Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 7

Un altre mestre de cinquanta llargs es deia Myklebust i provenia d’algun lloc de Vestlandet, vivia a Hisøya, i imposava una disciplina fèrria. A les seves classes no tan sols havíem de formar i entrar marcant el pas a l’aula; quan hi entràvem, també havíem de posar-nos a un costat de la taula, i després ell, dret al costat de la tarima, ens mirava de fit a fit fins que la classe estava en silenci. Aleshores es posava de puntetes, feia un cop amb el cap i deia «Bon dia, classe» o «Bona tarda, classe», cosa a la qual responíem amb el corresponent «Bon dia, mestre» o «Bona tarda, mestre». No s’estalviava de donar una bufetada als alumnes en moments d’excitació o tirar-los contra la paret. Sovint es burlava dels que no li agradaven. Les seves classes de gimnàstica eren veritables instruccions. Hi havia algunes mestres de la mateixa edat. També eren estrictes i formals, envoltades d’una aura que no coneixíem però que respectàvem automàticament i, no poques vegades, temíem. Recordo que una d’elles em va aixecar una vegada pels cabells quan vaig dir una cosa fora de lloc. Pel que fa a la resta, es conformaven a enviar notes a casa, ja que això de quedar-se després de classe o arribar abans no era possible a causa de l’autobús. Juntament amb aquesta cohort de gent gran, alguns dels quals havien treballat allà tota la vida, també hi havia una nova generació de mestres, de l’edat dels nostres pares o fins i tot més joves. La nostra senyoreta, Helga Torgersen, era d’aquests. Era de les que en dèiem «bones», o sigui que mai no castigava amb duresa les irregularitats, no s’enfadava mai, no cridava mai, no pegava mai ni t’estirava els cabells, sinó que sempre resolia els conflictes parlant, de forma controlada i tranquil·la, i implicant-se com a persona més que no pas adoptant el paper de professora, de manera que hi havia poca diferència entre la persona que era en privat, quan estava amb els amics o a casa amb el marit, amb qui feia poc que s’havia casat, i la persona que era a classe. No era l’única, tots els mestres joves eren així, i eren els que ens agradaven. El director de l’escola pertanyia als joves, es deia Osmundsen, i tenia més o menys trenta anys. Portava barba i era fort, no gaire diferent del pare, però a ell li teníem por, potser més que a tots els altres. No per res del que feia, sinó per qui era. El seu despatx era on anaves a parar quan havies fet alguna cosa greu. Que no participés en el dia a dia de les classes però estigués a l’escola com una mena d’ombra, no disminuïa el nostre temor. També era llegendari per un altre motiu. L’any anterior havien trobat un vaixell d’esclaus només uns metres enllà de les roques del costat est de l’illa, hi havia embarrancat el 1768. La troballa va ser mencionada a tots els diaris i fins i tot va sortir per la televisió. El director Osmundsen era un dels tres bussejadors que l’havien trobat. Per a mi, que posava el busseig per davant de tot, excepte potser de la navegació a vela, era la persona més admirable que em podia imaginar. Era com tenir un director que fos astronauta. Quan dibuixava, a banda de velers i vaixells enfonsats, dibuixava peixos i taurons, full rere full. Quan veia un dels programes de natura que feien a la televisió d’aquella època sobre busseig als esculls de corall o busseig en gàbies antitaurons, en parlava durant setmanes. I ve-te’l aquí, l’home barbut que havia trencat la superfície de l’aigua l’any anterior amb una dent d’elefant a les mans d’una de les poques restes de vaixells d’esclaus que s’han trobat.

