Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 4

I. LA SOCIETAT RURAL ANDALUSINA

Tota recerca científica comença sempre observant allò que han dit abans altres autors sobre el tema d’estudi, i ja ha quedat establert que el vertader objectiu d’aquest treball és la societat andalusina, per això resulta pertinent començar amb un primer capítol de caire historiogràfic sobre l’estat de la qüestió, més enllà del que ja hem vist del context en què s’engloba la recerca sobre les grans hortes fluvials periurbanes. Per descomptat, la nòmina d’autors implicats en l’estudi d’al-Andalus i les diverses visions del tema s’allarguen bastant en el temps, i han adquirit un volum suficientment important per a admetre des del primer moment que el repàs argumental que fem en aquest capítol haurà de ser massa esquemàtic per a recollir amb prou detall tot el debat historiogràfic generat fins ara. Per aquest motiu, assumint de bestreta el perill que això suposa, prestaré més atenció als autors que han treballat sobre Šarq al-Andalus i només tractaré les propostes dels darrers quaranta anys –a més d’un breu apartat sobre els antecedents–, centrant-me específicament en els autors que han fet una major aportació al debat, d’entre els quals cal destacar indubtablement l’historiador Pierre Guichard.

El darrer apartat està destinat a intentar analitzar el que sabem del funcionament intern de les comunitats rurals andalusines, més enllà de la seua plasmació territorial en el poblament i l’espai agrari. Però tractaré de fer algunes comparacions amb els treballs realitzats pels antropòlegs al Magrib en els darrers cent anys, intentant buscar així paral·lels entre les comunitats rurals andalusines medievals i les magrebines d’època contemporània. Fet i fet, la intenció de tot plegat no és únicament veure com era la societat andalusina a partir de la recerca que s’ha fet fins ara, sinó també com va evolucionar i com es reflecteix això en els espais agraris.

1. ELS ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS

El elemento árabe entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles; la mejor denominación que se les puede dar no es la de árabes, sino la de españoles; son de raza hispana, aunque en algunas familias se mezclara la sangre extranjera y, además, fuesen musulmanes. Ahora bien, ese elemento árabe, aunque poco numeroso, trajo una lengua e impuso por la fuerza militar ciertas costumbres y modas asiáticas, una organización política y una religión, y ésta se difundió más que la raza. Al aceptarse la religión, vino ésta a colorear de tal modo la sociedad andaluza, que todos parecieron árabes, como una pequeña cantidad de anilina roja es suficiente para enrojecer las aguas de un estanque, sin que la composición química de las mismas se llegue a alterar sensiblemente.¹

L’autor d’aquestes paraules, el valencià Julián Ribera (1858-1934), no fou precisament el més important dels arabistes del segle XIX i bona part del XX, ni tampoc el que més aportacions va fer a l’estudi històric d’al-Anda-lus d’entre els deixebles de Francisco Codera (1836-1917). De fet, els arabistes més importants que es van ocupar de la història d’al-Andalus en el període indicat no eren espanyols, com per exemple el neerlandès Reinhart Dozy (1820-1883) o el francès Évariste Lévi-Provençal (1894-1956). No obstant això, la metàfora que apareix al text que encapçala l’apartat, en què Ribera compara el paper exercit per l’islam sobre la població indígena his-pano-romana de la península Ibèrica amb els efectes de tintura que provoca l’anilina roja sobre l’aigua sense cap canvi químic, ha estat citada profusament per molts autors a causa de la claredat amb què exposa de quina manera l’arabisme del seu temps percebia la societat andalusina. Però és així també com ho concebia la historiografia, ja que aquest autor va ser un dels principals inspiradors de Claudio Sánchez-Albornoz ja al segle XX, qui va afirmar que l’aportació de població oriental posterior a la conquesta del 711 fou massa dèbil i massa ràpidament assimilada per la societat indígena per a creure que «l’Espanya musulmana» fou una «civilització oriental», i per a considerar la població com a «semítica», seguint la rebuscada terminologia que s’emprava en aquella època.²

Més enllà de l’anècdota de Ribera, doncs, per a Sánchez-Albornoz i la major part dels historiadors del segle XX, la societat musulmana de la península Ibèrica hauria estat profundament occidental (paper més lliure de la dona, pervivència de la població mossàrab i d’una llengua –única i comuna– derivada del llatí, consum de vi tot i la prohibició alcorànica, etc.), malgrat la islamització i arabització dels seus habitants, els quals haurien estat majoritàriament descendents dels indígenes hispans de l’època visigòtica. Tot això, a més a més, hauria diferenciat clarament la societat d’al-Andalus de la resta de societats islàmiques medievals, identificant els musulmans peninsulars com a espanyols, que era el vertader objectiu d’aquesta construcció historiogràfica.

