Kitabı oku: «Del llatí al català (2ª Edició)», sayfa 6
3.3 Al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod flexiva
3.3.1 La formació de la iod flexiva
Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:
(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:2
(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant
Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.
L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.3
3.3.2 Processos de palatalització i d’assibilació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu
A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.4 Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.
En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:
(8) -kj> kj > t∫ > ts > s5
Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:
(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça
b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça
Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:
(10) a. -bj- > d:
> d >
b. -dj- > d: > d >
Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.
(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja
b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja
c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja
d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja
e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja
f. *CADEAM > caja
Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:
(12) a. lj > 
b. nj > 
c. sj > ∫
Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:
(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla
b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla
c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa
En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).6 En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).
(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya
b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya
Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i l’italià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.
3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu
L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s:7
(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.
b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.
c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.
En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:
(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…
b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…
c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…
En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:
(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen
b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen
Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.
3.5 evolució de les consonants -D- i -Ce,i
3.5.1 Verbs de les conjugacions segona i tercera
Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -Ce,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -Ce,i avançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental [
]:
(18) -ke,i > dZ > dz >
A partir d’aquest punt, l’evolució del segment [] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a l’accent: en posició d’obertura de síl·laba tònica, el segment [] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar, PLACERE > plaer); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure, DECE > deu); finalment, en posició d’obertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa, INCUDINE > enclusa).8
Tenint en compte aquesta evolució fonètica s’explica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dīcō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena:9
(19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu
b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts10
Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:
(20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen
3.5.2 Una nota sobre les persones quarta i cinquena
Les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs que estem analitzant presentaven un hiat entre la vocal del radical i la vocal temàtica, provocat per la caiguda de la consonant final del radical. En la major part del català s’hi ha inserit una [j] antihiàtica en aquells casos en què el radical tenia una vocal a o e:
(21) creem > creiem, veem > veiem, caem > caiem
Aquesta inserció, tanmateix, no s’ha produït en el valencià general, que manté les formes amb hiat. En el català insular, d’altra banda, aquestes persones han adoptat unes formes ben particulars que tenen el seu origen en les persones quarta i cinquena del verb dir i dels imperfets forts. Efectivament, el hiat de les formes deïm i deïts, igual que el de l’imperfet de verbs com ara dir o creure, s’eliminà traslladant l’accent de la desinència al radical i convertint en [j] la vocal temàtica /i/. En la cinquena persona, de més a més, es produí una reducció del grup consonàntic de la coda:11
(22) a. deïm > deim, deïts > deis
b. deïa > deia, creïa > creia
Les formes rizotòniques es consolidaren al llarg del XIV però foren substituïdes per les formes analògiques diem i diets (després dieu) en tot el català peninsular. En el baleàric, per contra, les formes rizotòniques del verb dir, no sols es mantingueren sinó que s’han generalitzat a altres verbs.12 En aquest dialecte, la pressió analògica exercida per les formes rizotòniques del verb dir, i la conveniència d’evitar el hiat, explica que s’hi hagi generalitzat posteriorment aquest model en les persones quarta i cinquena dels verbs que també tenen formes rizotòniques en l’imperfet (cfr. 11.5):
(23) a. creem, creets >> creim, creis
b. caem, caets >> queim, queis
c. duem, duets >> duim, duis
Com es pot constatar en els exemples anteriors, aquesta solució ha afectat els verbs que tenien un radical amb e o amb a (que s’ha tancat en e amb la diftongació, com en faena > feina), i el verb dur.
3.6 Evolució de la consonant labial sonora
De manera semblant al que passa amb els verbs anteriors, els verbs que tenien un radical acabat en labial sonora vocalitzaren aquesta consonant en [w] en aquelles persones en què la labial quedà en posició de coda sil·làbica després de la caiguda de les vocals àtones finals; això és, en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu i en la primera (si la labial no era seguida de iod):
(24) a. *MOVŌ (cl. MOVEŌ) > mou, MOVĒS > mous, MOVĒT > mou
b. SCRĪBŌ > escriu, SCRIBIS > escrius, SCRIBIT > escriu
c. DĒBĒS > deus, DĒBET > deu
Aquests verbs mantenen, en canvi, la consonant labial en la resta de formes del present, inclosa la sisena persona:
(25) a. MOVĒMUS > movem, MOVĒTIS > movets, MOVENT > moven
b. DĒBĒMUS > devem, DĒBĒTIS > devets, DĒBENT > deven
Al final d’aquest capítol, tornarem sobre les formes de sisena persona i sobre el canvi analògic que substituí la consonant labial per la semivocal labiovelar: p. ex. deven >> deuen.13
3.7 Els verbs haver, fer i anar
Els verbs fer, haver i anar, que d’acord amb els seus ètims haurien de respondre a les al·lomorfies delimitades en els epígrafs anteriors, presenten, tanmateix, algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica que han experimentat per l’alta freqüència d’ús. Tots tres verbs tenen al·lomorfs palatals o sibilants en el present de subjuntiu i en la primera persona del present d’indicatiu, amb l’excepció del verb haver, que en la primera persona del present d’indicatiu sols manté la palatal quan té valor deòntic –i no en tot el domini:
(26) a. *VADEŌ > vaig, VADEAM > vaja
b. HABEŌ > he/haig, HABEAM > haja
c. FACIŌ > faç, FACIAM > faça
No tenen, en canvi, formes amb la semivocal [w] en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu ni formes bisil·làbiques en la sisena persona:
(27) a. VA(DI)S > vas, VA(DI)T > va, *VA(DE)NT > van
b. HA(BĒ)S > has, HA(BE)T > ha, HA(BE)NT > han
c. FA(CI)S > fas, FA(CI)T > fa, *FA(CE)NT > fan
Les persones quarta i cinquena d’aquests verbs també presenten algunes particularitats, com es pot observar en les formes de (28).
