Kitabı oku: «Del llatí al català (2ª Edició)», sayfa 7

4. LA CLASSE DELS VERBS VELARITZATS

No res menys, entre persones de bon ingeni e experièntia, fàcilment se coneix dits vocables ésser de Empurdà, o de Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acustumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors (Regles, p. 11).

4.1 Introducció

En el capítol anterior s’ha pogut comprovar que en català medieval hi havia una sèrie de verbs de la tercera conjugació que tenien un radical acabat en una consonant velar etimològica en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu. A partir d’una sèrie de canvis analògics, aquestes formes han confluït amb les formes velars etimològiques dels antics perfets forts en -UĪ (p. ex. DĒBUIT > dec >> degué) i s’han generalitzat a tota una sèrie de verbs de les conjugacions segona i tercera. Com a resultat d’aquests complexos canvis analògics, el català modern posseeix una subclasse de verbs velaritzats bastant nombrosa i regular dins la segona i la tercera conjugació. Prenent com a model el verb beure, es pot afirmar que la majoria dels verbs d’aquesta subclasse presenta formes velaritzades en la primera persona del present d’indicatiu (bec), en el pretèrit perfet simple (begué), en el present de subjuntiu (begui), en l’imperfet de subjuntiu (begués), en la quarta persona de l’imperatiu (beguem) i en el participi (begut). Col·loquialment, les formes velaritzades també s’utilitzen en el gerundi (beguent pel normatiu bevent), en la cinquena persona de l’imperatiu (begueu pel normatiu beveu) i, més esporàdicament, en la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu (beguem i begueu pels normatius bevem i beveu) i en l’infinitiu d’alguns verbs.¹ Aquestes formes velaritzades, d’altra banda, contrasten amb les no velaritzades de la resta del paradigma. En el cas del verb beure, aquestes formes presenten un radical acabat en /b/ o /v/, segons els dialectes, (bevem, bevia, etc.), que esdevé [w] en posició de coda sil·làbica (beu, beuen, beuré, beuria, etc.).

L’existència d’aquestes variacions no és, però, un fet insòlit dins la Romània. L’occità, per exemple, té un comportament molt semblant al català tant pel que fa al nombre de verbs amb formes velaritzades com pel que fa a la distribució de les formes velaritzades, que coincideix amb la del català amb l’excepció de la primera persona (on s’ha generalitzat una desinència vocàlica i s’ha regularitzat el radical). Tornant al verb beure, l’occità general té formes velaritzades en el present i l’imperfet de subjuntiu (bega, beguèsse), el pretèrit perfet simple (beguèri) i el participi (begut). El castellà i l’italià, d’altra banda, també presenten formes velaritzades; aquestes formes, però, tenen un domini molt més restringit, puix que apareixen en un nombre més limitat de verbs i sols en formes del tema de present: en castellà únicament en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (vengo, venga; digo, diga); en italià també en la sisena del present d’indicatiu (vengo, vengono, venga; stringo, stringono, stringa). Un últim grup de llengües està format pel portuguès i el romanès. En aquestes llengües, la velarització és més limitada –té un caràcter purament etimològic– i presenta una distribució semblant a la de les llengües anteriors: en portuguès apareix en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (digo, diga); en romanès, en la primera i la sisena del present d’indicatiu, en el present de subjuntiu i en el gerundi (strîng, strîng, strîng, strîngînd). Les diferències pel que fa a l’extensió dels verbs amb formes velaritzades es poden constatar fàcilment en el quadre següent:

En aquest quadre, les formes velaritzades apareixen en cursiva i les llengües es troben jerarquitzades segons la major o menor extensió de la velarització. D’acord amb aquest quadre, el primer lloc de la jerarquia correspon al català i a l’occità, per aquest ordre, i el darrer, al portuguès i al romanès. No presenten formes velaritzades, i per això no s’han inclòs en el quadre, el francès, el retoromànic i la major part del sard.

