Kitabı oku: «Els registres notarials de Miquel Llagària», sayfa 2

Yazı tipi:

Com hem assenyalat adés, la representativitat de l’any 1552 ens permetrà extrapolar les dades obtingudes al conjunt de l’activitat notarial de Llagària. L’objectiu principal és obtenir una imatge més aproximada de les principals causes d’endeutament del camperolat de la Ribera durant aquest període, i com la figura del notari participa d’aquest procés com el codificador d’aquestes xarxes creditícies. No debades, vint anys enrere les ires dels agermanats s’havien adreçat cap als arxius senyorials, però també vers alguns notaris.35

Si observem el següent gràfic amb atenció, el que sobreïx és la preeminència de l’endeutament derivat de l’adquisició de cereal (45%), amb una presència significativa de l’arròs juntament amb el forment. Un assentament que mereix ser ressenyat són les vendes anticipades de la collita d’arròs, contractes que engegaven l’espiral creditícia a la qual es veien abocats els sectors mitjans i inferiors del camperolat i que permet a alguns membres benestants de la comunitat obtenir un preu millor en la compra d’arròs. Al mateix temps, l’estudi detallat d’aquest any ens ajuda a perfilar millor la cronologia de desenvolupament de dos cultius com són l’arròs i la morera a Sueca. Així, mentre el primer cultiu es troba altament difós ja en 1552, el conreu de la morera fa la impressió que s’estén més tardanament a diferència d’altres llocs propers com l’Alcúdia o Guadassuar, tal i com ja han demostrat altres estudis.36

TIPOLOGIA DE LES OBLIGACIONS I DEUTES ENREGISTRADES EN EL PROTOCOL NOTARIAL DE 1552


De la mateixa manera, el percentatge d’obligacions que fan referència a l’adquisició del ramat arriba fins el 26%. Dins d’aquesta categoria existeix un clar predomini de les cavalleries (mules, rossins i egües) que eren destinades no sols a tasques purament agrícoles, sinó també a altres activitats com la tragineria. Molt per darrere es troben les operacions protagonitzades pel ramat boví i el porcí. La menor presència dels bous i vaques evidencia el seu escàs paper en les formes d’explotació de la terra enfront de l’hegemonia dels èquids. Aquesta especialització musulmana en el comerç de cavalleries, així com la marginalitat dels bòvids, són dos fenòmens heretats que es poden detectar ja a l’Edat Mitjana.37

Pel que fa a l’adquisició de béns immobles, observem que la terra està present en un 13% de les operacions mentre els immobles urbans ocupen sols el 4%. Finalment, un 5% correspon a un ampli ventall de situacions que han aparegut molt aïlladament en la documentació, tals com la compravenda de teixits, l’adquisició de fulla de morera o el deute derivat d’una condemna pel trencament d’una pau. Per mitjà d’aquest desglossament del deute s’observa l’eminent caràcter agrari de la societat de Sueca cap a mitjan segle XVI.

TIPOLOGIA D’INSTRUMENTS NOTARIALS ENREGISTRADES PER MIQUEL LLAGÀRIA SEGONS EL SEU BALDUFARI (1551-1561)38


TIPOLOGIA D’INSTRUMENTS NOTARIALS ENREGISTRATS PER MIQUEL LLAGÀRIA EN 155239


LA DOCUMENTACIÓ NOTARIAL COM A FONT PER A LA HISTÒRIA I LA SEUA FUNCIÓ SOCIAL

Els arxius notarials són, sens dubte, un element imprescindible a la major part de investigacions històriques. L’amplitud i heterogeneïtat de notícies aportades permeten als historiadors obtenir informació de la realitat social, econòmica, cultural i política d’una comunitat, que altres fonts (com les de naturalesa legislativa, judicial o fiscal, entre d’altres) no ens ofereixen.