Va entrar a la classe el segon dia per explicar-nos coses sobre l’escola i quines regles hi havia, i quan va haver marxat la mestra va dir que un dia al cap de no gaire tornaria per parlar del vaixell enfonsat que havia ajudat a trobar. Havia estat dreta al costat de la finestra amb les mans a l’esquena i somrient tota l’estona que el director havia estat allà, i va fer això mateix quan el director va tornar al cap de dues setmanes, tal com havia promès. Jo estava excitadíssim amb el que ens havia explicat, però també una mica decebut quan vaig saber que el vaixell estava a pocs metres de profunditat. Això desmereixia molt la gesta. M’havia esperat potser uns cent metres de profunditat, amb bussejadors que s’havien d’aturar en una corda per respirar quan pujaven cap a dalt, que hauria durat fins a una hora en total, a causa de les altes pressions d’allà baix. Una foscor poderosa, llums oscil·lants de les lots, potser fins i tot un petit submarí o una batisfera. Però ¿arran de costa, just a sota dels peus dels que es banyaven, a l’abast de qualsevol noi amb aletes i ulleres de bussejar? Per altra banda va ensenyar fotografies de la troballa: tenien un vaixell de bussejadors que estava fondejat una mica endins de la cala, portaven vestits de neoprè i bombones, i tot havia estat planejat amb exactitud i a fons, amb mapes vells, documents i tota la pesca.

El pare gairebé havia sortit per televisió una vegada, li havien fet una entrevista i tot, era sobre alguna cosa de política, però quan estàvem asseguts mirant el telenotícies, no va sortir mai la seqüència, i tampoc l’endemà, quan també ens vam reunir per veure-ho. Una vegada, però, havia sortit a la ràdio, el van entrevistar amb relació a una exposició de segells, cosa que vaig oblidar i quan vaig arribar a casa ja l’havien fet i em va esbroncar.

Molts dels mestres es feien un embolic amb el meu nom, al principi. Eren col·legues del meu pare i creien que m’havien posat el nom d’ell, i el fet que em coneguessin per ser fill del meu pare m’agradava. Des del primer dia vaig donar el millor de mi a l’escola, sobretot per ser el millor de la classe però també perquè tenia l’esperança que arribés a orelles del pare com n’era de llest.

M’encantava anar a l’escola. M’encantava tot el que hi passava i els espais on passava.

Les nostres cadires, baixes i velles, fetes de tubs de ferro amb una planxa de fusta per seure i una per recolzar-hi l’esquena; les nostres taules, plenes de picades i tinta de tots els que hi havien estat asseguts abans. La pissarra, els guixos i l’esponja; les lletres que creixien del guix a les mans de la mestra, una O, una U, una I, una E, una Å, una Æ, sempre blanques, com li quedaven les mans al cap d’una estona. L’esponja seca, polsosa, que s’enfosquia i s’expandia quan l’esbandia a la pica, la bona sensació que feia quan després ho esborrava tot amb aquella empremta molla, que romania durant uns minuts, fins que la pissarra era neta i verda com abans. M’encantava la mestra, que parlava el dialecte de Karmøy, duia unes ulleres grans i els cabells curts, portava bruses i faldilles, m’encantava tot el que explicava i ens preguntava. Havíem d’aprendre a no parlar tots alhora, i també a no parlar espontàniament, sinó només quan havíem aixecat la mà i quan ens havia assenyalat amb el dit o fet un copet amb el cap en la nostra direcció. Perquè al començament hi havia un bosc de mans que s’aixecaven a classe, que s’agitaven impacients d’un costat a l’altre. Alguns cridaven a mi, a mi, a mi, perquè no preguntava coses difícils, només les que tothom podia contestar. Després hi havia les hores de pati, tot el que passava, tots els nens que hi havia, com sorgien i desapareixien grans acumulacions, com esclataven i s’esmorteïen les activitats. Els penjadors al passadís fora de la classe on penjàvem les jaquetes, l’olor de deu anys de neteja amb sabó de resina natural, l’olor de pixum als lavabos, l’olor de llet als armaris de la llet, l’olor de vint entrepans de diferents coses que s’obrien alhora en una classe. El sistema d’encarregats, en què cada setmana un alumne tenia la responsabilitat de repartir el que s’hagués de repartir, eixugar la pissarra després de classe i anar a buscar els cartons de llet a l’hora de dinar. La sensació que provocava ser l’escollit. I la sensació tan especial de caminar pels passadissos quan tots estaven asseguts a classe, quan estaven del tot buits, amb les jaquetes penjant als penjadors al llarg dels dos costats, el murmuri baixet que sortia de les aules quan passaves per davant, la llum de fora que feia que el terra de linòleum brillés suaument i, si feia sol, milers de partícules de pols que lluïen també, com una Via Làctia en miniatura. Una porta que s’obria, un nen que sortia corrents, podia modificar l’atmosfera de tot el llarg passadís, absorbir tota l’atenció i tot el significat: de sobte només comptava ell. Com si xuclés totes les olors, tota la pols, tota la llum, totes les jaquetes i tots els murmuris, com si fos un cometa a dalt del cel que absorbís tot el borrissol i polsim d’allà per on passava amb la seva cua llarga, pàl·lida en contrast amb el seu centre lluminós.

