Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 3

En qualsevol cas, com es pot veure, el treball de camp és essencial per a entendre com ha estat construït el sistema i poder distingir després les etapes. És cert que, per una simple qüestió d’escala, en el cas de les grans hortes fluvials la prospecció minuciosa no és tan necessària com en els sistemes petits per a la identificació concreta dels elements bàsics que formen part del sistema, com ara el punt de captació (l’assut), els canals principals i secundaris de distribució de l’aigua, o l’emplaçament dels molins, ja que a la fotografia aèria, i més encara als plànols cadastrals, aquests elements venen ja molt ben senyalitzats. Però és el treball de camp i la visualització del terreny a ras de terra el que permet entendre com s’ha construït el sistema, i per què cada séquia presenta un traçat concret, ja que de cap altra manera es poden entendre els pendents ni accedir a tota una sèrie de detalls que la fotografia i la cartografia no mostren ni permeten mai identificar. Tanmateix, l’avantatge de l’escala de les grans hortes és que amb fotografies aèries de mitjan segle XX i plànols cadastrals més antics es poden reconstruir amb una fiabilitat raonable zones que ara ja no existeixen per l’avanç de la urbanització i altres transformacions, i accedir així a una informació que d’una altra manera estaria perduda. Per descomptat, les dades i conclusions a les quals s’arriba en aquestes zones cal prendre-les sempre amb més precaució encara si pot ser, perquè hi haurà una sèrie de detalls que mai no podran ser comprovats; o almenys no es pot fer amb la tecnologia actual.

Però l’experiència adquirida amb les prospeccions d’altres zones que sí que existeixen permet moltes vegades intuir bastant bé com es va construir el sistema hidràulic que s’ha reconstruït mitjançant la foto i la planimetria antigues, quins eren els pendents, es poden també detectar antics paleobarrancs per la direcció de circulació de l’aigua i, fins i tot, descartar explicacions socials per a anomalies parcel·làries que han estat generades de ben segur per la topografia. Per això, com que una bona part de la zona d’estudi d’aquest treball ja ha desaparegut, he inclòs la reconstrucció d’extenses àrees d’horta que he pogut analitzar gràcies a l’experiència adquirida en les àrees que sí que existeixen i he prospectat, les quals també són extenses. Fer-ho així era necessari per a poder accedir a una visió més o menys completa de la xarxa d’alqueries andalusines que envoltava la ciutat de València, ja que només amb les zones d’horta que hi resten actualment no hauria estat possible.

En qualsevol cas, el treball de camp ha resultat fonamental en la interpretació de la morfologia dels sistemes, també per a les zones desaparegudes, i s’ha demostrat que sense ell les possibilitats d’errar en la interpretació d’una fotografia aèria són molt elevades.³⁹ Ho he pogut comprovar en aquesta recerca, quan estudiava sobre la fotografia de l’àrea actual la zona que després seria prospectada, abans d’anar al camp, i intentava predir el que em trobaria sobre el terreny per a planificar el recorregut. Al remat, és cert que el resultat era sovint previsible, però hi havia vegades que errava en la interpretació prèvia a causa de la vegetació i els cultius arboris, que moltes vegades oculten els canals en la foto aèria, o per l’existència de certs trams de canals subterranis, etc. D’una altra banda, sense el treball de camp resulta impossible detectar l’aterrassament –que no apareix a la foto aèria–, i poder diferenciar les terrasses en el camp ha resultat fonamental per a interpretar correctament el paisatge agrari en general, i el parcel·lari en particular.⁴⁰ Malauradament, però, no és fàcil exposar al lector els resultats de l’aterrassament a una escala tan gran, ja que no es pot representar sobre el plànol més enllà del parcel·lari original reconstruït. Finalment, cal dir que, junt amb la prospecció arqueològica i la interpretació morfològica, per a realitzar el treball desenvolupat en aquesta recerca ha estat fonamental l’anàlisi de la toponímia, per a extraure algunes conclusions en relació amb les interpretacions morfològiques.

