Kitabı oku: «Comunicació NoViolenta», sayfa 3

EL PROCÉS DE LA CNV

Per arribar al desig mutu de donar des del cor, enfoquem la llum de la nostra consciència sobre quatre àrees, a les quals ens referim com els quatre components del model CNV.

Primer, observem el que passa de debò en una situació: què observem que fan o diuen els altres que enriqueix o no la nostra vida? La clau és ser capaç d’articular aquesta observació sense introduir-hi cap judici ni avaluació, dient senzillament què fan els altres que ens agrada o no ens agrada. A continuació, expressem com ens sentim a l’observar aquesta acció: ferits, espantats, alegres, divertits, irritats? I, en tercer lloc, diem quines necessitats estan relacionades amb els sentiments que hem identificat. La consciència d’aquests tres components està present quan fem servir la CNV per expressar amb claredat i honestedat com ens sentim.

Els quatre components de la CNV:• Observacions• Sentiments• Necessitats• Peticions

Per exemple, una mare podria expressar totes tres coses dient-li al seu fill adolescent: “Fèlix, quan veig uns mitjons bruts fets un manyoc sota la tauleta de centre i uns altres a prop del televisor, em sento irritada perquè necessito més ordre a les habitacions que compartim”.

I continuaria immediatament amb el quart component, una petició molt específica: “Estaries disposat a deixar els mitjons a la teva habitació o dins la rentadora?” Aquest quart component es refereix al que volem de l’altra persona, allò que ens enriquiria la vida a tots dos.

Així doncs, una part de la CNV mira d’expressar aquests quatre tipus d’informació amb molta claredat, ja sigui verbalment o per uns altres mitjans. L’altra part consisteix a rebre aquesta mateixa informació d’altres persones. Ens hi connectem primer percebent què observen, senten i necessiten, aleshores descobrim què enriquiria la seva vida en rebre d’ells el resultat del quart component: una petició.

Al centrar tothora l’atenció en les àrees esmentades i ajudar els altres a fer el mateix, establim un flux de comunicació que va d’un costat a l’altre fins que la compassió es manifesta de manera natural: el que observo, sento i necessito, el que demano per enriquir la meva vida; el que l’altre observa, sent i necessita, el que demana per enriquir la seva vida...

PROCÉS CNV

Les accions concretes que observem, que afecten el nostre benestar

Com ens sentim en relació amb el que observem

Les necessitats, valors, desitjos, etc. que creen els nostres sentiments

Les accions concretes que demanem amb la finalitat d’enriquir la nostra vida

Quan fem servir aquest procés podem començar per expressarnos nosaltres o per rebre dels altres amb empatia aquests quatre tipus d’informació. Tot i que aprendrem a escoltar i expressar verbalment cadascun d’aquests components en els capítols 3 a 6, és important que tinguem present que la CNV no és una fórmula fixa, sinó que s’adapta a situacions i estils personals i culturals diversos. Tot i que em refereixo a la CNV com un “procés” o “llenguatge” per qüestions pràctiques, és possible experimentar els quatre components sense pronunciar ni una sola paraula. L’essència de la CNV està en la nostra consciència dels quatre components, no en les paraules que s’intercanvien.

Dues parts de la CNV: 1. Expressió honesta mitjançant els quatre components2. Recepció empàtica mitjançant els quatre components
APLICAR LA CNV A LA NOSTRA VIDA I AL MÓN

Quan fem servir la CNV en les nostres interaccions —amb nosaltres mateixos, amb una altra persona o amb un grup— aprofundim en el nostre propi estat natural de compassió. És, per tant, un enfocament que es pot aplicar amb eficàcia en tots els nivells de la comunicació i en situacions diverses:

• relacions íntimes

• famílies

• escoles

• organitzacions i institucions

• relacions terapèutiques i d’assessorament

• negociacions diplomàtiques i de negocis

• disputes i conflictes de qualsevol naturalesa

Algunes persones fan servir la CNV per ser més profundes i curoses en les seves relacions íntimes:

Quan vaig aprendre la manera de rebre (escoltar) i de donar (expressar-me) fent servir la CNV, vaig passar de sentir-me atacada i trepitjada a escoltar de debò les paraules i extreure’n els sentiments que hi havia al darrere. Vaig descobrir un home molt ferit amb el qual havia estat casada durant trenta-vuit anys. M’havia demanat el divorci el cap de setmana abans del taller [de CNV]. Per no allargar-me, només diré que avui continuem junts i agraeixo la contribució [de la CNV] en el nostre final feliç... Vaig aprendre a escoltar els sentiments, a expressar les meves necessitats, a acceptar les respostes que no sempre volia sentir. Ell no existeix per fer-me feliç, ni jo existeixo per fer-lo feliç a ell. Tots dos hem après a créixer, a acceptar i a estimar, de manera que tots dos podem sentir-nos realitzats.