M’encantava el moment en què en Geir picava el timbre de casa i pujàvem amunt fins al supermercat, la competició diària que ja s’havia instaurat que consistia a arribar al punt de trobada ben d’hora i deixar la motxilla tan endavant de la fila com fos possible per poder triar el millor lloc a l’autobús. M’encantava quedar-me davant la botiga mirant els altres nens que arribaven de tot arreu. Alguns vivien a dalt de tot a les urbanitzacions de darrere la botiga, d’altres venien de més avall, de Gamle Tybakken, uns altres venien de l’esplanada a l’altra banda del turó. M’encantava especialment veure l’Anne Lisbet. No només tenia els cabells negres, brillants, també tenia els ulls foscos i una boca grossa i vermella. Sempre estava contenta, reia tant, i els ulls, a més de foscos, li brillaven com si tingués tanta alegria a dintre seu que sempre n’estaven plens. La seva amiga pèl-roja es deia Solveig. Eren veïnes i sempre anaven plegades, com en Geir i jo. La Solveig era pàl·lida i tenia pigues, no deia gaire res però els seus ulls eren amables. Vivien a la urbanització de dalt de tot a Tybakken, una zona on només havia anat un parell de cops i on no coneixia a ningú. L’Anne Lisbet tenia una germana un any més petita, va explicar quan li va tocar el torn per parlar d’ella mateixa a classe, i un germà quatre anys més petit. Un altre nen de la classe també vivia allà dalt, es deia Vemund, era una mica gros i lent, potser una mica curt de gambals i tot. Era el més lent de tots quan corríem, el més dèbil, llançava pilotes com una nena, era dolent jugant a futbol i no sabia llegir, però li agradava dibuixar i també la majoria de les coses que podies fer assegut a l’interior. La seva mare era una dona grossa, forta i enèrgica, d’ulls enfadats i veu estrident. El seu pare era prim, pàl·lid i anava amb crosses. Tenia una mena de malaltia muscular, i era hemofílic, va explicar en Vemund, orgullós. Quan el pare es fereix i comença a sagnar, no s’atura mai, només sagna i sagna, i ha de prendre un medicament o anar a l’hospital, si no, es mor.

El veïnat de l’Anne Lisbet, de la Solveig i en Vemund, on vivien molts altres nens un parell d’anys més petits o més grans que nosaltres, va passar a ser part del nostre món quan vam començar a l’escola. El mateix valia per a tots els altres veïnats dels nens de la classe. Era com si es corregués una cortina, i el que ens semblava que era tot l’escenari va resultar ser només la part de davant. La casa del costat de la muntanya, amb un jardí pla que podíem veure des del cim, i que feia equilibris sobre una paret blanca que es desplomava uns cinc metres avall, amb una reixa verda a dalt de tot, ja no era, per exemple, només una casa, sinó casa de la Siv Johansen. Cinquanta metres més enllà, darrere el bosc espès, hi acabava un carrer al llarg del qual vivien l’Sverre, en Geir B. i l’Eivind. Just a sota, però en una zona totalment diferent, un món totalment diferent, hi vivien la Kristin Tamara, la Marian i l’Asgeir.

