Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 2

Durant anys va parèixer que aquest «debat» havia desaparegut, que havia quedat definitivament tancat, però només era un miratge. Més recentment s’ha insistit de nou en el presumpte origen romà de les grans superfícies irrigades històriques, gràcies a troballes arqueològiques com el bronze d’Agón, que està datat en l’època de l’emperador Adrià, en el qual es descriu la Lex rivi Hiberiensis. Però es fa de nou basant-se en tòpics comuns, com ara l’aridesa del clima ibèric o l’existència de presses i canals datats en aquest període, dels quals no sempre se sap si la funció era agrícola o urbana.⁸ Això, però, només prova que la irrigació va existir en època romana, la qual cosa resulta evident, però no prova l’origen romà dels espais irrigats que han arribat a nosaltres actualment com a hortes històriques. El problema apareix, però, quan es defensen continuïtats en la llarga durada que només ho són en aparença, sense cap argument arqueològic o morfològic que vaja més enllà de les suposicions. Per això, com deia Barceló als anys vuitanta, a més a més de corroborar que la irrigació existia en època romana, caldria investigar per a què servia i quina funció econòmica i social acomplia.

De fet, a hores d’ara seguim desconeixent d’una forma suficientment acceptable la hidràulica agrària romana, cosa que ens impedeix respondre preguntes tan fonamentals com ara qui construïa els aqüeductes (l’Estat romà o propietaris privats?), o qui formava part de les «comunitats de regants» –si les podem anomenar així– com la que va escriure la Lex rivi Hiberiensis (els terratinents de les villae, petits propietaris urbans, o tots dos grups socials alhora?). Tampoc no sabem ben bé quines plantes es regaven (es tractava de petits horts de verdures i llegums, o de grans extensions cultivades de cereal i vinya?), ni quina superfície ocupaven aquests regadius (eren petits espais a prop dels nuclis urbans o emplaçats prop de la part residencial de les villae, o eren grans extensions obertes com les d’una gran horta actual?), ni tampoc quina forma tenien els suposats parcel·laris irrigats (s’adaptaven sempre o de vegades a les centuriacions?); i encara més, en una societat com la romana, no sabem quin paper jugaria la mà d’obra esclava en la producció agrària dels camps irrigats i, per tant, no sabem quin podria ser el paper de la irrigació extensiva en una societat esclavista.⁹ Com va avançar Miquel Barceló en l’article adés indicat, doncs, sense tenir aquests coneixements –que, evidentment, són molt difícils d’aconseguir per la manca de textos, de restes arqueològiques i de traces morfològiques fiables en el paisatge actual– no és important saber si en època romana es regava o no. Ni és tampoc important si l’origen de les grans hortes actuals és romà o no ho és, més enllà de cobrir la simple curiositat erudita o la necessitat ideològica de veure continuïtats al llarg de la història.

En qualsevol cas, ja fa temps que se sap que la irrigació és alguna cosa més que aportar aigua artificialment als cultius per al seu creixement en un clima àrid o semi-àrid. En realitat, es tracta d’un paquet tecnològic i de coneixements complexos i indivisible que inclou diversos sabers sobre la captació, canalització i distribució de les aigües, sobre la construcció física de terrasses, i també sobre el cultiu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic (calendaris de plantació i collita, quantitats d’aigua necessària i en quins moments del cicle vegetatiu, quantitat i classes d’adobs, tractaments sanitaris, combinacions d’espècies, etc.).¹⁰ Se sap fa temps també que, independentment que la irrigació es conegués i s’usés amb anterioritat, a la península Ibèrica aquest paquet tancat de coneixement tecnològic, d’origen camperol, hi va arribar amb la conquesta musulmana del 711, de la mà dels fluxos migratoris procedents d’Orient i del Nord d’Àfrica que van colonitzar la península, estenent amb ells la irrigació com a mètode de producció agrària preferencial; i no únicament complementari, com ho devia ser abans.¹¹ En conseqüència, pràcticament ningú dubta a hores d’ara sobre l’origen andalusí de les grans hortes fluvials històriques que han arribat a l’actualitat en la part oriental de la península Ibèrica; excepte qui desconeix l’àmplia bibliografia sobre el tema i l’anàlisi argumental.

Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes s’ha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de l’àmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no s’ha arribat mai a produir un intercanvi d’argumentats i d’idees confrontades, i que no hi ha hagut fins ara investigació específica emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris d’un origen urbà i estatal per a les grans hortes –que es manifestaria a través de la planificació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder– i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplificant molt, si la ciutat va crear l’horta o, al contrari, l’horta va crear la ciutat.

La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de l’aparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb l’impuls de l’Estat, a partir del final del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per l’obra més coneguda d’Andrew Watson, que a través de l’estudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de l’agricultura índia (filāha hindiya) de tipus monsònic. Afirma, de fet, que l’existència d’altes densitats de població andalusina, i l’ús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.¹² Així, un cas molt evident i a més a més primerenc –anterior a la cronologia proposada per Watson– seria l’horta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan l’emir ‘Abd ar-Raḥmān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.¹³

Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre l’horta d’Oriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en l’alta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall fluvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven l’aigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou l’antiga ciutat romana i visigòtica d’Oriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de l’horta existent al seu voltant. La prova més contundent d’això, de fet, seria un text del geògraf àrab al-‘Udhrī, en el qual s’explica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge d’al-Qatrullāt (l’actual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica d’acord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat d’Oriola i la construcció del sistema hidràulic fluvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. D’altra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre l’horta d’Elx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.¹⁴

Un altre exemple podria ser també l’horta de Sogorb –estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma–, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta fluvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, l’alcassaba de la qual daten entre el final del segle X i el principi de l’XI; mentre que dins de l’àrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, d’assentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de l’Estat i la construcció de la seua nova horta en extensió.¹⁵

Per a l’Horta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics fluvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts –necessàriament d’origen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals–, malgrat que mai no van poder ser identificats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes fluvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes s’haurien anat construint posteriorment.¹⁶

Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en l’exemple dels casos adés esmentats d’Oriola i Sogorb. Aquest autor planteja l’existència, des d’abans del segle VIII, d’illes de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el final del segle X i, amb més seguretat, a l’XI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de l’habitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb l’Estat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma d’honores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, fins a l’actualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció d’aquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, finalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona l’espai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.¹⁷

Com podem veure, en tots els casos exposats coincideix l’existència prèvia d’un poblament camperol dispers anterior al segle X (no sempre queda massa clar si indígena o arabo-berber, però això no és important ara); i, posteriorment, sempre a partir del Califat, apareixen les ciutats, quasi del no res, acompanyades de gran àrees irrigades en extensió. Tant en el cas d’Oriola i Elx com a Sogorb, València i Tortosa. Pel que fa a l’altra opció, que defensa un origen camperol per a les grans hortes al marge de les ciutats i del poder, per ara no ha tingut tanta difusió, perquè els seus plantejaments a partir d’estudis de casos concrets són més recents i escassos.¹⁸ No obstant això, ja fa temps que Miquel Barceló va defensar des d’un punt de vista teòric que no hi havia raons per a pensar que el disseny i origen de les grans hortes fluvials fos diferent al dels petits sistemes hidràulics de les muntanyes, d’unes poques hectàrees cadascun.¹⁹ En aquell moment inicial, però, ningú no va procedir a estudiar una gran horta fluvial periurbana mitjançant la metodologia de l’arqueologia hidràulica, que havia estat desenvolupada recentment per Barceló i el seu equip de col·laboradors a partir de petits sistemes hidràulics.²⁰

La Vega de Granada és un dels pocs casos de gran horta lligada a una madīna important que, posteriorment, ha estat parcialment estudiada amb una certa metodologia d’interpretació morfològica. Patrice Cressier i Mar Osuna han plantejat que l’actual vega està formada per diversos espais hidràulics independents entre ells que, a més, han tingut transformacions al llarg del temps, especialment després de la conquesta cristiana de Granada. Tant pel que fa a les infraestructures hidràuliques (assuts de pedra amb forma de mitja lluna construïts sobre altres assuts més antics de fang i pedres), com a l’existència de densificacions parcel·laries de morfologia regular, realitzades en aquest mateix període cronològic. A més a més, per a Cressier, cadascun dels sistemes hidràulics que formen en conjunt l’àrea irrigada de Granada estan relacionats amb alguna de les alqueries que hi ha a la zona. No pareix, doncs, en principi, que les ciutats –Madīnat Ilbīra primer i Madīnat Garnāṭa després– hagen influït en la selecció dels espais de cultiu; si bé, per a aquest autor, resulta difícil obviar la presència de la ciutat i la seua possible influència sobre la vega; almenys a posteriori.²¹

