Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 5

Vaig mirar al meu voltant. Tots els adults somreien. Gairebé tots els nens miraven al seu voltant i miraven de reüll els altres. Coneixia en Geir Håkon, en Trond, en Geir, en Leif Tore i la Marianne. I aquell nen que solia tirar-nos pedres, i que tenia aquell gos horrible. Els altres no els havia vist mai.

–Ara passarem llista –va dir la Mestra allà dalt–. ¿Algú sap què és això de passar llista?

Ningú no va dir res.

–Crides un nom, i la persona que té aquest nom contesta –vaig dir.

Gairebé tots em miraven. Vaig fer un somriure ample amb les meves dents sortides.

–Correcte! –va dir la Mestra–. I començarem amb la lletra A, que de fet és la primera lletra de l’abecedari. Això ja ho anireu aprenent més endavant. A veure, la A. Anne Lisbet!

–Sí –va fer una veu de nena, i tots es van girar cap al so, també jo.

Una nena prima de cabells negres i lluents era la que havia contestat.

Gairebé semblava una índia americana.

–Asgeir? –va dir la Mestra.

–Sí! –va dir un nen amb les dents grans i els cabells llargs.

Quan ja havíem passat llista ens vam asseure cadascú en una taula, mentre els pares s’estaven arrenglerats a la paret. La Mestra va repartir una flauta dolça per a cadascun, una llibreta per passar a net i una d’esborranys, un horari on hi havia impreses les nostres classes, a banda d’una guardiola i un prospecte amb una fotografia d’una formiga groga d’una caixa d’estalvis local. Després ens va explicar algunes coses que passarien durant la tardor, entre d’altres un curs de natació que faríem en una piscina d’una escola de l’altre costat de l’estret, ja que no hi havia cap piscina a Tromøya. Va repartir un full ciclostilat en què hi havia un formulari que es podia omplir i retornar si s’hi estava interessat. Després vam dibuixar una mica, mentre els pares seguien allà mirant, i després es va acabar. No era fins l’endemà que la cosa començava de debò, no era fins l’endemà que agafaríem l’autobús sols i estaríem allà tres hores sense tenir els pares a l’esquena.

Quan vam sortir de classe, encara estava excitat per totes les novetats i les coses desconegudes, i aquesta sensació va romandre mentre tots els de la nova classe pujaven als cotxes respectius amb els pares, normalment només era el 17 de maig que hi havia tant moviment de cotxes, que tants nens marxessin d’un lloc alhora, però quan vam començar la tornada, la decepció em va caure al damunt, i m’entristia més i més com més a prop ens trobàvem de casa.

No havia passat res.

Jo sabia tant llegir com escriure, i havia comptat que tindria l’oportunitat de demostrar-ho el primer dia. Almenys una mica! I havia tingut moltes ganes de tenir pati, que sonés el timbre per entrar i per sortir. De fer servir l’estoig i les butxaques de la motxilla nova.

No, el dia no havia estat a l’altura de les expectatives que hi tenia posades, i la roba que em quedava tan bé me l’hauria de treure i l’hauria de penjar al seu lloc a l’armari, a l’espera d’altres ocasions solemnes. Durant una estona em vaig quedar assegut al tamboret de la cuina parlant amb la mare mentre ella feia el dinar, era poc freqüent que la tingués per a mi tot sol al migdia, fins i tot havia estat amb mi en el moment més important, així que vaig gaudir de l’estona tant com vaig poder, i xerrava pels descosits.

–M’agradaria que tinguéssim un gat per poder-hi jugar –vaig dir–. ¿Per què no en podem tenir un?

–Estaria bé –va dir la mare–. M’agraden els gats. Fan molta companyia.

–¿És al pare a qui no li agraden, doncs?

–No ho sé –va dir la mare–. Senzillament no li interessa tant, crec. I deu pensar que és massa feina, també.

–Però el puc cuidar jo –vaig dir–. Cap problema.

–Això ja ho sé –va dir la mare–. Ja ho veurem.

–Ja ho veurem, ja ho veurem –vaig dir–. Però si l’Yngve també vol, llavors seríem tres que volem el gat, no?

