Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 3

—Una broma! Bones ganes de bromejar que tinc, jo!

No en tenia mai, prou que ho sabia. Tot era sempre terriblement greu, important. Mai no l’havia vista al seu lloc, a l’ajuntament, i faria tots els possibles per evitar-ho, però s’imaginava molt bé com devia acollir el públic.

Abans no ho era, així, va dir-se. És a dir, sí que ho era una mica, però aleshores tots dos eren més joves i no se li veia tant. Potser també la Neus, un dia... Però no ho sabria mai; allò no podia prosperar i el que li calia era evitar-la com més millor. No agafaria més el tramvia. És clar que hi havia les classes... No podia pas renunciar a l’acadèmia per ella, ni convèncer-la que deixés d’acudir-hi. Si era per ell que s’havia matriculat als cursos de francès! Què hi devia haver vist, en la seva persona? Era un home de quaranta anys. En tenia vint-i-tres més que ella.

Es va sentir tot angoixat i es passà nerviosament el tovalló pels llavis. La Cecília s’havia aixecat, apoderant-se dels plats de peix, i se’ls enduia a la cuina.

Vint-i-tres anys, va repetir-se. Era un desastre. Quan ella en tingués trenta, ell ja hauria complert els cinquanta-tres, i quan en tingués cinquanta... Ja seria un vell amb... Es refusà a pensar-hi. No servia de res pensar-hi; era una cosa sense sentit. Ella acabaria el curs i ja no es tornarien a veure. Tot seria com si mai no hagués estat. O no, no ben bé. La mel als llavis... Un dia potser l’ensopegaria pel carrer amb algú altre, amb un xicot de la seva edat, tots dos fent bracet i amb els ulls clavats als ulls...

La Cecília va tornar dient:

—I de postres, en voleu, o també trobeu que fa massa calor per menjar-ne?

Només la Rosa va contestar.

—Però mamà, per què ets així?

Ella es queixà.

—Així, és clar. Soc jo qui és així...

Però després va portar les postres.

Si aquesta fos una llar com cal, va pensar ell. Si hagués estat una llar com cal, ell s’hi hauria sentit feliç i mai no l’hauria encoratjada. Perquè vulguis o no li he donat ales, es va confessar. Potser no amb cap acte, però hi ha passivitats que no enganyen. La deixava fer, insinuar-se, guanyar terreny... I aquest era el resultat. Li calia lluitar contra ella, contra la seva imatge, contra el seu record. I a vegades, com ara, era inútil. La noia el vencia.

Sense adonar-se’n, s’havia pelat un préssec i ara, en ficar-se’l a la boca, va descobrir que encara era una mica verd. Va estar a punt de dir-ho, a tall de comentari, però tancà els llavis a temps. Només faltaria allò, que ara trobés defectes als préssecs. Vigilà els fills, per veure què feien, desitjós d’interceptar llur esguard i d’advertir-los, però o els préssecs d’ells eren més madurs o també havien comprès que més valia callar. Tots dos menjaven silenciosament. Un moment, aquell silenci el feu retrocedir al menjador de casa seva, quan era infant. Entre ells mai no es parlava, a taula. No recordava pas que el pare o la mare ho haguessin prohibit, però fos com fos sempre menjaven callats, com qui compleix un ritu. Aleshores el pare era un home relativament jove, devia tenir si fa no fa la mateixa edat que ell tenia ara, però als seus ulls infantils semblava vell. Potser també l’hi veien els seus fills, de vell.

Però ella només té un any més que la Rosa i no m’hi considera, va dir-se. La Rosa tenia setze anys i potser també estava enamorada d’algun dels seus professors. Les noies sempre s’enamoren una mica dels professors. Però jo no ho era pas, el seu, es repetí.