4.2 El valor morfològic del segment velar

Des d’un punt de vista estrictament teòric, les formes velaritzades del català plantegen problemes pel que fa a l’estatus morfològic que desenvolupen. Aquests problemes es poden constatar fàcilment en els mateixos estudis dedicats a la morfologia verbal i, concretament, en el fet que el segment velar no hi ha tingut un tractament teòric homogeni. Comptat i debatut, mentre que alguns lingüistes i gramàtics tendeixen a considerar que es tracta del segment final d’un dels al·lomorfs del radical (Roca Pons, 1968: 231; Mascaró, 1983: 155-194; Badia, 1994: 574-578), D’altres defensen que és un element morfològicament pertinent i independent del radical i dels afixos flexius (Malkiel, 1974; Viaplana, 1984, Perea 1993; Wheeler 1993b: 196), i d’altres, encara, que és un morf buit (DeCesaris, 1988) o una epèntesi consonàntica lèxicament condicionada (Hualde, 1992: 410).

Aquesta heterogeneïtat en el tractament de la velar es deu en bona mesura al fet que existeixen arguments importants que permeten donar suport a les diferents perspectives teòriques. Des d’un punt de vista històric o etimològic, per exemple, la solució no és unitària, ja que la consonant velar prové en uns casos del segment final del radical (DICO > dic, per exemple) i en uns altres d’un element flexiu (VALUI > valc >> valguí, per exemple). La solució tampoc no resulta unitària si es parteix de criteris estructurals i es tracta de segmentar els diferents constituents de les formes velaritzades. En casos com bec, begui, etc. tendiríem a considerar que la velar forma part del radical (de l’al·lomorf velaritzat del radical), puix que /’bεg-/ s’identifica amb l’estructura canònica dels radicals verbals en català (l’estructura CVC) i la velar es troba en distribució complementària amb una altra consonant que sí que pertany clarament al radical (la consonant /b/ de l’al·lomorf /’bεb/). Per contra, en casos com molc, molgui, etc. tendiríem a considerar que la velar és un element independent que s’afig al radical amb estructura canònica /’mɔl-/. La solució, finalment, tampoc no sembla fàcil des d’una perspectiva morfosintàctica: si bé és cert que en català estàndard el segment /g/ no té cap valor semàntic concret, també és cert que la presència o l’absència d’aquest segment no depèn de factors fonològics (molc i mol, per exemple, sols es diferencien fonològicament per la presència o l’absència de la velar).

Tot i les dificultats assenyalades, hi ha alguns arguments que, al nostre parer, fan preferible la idea que el segment velar és un element morfològicament pertinent; un element, almenys, amb un valor morfològic semblant al de l’extensió incoativa dins els verbs de la quarta conjugació (la tercera catalana). Notem, en aquest sentit, que la velar està condicionada per factors lèxics i morfosintàctics, ja que s’utilitza en una sèrie de formes verbals perfectament delimitada i predictible d’una subclasse de verbs ben definida (cfr. Viaplana, 1984: 406 i 1996b). Més encara: la velar permet establir oposicions semàntiques entre determinades formes del paradigma, com ara les de (1), pròpies de tot el català, o la de (2), pròpia del valencià i, en part, del nord-occidental.

(1) a. bec vs. beu (1a pers. vs. 3a pers.)

b. beguem vs. bevem (subj. vs. ind.)

c. begueu vs. beveu (subj. vs. ind.)

(2) beguen vs. beuen (subj. vs. ind.)

Una altra dada en favor d’aquesta pertinença morfològica, l’ofereixen diferents dialectes catalans on aquest segment ha assolit un valor morfosintàctic precís: concretament, el de marca de primera persona i el de marca de subjuntiu. Sobre aquests valors dialectals tornarem més avall; allò que convé remarcar ara és el fet que aquesta funció morfosintàctica dialectal, s’explica fàcilment si es parteix de la idea que, en català general, el segment velar és morfosintàctictament pertinent, però no si es considera que és la consonant final d’un dels al·lomorfs del radical.