La mare va riure.

–No és tan senzill –va dir–. Però t’hauràs d’armar de paciència. Qui sap què passarà.

Va deixar la pastanaga acabada de pelar damunt la fusta de tallar i va començar a picar-la, va aixecar la fusta de tallar i va deixar que tot caigués dins l’olla grossa on ja hi havia ossos grans i trossos de carn. Vaig mirar per la finestra. A través de la multitud de petits forats a la cortina taronja que la mare havia fet de ganxet, vaig veure que el carrer estava buit, ho estava gairebé sempre al migdia.

De sobte feia una forta olor de ceba, i em vaig girar cap a la mare, que amb els ulls plens de llàgrimes en pelava una amb els braços estirats.

Quan em vaig tornar a girar, vaig veure que en Geir venia corrents pendent avall. Ell també s’havia posat la roba normal. Un segon després, el cruixit de les seves passes va sonar per la finestra mig oberta mentre passava per la grava de l’entrada.

–Karl Ove, ¿que surts? –va cridar.

–Surto una estona –vaig dir a la mare i vaig relliscar de la cadira.

–Molt bé –va dir ella–. ¿On aneu?

–No ho sé.

–No aneu lluny, eh.

–Que no –vaig dir, i em vaig apressar avall, vaig obrir la porta perquè en Geir no cregués que la casa era buida i marxés, vaig dir hola i em vaig posar les vambes.

–Tinc una capsa de mistos –va dir baixet, picant-se la butxaca dels pantalons curts.

–No! –vaig dir igual de baixet–. ¿D’on els has tret?

–De casa. Eren al menjador.

–¿Els has robat?

Va fer que sí amb el cap.

Em vaig aixecar i vaig sortir, tancant la porta.

–Hem d’encendre alguna cosa –vaig dir.

–Sí –va dir ell.

–¿Però què?

–Tant és, home. Busquem qualsevol cosa. La capsa està ben plena. Podem encendre moltes coses.

–Però hem d’anar a algun lloc on ningú pugui veure el fum –vaig dir–. Dalt del turó, potser?

–Molt bé.

–I hem de tenir alguna cosa per apagar el foc –vaig dir–. Espera un moment. Vaig a buscar una ampolla d’aigua.

Vaig tornar a obrir la porta, em vaig treure les sabates d’una estrebada i vaig pujar a dalt, on hi havia la mare, que es va girar cap a mi quan vaig entrar.

–Anem d’excursió –vaig dir–. Necessito una ampolla d’aigua.

–¿No prefereixes suc? Te’n puc donar, si vols. Encara és el teu primer dia d’escola!

Vaig dubtar. Havia de ser aigua. Però podia ser que sospités, perquè jo sempre posava el suc per davant de l’aigua. Així que la vaig mirar i vaig dir:

–No, en Geir porta aigua, així que jo també en vull.

El cor em bategava ràpid dins el pit mentre ho deia.

–Com vulguis –va dir.

Va trobar una ampolla de suc buida a l’armari de sota la pica, d’un vidre verd fosc, gairebé opac, que va omplir amb aigua, la va tapar i me la donar.

–¿Vols unes llesques de pa, també?

M’ho vaig rumiar.

–No –vaig dir–. O sí. Dues amb paté.

Mentre treia el pa i començava a tallar-lo, vaig empènyer la finestra per obrir-la més i vaig treure el cap.

–Ara torno! –vaig cridar. En Geir va mirar cap a mi amb ulls seriosos i va assentir.

Quan va haver untat les llesques i les va haver embolicat en paper vegetal, les vaig posar amb l’ampolla en una bossa de plàstic i vaig córrer cap a ell altra vegada. Aviat vam estar pujant. La calor havia estovat les vores del carrer i a trossos, si picaves l’asfalt, el ciment s’esmicolava. Per on passaven els cotxes era més dur. De tant en tant ens estiràvem sobre l’asfalt com gats i deixàvem que l’escalfor ens cogués. Però ara teníem altres coses a fer.

–¿Me’ls ensenyes? –vaig dir.