Tots tenien els seus llocs, tots tenien els seus amics, i tot es va obrir per a nosaltres durant les setmanes del final de l’estiu. Era alhora nou i conegut, ens assemblàvem, fèiem les mateixes coses i estàvem oberts els uns als altres. Al mateix temps, cadascú tenia alguna cosa única. La Sølvi era tan tímida que gairebé no sabia parlar. L’Unni treballava a la plaça amb els seus pares i germans cada dissabte, hi venien verdures que cultivaven ells mateixos. El pare d’en Vemund anava amb crosses. La Kristin Tamara duia ulleres amb un pegat en un ull. En Geir Håkon, que sempre havia estat tan atrevit, de sobte estava dret retorçant-se avergonyit davant la pissarra. En Dag Magne feia rialletes tota l’estona. A en Geir li havien fet l’extremunció quan va néixer perquè es pensaven que es moriria. L’Asgeir sempre feia una lleugera olor de pixat. La Marianne era forta com un nen. L’Eivind sabia llegir i escriure i jugava bé a futbol. En Trond era petit i rapidíssim. La Solveig era molt bona dibuixant. El pare de l’Anne Lisbet era submarinista. I en John tenia més oncles que cap altre.

Un dia que havíem estat a l’escola les tres primeres hores, i l’autobús ens havia deixat al supermercat cap a les dotze, en Geir i jo vam acompanyar en John a casa. El sol brillava, el cel era blau, el camí era sec i polsós. Quan vam arribar a casa d’en John, ens va preguntar si volíem pujar i beure una mica de suc. Sí que volíem. Vam seguir-lo fins al balcó, vam deixar les motxilles i ens vam asseure a les cadires de plàstic que hi havia. Va obrir la porta de casa i va cridar:

–Mama, volem suc! Tinc convidats de la classe!

La mare va treure el cap per la porta. Anava vestida amb un biquini blanc, tenia la pell morena del sol, i els cabells llargs i castanys. Unes grans ulleres de sol li cobrien tota la part superior de la cara.

–Que bé –va dir–. Vaig a veure si tenim una mica de suc per vosaltres.

Va entrar al menjador i va desaparèixer per una porta. Hi havia com una buidor, en aquella sala. S’assemblava al nostre menjador, però hi havia menys mobles, i no hi havia cap fotografia a les parets. Dues de les nenes de la classe van passar pel carrer de sota. En John es va inclinar sobre la barana i els va cridar a l’esquena que semblaven micos.

En Geir i jo vam riure.

Les noies no en van fer cas i van continuar baixant pel carrer. La Marianne era més alta que tots els nens, tenia el front ample, els pòmuls elevats, els cabells llargs i clars que li queien llisos com cortines a cada costat de la cara. De tant en tant, quan estava indignada o angoixada, se li arrugava el front i dels seus ulls en sortia una mirada especial, que m’agradava veure. També sabia enfadar-se i venjar-se com cap altra nena.

La mare d’en John va sortir amb una safata amb tres gots i un gerro de suc, va posar un got davant de cadascun de nosaltres i els va omplir fins dalt. Els glaçons flotaven frec a frec a dalt de tot del suc vermell. La vaig mirar quan va tornar a entrar. No era guapa, però de totes maneres tenia alguna cosa que cridava l’atenció i feia que te la miressis.

–¿Mires el cul de ma mare? –va dir en John, rient en veu alta.

No vaig entendre què volia dir. ¿Per què hauria de voler mirar el cul de la seva mare? Era violent, també, perquè ho havia dit tan alt que ella ho devia haver sentit.

–No, no, què dius! –vaig dir.

Va riure més.

–Mama! –va cridar–. Vine aquí un moment!

Va venir, encara en biquini.

–En Karl Ove t’estava mirant el cul! –va dir.

Ella li va clavar una bufetada a la galta.