Per a l’Horta de València, al marge de la hipòtesi de Mateu i Marco que hem vist adés, hi ha una altra proposta semblant a la de Granada que, a més, fou publicada de forma quasi simultània, però sense connexió inicial entre elles. Enric Guinot va observar que els canals principals pels quals circula l’aigua habitualment es divideixen mitjançant partidors proporcionals –que a València són anomenats «de llengua»– i a partir d’aquests punts clau de cada sistema es creaven nous canals secundaris, de manera que els sistemes hidràulics formaven estructures arborescents ben identificables. En conseqüència, aquest autor va proposar que, en el període andalusí, molt probablement, cadascun dels canals secundaris que naixien als partidors proporcionals conduirien l’aigua fins a les alqueries. Aquestes darreres serien, alhora, els llocs de residència i treball dels clans berbers, ja que l’andalusina era una societat de tipus segmentari formada per grups tribals de diverses mides, tal i com havia establert Pierre Guichard i veurem després amb detall. Amb tot, el paper que la ciutat i l’Estat van poder tenir en aquesta estructura física de l’horta i, per tant, en la seua construcció més inicial, de moment, no s’evidenciava clarament.²²

Finalment, es pot esmentar ací la tesi doctoral sobre l’horta o palmerar d’Elx que ha realitzat Dominique Aviñó, on planteja igualment que el braços secundaris que naixen dels partidors proporcionals situats sobre la séquia principal conduirien l’aigua fins a les alqueries rurals, que estarien situades just al final de cada braç i entre les quals hi hauria grans intersticis. D’altra banda, i això és encara més interessant, a partir de la mesura d’aquests partidors en els quals ha identificat rastres del colze ma’mūní i del raššāší, i basant-se en el fet que un és més antic que l’altre, proposa que l’horta perifèrica lligada a les alqueries és més antiga que no la zona d’horta central que envolta directament la ciutat islàmica d’Elx, fundada la segona meitat del segle X.²³ D’ací caldria deduir, segons aquest plantejament, que la madīna hauria estat fundada al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries; si bé aquesta autora no creu que aquestes darreres estiguessen relacionades necessàriament amb grups gentilicis, per la manca de topònims que comencen per la particula beni-.

En definitiva, com hem pogut veure, en general existeixen dues propostes per a l’origen de les grans hortes periurbanes: d’una banda la urbana i estatal, i d’altra banda la camperola al marge de l’Estat. Però totes dues hipòtesis han estat construïdes sobre casos molt concrets que no han estat estudiats des de diverses perspectives i metodologies. Per exemple, el cas més primerenc de l’horta d’Oriola ha estat a bastament citat per tots els investigadors al llarg dels darrers vint anys, perquè els resultats semblen versemblants per les proves arqueològiques i documentals presentades, però realment es tracta d’una anàlisi bastant superficial que actualment mereix una revisió profunda per a identificar els presumptes espais hidràulics regats per les sénies.²⁴ A més a més, caldria encara datar els canals principals de l’horta per a confirmar que la cita d’al-’Udhrī té realment el significat que se li ha donat. De fet, és ben cert que el geògraf àrab diu clarament que la séquia fou construïda pels habitants de la ciutat d’Oriola –segons les traduccions habituals–, però la pregunta és si cal entendre necessàriament que es refereix només als habitants de dins dels murs de la madīna. Per a la mentalitat d’un geògraf palatí com ell, potser no formaven part d’Oriola també els habitants del districte rural que depenia de la ciutat?²⁵ D’altra banda, si el canal el van obrir els habitants estrictes de la ciutat –se suposa que per a irrigar els seus propis cultius–, per què van construir llavors l’assut del canal sobre el riu al costat dels murs d’Oriola, i la zona irrigada tan lluny de la ciutat? Quin sentit té això?