Mai no s’hauria fixat en ella si la noieta no l’hagués esguardat amb aquells ulls... Eren uns ulls grossos i manyacs, que somreien d’una manera tendra. Per què em deu mirar amb aquesta expressió de be degollat?, es preguntava. No sabia res d’ella, ni el nom. Només l’havia vista sortir de classe de matemàtiques. La va trobar molt agradable, això sí. No era excessivament feta, sinó tal com convenia a la seva edat, amb la cara encara vagament infantil, però el cos ben format, si bé susceptible d’un desenvolupament posterior. Sota la seva brusa blanca i senzilla, camisera, les sines burxaven d’aquesta manera falsament innocent i prometedora que havia observat en altres adolescents. Era més aviat alta, tenia les cames llargues i les faldilles dibuixaven unes cuixes plenes i nervioses...

La Cecília començava a recollir els plats i la Rosa s’aixecà per ajudar-la. Dins de la cuina van bescanviar unes paraules i després la dona tornà a sortir a treure les tovalles. La Rosa fregava plats. Els fregava molts dies, ara.

L’Albert es va treure la pipa de la butxaca de la camisa, però s’havia deixat la petaca a l’americana i va haver d’aixecar-se per anar a buscar-la. Després va pensar que no valia la pena de tornar al menjador i es va dirigir al balcó. En realitat no era un balcó, sinó l’eixida, però ells des de bon començament que l’havien batejat amb aquell nom.

Sempre hi havia alguna peça estesa, i ara l’Albert va haver de passar per sota d’un llençol per arribar a una de les dues cadires repenjades contra el mur. L’indret quedava una mica encaixonat, però així i tot era més fresc que les habitacions interiors. Va encendre la pipa, s’assegué i posà els peus sobre l’altra cadira.

A París, a l’estiu, en aquella hora li agradava de sortir de la seva cambra sota teulada i anar-se’n fins al Sena. Es repenjava al parapet, de cara a la foscor de l’aigua, mentre el xopava un sentiment dolç i punyent fet de tot de coses que es barrejaven, indestriables. Algunes encara restaven dintre seu, i probablement ja no se’n desfaria més. Eren com una habitud, com una segona naturalesa.

L’aigua passava silenciosa, gairebé invisible, per sota d’ell, i damunt hi havia el cel, que gairebé no mirava mai. La ciutat, a la seva esquena i a l’altra banda del riu, es reduïa al parpelleig dels llums, a les masses d’ombra dels edificis, a les remors de clàxons, a les veus de les persones que passaven prop d’ell, a les parelles lliurades a un amor públic i sense vergonya. La gola se li nuava, però en el fons no hi havia res de terrible en aquell estat d’ànim entre enyoradís i recançós. Era més terrible ara.

Es va aixecar i es recolzà contra la barana, mirant cap a les ombres que pujaven cel amunt, amb la muntanya. Molt més terrible, va pensar. Cada vegada era tot una mica més terrible, perquè cada cop semblava més difícil recobrar... Només es recobra allò que s’ha tingut, va dir-se tot d’una. I jo no he tingut mai res. Va sentir-se colpit per un malestar imprecís, car ni ell mateix no sabia què havia volgut dir. No sabia què esperava, què volia, què era allò que sempre li havia mancat.

Però la nit era blana al seu entorn i amb ella duia un element de conhort. Podria tenir encara vint-i-cinc anys, va pensar, i trobar-me en plena guerra. Però no era veritat. La tensió interior no era la mateixa, aleshores. En aquell temps tot vibrava, mentre que ara... També, pensà. Però era una vibració d’impotència. Saber que res... És curiós que l’exili ens hagi aburgesat, reflexionà. No és ben bé que hàgim perdut les il·lusions; obeïm simplement la llei del mínim esforç. Que ens deixin viure...

Algú es movia darrere seu i, en girar-se, va veure una massa fosca que s’atansava. Era la Cecília. Va aturar-se al seu costat i li preguntà:

—Què fas?

Ja no hi havia brusquedat en la seva veu. No era tampoc dolça, però havia recobrat una certa calidesa cada dia més difícil de conservar.

—Res, ja ho veus...