En Geir es va aturar i va rebuscar la capsa dins la butxaca i la va treure. La vaig agafar i la vaig sacsejar una mica. Totalment plena. Després la vaig obrir. Tots els mistos eren vermells.

Encendre, encendre.

–Si està nova –vaig dir tot tornant-l’hi–. ¿No s’adonaran que l’has agafat?

–No ho crec –va dir–. I si se n’adonen, simplement ho negaré. No ho poden demostrar.

Havíem arribat fins a la casa dels Molden i vam entrar al corriol. L’herba estava seca i groga, marró en algunes clapes. A casa d’en Geir era la mare que era estricta i el pare que era bo. A casa d’en Dag Lothar eren igual de bons tots dos, potser el pare lleugerament més estricte. Però cap era tan estricte com el meu pare, això segur.

En Geir es va aturar i es va inclinar amb la capsa de mistos a la mà. Va treure’n un i estava a punt d’encendre’l fregant-lo contra el lateral.

–Però què fas! –vaig dir–. Aquí no! Que ho podria veure tothom!

–Que no –va esbufegar. Però es va incorporar, va ficar el misto altre cop a la capsa i va continuar.

Al cim del turó ens vam girar i vam mirar cap al mar, com sempre. Vaig comptar quatre petits triangles blancs a l’estret. Un vaixell més gran amb una cosa que s’assemblava a una excavadora a la coberta. Al recer de Gjerstadholmen hi havia dues barquetes amarrades.

Encendre un foc, encendre un foc.

Mentre seguíem entrant al bosc, l’estómac em tremolava d’excitació. Els rajos del sol reposaven sobre el bosc com petits animalons tremolosos de llum entre les ombres de les branques. Ens vam aturar al darrere de la gran arrel de l’arbre tombat, vaig treure l’ampolla d’aigua de la bossa i la tenia preparada mentre en Geir s’inclinava cap endavant, encenia un misto i aguantava la flama petita i gairebé invisible arran d’una de les tiges esfilagarsades d’herba que creixien allà. Es va encendre immediatament. Va incendiar les tiges dels voltants. Quan la flama s’havia tornat ampla com una mà d’adult, hi vaig ruixar aigua. Una petita tira de fum va surar a l’aire, solitària, independent del que acabava de passar feia un moment.

–¿Creus que algú ho deu haver vist? –va dir en Geir.

–El fum es pot veure a distàncies increïbles –vaig dir–. Els indis veien els senyals de fum a desenes de quilòmetres de distància.

–Ha cremat de pressa. ¿Ho has vist?

Va somriure, passant-se una mà ràpidament pels cabells. –Sí –vaig dir.

–¿Tornem a provar-ho en un altre lloc?

–Sí, però ara el vull encendre jo.

–Ok –va dir, i em va passar la capsa de mistos mentre mirava al seu voltant buscant un nou lloc adient.

