Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 4

—Hola, Albert.

Era la Francesca, la seva cunyada.

—Hola, noia. Com va, això? I els nois?

—No són a casa. Se n’han anat d’excursió, amb els del campament...

—Està bé, això!

Es va asseure, i la dona l’imità. El pare va plegar el diari treballosament i preguntà:

—Has vist el discurs que ha fet el ministre del Treball...?

—No. No els llegeixo mai, els discursos.

—Mal fet.

La seva cunyada va riure.

—Tu tan expeditiu com sempre!

—No... Diu que en Josep no hi és? Jo que precisament he vingut en aquesta hora...

—Ha dinat fora de casa i no sé quan tornarà. Tant pot tardar cinc minuts com no venir fins a la nit.

El pare es va interessar.

—Què fan, en Jordi i la Rosa? No els veig mai...

—Ara vindran més sovint. Ja fan vacances.

Després, com cada vegada que els visitava, afegí:

—Però viviu tan lluny!

La cunyada va dir:

—Quan hi ha bona voluntat...

—No és això...

Se sentí molestat i afegí:

—Vosaltres sí que no veniu mai.

I va pensar: per què soc tan hipòcrita? Si ni ho vull, que vinguin.

—Què vols que et digui? Sembla més natural que vingueu vosaltres, vivint com viu el pare aquí.

És clar, tenia raó.

—Mira, em sembla que és ell!

Era veritat, acabava de sentir-se el cop de la porta del pis.

—Has estat de sort, encara.

No n’estava tan segur. Ara caldria improvisar, com s’havia dit. Però va descobrir que continuava tan buit d’explicacions convincents com una estona abans.

En Josep va retallar-se al llindar de la porta. En veure’l mostrà una expressió sorpresa.

—Tu per aquí?

No semblava hostil. Probablement havia fet un bon dinar.

—Sí; et volia veure.

L’expressió de sorpresa va accentuar-se.

—Ah!

—Et volia parlar d’un assumpte.

L’altre plegà el front.

—No et deus pas haver posat en algun embolic...

—No, no!

—Bé, és que tu...

No va invitar-lo a passar al despatx, sinó que penetrà al menjador i anà a asseure’s al costat del vell.

—De què es tracta?

Sempre apressat!, va pensar. Va ficar-se els dits a la butxaca, a la recerca de la pipa, però aleshores es va recordar que a la Francesca li molestava el fum. En Josep no fumava i el pare era només un fumador ocasional al qual havien acabat per fer perdre el vici.

Se’n sentí contrariat. Sense la pipa tot seria encara una mica més difícil. Poc hàbilment, va començar:

—Tu, pel lloc que ocupes, deus conèixer molts advocats...

En Josep, sense comprometre’s, va reconèixer vagament:

—Alguns, sí... Necessites un advocat?

—No, jo no. Un amic meu.

El germà se’l va mirar com si li semblés una mica ximple allò d’anar a preguntar-li el nom d’un advocat per compte d’un amic, però va limitar-se a preguntar:

—Què li passa?

Aquell era el moment d’improvisar.

—Veuràs, es tracta d’un xicot, en Maristany, amb el qual fa anys que ens coneixem i que... Una vegada, durant la guerra, es pot dir que em va salvar la vida!

No sabia per què ho havia dit. Per ganes de brodar, de fer-ne una cosa personal. Que l’altre veiés que el seu interès era sincer, que ajudar aquell amic era com ajudar-lo a ell mateix. És clar que ni a ell no l’ajudaria si hagués estat de les patrulles...

En Josep no es va deixar impressionar per aquells mèrits. Insistí:

—Què li passa?

—Bé, el cas és que es troba en un compromís i la seva promesa, que coneix la nostra amistat, m’ha vingut a veure...

Immediatament, sense cap raó especial, va semblar-li que sonava artificial. El seu germà va encreuar les cames.

—Per què?

—Doncs per això, perquè com que som tan amics...

—No. Vull dir què volia.