Així, doncs, és evident que l’anàlisi morfològica del paisatge agrari és una font molt important d’informació històrica, si es fa amb rigor i es prenen les precaucions tècniques necessàries. Però també cal ser conscients que presenta certes limitacions. La primera i principal, la dificultat d’establir una cronologia per a les estructures hidràuliques, ja que es poden distingir raonablement les fases de construcció del sistema, i també adscriure-les a una societat concreta, però resulta impossible datar aquestes fases amb una cronologia més precisa. De vegades es pot suplir aquesta mancança amb excavacions arqueològiques de canals i terrasses, si es poden fer, i fins i tot mitjançant la datació d’espais d’habitatge associats. Tot i que això darrer també pot resultar equivoc perquè, amb el temps, les zones residencials al voltant d’un espai irrigat poden canviar de lloc.⁴¹

Un altre tipus de limitació –especialment en el cas d’una gran horta periurbana com la de València, però no únicament– és la desaparició física de sistemes i espais irrigats per l’abandonament i per l’avanç de la urbanització. Això, malgrat el perill real d’errada en la interpretació, es pot suplir en les zones que han desaparegut en els darrers anys i dècades mitjançant una reconstrucció amb fotografia aèria i amb planimetria històrica anterior a la destrucció física del paisatge; especialment plànols cadastrals dels anys vint i quaranta del segle XX, com hem vist ja adés. Però els plànols no serveixen en el cas de les zones desaparegudes abans d’aquestes dates indicades, que són les zones més immediates a la ciutat de València i a altres poblacions de l’horta, la informació de les quals no es pot recuperar –més enllà d’algunes séquies i camins importants– a causa de la inexactitud dels plànols anteriors al segle XX pel que fa als parcel·laris.

Finalment, un darrer risc que existeix amb la interpretació morfològica, i que suposa una certa limitació, és el dels possibles canvis en el traçat d’alguns canals. Això està demostrat que va passar de forma ocasional, i més endavant veurem algun cas que ha estat detectat a la mateixa Horta de València. Però aquests canvis de traçat són quasi sempre recognoscibles i, quan no ho són, és perquè són de poca entitat i no tenen cap importància rellevant en el funcionament del sistema; i, per tant, en la interpretació de la seua estructura. De fet, és evident que els sistemes hidràulics mai no han estat construïts de forma capriciosa. La seua forma i estructura responen a criteris socials (per això ens serveixen als historiadors com a font), però també a criteris físics i topogràfics, ja que l’aigua només es mou per gravetat i difícilment es pot modificar un traçat sense alterar el seu correcte funcionament. És allò que Miquel Barceló va anomenar principi de rigidesa del sistema, que cal no confondre amb immutabilitat, com fa temps es va poder demostrar. Per tant, es tracta d’una limitació que cal tenir present, però que no és especialment important.

Comptat i debatut, l’objectiu és estudiar la societat andalusina i la seua evolució a través d’un espai agrari irrigat que és l’Horta de València, entenent sempre aquest estudi com una manera d’aportar més informació de la que s’ha pogut extraure fins ara a partir de la documentació escrita, parcialment esgotada. És evident que hi haurà molts aspectes que no es podran esclarir per ara, a causa de les limitacions esmentades, especialment pel que fa a les datacions. Però aquesta és una forma vàlida, i legítima, d’intentar avançar en la recerca i plantejant més hipòtesis i resultats, perquè altres metodologies combinades amb aquestes ens aporten una visió més global als problemes històrics que han estat fins ara plantejats pels historiadors.

Per a poder arribar a conclusions més sòlides i definitives caldrà fer excavacions arqueològiques de séquies, de terrasses i de nuclis d’habitatge, així com anàlisis paleoambientals i aplicar qualsevol altra metodologia o tecnologia nova que pot aparèixer en el futur. Encara queda molt de camí per recórrer i, per tant, el que s’explica en aquest llibre ha de ser sempre considerat com una primera hipòtesi de treball, un punt de partida per a una recerca interdisciplinària. Com deia, és possible que més endavant algunes o moltes de les hipòtesis i afirmacions provisionals que es fan en aquesta obra hagen estat confirmades, o matisades. Potser, fins i tot, rebutjades i corregides. Només el temps i la recerca ho dirà. En qualsevol dels casos, siga quin siga el resultat que ens aporten les noves recerques en el futur, serà la prova que tindrem un millor i més complet coneixement històric de la societat andalusina en general, i de les grans hortes en particular. Només per això haurà valgut la pena fer aquest treball, com una peça més del trencaclosques històric que hem d’intentar resoldre entre tots els investigadors.