UNA PARTICIPANT EN UN TALLER A SAN DIEGO, CALIFÓRNIA

D’altres la fan servir per construir relacions més eficaces a la feina:

He estat fent servir la CNV a les meves classes d’educació especial durant més o menys un any. Pot funcionar fins i tot amb nens que pateixen retards de llenguatge, dificultats d’aprenentatge i problemes de conducta. Un alumne de la meva classe escup, insulta, crida i clava el bolígraf als companys que s’apropen a la seva taula. Jo li faig memòria: “Per favor, diguesho d’una altra manera, fes servir el llenguatge girafa” (en alguns tallers es fan servir titelles de girafes com a recurs didàctic per ensenyar CNV). Ell s’aixeca immediatament, mira la persona cap a la qual es dirigeix la seva ràbia i diu amb calma: “Per favor, podries allunyar-te de la meva taula? M’enfado quan t’apropes tant a mi”. Els altres companys poden respondre coses com: “Ho sento! Me n’havia oblidat, que et molesta”.

Vaig començar a pensar sobre la meva frustració amb aquest nen i a descobrir què necessitava d’ell (a més d’harmonia i ordre). Em vaig adonar de quant de temps havia invertit en la preparació de les classes i que les meves necessitats de creativitat i contribució també es veien frustrades en haver de bregar amb el seu comportament. També sentia que no estava atenent les necessitats d’aprenentatge dels altres nens. Quan es comportava així a classe li deia: “Necessito que em facis cas”. Havia de dir-ho unes cent vegades cada dia, però al final li va arribar el missatge i normalment participava activament en les sessions.

UN PROFESSOR DE CHICAGO, ILLINOIS

Un metge escriu:

Faig servir la CNV cada cop més per a la pràctica mèdica. Alguns pacients em pregunten si soc psicòleg, i afegeixen que normalment els metges no s’interessen pel seu dia a dia ni per com se’n surten amb la malaltia. La CNV m’ajuda a entendre quines són les necessitats dels pacients i el que necessiten sentir en un moment donat. La trobo particularment útil amb els pacients d’hemofília i de sida, perquè hi ha tanta ràbia i dolor dins seu que la relació metge-pacient sovint es veu seriosament danyada. Fa poc, una dona amb sida a qui havia estat tractant durant cinc anys em va dir que el que més l’havia ajudat havia estat que l’animés a trobar maneres de gaudir de la seva vida quotidiana. Fer servir la CNV m’ajuda moltíssim en aquest sentit. Abans, quan m’assabentava que un pacient tenia una malaltia mortal, sovint jo mateix em veia atrapat en la prognosi i se’m feia difícil animar-lo sincerament a viure la vida. Amb la CNV he desenvolupat una nova consciència, a més d’un nou llenguatge. Estic sorprès de veure que bé que encaixa amb la meva pràctica mèdica. Tinc més energia i alegria a la feina a mesura que vaig entrant més en la dansa de la CNV.

UN METGE DE PARÍS, FRANÇA

Altres persones fan servir aquest procés en el terreny polític. Una membre del consell de ministres de França que estava de visita a casa de la seva germana va comentar com havia canviat últimament la manera en què ella i el seu marit es comunicaven i es dirigien l’una a l’altre. Quan la seva germana li va parlar de la CNV, la ministra, encoratjada, va esmentar que la setmana següent havia de negociar unes qüestions bastant delicades relacionades amb els procediments d’adopció entre França i Algèria. Encara que hi havia poc temps, vam enviar un formador que parlava francès a París perquè treballés amb ella. Temps després, la ministra va atribuir gran part de l’èxit de les negociacions amb Algèria a les tècniques de comunicació que acabava d’adquirir.

A Jerusalem, durant un taller al qual van assistir israelians de diferents orientacions polítiques, els participants van fer servir la CNV per expressar-se sobre el controvertit assumpte de Cisjordània. Molts dels israelians que s’han establert a Cisjordània estan convençuts que en fer-ho compleixen amb un mandat religiós, i estan atrapats en un conflicte no només amb els palestins, sinó també amb altres israelians que reconeixen les ànsies de sobirania nacional dels palestins en aquesta regió. Durant una sessió, una de les meves formadores i jo vam fer una demostració d’escolta empàtica fent servir la CNV i després vam convidar els participants a fer torns per dramatitzar les diferents postures posant-se els uns en el paper dels altres. Al cap de vint minuts, una de les residents de la zona va declarar que estaria disposada a plantejar-se renunciar a les reivindicacions territorials i deixar Cisjordània per anar a viure al territori reconegut internacionalment com a pertanyent als israelians si els seus oponents polítics la poguessin escoltar de la manera en què els presents l’acabaven d’escoltar.