Essencialismes a banda, el ben cert és que tant l’arabisme com el medievalisme tradicionals tenien –i encara hi ha qui la té– una concepció quasi exclusivament política i cultural de la història d’al-Andalus, potser com a conseqüència de les característiques de les fonts àrabs disponibles, la major part de les quals són reculls de notícies polítiques, obres geogràfiques i, sobretot, literatura poètica. En definitiva, una histoire événementielle que es limitava a una successió de fets polítics i de governants andalusins, així com també al seu esplendor cultural. Hi ha prou amb llegir qualsevol obra de síntesi o manual d’història d’al-Andalus relativament antiga per a adonar-se’n.³ I d’aquest problema amb les fonts, i els interessos dels investigadors, es deriva el quasi total desconeixement en aquells anys de l’organització social andalusina, o la cridanera inexistència d’estudis sobre el món rural andalusí, que pràcticament no s’esmentava en cap obra.

D’acord amb el tòpic, al-Andalus hauria estat «un país de ciutats», com tots els països islàmics.⁴ Els nuclis urbans eren la seu d’un poder estatal fort, i des d’ells es controlava la part rural del país; per tant, hi havia grups urbans, dignes d’estudi, i més enllà de les muralles només camperols que pagaven impostos. Però d’aquests darrers no res se’n sabia, perquè les fonts mai no en parlen directament i tampoc no interessaven als investigadors. Així, doncs, tot i ignorar-los, la major part dels historiadors assumien que el món rural andalusí havia estat el territori de les tribus, bo i basant-se en el cas del Magrib contemporani que havien descrit els antropòlegs colonials francesos dels segles XIX i XX.⁵ Perquè hi havia consciència de l’existència de grups tribals a al-Andalus –el mateix Ribera té un treball sobre les tribus àrabs assentades al Šarq al-Andalus després de la conquesta del 711–, però se’n sabia molt poca cosa més.⁶ L’interès de l’arabisme i del medievalisme per les tribus i pel món rural, doncs, havia estat pràcticament nul al llarg del període indicat.

A grans trets, i assumint el risc de simplificar massa l’esquema historiogràfic, així era més o menys com s’entenia la societat andalusina encara a la segona meitat del segle XX. De fet, l’autoritat acadèmica que per al medievalisme espanyol implicava Sánchez-Albornoz –fins i tot des de l’exili– i bona part dels seus deixebles era tan gran, que les seues idees sobre qualsevol tema van suposar una enorme llosa inamovible per a molts investigadors. Així, aquesta postura es va convertir en el corrent historiogràfic majoritari –únic en aquell moment–, que ha arribat a l’actualitat sota el nom d’escola «continuista», perquè defensa la continuïtat poblacional i de la mateixa organització social de tipus occidental abans i després de la conquesta àrab i berber de la península Ibèrica en 711. Tanmateix, ja fa quasi 40 anys que aquest corrent de pensament ha esdevingut minoritari –almenys entre els historiadors, però també en bona part de l’arabisme–, des que el 1976 es va publicar el llibre més conegut de Pierre Guichard que en la seua versió en castellà es va titular Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, i que és l’obra que està a la base de la concepció majoritària que hom té actualment de la societat andalusina.

Més recentment, alguns autors han denominat aquest nou corrent historiogràfic com a escola «rupturista», per oposició a l’altra «continuista», ja que aquesta defensa una ruptura total entre la població i el sistema d’organització social d’abans i després del 711, al contrari del que deia la historiografia tradicional. No obstant això, és evidentment que l’obra de Guichard en el seu conjunt, i la de tots els autors que han seguit després els seus plantejaments, va molt més enllà d’aquest debat concret sobre la conquesta musulmana i els canvis socials esdevinguts a partir d’aleshores. De fet, aquest autor va crear amb la seua obra inicial tot un «paradigma» historiogràfic nou, que va substituir bastant ràpidament el vell paradigma que hem vist en aquest apartat.