En John va continuar rient. Vaig mirar en Geir, que mirava enlaire tot xiulant. La mare d’en John va tornar a entrar a dins. Vaig buidar el got de suc d’un sol glop.

–¿Voleu veure la meva habitació? –va dir en John.

Vam fer que sí i vam seguir-lo a través del menjador fosc i fins a la seva habitació. Hi havia un pòster d’una moto en una paret, i d’una dona gairebé despullada, de pell taronja pel sol, a l’altra.

–És una Kawasaki set i mig –va dir–. ¿Voleu més suc?

–Em sembla que no –vaig dir–. Jo haig d’anar a casa a dinar.

–Jo també –va dir en Geir.

El gos ens va grunyir quan sortíem. Vam baixar pel camí sense dir res. En John s’acomiadava amb la mà des del balcó. En Geir va tornar-li la salutació.

¿Per què hauria de mirar-li el cul a la mare d’en John? ¿Hi havia alguna cosa de què no m’havia adonat? ¿Per què m’ho havia dit cridant? ¿Per què l’hi havia dit a ella? ¿Per què ella li havia pegat? ¿I per què collons havia continuat rient després, ell? ¿Com podies riure quan la teva mare t’havia pegat? ¿O quan qualsevol persona t’havia pegat?

Havia mirat la seva mare, i havia tingut un remot sentiment de culpa quan ho feia perquè estava gairebé despullada, però no li havia mirat el cul, ¿per què ho hauria de fer?

Era la primera vegada que estava a casa d’en John, i seria l’última. Amb en John jugàvem a futbol o ens banyàvem, però no era dels que ens convidaven a casa seva. Tots li tenien una mica de por, perquè encara que dèiem que es feia el gallet, que no era tan valent, tots sabíem que en realitat ho era. Buscava els nens de classes superiors a les nostres, era l’únic de nosaltres que es ficava en baralles, i era l’únic que podia oposar-se als mestres i negar-se a fer el que li deien. Tenia son als matins perquè el deixaven estar llevat fins quan volia, i quan explicava coses de casa seva a classe, com fèiem tots, sempre hi havia algun oncle que hi vivia en aquell moment. Ni ell ni nosaltres fèiem preguntes sobre la condició d’aquells homes, i ¿per què ho hauríem de fer? En John tenia més oncles que ningú altre que coneguéssim, era així.