¹ Al llarg dels anys que ha durat aquesta recerca he rebut l’ajuda de moltes persones en diversos àmbits, i a totes n’estic ben agraït, però vull esmentar específicament aquells que en la darrera etapa m’han aconsellat, han fet crítiques oportunes al meu treball o m’han ajudat d’alguna manera: Enric Guinot com a director de la tesi i autor ara del pròleg; Josep Torró, Helena Kirchner i Antonio Malpica Cuello com a membres del tribunal que va jutjar la tesi; Pierre Guichard i Thomas F. Glick com a revisors de l’obra; Vicent Baydal com a difusor de la recerca i crític sempre punyent; Virgilio Martínez Enamorado en la part toponímica; i finalment Miquel Barceló, qui fa uns anys em va reorientar l’objectiu de la recerca i a qui crec que hauria agradat veure-la acabada. Tots ells m’han ajudat d’alguna manera a millorar aquest llibre, si bé els errors que (de segur) hi romanen són tots només meus.

² Vint anys més tard es publicaria de nou en un recull de textos recopilats pels seus deixebles, anomenat Disertaciones y opúsculos, Madrid, 1928, pp. 309-313, on apareix amb el títol lleugerament modificat: «El sistema de riegos de la huerta valenciana no fue obra de los árabes».

³ T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 1988, pp. 239-240 (original en anglès: Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Mass., 1970). Cal dir, d’altra banda, que a Marràqueix sí que hi ha hortes fluvials, i bastant més antigues i nombroses que no els qanats, segons es pot veure en P. Pascon, Le haouz de Marrakech, Rabat, 1977.

⁴ M. Tarradell, Història del País Valencià, Barcelona, 1965, p. 152. J. Llorca, «Romanidad de los riegos de la huerta valenciana», en Notas sobre la antigüedad de la agricultura y el regadío en tierras valencianas, València, 1964, pp. 104-114. A. López Gómez, «El origen de los riegos valencianos. Los canales romanos», Cuadernos de Geografía, 15 (1974), pp. 1-24. Els famosos canals romans abandonats havien estat abans «estudiats» per Rafael Valls, quasi al mateix temps que Ribera defensava la romanitat de l’horta, en R. Valls David, Pallantia, vulgo Valencia la Vieja; su historia, su río Turia y el Palancia, sus acueductos o canales de riego y abastecimiento de agua a algunas poblaciones y entre ellas nuestra ciudad de Valencia, Vinaròs, 1902. Més endavant veurem amb detall el tema dels aqüeductes romans (§ 5.1). Un altre autor de prestigi, citat sovint, que va defensar la romanitat de les grans hortes, fou l’arqueòleg i filòleg alemany Adolf Schulten, qui era expert en Tartessos però mai no va treballar sobre València.

⁵ T. F. Glick, Regadío y Sociedad..., cap. 9. A. Bazzana i P. Guichard, «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Age», en L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, vol. I, Lió, 1981, pp. 115-140.

⁶ K. W. Butzer, J. Mateu, E. K. Butzer i P. Kraus, «L’origen dels sistemes hidràulics al País Valencià: romà o musulmà?», Afers, 7 (1988-89), pp. 9-68 [p. 28], que és traducció de «Irrigation Agrosystems in Eastern Spain: Roman or Islamic Origins?», Annals of the Association of American Geographers, 75/4 (1985), pp. 479-509. Les referències a la perspectiva geològica de Butzer en T. F. Glick, Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, València, 2007, p. 101, i en A. Furió, «I paesaggi dell’aqua nella Spagna mediterranea: le huertas e l’agricoltura irrigua», I paesaggi agrari d’Europa (secoli XIII-XV), Pistoia (Itàlia), 2015, pp. 323-384 [p. 355]. Sobre els aqüeductes romans de València i la coincidència d’alguns canals actuals amb les centuriacions, vegeu més endavant cap. V, § 1.

⁷ M. Barceló, «La qüestió de l’hidraulisme andalusí», en Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986, pp. 9-46 [p. 10].