La documentació notarial reuneix tres característiques que determinen l’interés de l’historiador sobre aquesta font: masa, globalidad, homogeneidad.40 La ingent massa de documentació notarial fa que probablement estiguem parlant del fons arxivístic més extens per a l’edat moderna, junt a les fonts judicials. Bona mostra d’açò són les dues principals col·leccions de protocols que podem trobar a València, la conservada a l’Arxiu del Regne de València (amb 15.786 llibres i una documentació que comprén des de finals del segle XIII fins a principis del XX) i la col·lecció de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi de València (aproximadament uns 28.500 volums).41

Malgrat això, no es tracta d’una documentació infalible. En ocasions és justament aquesta amplitud i diversitat de la informació obtinguda el principal obstacle amb el qual s’enfronten els historiadors. Altra limitació d’aquesta font és la seua representativitat.42 No totes les activitats privades queden registrades, i tampoc tots els sectors socials acudeixen periòdicament al notari. A més, la pèrdua o desaparició de part dels fons notarials és un altre problema de difícil solució. Per tant, els historiadors han de considerar aquestes limitacions i prendre les mesures pertinents per a garantir la representativitat de les seues investigacions i de les seues hipòtesis. Igualment, és important realitzar una crítica interna de veracitat dels documents, davant la possibilitat d’ocultacions o falsedat de les dades aportades al protocol. Per altra banda, l’investigador ha de realitzar la crítica d’adequació, ja que el document notarial, de vegades, no ofereix la informació exacta que cerca l’investigador, obligant-lo a complementar la seua recerca amb altres fonts judicials, fiscals o eclesiàstiques, entre d’altres, o a adaptar les seues hipòtesis de treball a la informació que es desprén dels protocols. Per últim, hem de tenir en compte la crítica d’objectivitat, partint del principi epistemològic que tot observador altera allò observat. En la documentació notarial trobem una doble modificació. En primer lloc, el notari és un filtre entre la realitat i la plasmació escrita als seus registres i, en segon lloc, la interpretació que fem els historiadors és un altre element de subjectivitat. Comptat i debatut, són diversos els punts febles d’aquesta font, plantejant als investigadors la necessitat d’una anàlisi crítica, la complementarietat de fonts i un mètode heurístic que compense aquestes mancances.

El paper social desenvolupat per la institució notarial al llarg de la història és innegable. El notari es converteix en una font de legitimació en qüestions tan rellevants com els drets de propietat, els llegats testamentaris o qualsevol altre transacció o negoci jurídic que requerira el reconeixement legal. Aquest caràcter legitimador fa del notariat una de les professions més rellevants en la societat de l’Antic Règim. Per altra banda, la tasca de conservació i custòdia dels registres era una obligació dels notaris instituïda pel rei Jaume I i reiterada de forma successiva pels diversos monarques de la Corona d’Aragó. Tanmateix, la seua reiteració suggereix que la normativa no era complida amb tota l’eficiència que es requeria. Com hem assenyalat adés, les vídues de notaris sovint venien els registres dels seus difunts marits a joves notaris que miraven de consolidar una clientela.

Aquest fet ens permet parlar d’una doble funció social del notariat. En primer lloc, mitjançant la seua activitat quotidiana al si de les comunitats on s’inseria el notari.43 En segon lloc, hem de destacar la funció social, no tant del notari sinó dels seus registres notarials a la societat actual, per medi de les diferents institucions arxivístiques que custodien aquests fons.44 La tasca de conservació, tradicionalment atorgada als arxius històrics, es mostra insuficient en els darrers anys, ja que ha de combinar-se amb una dimensió de servei i comunicació amb la societat actual, més enllà dels investigadors especialitzats. Dins d’aquesta nova orientació, el compromís de difusió pretén apropar les fonts primàries al conjunt de la societat i promoure la utilització dels fons arxivístics, apropant-los a la societat. Ara bé, no hem de pensar únicament en la consulta directa de les fonts, sinó també en altres formes d’apropament a la documentació històrica, com per exemple les edicions crítiques de fonts.

