Kitabı oku: «Memòries», sayfa 6

I encara hi havia un altre espai meravellós de Canet, probablement el que deixaria un rastre més profund en la meva capacitat de plaer, la meva capacitat d’entrar a fons dins els plaers de l’existència, és a dir, el mar. Hi havia molt poca platja en aquells temps a Canet, un clap de sorra, entre roques, amb unes casetes de fusta d’olor salada i una corda que anava des del centre de la platgeta fins a una bota, fita llunyana que molt aviat vaig poder assolir. M’agradava tant el mar, que me n’hi anava de quatre grapes i me n’havien de treure perquè no m’hi ofegués. Les veig totes dues, amb uns vestits de bany blau marí enrivetats de gris, amb la forma d’unes túniques que les cobrien fins a mitja cama, quasi la túnica breu de la Diana caçadora. Embolicaven el cabell amb un mocador impermeable i es guardaven del sol sota el toldo de canyes. La tieta Mercè em va ensenyar a nedar, de primer deixant-me arrapar a les seves espatlles i després, ja lliure, amb l’exemple dels seus moviments lents, suaus, rítmics, deixant anar el cos com si el trobés en un sofà flonjo, el braç esquerre allargat, el cap enlaire, amb el braç dret remant i les cames ben teses fent tisora. D’això se’n deia en aquells temps braça marinera i, si bé després he imitat els més bons nedadors amb el crol i la braça sense acabar de fer-ho bé, quan estic cansada o simplement em submergeixo sense anar enlloc, torno a recolzar de gairell el meu cos en el llit de l’aigua i continuo imitant la tieta Mercè.

Tornaré a Canet perquè no puc prescindir de la seva existència, però no per fer-lo present, car el present omple el meu horitzó amb molta més força. Tinc al davant la batalla de Barcelona i refuso amb tota l’ànima la possibilitat que la classe mitjana catalana descapitalitzada guanyi la partida, la sento com l’enemiga declarada de tota la gent que he respectat i que he estimat i que estimo, la responsable de l’exili i la solitud d’en Sebastià Farnés, la responsable dels exilis reals de la postguerra, la responsable de totes les renúncies i de totes les misèries. Tinc al davant un futur més tranquil, de cara a la meva màquina d’escriure, amb el compromís de les dues novel·les començades i, per acabar-ho d’adobar, m’he quedat bòrnia de pit.

AMAZONA, PERÒ ESQUERRANA

És un tema que ens empaita, a les dones. La medicina, amb aquest gust per la profilàctica agressiva, ens adverteix constantment: «Vigila, toca’t els pits, una operació a temps pot ser decisiva». I, efectivament, uns dies després de Pasqua Florida vet aquí que descobreixo, al pit esquerre, aquell nòdul, aquella minova que has de témer. I ja hi som. Aviadíssim descobreixo que sí, que s’ha d’operar, que sí que pot ser cancerós. Com sempre que et trobes en una situació límit, se t’acut una pregunta definitivament vulgar: per què a mi? Em llanço endavant i començo el pelegrinatge de radiografies, anàlisis, consultes. En Joan Clos m’empara i decidim que l’operació serà a l’Hospital del Mar. No sabria explicar per què he triat l’Hospital del Mar, potser simplement perquè està de cara a mar, de cara al nou passeig i a la nova platja conquerida, potser perquè aquest Hospital Municipal, hereu del vell hospital d’infecciosos, té tot el meu respecte. Hi topo amb una gent càlida, com si fossin amics d’antic, que em miren amb una certa sorpresa, una mica de curiositat i alhora amb una tendra simpatia. El doctor Pascual, el cirurgià, em fa saber de seguida, amb paraules explícites, que l’operació no serà tan senzilla com jo havia imaginat i, sobretot, desitjava. Em diu amablement que veu possible i potser necessària l’oblació del pit, però que, si jo no ho vull, procurarà evitar-ho, que soc jo qui ha de triar. Li dic rient que ni parlar-ne, que és ell qui té l’autoritat. Si fos pel meu gust no em faria ni el més lleuger senyal amb el bisturí. Ningú no et podrà explicar mai per què una persona que tens al teu davant per primer cop pot produir-te aquesta impressió d’autoritat, de seguretat, de confiança. Però és així.

