Kitabı oku: «Memòries», sayfa 5
Hem entrat per fi al cor del Japó, la ciutat de Kyoto, que té entre altres privilegis el de no haver estat mai ni bombardejada ni cremada. Hi anem en tren i ens hostatgem en un hotel d’estil occidental. Per als turistes refinats, Kyoto ofereix hotels que reprodueixen minuciosament l’antiquíssima vida japonesa, que els japonesos d’avui ja no tenen. Per un preu absolutament inaccessible, em parlen de cinquanta mil pessetes diàries, pots dormir a l’estora, amb un coixí al clatell, seure a terra i contemplar el teu propi jardí. Pots entrar si vols a la vida del Japó per la porta gran i pots sentir-te com el capità de Madame Butterfly. Nosaltres en tenim un petit tast, d’aquest món antic, car dinem en un restaurant asseguts sobre el tatami, amb la llum filtrada per les parets de paper, amb portes corredisses, i ens porten el menjar en unes capses de laca de diversos sostres. Els japonesos no trituren el menjar com els xinesos i, per tant, és molt més fàcil caçar els trossets de peix i les fines llesques de carn amb els palets de laca. Tota la sala és per a nosaltres, per a la comissió sencera, representants de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’Eulàlia n’ha fet fotos i se m’hi veu ben instal·lada, amb les cames encreuades, cosa que una dona com cal no ha de fer mai, però renuncio a seure sobre les pantorrillas i a la foto no es veu el petit respatller que el Japó concedeix als occidentals massa grassos. Em pregunto si no hi ha japonesos grassos o potser la panxa japonesa creix, gràcies a l’exercici, amb una altra ductilitat.
A la tarda ens passegem pels carrers, amples i estrets, que es creuen amb un traçat absolutament quadriculat. És una ciutat vella però no abandonada, amb abundància de botigues i parades de menjar, amb restaurants per a tots els gustos i entrades amb fanalets vermells, com si et suggerissin tota mena de pecats orientals, i ens topem de cara amb dones vestides amb quimonos llampants que no les deixen caminar i avancen a passets petits, adelerats; porten la cara molt enfarinada, sense cap expressió, com si els haguessin aplicat una careta. Per la ciutat nova, a les cases de pisos hi ha una lluminària d’anuncis, llargues tires de coloraines que pengen. Tot plegat em produeix no sé per què una tristesa dolça i amable, que potser prové del riu quiet, endreçat, amb ànecs o cignes que llisquen. Ens dediquem a fer turisme i veiem temples a dojo i el palau de l’emperador, més ben dit el palau o castell de Nijō. És el castell que va ser construït pel shogun Tokugawa el 1603 perquè servís de residència a l’emperador quan fes les seves visites a Kyoto. Comprens que els arquitectes racionalistes s’enamoressin d’aquest sentit de l’espai, de la mesura, del ritme que assoleixen les diverses mampares i la decoració de les parets, que no envaeix el buit. Mies van der Rohe no és comprensible si no penses en aquest art refinat i incòmode, on tens la impressió que no t’hi podràs refugiar mai, com si la construcció s’hagués pensat de tal manera que no hi ha dins, que tot queda a fora, a l’encant de totes les intromissions externes. Els mobles no creen un nou espai dins les parets, car són irrellevants i es treuen i es posen segons les necessitats. No hi ha alcova d’intimitat. Tot l’espai, per luxós que sigui, està pensat per a una vida col·lectiva sense individualitats. Penso que Occident va viure molts segles abans de descobrir l’existència de l’individu. L’home era també a Occident un element d’un clan, d’una casta, d’una família, d’un gremi; l’individu no existia i, si existia, era per ser rebutjat i llavors no era ningú. És la liquidació del món medieval que topa de nas amb aquest home o amb aquesta dona i tracta d’explicar-los. I el dolor i la mort i l’amor esdevenen una aventura personal i apareixen els retrats, el d’aquella persona concreta amb el seu gest, amb aquella ganyota concreta que només fa ell. Per això m’agrada tant el Sant Jordi de l’Huguet, perquè està enfadat, trist, i inclina el cap no sabem ben bé per què, però podem suposar que alguna cosa li passava al model concret que el pintor explica. I no és estrany que la llegenda suggereixi que es tracta del príncep de Viana, el príncep desgraciat, perseguit, perquè el seu rostre ens parla d’una tragèdia molt personal. Zubiri solia dir que en arribar al Renaixement «el hombre se queda solo, sin mundo y sin Dios», ell ho explicava com l’argument d’una tragèdia i jo pensava: «Que bé!». Hem abominat l’individualisme i hem tractat de trobar l’escalfor de la col·lectivitat, però em sembla que no valorem prou bé el que significa la conquesta de l’individu impossible de definir i que és una descoberta que aquest món oriental no ha fet encara.