Tenint en compte aquests fets, assumirem, doncs, que la consonant velar és una «extensió» o un «interfix» que separa de manera precisa el radical verbal dels afixos flexius.² Aquesta extensió, tot i estar mancada d’un contingut semàntic concret, té una clara funció morfosintàctica, puix que caracteritza una classe de verbs (la classe velaritzada dels verbs de la segona i la tercera conjugació) i funciona com a índex o marcador de determinades categories morfosintàctiques (Wheeler, 1993b: 196).

4.3 L’origen històric de les formes velaritzades

En els epígrafs anteriors ja s’han apuntat algunes dades que permeten constatar la complexa formació històrica de la classe de verbs amb formes velaritzades. A grans trets, aquesta complexitat cal atribuir-la als factors següents:

(a) La majoria de llengües amb formes velaritzades circumscriuen aquestes formes al tema de present; el català i l’occità, per contra, formen un bloc clarament separat, ja que presenten formes velaritzades que provenen tant del tema de present llatí (la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu) com del tema de perfet (el pretèrit perfet simple, l’imperfet de subjuntiu i el participi).

(b) En el tema de present les formes velaritzades tenen en uns casos un origen etimològic (DĪCŌ > dic) i en uns altres un origen analògic (DĒBEŌ > deig i, en català modern, dec). En els verbs on la velar és etimològica, aquesta s’identificava originàriament amb el segment final del radical (DĪC -Ō).

(c) En el tema de perfet, la velar també té en uns casos un caràcter etimològic (DĒBUIT > dec >> degué) i en uns altres un caràcter analògic (DĪXIT > dix i, en català modern, digué). En els verbs amb velar etimològica, aquesta prové del reforçament de la desinència aspectual dels perfets forts en -UĪ (w > g_w > g).

La diversitat de factors que intervenen en el procés històric de formació de les formes velaritzades fa que el seu estudi sigui difícil en un treball com aquest, ja que inevitablement s’ha de fer referència a fets que s’han d’analitzar separadament. Per respectar al màxim l’estructura global del treball, ara ens centrarem bàsicament en les formes velaritzades del tema de present i sols remetrem a les formes de perfet en aquells casos en què sigui necessari per a l’argumentació.

En el capítol anterior, ja s’han analitzat les variacions al·lomòrfiques existents en els verbs de les conjugacions no primeres. En aquest capítol, es delimitarà el procés d’extensió analògica de les formes velaritzades i el conjunt de factors que expliquen aquesta generalització. En primer lloc, ens centrarem en les causes generals, això és, en les causes que afecten la velarització tant en el tema de present com en el tema de perfet. Tot seguit, analitzarem els factors que tenen a veure directament amb l’extensió analògica en el tema de present (§ 4.5). Finalment es considerarà l’extensió de les formes velaritzades a altres formes del paradigma que es constata en l’actualitat en el català col·loquial (§ 4.6).

4.4 La velarització analògica: causes generals
4.4.1 L’estabilitat de les classes flexives

Un dels factors que més afavorí el procés de velarització analògica té a veure amb l’estabilitat de les classes flexives i, més concretament, amb la tendència a organitzar els paradigmes flexius a partir de relacions implicatives que permetin preveure la distribució de les propietats morfològiques de cada classe i que en facilitin l’aprenentatge; relacions, doncs, que es poden formular com segueix: si la categoria C_i presenta el marcador M_i, aleshores, la categoria C_j presentarà el marcador M_j.