2. EL «PARADIGMA» TRIBAL DE GUICHARD

Ha estat Thomas F. Glick qui ha qualificat les propostes de Pierre Guichard com a «paradigma», entenent el mot en el sentit d’un marc teòric àmpliament acceptat per la resta de la comunitat científica, del qual parteix la recerca posterior.⁷ És cert que Glick es referia únicament al model d’estructuració dels assentaments rurals (el complex ḥiṣn-qarya, que veurem més endavant), però es pot considerar realment com un paradigma el conjunt de les aportacions de Guichard, sobretot per la manera com han transformat el panorama científic en el seu camp de recerca i s’han consolidat posteriorment. Així, una vegada el nou paradigma ha estat acceptat majoritàriament per la historiografia, després d’un llarg procés que ha implicat molt de debat, qualsevol aportació posterior al voltant de la societat andalusina per part d’altres autors ha hagut de partir sempre de les propostes de Guichard. Tant per a confirmar-les i reforçar-les com per a refutar-les o matisar-les, independentment del major o menor èxit de cada autor en fer-ho i, per tant, de la seua capacitat per a modificar o refutar el paradigma. En conseqüència, cal partir del treball inicial de Guichard per a analitzar com ha anat evolucionant la historiografia.

A grans trets, la principal aportació de Pierre Guichard en aquell primer moment fou explicar la societat dels dos primers segles d’existència d’al-Andalus com una societat tribal, ja que els conqueridors musulmans –els àrabs i els berbers– haurien arribat a la península organitzats en tribus i clans de filiació agnatícia, fortament cohesionats a través de l’endogàmia. A més a més, haurien estès aquesta estructura social per tot el territori andalusí, assimilant a la llarga bona part de la població indígena hispano-romana dins de l’estructura social tribal, anant més enllà d’una simple islamització i arabització superficials com defensava la historiografia anterior. També és cert que a partir del segle X aquesta societat tribal hauria tendit a desaparèixer, segons indicava el mateix Guichard com veurem més endavant amb detall, però pel que ara ens interessa cal destacar que la nova proposta de Guichard capgirava completament el panorama sobre al-Andalus.

Per a analitzar correctament l’obra de Guichard, però, cal entendre primer el context historiogràfic en què l’autor va elaborar la seua tesi doctoral, entre el final dels anys seixanta i la primeria dels setanta, ja que fou llegida a Lió el 1972. A França aquests són els anys de màxim esplendor de l’escola dels Annales que, llavors, de la mà de Fernand Braudel, apostava per la collaboració amb les altres ciències socials, i especialment amb l’etnologia i l’antropologia. De fet, en aquell moment els historiadors d’Annales estaven influenciats per l’estructuralisme, un corrent de pensament molt important al segle XX que fou impulsat per l’etnòleg Claude Lévi-Strauss i que ha dominat quasi per complet l’enfocament d’aquestes ciències socials a França fins a temps ben recents.

És evident que existeix una contradicció entre el concepte d’estructura –que anul·la el pas del temps– i la història com a ciència, però molts historiadors van saber esquivar el problema i aprofitar el concepte d’estructura per a fer comparacions entre les societats del passat i els treballs dels etnòlegs sobre societats que encara existeixen, com una manera de suplir la manca de fonts històriques suficients. Aquest fou el cas de Pierre Guichard i, de fet, hi ha prou amb llegir el subtítol de la versió en castellà publicada el 1976 (Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente), i el títol de la versió modificada que es va publicar en francès el 1977 (Structures sociales «orientales» et «occidentales» dans l’Espagne musulmane), per veure clarament que l’obra està molt influenciada per l’estructuralisme, i això té més importància del que podria parèixer a primera vista. El mateix autor ho reconeixia a la introducció, bo i justificant-ho en el context del debat d’aquells anys sobre el concepte d’estructura,⁸ i realment es pot dir que el resultat fou bastant satisfactori per al seu moment.