De la bellesa neta, diàfana, controlada per la llum, com per la protecció de la llum, passem al temple, que ens rep amb una foscor espectacular. El temple de Sanjusangedo, fundat el 1.164 per l’emperador Goshirakawa, ens reserva una sorpresa impressionant. Segurament, instal·lar 1.001 estàtues de Buda a peu dret, un batalló de Budes, amb el cap aureolat de punxes, tot d’un color daurat fosc, tenia com a propòsit explicar-te el camí de Buda cap a l’infinit; ell mateix repetit 1.001 vegades és una manera de dir-te que ell concretament s’ha transcendit a si mateix i encara més si al bell mig del batalló de Budes, Buda mateix assegut, amb les cames encreuades, presideix la seva transgressió.
Després d’aquest exercici cap a l’infinit ens n’anem al temple Ryōan-ji i ens asseiem dòcils davant el jardí zen, dic al davant, car, al jardí zen, no hi pots penetrar, ha estat fet per contemplar-lo des de fora, hi entres, en tot cas, deixant el teu soma assegut a la vora. És un espai no pas molt gran ple de sorra grisa, on s’han traçat ratlles i cercles, com si es tractés d’un feble baix relleu. Hi ha, distribuïdes, com si fos a l’atzar, unes quantes pedres de diversos tamanys, d’un to fosc d’acer, amb unes pinzellades de molsa que contribueixen a donar relleu a les pedres. I ja està. En un paper imprès en japonès i en anglès, per a ús de turistes, t’expliquen què has de fer davant d’aquest jardí. Cal sobretot que no busquis cap referència a una altra cosa i sobretot que no intentis trobar-hi un significat simbòlic. Soami el va pensar i el va realitzar allà el segle XV i ha estat considerat com una de les realitzacions més pures de l’estètica zen: «Seu tranquil·lament i contempla aquest jardí de sorra i pedres. No calen paraules ni preceptes per comprendre’n el missatge d’infinit».
La paraula zen té per a mi ressonàncies domèstiques i divertides. A part de l’afició que tenia el doctor Font i Puig de parlar-nos de la filosofia oriental, va ser l’Alexandre Cirici qui, amb aquells entusiasmes sobtats que el prenien i el feien tan comunicatiu, ens havia fet l’apologia del pensament zen. Si no recordo malament, va batejar amb el nom de Zen una empresa de publicitat o una cosa semblant. Ben segur que l’atreia de la branca budista zen el que tenia de transgressió de la raó, de salt endavant per damunt de la quotidianitat i de la sensatesa. No crec que s’hagués imposat el llarg exercici de quietud que la meditació zen reclama, perquè en Cirici no coneixia la quietud.
Ens hem assegut, doncs, davant aquest jardí tan perfecte on no es pot entrar, on no hi ha la més lleugera mobilitat, tan lluny i tan a prop, que tens la impressió de veure-ho rere un vidre. En Pep em tradueix les instruccions. El missatge és senzill, has de mirar i res més i oblidar-te de tu que mires fins que la mirada retorna a tu mateixa, un tu mateixa despullada de tota circumstància i de tota eventualitat, de tot projecte, de tot propòsit i així arribaràs a poc a poc al No-res. I, és clar, no puc deixar de pensar en els místics d’Occident, i en la cita del Mestre Eckehart que encapçala el llibre El final del laberint d’en Salvador Espriu. El llibre és una meravella, però aquell camí d’ascesi que oferia em deixava perplexa. Jo me’l creia, és clar, era al principi de la nostra amistat, cap allà els anys 55 o 56, però al mateix temps m’era difícil seguir-lo emotivament per aquell camí. Procurava traduir aquella invitació a la transcendència, aquella fuga endavant, aquell impuls per sortir del laberint de la vida, perquè donava per suposat que ell se sentia presoner en un món que no li agradava. Em semblava que quedava ben clar i escandit en el pròleg: «La pietat i el càntic són per al presoner (minotaure-Teseu) l’única sortida del laberint, i el cant dreça l’alliberament a través del temps i dels quatre elements, al darrer repòs en la silenciosa unitat, en el pur no-res, on es resolen en identitat tots els contraris». Cloïa el llibre amb unes precises paraules tancades dins l’armadura d’un vers curt i aspre:
Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sols, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.
