Kitabı oku: «Memòries», sayfa 4

Aprofito aquests comentaris de la Lluïsa el dia que inaugurem l’exposició Gaudí a la Fundació Cooper Hewitt. Em trobo que he de fer un discurs, un altre, per la senzilla raó que en Josep M. Cullell l’ha vingut a inaugurar també i porta a més d’un acompanyament considerable, l’assessor d’imatge d’en Julio Iglesias, un equip de TV3 i sobretot un discurs en anglès que ha de llegir. En Pep Subirós se m’ofereix per fer-me un discurset en anglès perquè el llegeixi. Déu ens en lliuri! He decidit d’anar pel món parlant català. Si els russos poden anar pel món parlant rus que no entén ningú, per què jo no puc anar parlant català que tampoc no entén ningú? Només cal que m’ho tradueixin, i així ho fem. Jo parlo breument, com m’han ensenyat a fer els russos, procurant no fer oracions subordinades que enreden la troca, i en Pep tradueix. En Pep hi afegeix de la seva collita explicant de fet qui soc jo i què representem. M’agrada i adverteixo el públic que tinc un traductor tan perfecte que, a més de traduir el que dic, tradueix el que penso. Aquest to agrada als ianquis que omplen la casa de la fundació, bonica però no massa gran, i que a més, com els anglesos, no estan acostumats als discursos dels vernissatges. Mai no és bo llegir un plec de quartilles davant de tot de gent a peu dret, però, si a més es fa amb poca traça i amb una llengua que no és la teva, és fatal, l’auditori resisteix malament el discurs Cullell.

Quina felicitat, però, tornar a casa, al cercle de llum de casa, amb les bones olors. Cert que de vegades la meva gent em feia enfadar o em decepcionava o em sentia víctima d’una injustícia. De fet la injustícia només podia existir sent-ne jo la víctima. En certa mesura vaig aprendre a confessar-me i a repassar el decàleg per fer examen de consciència. Era com portar els comptes, tants de recordar-me de Déu Nostre Senyor, tants de fer que la mare cridés com una esperitada, tants de dir mentides sobre els meus poders a una companya d’escola que s’ho creia tot, tants i tants i tants i després, neta del tot, a fer la Primera Comunió.

No hi ha cosa més anodina que una primera comunió, els angelets de Déu tot vestits de blanc, la innocència avançant cap al gran misteri i els papàs endiumenjats i llagrimejant i després xocolata amb nata, o maduixes amb nata, o el que sigui amb nata car la nata sembla la continuïtat dessacralitzada de la rodoneta de pa àzim. Jo, tanmateix, tenia el meu protagonisme, era la més jove de la colla, amb prou feines amb els set anys fets, i la mare m’havia vestit amb un bon gust meticulós, el vestit sencer de roba prisada, que fa pensar en les robes del Fortuny jove, i en la foto teatral que em van fer es pot endevinar la moda del temps, car porto sobre el front, dominant el vel, una cinta de roses petitíssimes. Inclino el cap, uneixo les mans amb un moviment que no és ben bé de pregària car hi acosto la galta amb un petit gest d’abandó i miro fixament, sense veure-hi gaire —aquell mateix any em posaven les ulleres— i, en el rostre emmarcat pels espessos tirabuixons, s’hi endevina una nova sensualitat visible ja en les aletes del nas massa dibuixades, en el mentó arrodonit, encara que ningú no diria que he començat a tenir por.