⁸ F. Beltrán, «An irrigation decree from Roman Spain: the Lex Rivi Hiberiensis», Journal of Roman Studies, 96 (2006), pp. 147-197; i especialment F. Beltrán i A. Willi, «El regadío en la Hispania romana. Un estado de la cuestión», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 21 (2011), pp. 9-56.

⁹ Cal dir, no obstant això, que la publicació de la Lex rivi Hiberiensis és encara relativament recent, i que la realització d’estudis amb una major profunditat pot aportar amb el temps un augment del coneixements sobre la irrigació romana en els diversos sentits indicats, com ja els està aportant en altres temes en l’àmbit internacional. Si bé la recerca principal ha d’enfocar-se a través de l’arqueologia, en combinació amb la informació proporcionada per un document tan ric i suggeridor com és el bronze d’Agón.

¹⁰ F. Retamero, «Un conjunto de reglas sabias y ordenadas: la disciplina agraria del sultán», en De Toledo a Huesca. Sociedades medievales en transición a finales del siglo XI (1080-1100), Saragossa, 1998, pp. 61-66. M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans dans l’île d’Eivissa, 902-1235: à la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle societé», Castrum VII. Zones côtieres et plaines littorales dans le monde méditerranée au Moyen Âge: defénse, peuplement, mise en valeur, Roma, 2001, pp. 291-321.

¹¹ A. M. Watson, «The Arab Agricultural Revolution and Its Diffusion, 700-1000», Journal of Economic History, 34 (1974), pp. 8-35; Agricultural Innovation in the Early Islamic World, Cambridge, 1983. Vegeu també T. F. Glick, Tecnología, ciencia y cultura en la España Medieval, Madrid, 1992.

¹² A. M. Watson, «Arab and European agriculture in the Middle Ages: A case of restricted diffusion», Agriculture in the Middle Ages: Technology, Practice and Representation, Filadèlfia: 1995, p. 62-75.

¹³ Ningú ha discutit mai l’origen de l’horta de Múrcia des del treball de P. Díaz Cassou al final del segle XIX, tot i que s’han fet estudis posteriors. Vegeu, per exemple, J. Manzano Martínez, «Aproximación a la problemática histórica de un espacio hidráulico: la Huerta de Murcia», Memorias de Arqueología, 9 (1990), pp. 489-507 [pp. 497-498]. Trobem una altra anàlisi interessant des de la toponímia en R. Pocklington, Estudios toponímicos en torno a los orígenes de Murcia, Múrcia, 1990.

¹⁴ S. Gutiérrez, «El origen de la huerta de Orihuela entre los siglos VIII y XI. Una propuesta arqueológica sobre la explotación de las zonas húmedas en el Bajo Segura», Arbor, 593 (1995), pp. 65-94; R. Azuar i S. Gutiérrez, «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)», Castrum 5, Madrid, 1999, pp. 201-211. Enrere ha quedat ja la polèmica sobre l’origen ètnic (àrab o indígena?) d’aquesta població: S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-An-dalus: espacios sociales, cerámica e islamización», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VII^e-XV^e siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile, Tolosa, 2012, pp. 33-66. Sobre l’origen de l’horta d’Oriola vegeu també M. de Gea, «La construcción del paisaje agrario en el Bajo Segura. De los orígenes hasta la implantación de la red de riego-drenaje principal en el Alfoz oriolano», Alquibla, 1 (1995), pp. 65-99; M. de Gea, «La formación y expansión decisiva de la huerta de Murcia-Orihuela: un enfoque desde la perspectiva de la Orihuela musulmana (siglos VIII-XIII)», Alquibla, 3 (1997), pp. 155-217. Aquest autor planteja que inicialment la vall del Segura era cultivada, com el Nil, a Egipte, gràcies a crescudes estacionals que depositarien llims rics sobre el sòl. La xarxa de séquies actual s’hauria construït a partir del Califat, planificades per l’Estat, i aprofitant en part desaigües naturals. Es tracta, sens dubte, d’hipòtesis interessants, especialment la primera, però caldria treballar-les més mitjançant anàlisis morfològiques. Vegeu el que diu al respecte, des del punt de vista només de la documentació escrita, R. Pocklington, «Observaciones sobre el aprovechamiento del agua torrencial para la agricultura en Murcia y Lorca durante la época árabe», en Avenidas fluviales e inundacions en la cuenca del Mediterráneo, Alacant, 1989, pp. 395-401. Finalment, sobre Elx vegeu R. Azuar, «Espacio hidráulico y ciudad islàmica en el Vinalopó. La huerta de Elche», en Agua y territoro. Ier Congreso de Estudios del Vinalopó, Petrer, 1998, pp. 11-31.