La CNV es fa servir avui dia a tot el món com un valuós recurs per a les comunitats que s’enfronten a conflictes violents i situacions de greu tensió ètnica, política o religiosa. Em resulta particularment gratificant que la CNV es difongui i s’apliqui a la mediació per resoldre conflictes a Israel, Palestina, Nigèria, Ruanda, Sierra Leone i altres llocs. Un cop, alguns dels meus col·laboradors van ser amb mi a Belgrad durant tres intensos dies oferint formació a ciutadans que treballen per la pau. Quan hi vaig arribar, la desesperació estava visiblement gravada en els rostres dels participants, ja que el país estava immers en una brutal guerra a Bòsnia i Croàcia. A mesura que la formació avançava, els sentíem la música del riure a la veu: havien arribat a sentir una profunda gratitud i una gran alegria per haver trobat l’empoderament que buscaven. Al llarg de les dues setmanes següents, en altres sessions de formació a Croàcia, Israel i Palestina, vam tornar a veure com altres ciutadans desesperats de països estripats per la guerra recuperaven els ànims i la confiança gràcies a la formació en CNV que havien rebut.

És una benedicció per a mi poder viatjar per tot el món ensenyant a les persones un procés de comunicació que els dona força i alegria. Ara, amb aquest llibre, estic content i entusiasmat de poder compartir la riquesa de la Comunicació NoViolenta amb vostè.

RESUM

La CNV ens ajuda a connectar amb els altres i amb nosaltres mateixos de manera que aflori la nostra compassió natural. Serveix d’orientació per reestructurar la manera en què ens expressem i escoltem els altres, concentrant la nostra consciència en quatre àrees: el que observem, el que sentim, el que necessitem i el que demanem per enriquir la nostra vida. La CNV promou l’escolta profunda, el respecte i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor. Hi ha qui fa servir la CNV per relacionar-se compassivament amb si mateix, hi ha qui l’aplica per donar més profunditat a les seves relacions personals i hi ha persones que la fan servir per construir relacions eficaces a la feina o a la política. La CNV es fa servir a tot el món per intervenir en disputes i conflictes a tots nivells.

LA CNV EN ACCIÓ

Al llarg de tot el llibre hi ha diàlegs encapçalats amb el títol “La CNV en acció”. Aquests diàlegs pretenen transmetre el sabor d’una conversa real en la qual un dels interlocutors aplica els principis de la Comunicació NoViolenta. No obstant, la CNV no és només un llenguatge ni una sèrie de tècniques per fer servir les paraules; la consciència i la intenció que inclou també poden expressar-se per mitjà del silenci, d’una qualitat de presència, així com per l’expressió facial i el llenguatge corporal. Els diàlegs de “La CNV en acció” que trobarà aquí són necessàriament versions condensades i escurçades de situacions reals, en les quals els moments d’empatia silenciosa, les anècdotes, l’humor o els gestos van contribuir a crear un flux de connexió més natural del que pot semblar en aquests diàlegs impresos.

“ASSASSÍ! CRIMINAL! ASSASSÍ DE NENS!”

Presentava la Comunicació NoViolenta en una mesquita del camp de refugiats de Dheisheh, a Betlem, davant un grup de cent setanta musulmans palestins. En aquell moment les actituds cap als nordamericans no eren gaire favorables. Quan estava parlant vaig notar, de sobte, que una onada de commoció encoberta s’estenia pel públic. El meu intèrpret em va alertar: “Murmuren que vostè és nord-americà!” Just aleshores, un home es va posar dret d’un bot i, mirant-me fredament a la cara, va cridar a ple pulmó: “Assassí!” Immediatament, una dotzena de veus més s’hi van unir a cor: “Assassí! Criminal! Assassí de nens!”

Afortunadament, vaig ser capaç de concentrar l’atenció en el que aquell home sentia i necessitava. En aquest cas tenia algunes pistes. De camí cap al camp de refugiats havia vist diverses bombones de gas lacrimògen buides que havien estat llançades al camp la nit anterior. En cada bombona es distingia clarament la inscripció “Fabricat als Estats Units”. Sabia que els refugiats sentien molta ràbia contra els Estats Units perquè havien proporcionat a Israel gas lacrimògen i altres armes.