—És una noia senzilla, que no coneix cap advocat, i aleshores...

Impertorbable, en Josep el va interrompre:

—Què li passa?

—Ah, sí! El van detenir.

L’expressió d’en Josep canvià una mica. A l’Albert li va semblar que fins aleshores s’havia imaginat alguna altra cosa.

—I bé...?

—Li cal un bon advocat que el defensi, algú que tingui... agafadors. Ja m’entens, oi?

En Josep assentí.

—Per això he pensat en tu. Pel càrrec que ocupes, deus tenir relacions que... Ja saps què vull dir...

Anava pèssimament. S’embarbussava i devia fer una mala impressió. Però en Josep no semblava preocupar-se’n gens, d’això. No sense una mica d’ironia, preguntà:

—Suposo que em diràs què ha fet...

—Vols dir de què l’acusen?

—Exacte.

—Bé... ja saps com són les dones. He parlat amb la seva promesa i prou. Pel que he pogut deduir, no es tracta de res d’important; converses imprudents i coses per l’estil...

—I què entens, tu, per converses imprudents?

Semblava un capellà darrere el confessionari, o un policia. Es va empassar la saliva.

—Alguna brometa sobre el règim...

En Josep es mostrà escèptic.

—I per això l’han detingut?

—Cal que pensis que durant anys ha estat exiliat. A nosaltres se’ns mira sempre d’una altra manera.

Ja ho havia dit. No n’havia tingut la intenció, però ara va comprendre que era inevitable. Afegí:

—Una cosa es complica amb l’altra i... Si es busca bé, sempre se’ns pot retreure algun pecat.

El germà tornà a plegar el front.

—Vols dir que va tenir activitats delictives?

—Que jo sàpiga, no. No ho crec. Però com que ja és un delicte haver combatut a l’altra banda...

En Josep no va permetre que l’observació passés sense comentari.

—No crec que a tu t’hagin molestat mai!

—No, és clar. Per començar, i ho saps tan bé com jo, vaig estar sis mesos detingut; després, no em permeten d’exercir la carrera. És veritat que...

El germà va tallar-lo.

—Això és el que teniu vosaltres de bo: que després d’haver empunyat les armes, encara voldríeu que se us passés una pensió!

—Ens acontentaríem amb molt menys; en tindríem prou que ens deixessin tranquils a casa nostra, i en dir casa nostra ja saps que no em refereixo a les quatre parets del pis.

—Ets un ceballut! Doncs, mira que si aquesta és la teva manera de venir a pidolar favors...

—No pidolo favors! No pas per a mi. De tota manera, ja veig que m’he equivocat de porta.

Es va aixecar d’una revolada, sobtadament molestat i penedit.

—Albert!

Era el pare que implorava. Es va quedar mirant-lo, sense saber què fer, sense saber què dir. Com que la cosa no li venia de nou, la seva indignació no era prou forta per obligar-lo a un gest definitiu. En el seu desig de restablir la concòrdia, però, el pare gairebé va acular-lo en dir:

—S’ha de ser una mica més humil...

—Us sembla que no ho som prou, potser? Ens trepitgen com si fóssim insectes, i el pitjor és que els mateixos insectes...

El pare no ho va entendre. Tremolosament, afegí:

—En Josep no t’ha dit res que no fos veritat...

—Naturalment, vós sempre li feu costat. Si ell ho veu blau, blau ho veureu vós!

En Josep, que no havia perdut la serenitat, va dir:

—No et desfoguis amb ell, ara, que no hi té cap culpa.

—No la té ningú, és clar. Per això anem com anem!...

—No saps el que et dius.

—El que em dic, sí. El que no sé és el que em faig. Mira que haver pensat que podries ajudar-me... que podies ajudar algú desinteressadament! Devia estar boig!

En Josep va replicar:

—No recordo que m’hi hagi negat, encara. Simplement preguntava...

Però ell ja havia perdut el sentit de les proporcions. Era inútil que es digués que no n’hi havia per a tant, que allò que havien dit no tenia tanta importància, i menys entre germans, sobretot quan no ignorava com era aquell...