Uns dies més tard, un dissabte de començaments de setembre, un d’aquells primers dies de tardor que l’estiu ha envaït i omplert del tot, que els camps són polsosos i càlids, el cel blau profund i les primes fulles marcides s’arremolinen gairebé contra natura per l’aire, perquè el vent encara és suau i totes les cares que veus brillen de suor, en Geir i jo anàvem d’excursió urbanització amunt. Portàvem la nostra carmanyola i una ampolla de suc. Havíem pensat seguir un camí que coneixíem que entrava a mà esquerra al final de l’esplanada gran, més o menys on començava el corriol de la Fina. Per arribar-hi havíem de passar per la parcel·la d’una casa de la qual sabíem poca cosa, a banda que el seu propietari s’emprenyava fàcilment perquè un diumenge d’aquella primavera una colla havíem estat jugant a futbol al prat del final de la seva propietat, limitada d’una banda per unes roques i de l’altra per un rierol, i al cap d’una mitja hora havia arribat caminant amb passa ràpida i ens havia començat a esbroncar i amenaçar amb el puny fins i tot abans que poguéssim sentir-lo. Vam sortir corrents. Però ara no anàvem a jugar a futbol, ara només anàvem a travessar la propietat, al llarg del rierol i fins al camí, que de fet era un petit camí ple de pedres petites, planes i majoritàriament blanques. Hi havia una tanca, la vam enretirar i ens vam trobar en un lloc on no havíem estat mai. Queia una ombra espessa sobre el corriol, hi havia arbres alts a les dues bandes, i era gairebé com entrar en un túnel. Una mica més avall el camí girava i hi havia un bloc de roques guspirejants a la llum del sol. Havia de ser d’on sortien les pedres sobre les quals caminàvem. Ens hi vam aturar al davant. No era penyalosa i mig podrida, per dir-ho d’alguna manera, com algunes roques més poroses després de fer-les explotar, ni tampoc era gens suau i pedregosa, com les roques i algunes de les penyes que et trobaves al bosc, no, aquest penyal era completament llis, gairebé com el vidre, i estava fet de molts plans inclinats. ¿Havíem ensopegat amb una veta de pedres precioses? Gairebé ho semblava. I alhora estava massa a prop de la urbanització per ser-ho, no hi havia cap possibilitat que haguéssim descobert alguna cosa que ningú altre no hagués descobert abans, ho sabíem, però igualment vam omplir les motxilles de pedres. I vam continuar baixant pel corriol. El rierol seguia el camí, a dalt de tot rajava a les profunditats d’un gorg en forma d’embut, més avall, on començava el pendent, queia degotant en petites terrasses. Allà on el rierol corria més o menys a la mateixa altura que el camí, vam intentar fer-hi una presa. Carregàvem pedra rere pedra fins allà, cobrint les escletxes entre les pedres amb molsa, i potser després de mitja hora havíem aconseguit que l’aigua s’escampés pel corriol. De sobte, vam sentir uns trets. Ens vam mirar. Després ens vam posar les motxilles i vam començar a córrer avall. Trets, ¿podien ser caçadors? Després d’uns centenars de metres el camí es tornava més pla. Corria en una profunda ombra negra verdosa, causada per fileres espesses d’avets grans que creixien endins. Potser cent metres més enllà vam entreveure un camí asfaltat, i ens vam aturar, perquè els trets sonaven més clars ara, i venien de l’esquerra. Vam caminar entre els arbres, sobre la coberta flonja de les nabineres, els brucs i la molsa, vam pujar un pendís suau i, davant nostre, potser vint metres més avall, hi havia una clariana plena d’escombraries banyades pel sol.

Un abocador!

Un abocador al bosc!

Algunes gavines volaven sobre el costat més allunyat. Cridaven i donaven voltes sobre les escombraries com si fossin un mar. L’olor dolça però alhora forta ens molestava els narius. Es van tornar a sentir els trets. No sonaven forts, els cops eren secs, com una mena d’espetec. A poc a poc vam anar baixant al vessant de l’abocador, i allà, a la vora, vam veure dos homes, un dret al costat d’un cotxe sinistrat, l’altre ajagut al costat. Tots dos tenien escopetes que apuntaven cap a l’abocador. Disparaven a intervals de dos segons. El que estava ajagut es va aixecar i després van sortir cap a l’abocador amb les escopetes a les mans. Vam acostar-nos cap al lloc d’on sortien. Entre les muntanyes de deixalles que pujaven i queien com turons i serres, hi havia un passadís que ells anaven seguint. Anaven vestits com caçadors de debò, amb botes i guants. Eren adults, però no vells. Al seu voltant vaig veure cotxes sinistrats, neveres, congeladors, aparells de televisió, armaris i calaixeres. Vaig veure sofàs, cadires, taules i llums. Vaig veure esquís i bicicletes, canyes de pescar, làmpares d’aranya, pneumàtics de cotxe, capses de cartó, caixes de fusta, caixes de porexpan i piles i piles de sacs de plàstics greixosos i voluminosos. El que teníem al davant era un paisatge d’objectes llençats. Gran part d’aquest paisatge consistia en bosses amb restes de menjar i embalatge, coses que la gent portava al contenidor cada dia, però allà on érem, i per on caminaven aquells dos homes, potser una cinquena part de la superfície total, hi havia objectes més grans.

–Disparen a les rates –va dir en Geir–. Mira allà!

S’havien aturat. Un d’ells va aixecar una rata per la cua. Tenia tot un costat fet miques, semblava. La va fer girar i la va deixar anar, de manera que va volar pels aires i va aterrar sobre unes bosses, entre les quals va relliscar. Van riure. L’altre va clavar una puntada de peu a un altre cadàver, posant la punta de la bota a sota i fent-la sortir disparada.

Tornaven caminant. Amb els ulls aclucats pel sol clar, ens van saludar. Semblaven germans.

–¿Aneu d’excursió, nois? –va dir un. Tenia els cabells arrissats pèl-rojos sota una gorra de color blau, cara ampla, llavis amb un bigoti espès a sobre, que també era vermellós.

Vam assentir.

–D’excursió a l’abocador! Vaja, quines coses –va dir l’altre. A banda dels cabells, que eren rossos, gairebé blancs, i el llavi superior, que duia afaitat, era gairebé com una fotografia del primer–. Us menjareu l’entrepà per aquí, oi? ¿Dalt d’aquella pila de deixalles d’allà?

Van riure. Nosaltres també vam riure una mica.

–¿Voleu mirar com disparem a unes rates? –va dir el primer.

–Sí, ens encantaria –va dir en Geir.

–Llavors us heu de posar darrere nostre. És important. Entesos? I estigueu-vos totalment quiets, per no molestar-nos.

Vam assentir.

Aquesta vegada es van ajeure a terra tots dos. Van estar molta estona immòbils. Vaig intentar veure el que ells veien. Però només quan van esclatar els trets vaig veure la rata, arrencada del terra, com per un cop de vent sobtat i violent.

Es van aixecar.

–¿Voleu venir a veure-ho? –va dir un.

–No hi ha gaire cosa a veure, no –va dir l’altre–. Una rata morta!

–Jo la vull veure –va dir en Geir.

–Jo també –vaig dir.

Però la rata no era morta. Era a terra retorçant-se. La part posterior gairebé havia desaparegut amb el tret. Un dels homes li va donar un fort cop al cap amb la culata, es va sentir un so tou, amb prou feines cruixent, i es va quedar estesa tranquil·la. Va mirar amoïnat la culata.

–Aix, ¿per què ho he fet, això? –va dir.

–Potser volies fer-te una mica el gallet –va dir l’altre–. Vine, que marxem. Ho pots netejar al cotxe.

Van decidir plegar veles altra vegada, amb nosaltres dos trotant al darrere.

–¿Ja ho saben els vostres pares, que sou aquí? –va dir l’un.

–Sí –vaig dir jo.

–Bé –va dir ell–. Llavors us deuen haver dit que no heu de tocar res del que hi ha aquí, oi? Està ple de bacteris i altres merdes, ja ho sabeu.

–Sí –vaig dir.

–Bé! Adéu, nois!

Uns minuts més tard va engegar un cotxe a la carretera, i ens vam quedar sols. Durant una estona vam estar corrent donant voltes, mirant coses, buidant sacs, tombant armaris per veure si hi havia alguna cosa bonica al darrere, mentre ens cridàvem l’un a l’altre el que trobàvem. Una bossa amb revistes bones, que estaven gairebé noves, va ser la meva gran troballa, hi havia Tempo i Buster, un llibre de butxaca d’en Tex Willer, i també algunes de les petites i allargades revistes de cowboys dels anys seixanta. En Geir va trobar una llanterna plana, un petit brodat d’un cérvol i dues rodes de cotxet. Quan ens vam cansar de buscar, ens vam asseure als brucs amb les nostres troballes i ens vam menjar els entrepans.

En Geir va arrugar el paper i el va llençar enllà, tan lluny com va poder. La idea devia ser que anés a parar al mig de l’abocador més o menys, però es va trobar amb un cop de vent en el mateix moment, i com que era molt lleuger ni tan sols va arribar al començament, va aterrar sobre el bruc.

–¿Caguem o què? –va dir.

–Per què no –vaig dir–. On?

–No ho sé –va dir arronsant les espatlles.