Pensava en ell i pensava que probablement ell s’hauria comunicat més bé que jo amb el jardí del senyor Soami. Encara que ell va deixar la proposta en el «dic en el silenci...», dic, en primera persona del singular, sense explicar que ho deia però no que ho feia. I el cert és que el pròxim llibre significava una girada abrupta, em refereixo, és clar, a La pell de brau, que va inquietar tothom i va indignar-ne molts, els uns perquè es referia a Espanya, paraula obscena, quasi prohibida, i sobretot perquè el poema esdevenia vehicle de pensament i els partidaris d’allò que en deien la «poesia pura» van començar a posar cara trista i a dir, en veu baixa, «Quines coses que fa l’Espriu...!», i encara més perquè era un llarg poema per ser dit en veu alta i arribava, pels viaranys de l’emoció, que no té normes, a una nova generació que tenia entre vint i vint-i-cinc anys. Encara ara no li ho han perdonat i, mentre l’acusen d’haver estat seduït per l’èxit, afirmen amb una absoluta incoherència que, d’èxit, no en va tenir mai.
La presència de la gent que has estimat et ve de sobte, sense que els cridis, tan intensament que m’agradaria preguntar-li: tant t’agrada aquest jardí on no pots entrar, ni olorar, ni collir-ne res, on res no es pot marcir? Estic segura que li haurien agradat unes quantes coses d’aquesta proposta. La quietud, la netedat, la seguretat d’uns límits. Probablement també li haurien agradat d’aquest món que intentem comprendre el concepte de l’honor, la importància de l’opinió dels altres. Però si tracto d’imaginar-me explicant-li aquest viatge, sé que li advertiria: «No fa per a tu». El món japonès exemplificat per aquestes tres o quatre pedres rivetejades de molsa no coneix l’individu. Ningú no hi existeix si no forma part d’una col·lectivitat, d’una classe, d’un gremi, d’una família. L’individu en aquesta illa remota no ha aparegut encara.
Tant que rondinem acusant-nos els uns als altres d’individualisme i sovint oblidem que la consciència d’individualitat és una conquesta de la civilització. Me n’adono ara, aquí, aquesta tarda d’abril, davant el jardí de l’infinit, el jardí del No-res, el jardí de la unitat de contraris, on sé que no entraré mai, car em trobo bé dintre la meva pell, cuiro ja gastat però tanmateix tibant, perquè estic massa grassa. I encara més, sé que una societat sense individus amb qui poder-te-les tenir fa basarda. Tot és possible si l’únic agent és la col·lectivitat i l’única virtut la immolació. Ja sé que no estic preparada per entendre això, que jo vaig néixer i créixer en la més decidida proposta individualista. Érem una família sense muralles, sense prestigi de clan, sense incondicionals respectes, érem una colla de persones, qui més gran qui més petita, enfrontades i sovint posades d’acord. Mai no vaig sentir a dir els Capmany som així o els Farnés sempre hem estat així... El pare i la mare es barallaven sempre i s’estimaven per damunt de les baralles. La mare causava les grans sorpreses despotricant contra el marit i els seus fills, amb el seu verb acolorit que produïa la rialla, però també una certa incomoditat. El pare no se’n fiava gens, de la família, potser perquè se n’havia hagut de desprendre per ser una mica ell mateix i en un moment determinat va pagar molt cara aquesta desconfiança. El cert és que no hi havia res absolutament segur al meu voltant, tot era discutible i factible de canvi. Per això no em va costar gens sortir de casa, i sobretot fer camí cap a l’escola, cosa que vaig fer molt aviat i va ser una llarga temporada d’alegria.