Va recolzar-se a la barana i tots dos van quedar-se contemplant la nit. De la carretera, de tant en tant, els arribava la remor d’un cotxe o d’un camió. Els fars trencaven la nit, que semblava esbocinar-se en mil fragments quan la llum irrompia entre les cases. Després, l’obscuritat endolcida només per les escasses bombetes afilerades sota els arbres, retornava el misteri al seu lloc.

Va preguntar:

—Què fa, en Jordi?

—Dibuixa.

Va continuar fumant, sense preguntar res més. Els béns recobrats, va pensar vagament. Però, per què s’obstinava sempre a pensar en el recobrament d’alguna cosa? Recobrar el passat, recobrar el futur... que encara no existia. Però el futur, aleshores, va semblar-li que era una noieta adolescent arraulida al seu costat, repenjada a la barana, a l’indret que ocupava la Cecília... Brandà el cap. No podia ser.

La veu de la seva dona preguntà:

—Què et passa?

Era la segona vegada que li feia la mateixa pregunta, aquella nit.

—No res.

No res, perquè el que li passava no tenia remei. No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política... Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare... fora de quatre pispes que en viuen...

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

—No passa gens d’aire...

Era la Cecília que feia un comentari.

—No; però s’hi està bé, aquí.

No era veritat. No s’estava bé enlloc. Experimentaven els altres aquesta mateixa sensació de desconfort? Si havia de fiar-se dels que veia, no. En Maristany semblava content amb el seu vegetar absurd al costat de l’oncle; en Roure, el de l’acadèmia, tan inquiet de més jove, s’havia aburgesat d’una manera indecent. Ara era un home prudent, benpensant, que deia sense amargor aparent: El passat, passat. Cal mostrar-se realista, dic jo. Són uns altres temps, ara.

Aleshores, és que ningú no havia obrat de bona fe, amb convenciment? I tots aquells que havien ofrenat la vida, i tots aquells altres el do dels quals no fou acceptat pels poders obscurs de la guerra? Va sentir que no li hauria fet res morir, llavors. I no era la primera vegada que s’ho deia. Sempre havia pensat així. Soc un pobre romàntic, reflexionà; sempre ho he estat...

La mort, però, només el va fregar una vegada. I per trista ironia, no fou encara al front, on tants mesos s’havia passat, sinó durant un curt permís a Barcelona. Els Rocalla, als quals duia notícies del fill, l’havien convidat a sopar amb tanta insistència que va comprendre que, si no accedia a quedar-se, s’ofendrien. Va compartir doncs amb ells les magres racions d’aquell moment.

Ja eren a les postres, quatre ametlles que la vella devia haver estalviat d’uns temps millors, quan van sonar les sirenes d’alarma. Ningú no es va impressionar gaire. El pare va dir:

—Ja els tenim aquí.

Només la filla empal·lidí una mica. Era una noieta molt jove, de divuit o dinou anys, potser, i de temperament nerviós. Se li endevinava en la manera que tenia una mica descordada i inoportuna de riure.

—Baixem a l’entresol?

—Si ho voleu...

El pare sabia que entre els baixos i el segon pis, el darrer de la casa, on ells vivien, no hi havia pràcticament cap diferència. Per complaure la noia, però, tots van baixar. Però a l’entresol no hi havia ningú i es van veure obligats a quedar-se a l’escala.

La primera explosió era llunyana, i el pare digué:

—Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.

Ningú no ho sabia, però. Era difícil d’identificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.

Es pot dir que no es va adonar de res fins que es va veure sota les runes de les parets caigudes, entre el mur mitjaner i un tros de biga que va subjectar-lo pels pantalons sense arribar a esquinçar-li la pell. No sabia si havia perdut el coneixement, però la muntanya d’enderrocs l’ofegava i el feu tossir repetidament amb un esbufec cavernós provocat per la pols. Tot era fosc i li semblava com si es trobés enterrat entre quatre parets, en una cambra molt reduïda, on era molt difícil de fer un moviment sense ensopegar amb cantells i arestes inesperats.

