Kitabı oku: «Comunicació NoViolenta», sayfa 4
Analitzar els altres és, en realitat, una expressió de les nostres pròpies necessitats i valors
És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals. Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara l’honestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: “La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades”. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités l’expressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes d’insinuar un error quan alguna cosa no s’hi adiu. Per exemple, en comptes de “la violència és dolenta”, podríem dir: “Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro l’ús d’altres mitjans en la resolució dels conflictes humans”.
La relació entre el llenguatge i la violència és el tema d’investigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. L’investigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris d’arreu del món i va estudiar la freqüència d’aparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. L’estudi mostra una alta correlació entre l’ús d’aquestes paraules i la freqüència d’incidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones s’etiqueten les unes a les altres com a “bones” o “dolentes” i creuen que “els dolents” mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil l’heroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals s’ha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.
Classificar i jutjar les persones promou la violència
A l’arrel de gran part (o possiblement tota) la violència —ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions...— hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a l’actitud equivocada de l’adversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis d’aquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven l’URSS un “imperi del mal” obstinat a destruir l’estil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a “opressors imperialistes” que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que s’amagava darrere d’aquestes etiquetes.
LES COMPARACIONS
Un altre tipus de judici és l’ús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat, Dan Greenburg demostra a través de l’humor l’insidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar en termes de comparació. L’autor sosté que si els lectors tenen un desig sincer de fer que la seva vida sigui desgraciada, poden aprendre a comparar-se amb altres persones. L’escriptor proposa diversos exercicis per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta pràctica. El primer inclou imatges de cos sencer d’un home i una dona que encarnen l’ideal de bellesa física segons el cànon mediàtic actual. Es demana als lectors que es prenguin les mesures del cos, les comparin amb les dels atractius espècimens de les imatges i observin les diferències.
Aquest exercici produeix l’efecte promès: comencem a sentir-nos desgraciats tot just començar a fer comparacions. Quan pensem que ja no podem estar més deprimits, girem el full i descobrim que aquest primer exercici no era sinó un simple escalfament. Com que la bellesa física és relativament superficial, Greenburg ens dona a continuació l’oportunitat de comparar-nos en alguna cosa realment important: els èxits. L’autor recorre a la guia telefònica per proporcionar als lectors cinc individus a l’atzar amb els quals comparar-se. El primer nom que diu que ha trobat a la guia telefònica és el de Wolfgang Amadeus Mozart. Greenburg passa llista a les llengües que parlava Mozart i les principals obres que havia compost quan tot just era un adolescent. Aleshores l’exercici demana als lectors que pensin en els seus propis èxits fins al moment actual de la seva vida, els comparin amb el que Mozart havia aconseguit als dotze anys i observin les diferències.
Les comparacions són un tipus de judici
Inclús els lectors que no es recuperen mai de la dissort autoinduïda per aquest exercici poden veure fins a quin punt aquesta manera de pensar bloqueja la compassió, tant cap a un mateix com cap als altres.
LA NEGACIÓ DE LA RESPONSABILITAT
Una altra classe de comunicació que aliena de la vida és la negació de la responsabilitat. La comunicació que aliena de la vida disminueix la consciència que som responsables dels nostres propis pensaments, sentiments i accions. L’ús de l’expressió “haver de”, com ara a “hi ha coses que haig de fer, m’agradin o no”, que tant sovinteja, il·lustra la manera com la responsabilitat personal de les nostres accions pot quedar enterbolida per aquest tipus de discurs. L’expressió “fer sentir”, com quan diem “em fas sentir culpable”, és un altre exemple de la manera com el llenguatge facilita la negació de la responsabilitat personal pels nostres propis sentiments i pensaments.
Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem, que documenta el judici per crims de guerra a l’oficial nazi Adolf Eichmann, cita les paraules d’Eichmann quan explicava que ell i els seus col·legues oficials tenien un terme propi per referir-se al llenguatge de negació de responsabilitat que feien servir. En deien Amtssprache, que es podria traduir més o menys com a “llenguatge d’oficina” o “argot burocràtic”. Per exemple, si els preguntaven per què havien dut a terme una determinada acció, la resposta era: “Ho havia de fer”. Quan els preguntaven per què ho havien de fer, les respostes eren: “Eren ordres dels superiors”, “era la política de l’empresa”, “era la llei”.
El llenguatge que fem servir entela la consciència de la nostra responsabilitat personal
Neguem la responsabilitat per les nostres accions quan n’atribuïm la causa a factors externs a nosaltres mateixos:
•Forces imprecises i impersonals: “Vaig netejar la meva habitació perquè ho havia de fer”.
•Estat de salut, diagnòstic o història personal o psicològica: “Bec perquè soc alcohòlic”.