(28) a. *AMNAMUS > anam (>> -em), *AMNĀTIS > anats (> -au >> -eu)
b. HABĒMUS > havem > hem, HABĒTIS > havets (> -eu) > heu
c. FACIMUS > faem > fem, FACITIS > fac’tis > faits (> -eu)
El verb anar presenta formes supletives derivades d’un hipotètic *amnare, producte de la reducció del clàssic AMBULARE. El verb haver té formes bisil·làbiques en català medieval però ha adoptat formes monosil·làbiques en la major part del domini, a causa, com s’ha assenyalat, de l’alta freqüència d’ús. El verb fer, finalment, també ha experimentat el mateix procés de reducció, com es pot constatar en l’evolució de la quarta persona. Quant a la cinquena persona, aquest verb presenta unes propietats ben excepcionals. La forma antiga faits s’ha d’explicar a partir del manteniment excepcional de l’accentuació del llatí clàssic (cfr. 2.2). Aquesta forma, paral·lela a la francesa faites, a l’occitana antiga faitz i a la castellana antiga feches, es convertí en fets (i després en feu) durant el XIV, per analogia amb altres formes en e del paradigma.
3.8 El verb ésser
El verb ésser és un verb excepcionalment irregular: el més irregular de tota la conjugació verbal catalana i el més irregular ja des del llatí clàssic. A diferència del que passa amb altres verbs irregulars del llatí, en aquest cas s’han mantingut tota una sèrie d’al·lomorfies a causa de l’altíssima freqüència d’ús. Pel que fa al present d’indicatiu, en català medieval es mantenen els tres al·lomorfs que ja existien en llatí, i únicament es produeix un canvi analògic en la cinquena persona, que regularitzà el radical seguint el model de les altres dues persones del plural. Pel que fa a la primera persona, la forma som es manté en l’actualitat en el baleàric, però en la resta del territori es produí la caiguda de la nasal, d’acord amb la tendència fonètica regular a eliminar aquest segment en posició final. Heus aquí l’evolució de les formes del present d’indicatiu:
(29) SUM > som/son > só
ES > és
EST > és
SUMUS > som
ESTIS >> sots > sou
SUNT > són
En el present de subjuntiu també es mantingué el radical irregular del llatí clàssic si, però ara amb la desinència a del subjuntiu, introduïda en el llatí tardà: p. ex. SIM >> siam > sia.
Tot i l’estabilitat de les irregularitats d’aquest verb, en algunes de les formes del sistema de present s’han produït innovacions morfològiques que s’analitzaran en altres epígrafs; concretament, es tracta de dues innovacions relacionades amb la velarització analògica de la primera persona i el present de subjuntiu (cfr. § 4.5.3), i amb la necessitat d’evitar l’homofonia entre la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (cfr. § 7.5).
3.9 Més enllà dels canvis fonològics
Les diferents al·lomorfies analitzades fins ara han tingut una sort ben diferent al llarg de la història del català. Fet i fet, les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu han augmentat considerablement el seu domini tant pel que fa al nombre de verbs on apareixen com pel que fa a la distribució dins el paradigma d’aquests verbs. Per contra, les variants palatalitzades (o amb sibilant) pròpies de les mateixes categories morfosintàctiques s’han vist sovint substituïdes per formes velaritzades. Aquest procés d’extensió analògica inter i intraparadigmàtica requereix un estudi detallat a causa de la diversitat de factors que hi intervenen i de les diferències dialectals. Tenint en compte aquest fet, l’analitzarem de manera detallada en el pròxim capítol.
Un altre procés analògic menys complex, i per tant més fàcilment delimitable, és el que té a veure amb les formes amb semivocal velar en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (p. ex. dius, diu). L’estabilitat d’aquestes formes explica que la semivocal s’hagi generalitzat en altres formes del paradigma. Més amunt ja ens hem referit al fet que diferents infinitius que originàriament seguien el model de la segona conjugació (i tenien, per tant, una forma arizotònica) han assolit formes rizotòniques amb semivocal velar a partir d’un procés analògic que es pot exemplificar com segueix: «viu : viure / veu : x». D’acord amb aquest tipus de relació proporcional, on intervé la tercera persona del present d’indicatiu i l’infinitiu, l’antic infinitiu ve(s)er fou substituït pel modern i analògic veure. Aquest canvi no és, però, l’únic en què intervenen les formes amb semivocal. Aquestes formes s’han generalitzat igualment en la sisena persona d’aquest tipus de verbs que, com s’ha pogut comprovar, no tenia cap segment consonàntic en alguns casos (dien, veen, etc.) o presentava la consonant v en uns altres (deven, beven, etc.). Aquest canvi, iniciat al XV i generalitzat una mica més tard (Coromines 1971: 317, DECat, IX: 320), està motivat pels mateixos factors que s’han adduït per justificar el canvi en els infinitius; concretament: (a) la tendència a reduir les variants al·lomòrfiques; (b) la tendència a organitzar els paradigmes a partir de relacions implicatives en les quals intervé la forma bàsica de tercera persona (relacions del tipus diu → diu + en), i (c) la conveniència d’evitar el hiat en formes com ara dien o veen: dien >> diuen, veen >> veuen.
3.10 Conclusions
Molts verbs de les conjugacions segona i tercera presenten unes variacions al·lomòrfiques en el tema de present, que responen a la morfologització de tendències fonètiques regulars i que, en molts casos, segueixen uns patrons recurrents organitzats de manera implicativa. D’acord amb aquests patrons, hi ha verbs que tenen dues variants del radical, que s’identifiquen amb les formes bàsiques de primera i tercera persona del present d’indicatiu: el radical de la primera persona reapareix en el present de subjuntiu (p. ex. vull → vulla, vulles, etc.) i el de la tercera persona en la resta de formes del tema de present (p. ex. vol → vols, volem, etc.). Un grup més petit de verbs tenen una tercera variant que apareix en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, en l’imperfet i en el gerundi. La recurrència i el caràcter implicatiu d’aquestes variacions explica que en molts casos s’hagin mantingut estables fins a l’actualitat i que s’hagin produït alguns canvis analògics que han atorgat més regularitat a les variacions.
Com s’ha assenyalat, aquestes variacions s’originen a partir de la morfologització de tendències fonètiques regulars i, en la majoria de casos, estan relacionades amb dues tendències concretes: amb la palatalització, o l’assibilació, de la consonant final del radical provocada per la iod flexiva en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (p. ex. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla, però VOLES > vol, etc.), i amb l’assibilació i la caiguda, segons el context fònic de -Ce,i- i -D- (p. ex. DĪCES > dius, DĪCIMUS > deïm, però DĪCŌ > dic, DICAM > diga, etc.)
Els verbs irregulars haver, fer i anar segueixen en molts casos aquest tipus de variacions formals però també presenten algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica experimentada per l’alta freqüència d’ús. També està directament relacionada amb la freqüència d’ús la variació al·lomòrfica especial del verb ésser. En aquest cas, les al·lomorfies no segueixen els patrons recurrents delimitats suara i l’estabilitat de les variants formals cal relacionar-la, com s’ha indicat, amb la freqüència d’ús.
1. En aquest cas la casuística és més complexa, ja que en alguns verbs la regularitat sols afecta la segona i la sisena persona (p. ex. parteix → parteix + es, parteix + en però partim, partits), i en uns altres únicament la segona persona, tot i que més tardanament també s’hi afegí analògicament la sisena (p. ex. diu → diu + s però diem, diets, dien).
2. En aquest darrer cas, podem pressuposar primer un tancament –una elevació– de la vocal mitjana alta i una semivocalització posterior, això és: e > i > j. Sigui com sigui, ja a les inscripcions de Pompeia es troba perfectament documentat el canvi en formes com ara valia per valeat o abia per habeat (Väänänen, 1967: §§ 95-100).
3. Hi ha, encara, dues solucions diferents: la metàtesi de la iod si la consonant era bategant (p. ex. *MORIŌ > muir) o la caiguda de la iod (p. ex. DORMIAM > dorma). Excepcionalment la iod es manté en alguns casos (p. ex. SAPIAM > sàpia).
4. Per a un estudi general sobre els processos de palatalització, vegeu Bhat (1978).
5. La pèrdua de la pronúncia africada i la conversió en el fonema sibilant alveolar s’esdevingué, segons Coromines (1976, I: 16-17), primer al segle XIII al llarg de la costa, des del Rosselló fins a València, i avançà progressivament cap a l’oest, de manera que al XV ja devia ser molt general, amb l’excepció de la zona situada sota els Pirineus i al voltant de la Seu d’Urgell. En l’actualitat únicament en dues petites zones frontereres amb el castellà el resultat no és el de /s/ sinó el de /θ/
6. Aquest procés es pot esquematitzar com segueix: [v
@ljo] > [vwójo] > [vúj] > [vú]. Cal tenir en compte, però, que no existeix un total acord entre els lingüistes sobre si aquest tancament es produí, com s’ha comentat, per un procés de diftongació o per la inflexió directa de la iod. La tesi de la diftongació ha estat defensada per Fouché (1924a: 43-44), Coromines (1971: 247-248) i Rasico (1982: 47-59). En un article recent, però, Batlle (1997) ha defensat la hipòtesi de la inflexió directa a partir de les puntualitzacions realitzades per Badia (1951: §§ 48 i 51).
7. Pertanyen també al segon grup, els verbs amb bategant seguida de velar, com ara spargere o er(i)gere, i el verb col(l)igere, amb lateral seguida de velar. Es tracta, però, de verbs aïllats, que o bé desaparegueren aviat o bé regularitzaren el radical en català general. Sigui com sigui, en català medieval es documenten formes velaritzades semblants a les que analitzarem tot seguit; per exemple, formes com ara rederga (< REDERIGAT) del verb redèrger i, en textos rossellonesos, cúllega (< COLLIGAT) de collir.
8. El pas de [D] a [w] es documenta ja des dels primers anys del segle XI tot i que no es generalitza fins a la fi del XII. Sobre aquestes formes, vegeu Rafel (1963-1968) i Gulsoy (1993: cap. B.3). Vegeu també els comentaris que sobre aquest tema es fan en l’epígraf 2.5.1. Sobre aquest tema, vegeu, Badia (1951: 187-189 i 191-192), Coromines (1971: 210) i Rasico (1982: 139-140).
9. Les mateixes regles fonètiques expliquen que verbs com ara riure, creure i caure tinguin també un radical en [w] en la primera persona del present d’indicatiu: per exemple, CRĒDŌ > creu. Les formes en [w] reapareixen per les mateixes raons en la primera persona i en les formes del singular del present de subjuntiu d’alguns verbs de la primera conjugació; per exemple, CONFIDŌ > confiu, PRETIŌ > preu.
10. Les persones quarta i cinquena del verb dir presenten en català medieval un canvi en la vocal temàtica (i en lloc de la e pròpia dels verbs de la tercera conjugació) i una dissimilació en la vocal del radical semblant a la que es produeix en VĪCĪNU > veí. Sobre les causes que motivaren aquest canvi vocàlic, vegeu més avall l’epígraf 5.2.1.
11. En català medieval, les formes amb hiat generalment es grafiaven amb una h entre la vocal del radical i la vocal temàtica (p. ex. dehim, dehits); per contra, es tendia a utilitzar la grafia y per indicar el caràcter semivocàlic de la i. Coromines (1971: 270, n. 26) assenyala que les formes diftongades comencen a aparèixer des de la fi del segle XIV. Miralles (1984, I: 274), però, considera que aquestes formes ja devien existir en mallorquí a mitjan segle XIV. Colomina (1996: 200), així mateix, apunta que el procés, documentat des de la fi del segle XIII, es degué generalitzar a la primeria del XIV. Cal pressuposar una cronologia paral·lela per a les formes analògiques i anivelladores diem i diets (després dieu) que s’han imposat en el català peninsular.
12. Com apunta Coromines (1971: 271), en aquest procés d’extensió potser també contribuïren les formes fortes de cinquena persona del verb fer i traure (antic trer) documentades en català medieval: vós feyts i vós treyts. En el cas del verb fer es tracta del manteniment de la forma rizotònica etimològica (FACITIS > fac’tis > faits), mentre que en el cas de traure es tracta d’una forma analògica (cfr. 2.2).
13. Pel que fa a aquestes formes de sisena persona, Coromines (1971: 317, DECat, IX: 320) mostra, amb encert, que la grafia u utilitzada per la majoria d’editors medievals per a la sisena persona d’aquest tipus de verbs no és correcta i respon únicament a la igualació gràfica existent entre la u i la v. Com a prova que aquestes formes es devien pronunciar amb /v/ i no amb /w/ addueix el fet que a l’Espill de Jaume Roig deven encara rima amb lleven (< LEVANT). Heus aquí un dels casos on apareix aquesta rima: «mengen e beven;/ aprés se lleven, / per l’aire volen, / entren on volen / sens obrir portes» (Roig, Espill, 147.9-11).