En aquesta línea incideix el present volum així com la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, que des del Servei de Publicacions de la Universitat de València, s’ha portat a terme d’alguns anys ençà, orientant les seues publicacions de fonts arxivístiques cap a la difusió, com a medi per a apropar la història a un públic més ample, on tenen cabuda persones no especialitzades.

No obstant això, fins a aquest moment cap de les obres de la col·lecció havia pres la documentació notarial com a objecte central de la edició, a diferència d’altres institucions nacionals que han desenvolupat una tasca d’edició de fonts notarials. Ens referim a les col·leccions dels Acta Notariorum Hispaniae, de la Fundación Matritense del Notariado, la Fontes Rerum Canariarum, del CSIC i el Instituto de Estudios Canarios de la Laguna o el Acta Notariorum Cataloniae de la Fundació Noguera.

Per tant, aquesta obra pretén iniciar una línea de edició de textos notarials per al País Valencià, donada la importància de la publicació i edició de registres notarials històrics i el caràcter interdisciplinar d’aquests fonts. Des d’aquest punt de vista, queda sobradament justificada la necessitat d’una obra com aquesta, amb l’exemple del funcionament d’una comunitat rural, com el lloc de Sueca i el seu entorn a mitjan segle XVI, a través dels registres notarial de Miquel Llagària.

DESCRIPCIÓ DELS DOCUMENTS I NORMES D’EDICIÓ

En aquest volum s’inclou la transcripció de tres registres notarials pertanyents a Miquel Llagària, que inicialment es conservaven a l’Arxiu del Col·legi de Notaris de Sueca i actualment estan dipositats a l’Arxiu del Regne de València.45 Aquests tres llibres es corresponen amb les signatures 14.034, 14.035 i 14.044 de la sèrie Protocols Notarials d’aquest últim arxiu.

Encara que tots tres pertanyen al mateix notari, podem observar les similituds i especialment les diferències entre ells. Pel que fa a les mesures, els tres són homogenis, amb 22 centímetres de llarg i 16 centímetres d’ample. El suport d’escriptura també és el mateix, paper relligat amb cordill en diferents quaderns recollits en el volum amb coberta de pergamí. Tanmateix, l’estat de la coberta varia. La del volum 14.034 es manté en bon estat, fet que ha permés una millor conservació del llibre, mentre les altres dos han sofert majors danys, en bona mesura pel deficient estat de les seues cobertes.

Pel que fa a les diferències, hem de partir del fet que transcrivim documents de naturalesa distinta. Els dos primers (14.034 i 14.035) són rebedors, és a dir, registres on el notari fa una redacció provisional del document, sense desenvolupar completament les fórmules jurídiques.46 És per això que sovint en alguns documents trobem anotacions al marge que remeten a altres volums notarials, com el notal, on el notari ha desenvolupat per complet tot el document.47 D’altra banda, el tercer llibre (14.044) és un baldufari o índex general dels actes jurídics arreplegats pel notari al llarg de la seua activitat professional, en aquest cas entre 1551 i 1561. Per tant, dos tipus de registres molt diferents entre sí, però complementaris com a eines quotidianes de treball del notari. Malgrat això, és convenient fer una anàlisi individualitzada de cada registre.

El volum 14.034 manté un bon estat de conservació, tot i que en algunes parts són evidents alguns problemes d’humitat que afecten especialment a la meitat superior del llibre. La caixa d’escriptura és bastant homogènia en tot el llibre, probablement, perquè es tracta d’una còpia feta a posteriori, amb unes mides de 9,5 centímetres d’ample per 19 centímetres de llarg. L’escrit està fet amb tinta negra a línia tirada i pràcticament desproveït de referències als marges del document o correccions d’errades, elements que animen a pensar que estem al davant d’una còpia. El text es caracteritza per la seua netedat, en contrast amb l’estil del següent volum, redactat de manera més apressada i, conseqüentment, amb una presentació menys acurada.