—Preguntaves, preguntaves! Quina por de comprometre’s. Que et creus que m’has de perseguir com un inquisidor només perquè et demano el nom d’un advocat?

—Però és que em devies voler demanar més. No puc recomanar ningú sense saber de què es tracta, de qui es tracta...

—N’havies de tenir prou amb el que t’he dit, que és un amic.

—En tens de força indesitjables.

—Com ho pots assegurar, si no saps res de mi?

—Sé suficientment per comprendre que em cal obrar amb prudència. Ets un cap calent.

L’Albert es va asserenar de cop. Per què discutia? Es coneixien de tota la vida. Quan el pare es morís, probablement ja no es veurien més. Tot d’una va trobar absurda la seva presència allí per demanar un favor a en Josep. Tenia raó, era una idea de cap calent.

Exagerant la nota polida, va dir:

—No en parlem més. Em sap greu haver vingut a amoïnar-te i haver-te fet perdre el temps d’una manera tan inconsiderada...

Tots se’l van mirar com si li hagués agafat alguna cosa. Però ell no en va fer cas. Posà la mà sobre l’espatlla del vell.

—Adeu-siau, pare. Fins un altre dia.

S’atansà a la seva cunyada, que no havia dit ni un mot en tota l’estona.

—Encantat de saludar-te, Francesca.

En Josep va preguntar:

—Però què t’agafa, ara?

—A mi? Res. És que tampoc no aproves la meva manera d’acomiadar-me? És clar, com que soc jo...

El seu germà feu un moviment amb els llavis i arronsà les espatlles. Ell s’encaminà cap a la porta.

—No cal que us molesteu. Ja conec el camí...

La cunyada, però, va sortir darrere seu. El va seguir fins al vestíbul, on va dir-li:

—Dona records a la Cecília i als nois...

—Gràcies.

Després va afegir:

—Veniu a veure’ns, un dia d’aquests.

Se sentia gairebé ferotge.

—Vindrem amb molt de gust.

Ella se’l va mirar inexpressivament i ell saltà escales avall. Després es va girar i pregà:

—Tanca, tanca, no et molestis!

Tornava a estar enfurit. No tan sols no havia aconseguit res, sinó que s’havia posat en ridícul per la seva còlera intempestiva. Sempre passava el mateix: es captenia de tal manera que en Josep acabava per tenir raó. I el pitjor era que allò només li passava amb ell. Com que és el meu germà, va dir-se, no puc perdonar-li que sigui com és. A més, va pensar, com que ni pots fumar...

La primera cosa que feu, en arribar al carrer, fou encendre la pipa. Després, com que encara era aviat, va emprendre el camí de l’acadèmia a peu.

Molt abans d’arribar al carrer d’Aribau ja havia comprès que el seu capteniment fou absolutament idiota. Absolutament idiota, es va repetir, com si el mot li agradés. Qualsevol altra persona que no fos el seu germà li hauria pogut dir tot allò, i molt més, sense provocar en ell una resposta tan forassenyada. Perquè, al capdavall, què li havia dit? I no havia estat ell mateix qui començà a descentrar la qüestió? Quan hom va a demanar un favor, i d’un favor es tractava encara que aleshores s’hagués refusat a admetre-ho, l’orgull, ja que no la dignitat, més val ficar-se’l a la butxaca. Però és que en Josep l’exasperava. S’ho confessava i no s’ho confessava, perquè gairebé li sabia greu, però la veritat era que l’animadversió que sentia pel seu germà augmentava en relació directa amb el seu parentiu. Si hagués estat algú altre, un conegut, un indiferent... Les persones podien desagradar-li com a tothom, però en general no aportava cap mena de passió, o una passió molt moderada a tot estirar, a les relacions que hi sostenia, ja que comprenia que cadascú, per molt equivocat que anés al seu veure, tenia dret a ser qui era i a pensar com pensava. Però no en Josep. És a dir, en la mesura en què era una persona com una altra, participava també d’aquest privilegi. Però és que per a ell no podia ser una persona com qualsevol altra. I, ben mirat, no sabia per què. Mai no havien estat units, mai no s’havien captingut com dos veritables germans. Allò que operava, doncs, era només el coneixement que, malgrat tot, tenien de llur lligam fraternal en termes de sang, no llur afecte o llur desamor. Tampoc no és ben bé això, va reconèixer. Era més senzill i, alhora, més complicat. Potser per això resultava més difícil veure-hi clar.