En el cas de l’horta de Sogorb, els autors que la van estudiar assumeixen que el sistema hidràulic complet es va construir en època andalusina, amb l’excepció d’alguns pocs braços que van ser afegits ja en època contemporània, i no se sap si totes les parcel·les irrigades pels braços d’origen andalusí ja s’irrigaven en aquell període. Els braços i les terrasses que tallen els jaciments camperols abandonats abans del segle X podrien ser de construcció baixmedieval o posterior, i no del moment inicial de construcció del sistema hidràulic, de manera que no es pot relacionar directament un fet i l’altre. Finalment, en el cas exposat de l’horta de Tortosa cal admetre que els arguments esgrimits per a justificar que els tres presumptes canals fluvials són de construcció estatal són bastant dèbils, i que no proven res definitiu sobre el tema. De fet, un altre estudi realitzat paral·lelament per autors diferents, que sí que han fet una prospecció hidràulica i una interpretació morfològica, descarta per complet l’existència de regadius fluvials a l’horta periurbana de Madīnat Turṭūša en època andalusina. També és cert, no obstant això, que aquests autors no entren tampoc en la qüestió de l’origen estatal o no d’aquesta petita àrea irrigada, més enllà de relacionar-la amb la ciutat.²⁶

Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes, no hagen de ser també revisats. De fet, els autors de l’article sobre la Vega de Granada es mostraven molt cauts ja en aquell primer treball, que no han continuat posteriorment, i posaven en dubte que la ciutat no hagués intervingut mai en un espai agrari a la seua vora mateix. De fet, una recerca molt més recent –si bé incipient– sobre la mateixa Vega posa de manifest que alguns dels sistemes hidràulics podrien haver estat construïts per autoritats estatals.²⁷ A més, el mateix Cressier ha participat després en una recerca sobre l’espai agrari de tres ciutats medievals marroquines, en què s’ha arribat a la conclusió que els espais irrigats que les envolten es van construir en diverses etapes al llarg del temps i, de fet, tot sembla indicar que existeixen canals tant d’origen tribal com urbans i, fins i tot, un canal estatal que deriva aigua del wadi cap a Marràqueix, la capital almohade, més allunyada de l’espai agrari estudiat.²⁸

Pel que fa a les hipòtesis exposades fa deu anys per Guinot, estaven fetes a partir de la morfologia de les séquies i els braços principals de circulació de l’aigua, però en aquell moment encara no es portava l’anàlisi morfològica a un nivell de detall suficient. Així, de fet, com a resposta a aquest darrer autor, Antoni Furió ha posat en dubte recentment que la ciutat de València no intervingués sobre un espai agrari situat quasi a les seues portes, que per a ell és l’Horta de València en el seu conjunt.²⁹ En canvi, un autor com Antonio Malpica no pot concebre l’origen de les mudūn andalusines sense l’existència prèvia d’un espai agrari camperol desenvolupat que les pogués proveir d’aliments i productes agraris, com veurem després amb detall.³⁰ Són, en definitiva, qüestions que resten encara molt obertes i que necessiten estudis específics i treballs més argumentats que intenten anar més enllà del que s’ha fet fins ara sobre aquest tema.

OBJECTIUS I METODOLOGIA: LA SOCIETAT ANDALUSINA A TRAVÉS DELS ESPAIS AGRARIS IRRIGATS

Com hem pogut veure, no hi ha un consens entre els investigadors sobre com van sorgir inicialment les grans hortes periurbanes andalusines de l’est de la península Ibèrica. En realitat, és possible que no hi haja una explicació única i generalitzable per a tots els casos esmentats, i la resposta global potser haurà de ser més complexa. Per això, seria un error reproduir l’antic «debat» sobre l’origen romà o andalusí de les grans hortes i basar ara l’argumentació en proves, indicis i supòsits que vinguen a demostrar o contradir una hipòtesi o la contrària. Si es fes així, probablement no s’aportaria res nou al coneixement històric de la societat andalusina i el seu funcionament intern, i només aquest hauria de ser el propòsit de qualsevol historiador dedicat a l’estudi del període; tant dels documentalistes i arabistes com dels arqueòlegs, i dels que són ambdues coses alhora, i independentment del tema concret sobre el qual treballe cadascú.