Pel que fa al volum 14.035, com ja hem mencionat, té la coberta molt deteriorada, especialment per la part de darrere, encara que es pot apreciar clarament el signe del notari a la part davantera. En conseqüència, ha protegit de manera deficient el document i l’estat de conservació és prou dolent, degut a que a més de la humitat, en aquest volum podem trobar problemes d’oxidació de la tinta i també de penetració d’insectes que han anat deteriorant algunes parts del document. Com a nota curiosa, s’ha de remarcar la presència de alguna manicula o notes de crida en forma de mà, fent referència a la continuïtat d’algun document més avant.48 Açò mostra una redacció molt més viva i directa dels documents, en contrast amb l’estil del volum anterior, redactat de manera molt més pausada.

L’escriptura que es reflecteix en aquests volums és de tipus humanística cursiva d’ambient notarial, conservant alguns trets de l’escriptura medieval. Per altra banda, la llengua emprada en la redacció dels registres notarials varia segons el rebedor en qüestió. En el primer d’ells predomina el llatí, excepte en determinats instruments jurídics, com els testaments o almonedes, on s’utilitza el català. En canvi, aquest predomina en el segon, encara que també hi ha alguns documents escrits en llatí, generalment duplicats en català. Pel que fa a la datació cronològica i tòpica dels actes, en ambdós s’empra el llatí.

Per últim, el volum 14.044 es correspon amb el baldufari. Igualment té la coberta molt deteriorada. En conseqüència, l’estat de conservació és regular i molt desigual. La humitat ha malmés les primeres deu planes del baldufari, dificultant en bona mesura la seua transcripció. En canvi, a la resta del document, malgrat que persisteixen els problemes d’humitat, la conservació és bona i la transcripció es pot fer sense problemes. L’estructura del document és substancialment diferent a la del protocol, donada la naturalesa de la informació que arreplega. No es tracta d’una línea tirada, sinó d’una taula homogènia que recull els noms dels actors jurídics, la data i el tipus de document, com es pot veure a la transcripció. El registre està organitzat cronològicament, amb una separació remarcada dels mesos i dels anys. A més a més, a la part superior de les pàgines anota l’any a què fa referència. En aquest sentit, mentre per a datar els documents el notari utilitza la numeració romana, tal i com prescriuen les pràctiques escriptores del moment, puntualment fa servir els números aràbics, evidenciant així la difusió d’aquest sistema de numeració i la situació de diglòssia que aleshores es vivia en favor de les xifres romanes. En aquest llibre, l’estil de lletra és el mateix i la llengua predominant, en els noms i en el tipus d’instrument jurídic —ja que els cognoms no varien—, és el llatí encara que de vegades s’utilitza el català. En conclusió, es tracta d’una transcripció de diferents registres notarials, que reflecteixen la dinàmica de treball d’un notari i el procés de confecció dels seus arxius, amb un clar objectiu de conservació dels documents, funció bàsica del notariat que ha permés que aquest llegat arribe fins a nosaltres.

Finalment, farem referència als criteris d’edició. En aquest punt remetem a les normes ja establertes en aquesta col·lecció, on prima el màxim respecte a les grafies originals per a obtenir una transcripció el més fidel possible. Al mateix temps, hem aplicat les normes de puntuació i accentuació per a garantir la comprensió i facilitat de lectura del mateix. En la transcripció hem intentat reproduir també l’estructura del text original en la mesura que ha estat possible, ficant les referències al marges o anotacions en l’ordre en què es troben a l’original, sempre partint de la coherència textual. En el pocs casos en què un document estava dividit en dues parts per motius d’espai, ho hem corregit assenyalant-lo al peu de pàgina. Algunes errades comeses pel notari han estat corregides, encara que la norma general que hem emprat ha sigut assenyalar-les amb un sic. En altres ocasions, hem hagut de realitzar incorporacions de text o reconstruccions de parts perdudes per a fer-lo més intel·ligible, marcades sempre amb claudàtors per evidenciar la nostra intervenció. De la mateixa manera, a la transcripció del baldufari hem incorporat un títol a les diferents columnes, a partir de la informació que ofereixen, per tal de definir clarament el seu contingut. Per últim, hem numerat correlativament els documents registrats als dos rebedors notarials en la transcripció. En aquest punt cal assenyalar que, partint d’un criteri personal, hem considerat dins d’un mateix document els actes jurídics que feien referència a un mateix acord privat. És a dir, hem comptabilitzat com un document els actes jurídics que fan referència al mateixos actors o al mateix objecte. Per tant, podem trobar diversos actes en un únic document, com per exemple l’acte de compravenda d’una terra i l’obligació o reconeixement de deute del preu de la mateixa.