En Geir sempre estava impacient quan anticipava un esdeveniment, i estava totalment absort quan s’hi trobava immers. D’entre els nens que coneixia, era a qui la fantasia tenia més ben atrapat. Quan jugàvem a alguna cosa, a exploradors, mariners, indis, pilots de carreres, astronautes, lladres, contrabandistes, prínceps, micos o missatgers secrets, per exemple, podia estar-s’hi durant hores, al contrari d’en Leif Toreo en Geir Håkon, que ràpidament s’avorrien i volien fer una altra cosa, completament aliens als esclats de llum amb què la imaginació podia il·luminar-ho tot, però en Geir en tenia prou amb l’objecte mateix, ja fos el cotxe sinistrat que hi havia entre el grup de salzes estrets a l’esplanada entre la zona de jocs i el camp de futbol, amb els seients, volant, palanca de canvi, pedals, tauler de control, guantera i portes encara intactes i on jugàvem sovint, i fèiem veure que era un cotxe, perquè ho era, pitjàvem l’embragatge, estiràvem la palanca de canvi, giràvem el volant, regulàvem els miralls retrovisors trencats, saltàvem amunt i avall als seients per fer-nos la il·lusió que teníem velocitat mentre en Geir es deixava temptar per tot allò que hi podia afegir, per exemple que estàvem fugint després d’atracar un banc, i que les finestretes trencades, que encara estaven escampades en bocins per sobre les catifes de goma negra sobre el terra, les havien rebentat a trets; llavors un podia conduir i l’altre sortir arrossegant-se a través de la finestra i enfilar-se al sostre per un cop allà disparar als perseguidors, un joc que es podia allargar fins que aparcàvem el cotxe en un garatge i sortíem per repartir-nos el botí, o encara més, perquè ¿i si els perseguidors eren a la vora mentre ens esmunyíem entre els arbres de camí cap a casa sota la resplendor del sol ponent? O potser estàvem en un cotxe lunar i el paisatge que ens envoltava era en realitat un paisatge lunar, sobre el qual, quan sortíem del cotxe, érem incapaços de caminar normal i havíem d’avançar saltant –o potser només era un dels rierols que ens envoltaven, i jo sabia que només en Geir, de tots els nens, tindria ganes de remuntar-lo fins a trobar-ne l’origen. El que fèiem més sovint era sortir a la recerca de llocs nous, o anar a un dels llocs que ja havíem trobat. Podia ser un roure vell i gros amb una cavitat al tronc; un gorg o un rierol; un soterrani ple d’aigua en una casa inacabada; els fonaments de formigó de l’enorme pilar del pont o els primers metres de cables de metall gruixuts que sortien d’un dispositiu d’ancoratge al bosc i pujaven amunt, i t’hi podies enfilar; un cobert rònec amb taulons relliscosos i foscos de putrefacció entre Tjenna i la carretera de l’altra banda que per ara era el lloc més allunyat on havíem arribat amb les nostres peregrinacions, més enllà no hi havíem anat mai; els dos cotxes sinistrats, el petit estany amb tres illes no gaire més grans que una mata d’herbotes, una d’elles coberta gairebé del tot per un arbre, on l’aigua era tan negra i profunda tot i estar al costat d’un terraplè; la roca blanca i cristal·lina de la qual podies treure trossos a cops de martell, al costat de la Fina; la fàbrica de barques a l’altra banda del pont, al costat de Gamle Tybakken, tots els pavellons que hi havia, els bucs dels vaixells, els blocs i les màquines rovellades, l’olor d’oli i quitrà i mar salada que era tan bona. Gairebé cada dia resseguíem la zona, que s’estenia un o dos quilòmetres en totes direccions, i la gràcia de tot el que hi trobàvem o visitàvem era que era secret, i que era nostre. Amb els altres nens jugàvem a vippepinne o al pot, xutàvem una pilota o esquiàvem; quan estàvem sols buscàvem llocs que tinguessin alguna cosa que els fes atractius. Les coses eren així entre el Geir i jo.

Però aquest dia la màgia estava en el que fèiem, no en el lloc on érem.

Encendre un foc, encendre un foc.

Vam anar fins a un avet uns metres més enllà. Les branques que en penjaven just damunt del terra eren grises i sense agulles, i semblaven infinitament velles. Vaig trencar-ne un tros entre el polze i l’índex. Era cruixent i fàcil d’esmicolar. Al petit turó al cim del qual hi havia l’arbre, hi creixia herba, també primeta, entre zones de terra seca i una miríada d’agulles d’avet resseques, gairebé taronges. Em vaig agenollar, vaig fregar el cap vermell del misto sobre la superfície negra, vaig ficar la flama entre les herbes, que es van encendre de seguida. Al principi la flama era invisible, només una tremolor per sobre la tija, que es va arrugar de seguida. Però aleshores va calar el floc en si, i d’allà la flama va escampar-se enfora, ràpid i a poc a poc alhora, com un grup de formigues espantades que es mouen ràpidament si te les mires d’una a una, i lentament si les contemples com a conjunt. De sobte les flames m’arribaven a la cintura.

–Apaga’l! Apaga’l! –vaig cridar a en Geir.

Va sacsejar l’ampolla sobre el foc, que crepitava i s’encongia, mentre jo picava amb el palmell de la mà les flames més baixes.

–Buf! –vaig dir al cap d’un moment, quan ja havia passat tot.

–Pels pèls! –va dir en Geir rient–. S’ha encès de debò, tu!

