liv, havien anat a l’escola bressol amb mi. Hi havia l’Anne Mai, que era grassa i feliç i sempre ens portava xocolata, conduïa un Citroën i vivia a Grimstad, on jo l’havia anat a veure una vegada amb l’escola bressol. I hi havia la Marit, que tenia un fill, en Lars, que tenia la mateixa edat que l’Yngve, i una filla, la Marianne, que tenia dos anys menys. No venien sovint, al pare no li agradava, però potser una vegada al mes venien una o l’altra; aleshores em deixaven seure amb elles una estona i aprofitar el seu escalf. I de tant en tant algun vespre anàvem al taller de Kokkeplassen, que era la mena de lloc on podies fer de tot. Allà també venien fills d’altres treballadors, i era allà que fèiem els nostres regals de Nadal.

La cara de la mare era agradable però seriosa. Es va posar els cabells llargs darrere de les orelles.

–Fa un moment en Dag Lothar ha vist un escurçó! –vaig dir.

–¿Ah sí? –va dir–. ¿I on, si es pot saber?

–Al camí que va a les roques. De poc no el trepitja! Per sort tenia tanta por com ell i s’ha esmunyit entre els matolls.

–Sort per ell! –va dir.

–¿Hi havia escurçons quan tu eres petita?

Va fer que no amb el cap.

–No hi ha escurçons a Vestlandet.

–¿Per què no?

Va riure una mica.

–No ho sé. ¿Potser perquè hi fa massa fred?

Jo movia les cames que em penjaven i tamborinejava amb els dits mentre taral·lejava kisses for me, save all your kisses for me, bye, bye, baby, bye, bye.

–En Kanestrøm ha pescat un munt de verats, avui –vaig dir–. Ho he vist jo mateix. M’ha ensenyat la galleda. Estava plena fins dalt. ¿Creus que tindrem barca aviat?

–Sí que estàs llançat, avui –va dir–. Barca i gat! Hi podem pensar. Però aquest any no, això segur. ¿Potser l’any que ve? Val diners, ja ho saps. Però l’hi pots preguntar al pare.

Em va tornar a donar les tisores.

Sí, ja, preguntar-l’hi al pare, vaig pensar, però no ho vaig dir, vaig intentar que la tisora llisqués, sense moure-la amunt i avall per tallar, però s’aturava, jo baixava el mànec, i hi feia una estripada.

–Si que fa tard l’Yngve –va dir, mirant per la finestra.

–Està en bones mans –vaig dir.

Em va somriure.

–Suposo que sí –va dir.

–El paper –vaig dir–. El curs de natació. ¿El pots emplenar ara?

Va fer que sí amb el cap. Em vaig aixecar i vaig travessar corrents el passadís, vaig entrar a l’habitació, vaig trobar el ciclostil dins la motxilla, i anava a tornar corrents quan la porta de baix es va obrir i jo, amb un batec extra al cor, em vaig adonar del que acabava de fer.

Les passes pesants del pare sonaven a les escales. Estava immòbil davant del bany quan la seva mirada va arribar a la meva des del replà.

–No corris dins de casa! –va dir–. ¿Quantes vegades ho haig de dir? Se senten els cops i tremolors per tota la casa. Entesos?

–Sí.

Va pujar i em va passar pel costat amb la seva esquena ampla i la seva camisa blanca. Quan vaig veure que entrava a la cuina, tota la felicitat em va abandonar. Però jo també hi havia d’entrar.

La mare seia com abans. El pare estava dret mirant per la finestra. Vaig deixar la fotocòpia amb compte damunt la taula.

–Aquí –vaig dir.

Quedava un llibre. Em vaig asseure i el vaig començar a fer. Només es movien les meves mans, tota la resta estava en silenci. El pare mastegava alguna cosa.

–¿No ha tornat a casa, l’Yngve? –va dir.

–No –va dir la mare–. Estic començant a patir.

El pare va baixar la mirada cap a la taula.

–¿Què és això que has portat? –va dir.

–El curs de natació –vaig dir–. La mare l’anava a signar.

–A veure –va dir, i va aixecar el full, el va llegir. Després va agafar el bolígraf de la taula i va escriure-hi el seu nom. Me’l va passar.

–Aquí ho tens –va dir, assentint en direcció a la taula–. I ara agafes tot això i ho portes a la teva habitació. Ho pots acabar de fer allà. Ara hi hem de sopar, aquí.

–Sí, pare –vaig dir. Vaig deixar els llibres en una pila, vaig enrotllar el paper i me’l vaig posar sota el braç, vaig agafar les tisores i la cinta adhesiva amb una mà, els llibres amb l’altra i vaig sortir.

Mentre estava assegut a l’escriptori tallant el folre per a l’últim llibre, una bicicleta va rodar per la grava de fora. Just després es va obrir la porta de l’entrada.

El pare estava dret esperant-lo al passadís quan va pujar per les escales.

–¿Quina hora et sembla que és, aquesta? –va dir.

La resposta de l’Yngve va ser massa fluixa per poder-la sentir, però havia de ser bona, perquè al cap d’un moment el van deixar pujar a la seva habitació. Vaig posar el llibre al damunt del paper que havia retallat, i el vaig doblegar, vaig posar un altre llibre a sobre per fer de pes mentre intentava obrir la cinta adhesiva, que s’havia enganxat totalment al rotlle. Quan finalment vaig poder agafar-ne la punta i vaig començar a estirar-la, es va esquinçar i vaig haver de començar de nou.

Darrere meu es va obrir la porta. Era l’Yngve.

–¿Què estàs fent? –va dir.

–Estic forrant els llibres, ¿no ho veus? –vaig dir.

–Ens han donat brioixos i gasosa després de l’entrenament –va dir l’Yngve–. A la seu del club. I hi havia noies a l’equip. Una d’elles era bona de veritat.

–Noies? –vaig dir–. ¿Es pot?

–Es veu que sí. I en Karl Fredrik és bon tio.

Per la finestra oberta se sentien veus i passes pendent amunt. Vaig enganxar el tros de cinta adhesiva que tenia penjant al dit sobre el paper i vaig acostar-m’hi per saber qui era.

Eren en Geir i en Leif Tore. Es van aturar al camí d’accés de casa en Leif Tore i reien d’alguna cosa. Després es van acomiadar, i en Geir va córrer el curt tros amunt fins a la seva entrada. Va girar per entrar-hi, i per primera vegada li vaig poder veure la cara, tenia un petit somriure als llavis. La mà la tenia en forma de puny a dins de la butxaca dels pantalons curts.

Em vaig girar cap a l’Yngve.

–¿I tu, de què jugaràs?

–No ho sé –va dir–. Segurament defensa.

–¿De quins colors és l’equipament?

–Blau i blanc.

–¿Com el Trauma?

–Gairebé –va dir.

–A sopar! –va cridar el pare des de la cuina. Quan hi vam entrar, hi havia un plat amb tres llesques de pa i un got de llet als nostres llocs. Formatge amb comí, formatge de cabra marró i melmelada. La mare i el pare estaven asseguts al menjador mirant la televisió. El carrer a fora estava gris, gairebé ho estaven també les branques dels arbres als costats del carrer, mentre que el cel per damunt dels arbres a l’altra banda de l’estret encara era blau i obert, com si s’aixequés per sobre d’un altre món, diferent d’aquell on estàvem asseguts.

L’endemà em vaig despertar quan el pare va obrir la porta de l’habitació.

–Amunt i crits, petit dormilega! –va dir–. El sol brilla i els ocellets canten!

Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. A banda de les passes del pare, que es perdien passadís endins, la casa estava completament en silenci. Era dimarts. La mare començava a treballar d’hora i l’Yngve també començava d’hora a l’escola, mentre que el pare no començava fins a la segona hora.

Vaig anar a l’armari i vaig rebuscar entre les piles de roba. Vaig triar la camisa blanca, que era la més bonica que tenia, i uns pantalons blaus de pana. Però la camisa segurament era massa elegant, vaig pensar, segur que se n’adonaria, potser em preguntaria per què m’havia mudat, potser em demanaria que me la tragués. Millor amb la samarreta blanca Adidas.

Amb la roba sota el braç, vaig entrar al bany. Per sort l’Yngve s’havia recordat de deixar l’aigua a la pica. Vaig tancar la porta darrere meu. Vaig aixecar la tapa del vàter i vaig pixar. El pipí era d’un verd grogós, no groc fosc com de vegades era als matins. Encara que vaig procurar que totes les gotes encertessin dins el marc de la tassa, quan em vaig espolsar algunes van caure a terra, petites gotes transparents d’humitat sobre el linòleum blau grisós. Vaig eixugar-les amb una tira de paper de vàter que vaig llençar a la tassa abans d’estirar la cadena. Amb el soroll de fons em vaig posar davant la pica. L’aigua tenia un color lleugerament verdós. Hi suraven flocs petits, gairebé transparents, d’una cosa que no sabia ben bé què era. Vaig posar les mans en forma de petit bol, les vaig omplir d’aigua, vaig inclinar el cap endavant i me’l vaig mullar. L’aigua estava una miqueta més freda que jo. Un calfred em va baixar per l’espinada. Em vaig ensabonar les mans, me les vaig fregar ràpidament per la cara mentre tancava els ulls, me les vaig esbandir i em vaig eixugar les mans i la cara amb la tovallola de bany groga marronosa que estava penjada al meu ganxo.

Llest!

Vaig enretirar les cortines i vaig mirar a fora. Els arbres del bosc, per on s’acabava d’enfilar el sol, projectaven ombres fosques i profundes sobre l’asfalt. Després em vaig vestir i vaig sortir a la cuina. Hi havia un plat soper de cereals en flocs al meu lloc, al costat d’un cartó de llet. El pare no hi era.

¿Havia baixat a l’estudi a preparar-se les coses?

No. El sentia moure’s al menjador.

Em vaig asseure i vaig posar-me la llet als cereals. Vaig ficar-hi la cullera i me la vaig acostar a la boca.

Ecs, quina merda.

La llet estava passada, i el gust, que m’omplia tota la boca, em va enviar una basca a través del pit. Vaig empassar-me-la, perquè en aquell moment venia el pare. Va entrar, va travessar la cuina, va acostar-se al marbre i s’hi va recolzar. Em va mirar i va somriure. Només de pensar en el gust que m’esperava, se’m regirava l’estómac. Però respirava per la boca i m’ho empassava després de mastegar un parell de vegades.

Ecs, merda.

El pare no feia cap gest de marxar, i jo vaig seguir menjant. Si hagués baixat al despatx, hauria pogut llençar els cereals a les escombraries i cobrir-los amb altres deixalles, però mentre fos a la cuina, o a dalt al segon pis, no tenia alternativa.

Al cap d’una estona es va girar i va obrir la porta de l’armari, va treure’n un plat del mateix tipus que el meu, va trobar una cullera al calaix i es va asseure a l’altra banda de la taula.

Això no ho feia mai.

–Jo també me’n posaré uns quants –va dir. Va espolsar els cereals daurats i cruixents del cartó del gall verd i vermell, i es va estirar per agafar la llet.

Vaig deixar de menjar. Sabia que això portava directament a la catàstrofe.

El pare va ficar la cullera al bol i, plena fins dalt de llet i cereals, se la va ficar a la boca. Tan bon punt va tenir-la a dins, la cara se li va contraure. Va escopir al bol sense mastegar.

–Puah! –va dir–. Si la llet està passada! Quin fàstic!

Després em va mirar. Recordaria aquella mirada tota la vida. Els seus ulls no estaven enfadats, com m’havia esperat, sinó estranyats, com si mirés alguna cosa que no podia entendre en absolut. Sí, com si em mirés per primer cop a la vida.

–¿T’has pres els cereals amb la llet passada? –va dir.

Vaig assentir.

–Però això no ho pots fer –va dir–. Et donaré un altre cartró de llet, ¿no ho saps?

Es va aixecar, va llençar la llet passada a la pica movent molt els braços, sacsejant el cartó, va esbandir-lo, el va doblegar, el va deixar a les escombraries de sota la pica, i va buscar un nou cartó de llet de la nevera.

–Mira –va dir, em va agafar el plat, va esbandir-ne el contingut a la pica, va fregar-lo uns quants cops amb l’escombreta de fregar plats, el va tornar a esbandir i el va posar a la taula al meu davant–. Així –va dir–. Ara et poses més cereals i llet d’aquest cartró nou. D’acord?

–Sí –vaig dir.

Ell va fer el mateix amb el seu plat, i després ens ho vam acabar en silenci.

Tot a l’escola era nou, aquests dies, però tots els dies tenien la mateixa forma, i ens hi vam fer tant que només van caldre unes setmanes perquè res ens sorprengués. El que es deia des de la tarima era veritat, i el fet que es digués des d’allà feia fins i tot que el més improbable fos probable. Que Jesús havia caminat sobre les aigües era veritat. Que Déu es va mostrar en forma d’esbarzer cremant davant els peus de Moisès era veritat. Que les malalties eren causades per bitxos que eren tan petits que ningú no els podia veure era veritat. Que totes les coses, també nosaltres, estaven formades per petits grans que eren encara més petits que els bacteris era veritat. Que els arbres vivien de la llum del sol era veritat. Però no només ens preníem així el que deien els mestres, també acceptàvem el que feien sense més. Molts dels mestres que teníem eren vells, nascuts abans o durant la Primera Guerra Mundial, treballant des dels anys trenta o quaranta. De cabells grisos i amb trajo, no s’aprenien mai els nostres noms, i el que tenien per oferir quant a coneixement i saviesa no ens va arribar mai. Un d’ells es deia Thommesen i ens llegia un llibre una vegada a la setmana durant l’esmorzar, amb el cap cot rere la tarima, amb la veu una mica gangosa, i la pell de la cara pàl·lida, gairebé groga, amb uns llavis blauvermellosos. El llibre que llegia tractava sobre una dona gran enmig del no-res, impossible d’entendre, així que aquella estona que ell devia considerar agradable, com un gest amistós cap als joves alumnes, per a nosaltres era una tortura i una plaga, perquè havíem d’estar asseguts i quiets mentre ell estossegava i murmurava durant aquella història incomprensible.