També les olors inunden el meu món fins al límit del mareig, les flors de l’altar, les estones que passem a l’església de Santa Clara, les olors del maig, que són unes olors que sempre fan plorar. Recordo que la mare va plorar molt a l’entorn de la primera comunió. Devia coincidir amb una de les crisis més fortes, però no en vaig treure l’entrellat. Probablement, sense proposar-m’ho, jo en defugia l’evidència. La mare em va escriure una llarga carta en aquella ocasió. Jo admirava molt la lletra de la mare, una lletra inclinada, a l’anglesa, molt elegant i claríssima, no com la meva, que no se sabia si anava a la dreta o a l’esquerra i sempre contenia una taca o altra. La llarga carta m’hauria de fer molta impressió car la mare hi deia que es moriria aviat i em feia tota mena de recomanacions. No en recordo ni una. Recordo, això sí, que em deia que es moriria aviat i que per això jo havia fet la primera comunió tan petita, perquè ella hi pogués ser, i encara això potser ho recordo perquè en algun moment d’entesa amb la mare en vam parlar de passada, sense donar-hi més importància, és a dir, la veig somrient, amb una expressió dolça que agafava de tant en tant, acceptant el seu error, perquè evidentment no s’havia mort com temia. La carta la devia llegir, llavors, però no la recordo mai més, ella la devia fer desaparèixer. Era temps de flors i d’olors intensíssimes i tenia una saludable impres-sió de ser bona, bonica, neta i de donar aquesta imatge exacta. La nit abans, de segur, m’havia rentat a la cuina, amb el cubell de zinc ple d’aigua tèbia i bona esponja i bon sabó. Tenia, doncs, la pell i l’ànima netes, però alguna cosa trontollava sota els meus peus i em dirigia, ja, al gran fracàs.

EL GRAN FRACÀS

Jo he fracassat moltes vegades a la meva vida. A la gent no els agrada que els parlis de fracàs ni tan sols per atribuir-te’l. Penso que la moral ianqui ha penetrat profundament en el teixit de la nostra gent. Si alguna vegada em surt espontani de dir: «He fracassat, malgrat que el projecte...», no em deixen acabar. «No diguis això», em diuen. Com si hagués esmentat un mal lleig, i llavors s’ha de dir ràpid la jaculatòria: Sant Sebastià Gloriós... caigui en terra! (el mal, no el sant, és clar). No sé si hi ha una jaculatòria de cara al fracàs però hi hauria de ser, la gent es quedaria més tranquil·la si pogués dir: caigui en terra!

El cert és que jo vaig tenir el més gran fracàs de la meva vida a l’entorn dels nou anys i que aquest fracàs va repercutir en la resta de la meva existència d’una manera beneficiosa, car, si jo no hagués suspès l’ingrés a batxillerat, si no s’hagués decidit que jo no servia per estudiar, no hauria tingut la gran fortuna d’anar a parar a l’Institut Escola i sobretot no hauria madurat com vaig fer-ho, cap endins, sense normativa estricta, esdevenint en certa mesura adulta abans de ser pròpiament adolescent.

Em sembla que no és gens difícil d’entendre per què vaig fracassar. M’havien portat a una escola catalana i força revolucionària, s’havia esperat de mi la llei del mínim esforç, s’havia fet tot el que calia per cultivar la meva sensibilitat, la meva capacitat per esbrinar la diferència entre la impressió que produïa, al tacte, un pedaç de seda o un pedaç de vellut, se m’havia fet creure que el centre del món era allà on jo era i que no calia fer res més que obrir bé els ulls per ser estimada i admirada. La meva memòria així conreada era especialment selectiva, fixava fidelment tot allò que li era agradable, rebutjava tot el que no oferia el més mínim interès, una ganyota despectiva podia ferir-me fins a deixar-me sense son i una ordre rotunda podia lliscar sense que me n’adonés. De sobte havia de començar una cursa per aconseguir un èxit, havia d’escriure, en castellà, sense faltes d’ortografia, havia d’aprendre’m les regles d’aquesta ortografia, sumar, restar, multiplicar i dividir, quatre estampes històriques i uns bocins d’Història Sagrada. Això últim era l’única cosa que em veia capaç de fer, més ben dit; ni tan sols sabia què era capaç de fer. Vaig jugar sempre amb les cartes equivocades. Res del que jo sabia fer va tenir cap valor i el que havia de fer m’era absolutament impossible. Per exemple, m’era absolutament impossible saber si haver s’havia d’escriure haber, àber o aver, i no diguem de la suma, m’era absolutament impossible saber de pressa i amb seguretat quant feien set més tres, més dos, més sis, em calia comptar amb els dits i encara no estava massa segura dels resultats. Quan podia sortir-me per la tangent i fent marrada arribar a un resultat, dissimulava la meva inèpcia, però no sempre era possible. Per exemple, com que em sabia les taules de multiplicar de memòria, quan em donaven una suma llarga, ordenava les quantitats iguals i llavors multiplicava. Amb l’ortografia ja es veu que aquest estratagema era impossible. Encara recordo que molts anys més tard, als exàmens ja universitaris, em deien: «Quan tinguis un dubte, escriu la paraula en les diverses formes que et creen el dubte; en veure-les escrites, triaràs sense remei la bona». Mai no em va servir el sistema, per què ha de ser més perfecte quan que cuan? Per què ha de ser més convincent humanitat que umanitat? Als nou anys llegia desaforadament però no m’adonava de com eren escrites les paraules dels llibres; tot devorant els llibres de la Biblioteca de L’Avenç, que era la meva guia de lectura, ni tan sols m’adonava que quasi a cada volum l’ortografia canviava. Si aconseguia escriure un dictat sense cap falta, era per una simple qüestió d’atzar. A més, hi havia la qüestió de la llengua. Jo entenia molt malament el castellà, més aviat l’interpretava. Era capaç de llegir-hi una novel·la, per exemple les novel·les per terminis que llegia la Sofia i que la meva mare em tenia prohibit de llegir. Recordo perfectament l’emoció que em va produir el fulletó Abandonada en su noche de bodas, però els textos breus que s’usaven per fer el dictat eren un conjunt de paraules sense il·lació. Quan molts molts anys més tard vaig llegir, amb tant i tant plaer, el Quixot, vaig recordar l’estrany efecte que m’havien causat els dictats que es feien amb els seus fragments. Sonaven encara a les meves orelles el grup de paraules inintel·ligibles: «En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...». No havia entès res, no sabia què volia dir «un lugar de la Mancha...» i menys cuyo, i ni tan sols si cuyonombre era una sola paraula o dues. Em devien ajudar molt per passar aquell escull difícil, però amb un resultat cada cop més deplorable. Com més insegura em sentia, més pintoresc era el resultat; les hacs dansaven sense control pel text, les paraules s’unien i les síl·labes se separaven, la lletra era cada cop més difícil d’entendre, com si volgués deliberadament dissimular les paraules errades, i les taques semblaven fluir, a través del plomí, del tinter a la pàgina en blanc. Vaig demanar que em deixessin fer els dictats amb llapis, però es veu que no era possible.

Després del fracàs de juny i de setembre la qüestió es va complicar més perquè em van canviar d’escola. Els pares solen fer-ho amb la més bona fe del món. La meva mare devia pensar: és impossible que la meva filla (amb quina barreja d’amor i d’ira els pares pronuncien aquests mots: la meva filla, el meu fill) fos incapaç d’aprovar una cosa tan senzilla com l’ingrés a batxillerat; la culpa era, per tant, de l’escola i dels mètodes de donya Mercè Climent. Em van portar a l’Institut Feminal, i allí vaig passar el curs més amarg de tota la meva vida, encara ara no puc passar pel carrer Comtal sense sentir una opressió al pit, reflex de tota aquella tristesa, dolor, vexació, inutilitat de l’existència que allí vaig experimentar i que arrossegava pel carrer Comtal quatre vegades cada dia, amb el desig que m’atropellés un cotxe, sense que em matés, tanmateix, però que m’atropellés prou per excitar la compassió i l’agombolament de tots els que jo volia que m’estimessin.