Hi havia altres coses, també, coses que venien dels temps de la infantesa. En Josep sempre havia estat dominador, absolut, absorbent. Tenia tots els defectes, i els set anys que els separaven feien que aquests defectes pesessin al seu damunt d’una manera desagradable. Pretenia manar-lo en tot, se’n recordava bé. No podia oblidar, assenyaladament, les moltes vegades que li havia pegat.

El disgust, l’odi, sí, perquè fins i tot era odi, devia procedir d’aleshores. Com l’exasperaven els seus capricis, les seves ordres! Gràcies a ell, havia viscut una infantesa repugnant. Albert! Jugava tranquil·lament i la veu del seu germà venia a destorbar-lo sense solta ni volta. I era ben inútil que fes el sord, car la veu tornava a cridar-lo, més peremptòria: Albert! Ara s’estranyava que hi acudís, però devia ser que temia el càstig que, d’amagat dels pares, se’n podia seguir. Acabava deixant les joguines, doncs, i se n’anava a la cambra on en Josep estudiava. A veure, porta’m el plumier! Li hauria estat més fàcil aixecar-se i agafar-lo personalment que cridar. Perquè el plumier era allà, a dos passos, sobre un moble qualsevol, on el mateix Josep l’havia deixat la darrera vegada que se’n serví. S’hi negava, és clar: Agafa’l tu! El germà se’l mirava fitament, com si el volgués fascinar, exactament com una serpent que espera la caiguda de l’ocell. Et dic que me’l portis! Eren ganes de molestar-lo, sempre havia estat el mateix. No vull! El plumier. No vull! La seva negativa era cada cop més feble, més indecisa, mentre la veu d’en Josep es feia progressivament sorda i amenaçadora com un presagi de tempesta. El plumier!

S’obstinaven tots dos, fins que el germà, si ell no cedia abans, s’aixecava. Però no pas per anar a cercar el plumier, o l’objecte que li havia demanat, sinó per enfrontar-se-li més de prop. Ell fugia, o més ben dit, intentava de fugir, car no hi havia cap lloc on anar ni ningú a qui acudir. En Josep sempre esperava que estiguessin sols. El plumier! No vull. El perseguia fins que podia posar-li la mà damunt. En aquell moment, les seves llargues cames de ganàpia li eren d’una altra utilitat. No has sentit què et manava? Sí, però no vull fer-ho. Li subjectava el braç i l’hi retorçava salvatgement. Ell provava de lluitar, però era massa feble. Em fas mal! El plumier! No vull. Accentuava la pressió sobre el braç, fins que l’os estava a punt de petar. Ell, naturalment, es posava a plorar. El portaràs? No li quedava més remei que dir que sí i, encara llagrimejant, se n’anava a cercar-lo mentre en Josep, triomfant, s’asseia de nou a la taula. I a vegades, al cap d’uns moments, la cosa recomençava amb una altra exigència. El ganàpia només devia pensar què podria exigir-li per turmentar-lo.

No sé per què m’odiava tant, va pensar ara. Car tot allò era odi. És clar, va dir-se com s’havia dit tants cops, en el fons es tractava de gelosia. Però quina culpa tenia ell d’haver nascut quan en Josep ja es devia haver fet a la idea de disposar sempre, en exclusiva, de l’afecte dels pares? I si aleshores era massa jove per raonar-ho, per superar el sentiment de frustració que li produïa la seva naixença, per què després, de més gran, no havia fet res per esmenar la seva conducta passada, per fer-li oblidar les seves crueltats? És que és naturalment dolent, va dir-se. No hi podia fer més, era una qüestió biològica. També per a ell, és clar. Una vegada per totes s’havien dreçat l’un enfront de l’altre i era lògic que després continuessin lluitant en camps distints, com dos enemics que eren. És a dir, lluitant... Això era massa, perquè en Josep, a tots els altres defectes, afegia el del seu esperit covard. No havia lluitat per ningú. Durant la guerra, s’havia emboscat.

I tampoc no m’ho perdona, va reflexionar. Perquè ell podia dir tot el que volgués i trobar tantes excuses com la seva intel·ligència fos capaç de fornir-li; el fet sempre seria el mateix: no havia tingut pebrots per passar-se a l’altre costat, on hi havia els qui ell anomenava els seus. Un covard, doncs; un perfecte covard que es refugiava darrere l’excusa de la dona, dels fills... I pensar que l’hauria pogut delatar! Ell bé ho hauria fet, al seu lloc...

Potser no, va reconèixer després. Potser no hauria estat capaç d’arribar a tant. Ni que només fos per la cara dels pares... Però tot això eren històries passades i, curiosament, encara que beneficiessin poc el seu germà, no li era agradable de rememorar-les. Existien, existirien sempre mentre un d’ells visqués, però no servia de res pensar-hi —fins i tot era absurd pensar-hi ara, al cap de tants anys. De tota manera, va dir-se, sempre fem quelcom més que recordar-les: les vivim en algun indret de la nostra sang; continuen actuant dintre nostre, formen part de nosaltres mateixos... Per això sempre es trobaven a la defensiva, a punt d’atacar-se, cada cop que es veien. Feia anys que totes les entrevistes que havia tingut amb en Josep s’acabaven si fa no fa. Però això no vol dir que avui tingués dret d’enfadar-me, es va confessar. Què li diria, ara, a aquella noia?

Una altra preocupació començava a furgar-lo, de tota manera. Què s’havien dit, exactament? És a dir: com havia començat, tot allò? S’havia sulfurat tan instantàniament que era com si hagués perdut el món de vista. És clar que ara no tenia cap interès particular de reviure, de refer aquella entrevista; però, malgrat això, i ben gratuïtament, el turmentava la impossibilitat en què es trobava de remuntar a la frase concreta, precisa, que fou l’origen de tot.

Aleshores, però, va pensar: en el fons, el que vull esbrinar és qui ha dit la primera frase ofensiva. Va somriure. Estava a punt de caure en una trampa, però ho havia vist a temps i, per tant, la podia evitar. No, no es turmentaria per allò. Estava disposat a carregar amb la culpa de tot l’esdevingut. Al capdavall tenia dret de mostrar-se injust en una ocasió, en cent ocasions, en totes les que fos, perquè sempre hi hauria més culpa de l’altre costat. Només em sap greu per en Maristany, va dir-se.

Va consultar el rellotge, gairebé sorprès de trobar-se davant l’acadèmia. Faltava un quart per al començament de la classe i, per això, va enfilar l’escala amb lentitud. Fugaçment, mentre posava el peu al graó, pensà: la Neus...

Però hi havia en Maristany i l’Eugènia. Ells sí que eren un problema, una preocupació. La Neus, no. És a dir, no d’una manera immediata, ja que a la llarga... El pensament se li n’anava per dues branques diferents i, un segon, va experimentar una curiosa sensació que no arribà a espantar-lo, tot i que l’impressionava. Era capaç de pensar en dues coses alhora, i de pensar-hi clarament, sense sobreposició, sense interferència, exactament com si dintre seu, en la molla del seu cervell, hi hagués dos canals que actuaven simultàniament amb una independència completa. Però tot seguit van unir-se de nou i la Neus i l’Eugènia van desaparèixer per deixar pas a la reflexió sobre allò que acabava de succeir-li. De tota manera, parlar de reflexió potser era massa, perquè no discorria ni, en definitiva, s’orientava cap a res. És curiós, va dir-se, i aleshores ho oblidà. Però cap de les dues dones no va reaparèixer encara, sinó que restaren a la penombra del seu esperit per donar-li temps d’arribar al pis indestorbat.

La porta, com sempre, era oberta; és a dir, ajustada, perquè només calgués empènyer-la. Va disparar-se un timbre, però no va acudir ningú. Sonava massa vegades cada dia. De fet, era com si no hi fos. Tothom s’hi havia acostumat tant, que ja ni el sentien.

El corredor era buit, però quan ja anava a posar els peus a l’habitació que en Roure, una mica emfàticament, qualificava de «sala de professors», una de les aules es va obrir i una dotzena de nois i noies es precipità sorollosament fora. Després, quan ell ja era dins la sala, van obrir-se encara més portes i, durant uns minuts, el local s’omplí de crits i corregudes.

A la sala només hi havia en Flema. Calia haver-ho esperat. En Flema hi era sempre. Tots els professors miraven d’arribar a l’hora justa i quan, com el mateix Albert, tenien una hora lliure entre dues classes, s’apressaven a fugir per aprofitar-la d’una manera o altra. Alguns eren també professors d’acadèmies veïnes, d’altres tenien classes particulars, uns altres preferien anar-se’n a passejar. En Flema, no. En Flema passava moltes estones a la sala de professors, que, a poc a poc, s’havia anat convertint en el seu despatx. Preparava una història de les matemàtiques que no acabaria mai, perquè ja era molt vell i treballava lentament. Ningú no comprenia per què preferia aquella sala a la biblioteca, però una vegada ell va dir que això li estalviava temps. Potser sí.

Ara, en entrar l’Albert, va alçar el cap i tots dos es van saludar simultàniament:

—Hola, Cros.

—Bona tarda.

L’Albert va deixar la cartera sobre la taula i s’assegué. En Flema es va tornar a capbussar en el seu text. No era un home de paraules. Prop d’ell podíeu seguir la vostra vida normal amb la seguretat que no us molestaria. El va mirar vagament, va enretirar la pipa que encara tenia a la boca, apagada, la remenà i, en veure que tot era cendra, va buidar-la sobre un gros cendrer fins aleshores immaculat. Fora, el timbre ressonava ininterrompudament al pas dels alumnes que entraven i sortien. Se sentí la veu d’en Roure que deia:

—Apa, home, apa!

En Roure sempre deia el mateix. Ja és com un tic, va pensar l’Albert. Abans no el tenia. Però en tenia un altre de molt comú: no sé si m’entens... Va somriure. Abans en Roure era un doctrinari. O se’n deia realment així? Havia estat un dels joves més prometedors que seguien en Dencàs, amb el qual va estar tancat a Governació la famosa nit del 6 d’octubre. També en això havia canviat força; ara parlava menys, tot i que continuava sent una persona falaguera. L’evolució d’alguns no la comprenc, va dir-se l’Albert. I ja no es referia a si parlava o callava, sinó al canvi que s’havia operat, si més no en aparença, en la manera de ser d’aquell xicot. Quan es van tornar a veure, va dir-li: Vull advertir-te de seguida que no soc el mateix. He reflexionat molt i m’he convençut que perseguíem una quimera... Fins després no havia vingut allò de: Cal ser realista. Els temps són uns altres. Potser tot es reduïa al mateix, però. En veure que anava a interrompre’l, afegí:

—No, deixa’m dir. Respecto la teva manera de pensar, però per mi tot allò va ser una foguerada de joventut.

Ell només va saber protestar.

—Que tu parlis així!

—Homes i circumstàncies m’han desil·lusionat. A part d’això, si no vam aconseguir el que volíem, fou perquè no n’érem dignes. I encara més: perquè lluitàvem per una cosa que ja havia perdut actualitat. El corrent de la història s’encamina a la integració. És somiar truites iniciar o seguir moviments de separació quan vivim l’època de la formació dels grans blocs...

Ell va dir-li:

—No ho veig pas així, jo. Per començar, voldria saber de quins blocs em parles. És a dir, ja suposo que, com tants d’altres que esgrimeixen aquests arguments, et refereixes a la comunitat europea...

—Sí.

—No crec que el catalanisme s’oposi a aquest moviment. No ens refusem pas a integrar-nos-hi, si se’ns garanteix que no perdem la nostra individualitat.

—Veus? Ja comences per posar condicions.

—Condicions? No veig que cap nació europea hagi pensat a perdre res de la seva personalitat. Res d’essencial, s’entén. Una integració d’aquesta mena és un fet voluntari, per molt històricament determinat que el vulguis presentar. I per tenir aquesta voluntat ens cal, abans, ser nosaltres mateixos.

—Sí, ja ho sé; tot això m’ho sé de memòria. No et pensis que no m’ho hagi dit cent vegades. Però no podem pas aturar el rellotge de l’esdevenir universal i iniciar pel propi compte una petita història privada...

L’Albert es va acabar molestant.

—I tot això ho has trobat tu sol?

—Què vols dir?

—Vull dir que també jo m’ho sé de memòria, això. Amb l’excusa dels grans corrents històrics, que ningú no pot predir a despit de Spengler, Toynbee i companyia, us renteu les mans de tot, com si la història es fes tota sola en lloc de ser obra nostra, dels homes. La veritat, Roure, d’això jo en dic amagar el cap sota l’ala.

L’amic brandà la testa.

—No has canviat gens. Observa, com ja t’he dit, que respecto la teva manera de pensar. Qui sap si no és encara indispensable que hi hagi persones com vosaltres! Però a mi les històries de família han deixat d’interessar-me.

—És que no són històries de família! Tenim dret de defensar-nos, oi? Per què no hem de voler conservar les nostres característiques particulars? Els altres bé les conserven. Si Catalunya fos envaïda, no et posaries pas al costat de l’invasor, suposo!

En Roure va tenir aquesta resposta desconcertant:

—No ho sé. He deixat de creure en el particular per creure en el general. No hi ha una cultura catalana; hi ha una cultura europea...

—No hi ha individus, sinó pobles, podries dir també. Però jo sostinc que hi ha totes dues coses. Sense individus no hi hauria res. Tots plegats formen una organització superior, però això no s’oposa gens ni mica a les determinacions individuals de cadascú. Admeto la cultura europea, però qui la constitueix? Els diferents pobles que integren Europa. L’únic que demanem, doncs, és que se’ns reconegui aquesta individualitat que, lliurement, s’integrarà al concert general.

En Roure va somriure, divertit, gairebé superior.

—Lliurement! És fàcil de dir. No ens integrem lliurement al nostre poble, sinó que hi som integrats per força. Per això et dic que lluites contra el corrent. Està bé que hi hagi inconformistes, perquè serveixen per estimular el procés històric al qual s’oposen, però...

El va tallar.

—No fugis d’estudi. En realitat tot això no té res a veure amb el que dèiem. Ningú no ha dit encara que siguem un poble inconformista. Ho som, només, contra aquells que ens volen anorrear. La integració a la qual et refereixes és una mena de col·laboració.

—Ben cert.

—I no crec que nosaltres, cap de nosaltres, s’hi negui. Ni amb els castellans, fixa-t’hi bé! Hi vam col·laborar un moment, durant la guerra. O potser caldria dir que és aleshores quan vam estar més a punt de col·laborar amb una certa Espanya. Però ara? Ara es tracta simplement d’una conquesta...

En Flema va alçar el cap del llibre i digué:

—Ja és l’hora.

L’Albert, instintivament, va mirar el rellotge. Sí, ja era l’hora. Va sospirar, però el sospir no tenia res a veure ni amb el rellotge ni amb la classe que estava a punt d’iniciar, sinó amb aquella conversa que, un any enrere, havia tingut amb en Roure. No podia negar que l’havia impressionat una mica. En Roure semblava molt segur del que deia i, en la mesura en què era defensable, sabia defensar-ho. Però després va veure que tot allò era fum, un camuflatge darrere del qual amagava la seva derrota definitiva. Però havia estat un xicot intel·ligent i lluitador i, malgrat tot, li dolia la renúncia. Per això no tolerava que els altres s’adonessin del seu enderrocament interior. Sí, li faltava fibra davant l’adversari.

El més estrany de tot, va pensar ara, com ja ho havia fet aleshores, és que em volgués admetre entre el personal de l’acadèmia. Perquè ell venia a ser una mena de retret vivent. I a ningú no li agrada de tenir el retret davant el nas, o prou a prop perquè impossibiliti l’oblit. Potser era que aquell enderrocament era més profund, més definitiu que no s’imaginava. O potser, més fàcilment, que no s’havia atrevit a dir-li que no. Al capdavall, havien estat força amics. Va explicar-li: Si t’esperes un parell de mesos, et podré confiar una classe de francès. Tu ja el sabies bé, amb la teva estada a França...

Sí, en això s’havia portat magníficament, com un veritable amic. El seu professor de francès el deixava a finals d’any, però podria haver-s’ho callat i dir-li que tenia tot el personal que li feia falta, cosa que en aquell moment era veritat.

Per què ho devia fer?, va preguntar-se mentre s’aixecava per dirigir-se a la seva aula. I tampoc posteriorment no havia desmentit la seva benvolença. Això sí, de política ja no n’havien tornat a parlar, era una mena d’acord tàcit que tots dos respectaven escrupolosament.

Mentre travessava la porta de la sala de professors, es va adonar que se sentia trist. Malgrat tot, estimava en Roure. I ell... Inesperadament, es va aturar. En Roure... en Roure per força havia de conèixer gent, i servicial com era... Va brandar el cap. Sí, coneixia gent, però això era en un altre temps. Ara, encara que hagués renegat dels seus ideals, no havia fet front comú amb l’adversari. Amb un lleuger retard sobre l’horari, començà a caminar cap a la seva classe.

Ja hi era a tocar quan va aturar-se per segon cop. La seva dona! La seva dona era filla d’un antic magistrat, ell mateix li ho havia dit. Sí, però a València, d’on procedia la família. No serviria, tampoc.

Va obrir la porta de l’aula. Dins només hi havia tres alumnes. Ja es veia que era l’estiu. Es van girar tots tres i la Neus li va somriure. Ell mirà de reprimir el seu i saludà amb una petita inclinació. Però, aleshores, decidint-se tot d’una, va dir:

—Si em permeteu un moment...

Ells, és clar, en el fons, contents. Per no deixar-los lliurats a llur pròpia iniciativa, sempre curta en qüestions d’estudi, va manar:

—Comenceu la traducció del diàleg de la lliçó... Toca la trenta, oi?

—No, la vint-i-nou.

—De la vint-i-nou, doncs.

Va tancar de nou la porta i es dirigí al despatx d’en Roure. Acabava de decidir-se. Ben mirat, no hi perdria res. En canvi, li venia molt costa amunt haver de confessar a l’Eugènia que no havia aconseguit el que es proposava, pitjor encara: que gairebé ni havia tingut l’oportunitat de parlar-ne!

Davant el despatx, va tustar amb els dits. Havia sentit una enraonadissa a l’interior. La veu d’en Roure va contestar:

—Un moment!

Es va esperar, una mica anguniejat, car era conscient que furtava quelcom als seus alumnes. De fet, ben poca cosa, va reconèixer, ja que si s’espavilaven aquell diàleg el podien traduir sense cap dificultat. De tota manera, no és ben bé el mateix, va dir-se. La seva obligació... En soc massa esclau, reflexionà. I això era un error, perquè quan s’era tan escrupolós hom acabava per convertir-se en el servent dels altres. Ara, en l’esclau de la paraula tan irreflexivament donada a l’Eugènia.