Així, doncs, malgrat el que haja pogut semblat pel contingut del subapartat anterior –amb el qual només s’intentava contextualitzar l’origen historiogràfic d’aquesta recerca–, l’objectiu de l’obra no és en absolut dirimir quin és l’origen de l’Horta de València, tot i que hi apareixeran finalment certes propostes. L’objectiu tampoc no pot ser un estudi morfològic i classificatori dels possibles espais hidràulics andalusins identificats, si no ens porta a un coneixement més rellevant de la societat que els va crear i construir.³¹ Aquest treball de classificació també apareixerà, per descomptat, inevitablement, en un capítol del llibre, però només com una manera d’aportar informació a l’anàlisi històrica de la societat. Tampoc no serà una proposta d’aplicació metodològica de l’arqueologia hidràulica a una gran horta fluvial, ja que aquesta ha estat provada a bastament en treballs anteriors i no hi ha cap dubte que es tracta d’una metodologia tan vàlida per a les grans hortes com ho és per als petits espais de muntanya.³²

El vertader objectiu d’aquest treball, doncs, no és altre que l’estudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen l’Horta de València. En aquest sentit, els resultats de l’anàlisi morfològica i de les informacions que s’han pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació d’arxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de definir i justificar l’estudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que l’han creat i transformat al llarg dels segles.

Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’un paisatge o un territori històric. Des de l’antiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de l’arqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques d’interpretació morfològica que l’escola francesa de Tours denomina archéogéographie. Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals s’engloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, l’ús de documentació escrita de diversos períodes, l’anàlisi filològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació d’informació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a l’estudi de l’estructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.

Dins d’aquesta variabilitat de tècniques d’estudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera d’afrontar l’anàlisi d’una àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant l’arqueologia hidràulica. De fet, aquesta és l’única metodologia que –malgrat les limitacions– ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a l’estudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, s’ha volgut incloure l’arqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràfic més ampli, fent-la confluir amb altres tipus d’aproximacions als espais de cultiu que s’han denominat en conjunt com a arqueologia agrària. S’accentua així l’èmfasi en l’anàlisi dels parcel·laris, dels espais d’habitatge, de les àrees de conreu de secà i, fins i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la fi, és tracta d’un intent d’apro-ximar-se a l’estudi històric de l’espai camperol d’una forma més global.³³

Amb tot, que l’arqueologia hidràulica s’integre en un camp més ampli d’estudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especificitat pel que fa a les tècniques d’anàlisi d’espais irrigats, i més concretament la seua relació amb l’estudi de la societat andalusina tal com s’ha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que l’estudi d’espais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament,³⁴ també és cert que, fins ara, l’arqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en l’estudi d’espais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a l’estudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació.³⁵

No cal incidir ara en el context historiogràfic en el qual va nàixer l’arqueologia hidràulica, perquè ho veurem amb més deteniment després, al primer capítol, de manera que ací em centraré en la metodologia, que fou perfectament descrita per Helena Kirchner i Carmen Navarro en un article seminal que encara actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.³⁶ Es tracta d’un article, però, que no sempre ha estat llegit amb la suficient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir d’uns petits canals de terra excavats al fons d’un barranc o al vessant d’una muntanya –si se’m permet aquesta simplificació–, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.

Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que s’extrau de la prospecció de l’àrea irrigada. Aquesta darrera és l’element clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota l’àrea d’estudi marcant sobre una fotografia aèria o un document cartogràfic tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si n’hi ha.³⁷ A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat d’una forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i d’ampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.

La metodologia fou concebuda inicialment a partir d’estudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície –l’anomenada habitualment petita i mitjana hidràulica– de manera que per a l’estudi d’una gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb l’única diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar d’hectàrees o centenars d’hectàrees depenent de l’àrea delimitada per a l’estudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què s’ha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topografia del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de l’anàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identificades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modificades. Es tracta, doncs, d’adaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i l’evolució paisatgística del territori històric en el qual s’emmarca.³⁸