Es va arrossegar, però tot just havia avançat uns pams quan va aturar-se amb la mà sobre una massa blanca i fina, encara càlida. Se’n sorprengué i, desesperadament, provà d’acostumar els ulls a l’obscuritat. Després va desplaçar la mà una mica més lluny, palpant els contorns d’aquell cos.

El cataclisme devia haver-lo trastornat una mica, perquè fins que arribà a la forca de les cames no s’adonà que palpava l’entrecuix d’una dona. Amb un gest nerviós i gairebé horroritzat, va enretirar els dits.

Fora se sentien veus i el xiscle d’una sirena. Devia haver passat més estona que no es pensava, o l’atac havia estat de curta durada. Va acudir gent amb llanternes i els raigs lluminosos es filtraren entre els enderrocs. Van rodolar uns maons i ell va avançar per damunt del cos de la noia. El cap, esclafat, li penjava cap a una banda, sobre el buit que deixava el tors empresonat entre dues pedres.

Algú cridà:

—Aquí, aquí!

I una mà s’allargà per ajudar-lo a sortir de l’encreuament de bigues que l’atzar havia disposat per salvar-li la vida. De primer es creia que tota la casa havia saltat enlaire, però després va veure que l’obús només hi havia fet un esquinç que la separava de l’edifici proper.

Va sentir que li preguntaven:

—Hi havia algú altre?

Va assentir i, com que no estava ferit, es posà a ajudar els voluntaris que acabaven d’acudir, però no van trobar ningú més amb vida. Tres cadàvers.

La Cecília havia dit alguna cosa, però va haver de fer-li-ho repetir.

—Deia que el teu germà no en voldrà saber res...

—De què?

—D’això d’aquest del bar.

—Ah, sí!

S’havia allunyat tant, amb el pensament, que li costava de tornar a fer-se càrrec de la realitat actual.

—I al meu veure, farà bé.

Es va treure la pipa de la boca i colpejà el forn contra el ferro de la barana per tal de fer caure la cendra.

—No costa res de provar-ho.

Vagament, continuava pensant en els Rocalla. En Xavier, el seu company, va morir tres nits després. Ell ja no els va tornar a veure, perquè el permís era de vuit dies.

La Cecília insistí:

—Et compromets amb massa facilitat. Sempre has estat igual...

Ell es redreçà, llambregant la nit trencada per uns fars que s’enfilaven per la carretera de l’Arrabassada.

—Més val pecar per excés que per defecte.

Feu una pausa i afegí:

—Bé cal compensar d’una manera o altra l’egoisme dels prudents... o la prudència dels egoistes, si vols...

Va separar-se de la barana, i ella es girà.

—Però no sé per què sempre has de ser tu!

—Doncs perquè soc així, tu mateixa ho has dit... Bé, me’n vaig a treballar una estona més. Fins a la una...

Ella va seguir-lo cap a dins, fins al menjador, però ja no tornà a obrir la boca.

Al matí havia plogut, però a primeres hores de la tarda, quan va sortir de casa amb la cartera a les mans, els carrers ja eren secs i dels xàfecs més o menys intermitents tan sols restava aquesta dolcesa de l’aire que sembla fer-lo més fi, més respirable. El miracle d’un món nou es devia vestir per la muntanya, els arbres de la qual, com els que vorejaven la carretera, treien una ufana renovada, però les cases eren les mateixes de sempre i idèntica era la gent que circulava amunt i avall o esperava a la parada del tramvia.

Quan el vehicle arribà, va quedar-se a la plataforma mentre tot de dones i uns quants soldats de l’Hospital Militar corrien cap a dins a apoderar-se dels seients. El cobrador va canviar l’orientació del tròlei i el conductor es traslladà al motor de l’altre extrem. Aleshores engegà.