Se m’acuden en aquell breu instant de la conversa totes les raons profundes, totes les negatives viscerals a acceptar una mutilació de la més expressiva mostra de la meva condició de dona. Soc jo, una part meravellosa del meu jo, un element decisiu de la meva vida eròtica. Eren petits, ben col·locats, desitjats, acariciats amb destresa. Fins als quaranta anys no vaig portar sostenidors, perquè no calia, i n’estava orgullosa, m’agradava la mirada embadalida que despertaven. Ara, però, jo i ells hem canviat. Se m’acut dir: «Per què no me’ls talla tots dos i així quedarà simètric?». No ho dic, és clar. No tinc ganes de fer-me l’excèntrica i, a més, si he de ser sincera, tinc por. He de plantar cara a la por i decidir de quina mena és i en què es fonamenta.

No sé per quins set sous aquests últims mesos m’he sentit esporuguida, com si tingués davant dels meus ulls l’acabament de la meva existència. Un somort, remot, quasi convincent: això s’acaba... Potser, de fet, tot sorgia del canvi de vida que jo mateixa m’anunciava. Deixo el càrrec, aquesta esgotadora vida pública, aquesta necessitat de sortir al pas de tota crítica, que exacerba la meva endèmica susceptibilitat o potser perquè en mi ja es coïa un estat físic nou, una entrada a la vellesa. El cas és que pensava sovint en la mort, no era un pensament directe, més aviat un pensament distret, allà al fons, mig amagat entre les coses que realment pensava. Em trobava dient: «Aquest viatge al Japó serà el meu...», i evitava dir el que anava a dir: «El meu últim viatge». La frase volia ser simplement l’afirmació que seria el meu últim viatge oficial com a regidora-consellera de Cultura, però la paraula últim-viatge em produïa una remota angoixa supersticiosa. I el que és més divertit és que la meva obsessió no anava pas dirigida a un càncer sinó a la fallada del cor, i llavors em seguia la tristesa dels ulls d’en Jaume perquè jo no hi era: «Jo tem la mort per no ser-vos absent...», canta en Raimon amb lletra d’Ausiàs March. I de sobte l’atzar, aquell gest que ja fas maquinal: toca’t el pit i vigila... I allí era sota la suavitat del pit, una gla, una oliva grossa. I a partir d’aquí tot es precipita. En Ramon Quintana ja tracta de mentalitzar-me sobre la possibilitat de perdre el pit pel camí. Tracto de fer-hi broma: «Vet aquí que seré una amazona esquerrana». Però en el fons penso que pot ser veritat. I ho és.

Un cop decidit, he de descobrir què és el que més em fa por. No em costa gaire esbrinar-ho. De tot el que em venia a sobre el que més em terroritzava era pensar que m’haurien d’adormir. Mai no m’ha agradat adormir-me, és a dir, passar de la vigília al son. Entrar en el son m’ha produït no sé des de quin instant de la meva existència la impressió de la mort, de quedar si més no a la mercè d’algú altre, la interrupció de la meva voluntat i la meva capacitat de decisió. Per altra banda, em sentia tensa, alerta, en el moment més sòlid de la meva vida. Anava a enfrontar-me a allò que em feia més terror. Com seria? S’assemblaria a algun altre moment de terror ja viscut? Però l’experiència és cada vegada única. Ni quan les bales xiulaven al meu voltant, aquell 21 o 22 de juliol, i jo pensava: «Si em maten, quin disgust s’emportarà la mare, pobra dona!». Ni quan sentia l’estrèpit de les bombes i la trencadissa dels vidres m’advertia que continuava vivint, o quan vam estar a punt de caure a l’abisme, en el cotxe d’en Ricard, i vaig tenir temps de pensar: «Ja no cal que et preocupis més...».