Finalment, i per a concloure, volem agrair l’ajuda prestada per José Maria Cruselles, Mateu Rodrigo i Francesc Gimeno, davant alguns problemes d’interpretació o lectura. Sens dubte, els seus consells ens han servit per millorar el text final però no paga la pena dir que qualsevol error pertany a la nostra responsabilitat. Per últim, no podem deixar d’adreçar unes paraules per a Antoni Furió pel seu suport al nostre treball durant els últims anys.

1 Doc. núm. 2.

2 Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de la région de Valence au bas Moyen Âge», Melanges de l’Ecole française de Rome. Moyen Age, 17 (2005), pp. 407-440.

3 Antoni FURIÓ i Ferran GARCÍA-OLIVER, «La cultura pagesa», dins Història Agrària dels Països Catalans, Barcelona, Fundació Catalana per a la recerca, vol. 2, Edad Mitjana, pp. 581-602.

4 Doc. núm. 155.

5 Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català, Barcelona, Pagès-Fundació Noguera, 1994. Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres d’Historia del Notariat Català, Barcelona, Fundació Noguera, 2000.

6 Bona part de la tesi ha estat ja publicada. Vegeu José María CRUSELLES GÓMEZ, Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la primera meitat del segle XV, Barcelona, Fundació Noguera, 1998.

7 Pascual MARZAL RODRÍGUEZ, El derecho de sucesiones en la València foral y su tránsito a la Nueva Planta, Valencia, PUV, 1998.

8 Manuel FEBRER ROMAGUERA, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000.

9 Vicente GRAULLERA SANZ, Los notarios de Valencia y la guerra de Sucesión, València, Colegio Notarial del Territorio de Valencia, 1987.

10 Josepa CORTÉS ESCRIVÀ, Formularium Diversorum Instrumentorum. Un formulari notarial Valencià del segle XV, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1986.

11 M. Milagros CÁRCEL ORTÍ, «Catálogo de formularios notariales del Archivo Parroquial de Ayora», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3, 1984, pp. 381-391. També «Un formulario notarial del siglo XVI de la Bailía de Valencia», Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, 8, 1980, pp. 49-62.

12 Jordi GUNZBERG MOLL, «L’instrument notarial a l’època moderna (segles XVI i XVII)», en Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres d’Historia del Notariat Catalá, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, p. 314.

13 Aquest s’havia fundat el 1369 i des d’aleshores no havia fet sinó incrementar la seua presència institucional i el seu control sobre la pràctica i l’accés a la professió.

14 Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence…», op. cit., pp. 412-413.

15 Philipe JARNOUX, «Entre pouvoir et paraître. Pratiques de distinction et d’affirmation dans le monde rural», en François MENANT i Jean-Pierre JESSENNE, Les élites rurales dans l’Europe médiévale et moderne: actes des XXVIIes Journées internationales d’histoire de l’abbaye de Flaran, Tolosa, 2007, pp. 129-148. Frederic APARISI ROMERO, L’ascens d’unes elits rurals. L’horta de Gandia en la tardor medieval. Treball d’investigació inèdit, pp. 147-151.

