Kitabı oku: «Del llatí al català (2ª Edició)», sayfa 5

Yazı tipi:

2.8 Conclusions

Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en d’altres en el català de la fi de l’edat mitjana i en d’altres encara en el català modern. Producte d’aquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en l’actualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars (haver, voler, poder, saber, soler i valer).

1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present d’indicatiu.

2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).

3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).

4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues s’abreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō, dormīmus però dormiō) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent).

5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i. A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.

6. Tot i amb això, les formes fortes originàries s’han mantingut en romanès (amb l’excepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, d’altra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i d’una importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits, occità antic faitz o faites, castellà antic feches, engadinès fais); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes, engadinès fain), _dĪCITIS (francès dites) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).

7. Aquestes consonants, com s’ha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment s’assumeix que la velar -_ce experimentà un procés d’avançament i d’afebliment fins que confluí amb el derivat de -_d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a <d>en textos primitius i com a <s> a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, l’evolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició d’obertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).

8. Tots aquests verbs tenien, com HABĒ^re, un radical amb la vocal a. Els verbs (12a i b), que pertanyien originàriament a la conjugació tercera A, també compartien amb els verbs etimològics de (10) la consonant final del radical. Els verbs (12c i d), finalment, pertanyien a la conjugació tercera B i, en aquest cas, el canvi degué estar afavorit per la confluència de les vocals temàtiques _e i _i en hiat a què ens hem referit més amunt (§ 2.2).

9. Sobre aquest tema, vegeu Segarra (1985: cap. 4).

10. Com es veurà tot seguit, són inestables els contextos en què la bategant en posició d’obertura de síl·laba està precedida d’una consonant en posició de coda de la síl·laba anterior. En aquests casos o bé s’inserí una consonant epentètica o bé es produí la vibrantització de la bategant.

11. Les consonants -D- O -C^e s’afebliren en [D] i es vocalitzaren en [w] en quedar en posició de coda: RADERE > raDre > raure. La vocalització ja es documenta des del segle XI i es generalitza a la fi del XII (cfr. Rafel, 1963-1968, i Gulsoy, 1993: cap. B.3). Alguns d’aquests infinitius, d’altra banda, es documenten en textos rossellonesos amb la variantire (p. ex. raire, coire). Es tracta, sens dubte, de formes manllevades a l’occità, llengua on es produí la vocalització en [j], i no en [w] com en català, de les consonants -D- i -C^e (p. ex. *COCERE > coDre > coire).

12. En aquesta forma cal pressuposar un ensordiment de la consonant geminada paral·lel al de GIBBA > gepa (Coromines, DECat, VIII: 290-291).

13. La forma molre, per exemple, és documentada per Coromines (DECat, V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d, d’acord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar), i en aquest cas s’assimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre, encara que el primer és més habitual: «E d’altra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de l’esgleia» (Decameró, I, p. 73). Les formes sense d, a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.

14. L’infinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme –o arcaïsme occitanitzant– justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.

15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer, en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats d’altres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de l’extrem occidental.

16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a l’antic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat, VIII: 555-556).

17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).

18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller –pels generals eixir, grunyir, bullir.

19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far, d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).

20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o l’italià fare).

21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).

3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).

3.1 Variacions al·lomòrfiques

En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.

3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives

Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.

Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:

(1) a. partesc → partesc + a

b. dic (/dig/) → dig + a

c. planc (/plang/) → plang + a

d. vull → vull + a

e. vaig → vaj + a

f. puix → puix + a

g. faç → faç + a

h. muir → muir + a

Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:¹

(2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en

b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en

c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en

d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en

Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:

(3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia

b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia

c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa

d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia

e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava

L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia i d’independència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte d’autonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a partir de les quals s’obtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.

3.1.2 Al·lomorfia i oposicions de persona

L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:

(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd

b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm

Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:

(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu

b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany

c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol

d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix

No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

3.2 L’origen fonètic de les al·lomorfies

Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).

En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -C^e (§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).