Tot plegat explica per què la primera part de l’Al-Andalus de Guichard és una obra d’antropologia històrica comparada, que està dedicada a estudiar les estructures de parentesc agnatici i la funció del matrimoni en les societats islàmiques.⁹ Així, l’autor analitza en primer lloc el paper que tenia la dona en la societat «oriental» (l’àrab, fonamentalment), després analitza el seu paper en la societat «occidental» (que és l’europea altmedieval), i finalment ho compara tot plegat amb el paper de la dona en al-Andalus, arribant a la conclusió que la societat andalusina era de tipus «oriental», i no de tipus «occidental» com havia defensat la historiografia fins aleshores.¹⁰

Per un altre costat, Guichard ens parla de la defensa de l’honor clànic (‘irḍ) que els àrabs i els berbers dipositaven en les dones, cosa que els hauria portat a retenir-les dins del grup familiar, i com a conseqüència a practicar l’endogàmia matrimonial. Això, a més a més, no es justificaria sols en la seua ideologia al voltant de l’honor, sinó també amb arguments econòmics, ja que l’endogàmia clànica aconsegueix evitar la dispersió del patrimoni familiar. Per això, es preferiria habitualment la filla de l’oncle patern (bint al-‘amm) per a contraure matrimoni, més que no «captar» dones d’altres grups externs.¹¹ Sense entrar en més detalls, doncs, tot plegat portaria Guichard a plantejar que els grups àrabs i berbers que van arribar a al-Andalus després de la conquesta del 711 es van mantenir fortament cohesionats amb el pas del temps, i no es barrejaren més que ocasionalment amb la població indígena, mantenint per tant la seua estructura social clànica i tribal.

Les idees exposades per Guichard en la primera part del seu Al-Andalus li van permetre desmuntar raonablement els arguments «continuistes» de la historiografia tradicional, ja que els àrabs i els berbers no haurien estat la fina capa dominant de conqueridors que imposaren la seua religió (l’islam), la seua llengua (l’àrab) i les seues tradicions culturals a una majoria poblacional indígena sense transformar vertaderament les estructures socials prèvies (l’anilina roja de Ribera), sinó que s’hauria produït una forta immigració de clans i tribus àrabs i berbers que s’assentarien per tot al-Andalus. A més a més, aquests grups orientals i magrebins haurien mantingut les seues estructures socials pròpies, gràcies a la pràctica de l’endogàmia clànica, i haurien assimilat la població indígena hispana progressivament. No tant mitjançant la integració de dones indígenes en els grups familiars propis, com mitjançant l’adopció de les estructures socials tribals per part dels indígenes després de la seua conversió a l’islam, passant a ser muwallad.¹² Com a conseqüència de tot plegat, cap al segle X encara es detectarien en al-An-dalus dues societats diferents: la tribal dels musulmans, de tipus oriental, i la «prefeudal» dels cristians mossàrabs, de tipus occidental, ja que aquests darrers no haurien estat encara assimilats totalment ni incorporats a la societat tribal de tipus oriental, malgrat el constant procés d’islamització.¹³

Una vegada plantejades les claus de la seua tesi, Guichard va dedicar la segona part del llibre a intentar elaborar una geografia tribal d’al-An-dalus, i també a fer una anàlisi de la sociologia del sistema tribal. Pel que fa als àrabs, intenta demostrar que l’exèrcit de Mūsà ibn Nuṣayr arribà a la península Ibèrica organitzat en diverses tribus, ens parla de l’existència de divisions administratives amb noms tribals per a argumentar que alguns clans i tribus haurien rebut territoris sencers en el moment de la conquesta, i finalment realitza una reconstrucció, parcial, de les zones que van rebre població àrab al llarg del segle VIII. Pel que fa als grups berbers, que és el que ací més ens interessa, Guichard va analitzar la presència a al-Andalus de les principals confederacions tribals conegudes, constatada a través de la toponímia i de les fonts escrites, especialment la Jamhara d’Ibn Ḥazm. A l’igual que en el cas dels àrabs, Guichard intenta esbossar una geografia de les zones d’assentament preferencial per part de les tribus berbers, incloent-hi les de la part més oriental de la península.¹⁴ De fet, aquesta darrera és la regió a la qual havia dedicat més atenció ja anteriorment, ja que el 1969 havia publicat un important article en què parlava d’una altra de les peces clau del treball d’aquest autor: la berberització del Šarq al-Andalus, que contradeia l’arabització que fins llavors s’havia plantejat en aquesta regió andalusina a partir del treball de Ribera adés citat.¹⁵