16 Durant els segles XV i XVI a Gandia i la seua horta les fonts semblen indicar que la mobilitat dels notaris era un fet estrany i que eren els mateixos clients els que es desplaçaven fins la vila per consignar les seues transaccions. Frederic APARISI ROMERO, op. cit., p.4-5. Francesc PONS FUSTER, Vespres de mort a Gandia (1500-1550), Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2005, pp. 133-135.

17 Malgrat això, el baldufari tan sols recull els documentats registrats a partir de 1551, quan Miquel Llagària s’estableix a Sueca. A més a més, les primeres planes d’aquest índex no s’han conservat o ho han fet en molt mal estat de conservació.

18 Vicent TEROL I REIG (ed.), Índex general de consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), València, PUV, 2006.

19 Sobre la utilització dels desaveïnaments com a font històrica vegeu Enrique CRUSELLES GÓMEZ, «Dinámica demográfica. Red urbana e inmigración ciudadana en la Valencia bajomedieval», Saitabi, 53, 2003, pp. 35-56. Emilia SALVADOR ESTEBAN, «Avencidados en Valencia (1479-1611)», Saitabi, 53, 2003, pp. 57-72.

20 Doc. núm. 24 al 74.

21 La construcció de la Sèquia Major o Sequial s’inicia el 1506. Antoni FURIÓ, Els camperols del País Valencià, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 21.

22 Antonio José MIRA JÓDAR, Las finanzas del municipio: gestión económica y poder local: Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 260-261.

23 Més concretament, Jaume Gombau i Jeroni Coll. Rafael VALLDECABRES RODRIGO, El cens de 1510: relació dels focs Valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002.

24 Vegeu l’evolució general del país en Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence……», op. cit., p. 415.

25 Antonio José MIRA JÓDAR, op. cit., pp. 246-257.

26 José María CRUSELLES GÓMEZ, Els notaris de la ciutat de València…, op. cit., pp. 119-123.

27 Vegeu, per exemple, doc. núm. 21, 36 i 39.

28 Vegeu aquests màxims en Ramon Josep PUCHADES BATALLER, «El notari Valencià baixmedieval: Exemple de la posició i percepció social de la professió notarial en l’Occident Mediterrani dels segles XIII, XIV I XV», dins Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.): Actes del II Congres d’Historia del Notariat Catalá, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, pp. 526-527.

29 El 1546 Pere Llagària exercí el càrrec de cap de guaites encara que també apareix aquest any com a lloctinent del justícia. En contraposició al cas de Miquel Llagària, Pere Sancho va exercir el càrrec de síndic de la ciutat de Xàtiva durant vuit anys consecutius i Cristòfol Draper, Gaspar Martí o Pere Jeroni Garcia resultaren elegits en diverses ocasions. Vicent TEROL i REIG (ed.), Índex general de consells…, op. cit., p. 363.

30 En canvi, el notari Jaume Coll ocupa en diverses ocasions l’escrivania del Consell. Antonio José MIRA JODAR, Las finanzas del municipio. p. 250. Cert és que els Coll, lluny de ser uns nouvinguts, són un dels llinatges més antics i benestants de Sueca. Antoni FURIÓ, «Las elites rurales en la Europa medieval y moderna. Una aproximación de conjunto» en Ana RODRÍGUEZ (coord.), El lugar del campesino: en torno a la obra de Reyna Pastor, València-Madrid, PUV-CSIC, 2007, pp. 391-421, concretament les pp. 391-392. Pel que fa a Simó Livillo, va exercir el càrrec d’escrivà de la juraderia durant diversos anys. Així, per exemple, el 8 de juny de 1549 rebia cinc lliures per l’esmentat treball i altres dos lliures i deu sous «per lo salari dels actes tocants a pagar a la universitat». Arxiu Municipal de Sueca, FA. 193/9, caixa 76.

31 Els protocols de Miquel Llagària menor es conserven al Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca de València i arrepleguen la seua tasca com a notari a aquesta ciutat de 1560 fins a 1577, encara que amb alguns buits documentals.