•Accions dels altres: “Vaig pegar al meu fill perquè va sortir corrent al carrer”.
•Dictats de l’autoritat: “Vaig mentir al client perquè el cap em va dir que ho fes”.
•Pressió de grup: “Vaig començar a fumar perquè tots els meus amics ho feien”.
•Polítiques, normes i reglaments institucionals: “T’haig d’expulsar per aquesta infracció perquè és la política de l’escola”.
•Rols associats al gènere, la posició social o l’edat: “Odio anar a treballar, però ho faig perquè soc marit i pare”.
•Impulsos irrefrenables: “Em va superar el desig de cruspir-me la xocolatina”.
Una vegada, durant un diàleg entre pares i professors sobre els perills del llenguatge que implica l’absència de tria, una dona va objectar, enfadada: “Però hi ha coses que s’han de fer, agradin o no! I jo no hi veig res de dolent, a dir als meus fills que hi ha coses que ells també han de fer”. Quan li vaig demanar un exemple d’alguna cosa que ella “hagués de fer”, va respondre: “Molt fàcil! Quan me’n vagi d’aquí aquest vespre, haig d’anar a casa i cuinar. Odio cuinar! Ho odio amb totes les meves forces, però ho he fet cada dia durant vint anys, fins i tot quan he estat molt malalta, perquè és una d’aquestes coses que, senzillament, cal fer”. Jo li vaig dir que m’entristia sentir que havia dedicat tant de temps de la seva vida a fer una cosa que odiava, perquè se sentia obligada a fer-la, i que tenia l’esperança que tingués més possibilitats de trobar la felicitat aprenent el llenguatge de la CNV.
Podem substituir el llenguatge que implica absència de tria pel que reconeix la possibilitat de triar
Em complau dir que va aprendre ràpid. De fet, a l’acabar el taller se’n va anar a casa i va anunciar a la seva família que ja no volia tornar a cuinar mai més. L’oportunitat de saber com s’ho havia pres la seva família se’m va presentar tres setmanes després, quan els seus dos fills van participar en el taller. Tenia una gran curiositat per saber com havien reaccionat a l’anunci de la seva mare. El fill gran va sospirar i va dir: “Marshall, jo em vaig dir a mi mateix: ‘Gràcies a Déu!’”. En veure la meva expressió de desconcert va explicar-se: “Bé, vaig pensar que així la meva mare potser deixaria de queixar-se a cada àpat”.
Un altre dia, quan atenia una consulta en un Cosell Escolar, una professora em va dir: “Odio posar notes. No crec que ajudin i generen molta ansietat en els estudiants. Però haig de posar-ne: és la política del Departament d’Educació”. Acabàvem de practicar com introduir a la classe una manera de parlar que augmentés la consciència de la responsabilitat per les pròpies accions. Li vaig demanar a la professora que canviés la seva afirmació “haig de posar notes perquè és la política del Departament d’Educació” per “trio posar notes perquè vull...”. Aleshores va respondre, sense vacil·lar: “Trio posar notes perquè vull conservar el meu lloc de treball”, i es va apressar a afegir: “Però no m’agrada dir-ho d’aquesta manera. Em fa sentir tan responsable del que faig...!” “Precisament per això vull que ho diguis d’aquesta manera”, vaig respondre jo.
Som perillosos quan no som conscients de la nostra responsabilitat per la manera com ens comportem, pensem i sentim
Comparteixo els sentiments del novel·lista i periodista francès George Bernanos quan diu:
Fa molt que penso que, si algun dia l’espècie humana desapareix de la faç de la Terra a causa de l’eficiència creixent de les tècniques de destrucció, no serà la crueltat la responsable de la nostra extinció i, per descomptat, encara ho seran menys la indignació que desperta la crueltat i les represàlies i la venjança que comporta... Serà la docilitat, la falta de responsabilitat de l’home modern, la seva acceptació servil dels codis vigents. Els horrors de què hem estat testimonis i els horrors encara més grans que presenciarem no són senyal que augmenten al món els rebels, els insubordinats, els indomables, sinó més aviat que hi ha un increment constant del nombre d’homes obedients i dòcils.
GEORGE BERNANOS
ALTRES FORMES DE COMUNICACIÓ QUE ALIENEN DE LA VIDA
Comunicar els desitjos com a exigències és una altra manera d’expressarnos que bloqueja la compassió. Una exigència, explícita o implícita, amenaça qui la rep amb la culpa i el càstig si no l’acata. És una forma de comunicació molt habitual en la nostra cultura, especialment per part dels que ocupen llocs d’autoritat.
Els meus fills m’han donat lliçons d’incalculable valor sobre les exigències. D’alguna manera se m’havia ficat al cap que, com a pare, la meva feina era exigir-los coses. Però vaig aprendre que per molt que els exigís no aconseguiria que els meus fills fessin res que no volguessin fer. Es tracta d’una lliçó d’humilitat sobre el poder per als que creiem que, perquè som pares, professors o gerents, la nostra feina és canviar les altres persones i fer que es comportin “bé”. Doncs aquí tenia els meus fills, fent-me saber que mai no podría aconseguir que fessin res que no vulguessin. El màxim que podia aconseguir, mitjançant el càstig, era que desitgessin haver-ho fet. Al final, em van ensenyar que quan jo era tan ximple com per fer servir el càstig perquè desitgessin haver-me obeït, ells tenien la seva pròpia manera de fer-me voler no haver-los castigat!
No tenim el poder de fer que els altres facin una cosa determinada
Examinarem aquest tema de nou quan aprenguem a diferenciar les peticions de les exigències, una part important de la CNV.
La idea que algunes accions mereixen una recompensa i unes altres mereixen un càstig també està associada a la comunicació que aliena de la vida. Aquesta idea l’expressa perfectament la paraula merèixer, com ara quan diem “mereix que el castiguin pel que ha fet”. Aquesta manera de pensar pressuposa maldat en les persones que es comporten de certa manera, i demana un càstig per aconseguir que es penedeixin i canviïn de comportament. Jo crec que a tots ens interessa que les persones canviïn, però que ho facin perquè veuen que el canvi les beneficia i no per evitar el càstig.
Les idees basades en el concepte “merèixer” bloquegen la comunicació compassiva
La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa l’accent en la maldat i les deficiències innates de l’ésser humà, i en la necessitat de l’educació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.
La comunicació que aliena de la vida té profundes arrels filosòfiques i polítiques
La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre d’individus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat d’esclau. El llenguatge de l’equivocació i l’error, els “caldria”, els “haig de”, s’adequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora d’elles mateixes —en les autoritats externes— la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.
RESUM
Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar d’això, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és l’ús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen d’acord amb els nostres valors. També ho és l’ús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma d’exigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.
3 Observar sense avaluar
OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.
FREDERICK BUECHNER, CLERGUE
Puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
Si vols confondre-ho,
ja et dic jo com fer-ho:
barreja el que faig
amb la teva reacció.
Digue’m que estàs decebuda
en veure feines sense acabar,
però dir-me irresponsable
no em motivarà.
I digue’m que et sents dolguda
quan t’insinues i que et dic que no,
però dir-me frígid
no et funcionarà.
Sí, puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
MARSHALL B. ROSENBERG
El primer component de la CNV implica separar l’observació de l’avaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.
L’observació és un element molt important de la CNV a l’hora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem l’observació i l’avaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetre’ls; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.
La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos d’avaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han d’estar basades en observacions específiques del moment i del context. Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: “El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema”.
Quan barregem l’observació i l’avaluació, els altres tendeixen a rebre una crítica
Ruth Bebermeyer, col·lega meva, contrasta el llenguatge estàtic i el llenguatge de procés en una cançó que il·lustra la diferència entre l’avaluació i l’observació:
No he vist mai un gandul;
sempre he vist un home que no corria mai
mentre el mirava,
i he vist algú que de vegades dormia
entre l’hora de dinar i la de sopar,
i que es quedava a casa quan plovia,
però no era un gandul.
Abans de dir-me boja, pensa:
era gandul o només feia coses
que etiquetem com de “ganduls”?
No he vist mai un nen ruc;
he vist un nen que de vegades feia
coses que jo no entenia
o de manera diferent de com les preveia.
He vist un nen que no havia vist
els llocs on jo havia estat,
però no era un nen ruc.
Abans de dir-li ruc, pensa:
era ruc o només sabia coses
diferents de les que tu sabies?
Per més que buscava i buscava
no vaig trobar mai un cuiner;
vaig veure algú que barrejava
ingredients en una olla,
algú que encenia el foc
i mirava la safata
on es rostia el be.
Vaig veure tot això en comptes d’un cuiner.
Digue’m, després de mirar bé:
és un cuiner el que veus
o es algú que fa coses
que anomenem cuinar?
Del que alguns en diem gandul
uns altres en diuen cansat o tranquil,
del que alguns en diem ruc
uns altres en diuen saber divergent,
així que he arribat a la conclusió
que evitarem de confondre’ns
si no barregem el que veiem
amb la nostra opinió.
I com que potser tu també ho faràs,
et vull dir:
sé que és només la meva opinió.
RUTH BEBERMEYER
Encara que els efectes de les etiquetes negatives, com ara “gandul” i “ruc”, probablement són més obvis, inclús una etiqueta positiva o aparentment neutral, com ara “cuiner”, ens limita la percepció de la totalitat d’una altra persona.