Però aquesta vegada és diferent, el doctor anestesista brega contra mi per fer-me entrar al forat negre. Lluita contra els meus pulmons bronquítics, contra el meu coll curt, qui ho havia de dir, potser contra la meva voluntat. Faig esforços per desitjar desitjar-ho i penso que algú pot desitjar entrar al no-res. Estimat Espriu, realment ho desitjaves, en algun moment, almenys quan ho escrivies... «I dic en el silenci el nom del no-res...»?

No té res a veure amb el son, ni amb el somni, ni amb el fet de dormir. Allà baix, reblada al llit, sense possibilitat de moure’m, vaig viure l’aturada del temps. Obria els ulls allà mateix i de sobte vaig veure unes carones que em miraven, la Tineta, la Carmen, la Maria Mercè, vestides amb unes absurdes bates verdes.

—Quina hora és? —vaig preguntar. Reien—. Les quatre...

Les quatre, mare meva, eren les deu quan m’empenyien cap al silenci.

—I no m’han operat? —descobria, és clar, que sí, que m’havien operat mentre jo no hi era.

Tota la resta era ben suportable, encara que em sentís una mica atordida. Amb el gota a gota en una mà i el drenatge a l’altra com si m’hagués dut aquest estrany equipatge de l’excursió al buit. Jo hi era, amb una ferida llarga en lloc del pit, pensant però que la imatge era més dolorosa per a en Jaume, que em contemplava amb expressió tendra i trista i una mica perplexa, ja refet de la por passada, però amb la petita angoixa que produeix la mutilació sagrada. Seria més greu no tenir un peu o no tenir un ull, però els pits són, per als nostres amics els homes, una font de vida i de plaer. Va ser el pit malalt, ves a saber si cancerós, d’una dona desitjada, la imatge que va girar la vida de Ramon Llull de cap per avall. Un pit malalt, i no diguem un pit extirpat, dona idea de càstig, d’oblació, de renúncia, de viatge cap a la mort des de l’essència de la vida. Quanta literatura que ha produït aquesta autocompassió que acompanya la història de la dona, moltes vegades explicada pel mascle que no acaba d’entendre ben bé si val la pena de ser dona i molt sovint també per la dona mateixa que accepta, sense protestar-ne, aquesta imatge tristíssima de la immensa ferida que és ser una dona.

I aquesta profunda certesa de la castració de què parlem tant les dones, ara reeixirà? Les glàndules de secreció interna han conformat el meu tarannà, qui en dubta, però en quina mesura condicionaran ara el meu estat d’esperit? El doctor Planas m’explica que no em caldran cures externes, però sí unes pastilletes per controlar la producció d’hormones, que, segons sembla, les meves glàndules suprarenals continuen fabricant i intentaran col·locar al meu pit inexistent. Les glàndules suprarenals fabricant hormones em fan riure. La naturalesa hauria de jubilar la producció d’hormones a la meva edat, trobo que la naturalesa és molt malgastadora. El doctor Planas m’insinua divertit que tanmateix les hormones són útils. Just perquè no em surti bigoti, dic jo.

El que passa és que el sexe no és únicament qüestió d’hormones, és tot el teu univers, les paraules que dius, la persona que estimes. No oblidaré mai els ulls d’en Jaume i el petó, quan jo lliscava corredor enllà i els nostres caps es van unir, capiculats, anellats, com si no haguessin de desprendre’s, i vaig dir-me: «Vull tornar a veure’l. Això és tot».

Veure una persona, no perdre-la de vista, saber on és, què fa, què pensa, tenir-la a mà, tocar-la. No poder imaginar la vida sense aquesta persona. I, entre un o a tot estirar dos amors de veritat, tota mena d’enamoraments aleatoris, de vegades una visió ràpida d’algú, com en aquell joc que jugàvem a Sant Feliu de Codines i que en dèiem «canpitolet».

CANPITOLET

Jugàvem a canpitolet per tota la casa gran, pel jardí, pel celler buit, per les golfes. El joc consistia en el següent: tothom s’amagava i el que s’havia quedat a parar havia de descobrir algú. No calia que l’agafés, o que el toqués ni tan sols, només calia que digués «canpitolet Joan!», i en Joan parava.

El període de temps que vam estiuejar a la casa dels Farnés a Sant Feliu va ser força més llarg que el període de Canet. Canet es va acabar l’any 32, quan l’avi i les tietes van venir a viure a Barcelona, carrer Ample número 6. El temps de Sant Feliu va durar fins a l’esclat de la guerra, quan la FAI es va quedar la casa i entre molts disbarats va col·locar una caixa de cabals a la cambra dels pares. Amb tot, Sant Feliu no va ser mai el lloc de les meves autèntiques vacances. Tinc bons records de Sant Feliu i m’agradava anar-hi, però va ser escenari d’un jo més complicat i contradictori que el que havia existit a Canet. La casa era bonica, val a dir-ho, la més bonica i ampla del carrer de Vic. Quan, acabada la guerra, en començar el curs per l’octubre del 39, vaig descriure-la, amb un cert orgull, davant un tribunal de depuració que havia de decidir qui es mereixia fer cursos intensius, és a dir, de qui es podien considerar com a vàlids els estudis cursats en la zona roja, ja no tornaria a ser com abans. En aquell moment la tenia Falange. Calia, per aconseguir aquest privilegi, ser persona addicta al Movimiento i demostrar que els rojos t’havien tractat malament. Vaig passar l’interrogatori molt malament. No hi havia manera de trobar res que em fes de bon veure al tribunal.

—¿Ningún caído? —em preguntaven.

—No.

—¿Cárcel?

—No, tampoco.

—¿No os quitaron nada?

Llavors vaig recordar la casa de Sant Feliu.

—¿Cómo es?

Era una casa de dues portalades, l’una per a l’entrada a la casa pròpiament dita i l’altra que donava pas als cellers i al jardí. Tenia dos pisos i unes golfes, i, per part de darrere, les galeries porxades donaven a un jardí, que a mi em semblava gran, amb una pomera, una perera, un nesprer, un gran llorer i un boix tan vell que havia esdevingut un arbre frondós.

—¿Y nada más? —em va preguntar l’inquisidor.

—No teníamos nada más —vaig haver de confessar.

—Pues es muy poco, no vale.

La casa l’havia fet construir en Miquel Farnés, l’hereu. La va heretar no sé per quins viaranys de les herències l’avi, i l’avi en un moment determinat en va fer donació a la mare. Jo no recordo haver vist mai en Sebastià Farnés a Sant Feliu, a la casa que l’havia vist néixer, tanmateix la seva casa pairal. Jo crec que l’odiava i crec que va ser per això que en va fer donació en vida a la seva filla Maria; era desprendre’s de tota herència familiar. La mare, en canvi, hi tenia una passió i explicava sempre la història dels Farnés com si fos una novel·la. Abans de construir aquesta casa al mig del poble, els Farnés vivien en una masia, no massa lluny, camí de Vidrà, més enllà de les Roques Planes i de l’ermita de la Verge de la Llet. La masia tenia per nom Ca la Rossa. La mestressa n’era la pubilla —sembla que a la família havia existit més d’una pubilla— i, a més, a la casa s’havia repetit també el fenomen dels cabells blanquíssims, és a dir, d’albins. La tal pubilla de cabells blancs va viure per vida d’hereus i es va dedicar a fer la vida impossible als seus fills, excepte a un d’ells, el segon, en Joan, per qui tenia una flaca. Segons la tradició familiar era tan dolenta, aquesta pubilla Farnés, que va robar els estalvis que havia fet l’hereu, en Miquel, i els va donar a en Joan perquè se n’anés, ben proveït, a Barcelona, a fer fortuna. En Miquel havia estalviat per construir-se una casa al poble, així és que va haver de tornar a començar. La feina de recollir diners devia ser llarga, car semblava que tirés per conco i va ser durant molt temps l’únic habitant de la masia, junt amb la mare tan poc amiga.

Segons deien, en Miquel era un home sorrut, de poques paraules, molt treballador. Com la majoria dels homes de poca terra s’ajudava amb un ofici. En Miquel treballava la fusta i es va fer famós perquè feia unes llançadores perfectes. Com que al poble hi havia molts tallers i aviat s’hi va instal·lar una fàbrica, la destresa de l’hereu era rendible. L’activitat fabril va donar al poble aquell mateix aire híbrid que tenen molts dels pobletans de la nostra terra, de conreador en camp propi i assalariat a fàbrica d’altri. Sant Feliu de Codines n’era un exemple claríssim. És un poble bonic, distribuït al llarg d’una carena, entre boscos de pins i alzines i un sotabosc frondós d’argelagues i gatoses. Des del fons del pla del Vallès puges cap a Sant Feliu i, en arribar-hi, se t’ofereix a l’altra banda, la davallada cap als camps fèrtils de la Garriga i cap als dolls d’aigua del riu Tena, que es vessa per Sant Miquel del Fai. Seguint amunt vas trobant els pobles més frondosos i més rics d’aigua: Sant Quirze Safaja, Castellterçol, Moià. De tots ells la fama de pobresa pertany a Sant Feliu, la dita popular ho explica: «A Moià són sargantanes, a Castellterçol mussols i a Sant Feliu sac i ganxo, que sempre el porten a coll».

L’explicació n’és clara, la gent de Moià era tan i tan temorega que així que arribava un foraster s’amagaven com les sargantanes entre les pedres del bancal. Els de Castellterçol, una mica més civilitzats, no fugien, però es quedaven embadocats davant el desconegut que s’atrevia a entrar al poble, sense ser capaços de dir-li res. l els de Sant Feliu? Doncs els de Sant Feliu eren tan pobres, tan pobres que no tenien altra collita que els pinyons i per això anaven sempre amb el sac i el ganxo per fer caure les pinyes.

En Miquel, però, dali-dali, va tornar a omplir el bossot que li havia buidat la mare. Va fer la casa, va desfer-se de la masia i, encara que tard, va decidir casar-se, perquè conco i hereu eren dues qualitats incompatibles. Es casava, doncs, amb una noia molt més jove que ell, de nom Emerenciana, una de les petites del Mas Badó.

El Mas Badó és ara un hotel extraordinàriament agradable, situat al planell de la muntanya, entre Puigdolena i l’avenc del riu Tena, que dibuixa meandres i gorgs fins a arribar a la gran cascada de Sant Miquel del Fai. Cal dir que l’expressió «gran cascada» prové dels records. Vaig anar a refer-me d’un constipat mal guarit al Mas Badó, per recomanació d’en Ramon Quintana, i va ser en obrir les finestres, l’endemà de la meva arribada, que em vaig adonar d’on era. Vet aquí que el paisatge que s’obria davant meu, que és d’una extraordinària bellesa, en dono fe, era el mateix horitzó que havia contemplat la meva besàvia, abans d’anar-se’n a casar amb l’hereu Farnés. Vaig tenir ocasió de constatar que els Badó, propietaris de l’hotel d’avui, són directes descendents dels Badó del Mas i que, per tant, som parents, cosa que ens va produir, a ells i a mi, una satisfacció molt típicament pobletana. Fa poc temps l’Anna Torres, viuda d’en Lluís Badó, em va enviar un arbre genealògic, amb aquesta bonica llegenda a les arrels: «El Mas Badó existia i és documentat des del MCCCIII, quan pagava cada any el tribut de II lliures i V sous, al benefici del Corpus Christi de la catedral de Vic». Com a bona barcelonina que ha perdut els lligams de parentiu que formen el teixit de la vida pobletana, sento aquest petit orgull de tenir una cama a pagès, per altra banda orgull típic i contradictori de tot bon barceloní.