32 Vegeu, respectivament, doc. núm. 255, 390 i 471.

33 Vegeu les gràfiques. Per a la seua confecció hem seguit el model quer presenta Josepa Cortés en el seu estudi preliminar a l’edició del Formularium Diversorum Instrumentorum. Un formulari notarial Valencià del segle XV.

34 Vegeu docs. núms. 237, 240, 297 i 422.

35 Francesc PONS FUSTER, op. cit., p. 134.

36 Vicent VALLÉS BORRÀS, El conreu de la morera i l’artesania de la seda en la Ribera del Xúquer als segles XVI i XVII, València, 1985. Daniel MUÑOZ NAVARRO, «Fraude en el comercio de seda entre los reinos de Castilla y Valencia en época de Felipe II», Oleana, 22 (2008), pp. 593-612.

37 Ferran GARCIA-OLIVER, La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval, València, PUV, 2003, pp. 75-84. Pau VICIANO: «El mercat d’animals de treball en una vila Valenciana del segle XV» en Recerques: Història, economia i cultura, 52-53, 2006, pp. 141-159.

38 Els instruments notarials que apareixen documentats en menys de quatre ocasions són: revocacions (3), penyores (3), augments (2), sequiatge (2), exempcions (2), llicències (2), paus (2), arrendaments de la peita (2), restitucions (2) sentències (2), arrendament de la barcella (1), arrendament de la carnisseria (1), arrendament de la fleca (1), arrendament del molí (1), capitulació (1), sepultura (1), consell (1), constitució de salari (1), jurament (1), lloctinència (1), manumissió (1), permuta (1), protesta (1), requisició (1), satisfacció (1) i violari (1).

39 Els instruments notarials que només apareixen una vegada són: concòrdia, exempció, lloctinència, permuta, renúncia, sentència, establiment i almoneda.

40 Antonio EIRAS ROEL, «De las fuentes notariales a la historia serial: una aproximación metodológica» en Antonio EIRAS et alii, Aproximación a la investigación histórica a través de la documentación notarial, Seminario Floridablanca, 1, Murcia, 1985, p. 18.

41 Fernando ANDRÉS, José María CRUSELLES, María Estrella RIBES, Luisa TOLOSA y Vicent VALLÉS, Inventario de fondos notariales del Real Colegio Seminario de Corpus Christi de Valencia, València, Conselleria de Cultura, 1990. Jesús VILLALMANZO, Archivo del Reino de Valencia. Inventario de Fondos Notariales, València, Conselleria de Cultura, 1986.

42 Bartolomé YUN CASALILLA, «Inventarios post mortem, consumo y niveles de vida del campesinado del Antiguo Régimen. Problemas metodológicos a la luz de la investigación internacional», dins Jaume TORRAS y Bartolomé YUN, Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, Siglos XVII-XIX, Junta de Castilla y León, 1999, pp. 27-40.

43 Vegeu la distribució de l’activitat notarial de Miquel Llagària en el mapa que presentem.

44 Laureà PAGAROLAS SABATÉ, Los archivos notariales. Qué son y cómo se tratan, Asturias. Ediciones Trea, 2007.

45 Josep Lluís FOS, «Inventari de l’Arxiu de Protocols Notarials de Sueca de l’època foral», en Quaderns de Sueca, I, (1980), pp. 133-144.

46 Sobre el procés de redacció vegeu Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence», op. cit., pp. 422-423; i Ramon Josep PUCHADES BATALLER, «El notari Valencià baixmedieval…», op. cit.

47 Doc. núm. 123. De més a més, la constant utilització del «et cetera» evidencia aquest fet i permet agilitzar la tasca del notari.

48 Vegeu just abans del doc. núm. 149.

Türler ve etiketler

Yaş sınırı:
0+
Hacim:
773 s. 89 illüstrasyon
ISBN:
9788437093215
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: