Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 2

Yazı tipi:

El vell va plegar el diari, s’aixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:

—Bona nit!

Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. L’arribat de nou era un xicot jove, d’aspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop d’on va viure, que s’assemblava força a l’establiment del vell Cedó. S’hi passava hores senceres, moltes més que en aquest local d’ací, car a la ciutat del Sena no tenia família que l’absorbís.

En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat d’esperit d’aleshores. D’aleshores i de després, atès que des de l’acabament de la guerra duia damunt seu una mena d’enyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb l’exili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, l’enyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell l’havia fet entendrir, tan acabat com se’l veia. Però continuava poderosament arrapat a l’existència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a l’encontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...

Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a l’inrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.

La parella es va aixecar i, com que el vell se n’havia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, l’home va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja s’havia entaulat, perquè va sortir l’Eugènia.

Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:

—Bona nit.

Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i l’Eugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc d’encaminar-se a l’estada interior, va canviar l’orientació dels seus passos i s’atansà a la taula. Ell se’n va sorprendre una mica i mormolà:

—Hola, Eugènia...

Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. L’Albert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava d’en Maristany. Per això va preguntar:

—No l’has anat a veure...?

No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company d’exili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de l’amo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet l’admirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; d’altra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...

Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.

—Sí...

Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.

—No digui res... Ell no ho sap.

L’Albert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè s’havia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A l’esquena de l’oncle, probablement.

—I com està?

—No ho sé. No m’han deixat entrar.

—Ah!

No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:

—Però ell sí que l’ha vist.

Es referia a l’oncle, és clar.

—No saps de què l’acusen?

La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a l’interior de la casa i va fer precipitadament:

—Ja torno...

Vol alguna cosa, va dir-se l’Albert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que l’Eugènia... Es va arronsar d’espatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava d’arribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.

Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que l’oncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que l’oncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...

L’Eugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop d’ull a l’oncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.

El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:

—Voleu cobrar?

Ella va canviar de trajectòria i digué:

—Tres cinquanta.

El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:

—Gràcies.

I aleshores es van quedar sols al local. L’Eugènia va tornar a mirar cap a l’interior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, s’apropà definitivament a la taula.

Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:

—Diuen que era patruller.

—Com, patruller?

No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots l’havien agafat de sorpresa. Ella, però, s’hi va enganyar i feu:

—Sí... D’un grup.

—Sí, sí! Però, ell?

Li venia molt de nou. Mai no s’ho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:

—I per això l’han detingut?

Ella va fer que sí, sense paraules.

—Al cap de tants anys... I com ho han sabut?

—No ho sé. Però l’acusen d’això. L’oncle ni en vol sentir parlar.

—Bé...

No comprenia el perquè d’aquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?

—No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.

—T’ho ha dit?

—No, però jo ho sé. El conec i...

La veu del vell es deixà sentir des de l’interior.

—Eugènia!

La noia gairebé va saltar, com si l’haguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se n’anà sense afegir una sola paraula més.

Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, s’havien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.

Ells i d’altres com ells havien contribuït que tot s’acabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no s’havia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu d’orgull. Va declarar-li clar i net:

—Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!

—Compte amb les paraules!

Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava d’un individu brutal, l’aspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:

—Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.

Després va semblar-li que s’ho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava d’una manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.

L’altre se’l va mirar de reüll i li preguntà:

—Què eres, tu, abans?

—Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!

—Ja es veu...

Va escopir i repetí:

—Ja es veu que ets un d’aquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...

Ell se li va plantar a riure i li girà l’esquena. Però l’altre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.

—Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se m’escolti!

Es va alliberar amb una sacsejada.

—Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.

—I qui les diu, les ximpleries?

L’insult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.

—En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.

L’argument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:

—Bé, a tu potser no t’afusellaria, però a un manicomi sí que t’hi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons d’una mina per...

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

L’arribada de l’Eugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:

—S’havia acabat la sopa, i mai no té espera...

Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb l’Albert, i ell assentí abans de fer:

—Em deies que no té la intenció d’ajudar-lo...

—No. No li perdona que fos patruller.

Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra l’altre i, seguidament, sense vacil·lacions, s’explicà:

—Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...

Bé, en el fons, ja era això el que s’havia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:

—Jo?

—Sí. Com que eren amics...

Li semblà que exagerava. No eren amics. S’havien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de l’exili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. D’altres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.

—Però, com?

—Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...

Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per d’altres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que s’imagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?

Va mirar la noia.

—No t’oblidis que també jo he passat una colla d’anys a l’exili, i que no són precisament els nostres els que manen...

—Ja ho sé.

I va rebutjar l’argument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que l’havien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia d’acontentar-se amb unes lliçons d’idiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.

L’Eugènia feia:

—... però hi deu haver algú o altre...

—No és que no el vulgui ajudar... M’agradaria fer-ho.

Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, d’una manera o altra, era un dels seus. Un dels qui s’havien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra l’ordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...

—Estic segura que si vol...

Ell va brandar el cap.

—T’estranyaria de saber com soc de solitari...

Va callar. Per què ho deia? Què n’havia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.

—Vull dir que des que he tornat no m’he relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...

Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap d’un moment, digué:

—No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...

Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que s’afeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. D’altra banda, mai no havia entrat en cap tracte d’aquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:

—No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...

Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no s’hagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.

Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, s’allunyava molt dels seus pensaments:

—Tant t’interessa, en Maristany?

Ella va desviar l’esguard.

—És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...

—I no hi ha res més? Però no, no contestis, no n’he de fer res. Perdona...

La noia no va replicar, i ell prosseguí:

—Hi ha una persona que ens podria donar un consell.

L’Eugènia tornà a humitejar-se els llavis.

—Si convé que la vagi a veure...

—No, no en trauries res.

Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.

—No faria un pas per salvar un patruller.

—Aleshores...

—Deixa-m’ho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...

Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:

—No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...

—No ho sé.

Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. L’Albert afegí:

—Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.

Es va permetre una altra pausa i alçà de nou els ulls cap a la seva cara.

—Ja comprens que no et puc prometre res...

Ella va assentir.

—Faci el que pugui.

—Això sí.

—I tan aviat com pugui.

—Demà mateix.

La noia va mirar cap a l’interior de la casa.

—Més valdrà que vingui més tard. Vull dir si m’ha de dir alguna cosa... Quan ell sigui a dormir.

I aleshores es va separar llestament de la taula, perquè el vell sortia del menjador. Se la va quedar mirant, recelós, mentre ella se n’anava cap a darrere el taulell. En va tornar a sortir amb una cervesa que deixà davant l’Albert. Ell no l’havia demanada, però no es va sorprendre de res. La noia intentava justificar la seva presència prop d’ell. També devia voler fer-li un petit obsequi a compte del favor que li demanava, perquè quan digué: Més val que et pagui ara..., ella contestà: Són tres pessetes. Era el preu del vermut. Va pagar-li i mormolà: Gràcies.

Ella va somriure i se’n tornà cap al taulell a deixar els diners. L’Albert va seguir-la amb l’esguard, com el vell. Era un murri, en Cedó. Havia olorat quelcom, però possiblement es pensava que era assumpte de cul.

Ben mirat m’he posat en un veritable compromís, va reflexionar. Si el meu germà volia... Era agent judicial al Palau de Justícia. Coneixia tothom, estava en bones relacions amb tothom. Però era un individu dur de pelar. Semblava estrany que fos el seu germà.

L’havia acollit amb fredor.

—De manera que t’has convençut que perdies el temps?

—Què vols dir?

—Conspirant per fora.

—No he conspirat.

—No hi posaria les mans al foc. Però si també havies d’acabar per tornar, no sé per què carall vas tocar el dos... Ganes de crear problemes.

Era un home segur d’ell mateix. Es creia algú. A ell, sempre l’havia tractat com una criatura. I no solament perquè li duia set anys. Si de petits tenien importància, ara ja no significaven res.

—Suposo que et deus haver adonat que aquelles cabòries no menaven enlloc...

Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells sí, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal. Ho sabia bé, això; ho sabien tots els desgraciats com ell que ja tenien quaranta anys i no havien aconseguit res. Res que no fos veure’s tractats de gent de cabòries. Tots havien fet la mateixa experiència, tots havien sentit repetidament la veu de la raó que deia:

—Ja us haureu adonat que amb les vostres cabòries perdíeu el temps...

Sí, el van perdre. Però no eren cabòries. El van perdre precisament perquè eren ideals i lluitaven per ells desinteressadament. És a dir, alguns. Perquè també entre ells hi havia els eterns pescadors de mar grossa...

Un dia n’havia parlat amb el mateix Maristany. Però ell mai no havia dit que formà part de les patrulles. Era estrany, en aquest cas, que hagués tornat. És clar que se li moria la mare, però cada dia es morien mares lluny dels fills. En el fons, l’enyorança... Qui no tornaria, per poc que pogués? A París, la Bèlia li deia: No tornaràs a riure fins que siguis de nou a casa teva...

Però ara era a casa seva i no havia tornat a riure. Ni era feliç. Mai no ho havia estat, llevat d’aquells mesos de guerra, en perill, quan cada dia es jugava la vida tan despreocupadament... Va submergir-lo una onada de recança. La vida mai no havia estat tan pletòrica com aleshores. La guerra... Però no hi volia pensar, perquè hauria acabat plorant.

Va veure que el rellotge assenyalava ja tres quarts de deu. Era molt tard, la Cecília ja devia haver posat el sopar a taula. Tots el devien esperar. Ella, en Jordi i la Rosa. Hauria d’haver estat content. Tenir algú que us espera... Però algú, algú... I en un indret no del tot llunyà, no sabia ben bé on, només que era cap a la plaça de Lesseps, la Neus amb els seus disset anys...

No pot ser, es va dir miserablement, però tot abrandat per una estranya esperança que sobrenedava a la seva sobtada desesperació.

Es va acabar la cervesa amb un glop, com per ofegar aquell sentiment, i s’aixecà. Gairebé sorrut, va dir:

—Bona nit.

I el vell li va correspondre amb la seva eterna inclinació de cap.

La benvinguda va ser si fa no fa com se l’havia imaginada. Només oberta la porta del pis, la Cecília exclamà:

—Em pensava que no volies sopar, avui!

No eren les paraules, sinó tot allò altre que, d’una manera per a ell incomprensible, aconseguia de posar-hi darrere. Va fer l’equivocació de contestar:

—No és pas tan tard.

—Prop de les deu. Si et sembla que això no és tard!...

El sopar, naturalment, ja estava a punt. En Jordi i la Rosa es van apressar a seure a taula i ell els va seguir al menjador després de rentar-se les mans. La dona tornà a rondinar.

—No sé pas com es pot ser tan desordenat!

Un altre dia no hauria dit res, però avui estava decididament d’un humor poc abellible.

—Si de sortir a fer una volta en dius ser desordenat! He entrat un moment al bar del vell Cedó i, amb això del nebot detingut...

En Jordi preguntà:

—Què va fer?

Ell s’arronsà d’espatlles, com per treure importància a la cosa.

—Ara resulta que era patruller.

La dona repetí:

—Patruller?

—Així ho diuen. És a dir, d’això l’acusen, pel que sembla.

—I t’ho han dit ells?

—Sí, l’Eugènia.

La muller comentà automàticament:

—Aquella perduda...

Sense saber ben bé per què, l’Albert se sentí molestat.

—Perduda? Per què, perduda?

La Cecília va fer una ganyota expressiva.

—Només cal veure-la! Estic segura...

Però no va completar la frase, perquè els fills eren davant. Ell, de tota manera, ja sabia què volia dir; no era la primera vegada que li feia avinent la seva opinió. L’havia entrellucada un parell de cops, però n’havia tingut prou per fer-se un criteri.

Interiorment, gairebé va somriure. La Cecília era d’aquesta mena de persones que qualifiquen immediatament els altres a base de qualsevol detall que en definitiva pot ser enganyador. Feia poc que li havia dit:

—No m’agrada que hi vagis. Es veu d’una hora lluny que aquella noia és una descarada. Els deu buscar tots...

Ara, però, el seu interès anava per un altre costat.

—Què t’ha dit, doncs?

—Només això, que l’acusaven d’haver estat de les patrulles. I el pitjor és que sembla que l’oncle no vol fer res. Per això m’ha demanat...

Havia dit massa coses. Ningú no li ho preguntava, allò. Va callar i enfonsà el nas cap al plat. Ella, però, ja l’interrogava:

—Què t’ha demanat?

—Si coneixia algú, si tenia alguna influència...

La dona es va posar a riure.

—A bon indret ha anat a parar!

—Què vols dir?

—Que no et trobes pas en situació de comprometre’t.

—No és cap compromís.

Ella va suspendre el moviment del cobert.

—Vols dir, doncs, que els has promès que te n’ocuparies?

—No he promès res. Però no em costa gens de parlar amb el meu germà i...

—Sempre seràs el mateix! Quines ganes de buscar-te complicacions.

—No, cap.

La Cecília el va mirar, una mica desdenyosa, i continuà menjant. En Jordi va aprofitar la pausa per interessar-se.

—Què feien, els patrullers? És veritat que mataven la gent?

—Bé...

Era difícil d’explicar, tanmateix. La Cecília, però, ho considerava més fàcil.

—Sí. Mataven els rics i els qui no pensaven com ells.

Va protestar blanament.

—No siguem tan durs. N’hi havia de tots.

—Això, defensa’ls, ara! Com si no t’hagués sentit condemnar-los cinquanta vegades!

—En termes generals.

La Rosa va preguntar:

—I què els fan, quan els agafen?

—No ho sé. Alguns els tanquen per tota la vida; d’altres deuen condemnar-los a mort...

—Encara que hagin fet tots el mateix?

—Com vols dir, el mateix?

—Vull dir que si tots mataven gent...

La Cecília va fer:

—Menja i calla.

—Però jo només volia saber...

—Ja ho sabràs un altre dia; ara menja i calla.

La nena va obeir a repel, cosa que l’Albert comprenia molt bé. No és justa amb ella, va pensar. El noi no tenia dret a fer-se un set, la Rosa no podia fer preguntes... Si precisament aquella era l’edat d’interrogar i de fer-se sets a les calces! A través de la taula, va adreçar una mirada a la noia i li va somriure, com per indicar-li que ell estava a la seva banda. Però després se li va acudir que no ho havia d’haver fet. No era convenient que els fills veiessin que entre els pares no existia una veritable harmonia. És clar que era difícil d’enganyar-los, ells es fixaven en tot i treien les conclusions oportunes. No són tan innocents com ens pensem, va dir-se.

Si més no, ell no ho havia estat. Totes aquelles cares llargues, totes aquelles veus irades que s’alçaven a l’altra banda de paret, els plors de la mare i les impaciències del pare... Tot ho havia anat interpretant a poc a poc i, a desgrat dels seus dotze anys escassos, no va tardar a endevinar la veritat: el pare tenia una altra dona. No sabia com era possible, allò, però... Ja que no penses en mi, pensa en els teus fills... La veu gemegosa de la mare que el reconvenia a altes hores de la matinada, mentre ell estava despert i escoltava a través del fràgil envà que no dissimulava res. I l’home, nerviós: No ho resistiré, et dic que no ho resistiré! Quina culpa hi tinc, si et sobra imaginació? Però algú l’havia vist amb aquella, qui fos, en un local cèntric, i feien bracet. Mai no va saber quines explicacions donava el pare, com es disculpava, perquè quan arribaven als fets concrets i precisos canviava de tàctica. El més lamentable de tot era que la mare, sense deixar-se convèncer, acceptava els seus homenatges, com va comprendre una mica més tard. Aleshores només comprenia que hi havia quelcom de terrible que allunyava el pare de la llar. Una dona... No era una dona com la mare, sinó una altra mena de criatura, una perduda, com diria la Cecília, com la mateixa mare devia haver dit més de quatre cops. Algú, una persona fascinant i pecadora que allunyava un marit de la seva muller i un pare dels seus fills. Algú...

Va inclinar una mica més el cap sobre el plat. Podria ser algú com la Neus: una criatura fràgil i dolça, bellament enamorada...

La Cecília preguntà:

—Què et passa?

Amb un sobresalt, va contestar-li:

—A mi? Per què?

—Has sospirat d’una manera estranya...

Havia sospirat d’una manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:

—Suposo que es pot sospirar, oi?

—Ah, sí, sí!

Esguardà els fills de cua d’ull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava d’una dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.

No és més que una criatura, va dir-se tendrament. I aleshores lluità per treure-se-la del cap, com feia sempre, però ara ja havia anat massa enllà i no era capaç de foragitar-la. La Neus... Qui sap si un dia no es convertiria també en una dona fatal! La Cecília li diria perduda i unes quantes coses més, i els fills el mirarien amb reprovació. I tant ells com la mare s’horroritzarien si arribaven a saber que tot just tenia disset anys. Però no ho sabrien mai, perquè mai no hi hauria res entre ells. Era un amor de col·legiala, quelcom que havia passat milers de vegades i que es repetiria milers de vegades més. Focs d’encenalls sense durada...

El cor se li va encongir. No duraria... El menjar se li feu amarg, s’acabà d’empassar el que tenia a la boca i, maquinalment, va allunyar una mica el plat del seu davant.

—Què et passa? No és bo?

Sempre aquella veu atenta, aquells ulls que observaven sense repòs, aquella mentalitat que no perdonava cap detall. Va haver de fer un esforç per contestar amablement.

—Sí, però me n’he posat massa.

—Massa?

S’explicava la seva sorpresa, car era un tall de peix. Apressadament, va rectificar:

—Vull dir que era massa gros.

Ella va moure el cap, observant-lo amb atenció. La noia la va distreure en dir:

—No sé per què en fas, de peix, a l’estiu...

La Cecília se li va tombar.

—A l’estiu? I què hi té a veure, l’estiu?

—Fa tanta calor...

—Bé! A veure si encara voldràs ensenyar-me a portar la casa!

—És que jo trobo que no és tan bo...

—Tan bo com què?