En resum, el que defensa Guichard és que els berbers, de la mateixa manera que els àrabs, també havien arribat i s’havien establert a al-Andalus estructurats en tribus, o fraccions de tribus, i havien conservat una forta individualitat respecte a l’Estat emiral. Almenys fins el segle X, moment en el qual alguns llinatges dirigents tribals haurien pactat amb l’Estat califal omeia per a ser nomenats governadors dels seus territoris.¹⁶ I una prova de l’estructura clànica i tribal dels berbers estaria, no sols en els topònims conservats d’origen tribal, sinó també en els nombrosos casos (especialment al Šarq i a l’Andalusia oriental) de topònims amb la partícula beni- més un epònim, que Guichard atribueix quasi exclusivament als grups berbers. Procedent de banī (variant dialectal andalusina del mot banū en àrab clàssic) significa ‘els fills de’ o ‘els descendents de’, i per a Guichard no podien ser més que el reflex de la societat clànica, o segmentària, que ell havia vist ja als textos.¹⁷

Per a acabar, Guichard va dedicar el darrer capítol del llibre –possiblement el més important des del punt de vista del funcionament d’una societat tribal– a exposar la sociologia de les tribus àrabs i berbers a través del seu funcionament intern, basant-se en la literatura antropològica i comparant-ho amb les fonts escrites d’al-Andalus. També va estudiar les estructures tribals a partir de la solidaritat entre els diversos clans d’una tribu (l’asabiyya) així com la dependència de clientela (walā‘) entre els àrabs i els altres grups de berbers i d’indígenes. En definitiva, una sèrie de qüestions importants en què no cal entrar ara per al tema que ens ocupa, però sí que caldria afegir que aquestes no han sofert cap revisió i actualització des de llavors, i que s’accepta el que va dir Guichard d’una manera bastant acrítica.¹⁸

En qualsevol cas, la conclusió a què va arribar Guichard en aquest tema és que l’autonomia política de les tribus va desaparèixer durant el califat, per la imposició de l’Estat que les combatia i pel desenvolupament de les ciutats. Però el ben cert és que no va explicar massa bé com es va poder desenvolupar aquest procés. Al remat, el mateix autor que havia fet veure per primera vegada l’existència d’una societat tribal a al-Andalus, la feia desaparèixer en el darrer capítol de la seua obra. Restaven obertes, però, dues qüestions: en què s’havia convertit la societat andalusina a partir del segle XI? I de quina manera les relacions socials de parentesc agnàtic seguien actuant encara entre les comunitats rurals, més enllà de la «destribalització» anunciada per Guichard?

3. LA SOCIETAT A TRAVÉS DEL TERRITORI: CASTELLS, ALQUERIES I ESPAIS AGRARIS

Si he qualificat de paradigma la proposta de Guichard sobre l’existència d’una societat tribal en al-Andalus és perquè ha funcionat com a tal en els darrers quaranta anys. O, almenys, com ho ha expressat Antonio Malpica, «hay un antes y un después» d’aquesta obra en la historiografia sobre al-An-dalus.¹⁹ Així, malgrat les crítiques dels defensors del paradigma anterior –que van ser menys de les que es podia esperar–, el nou paradigma tribal fou ràpidament acceptat per la major part dels historiadors, amb més o menys matisos i crítiques en certs aspectes concrets. Per descomptat, la proposta de Guichard no estava encara tancada, puix era una proposta inicial molt coherent però farcida d’hipòtesis de treball que calia desenvolupar i confirmar, de manera que van ser diversos els autors que es llançaren a fer-ho. I uns deu anys després de la publicació del llibre d’Al-Andalus, a mitjan dels anys vuitanta del segle XX, s’havia engegat un debat al voltant de les estructures socioeconòmiques d’al-Andalus que finalment va implicar un considerable nombre d’investigadors que treballaven sobre l’antic territori andalusí.

Un dels primers problemes amb què es van trobar els diversos autors fou el d’encaixar la societat andalusina en un marc socioeconòmic; és a dir, situar-la dins de les formacions socials i els modes de producció, com es deia en aquell moment d’un cert auge acadèmic del marxisme. Guichard la va definir inicialment com a societat «no-feudal», per l’absència de senyors extractors de renda, contradient així una vegada més la historiografia tradicional espanyola que veia una societat feudal en al-Andalus a partir dels quwwād (pl. de qā‘id) dels castells i per l’existència de propietats (iqṭa‘) donades per l’Estat a l’aristocràcia militar que governava al seu servei.²⁰ Però és evident que identificar la societat andalusina com a «no feudal» tampoc no resolia el problema, ja que suposava definir-la en negatiu, per oposició a una altra societat que era coetània però distinta. De manera que, seguint la proposta llançada abans per Miquel Barceló i per Reyna Pastor, Guichard va començar de seguida a aplicar-hi la noció de «formació social tributària», agafada del treball de l’economista egipci Samir Amin.²¹ Aquest autor havia proposat, en el context del debat marxista dels anys seixanta i setanta al voltant dels modes de producció i la transició del feudalisme al capitalisme, abandonar el nom de «mode de producció asiàtic» que havia encunyat originàriament Marx per ser massa regional, i anomenar «formació social tributària» les societats precapitalistes. Així, d’acord amb Barceló –que va relacionar aquest concepte amb el cas andalusí– i Guichard –que el va aplicar en la seua recerca– hi hauria una relació directa entre l’Estat i les comunitats rurals posseïdores de la terra, que es manifestava a través del pagament dels tributs sense que hi hagués cap altre element particular que participés de l’extracció d’excedent com ocorre en la societat feudal, en la qual el senyor posseïa la terra i els mitjans de producció.

Més enllà de les idees inicials d’Amin sobre les societats precapitalistes i el món àrab, que no deixaven de ser la introducció a una temàtica més general, i més enllà també dels debats ideològics desenvolupats al segle XX –que actualment encara es mantenen però quasi sempre amb un tractament menys teòric–, la noció de «formació social tributària», o simplement «societat tributària», va triomfar ràpidament entre la historiografia dels anys vuitanta i s’ha mantingut fins a l’actualitat,²² ja que encaixava perfectament en els estudis que ja s’havien fet sobre fiscalitat estatal a al-Andalus.²³ De fet, es tracta d’una definició molt pràctica que explica bastant bé les relacions socioeconòmiques que es produïen a al-Andalus, i també al Magrib, integrant aquestes dues societats tan similars en el context internacional de les formacions socials no capitalistes, i deixant enrere també l’especificitat hispànica que sempre havia defensat la historiografia tradicional.

Tanmateix, calia investigar encara més sobre la societat andalusina en general, i el món rural en particular, del qual no se sabia pràcticament res. Primer es va intentar fer a partir dels castells (els ḥuṣūn), seguint l’onada de l’incastellamento que triomfava en aquell moment a Europa arran del debat sobre l’inici del feudalisme. Si bé quasi al mateix temps es va passar a l’estudi dels assentaments (les qurà) i del funcionament de les comunitats rurals a partir de l’arqueologia extensiva. De fet, en tot el procés de recerca i debat dels anys vuitanta i noranta, i encara actualment, ha estat fonamental la introducció de l’arqueologia medieval com a mètode de treball, posant-la al mateix nivell que la documentació escrita.²⁴ En conseqüència, la recerca ha estat molt fructífera amb la nova aportació de dades i informacions, i el debat de vegades intens.

3.1 El poblament rural de Šarq al-Andalus

Com hem vist adés, a l’inici dels anys vuitanta del segle XX Pierre Guichard va redirigir la seua investigació cap a les comunitats rurals andalusines i la seua relació amb l’Estat islàmic (l’anomenada societat tributària), de manera que va engegar tot un programa de recerca, en col·laboració amb l’arqueòleg André Bazzana, en el qual van assenyalar els ḥuṣūn i les qurà del Šarq al-Andalus com a principal objecte d’estudi.²⁵ Aquests autors van explicar l’estructura del poblament rural andalusí en base al binomi format pels castells i les alqueries, al qual, com hem vist adés, Thomas F. Glick ha denominat «complex ḥiṣn-qarya». Consisteix en l’existència d’una sèrie de ḥuṣūn rurals repartits per tot el territori, amb un districte castral associat que acolliria un nombre indeterminat de qurà o comunitats rurals, situades en les planes o en els fons de vall.²⁶