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit de l’any i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens que pujava i pujava amb l’amenaça d’engolir-lo. Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobrevivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses. La feina que ens espera, es deia aleshores. Però feina per a qui, per quan? Havien passat els anys i tot continuava igual; tots els símptomes que semblaven presagiar un canvi es convertien immediatament en mentiders. És perquè volem, es deia també. I l’anguniejava un neguit estrany en pensar que ell, ben mirat, era també un dels qui ho consentien. No es limitava a la seva vida diària rutinària, sense fer res, absolutament res, per millorar aquell estat de coses? L’exclamació final era: Pobres de nosaltres! Una mena de compassió sense eficàcia, una cosa epidèrmica, uns mots que no amagaven res i que ja eren com un costum.

N’era agudament conscient mentre el tramvia davallava per la República Argentina. Mirava els rostres que l’envoltaven amb la intenció de distingir llurs característiques racials, però mai no havia estat gaire fi en aquestes coses i no sempre li era possible decidir de quina regió procedien els nouvinguts ni a quins d’ells esqueia el nom d’ocupants. I tot d’una se li va acudir de pensar: tampoc ells no poden estar conformes amb el que passa. Però això no era suficient perquè els estranys fessin causa comuna amb un poble que s’oblidava. Sempre hi hauria una barrera. No era merament la parla, sinó una disposició de caràcter espiritual, una manera de ser, d’enfocar l’existència, quelcom que ell no sabia definir amb precisió, però que, així i tot, reconeixia quan li ho posaven davant dels ulls.

També ho reconeixien els altres, i això era precisament el que més els coïa: constatar una diferència. I, més que constatar-la, saber que en ella es recolzaven unes aspiracions a les quals mai no accedirien de bon grat. La història era allí per demostrar-ho. Com també demostrava que no tots els enemics eren de fora, sinó que molts pertanyien al mateix poble oprimit. El seu germà mateix, per no anar més lluny.

No ho havia confessat mai, és clar, però ell sabia molt bé que a casa seva es parlava castellà. És a dir, el pare continuava expressant-se en català, no pas perquè cregués en la virtut o en la necessitat d’aquesta parla, sinó perquè era un home senzill i, a les seves velleses, li devia venir costa amunt canviar de pell. Però ell, en Josep, la seva muller i els dos fills, tots enraonaven sempre amb la llengua imperial. Era tanmateix curiós que, fins a cert punt, haguessin volgut amagar-li-ho, perquè en les rares ocasions que els visitava cedien a la parla materna i eren només els nois, formats en un ambient netament castellà, de Front de Joventuts, que ara i adés es traïen. Allò, aquell dissimular-li que havien travessat la frontera lingüística —que era tan sols el símbol d’una altra barrera d’implicacions més greus—, indicava, però, una mena de sentiment de culpabilitat que, per a molts optimistes, hauria estat un motiu irrefutable d’esperança. Ell, però, no confiava tant. Perquè si en Josep encara es mig avergonyia d’haver canviat d’idioma, els fills ja no experimentarien aquest complex, o l’experimentarien en un grau mínim. Si de grans es casaven amb una dona de l’altra banda, el canvi potser ja seria definitiu. És a dir, definitiu...? No podia assegurar-se mai res, és clar, però li semblava que les coses s’ordenaven de tal manera que aquests catalans que renegaven d’ells mateixos venien a ser la contrapartida dels fills dels castellans que, dins l’ambient novell, acabaven per incorporar-se als usos i costums i al mateix imperatiu de la llengua del poble d’adopció dels pares, i això fins a l’extrem de convertir-se, alguns d’ells, en perfectes separatistes, més violents, més convençuts, a vegades, que els catalans en els quals la virtut de la raça deixava d’operar. O és que potser les virtuts de la raça eren unes altres?...

—Si us plau.