L’Institut Feminal era un bon col·legi, pensat per servir les noies d’una classe mitjana lletraferida i sobretot catalanista. Tenia bona fama merescuda i trobareu comentaris sobre l’útil pedagogia de l’Institut a les revistes més nostrades, a Feminal, sens dubte, a Or i Grana i potser fins i tot a La Revista de Catalunya. Formava part d’aquell moviment de prudent feminisme que es proposava dotar les noies de la nova Barcelona d’un cert bagatge intel·lectual que les alliberés de la seva ancestral ignorància. L’Institut Feminal volia ser refinat i potser ho era i estic segura que moltes de les noies que s’hi van educar en deuen tenir un bon record. Jo hi vaig anar a parar perquè el pare hi feia classes, hi ensenyava a ballar ballets populars i hi feia sessions de rondalles. Hi ha una foto molt bonica del pare explicant, bo i assegut en una poltrona, mentre als seus peus noietes embadalides se l’escolten. La directora era la senyoreta Furnó, que tenia una gran admiració pel meu pare i es lamentava, quan m’havia de renyar, que un home tan savi i tan ben educat tingués una filla tan desastre com era jo. Suposava, per tant, que totes les meves males inclinacions provenien del cantó de la meva mare.

He de creure que l’Institut Feminal no tenia cap sistema especialment repressiu per educar les dametes del futur. Els càstigs eren de mena suau, però a mi el que m’esborronava és que fossin simplement càstigs. Per exemple, si la llibreta dels deures era bruta, tacada o deixada, te la lligaven al cap com si fos un barret i així t’havies de passejar tot el dia pel col·legi. Si arribaves tard o et descuidaves la bata o te la tacaves, calia que et giressis el vestit de l’inrevés i havies d’anar per vergonya teva ensenyant-ne les costures. En una personeta de més bon humor del que en aquell temps jo tenia, potser tot això hauria pogut resultar divertit, a mi no em divertia. Un dia em devia negar a fer qualsevol cosa d’aquestes. No recordo si va ser per culpa de les costures del meu vestit o per un quadern tacat, el cas és que la meva rebel·lió va ser castigada amb una expulsió immediata. No hi vaig tornar. Vaig acabar el curs en una acadèmia que tenia fama de fer aprovar tothom, amb l’única excepció que devia ser jo, i al final es va decidir que si la noia no servia per estudiar no hi havia cap necessitat de turmentar-la. Només puc dir en defensa pròpia que els exàmens d’ingrés a batxillerat eren facilíssims però tanmateix malintencionats, en un d’ells el dictat era simplement: Aré quanto pude; naturalment no em vaig adonar que es tractava de llaurar, no de fer, i vaig col·locar-hi triomfant l’hac inadequada.

Molts anys més tard, exactament l’any 40, en un dels exercicis de l’examen de conjunt que llavors existia a la carrera de Filosofia i Lletres vaig deixar anar dues faltes d’ortografia que van commoure l’esperit ordenat del doctor Font i Puig. Vaig escriure trobadores i no trovadores, i vaig plantificar una hac de més a exhuberancia. Com que les faltes d’ortografia en aquella convocatòria a frec de la guerra civil devien ser més abundants del compte, el doctor Font va optar per una rectificació honorable a l’examen oral. Tots els convictes de faltes d’ortografia van confessar nerviosisme, distracció, influència de l’educació catalana. Quan em va tocar a mi, vaig justificar de manera insensata els meus errors. En primer lloc, vaig dir, no era influència de la meva educació catalana, car feia tantes faltes d’ortografia en castellà com en català. Per altra banda, si trobador s’escrivia en be alta en català i en be baixa en castellà, significava que ni una ni altra tenien massa importància. Decidit a salvar-me, el doctor Font i Puig em va dir, per demostrar-me que exhuberancia no s’escrivia amb hac: «Pero, por favor, señorita, ¿usted escribiría ubres con hache?». Jo vaig contestar amb una absoluta necessitat de ser honesta: «¡Pues a lo mejor, sí!».

Ja cap al final de la carrera, el doctor Font i Puig solia explicar que en aquell trànsit la «Diosa Filosofía me había salvado». Jo crec que, a més, la seva immensa curiositat, car es devia preguntar, després del meu examen de filosofia, que em sembla que va ser parlar dels presocràtics, com redimoni podia anar unida una ment desperta i aguda (ell en deia «una mente masculina») amb la decisió repatània d’escriure hubres amb hache.

Bé, tot això són compensacions que jo mateixa em busco i que són fàcils de trobar en el meu anecdotari particular. Fins i tot em puc permetre el luxe de pensar que la falla immensa que es produïa en el meu primer aprenentatge m’ensinistrava en l’art d’anar la resta de la meva vida contra corrent, de no deixar-me temptar mai per l’autoritat pel sol fet de ser-ho. Però no és més que una excusa, que una coartada per poder-me sentir innocent d’aquell primer crim de lesa intel·ligència. I, més encara, seria compensatori a posteriori, car en aquell moment exacte vaig renunciar a examinar-me perquè el terror que em produïa, el dolor físic que se’n derivava, el descontrol que en seguia, la secreció de saliva, de suor, de llàgrimes, era un preu massa alt i vaig acceptar covardament el coixí de la benevolència familiar. No t’agrada? Doncs deixem-ho córrer. El més greu era que m’agradava, però no ho vaig dir a ningú.

Algun observador prou despert em diria segurament: això vol dir que en aquests temps eres ja una tímida neuròtica —inútil redundància car la timidesa és ja una neurosi—. Jo em creia més aviat que la meva timidesa desaforada havia començat com a conseqüència del meu fracàs. Timidesa que em va durar ben bé fins als quaranta anys, amb els seus alts i baixos, i que encara emergeix de tant en tant quan em trobo en una situació que no tinc temps de preveure. En Jaume es parteix de riure veient la cara que faig quan una persona desconeguda m’atura per dir-me que em té simpatia i que llegeix els meus llibres. M’afalaga que m’ho diguin, però no sé on posar les mans quan m’ho diuen i miro al meu entorn, per si algú em pot ajudar.

El cert és que la meva vida va canviar, em vaig convertir en una noieta casolana que ajudava a fer les feines de casa, que tenia hores i hores de lleure per conrear la imaginació, que se li feia llarga l’espera per convertir-se en una noia gran, que fabulava sobre amors heroics, que anava a classe de taquigrafia de la mare a l’Ateneu Barcelonès i a un curs del mateix Pompeu Fabra, no sé a on, potser al Casal del Metge. I allí estic a la fotografia de final de curs amb tot de gent gran, jo criatura amb el cap baix i unes idíl·liques trenes. Fotografia que jo no he conservat, però que vaig trobar al despatx d’en Josep Ribalta, quan ell era gerent de l’iniciat Avui. I per sobre de tot i per damunt de tot m’avorria, cosa que m’empenyia més i més cap endins de mi mateixa, i tot el que venia de fora em semblava una agressió i, per un no res, una burla. Obrir la porta d’una botiga, entrar, demanar el preu d’una cosa em costava un esforç immens, i aquest esforç era tan gran per qualsevol cosa que m’acostumava a vèncer-lo fent una sortida endavant amb una innecessària fúria. I el que és més divertit és que m’he arribat a fer una fama de decidida a base de tota aquesta energia que em cal acumular per traspassar el límit de la quotidianitat. És gairebé una sensació de vertigen a la qual ja estic acostumada.

Amb aquesta sensació de vertigen em vaig enfilar a l’aparell que m’havia de dur al Japó. Ja l’any passat m’havia excusat d’anar-hi. Em va ser fàcil dir-li a en Pep Subirós: «Hi aneu per feina, per resoldre els petits i grossos problemes que l’exposició porta. Haureu de fer tractes amb la gent del diari de Kobe, que fa d’espònsor, tu i en Daniel us hi entendreu més bé i us moureu amb més agilitat sense mi». Era una bona excusa, aquesta vegada en canvi no en tenia cap a mà. Al contrari, es tractava d’assistir a una inauguració i, a més, com a única representant de l’Ajuntament. És clar que podia dir: «No hi vaig i en paus!», però sabia que era una covardia, perquè, a més, desitjava anar-hi. I havia de vèncer moltes coses per anar-hi, en primer lloc una certa aprensió, un refús per un país que sempre se m’ha explicat com l’exemple més genuí de la violència i el conreador de les fórmules més externes de la civilitat. No hi manca qui te’n fa el panegíric, però els elogis que se’n deriven són més sospitosos que els anatemes. Per altra banda, l’Orient com a tal Orient, prometedor de delícies culturals, no ha estat mai temptador per a mi. Si, a més, hi afegeixo la cara de consternació d’en Jaume, que no entén que m’embarqui en un viatge tan llarg i que a ell no li agrada ni poc ni molt...

El cert és que no me n’he penedit, malgrat les quasi trenta hores de viatge entre pujada i baixada, malgrat la pèrdua de noció de dia i de nit, de son i de vetlla, de romandre lligada a la butaca. Val a dir que la sensació de pujar cap al sostre del món resseguint les muntanyes blanques de Groenlàndia, amb la xarxa dels rius blaus com si endevinessis el teixit venós d’aquesta closca que t’ofereix un dibuix en fuga, que quasi et permet endevinar l’anelleta daurada que lliga la seva rodonesa a alguna altra realitat més poderosa, justifica l’empresonament de l’avió.

Quan baixem a Alaska descobreixo una vegada més com una paraula meravellosa pot contenir un no-res d’una vulgaritat aclaparadora. És la ja admesa homogeneïtat del món, en el domini dels aeroports. Alaska era un nom màgic amb corrues de gossos que traginaven trineus, amb esplèndids ossos blancs, amb extensions de glaç de tots colors, però l’aeroport d’Anchorage està instal·lat en un espai pla amb neu mal repartida, voltada d’arbres esquàlids i el free shop s’assembla a qualsevol Sepu. L’única cosa que hi pots comprar són pells que el nivell de la nostra butxaca no admet ni de lluny. També podríem comprar-hi un salmó a bon preu i en Pep m’explica la història d’un salmó que un bon dia es va comprar l’Umberto Eco i les vicissituds del pobre salmó entrant i sortint de la nevera, plena de whiskys de la cambra d’hotel. Renunciem a les pells i al salmó i, perquè no sigui dit, jo compro un agafador de cassoles i olles que és exactament un os blanquíssim. Després baixem del cim del món cap al mar del Japó. El sol no s’ha post, el cel ha estat blavíssim tot el viatge, que el Japó és el país del sol ixent sí que no cal dubtar-ne. Per fi es fa fosc quan anem, en cotxe, d’Osaka a Kobe.

Ens han rebut a l’aeroport d’Osaka un sens fi de japonesos tal, que no arribo a destriar els que representen el Museu de Kobe i els que representen el diari de Kobe que finança l’exposició, i el jesuïta Fray Vicente Arribas, que fa pensar en un dels jesuïtes de la novel·la Shogun. Malgrat l’intercanvi de targetes, cerimònia obligada al Japó, em sembla que no ens hem fet gaire càrrec de qui som els uns i els altres. El nostre intèrpret jesuïta em temo que no acaba de discernir quins som de la Generalitat i quins de l’Ajuntament. Jo procuro aclarir-li les idees dient-li que soc de l’Ajuntament i per a més senyes socialista. Em penso que la paraula socialista l’alarma suficientment per recordar-ho.

Al matí següent, després d’esmorzar a l’americana, ens n’anem cap a la Prefectura de Hyogo. Ens hi reben el governador i el president del diari Kobe Shimbun, que, ens diuen, tira vuit milions d’exemplars, com per fer dentetes a qualsevol dels diaris europeus, i que a més no és el més important del Japó. El governador demostra en el seu discurs l’habitud d’usar elements poètics en les més corrents de les recepcions. Ens diu que se sent molt honorat de la nostra vinguda, però que està trist perquè ahir va ploure, la pluja se n’ha endut uns quants pètals dels cirerers en flor i no els veurem en tota la seva esplendor. Jo no em vull quedar curta pel que fa a les evocacions poètiques i recordo Lucul·le, i de com el bon ciutadà romà va fer aclimatar els cirerers al Mediterrani, i reclamo com a exemple de les relacions d’Orient i Occident la bellesa de les flors i la dolçor de les cireres. Però resulta que no sé encara que els cirerers que veurem omplint de tonalitats rosades els jardins, els vessants de les muntanyoles, emergint de petits patis, no fan cireres, són cirerers bords únicament decoratius. Confesso que sento una certa desil·lusió.

Ens invita a dinar el Kobe Shimbun. La taula parada a la moda occidental, en un cantó els japonesos, a l’altre els catalans. Els japonesos són el president del diari, el redactor en cap, el cap d’activitats culturals, que sembla el més modest i callat. Tots tenen l’aire dels homes d’afers occidentals però més tallats, més ben dibuixats, més de pedra viva. M’adono del que ja serà un tòpic de la nostra descoberta del Japó, tòpic que ja ve de lluny i que ja ens ha estat explicat d’avançada: el fracàs hi està prohibit. Els discursos que intercanviem són naturalment eufòrics. Jo m’adapto ràpidament i començo amb elogis per a un diari que no fa cas de la sentència horrible que avui priva a la premsa: «només una mala notícia és una bona notícia» (els japonesos riuen quan els tradueixen l’eslògan i penso que el món de la premsa escrita és petitíssim, malgrat els tiratges milionaris). I elogio el Kobe Shimbun perquè creu que oferir l’art més allunyat, més desconegut, l’art que obre fronteres, és la millor notícia que pot donar un diari. Dic que som a l’entorn de la taula els representants del que serà la cultura del futur: les ciutats que s’uniran per damunt de les fronteres de l’Estat i els diaris que transmetran la vida quotidiana, amb la creativitat cultural d’aquestes ciutats.

Sense temps ni de canviar-nos les sabates, ens n’anem cap al museu que pertany a la Prefectura de Hyogo. Els japonesos inauguren les exposicions amb un concert de discursos, com nosaltres, en això no han après la lliçó dels americans. Davant una gentada a peu dret se succeeixen els discursos, que procuren ser breus, menys el de l’Esteve March, representant de la Generalitat, que llegeix un discurs inacabable on explica la història del catalanisme, on no s’oblida d’exaltar la figura de Prat de la Riba i comentar les lluites socials. Els japonesos són pacients, però, i aguanten, esperant que tallem la cinta, amb un silenci ple de respecte. No se sent ni un sospir d’impaciència. Ens acostumem al silenci que plana sobre les multituds, a inclinar-nos sense allargar la mà per estrènyer-la, cosa que fan si tu t’avances a la salutació però que, endevines, no els agrada pas. La meticulosa demostració de respecte és una manera també de marcar distàncies. Jo cometo un sens fi d’incorreccions, en primer lloc m’he descuidat les targetes de visita, cosa que complica molt la presentació, car han d’explicar qui soc. Tanmateix, quan veuen el meu nom imprès al llibre Retrobar Barcelona que els regalem, la cara se’ls il·lumina. Una altra incorrecció és que no em miro amb prou detenció la tarja que tota persona t’ofereix en el moment de ser presentada. La tarja està impresa en japonès i a l’altre cantó en anglès, la segona llengua, la llengua universal que donen per suposat que tot occidental domina. Totes aquestes incorreccions em són perdonades i em somriuen, si és que un somriure vol dir un somriure, car hai, que vol dir «sí», no vol dir «sí», vol dir «escolto», «segueixi si us plau», «me’n faig càrrec», «digui, digui», però no vol dir mai «sí».

A la nit em toca l’exercici més temut, seure a terra a sopar. En Pep em deixa triar, però, ja que hi som! Tanmateix no pot ser que tots els japonesos tinguin les panxes primes i, si ells seuen a terra, per què no jo? Arribem al restaurant a la part alta de la ciutat. Deixem les sabates a la porta, deixem les sabatilles que ens hem posat al passadís i entrem a peu descalç a la sala menjador, amb el trespol cobert pels tatamis, o sigui per les estores de ràfia. Em porten en honor de la meva categoria d’occidental i de persona grassa un respatller a l’estil dels que es lloguen al Teatre Grec a l’estiu. L’olla bull al centre de la taula a ran de terra i la cambrera va coent i servint el shamu-shamu, mena de bullit de carn i verdures tot sucat amb ou batut, realment bo.

L’Eulàlia, en Pep i jo ja hem perdut la resta de la caravana, només de tant en tant ens acompanya la Irene Martin, que malgrat el nom és una japonesa ianqui. Abans d’anar a dormir fem un drink, com deien els superferolítics els anys seixanta, un còctel per ser més primfilats. Jo demano un Tom Collins, perquè me’l va descobrir en Jaume, perquè hi penso, perquè refereixo tot el que veig als comentaris que ell en faria, molt més decidit que jo a rebutjar-ho. És clar que és una beneiteria voler jutjar un país al cap d’unes hores de ser-hi. Cal molt de temps per estimar un país, amb prou feines tens temps d’estimar el teu i acceptar-lo tal com és, sense rectificacions imaginàries. Però, com pots quedar-te a viure en un país si no l’estimes? Això preguntava jo als meus amics de París, que s’havien instal·lat voluntàriament en aquella ciutat i es passaven la vida dient-ne pestes. Per això descobries que les ciutats són com les persones, les unes et venen imposades per la vida mateixa, les altres o les esculls o en la teva elecció t’equivoques com en els apassionats enamoraments. Jo he vist gent vivint, apassionada, en una ciutat, però furiosa al mateix temps contra aquesta ciutat, sigui Madrid o París o la mateixa Barcelona. Jo ja veig que no m’enamoraré de cap ciutat japonesa. Que consti que accepto aquest ritual de la comunicació que és una manera de donar fluïdesa al tracte. És evident que és un acord tàcit per suportar-se. Sento, però, que a l’altra banda hi ha més que una indiferència, i que s’endevina una duresa que no m’explico. Pel que fa a la indiferència, en tenim un exemple evident així que s’acaba la cerimònia inaugural de l’exposició. El tracte acurat tenia un límit concret; en arribar aquest límit, ens hem trobat deixats de la mà de Déu. Sort que la Irene ens recull i ens fa de guia de nou. Penso en l’heroïna de la novel·la Shogun i com explica aquest ritual enfarfegat que preserva la profunda i intocable vida íntima i no puc evitar de pensar en S. E. i el seu tracte meticulós que feia servir per salvar la seva intimitat, que per altra banda assegurava que no tenia, tan profundament guardada era. El pensament d’E em vindrà a trobar de nou quan contemplaré el jardí zen, el jardí de pedres del temple Ryōan-ji. Penso que no coneixeré mai aquest país, perquè no me n’enamoraré i és impossible conèixer si no es produeix la prèvia calidesa de l’enamorament.

Tot recorrent l’exposició exhibida a Kobe, que no és altra cosa que una ampliació de la que hi havia a la Virreina, que no era altra cosa que la repetició de l’exposició de Londres, l’Homenatge a Barcelona que va pensar i construir apassionadament la Marylin Mac Cully, m’adono de la diferència. La Marylin es va enamorar d’una certa imatge de Barcelona, des de l’esclat del modernisme, passant per l’art d’entreguerres, fins al límit de la guerra civil. L’exposició explicava una història ben travada, que en el fons era la història del seu enamorament. I és per això que havia tingut tant èxit a Barcelona mateix, malgrat els auguris que ningú no s’interessaria per reconèixer tot el que ja sabia. Tot al contrari, la gent barcelonina es deixava seduir per aquesta història de formes i de colors. Aquí s’ha volgut fer una mostra més àmplia, més esplèndida, se li ha canviat el nom, se li ha dit Homenatge a Catalunya-Barcelona ciutat d’art i s’ha ampliat la presència de la tríada dels grans —Picasso, Miró, Dalí—, però el resultat és una certa fredor, més pomposa, perquè explica menys. No dubto que tindrà un gran èxit i que el Kobe Shimbun rendibilitzarà publicitàriament la seva inversió i que els japonesos resseguiran atentament una història inintel·ligible, encara que n’absorbeixin uns espais de bellesa.