Em vaig dirigir a l’home que m’havia dit “assassí”:

MBR:	Està enfadat perquè li agradaria que el meu govern fes servir els seus recursos de manera diferent? (Jo no sabia si la meva suposició era encertada, però el meu esforç sincer per connectar amb el seu sentiment i la seva necessitat era crucial).
Home:	Doncs és clar que estic enfadat! A vostè li sembla que necessitem gas lacrimògen? El que necessitem és clavegueram, no pas el seu gas lacrimògen! Necessitem habitatges! Necessitem tenir el nostre propi país!
MBR:	De manera que està furiós i agrairia una mica de suport per millorar les condicions de vida i aconseguir la independència política?
Home:	Vostè sap com és viure aquí durant vint-i-set anys, com he viscut jo amb la meva família, amb els meus fills? Té la més remota idea de com ha estat per a nosaltres?
MBR:	Sembla molt desesperat i es pregunta si jo o qualsevol altra persona podem realment entendre com és viure en aquestes condicions. L’estic entenent bé?
Home:	Vol entendre-ho? Digui’m, vostè té fills? Van al col·legi? Tenen pati, a l’escola? El meu fill està malalt! Juga a les clavegueres! A la classe no hi ha llibres! Ha vist algun cop una escola sense llibres?
MBR:	El que m’arriba és que és molt dolorós per a vostè pujar els seus fills aquí; li agradaria que jo sabés que el que vol és el mateix que tots els pares volen per als seus fills: una bona educació, l’oportunitat de jugar i créixer en un entorn saludable...
Home:	Així és! El més bàsic! Drets humans. No és així com en diuen, vostès, els nord-americans? Per què no venen més nord-americans i veuen quina mena de drets humans ens estestan donant?
MBR:	Li agradaria que més nord-americans fossin conscients de l’enorme patiment que hi ha aquí i valoressin en profunditat les conseqüències de les nostres accions polítiques?

El diàleg va continuar, ell expressant el seu dolor durant vint minuts més i jo escoltant els sentiments i les necessitats que hi havia darrere de cada frase. No vaig expressar acord o desacord amb ell. Vaig rebre les seves paraules no com a atacs, sinó com a regals d’un ésser humà com jo, disposat a compartir amb mi la seva ànima i el més profund i vulnerable del seu ésser.

Quan aquell home va sentir que el comprenia va ser capaç de sentirme explicar quin era el meu propòsit en aquell camp de refugiats. Una hora més tard, la mateixa persona que m’havia dit “assassí” m’estava convidant a casa seva per compartir plegats un sopar de Ramadà.

2 La comunicació que bloqueja la compassió

No judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats...

LA BIBLIA, MATEU 7:1

A mesura que estudiava què és el que ens aliena del nostre estat natural de compassió, vaig anar identificant certes formes específiques del nostre llenguatge i de la nostra manera de comunicar-nos que al meu entendre contribueixen a fer que ens comportem de manera violenta amb els altres i amb nosaltres mateixos. Faig servir l’expressió “comunicació que aliena de la vida” per referir-me a aquestes formes de comunicació.

Certes formes de comunicació ens alienen del nostre estat natural de compassió
ELS JUDICIS MORALS

Un tipus de comunicació que aliena de la vida és l’ús de judicis morals que impliquen error o maldat per part de les persones que no actuen en harmonia amb els nostres valors. Aquests judicis es poden veure en comentaris com ara aquests: “El teu problema és que ets massa egoista”, “És una gandula”, “Tenen prejudicis”, “Això és inadequat”. Culpar algú, insultar-lo, rebaixar-lo, posar-li etiquetes, criticar-lo, fer comparacions i emetre diagnòstics són diferents maneres de formular judicis.

El poeta sufí Rumi va escriure: “Més enllà de les idees sobre el que és correcte o el que no ho és hi ha un espai. Allà ens trobarem”. La comunicació que aliena de la vida, no obstant, ens atrapa en un món d’idees preconcebudes sobre el que està bé i el que està malament, un món de judicis. Es tracta d’un llenguatge ric en paraules que estableixen classificacions i dicotomies respecte de les persones i les seves accions. Quan parlem aquest idioma jutgem els altres i el seu comportament fixant-nos en qui és bo, dolent, normal, anormal, responsable, irresponsable, intel·ligent, ignorant, etc.

En el món dels judicis, la nostra preocupació gira al voltant de “qui és què”

Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me d’una manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no m’agradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors m’assignaven una tasca que no volia fer eren “dolents” o “injustos”. Quan conduïa, si algú m’avançava la meva reacció solia ser: “Idiota!” Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells d’error en comptes d’allò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona “necessitada i dependent”. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és “distant i insensible”. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és “maniàtic i obsessiu”. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és “descurat i caòtic”.

Estic convençut que totes les anàlisis d’aquest tipus que fem d’altres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats d’aquesta manera augmenta l’actitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.

Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o d’hora experimentarem les conseqüències d’aquesta falta de bona voluntat per part dels que s’adapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol d’aquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.