A partir dels estudis d’arqueologia extensiva i d’algunes excavacions ocasionals, es van definir els castells andalusins com a refugis esporàdics de les comunitats rurals, gràcies a una clara diferenciació de les distintes parts dels castells. D’una banda hi havia la celòquia (< salūqiya), que era la part mes alta i millor defensada del recinte castral (en el cas dels nuclis urbans rebia el nom d’alcassaba, de l’àrab qaṣaba), on residiria un qā‘id com a delegat de l’Estat en el cas dels castells més importants. La seua funció seria defensar la fortificació en moments de tensió bèl·lica com a cap militar, i també cobrar tributs en nom de l’Estat, com es pot deduir dels documents coetanis i posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII. D’una altra banda, als castells hi havia l’albacar (< al-baqār), que era un espai murat que envoltava la celòquia o l’alcassaba, de considerables dimensions però sempre buit de construccions, llevat d’algun aljub, on es refugiaria la població de les alqueries amb el seu ramat en cas d’atac. És, per tant, un espai que Guichard interpreta d’ús comunitari, i no estatal.²⁷

En aquest sentit, sabem que durant la conquesta del segle XIII –incloenthi els alçaments contra els conqueridors en les dècades següents–, i encara durant l’expulsió dels moriscos el 1609, moltes comunitats musulmanes seguien emprant aquests albacars castrals com a refugi. A banda d’això, Guichard ha aportat més recentment una prova documental encara més evident, ja que es tracta d’una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), per tant del segle XII, en la qual s’esmenta un districte rural de Šarq al-Andalus que estava dividit en diverses qurà. La població del districte s’havia refugiat en el castell (ḥiṣn) durant una fitna o revolta, i en tornar havien discutit on calia establir la mesquita aljama dels divendres, per això havien consultat el cèlebre jurista.²⁸ Això demostraria, per tant, que el model del «complex ḥiṣn-qarya» establert per aquest autor a partir de l’arqueologia extensiva funciona; almenys per al Šarq. Finalment, cal dir que en el cas dels ḥuṣūn que estaven habitats de forma habitual –com ara Bairén, per esmentar un exemple conegut–, al voltant de l’albacar hi hauria un poblat, també murat, tot i que serien majoritaris els castells-refugi de menor entitat i apartats dels camins principals de circulació, que no estaven habitats regularment excepte en cas de perill imminent.²⁹

Per un altre costat, deixant ara de banda els castells, en la proposta de Guichard i Bazzana sobre l’estructura del poblament hi havia també alqueries o qurà, que estarien disperses per tot el districte castral. La qarya seria un territori de límits no definits, amb un o diversos nuclis d’habitatge ocupats per una sola comunitat rural que rebia el nom d’aljama (< ğama‘a). Una comunitat liderada per un grup de «vells» o xeics (< šuyūkh), que Guichard identifica actuant al marge dels representants de l’Estat en més d’una ocasió durant el procés de conquesta cristiana del Šarq al-Andalus.³⁰ De fet, per a aquest autor l’estructura sociopolítica de les aljames andalusines –que recorda les comunitats rurals de la Cabília algeriana, les quals també reben el nom de ğama‘a– resulta essencial per a diferenciar una qarya islàmica d’una aldea en el sentit europeu del terme, formada per una comunitat veïnal. Tanmateix, com va destacar Pierre Guichard, però també i sobretot Miquel Barceló, les alqueries no eren només una manera d’estructurar el poblament o d’organitzar l’ús del territori rural, ja que els xeics de l’aljama devien ser els encarregats d’organitzar els processos de treball agropecuari, i per tant les alqueries esdevenien unitats de producció. En conseqüència, la qarya seria també la unitat bàsica de la fiscalitat andalusina, ja que els tributs serien pagats de forma comunitària per cada alqueria, i el sulṭān extrauria de les aljames la major part dels seus ingressos tributaris.³¹