UNA ESCOLA ENTRE EL TINELL I EL CAMPANAR DE SANT IU
Una de les coses que més m’agradava quan anava a col·legi i plovia era situar-me sota el raig violent d’una de les gàrgoles de la catedral. Suposo que ens agradava a tots. Les criatures del temps anàvem guarnides amb unes capes impermeables, que en dèiem xubasqueros, proveïdes de caputxes. Calçàvem uns xanclos negres i lluents que ens permetien salvar tots els bassiols. Situar-te sota la gàrgola que espetegava sobre la caputxa era una de les coses més divertides del món. Durava poc, perquè l’acompanyanta corria a treure-te’n, però aconseguies arribar a l’escola regalimant aigua per totes bandes. M’agradava molt anar a l’escola Montessori de donya Mercè Climent. De bon matí, primer jo tota sola, després amb l’afegitó d’en Jordi, ens venia a buscar l’acompanyanta i pel camí (travessar la Rambla, carrer de la Boqueria, carrer del Call, travessar la plaça de Sant Jaume, carrer de la Llibreteria, carrer de la Freneria, fins a la porta de l’escola entre el campanar de Sant Iu i el Tinell, que no era el tinell, sinó l’església del convent de les Clarisses) anàvem recollint quatre o cinc criatures més. L’ofici d’acompanyant o acompanyanta ha desaparegut dels àmbits de la pedagogia. Ara les pobres criatures pugen mortes de son a un autocar i arriben mortes de son a casa, al cap d’un dia llarguíssim. Jo pertanyo a la generació que feliçment va anar a escola sempre a peu. En Puig i Ferreter explica en algun dels seus llibres, no recordo quin, el turment de l’acompanyant que ha de bregar amb una colla de criatures mala pell. La nostra acompanyanta era una dona gran, carregada de paciència, i potser sí que li fèiem la vida impossible, corrent més del compte, amagant-nos dins una botiga o esbatussant-nos sense raó de cap mena. Els cinc o sis personatges minúsculs que ella recollia no devíem ser especialment rebecs, ni ella va produir mai cap problema. S’esborra en el record i l’única imatge que me’n queda és d’una dona alta, sense edat i molt abrigada.
L’escola Montessori era una escola privada, petita, catalana, sens dubte amb voluntat de pedagogia d’avantguarda, car donya Mercè havia treballat amb la doctora Montessori, quan la pedagoga havia estat a Barcelona. L’escola tenia aquell aire casolà que han tingut a la nostra ciutat moltes escoles privades, car donya Mercè vivia a la mateixa escola, amb el seu marit que era pintor i un fill que probablement era un noi jove però que a mi em semblava tan gran com el pare. La Maria Montessori va tenir un èxit d’estima entre el catalanisme progressista. No sé fins a quin punt donya Mercè era fidel a les tesis montessorianes, però el que sí és cert és que l’escola era tendra, sense cap exigència d’esforç, sense arestes. Apreníem a llegir, sense esforç, lentament, sense presses i perquè tot es produís sense cap trauma apreníem els sons i avançàvem cap a la lectura de la paraula, com si, de fet, encara no sapiguéssim parlar. Resseguíem les lletres consonants, passant els dits sobre el dibuix format amb tires de paper de vidre, mentre aconseguíem el so pur de la consonant. Així, repetíem fffffffffff i rrrrrrrrrrrr fins que ja amb l’ajuda de les vocals arribàvem a la perfecció i podíem dir i reconèixer al mateix temps la grafia de ferre. El cert és que mentre a l’escola anava fent amb plàcida obediència el sorollet de les consonants mmmmmmmmm, sssssssss, pel meu compte, tot imitant la lectura dels de casa, jo m’aprenia les paraules senceres, de tal manera que un bon dia donya Mercè va descobrir que jo llegia frases senceres. Es va enfadar molt, perquè ho va trobar una manca de respecte al mètode, però la culpa no era pas dels meus pares, eren simplement la meva pressa i el meu constant: «Què diu aquí?». Tanmateix em va deixar passar al sil·labari i aviat al llibre ple de manuscrits, on podies llegir tota mena de lletres fetes a mà, a quina més bonica. Tot aquest clima benigne i flonjo va durar fins que es va produir el gran fracàs. No recordo grans conflictes, fora que recitava massa de pressa els poemes que m’aprenia de memòria, o la meva afecció a explicar fetes que no existien, i, el més greu, la meva facilitat a fer barates, cosa que la meva mare va descobrir amb indignació. Un dia vaig arribar a casa amb una medalleta i una cadena d’or. La mare va voler indagar d’on ho havia tret i va arribar a esbrinar que havia fet barates. No sé què havia donat jo a canvi, però la mare em va portar cap a escola i m’ho va fer tornar. Va ser un daltabaix considerable perquè jo vaig tenir la impressió que allò no era just i que, a més, en certa mesura era vexatori.
Però les meves parets, les més propícies, amb aquella qualitat de flonjo, semblant a l’edredó que cobria el meu llit, el lloc exactament fet a la meva mesura, era a casa de l’avi a Canet de Mar.
LA CASA DE TOTES LES VACANCES
La casa de Canet era la casa que ens havia estat arrabassada. Existia, separada de nosaltres, però tanmateix propícia. Jo era el pont entre la casa guerxa de la Rambla i la casa esvelta, com una proa de vaixell, de la riera de Gavarra. Era de tal manera la més estimada que a mi se’m confiava la protocol·lària petició d’anar a passar els Nadals a casa de l’avi. Una postal, amb la meva lletra oscil·lant i els inevitables rastres de massa tinta, quan jo devia tenir sis o set anys, és el testimoni de la meva importància. La postal, d’aquelles que es compraven a l’estanc, com ja no n’existeixen, ha tornat a mi a través de la devoció col·leccionista de les ties. Jo em dirigeixo a l’avi amb tot el respecte i li anuncio i alhora li faig la petició d’acollir-nos com cada any a passar el Nadal a Canet. Parlo en nom de tota la família, la mare, el pare, en Jordi i la Sofia, que hi vindrà per alleugerir la feina de les tietes, sobretot de la tieta Julita, que és qui té cura de la casa. L’avi Farnés va ser sempre el cap de casa, un cap de casa displicent però indiscutible. La mare sentia pel seu pare una adoració rancorosa, com si ell fos el responsable que ella s’hagués casat contra el seu parer amb l’Aureli Capmany. El pare, que era el dolent de la comèdia en aquelles celebracions dels Nadals i algun sant escadusser, s’ho prenia amb una serenitat admirable. L’excisteller autodidacte sentia per en Sebastià Farnés una admiració sense límits, li suportava totes les impertinències i admetia totes les distàncies que el vell rancorós exigia. Quan l’avi es dignava a rebre’l al despatx i podia passar una llarga estona de conversa amb ell, era feliç. El defensava sempre a peu i a cavall i, quan algú acusava en Farnés d’agressiu, d’intemperant, d’home afeccionat als insults més destructius, més barrocs, explicava que el verb despietat de l’avi era conseqüència de la seva feblesa visual. L’avi hi veia molt poc i, per tant, explicava el pare, no s’adonava de l’efecte que produïen en l’interlocutor els seus judicis severs, de tal manera que, en lloc de cedir oportunament o suavitzar la diatriba, intensificava l’agressió verbal fins a obtenir la rialla de l’auditori i, és clar, l’enemistat de la víctima per sempre més. L’Aureli Capmany s’havia introduït a casa dels Farnés a la Ronda de Sant Pere una mica per la porta falsa. Havia aprofitat una circumstància tràgica i el dol de tot un any com llavors es feia. La Clemència, la petita de les quatre germanes, havia mort del tifus l’any 14. Tinc el retrat de la tieta Clemència al meu despatx, emmarcat amb un marc isabelí color d’or vell. És la carona d’una noia d’uns setze o disset anys, amb una tofa de tirabuixons i un serrellet, una carona de pòmuls alçats, nas arrodonit i boca molsuda. No és tant el meu homenatge a la tieta morta com la repetició del despatx de l’avi, primer a Canet, després a Barcelona, al carrer Ample.
Durant les tristíssimes i llarguíssimes tardes d’hivern, l’Aureli Capmany arribava puntual, disposat a passar la tarda escoltant i pidolant instruccions per al seu gran projecte: inventariar les parèmies del Tirant lo Blanc.
És molt possible que en aquell moment l’Aureli Capmany tingués el propòsit de treballar de ferm i recollir el tresor paremiològic de la gran novel·la i així contribuir al treball que anava fent, incansable, en Farnés. El cert és que no ho va fer, que es va enamorar de la filla gran, la Maria, i que no va parar fins que va casar-s’hi. L’avi no l’hi va perdonar mai. En primer lloc perquè la Maria no s’havia de casar. Ja era gran, ja li havia passat el temps, era de fet la mestressa de la casa des que en Farnés s’havia quedat viudo. Eren les petites les que s’havien de casar, encara que ell ja les havia preparat perquè es poguessin mantenir soletes, l’una bibliotecària, l’altra mestra. En segon lloc perquè en Capmany no li agradava. No li agradaven la seva manca de rigor, la seva murrieria, el seu hedonisme de bon vivant, la seva paciència, la seva manca de sentit de l’honor. Hi havia una altra raó, encara, era vell. Si la Maria ja era una dona massa gran per casar-se, tenia uns vint-i-sis o vint-i-set anys, l’Aureli li portava quasi vint anys. Entre els arguments que va anar esgranant en contra de la boda, n’hi havia un rotund: «Et quedaràs viuda en quatre dies». Però la Maria, tossuda, va decebre’l totalment, es va casar i se’n va anar a fer de botiguera a la Rambla.