Els mots, que trencaven els seus pensaments, li van caure al cor com un bàlsam. Va mirar l’home que els havia pronunciats, però, és clar, pertanyia a la seva generació. Cap jove de menys de trenta anys no els hauria dits, va pensar. El seu cor va rebutjar el bàlsam i el convertí en quelcom de verinós i de malsà. Eren precisament els joves de menys de trenta anys els que importaven. Ells decidirien el demà. Ja sabia que a l’altra banda de la frontera no s’opinava igual. Allí tothom semblava convençut que els mateixos que havien menat el joc antany el dirigirien en canviar les circumstàncies, les misterioses circumstàncies. I ell també ho havia cregut, perquè els pares de la pàtria, per dir-ho d’alguna manera, eren un mite que pesava. Fins al seu retorn no va canviar d’opinió.

Era sorprenent, de tan natural, trobar-se que durant aquells anys havia crescut una altra generació. Una generació que ja no sabia res de la guerra, o res d’autèntic, perquè, en termes generals, s’havia deixat enganyar per les versions dels vencedors. Però fins i tot els qui no s’havien deixat ensibornar, aquells que procedien de famílies tradicionalment liberals i catalanistes...

No era gens estrany, si bé es considerava. Les famílies eren catalanistes i liberals, sí, però per a la majoria d’elles l’experiència de la guerra havia estat un malson; algunes foren perseguides perquè pertanyien a la classe benestant, o anaven a missa, o no eren prou extremades en llurs ideals. Aleshores, apressadament, havien fet marxa enrere i, sense junyir-se potser al carro del vencedor, s’havien quedat a la cuneta del camí, esperant. I encara esperaven, amb una vaga hostilitat contra tot allò que podia alterar l’ordre de coses existent, però alhora ideològicament contràries a la situació. Amigues del compromís, els pesava i no sabien com sortir-se’n. Devien afitorar àvidament una tercera solució.

Més val lladres que assassins... Li ho havia dit el cunyat d’en Roure, amb el qual va parlar uns moments al despatx del seu amic, quan aquest els presentà. La frase l’havia sorprès i impressionat. Molts opinaven igual. Més val lladres que assassins. Però, on eren els assassins? Hi havia dret a jutjar d’una manera tan primària, sense coneixements de causa? Hi havia hagut violències, és cert, com n’hi ha en tots els períodes de desordre, quan l’instint domina la raó. Però també els enemics havien traït la seva humanitat percaçant els adversaris polítics, i això durant més temps, d’una faiçó més organitzada. La traïen encara, i amb menys excusa, quan al cap de tretze anys d’acabar-se la guerra, continuaven silenciant els oponents verbals entre els murs d’una presó. El seu germà un dia li havia dit: És que no s’ha acabat, la guerra!

Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps. No era d’això mateix que es lamentaven ells, els exiliats, d’aquell estat de guerra civil que el règim franquista mantenia a la península? Però era un error queixar-se’n. Perquè aquell estat de coses només els afavoria. Els qualques joves que semblaven tornar a sentir la pàtria, molts d’ells fills de famílies poc simpatitzants amb les aspiracions nacionals catalanes, o de famílies escamnades per la sang i el carnatge, no es despertaven precisament a l’impuls d’aquest clima irrespirable? I els altres, molts indiferents, que mai no havien sabut decidir quin era el seu camp, no començaven a entreveure’l ara, quan sentien pesar damunt d’ells, i a l’entorn, una hostilitat que es manifestava en tots els aspectes de la vida?

—Un moment...

El tramvia era aturat al passeig de Gràcia, cantonada Provença, i havia estat a punt de deixar-lo engegar de nou sense baixar. Gairebé m’havia oblidat que he de veure el meu germà, va dir-se.

Travessà la breu calçada, fins a la vorera, però aleshores es va recordar que la parada de l’autobús quedava molt més enllà. També podia creuar el passeig i anar-lo a buscar davant la Pedrera... Uns segons, va quedar-se palplantat, indecís. Però l’urbà va donar pas als vehicles que pujaven i ell, per no esperar-se, va seguir pel carrer de Provença, cap a la rambla de Catalunya, cap a Balmes després. Tanmateix, era molestosa, aquella combinació. Tramvia, autobús i, aleshores, un parell de blocs de cases a peu. Per això anava tan poc sovint a casa d’en Josep. No, no és per això, va reflexionar. Eren un a cada banda de la barricada i era natural que limitessin llurs freqüentacions a les estrictament indispensables. Per això cada dia es freqüentarien menys. El dia que el pare es morís... Perquè les poques vegades que hi anava, ho feia pel pare. Ells acabarien per perdre tota mena de contacte. Si no és que em decideixo a demanar-li favors, va burlar-se d’ell mateix.