¹⁵ R. Martí i S. Selma, «La huerta de la madīna de Šubrub (Segorbe, Castelló)», Boletín de Arqueología Medieval, 9 (1995), pp. 39-51.

¹⁶ Aquesta hipòtesi fou plantejada inicialment en un congrés que va tenir lloc el 1996 en homenatge a Pierre Guichard (Vint anys d’al-Andalus), les actes del qual mai no van arribar a veure la llum, ni els autors han decidit publicar el treball pel seu compte, de manera que no coneixem amb detall els arguments esgrimits. No obstant això, la hipòtesi ha estat àmpliament difosa per altres autors, com ara T. F. Glick, qui la cita en diversos llocs. L’any 2000 aquests dos autors van participar en la publicació d’un llibre de divulgació coordinat per A. Furió sobre la Historia de la ciudad de Valencia, on van explicar molt breument la hipòtesi en un petit capítol anomenat «La huerta islámica de Valencia» (pp. 50-53). Posteriorment ha estat C. Sanchis Ibor, que va tenir accés al text inèdit, qui es va encarregar d’exposar alguns detalls més sobre aquesta hipòtesi en un treball científic, tot i que referits exclusivament a la séquia de Favara, en Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera, València, 2001, pp. 74-76. No obstant això, la idea no ha estat ja més desenvolupada posteriorment. Cal dir, d’altra banda, que la idea inicial segons la qual els espais hidràulics haurien estat més petits en època andalusina, i després de la conquesta cristiana haurien quedat integrats en nous sistemes hidràulics més grans, ja havia estat llançada el 1989 pel mateix J. Mateu com una hipòtesi de treball bastant intuïtiva (i certament interessant en aquell moment) referida a la Ribera del Xúquer i la Plana de Castelló-Borriana, «Assuts i vores fluvials regades al País Valencià medieval», en Los paisajes del agua, València, 1989, pp. 165-185.

¹⁷ J. Negre, «Origen y desarrollo de la huerta de Tortosa (siglos IV-XII). El proceso de formación de un macro-espacio irrigado en el levante penínsular», Revista de Historia Agraria, 66 (2015), pp. 13-42 [p. 32].

¹⁸ Per descomptat, hi ha més casos estudiats dels que esmentaré ací tot seguit, però no els consideraré com grans hortes per la seua mida i, sobretot, pel fet de no ser hortes periurbanes. Vegeu per exemple J. M.ª Martín Civantos, «Sistemas hidráulicos en la Sierra Norte de Sierra Nevada (Granada-Almeria)», Hidráulica agraria y sociedad feudal, València, 2012, pp. 225-260; A. Puy, «Land selection for irrigation in al-Andalus, Spain (8th century A.D.)», Journal of Field Archaeology, 39:1 (2014), pp. 84-100.

¹⁹ M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales», El agua en zonas áridas. Arqueología e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almería, 1989, vol. 1, pp. 15-40.

²⁰ L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta fluvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González Villaescusa, «La construction d’un espace agraire drainé au ḥawz de la Madîna de Yabîsa (Ibiza, Baléares)», en La dynamique des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes. XVIIe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia, Antipolis, 1997, pp. 113-125.

²¹ P. Cressier i M. Osuna Vargas, «Loin des lieux communs: la construction des espaces irrigués de la Vega de Grenade (Espagne)», Ruralia V - Památky Archeologické 17 - Water management in Medieval rural economy, Praga, 2005, pp. 49-54.

²² E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana», Afers, 51 (2005), pp. 271-300; «Agrosistemas del mundo andalusí: criterios de construcción de los paisajes irrigados», en Cristiandad e Islam en la Edad Media Hispana, Logronyo, 2008, pp. 209-238.

²³ D. Aviñó, El paisaje de la Huerta en el Sharq al-Andalus: el Palmeral de Elche, Universidad de Murcia, 2014, tesi doctoral inèdita.

²⁴ Molt recentment, al setembre de 2017, s’ha defensat a la Universitat d’Alacant la tesi doctoral de Míriam Parra, «Paisaje, explotación agrícola y agua en las tierras meridionales valencianas: la organización social del espacio. La huerta y campo de Orihuela (siglos XIII-XVI)», on es proposa que les sénies identificades per Sonia Gutiérrez a través dels cadufs extraurien l’aigua de la séquia anomenada «de la rueda de la Bernarda», que parteix de l’assut de Rojales sobre el Segura i encercla els jaciments arqueològics d’època altmedieval. De fet, seguint una idea anterior de De Gea, l’autora argumenta que les sénies no podien extraure aigua del subsòl com deia Gutiérrez, perquè la capa freàtica en aquesta zona és massa salada. De la mateixa manera, sobre els cabezos d’Albatera esmenta una alqueria de poblament dispers, ben estudiada arqueològicament, envoltada per una xarxa de drenatge en la qual també s’empraven sénies en època històrica per a elevar aigua de reg als camps (pp. 299-301). A falta d’una datació arqueològica d’aquests canals, doncs, la proposta de Parra sembla aclarir l’origen de les sénies altmedievals de la marjal d’Oriola, i això implica que el sistema fluvial és més antic que la data del segle XI que aporta al-Udhri per a la séquia de Callosa, almenys per a la séquia indicada que parteix de l’assut de Rojales, el darrer assut històric situat sobre el Segura.

²⁵ En qualsevol cas, caldria preguntar-se per què es refereix als habitants de la ciutat d’Oriola en general i no esmenta cap governant estatal concret, com seria més lògic si hagués estat construïda per un governador o per ordre del poder central. Cal tenir present que, a al-Andalus, la ciutat no té unes autoritats oficials que representen els seus habitants al marge del poder estatal, com les que hi ha a les ciutats cristianes. Hi ha una aljama com a les comunitats rurals, però evidentment no té la capacitat de domini sobre la població rural que implica la construcció d’un sistema d’irrigació suposadament urbà.

²⁶ H. Kirchner i A. Virgili, «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madīna Turṭūša (Tortosa) antes de 1148», Historia Agraria, 62 (2014), pp. 11-45. Cal tenir present que estem parlant de l’horta més immediata a la ciutat, i no del conjunt d’espais irrigats situats al llarg del tram final de l’Ebre que sí que podríem considerar com una horta de Tortosa en un sentit ampli i equivalent al de l’Horta de València en època andalusina. En aquest territori més ample sí que hi ha assentaments camperols amb espais hidràulics propis i, segons defensen aquests autors, no hi ha «indicis de cap mena de dirigisme estatal». H. Kirchner, A. Virgili, J. Marfull, N. Pacheco, M. Pica i M. Rovira, «Espais agraris, assentaments andalusins i la ciutat de Tortosa (Baix Ebre)», en I Jornades d’Arqueologia de les Terres de l’Ebre, Tortosa, 2016, pp. 531-549 [p. 547]. D’altra banda, cal esmentar l’horta de Lleida com a exemple d’espai irrigat urbà molt semblant al de Tortosa, malgrat que el nivell de destrucció actual impedeix fer aproximacions fiables a la seua morfologia i, per tant, extraure’n conclusions. Vegeu especialment J. Brufal, «El agua en la Lleida musulmana: la huerta de Lleida, el secano de Castelldans y el humedal del Fahs maškīğan», en Agua y Sociedad en la Edad Media hispana, Granada, 2013, pp. 275-298. A Lleida també hi ha sistemes hidràulics camperols un poc més lluny de la ciutat, però dins de la seua àrea d’influència, que estan sent estudiats per J. Marfull, «Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres», Irrigation, Society and Landscape. Tribute to Thomas F. Glick, València, 2014, pp. 155-171.

²⁷ Un primer avanç en M. Jiménez Puertas i L. Martínez Vázquez, «La organización social de un espacio andalusí. Reflexiones en torno a la Vega de Granada», en Mundos medievales. Espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 159-172; i més recentment la tesi doctoral inèdita de Luis Martínez Vázquez, La Vega de Granada. Transformación y cambio de los paisajes entre el Reino Nazarí y el Reino de Granada, Universitat de Granada, 2015, on planteja l’existència d’algunes àrees de construcció estatal.

²⁸ P. Cressier, «Géométrie des réseaux et marqueurs des territoires», Mélanges de la Casa de Velázquez, 36/2 (2006), pp. 39-59. Vegeu també l’anàlisi morfològica sobre un d’aquests espais hidràulics nord-africans en R. González Villaescusa, «Morfología agraria y prospecciones hidráulicas del valle del Ourika-Aghmat (Província de Tahannawt)», en Las formas de los paisajes mediterráneos, Jaén, 2002, pp. 355-371.

²⁹ A. Furió, «La ciudad y la Huerta: una relación de interdependencia», en La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto, València, 2012, pp. 33-54; «I paesaggi dell’aqua...», pp. 323-384; «València, “mare e cap de tot lo regne”», Afers, 80-81 (2015), pp. 149-179 [pp. 159-160]. En realitat, aquest autor ha fet la seua crítica basant-se en la llarga tradició historiogràfica que hem vist en aquest apartat sobre l’origen estatal de les grans hortes periurbanes. No obstant això, en el darrer article esmentat, Furió planteja diverses preguntes sobre el paper de la ciutat en la construcció de l’Horta de València que resulten molt pertinents, a les quals cal donar unes respostes argumentades basades en la recerca.

³⁰ A. Malpica Cuello, «Urban life in al-Andalus and its role in social organization and the structure of settlement», Imago Temporis: Medium Aevum, IV (2010), pp. 25-49; «La ciudad de Madinat Ilbira y el poblamiento de la Vega de Granada (siglos VIII-XI)», Mundos Medievales: espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 681-692. Sobre aquest tema vegeu més endavant el capítol VII.

³¹ Així ho advertia A. Malpica Cuello, «Arqueología hidráulica y poblamiento medieval en la Vega de Granada», Fundamentos de Antropología, 6-7 (1997), pp. 208-231 [p. 218]. També ho va dir J. Torró, referint-se a operacions de colonització cristiana però en un mateix sentit, en «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)», en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, 2003, pp. 153-200 [p. 172].

³² Abans de la redacció final d’aquesta obra, i al llarg del procés d’investigació, ja han estat publicats alguns articles en els quals he anat avançant versions primerenques de l’estudi morfològic de l’Horta de València que seran citats més endavant, on s’ha evidenciat que la metodologia aplicada per a les grans hortes periurbanes és vàlida i correcta. Un resum dels estudis més primerencs en F. Esquilache, «Perspectivas y problemas en la aplicación de la Arqueología hidráulica a las grandes huertas fluviales. Balance de la investigación en la huerta de Valencia», en Estudiar el pasado: aspectos metodológicos de la investigación en Ciencia de la Antigüedad y de la Edad Media, Oxford, 2012, pp. 211-221.

³³ H. Kirchner, «Archaeology of the Landscape and Archaeology of the Farmed Areas in the Medieval Hispanic Societies», Imago Temporis. Medium Aevum, 5 (2011), pp. 87-118. Vegeu un recull de treballs en aquest sentit en H. Kirchner (ed.), Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, especialment la proposta final.

³⁴ Com a exemple, vegeu el recull de J. Torró i E. Guinot, Hidráulica agrària y sociedad feudal, València, 2012. També hi ha diversos treballs referits a la Catalunya feudal, per exemple de H. Kirchner, o el treball de C. Batet, L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta, Barcelona i València, 2006.

³⁵ Sobre el naixement de la metodologia vegeu la «Introducción» a M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 9-10.

³⁶ H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica de la arqueología hidráulica», Archeologia Medievale, 20 (1993), pp. 121-150. Després es va publicar de nou en la revista Arqueología y territorio medieval, 1 (1994), pp. 159-182; i encara en el llibre recull El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 91-118. Posteriorment la qüestió metodològica i la classificació de sistemes ha estat actualitzada en H. Kirchner, «Arqueologia hidràulica i tipologia d’espais irrigats andalusins», Arqueologia Medieval III. La prospecció i el territori, Lleida, Pagès editors, 2010, pp. 129-146.