L’avi era per a mi l’exemple vivent de la perfecció. En primer lloc, era d’una bellesa estranya, amb aquella blancor excessiva dels cabells que semblava recollir tota la claror de l’entorn i els pòmuls netament dibuixats i el nas recte i la ratlla dels ulls, que només molt de tard en tard descobries que eren blavíssims, i l’autoritat sense esforç que no admetia dubtes.
Hi ha una imatge que no s’ha esborrat mai i que de tant en tant ha emergit en les meves novel·les i és el cap blanc, noble, bell, de l’avi, inclinat sobre un paper on escriu o un llibre que llegeix. Per escriure i sobretot per llegir se serveix d’una lupa i això li fa inclinar el cap d’una manera especial, com si al mateix temps que persegueix allò que està escrivint o llegint escoltés una remota melodia. Si llegeix un llibre, no el té col·locat sobre la taula com qualsevol lector corrent, el situa horitzontalment perquè així li és més fàcil destriar-ne les lletres, que s’uneixen per formar una línia contínua, impossible de destriar, car l’avi és astigmàtic, astigmatisme que jo he heretat, afortunadament no tan intens.
El despatx de l’avi era endreçat i feia olor de tabac i de llibres que cobrien totes les parets. A la taula de treball, piles de paperets, fitxes sens dubte del corpus paremiològic que en aquells temps de després de la meva naixença havia cregut que començaria a publicar. Esperança absolutament inútil car ell era allí, a Canet, lluny de tot i de tothom, pràcticament barallat no amb tot el que significava el gran poder, sinó fins i tot el petit poder de la política catalanista, amb la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis i la secció d’Etnologia i Folklore que dirigia en Tomàs Carreras i Artau.
A les tardes d’hivern em deixava entrar al seu despatx, en part perquè era l’habitació més càlida de la casa i també perquè sentia per mi un excedent de tendresa. El braser encès feia olor de taronja i molt aviat vaig ser destra a atiar la muntanya de pinyola, que era tot un art. Calia empènyer pels costats de tal manera que el cràter vermellíssim s’anés obrint a poc a poc i el turonet negre es convertís en un pla de cendres sense haver produït ni una filigrana de fum. Jo m’instal·lava sota la finestra, que tenia un graó comodíssim. La finestra donava a la riera de Gavarra i recollia tota la claror de la posta, i el despatx adquiria una tonalitat groga tirant a ambre. Jo reunia al meu entorn els meus tresors, nines, papers, llapis, pastels, botons, cintes... No sé què podia arribar a endevinar des del meu graó sota la finestra ni fins a quin punt podia copsar la seva solitud dintre d’aquell silenci que tothom respectava. No vaig créixer prou de pressa ni ell va viure prou per esperar-me i he d’imaginar per què es col·locava lluny de tot el tragí de l’existència, de les baralles de les seves filles, de la bona fe pocatraça del seu gendre, de tot aquell món xaró que detestava.
Però Canet no era únicament el patrimoni de l’avi, allí hi havia, i tant, la tia Mercè i la tia Julita, cada una d’elles ben explícites i amb capacitat de crear un univers al seu voltant. La més gran, la Julita, era l’antagonista de la mare. Si la Julita hagués viscut ara, hauria estat una dona bellíssima, però es va equivocar de temps i li van fer creure que era irremissiblement lletja. Era alta, de peus grans, d’amples espatlles i pits petitíssims. Era molt miop i havia de portar ulleres o arriscar-se a anar a parar sota un cotxe. Tenia el nas curt, la boca molsuda i la pell bruna, és a dir, impresentable!, que van decidir en la seva jovenesa. Sempre vaig pensar que l’amable follia de la tieta Julita, que es resolia en una mitomania pintoresca, era el resultat de la seva convicció de ser definitivament lletja. La Julita tocava el piano, havia exercit de mestra i feia frivolité. A l’època de la meva infància es cuidava de la casa i aprenia a tocar el violí. El piano arribava a sonar poc o molt, el violí es va negar a proferir cap so coherent. Recordo especialment una petita sonata per a piano que es titulava La primera pena. Sona a la meva orella, amb els entrebancs que trobava la tieta després de confegir la primera melodia. Puc cantar aquest primer tros que lliscava fins a trobar no sé pas quin obstacle. Ella no s’immutava, tornava a començar tantes vegades com calgués. Amb el temps, quan la meva capacitat de raonar va acceptar els concebuts axiomes de l’A és A i no és no A, vaig poder descobrir que la tieta Julita sovint delirava. Quan era només una criatura al seu costat, no em costava gens seguir-li les fantasies, només que si li contestava amb el mateix principi del non-sens, ella, de sobte, esdevenia d’una sensatesa extraordinària, empesa potser per la por de perdre’m.