Em vaig aixecar.

–¿Creus que s’ha pogut veure? ¿Anem al barranc a veure si algú mira cap aquí?

Sense esperar resposta vaig córrer a través del bosc, sobre la molsa flonja i el bruc. La por sobtada em regirava les entranyes, i cada vegada que el pensament tornava al que acabava de passar, era com si s’hi obrís un desguàs. I no tenia fons. Oh, ¿què passaria ara? ¿Què passaria ara?

A la vora de la muntanya em vaig aturar i vaig posar-me la mà al front fent visera. El cotxe del pare estava aparcat al camí d’accés. A ell no se’l veia. Però podria haver estat a fora i haver entrat. En Gustavsen caminava per la gespa. Ell podria haver-ho vist i haver-ho dit al pare. O potser l’hi diria després.

Només de pensar en el meu pare, en el fet que existís, feia retronar la por dintre meu.

Em vaig girar cap a en Geir, que s’acostava caminant amb la meva bossa de plàstic penjada en una mà. Un nen que semblava el germà petit d’en Geir Håkon estava assegut a la sorra, al costat de les barreres de ciment entre els carrers d’allà baix, jugant. Un cotxe pujava pel pendís, tancat sobre si mateix com un insecte, el parabrisa negre del davant era com uns ulls buits, va girar a l’esquerra i va desaparèixer.

–No podem baixar de seguida –vaig dir–. Si algú ha vist el fum, sumaran dos i dos.

¿Per què ho havíem fet? Oh, ¿per què, per què?

–Ens poden veure aquí també –vaig dir–. Vine!

Vam baixar el pendent arbrat que teníem a sota. Quan vam arribar a baix, vam córrer cap a casa a través del bosc, a uns deu metres del camí. Ens vam aturar al costat de l’avet gros amb l’escorça plena de resina enganxifosa, d’un color no gaire diferent del del sucre cremat, i d’una olor intensa que venia de les ginebres del costat del rierol poc profund, ample i fangós, on tots els colors eren verds i tèrbols. Entre les branques primes de les moixeres de guilla d’allà a prop podíem veure casa nostra. Em vaig mirar les mans per veure si hi tenia sutge. Res. Però feien una olor suau de socarrim, així que les vaig ficar a l’aigua i me les vaig eixugar als pantalons.

–¿Què faràs amb la capsa de mistos? –vaig preguntar.

En Geir va arronsar les espatlles.

–Amagar-la, naturalment.

–Si et descobreixen no diguis res sobre mi –vaig dir–. Sobre el que hem fet.

–Esclar que no –va dir en Geir–. Per cert, aquí tens la bossa.

Vam començar a pujar cap al camí.

–¿Encendràs res més avui? –vaig dir.

–No ho crec –va dir.

–¿Ni tan sols amb en Leif Tore?

–Potser demà –va dir. Es va il·luminar de sobte–. ¿I si m’emporto els mistos a l’escola?

–¿Estàs sonat?

Va riure. Vam arribar al carrer, el vam travessar.

–Adéu! –va dir corrents carrer amunt.

Vaig passar per davant de l’Escarabat de la mare, aparcat sobre una clapa de gespa socarrada i groga, i vaig arribar a la sorra. La por se’m va despertar de nou. El cotxe del pare brillava vermell sota la llum esmolada. Vaig abaixar els ulls, no volia trobar-me amb la mirada que potser m’esperava a dalt, a la finestra de la cuina. Només de pensar-hi, la desesperació m’estremia per dins. Quan vaig arribar al porxo i ja estava fora de l’abast de les finestres del segon pis, vaig entrellaçar els dits i vaig tancar els ulls.

Estimat Déu, vaig pensar. No deixis que passi res, i et prometo que mai més faré res dolent. Mai, mai més, ho prometo solemnement. Amén.

Vaig obrir la porta i vaig entrar.

