Kitabı oku: «Comunicació NoViolenta», sayfa 2
Pròleg
DEEPAK CHOPRA,
fundador del Centre Chopra per al Benestar i autor de més de vuitanta llibres traduïts a més de quaranta-tres idiomes, entre els quals vint-idos supervendes del New York Times.
Ningú mereix més la nostra gratitud que el difunt Marshall Rosenberg, que va viure la seva vida tal com fa el títol d’un dels seus llibres: Speak Peace in a World of Conflict (‘Parlar l’idioma de la pau en un món de conflicte’). Ell era profundament conscient de la màxima (o advertiment) continguda en el subtítol d’aquell llibre: el proper que digui canviarà la seva vida. La realitat personal sempre conté una història, i la història que vivim, que comença a la infància, està basada en el llenguatge. Això es va convertir en la base de l’enfocament del Marshall sobre la resolució de conflictes: aconseguir que les persones es diguin les unes a les altres paraules que excloguin judicis, culpa i violència.
Els rostres desfigurats dels manifestants als carrers, que componen estampes alarmants en els telenotícies, són molt més que meres imatges. Cada rostre, cada crit, cada gest té una història al darrere. Cada individu s’aferra amb força a la seva història, perquè és una manera d’ancorar la seva identitat, de manera que quan el Marshall promovia la comunicació pacífica estava alhora promovent una nova identitat. Ell va fer plenament realitat aquest fet, tal com afirma sobre la Comunicació NoViolenta i el paper del mediador en aquesta tercera edició: “Estem intentant viure un nou sistema de valors al demanar que les coses canviïn”.
En la seva visió d’un nou sistema de valors, els conflictes es resolen sense les habituals concessions frustrants. En comptes d’això, els adversaris s’apropen l’un a l’altre amb respecte, pregunten sobre les necessitats mútues i, en un ambient lliure de passions i prejudicis, estableixen una connexió. En un món de guerra i violència, on el pensament nosaltres-contra-ells és la norma i on els països poden trencar tots els vincles de l’existència civilitzada per cometre atrocitats intolerables, un nou sistema de valors sembla una cosa molt llunyana. En una conferència europea per a mediadors, un escèptic criticava l’enfocament del Marshall dient que era psicoteràpia. En poques paraules... no ens demana, només, que oblidem el passat i fem les paus? Una perspectiva remota, no només en les zones en guerra, sinó també en els casos de divorci.
Els sistemes de valors formen part de tota visió personal del món. No només són ineludibles sinó que, a més, les persones s’enorgulleixen d’elles mateixes. Hi ha una llarga tradició a tot el món que consisteix, alhora, a premiar i témer els guerrers. Els seguidors de Jung sostenen que l’arquetip de Mart, el volàtil déu de la guerra, està integrat en l’inconscient, i per tant el conflicte i l’agressió són inevitables, una espècie d’addicció inherent a l’ésser humà.
Però hi ha una visió alternativa de la naturalesa humana, expressada eloqüentment en aquest llibre, que és important que tinguem en consideració, perquè és la nostra única esperança real. En aquesta visió, nosaltres no som les nostres històries. Aquestes històries són ficcions autocreades que es mantenen intactes per mitjà de l’hàbit, la coacció de grup, els vells condicionaments i la falta d’autoconsciència. Inclús les millors històries s’alien amb la violència. Si vol fer servir la força per defensar la seva família, protegir-se dels atacs, lluitar contra els actes immorals, evitar el delicte i involucrar-se en una suposada “guerra bona”, s’ha deixat portar pels cants de sirena de la violència. Si decideix abandonar, hi ha una probabilitat molt alta que la societat es giri en contra seva i li exigeixi un preu. En poques paraules, trobar una sortida no és fàcil.
A l’Índia hi ha un antic model per a la noviolència conegut com ahimsa, que és essencial en la vida no-violenta. Ahimsa es tradueix habitualment per noviolència, encara que el seu significat abasta des de les protestes pacífiques de Mahatma Gandhi a la reverència per la vida d’Albert Schweitzer. “No fer mal” seria el primer axioma d’ahimsa. El que més em va impressionar de Marshall Rosenberg —que va morir als vuitanta anys, només sis setmanes abans que jo escrivís això— és que va integrar els dos nivells d’ahimsa, el de l’acció i el de la consciència.
Les accions estan ben descrites a les pàgines d’aquest llibre com un dels principis de la Comunicació NoViolenta, de manera que no en parlaré. Estar en ahimsa és molt més poderós, i en Marshall tenia aquesta qualitat: en qualsevol conflicte no es posava a favor de cap de les parts, ni tan sols donava una importància primordial a saber quines eren les seves històries. Marshall, convençut que totes les històries condueixen al conflicte, de manera oberta o encoberta, es va concentrar en les connexions com a pont psicològic. Això està en consonància amb un altre axioma d’ahimsa: el que compta no és el que un fa, sinó la qualitat de la seva atenció. Legalment, un divorci acaba quan les dues parts acorden com dividiran els béns comuns. Però això està molt lluny del resultat que s’aconsegueix en el pla emocional entre les dues parts: tal com deia el Marshall, és possible que totes dues persones hagin dit massa coses que els han canviat la vida.
L’agressió està incorporada en el sistema de l’ego, que es concentra totalment en “jo”, “mi” i “meu”, sempre que apareix el conflicte. La societat admira els sants i els seus vots de servei a Déu en comptes de si mateixos, però hi ha un desfasament enorme entre els valors que pregonem i la manera en què en realitat vivim. Ahimsa elimina aquest desfasament per mitjà de l’expansió de la consciència de la persona. L’única manera de resoldre tota violència és renunciar a la nostra història. No pot estar il·luminat qui encara té algun interès personal al món; aquest podria ser el tercer axioma d’ahimsa. Però aquest ensenyament sembla tan radical com el de Jesús en el Sermó de la muntanya, quan prometia que els humils heretarien la Terra.
En tots dos casos, la qüestió no és canviar les accions, sinó canviar la consciència. Per fer-ho, un ha de caminar des del punt A fins al B, sent A una vida basada en les incessants exigències de l’ego i B la consciència desinteressada. Per ser franc, ningú vol realment una consciència desinteressada; per a qui es preocupa per la seva pròpia persona pot sonar tan aterridor com impossible. Quin és el benefici de deposar l’ego, que se centra precisament en el benefici? Un cop hem abandonat l’ego, un sent passivament com una “ameba” espiritual?
La resposta està en els moments en què el jo personal cau de manera natural i espontània. Això passa en moments de meditació o senzillament de profunda alegria. La consciència desinteressada és l’estat en què estem quan la naturalesa, l’art o la música ens fan meravellarnos. L’única diferència entre aquests moments —als quals podem afegir qualsevol experiència de creativitat, amor o joc— i ahimsa és que els primers són experiències intermitents mentre que ahimsa és un estat permanent. Aquest estat revela que les històries i els egos que les alimenten són meres il·lusions, models autocreats per a la supervivència i l’egoisme. El que obtenim amb ahimsa no és actualitzar una il·lusió, que és el que l’ego sempre està mirant d’aconseguir mitjançant més diners, més possessions i més poder. El benefici és que un arriba a ser qui realment és.
“Consciència superior” és un terme massa arrogant per a ahimsa. “Consciència normal” és més precís en un món en què el normal és tan anormal que es converteix en psicopatologia. No és normal viure en un món on milers d’armes nuclears apunten a l’enemic i el terrorisme és un acte religiós acceptable. Això és merament la norma.
Per a mi, el llegat del treball del Marshall, obra de tota una vida, no està en com va revolucionar el paper del mediador, per molt valor que això tingui, sinó en el nou sistema de valors pel qual va regir la seva vida, que en realitat és bastant antic. Ahimsa s’ha de reviure en cada generació, perquè la naturalesa humana es debat entre la pau i la violència. Marshall Rosenberg va demostrar que entrar en aquest estat de consciència expandida era una cosa real i, quan es tracta de posar fi a les disputes, també molt pràctica. I ens ha deixat unes petjades que la resta de nosaltres podem seguir. Si sentim de cor un veritable interès per nosaltres mateixos, les seguirem. És l’única alternativa en un món que busca desesperadament la saviesa i la fi de les lluites.
DEEPAK CHOPRA
Agraïments
Dono gràcies per haver pogut estudiar i treballar amb el professor Carl Rogers en un moment en què ell investigava els components d’una relació d’ajuda. Els resultats d’aquella investigació van tenir un paper crucial en l’evolució del procés de comunicació que descric en aquest llibre.
Sempre estaré agraït al professor Michael Hakeem, que em va ajudar a veure les limitacions científiques i els perills socials i polítics que comporta la pràctica de la psicologia tal com me l’havien ensenyat: amb una comprensió de l’ésser humà basada en la patologia. Veure les limitacions d’aquest model em va estimular a seguir buscant maneres de practicar una psicologia diferent, basada en una claredat creixent sobre com viure d’acord amb la nostra naturalesa humana.
També agraeixo a George Miller i George Albee els seus esforços per alertar els psicòlegs de la necessitat de trobar millors maneres d’exercir la psicologia. Tots dos em van ajudar a veure que l’enorme patiment que hi ha al nostre planeta demana que es difonguin unes habilitats molt necessàries amb més eficàcia que la que pot oferir un enfocament clínic.
M’agradaria agrair a Lucy Leu l’edició d’aquest llibre i la redacció del manuscrit final, i a Rita Herzog i Kathy Smith la seva ajuda amb l’edició. Voldria donar també les gràcies, per la seva col·laboració addicional, a Darold Milligan, Sonia Nordenson, Melanie Sears, Bridget Belgrave, Marian Moore, Kittrell McCord, Virginia Hoyte i Peter Weismiller.
Finalment, m’agradaria expressar la meva gratitud a la meva amiga Annie Muller, que em va animar a ser més clar sobre el fonament espiritual de la meva obra, cosa que li ha donat més força i ha enriquit la meva vida.
LES PARAULES SÓN FINESTRES (O SÓN MURS)
Em sento tan sentenciada per les teves paraules,
em sento tan jutjada i allunyada...
Abans d’anar-me’n ho haig de saber:
era això el que volies dir?
Abans d’erigir-me en la meva defensa,
abans de parlar des de la ferida o la por,
abans de construir un mur de paraules,
digue’m: ho he sentit bé?
Les paraules són finestres o són murs,
ens sentencien o ens alliberen.
Quan parlo i quan escolto,
que la llum de l’amor brilli a través meu.
Hi ha coses que necessito dir,
coses que signifiquen molt per a mi.
Si les meves paraules no són clares,
m’ajudaràs a ser lliure?
Si et va semblar que et decebia,
si vas sentir que no m’importaves,
intenta escoltar a través de les meves paraules
els sentiments que compartim.
RUTH BEBERMEYER
1 Donar des del cor
El cor de la Comunicació NoViolenta
El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
MARSHALL B. ROSENBERG
INTRODUCCIÓ
Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida m’han preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?
La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de l’estiu de 1943, quan la nostra família se’n va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran d’un incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.
Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: “Ets un kike?” Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de l’escola, aquests mateixos nois m’estaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.
Des d’aquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions d’un camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:
No m’espanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig d’intentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat l’important aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat m’escridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i m’hauria agradat preguntar-li: “Vas tenir una infància gaire infeliç?” “La teva xicota t’ha deixat?” Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. M’hauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.
ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943
Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i l’ús que fem de les paraules. Des d’aleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació —tant en parlar com en escoltar— que ens porta a donar des del cor, connectant amb nosaltres mateixos i amb els altres d’una manera que permeti que aflori la nostra compassió natural. Jo, d’aquest enfocament en dic Comunicació NoViolenta, fent servir el terme noviolència tal com l’utilitzava Gandhi en referir-se a la compassió que l’ésser humà expressa d’una manera natural quan en el seu cor renuncia a la violència. Encara que considerem que la nostra manera de parlar no és “violenta”, les paraules sovint ens condueixen al mal i al dolor, bé per als altres, bé per a nosaltres mateixos. En algunes comunitats, el procés que descric es coneix com a Comunicació Compassiva; les sigles CNV es fan servir al llarg d’aquest llibre per referir-se a la Comunicació Compassiva o NoViolenta.
CNV: una manera de comunicar-nos que ens porta a donar des del cor
UNA MANERA DE CENTRAR L’ATENCIÓ
La CNV està basada en unes habilitats del llenguatge i la comunicació que reforcen la nostra capacitat de no perdre la humanitat inclús en condicions difícils. No conté res de nou; tot el que s’ha integrat a la CNV es coneix des de fa segles. La intenció és recordar-nos el que ja sabem sobre com relacionar-nos en consonància amb la nostra naturalesa humana i ajudar-nos a viure de manera que aquest coneixement es manifesti concretament.
La CNV ens guia a l’hora de reestructurar com ens expressem i com escoltem els altres. En comptes de les habituals reaccions automàtiques, les nostres paraules es converteixen en respostes conscients amb una base ferma en la consciència del que percebem, sentim i volem. La CNV ens guia per expressar nos amb honestedat i claredat, prestant als altres, alhora, una atenció respectuosa i empàtica. En qualsevol conversa arribem a escoltar les nostres necessitats profundes i les dels altres. La CNV ens prepara per observar amb atenció i ser capaços d’identificar les conductes i les situacions que ens afecten. Aprenem a identificar i expressar clarament el que volem en qualsevol situació en termes concrets. L’esquema és simple i, alhora, poderosament transformador.
Quan fem servir la CNV per escoltar les nostres necessitats més profundes i les dels altres, percebem les relacions sota una nova llum
A mesura que la CNV substitueix els nostres vells patrons de defensa, fugida o atac enfront del judici i la crítica, arribem a percebre’ns a nosaltres mateixos i als altres, així com les nostres intencions i les nostres relacions, sota una nova llum. La resistència, l’actitud defensiva i les reaccions violentes disminueixen. Quan ens concentrem a aclarir què observem, sentim i necessitem en comptes de diagnosticar i jutjar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió. Per mitjà d’aquest èmfasi en l’escolta profunda —de nosaltres mateixos i dels altres— la CNV promou el respecte, l’atenció i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor.
Encara que m’hi refereixo com “un procés de comunicació” o “un llenguatge de compassió”, la CNV és molt més que un procés o un llenguatge. En un nivell més profund és un recordatori constant que cal que continuem centrant l’atenció allà on és més probable que trobem el que busquem.
Hi ha un acudit sobre un home que està de quatre grapes sota un fanal, buscant alguna cosa. Un policia que passa li pregunta què fa. “Busco les claus del cotxe”, respon l’home, que sembla que estigui una mica embriac. “Les ha perdut aquí?”, pregunta l’oficial. “No”, respon l’home, “m’han caigut al carreró”. Veient l’expressió d’estranyesa del policia, l’home s’afanya a explicar: “Però aquí hi ha més llum”.
M’adono que els condicionaments culturals em porten a dirigir l’atenció cap on és poc probable que aconsegueixi el que vull. Vaig desenvolupar la CNV com una manera d’entrenar l’atenció —fer brillar la llum de la meva consciència— per centrar-la on hi ha la possibilitat d’obtenir el que busco. El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
Enfoquem la llum de la nostra consciència on sigui més probable que trobem el que busquem
De la mena de compassió a la qual em refereixo amb “donar des del cor” en parla una cançó de la meva amiga Ruth Bebermeyer:
Mai no sento que m’han donat tant
com quan prens de mi alguna cosa,
quan entens el goig que sento
donant-te-la.
I saps que el meu donar no pretén
fer-te deutor,
ho faig perquè vull viure l’amor
que sento per tu.
Rebre amb gràcia
és potser el regal més gran.
No hi ha manera de separar-ho:
Quan em dones,
jo et dono el meu rebre.
Quan prens de mi,
sento que em dones tant...
“GIVEN TO” (1978), DE RUTH BEBERMEYER DE L’ÀLBUM GIVEN TO
Quan donem des del cor, ho fem pel goig que brolla sempre que enriquim la vida d’una altra persona voluntàriament. Aquest tipus de donació beneficia tant el que dona com el que rep. El que rep gaudeix del regal sense preocupar-se de les conseqüències que se’n deriven per por, culpa, vergonya o desig de guanyar. El que dona se’n beneficia gràcies a l’augment de l’autoestima que es produeix quan veiem que els nostres esforços contribueixen al benestar d’algú.
L’ús de la CNV no demana que les persones amb les quals ens comuniquem la coneguin, ni tan sols que estiguin motivades per relacionar-se d’una manera compassiva amb nosaltres. Si ens cenyim als principis de la CNV, estem motivats només per donar i rebre amb compassió, i fem tot el possible per fer saber als altres que aquesta és l’única raó, acabaran unint-se’ns en el procés i al final serem capaços de respondre’ns l’un a l’altre amb compassió. No dic que això hagi de succeir de seguida, però sostinc que la compassió floreix inevitablement quan ens mantenim fidels als principis i al procés de la CNV.