Vam caminar una mica pels voltants del bosc buscant un lloc adient. Cagar a l’abocador en certa manera no era escaient, es tractava d’alguna cosa bruta, vaig pensar, i era estrany, ja que estàvem parlant d’escombraries. Però les escombraries eren bosses de plàstic lluents i cartons, electrodomèstics condemnats i piles de diaris. Les coses toves i enganxoses estaven embolicades, a l’abocador. Així que havíem de sortir al bosc per fer-ho.

–Mira aquell arbre! –va dir en Geir.

Era un pi gran, tombat, uns deu metres enllà. Vam enfilar-nos al tronc, ens vam abaixar els pantalons i vam treure el cul mentre ens agafàvem cadascun a una branca. En Geir va remenar el cul just en el moment que sortia la merda, de manera que va sortir impulsada cap a un costat.

–¿Has vist això? –va dir rient.

–Ha, ha, ha! –vaig riure mentre intentava fer el contrari, deixar-la anar avall com una bomba llançada des d’un avió sobre una ciutat. Era una sensació deliciosa quan sortia més i més enfora, l’instant que quedava penjant i movent-se i el final, quan es deixava anar i s’esclafava contra el terra.

De tant en tant m’aguantava dies i dies per aconseguir-ne una de ben gran i perquè era agradable. Quan de debò havia de cagar, tant que gairebé no aconseguia mantenir-me dret, i m’havia d’inclinar cap endavant, em recorria una sensació fantàstica per tot el cos si no cedia, i premia els músculs del cul tant com podia i com si diguéssim empenyia la merda perquè tornés al seu lloc. Però era una cosa perillosa, perquè si ho feia massa vegades, la caca es feia tan enorme que al final era gairebé impossible cagar-la. Oh, collons quin mal podia fer quan un d’aquells supercagarros havia de sortir! De fet era inaguantable, era com una explosió de dolor, AAAAAAAHHHHHH!!!!, cridava aleshores, AAAAAAHHHH, i en aquell moment, quan semblava que no podia ser pitjor, de sobte, era fora.

Déu meu, que bo que era allò!

Quina sensació més fantàstica m’omplia aleshores!

El dolor havia passat.

La merda al vàter.

Tot jo era pau i tranquil·litat. Sí, gairebé tan ple de tranquil·litat que no tenia ganes d’aixecar-me i eixugar-me, sinó que només volia quedar-me assegut allà.

¿Però valia la pena?

Durant dies podia tenir por d’una d’aquelles grans caques. No volia anar al lavabo perquè feia molt de mal, però si no hi anava només em faria cada vegada més mal.

O sigui que al final no tenia cap altra opció que fer-ho. Sabent que em faria un mal de collons!

Una vegada em feia tanta angúnia que vaig intentar trobar una altra manera de fer sortir la merda. Em vaig aixecar una miqueta i vaig ficar-me el dit al cul, tan endins com vaig arribar. Allà! Allà era la caca. Dura com una pedra! Quan va estar localitzada, vaig començar a remoure el dit endavant i endarrere, en un intent de fer el passatge més ample. Alhora premia una mica, i així, a poc a poc, vaig poder remolcar la merda fins a la vora. Oh, encara feia mal alliberar l’últim tros, però no tant de mal.

Havia trobat un mètode!

Que el dit es quedés ben marró tant era, es podia rentar. Pitjor era l’olor, perquè encara que me’l vaig fregar i refregar hi quedava una tènue olor de merda tot el dia i tota la nit. Sí, fins i tot l’endemà la podia olorar quan em vaig llevar.

Calia sospesar els pros i els contres.

Quan en Geir i jo vam haver acabat, ens vam eixugar amb una fulla de falguera cadascun, i després vam anar a veure el resultat. La meva tenia un tint verdós, i era tan tova que ja s’havia escampat una mica per terra. La d’en Geir era marró clar, amb una zona negra en una de les puntes, que era més dura i amb més forma de boletes.

–¿No és curiós que la meva faci bona olor mentre que la teva fa pudor? –vaig dir.

–És la teva que fa pudor! –va dir en Geir.

–No és veritat –vaig dir.