Feia més fred al passadís que a fora, que després de l’aspra llum del sol estava gairebé a les fosques. L’olor d’estofat pesava en l’aire. Em vaig inclinar i vaig deslligar-me els cordons, vaig posar les sabates curosament arran de la paret, vaig pujar l’escala mentre intentava aconseguir que la meva cara tingués l’aspecte de sempre, vaig aturar-me dubtant al passadís de dalt de tot. ¿Què hauria fet, normalment, entrar de seguida a la meva habitació, o entrar a la cuina per veure si el dinar ja estava a punt?

Veus, soroll de coberts sobre plats.

¿Arribava tard?

¿Estaven dinant, ja?

Oh no, oh no.

¿I ara què faria?

La idea de girar-me, sortir tranquil·lament, pujar al turó i endinsar-me al bosc, per no tornar mai més, em va venir com un alegre toc de trompeta enmig de tota l’angoixa.

Aleshores sí que se’n penedirien, sí.

–¿Ets tu, Karl Ove? –va cridar el pare des de dins.

Vaig empassar-me saliva, vaig sacsejar una mica el cap, vaig parpellejar uns quants cops seguits i vaig inspirar.

–Sí –vaig dir.

–Estem dinant! –va cridar–. Vinga, entra ja!

Déu havia escoltat la meva pregària i havia fet el que li havia demanat. El pare estava de bon humor, això ho vaig veure de seguida que vaig entrar, estava assegut amb les cames obertes a la cadira, recolzat cap enrere, l’espai entre els braços era gran, i els ulls murris.

–¿Què has estat fent, que no vigiles l’hora? –va dir.

Em vaig asseure al costat de l’Yngve. El pare estava assegut al cap de taula de la dreta, la mare a l’esquerra. La taula de fòrmica, amb un estampat com de marbre gris i blanc i una tira grisa al voltant de la vora, amb les potes cromades i topalls de goma grisa a baix de tot, estava parada amb els plats de dinar marrons, els gots verds al fons dels quals hi deia Duralex, un cistell amb pa cruixent i una olla grossa de la qual sortia una cullera de fusta.

–Era a fora amb en Geir –vaig dir, i em vaig inclinar endavant per procurar que hi hagués un tros de carn a la cullerada que m’acabava de servir.

–¿I on éreu? –va dir el pare, aixecant la forquilla cap a la boca. Un tros petit d’un groc pàl·lid, potser de ceba, se li havia quedat enganxat a la barba, a la barbeta.

–Al bosc.

–¿Ah, sí? –va dir, mastegant unes quantes vegades i empassant, mirant-me directament tota l’estona–. M’ha semblat veure-us pujant el turó.

M’estava assegut, paralitzat.

–No érem nosaltres –vaig dir finalment.

–Ximpleries –va dir–.¿Quina malifeta hi fèieu, allà dalt, ja que no vols reconèixer que hi heu anat?

–Però si no hi hem anat, al turó –vaig dir.

La mare i el pare es van intercanviar mirades. El pare no va dir res més. Jo tornava a poder moure les mans, vaig omplir-me el plat i vaig començar a menjar. El pare es va servir una altra vegada, encara amb moviments oscil·lants. L’Yngve ja havia acabat de menjar i es va asseure al meu costat amb la mirada clavada davant seu, una mà descansant sobre la cuixa i l’altra a la punta de la taula.

–I doncs, ¿com ha anat el primer dia de l’alumne? –va dir el pare–. ¿Us han posat deures?

Vaig sacsejar el cap.

–¿La mestra és bona?

Vaig assentir.

–¿Com era que es deia?

–Helga Torgersen –vaig dir.

–Això! –va dir el pare–. I viu... ¿Us ho ha dit?

–A Sandum –vaig dir.

–Semblava molt bona –va dir la mare–. Jove i contenta de ser allà.

–Però he arribat tard –vaig dir, alleujat pel tomb que havien pres els esdeveniments.

–¿Ah, sí? –va dir el pare mirant la mare–. Això no m’ho has explicat, eh?

–Ens hem equivocat de camí –va dir ella–. O sigui que hem arribat uns minuts tard. Però crec que ens hem assabentat del més important. ¿Oi que sí, Karl Ove?

–Sí –vaig murmurar.

–No parlis amb la boca plena –va dir el pare.

Vaig empassar.

–D’acord –vaig dir.

–¿I tu, Yngve? –va dir el pare–. ¿Alguna sorpresa el primer dia?

–No –va dir l’Yngve. Es va incorporar una mica a la cadira.

–Tens entrenament de futbol avui, ¿oi que sí? –va dir la mare.

–Sí –va dir l’Yngve.

Havia canviat d’equip, havia marxat del Trauma, que era l’equip de l’illa on jugaven tots els seus amics, amb una equipació fantàstica, samarreta blava amb una ratlla blanca en diagonal, pantalons blancs i mitges blanques i blaves, al Saltrød, un club d’un petit poble que estava situat més o menys a l’altra banda de l’estret. Avui era el seu primer entrenament allà. Creuaria el pont amb la bicicleta tot sol, això no ho havia fet mai, i tot el camí fins al camp d’entrenament. Cinc quilòmetres, havia dit que hi havia.

–¿No ha passat res més a l’escola, Karl Ove? –va dir el pare.

Vaig assentir i empassar.

–Anirem a nedar –vaig dir–. Sis vegades. A una altra escola.

–Mira que bé –va dir el pare, passant-se el dors de la mà per la boca, però sense treure’s el tros de ceba de la barba–. Això no és cap ximpleria. No pots viure en una illa sense saber nedar.

–I és gratis –va dir la mare.

–Però necessito un gorro –vaig dir–. Tots n’hem de tenir un. ¿I potser un banyador nou? No uns pantalons curts, però un d’aquells... bé.

–Això del gorro ho podem arreglar. Però els pantalons curts hauran de fer el fet –va dir el pare.

–I ulleres de natació –vaig dir.

–¿Ulleres també? –va dir el pare, mirant-me amb ulls burletes–. Ja ho veurem. Va empènyer el plat i es va inclinar a la cadira.

–Gràcies pel menjar, mare, estava boníssim! –va dir.

–Gràcies pel menjar –va dir l’Yngve, i va escapolir-se. Cinc segons després es va sentir la porta de la seva habitació que es tancava.

Em vaig quedar assegut una estona més, per si el pare volia parlar més amb mi. Es va quedar mirant per la finestra una estona, cap als quatre nens que penjaven sobre les barres de les seves bicicletes a la segona cruïlla, després es va aixecar, va deixar el plat a la pica, va agafar una taronja de l’armari i va baixar a l’estudi amb el diari sota el braç, sense dir res més a ningú. La mare va començar a desparar taula, i jo vaig entrar a l’habitació de l’Yngve. Estava preparant la bossa. Em vaig asseure al seu llit mirant-lo. Tenia botes de futbol de debò, un parell d’Adidas negres amb tacs que es cargolaven, uns pantalons curts de futbol Umbro i un parell de mitges grogues i negres de l’Start. La mare li havia comprat primer unes mitges del Grane, blanques i negres; però no les va voler, així que aquelles me les vaig quedar jo. Però el millor que tenia era el xandall Adidas, blau amb ratlles blanques, d’un teixit brillant i llis, no aquell mat, com de crep, elàstic i de material de gimnàstica de què estaven fets tots els xandalls de l’època. De tant en tant l’ensumava, enterrava el nas en aquell material lliscós perquè feia una olor fantàstica. Potser m’ho semblava perquè jo desitjava tant tenir-ne un que l’olor estava impregnada del meu propi desig, potser m’ho semblava perquè l’olor, totalment sintètica, no em recordava cap altra cosa, i per tant era com si no pertanyés a aquest món. Com si en certa manera portés la promesa d’un futur. A més d’aquest xandall també tenia un conjunt impermeable Adidas blau i blanc, que es posava quan plovia.

No va dir res mentre preparava la bossa. Va tancar la cremallera gran i vermella, i es va asseure a l’escriptori. Va mirar l’horari que hi havia allà.

–¿Us han posat deures? –vaig preguntar.

Va negar amb el cap.

–A nosaltres tampoc –vaig dir–. ¿Has forrat els llibres, ja?

–No. Tenim tota la setmana per fer-ho.

–Jo ho faré aquest vespre –vaig dir–. La mare m’ajudarà.