En català medieval les classes amb formes velaritzades comptaven amb una escassíssima estabilitat. Aquests verbs tenien en comú el fet de pertànyer a la segona i a la tercera conjugació i el fet de tenir algunes formes velaritzades dins el seu paradigma. Tot i amb això, la distribució d’aquestes formes era molt irregular i difícilment predictible, ja que, com hem vist més amunt, la consonant velar s’utilitzava en uns casos en el tema de present (p. ex. dir, dur), en uns altres en el tema de perfet (p. ex. deure, creure) i en uns altres, encara, en tots dos temes (p. ex. estrènyer, coure). És indubtable que una generalització analògica de la consonant velar en els dos temes de tots els verbs tenia un caràcter clarament optimitzador del sistema. Aquesta generalització, es pot esquematitzar amb el diagrama següent:

Com es pot constatar en aquesta figura, el procés d’extensió analògica de la velar té un caràcter complex i presenta relacions interparadigmàtiques (les relacions de verb a verb, simbolitzades amb les fletxes horitzontals) i relacions intraparadigmàtiques (relacions dins el paradigma de cada verb, simbolitzades amb les fletxes verticals). Les relacions intraparadigmàtiques tendien a augmentar l’extensió de les formes velaritzades dins el paradigma dels verbs que presentaven aquestes formes sigui en el tema de present (dir) o en el tema de perfet (deure). Les interparadigmàtiques tendien a augmentar l’extensió de la classe verbal velaritzada. Aquesta doble pressió explica, doncs, tant l’extensió analògica de la velar del verb deure, produïda en el tema de present, com la del verb dir, produïda en el tema de perfet:

(4) a. deig >> dec, deja >> dega

b. dix >> diguí, dixés >> digués, dixera >> diguera

4.4.2 La iconicitat i l’estructuració de la classe dels verbs velaritzats

Un altre factor general íntimament relacionat amb l’anterior té a veure amb la tendència a organitzar de manera icònica i composicional els paradigmes flexius. Pel que fa a aquesta tendència, és interessant constatar que els canvis analògics que estem considerant dotaren la classe dels verbs velaritzats de dues marques formals diferents: l’extensió velar, d’una banda, i les desinències flexives, de l’altra. Partint de la presència o l’absència d’aquestes dues marques formals, la classe de verbs velaritzats assolí un sistema d’oposicions formals ben definit, en el qual les formes més bàsiques o simples són aquelles que presenten menys marques formals i, per contra, les formes més complexes o derivades són aquelles que compten tant amb l’extensió velar com amb alguna desinència flexiva. Esquemàticament:

Com s’indica en aquest esquema, la consonant velar tota sola permet establir una clara oposició entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu: la primera (més marcada semànticament) es construeix amb l’extensió velar i la tercera (menys marcada) sense l’extensió. Aquesta oposició és màximament icònica i composicional en verbs com ara moldre o prendre i, en alguns dialectes, córrer, on la primera persona s’obté afegint el segment velar a la forma de tercera persona:

(6) a. mol + c → molc

b. pren + c → prenc

c. corre + c → córrec

En la resta de verbs de la subconjugació, la consonant velar de la primera persona alterna en la tercera amb una altra consonant (p. ex. conec vs. coneix) o amb la semivocal [w] (p. ex. bec vs. beu). L’oposició, però, continua sent icònica, malgrat que ara no s’estableix mitjançant l’addició d’un segment sinó mitjançant el canvi en el segment final.

Un sistema d’oposicions paral·lel al que s’estableix entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu es retroba en la resta de formes del paradigma. Totes aquestes formes són derivades d’una de les dues anteriors pel fet que es construeixen afegint determinades desinències flexives o bé a la forma de la primera persona o bé a la de la tercera persona. La selecció de l’una o de l’altra també reprodueix parcialment diferències de marcatge semàntic, ja que, com ha assenyalat explícitament Wheeler (1993b: 196), les formes que seleccionen la consonant velar es caracteritzen perquè pertanyen a categories morfosintàctiques marcades: el subjuntiu (marcat modalment respecte a l’indicatiu), el pretèrit perfet (marcat temporalment respecte al present i al futur) i en molts casos els participis (marcats aspectualment respecte als infinitius).

És indubtable que aquesta estructuració icònica de les categories morfosintàctiques contribuí, en bona mesura, a la ràpida generalització analògica de la consonant velar en els dos sistemes en què apareixia originàriament de manera separada.

4.5 els canvis analògics en el tema de present

Juntament amb aquests factors generals, n’hi ha d’altres més particulars que afavoreixen la velarització de determinats grups de verbs. De manera general, es poden considerar tres tipus de verbs: (a) els verbs que posseïen al·lomorfs de radical acabats en consonant palatal o sibilant alveolar en el tema de present; (b) els verbs amb problemes d’homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, i (c) els verbs amb formes de subjuntiu amb hiat.

4.5.1 La velar com a signe de despalatalització

En el capítol anterior ja ens hem referit al fet que en català medieval hi ha tota una sèrie de verbs que presenten al·lomorfs de radical amb formes palatals o amb sibilant alveolar producte de l’actuació de la iod flexiva sobre la darrera consonant del radical (p. ex. DĒBEŌ > debjo > deig). En molts d’aquests verbs, les formes etimològiques han estat substituïdes per formes analògiques velaritzades.

La causa d’aquest canvi analògic té a veure amb els factors generals esmentats més amunt però també amb un de particular d’aquest grup de verbs. Ens referim al fet que en tots aquests casos, la velarització analògica introduí un major grau d’uniformitat i de sistematicitat interparadigmàtica i permeté atorgar un tractament més unitari als diferents al·lomorfs del radical que aquests verbs presentaven en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu. Comptat i debatut, la velar es convertí en un signe claríssim de despalatalització (i en menor mesura d’elisió de la sibilant alveolar) i substituí tota una sèrie de variants consonàntiques en el final del radical per una de sola basada en la velar obstruent:

(7) Uniformitat interparadigmàtica:

/--, --, -S-, -Z-, -s-/ >> /-(cons.) + g-/

La tendència uniformadora no presenta, tanmateix, la mateixa cronologia ni la mateixa intensitat en tots els casos. Aquestes diferències es poden explicar fàcilment si tenim en compte les formes de pretèrit perfet de cadascun d’aquests verbs. La velarització primerenca de tenir i venir, per exemple, es degué segurament a l’estranyesa, dins la conjugació verbal catalana, d’una oposició basada en el caràcter palatal o no de la nasal del radical (*tiny i *viny enfront de ten i ven), però també al fet que les diferències vocàliques en el radical permetien establir una certa oposició entre la primera persona del present d’indicatiu i la primera i la tercera persona del pretèrit perfet:³

(8) a. *viny >> vinc (present) vs. venc (pretèrit)

b. *tiny >> tinc (present) vs. tenc (pretèrit)

En verbs com ara deure, valdre o plaure, per contra, la velarització únicament es pogué produir a partir del segle XIV; això és, a partir del moment en què els perfets forts velaritzats començaren a convertir-se en febles (cfr. § 13.10.1.):

(9) a. Vall >> valc (present) vs. Valc >> valguí (pretèrit)

b. deig >> dec (present) vs. Dec >> deguí (pretèrit)

c. plaç >> plac (present) vs. Plac >> plaguí (pretèrit)

Finalment, algunes de les excepcions del procés de despalatalització i de pèrdua de la sibilant alveolar es relacionen també amb el tema de perfet. Aquest és el cas dels verbs fer, veure i anar, que no tenien perfets forts velaritzats⁴ i que han mantingut en català estàndard les formes palatals o alveolars originàries: faç (o l’analògica faig), faci… en el verb fer; veig, vegi… en el verb veure, i vaig, vagi… en el verb anar. Tot i amb això, la tendència despalatalitzadora i uniformadora fou i continua sent molt forta, com demostren els abundants exemples dialectals de velarització de tots els verbs anteriors.⁵