Jo, per exemple, procurava escapar-me i córrer a la riera descalça, on em trobava amb altres criatures del veïnat. La tieta Julita m’explicava que no ho havia de fer perquè qui sap quins perills m’assetjaven. Jo em disculpava amb una sabuda història. «No he estat jo —li deia—, ha vingut l’home del sac i se m’ha endut i em pegava, i deia: canta, sarró; si no, et donaré un cop de bastó». La tieta Julita es tornava d’una sensatesa exemplar.
—Però, Niní —em deia, la tia Julita va intentar endebades que jo em deixés dir Niní—, això que dius és una mentida.
Jo insistia tossuda en la meva veritat inventada.
La tieta Julita, molts molts anys més tard, ens va obsequiar amb un testament que no era vàlid. Al testament explicava que era divorciada i que havia tingut onze fills. Quan el notari va descobrir que ni era divorciada ni els fills podien aparèixer ni morts ni vius, va declarar el testament nul. La tieta Mercè es va enfadar molt. «Els notaris són uns impertinents —va dir—. Si ella diu que ha tingut onze fills, ens l’hem de creure».
La tieta Mercè era, però, en el temps de la meva infància la capsa del bon seny. Era precisament la que frenava les intemperàncies de la Maria i les fantasies desenfrenades de la Julita. D’altra banda, la tieta Mercè havia substituït la germana gran en la regència de la casa de l’avi i a més amb l’autoritat que li donaven el seu títol, el seu càrrec i la possessió d’uns diners mensuals absolutament propis. La tieta Mercè era un model d’aquelles donetes que havia produït, dintre la classe mitjana barcelonina, un incipient i cautelós feminisme. Havia estudiat el batxillerat, després la carrera de bibliotecària, era directora de la Biblioteca de Canet i sabia nedar. Jo l’admirava tant que aspirava a ser amb el temps exactament igual que la tieta Mercè.
La Biblioteca de Canet, a mig camí del passeig de la Misericòrdia, era, i és encara, un edifici modèlic sorgit del projecte cultural de la Mancomunitat. És un edifici bonic, que evoca un templet neoclàssic, polit, endreçat, com escau a l’esperit noucentista. La tieta se m’enduia a les tardes a l’olor dels llibres, de la fusta blanca dels calaixets plens de fitxes, del màstic groc que soldava les juntures dels vidres de la galeria que coronava l’edifici, talment un petit templet del saber i de la bona criança. La tieta, a més, pujava al terrat del templet i controlava un minúscul servei meteorològic, apuntava d’on venia el vent, quanta aigua deixava anar la pluja i la temperatura exacta del fred de l’hivern i de la calor de l’estiu. També hi posava i hi treia la bandera segons les circumstàncies. Aquest posar i treure la bandera exigia una certa astúcia, car érem en temps de la dictadura de Primo de Rivera i mai no es podia estar segur de res. Entre els seus papers vaig trobar no fa gaire una carta del doctor Rubió en què li donava unes ordres sibil·lines sobre aquest ús de la bandera. En la postdata li deia que destruís la carta. De primer em va sorprendre que no ho hagués fet, però em vaig adonar de seguida que la lletra era de la tieta Mercè i no la del doctor Rubió. L’astuta bibliotecària havia obeït, però havia copiat l’ordre, del seu puny i lletra, pel que pogués ser. Aquesta decisió la definia: amiga de la veritat i molt desconfiada. De totes les germanes era la que tenia el rostre més rodó, amb els pòmuls alçats i els ulls petits i vius, la que havia heretat els trets dels pagesos murris de Sant Feliu de Codines.