–Doncs bé per tu –va dir, aixecant-se–. Foto al camp. Si no he tornat abans de mitjanit és que se m’ha menjat l’home sense cap. M’agradaria veure com ho fa!

Va riure i va baixar les escales. El vaig seguir amb la mirada per la finestra del bany, primer com posava un peu al pedal, empenyia amb l’altre i passava la cama per damunt la barra, i després pedalava tant com podia amb la marxa més pesada, fins que va arribar a la baixada a tanta velocitat que podia deixar-se caure fins a la cruïlla.

Quan va desaparèixer, vaig sortir al passadís i em vaig quedar quiet un moment per localitzar la mare i el pare. Però tot estava en silenci.

–Mare? –vaig cridar baixet.

Cap resposta.

Vaig entrar a la cuina, allà no hi era, després al saló interior, allà tampoc hi era. ¿Podia haver anat a la seva habitació?

Vaig anar cap allà, em vaig quedar dret un moment a la porta.

No.

¿Al jardí, potser?

Des de diferents finestres vaig mirar els quatre costats del jardí, sense veure’n ni rastre enlloc.

¿I el cotxe estava aparcat a fora, oi?

I tant.

El fet de no saber on era segons com em feia perdre el lligam a la casa, que es revelava d’una manera confusa, gairebé inquietant, i per afrontar-ho vaig entrar a la meva habitació i vaig asseure’m al llit a llegir còmics, quan de cop em vaig adonar que òbviament era a baix, al despatx del pare.

Allà jo no hi posava gairebé mai els peus. Les poques vegades que ho feia era per preguntar alguna cosa, per exemple si podia estar llevat veient un programa de televisió determinat, després de picar primer a la porta i esperar que ell digués endavant. Em costava molt picar en aquella porta, tant que sovint preferia anar-me’n a dormir sense veure el programa. Un parell de vegades ens havia dit que hi entréssim, quan ens volia ensenyar o donar alguna cosa, per exemple sobres amb segells. Els posàvem a la pica de la cuina petita, que, pel que jo sabia, només es feia servir per a això, de manera que la cola es deixava anar i nosaltres, després d’assecar-los un parell d’hores, els podíem posar als nostres àlbums.

Altrament no hi entrava mai. Fins i tot quan estava sol a casa no se m’acudia entrar-hi. El risc que ell ho descobrís era massa gran, s’adonava de tot el que era anòmal, ho ensumava d’una manera o altra, per molt bé que jo ho intentés amagar.

Com allò del turó durant el dinar. Encara que no havia vist res, només que anàvem cap allà, sabia que havíem fet alguna cosa dolenta. Si no hagués estat perquè estava de tan bon humor, hauria tret l’entrellat de tot plegat.

Em vaig estirar de bocaterrosa i vaig començar a llegir un Tempo. Era de l’Yngve. L’hi havia deixat en Jan Atle, ja me l’havia llegit moltes vegades. Era per a nens més grans, i per a mi tenia una aura intensa de pertànyer a un món llunyà però esplendorós. No distingia entre els ambients on passaven les històries: si era la Segona Guerra Mundial, com a Titans de l’aire o Gestes bèl·liques, el segle XIX nord-americà com a Tex Willer, Jonathan Hex o Blueberry, l’època d’entreguerres anglesa com a Paul Temple o les realitats purament fantàstiques com a L’home emmascarat, Superman, Batman, Els Quatre Fantàstics i tots els personatges de Disney que hi apareixien, però els sentiments envers ells eren diferents, despertaven coses diverses en mi, com algunes de les històries de Tempo, per exemple la que passava en una pista de carreres, o algunes de les que sortien a Buster, per exemple Johnny Puma i Benny Gullfot, eren especialment atractives, potser perquè estaven més a prop de la realitat que jo coneixia. A l’estiu vèiem motoristes vestits de cuir i els cascos amb visera dels pilots de Fórmula 1, i cotxes baixos amb alerons a la televisió, que de tant en tant xocaven contra la tanca o contra un dels altres cotxes, feien voltes de campana i s’encenien, de manera que el conductor o bé s’incendiava i moria o bé s’aixecava enmig de les restes flamejants i marxava tranquil·lament.