Sigui com sigui, l’Emerenciana Badó va deixar rastre a la nostra família, entre altres coses pel seu nom difícil, que es va convertir per obra i gràcia dels santfeliuencs en Valenciana, sense que a la família existís cap mena de relació amb el regne de València. Tema divertit per a en Moreu-Rey i els seus toponomòlegs. Deien que era bella, de caràcter fort, que va viure per vida d’hereus, mai tan ben dit com en el seu cas, car viuda d’en Miquel es va casar amb en Joan, el que havia anat a fer diners, i sembla que en va fer, a Barcelona.

Una història romàntica gira a l’entorn de la boda d’en Miquel Farnés, que ves a saber si és certa, però que tal com me l’han contada la conto:

Un bon dia de primavera, quan en Miquel anava de Sant Feliu cap a Sant Quirze, va trobar a la riba dreta del riu Tena, que baixava ple com sol fer a la primavera, una nena que plorava a raig fet perquè no es veia amb cor de passar el buc. La va agafar d’un braçat, els Farnés eren alts i cepats, i va ser al bell mig del buc, amb l’aigua fins als genolls, l’aigua vermella i espessa de l’argila dels cingles, que se la va mirar amb atenció i la va trobar molt bonica. Quan la va deixar a peu sec a l’altra banda li va preguntar qui era.

—Em dic Emerenciana i soc del Mas Badó —li degué dir ella.

En Miquel Farnés va decidir que es casaria amb aquella noieta, que esperaria que es convertís en una dona, cosa que per altra banda li permetria acabar la casa del carrer de Vic. Una cosa així com aquella història tan bonica de La filla del Carmesí:

Petiteta l’han casada, la filla del Carmesí,

de tan petita que n’era,

no se’n sap calçar i vestir.

L’Emerenciana ja se sabia calçar i vestir quan l’hereu Farnés se n’enamorava. Però van passar uns anys abans que en Miquel tingués feta la casa i es decidís a pujar al Mas Badó a demanar-la en matrimoni.

L’Emerenciana va tenir cinc fills d’aquest seu primer matrimoni, el petit dels quals era en Sebastià. Un cop viuda, es va casar amb el seu cunyat, en Joan, ja viudo de la Paula, que a més de posar deu fills al món havia tingut cura, amb molta eficàcia, de la botiga del carrer de la Freneria, i, del nou matrimoni, en van néixer tres fills més. Devia ser per arrodonir el compte que se’n van afillar dos, propparents, els Puigdomènech.

L’avi Farnés en contava moltes coses, de la seva infància a la casa gran de Sant Feliu, coses que a mi em semblaven pintoresques i que m’il·lustraven sobre l’absoluta indefensió en què vivien les criatures en aquells pobles de Déu. En Sebastianet, com el van anomenar sempre, era albí, i no n’hi veia dos en un ruc. D’aquest petit detall, no se’n va adonar ningú. Anava a escola i aprenia les lletres del tablero sense veure-les, però va arribar a saber el nom de les taques borroses, gràcies a la inclinació del puntero, a la seva aplicació i als mastegots que rebia del mestre, i també de sentir-les recitar als altres. Quan li van concedir la cartilla, va descobrir amb satisfacció el dibuix exacte de cada lletra. Quan el van enviar a la casa de Barcelona a fer el batxillerat va veure que hi havia gent que anava pel món amb uns vidrets davant dels ulls. Va investigar i va ser el noi gran, és a dir, l’hereu, qui li va proporcionar les primeres ulleres i per tant la primera visió del món que el voltava.

Hi ha homes que es converteixen en personatges originals perquè tenen una vista agudíssima, allò de: a on posa els ulls posa la bala. L’avi, n’estic segura, va ser un home fora de sèrie perquè no va veure mai res a simple vista. Per veure-hi, s’havia d’acostar molt a l’objecte i llavors sota la seva mirada tensa, amb els ulls mig clucs, amb l’ombra de les celles molt poblades, blanquíssimes, ho veia com l’investigador veu el preparat al microscopi.