Tot d’una va comprendre que, aquest cop, la seva dona tenia raó. Ben mirat havia estat una ximpleria pensar en en Josep a propòsit del pobre Maristany. I més ximpleria encara intentar de fer honor a la paraula mig donada a l’Eugènia. Que potser no ho sabia, que no en trauria res? N’hi hauria prou de pronunciar la paraula patruller perquè saltés com un home que s’ha assegut sobre una mata d’ortigues. No era que li haguessin fet mai res, a ell; mai no havia estat un home prou important perquè el molestessin. O potser és això el que li cou, va mig riure mentre evitava una criatura que acabava de sortir disparada d’una botiga.

Sempre havia estat igual, aquell. Allò que ell mateix en deia un home d’ordre. Volia dir, és clar, del seu ordre. Un ordre on ell pogués ocupar un lloc més o menys responsable i sentir-se important, amb la possibilitat, per damunt d’això, d’atropellar els altres, els qui no pensaven com ell o no li eren prou simpàtics... Caldria trobar una excusa per decidir-lo a interessar-se per en Maristany. El més difícil era que ell mai no havia sabut mentir amb prou convenciment. Més valdrà, va decidir, que no li doni massa explicacions. Al capdavall, què volia, d’ell? Simplement, que li indiqués una persona, un advocat hàbil, capaç de defensar el nebot del vell Cedó. Però no, tampoc no era ben bé això. El que calia era un home prou ben situat, prou influent, perquè no fos necessari de defensar-lo. Somio despert, va dir-se. No pot conèixer ningú de tanta influència; potser no existeix ningú que la tingui. Ara que la maquinària s’ha engegat, ha d’acomplir el seu procés.

Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre s’aturava a la parada de l’autobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treure’l de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que s’havia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. D’aquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de l’Eugènia, és clar, perquè era ella qui s’havia d’espavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu l’Eugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. D’altra banda, d’una dona sempre se’n fa més cas.

L’autobús s’aturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver d’enfilar-se a l’imperial.

L’assumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que l’Eugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que l’amic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, l’havia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet l’amic en qüestió o, si més no, de què l’acusaven. Si deia que algú l’havia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-s’hi...

Començà a suar. Era molt més difícil que no s’havia imaginat. De fet, era tan difícil que, en abandonar l’autobús a la cantonada del carrer Urgell, encara no havia fet cap progrés substancial. Ni l’havia fet tampoc quan posà els peus a l’entrada de la casa on vivia en Josep. Mentre pujava amb l’ascensor, decidí: no importa, improvisaré. Però no estava tranquil.

És per això que gairebé es va treure un pes de sobre quan, a dalt, la criada va dir-li que el seu germà no hi era. És clar que allò només significava ajornar l’afer, no deslliurar-se’n. Però li donava temps de reflexionar-hi més a fons.

El pare era al menjador, al costat del balcó obert, amb el diari a les mans. Però no el llegia, sinó que feia una becaina. Era una dormida de vell, perquè va sentir que algú entrava a l’estança i immediatament obrí els ulls i alçà el cap.

—Ah, ets tu!

Anà per aixecar-se, però ell ja havia travessat el menjador i el va retenir amb una mà a l’espatlla.

—Com va, això?

—Bé... Vaig fent.

Parlava amb una indecisió penosa, a la qual ell encara no s’havia pogut acostumar. Aquell era l’home que tenia una amigueta i donava disgustos a la seva muller? Se’n recordava, a vegades, d’aquells temps? Tot d’una se sentí molt trist. Però una altra veu, femenina aquesta, deia darrere seu: