Kitabı oku: «Els constructors de l'Horta de València», sayfa 5

Un altre aspecte important de les qurà seria la versatilitat, tant pel que fa a la mida com a la quantitat de nuclis d’habitatge que les conformaven. Així, si bé bona part de les alqueries estaven formades per només unes poques cases, més o menys agrupades en un nucli concentrat però sense arribar sempre a formar carrers, també hi havia moltes altres més grans que presentaven una trama quasi urbana i estaven fortificades.³² Això ens indicaria, tal com va dir Guichard, que el terme qarya tenia una consideració més jurídica que no física, ja que fins i tot alguns autors àrabs arribaren a esmentar diversos llocs indistintament com a qarya o ḥiṣn habitat, i fins i tot com una petita madīna.

A més a més, com hem vist, les alqueries podien estar formades per més d’un nucli d’habitatge, amb intersticis entre ells que estarien ocupats per terres de cultiu i pastures comunals; malgrat que, realment, conformaven tots plegats una sola comunitat rural o aljama. D’aquest tipus, Guichard aporta diversos casos a partir de documentació escrita, dels quals se’n poden esmentar dos per ser més evidents. Un exemple d’alqueria de muntanya seria la Vall d’Uixó, la qual, aparentment, semblaria un típic districte castral format per un castell (Ḥiṣn Šūn) i diverses alqueries establertes en el fons de la vall, quasi totes amb topònims tribals i partícules beni-. Però en un document del segle XIII alguns d’aquests nuclis d’habitatge apareixen esmentats com a ḥāra, que vol dir barri, i a més durant la conquesta cristiana tant els habitants de la Vall d’Uixó com els de la veïna serra d’Eslida actuaven amb una sola veu, agrupats en una única aljama.³³ Un altre exemple, aquest en una plana litoral, seria el de l’alqueria de Carabona, en el hāwz de Borriana, que segons un document de 1219 també estava formada per diversos nuclis d’habitatge o barris, i limitava –segons el referit document–amb altres alqueries de l’horta de Borriana. L’explicació aportada per Guichard és que cadascun d’aquests barris o ḥawā’ir estarien ocupats, almenys inicialment, per un clan familiar o qawm (d’ací els topònims tribals i amb beni-), malgrat compartir tots plegats la condició jurídica d’alqueria. De fet, a Sevilla o a Granada també està molt ben documentada aquesta estructura de poblament en barris, tot i que també cal dir que no sembla ser la majoritària a excepció de Las Alpujarras.³⁴

D’altra banda, als anys vuitanta, quan el model de poblament rural andalusí no estava encara ben definit, ni estaven clars tots els conceptes, era molt important poder diferenciar una qarya d’una ḍay‘a i d’un rāḥal, que són altres tipus d’elements o unitats de poblament –o potser d’explotació agropecuària– presents en el territori andalusí, els quals apareixen tant a les fonts àrabs com a les fonts llatines posteriors a la conquesta. Així, mentre que les alqueries serien assentaments rurals ocupats per comunitats camperoles lliures, i a més a més les unitats de poblament majoritàries, les ḍiyā‘ (pl. de ḍay‘a) serien possessions particulars donades per l’Estat que de vegades podien incloure nuclis d’habitatge de parcers o jornalers (šarīk/s). No està del tot clara la diferència entre una ḍay‘a i un rāḥal, però pareix que aquests darrers devien ser finques, de diverses mides de superfície, generalment de secà o de reg esporàdic, cedides per l’Estat als membres de l’aristocràcia militar i de govern al seu servei.³⁵ Per això la immensa majoria –encara que no tots– estaven emplaçats en la rodalia de les mudūn i dels ḥuṣūn més importants. A més a més, per poder diferenciar els diversos elements esmentats i intentar crear una jerarquia del poblament andalusí, en aquell moment es va comparar la superfície de les alqueries i dels rafals, que fou determinada a partir de la terra repartida als colons cristians després de les conquestes de diversos territoris, arribant finalment a la conclusió que les alqueries sempre eren superiors en nombre i superfície als rafals.³⁶

El «complex ḥiṣn-qarya» que proposaren inicialment Guichard i Bazzana per al Šarq al-Andalus va esdevenir també un «paradigma», que és al que es referia Glick en realitat, tot i que hi hauria prou amb definir-lo com un model explicatiu del poblament andalusí. El problema és que per a estudiar el poblament en altres regions andalusines s’ha partit d’aquest model, i això ha permès veure que no sempre es repeteix a tots els llocs; de fet, fins i tot caldria afegir algunes matisacions al model per al mateix Šarq. Pel que fa als castells-refugi, el principal problema de la proposta és que no presenta cronologia ni una evolució de la seua funcionalitat, ja que, com es demanava Barceló, tampoc no queda clar de qui defensava els castells la població andalusina, ni per què hauria de tenir un paper central en l’organització del poblament.³⁷ Pel que fa als assentaments rurals, el model continua presentant el mateix problema que arrossega Guichard des del seu Al-Andalus de 1976, que és també el de la manca de cronologia. De fet, Guichard i Bazzana mai no van fer estudis específics de xarxes d’alqueries per a intentar datar-les i comprovar si s’havien construït totes a la vegada o al llarg del temps, o si la xarxa d’alqueries s’havia construït abans, després, o al mateix temps que els castells.

L’altre problema del model inicial de Guichard, a més a més, era que estava basat únicament en els resultats aconseguits al Šarq. Així, quan altres autors van començar a estudiar l’estructura del poblament andalusí en altres territoris peninsulars, partint de la proposta de Guichard, es va poder veure que calia modificar el model a nivell general. Per exemple, Patrice Cressier, a partir dels seus estudis sobre Las Alpujarras, va poder veure que el binomi ḥiṣn-qarya també funcionava en aquella zona, i que és igualment abundant, però ja va advertir que calia afegir-hi també els espais hidràulics al costat del castell i el nucli d’habitatge proposat per Guichard, identificant així els tres elements que formaven l’estructura dels assentaments.

Per un altre costat, però en aquesta línia, Helena Kirchner també va poder comprovar a Mallorca que els castells no són en absolut imprescindibles en l’estructura del poblament rural andalusí, ja que les xarxes d’alqueries mallorquines no en tenien, i allò que va condicionar l’elecció del lloc dels assentaments eren els aqüífers que alimenten els espais irrigats. Per tant, pareix que tant a Mallorca com a Las Alpujarras, i per tant també a València, no era el suposat districte «castral» l’element que enquadrava les alqueries, sinó la xarxa de complementarietats polítiques i socioeconòmiques que formaven.³⁸ En definitiva, doncs, tot sembla indicar que els ḥuṣūn no condicionaren la selecció del lloc dels assentaments, sinó que ho van fer els espais de cultiu.

3.2 L’aportació de l’arqueologia hidràulica: xarxes d’alqueries i espais irrigats

De forma paral·lela al treball que van portar a terme Guichard i Bazzana sobre el poblament rural andalusí del País Valencià, a la Universitat Autònoma de Barcelona es va iniciar una altra línia de treball dirigida per Miquel Barceló, centrada en els espais de treball camperol –els sistemes hidràulics, i en menor mesura altres espais productius– més que no en els espais d’habitatge. Per la seua importància, doncs, val la pena tractar-ho a banda, malgrat estar tot relacionat a través de l’estudi de la societat andalusina.

Com ja hem vist a la introducció, fou gràcies a aquest projecte de recerca que es va desenvolupar la metodologia de l’arqueologia hidràulica, a partir del treball de camp realitzat als anys vuitanta sobre diversos espais hidràulics d’origen andalusí.³⁹ I van ser aquests estudis primerencs els que van permetre a Barceló adonar-se que la construcció de sistemes hidràulics no és la conseqüència d’un clima àrid, sinó una opció social que crea unes formes específiques, ja que davant la manca de pluja hi hauria altres opcions (la ramaderia, per exemple) per les quals no es va optar. A més a més, aquest treball de camp inicial també va permetre a aquest autor enunciar el 1989 una sèrie de principis sobre la construcció de sistemes hidràulics que van marcar tota la recerca posterior.⁴⁰

En primer lloc, Barceló destaca el principi de disseny original, segons el qual tot sistema hidràulic ha estat concebut en la seua estructura bàsica abans de l’inici de la construcció, ja que aquesta és l’única manera d’aprofitar els pendents per a moure l’aigua per gravetat, i qualsevol afegit posterior ha de ser discernible. A simple vista, açò podria semblar un simple principi de caràcter tècnic, però és en això que es basa la idea del càlcul de l’estimació que els constructors del sistema van fer de l’espai agrari necessari per a la seua subsistència, i en conseqüència poder avaluar la càrrega poblacional que permet sostenir cada sistema; sempre tenint en compte que l’estimació ha d’incloure una eventual demanda d’excedent per part d’un poder extern, com ara l’Estat o un senyor feudal. La suma de les estimacions en tots els espais hidràulics d’un territori concret permetria saber tant la càrrega poblacional d’aquest territori com l’excedent manejat pel poder extern corresponent.⁴¹ Malauradament, tot i tractar-se d’una idea brillant en el plànol teòric, mai no s’ha pogut portar a la pràctica per la dificultat que suposa fer aquest hipotètic càlcul atenent a la gran variabilitat de factors que hi ha en joc. Una altra cosa diferent és calcular la relació existent entre la superfície de l’espai irrigat i la superfície de l’espai d’habitatge, i en això pareix que sí que hi ha una relació proporcional.

Un altre principi identificat per Barceló, a partir del treball de camp inicial, fou el de l’estabilitat i rigidesa dels sistemes –que no s’ha de confondre amb immutabilitat–, que seria una conseqüència de la limitació conscient per part dels grups camperols de les possibilitats d’ampliació dels espais hidràulics. És a dir, que si bé en el disseny inicial ja estaria prevista la possibilitat de fer ampliacions, aquestes rarament es van produir abans de les conquestes cristianes, i els estudis fets amb posterioritat pareix que no han fet més que confirmar aquesta apreciació primerenca, com veurem tot seguit.⁴²

Va ser a partir d’aquest principi que Barceló va proposar i desenvolupar la idea de la segmentació clànica com la solució més eficient al creixement demogràfic de les comunitats camperoles, amb sistemes hidràulics que quasi mai no s’amplien. Tot i això, la idea estava agafada directament de les observacions de l’antropòleg David M. Hart, que va treballar al Marroc als anys seixanta del segle XX, i ja va advertir la discontinuïtat espacial dels assentaments tribals i clànics, així com la reduplicació dels noms.⁴³ L’argument és que quan el grup gentilici que ocupa l’alqueria creix massa per a ser alimentat amb la superfície productiva que van construir inicialment els fundadors de l’assentament, en compte d’ampliar l’espai de treball i sobreexplotar els recursos naturals disponibles en la zona (l’aqüífer, les pastures, etc.), el grup es divideix i es crea un «segment» gentilici, és a dir un altre grup nou que emigrarà o es traslladarà a un lloc més o menys proper, on construirà un nou espai productiu i, en definitiva, un altre assentament. Evidentment, els dos grups que s’han creat a partir de la divisió del grup gentilici originari estaran emparentats des del punt de vista biològic i social, i això produirà la reproducció del seu nom, cosa que explicaria els topònims en beni- i, més excepcionalment, els topònims tribals. Sobre aquesta idea, aplicada de fet al cas andalusí, està construïda tota la recerca de Miquel Barceló i la resta dels investigadors de la seua escola, que gira al voltant dels processos d’immigració de grups camperols àrabs i berbers que s’hauria produït entre els segles VIII i X des del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica fins arribar a al-Andalus.

A partir d’ací la recerca posterior es va plantejar en dues línies diferents. D’una banda es van estudiar sistemes hidràulics construïts per un mateix grup gentilici en diversos assentaments detectats en distints llocs d’al-An-dalus a través de la toponímia. Aquest seria el cas dels Aït Yeṭṭurerɣ, un clan berber originari de l’actual Algèria que hauria donat lloc a topònims com Yátor, a Granada, o Liétor i Letur, a Albacete.⁴⁴ També seria el cas dels Aït Gelidassen, arabitzats com a Banū Gelida, que haurien donat lloc a topònims com Gelida a Catalunya, Argeleta, Eslida i Margalida al País Valencià, i Arguellite a Albacete.⁴⁵ Fins i tot es va arribar a fer recerca al Iemen, al sud de la península Aràbiga, resseguint l’assentament originari dels Banū Ru’ayn, un grup àrab amb assentaments detectats en diversos llocs d’al-An-dalus, incloent-hi l’illa de Mallorca amb el lloc de Beniroi.⁴⁶ En definitiva, el resultat de tot plegat sembla ser que un mateix grup clànic hauria produït un tipus de sistema hidràulic diferent en cada lloc, adaptant-se a les condicions ecològiques.

D’una altra banda, la segona estratègia fou estudiar xarxes d’alqueries completes a través dels seus espais hidràulics, cosa que es va realitzar majoritàriament a les illes Balears. El primer estudi en profunditat fou el de quatre valls de la serra de Tramuntana,⁴⁷ a Mallorca, seguit de Felanitx, Artana i altres zones d’aquesta mateixa illa;⁴⁸ i de forma quasi simultània s’estudià la totalitat de l’illa d’Eivissa,⁴⁹ per a més tard estudiar igualment els barrancs tancats del sud de l’illa de Menorca.⁵⁰ Hi va haver alguns estudis aïllats al País Valencià al llarg dels anys, que s’ocuparen d’algunes valls de muntanya;⁵¹ i, finalment, la darrera xarxa d’alqueries estudiada més recentment ha estat la de Manacor, també a Mallorca.⁵² Així, doncs, de tota la recerca que s’ha fet en les tres últimes dècades s’han extret moltes conclusions al voltant de diversos temes que tenen a veure amb tècniques de construcció de sistemes i terrasses, amb processos de treball camperol, amb la difusió de cultius, etc. Però el que ens interessa ací ara és el procés de formació de les xarxes d’assentaments.

L’ús combinat de la prospecció arqueològica i de la documentació posterior a les conquestes del segle XIII ha permès reconstruir en alguns casos el territori de les alqueries, que tot i no tenir uns límits precisos sabem que incloïen al seu interior tant espais de cultiu com d’ús ramader, a banda dels espais de residència. Aquests darrers, però, són d’una superfície variable i, malgrat que hi ha alguns nuclis que es poden considerar més o menys grans i arriben a presentar un cert urbanisme, el ben cert és que la majoria dels estudiats a les illes no tenen més de dos a set cases. De fet, la dispersió de ceràmica que permet identificar la major part d’aquests jaciments no passa quasi mai d’una hectàrea. Els assentaments se situen al llarg dels barrancs, majoritàriament en el vessant o en el fons de vall, però fora de les zones inundables, i rarament en la cima de la muntanya. Tenen els seus propis espais hidràulics associats, tot i que de vegades poden ser compartits, i mai no estan situats massa lluny de l’àrea de residència. Entre tots formen xarxes, que s’evidencien a través dels sistemes hidràulics compartits. Però és sobretot a través dels camins que aquesta relació queda ben palesa. Tot i que Helena Kirchner ja ho havia fet notar a les valls de muntanya, és en les xarxes de les planes litorals on aquesta relació es manifesta més evident, de les quals el cas de Manacor estudiat per Eugènia Sitjes és el més clar. Així, més de la meitat dels assentaments estan emplaçats a menys de 600 metres d’un dels camins principals de circulació, formant una espècie de corredor a banda i banda d’aquests camins, els quals presenten una forma radial que conflueix en l’anomenada Qaryāt al-Sūq; això és, l’alqueria on tenia lloc el mercat rural, que després de la conquesta esdevindria la vila de Manacor (vegeu fig. 45 de l’apèndix V).

Totes aquestes xarxes, identificades per la morfologia dels sistemes i els camins, que estan formades majoritàriament per assentaments amb topònims tribals i en beni-, evidenciarien la combinació de grups clànics i tribals diferents (fins i tot barrejant grups àrabs i berbers) que es van fer inicialment, quan es van organitzar les xarxes. Això no vol dir que tots els grups clànics de la xarxa eren iguals, ni que tots tenien els mateixos drets sobre l’aigua o sobre les pastures, ja que tot dependria del seu pes polític i demogràfic en el moment d’efectuar els acords que donaren lloc a la formació d’aquestes xarxes. De fet, sovint el grup més gran o important, que està associat a l’espai hidràulic amb una superfície més extensa, dona nom a tot el sistema hidràulic (com ara un qanāt) o, fins i tot, el pot donar a un districte (ğuz), malgrat que al seu interior hi haja assentaments amb altres topònims igualment clànics i tribals sense cap parentiu conegut.⁵³ És a dir, la mateixa estructura del poblament tribal que ja defensava Guichard al seu Al-Andalus el 1976, quan deia que hi havia clans i tribus que dominaven, o almenys donaven nom, a districtes sencers.

D’altra banda, a partir del cas d’Artana es va plantejar que els clans més grans que donen el seu nom a tot un districte serien els que més es repetirien, ja que una major superfície de terra cultivada els permetria un major creixement demogràfic i, en conseqüència, una major activitat segmentària a curta distància. De fet, en relació amb això, també es va plantejar que els rafals no serien finques privades com havia defensat Guichard, sinó zones agropecuàries complementaries de les comunitats camperoles, que a la llarga podien esdevenir alqueries independents mitjançant un sistema molt semblant a la segmentació. Però es tracta d’un tema força discutit encara. En qualsevol cas, caldria preguntar-se si totes aquestes xarxes d’«alqueries» –ja que és així com les anomena la documentació cristiana– estan formades vertaderament per qurà amb un únic espai de residència o, realment, es tracta d’alqueries amb diversos barris o ḥawā’ir (pl. de ḥāra), tal com hem vist adés amb alguns exemples valencians.

Un altre dels principis identificats per Barceló –una mica més tard que els altres– seria el de l’homogeneïtat de quasi tots els sistemes hidràulics estudiats, tant en les formes com en la superfície.⁵⁴ Això seria conseqüència de la difusió durant el procés d’immigració d’un paquet tancat i indivisible de «sabers camperols» que incloïa tècniques de construcció de sistemes (captació, canalització i distribució) i de terrasses, tècniques de cultiu (selecció de plantes, combinacions d’espècies, quantitats necessàries d’aigua i de fertilitzants...), i especialment un control dels seus processos de treball. Això va portar Barceló a proposar una immigració a les illes orientals que defineix com «densa, cronológicamente compacta y no demasiado larga», que no estava guiada per l’atzar ni pel desordre, i que va construir tota aquesta sèrie de xarxes d’assentaments que es van mantenir estables fins a la conquesta cristiana del segle XIII.

A més a més, el cas de les Balears, que ha estat el principal lloc de recerca d’aquesta escola, dataria tot el procés d’emigració fins a al-Andalus, ja que els musulmans no van conquerir les illes fins al segle X (el 902 dC és la data oficial de conquesta de Mallorca), i els grups camperols que van arribar a colonitzar-les a partir d’aquell moment ja portarien aquest paquet tancat de sabers que és el responsable de l’homogeneïtat dels espais hidràulics, perquè s’hauria desenvolupat anteriorment en la península. Com que la major part dels topònims clànics i tribals de les illes es repeteixen respecte als de Šarq al-Andalus, per a Barceló és evident que aquest és el lloc d’origen de la major part dels grups berbers que van emigrar a les illes a partir de la conquesta, que s’haurien creat per segmentació clànica i en compte de traslladar-se a un lloc proper haurien emigrat a un altre de més llunyà en un moment d’expansió territorial. Això vol dir, necessàriament, que les xarxes d’alqueries peninsulars ja estarien conformades abans del segle X, quan va començar el procés a les illes; i, en conseqüència, sembla evident que l’emigració des del Magrib a la península Ibèrica s’hauria produït abans, entre els segles VIII i IX.⁵⁵

Aquest darrer punt de la proposta de Barceló sobre la cronologia de l’emigració àrab i berber a al-Andalus és ben important, perquè és el que més contrasta amb les propostes dels altres investigadors que s’han centrat més en castells i nuclis d’habitatge, com hem vist. Ara per ara és difícil decantar-se per una proposta o una altra. El ben cert és que, de moment, la majoria de datacions de castells i alqueries que s’han fet a la península rarament donen uns resultats anteriors al segle X, si bé ja hem pogut veure que la data de construcció d’un castell no ha d’estar relacionada necessàriament amb la data de construcció de la xarxa d’alqueries a la qual s’associa, i alqueries se n’han excavat ben poques.⁵⁶ D’altra banda, el primer intent de datació de terrasses agràries andalusines per radiocarboni, realitzat a la vall murciana de Ricote, ha donat una datació probable del segle VIII com a data de construcció de la terrassa que va soterrar el sòl original.⁵⁷ I malgrat la prudència amb què cal prendre el resultat d’aquest estudi tan primerenc, és molt significatiu que la datació química haja proporcionat un resultat immediatament posterior a l’arribada dels musulmans a la península en 711. Caldrà fer més datacions semblants, però, en altres llocs, per a confirmar que no ha estat una troballa casual.

3.3 El debat actual: la relació entre el món rural i les ciutats

En les dues darreres dècades l’estudi de la societat andalusina, i més concretament l’estudi del poblament i els espais agraris, s’ha caracteritzat per una multiplicació dels treballs arqueològics. En part, gràcies a l’aparició d’una nova generació d’investigadors que ja han estat formats en l’arqueologia medieval. Això ha suposat, inevitablement, un augment de l’especialització en certes matèries –com ha estat habitual en l’àmbit internacional– que a primera vista podria semblar negatiu, però que ha permès, no obstant això, augmentar el nostre coneixement sobre la ceràmica o les tècniques de construcció, amb tot el que això suposa per a l’establiment de datacions absolutes i cronologies. El debat historiogràfic sobre les característiques de la societat andalusina, que va caracteritzar els anys vuitanta i noranta del segle XX, ha quedat més o menys aparcat des del canvi de centúria, ja que l’augment del nostre coneixement sobre aquesta societat ha fet desaparèixer en part les grans discrepàncies entre investigadors i les ha reduïdes, en general, a un nivell de detall, potser de matís.

Els nous treballs que es van produint, doncs, no fan sinó anar perfilant i corregint els models ja establerts, com ja es podia preveure, per exemple, durant el debat sobre els ḥuṣūn desenvolupat al final dels noranta. Així, els estudis d’arqueologia hidràulica han disminuït en els darrers anys, però es podria dir d’una forma més apropiada que, en realitat, la metodologia ha evolucionat per a integrar-se en una nova línia de treball més àmplia, l’arqueologia agrària, que permet anar més enllà dels espais irrigats com s’havia fet fins ara.⁵⁸ Igualment, i des d’un altre punt de vista, darrerament hi ha hagut un cert interès pels espais de secà, una línia de treball que encara està parcialment per explotar a causa de la dificultat que suposa identificar els d’època andalusina en el paisatge actual, però que presenten unes peculiaritats distintes a les àrees on predomina la irrigació.⁵⁹

Amb tot, actualment el principal centre impulsor de l’estudi de la societat rural andalusina des d’un punt de vista arqueològic –combinat amb les fonts escrites– és el grup d’investigadors de Granada dirigit per Antonio Malpica Cuello, els quals treballen sobre diverses línies de recerca com ara el paisatge, el poblament, els espais irrigats i de secà, les salines, o la ramaderia i els espais de pastura.⁶⁰ Cal destacar especialment el projecte de Madīnat Ilbira, que està aportant dades sobre l’origen de la ciutat a al-Andalus i el control del territori que l’envolta. Evidentment, aquest no ha estat el primer projecte d’excavació d’una ciutat andalusina abandonada que s’ha plantejat en les darreres dècades, i fa temps que altres recerques estan aportant dades i coneixements importants. Per exemple, el jaciment del Tolmo de Minateda (l’antiga Illuh), a Hellín, que ens aporta informació sobre els segles anteriors i posteriors a la conquesta del segle VIII i ens permet conèixer per tant el pas de la ciutat visigòtica a la ciutat islàmica; o la Ciudad de Vascos, prop de Toledo, que pareix ser una fundació omeia i ens aporta informació sobre els segles X al XII.⁶¹ La diferència, però, és que aquests projectes mai no s’han marcat com a objectiu l’estudi del control de territori que envoltava la ciutat,⁶² que és la novetat que aporta el projecte granadí.

En aquest sentit, el jaciment és un punt de connexió entre els estudis sobre el món rural i sobre el món urbà andalusins, ja que aquest és un dels problemes que tradicionalment han patit les propostes que hem vist en aquest capítol. És evident que la ciutat, com a lloc físic on es fa present l’Estat, exerceix un control polític i econòmic sobre el territori que l’envolta, a més de tenir una certa capacitat de transformació d’aquest territori, i això potser no s’ha tingut sempre en compte. Amb tot, també és cert que, a al-Andalus, la ciutat no es desenvolupa fins a la consolidació de l’Estat omeia, que n’és el principal impulsor. Madīnat Ilbira n’és un exemple: va nàixer a mitjans del segle IX amb la construcció d’una alcassaba en la part més alta de la ciutat com a seu del poder estatal, i una mesquita aljama com a principal seu religiosa però també d’atracció comercial artesanal. Tot plegat acompanyat d’una muralla que envolta l’espai urbà, que és la que dona sentit al conjunt com a ciutat perquè la delimita. Tanmateix, tot pareix indicar que la madīna no es va formar del no res, sinó a partir de la fusió de diverses alqueries rurals (qurà) que van quedar englobades dins la nova muralla urbana, quedant així convertides en barris (ḥawā’ir), ja que s’hi han pogut detectar restes de qanats en la zona que més tard seria urbanitzada, anteriors a la ciutat mateixa. Seria, de fet, un cas molt semblant al de Pechina, l’antiga Madīnat Bağğāna.⁶³

Malpica ha fet un gran esforç per a conceptualitzar el procés de formació de les ciutats a al-Andalus i la seua relació amb la societat rural. Per a ell, la ciutat és la plasmació de la formació social tributària de Samir Amin, proposada per Barceló en el cas andalusí i difosa després per Guichard. La ciutat és, així, el lloc on es concentra la demanda d’excedent camperol per part de l’Estat. De fet, la fundació i aparició de noves ciutats no es pot concebre sense tenir en compte l’existència prèvia d’espais agraris i d’uns camperols treballant-los, ja que són ells, i l’excedent productiu que generen, els que preparen el territori per a la creació de la ciutat, i generen els productes necessaris per a sostenir els diversos grups urbans (l’aristocràcia de govern, l’exèrcit, els artesans, els comerciants...) que no produeixen els seus propis aliments.⁶⁴ És en aquest punt que està instal·lat el debat actualment, i el lloc cap a on s’encamina la recerca sobre la societat «rural» andalusina, que ara ja considera de forma conjunta la relació entre món rural i món urbà. Caldrà, doncs, partir d’ací en el cas de la ciutat i l’Horta de València.

4. ESTRUCTURA SOCIOECONÒMICA I FUNCIONAMENT INTERN DE LES COMUNITATS RURALS

Ja hem vist que per a Guichard el que diferencia una comunitat rural andalusina (la ğama‘a) d’una comunitat rural de tipus occidental (la típica aldea veïnal) és això que ell va denominar «el fet comunitari»; o, en paraules de Miquel Barceló, la forma com s’organitzen els processos de treball.⁶⁵ Actualment, encara no coneixem de manera suficientment acceptable l’estructura socioeconòmica i el funcionament intern de les aljames en les alqueries andalusines, però això no és tant per una falta d’estudis suficients com per una terrible manca de documentació escrita per a poder avançar sobre el tema. Un problema al qual l’arqueologia extensiva, en general, malauradament, tampoc no ha pogut donar solució. No obstant això, s’han fet avanços, en part gràcies a excavacions arqueològiques, però també i sobretot gràcies a la documentació escrita que va ser generada durant les conquestes cristianes del territori andalusí, que ens mostra les aljames comunitàries interactuant amb els diversos poders feudals. I gràcies també a la poca documentació andalusina que s’ha conservat dels plets judicials posteriors a la conquesta, bé directament en àrab o mitjançant traduccions romancejades; si bé aquesta pertany majoritàriament a la Granada nassarita del segle XV, i no a la part del territori andalusí que fou conquerida en els segles XII i XIII, amb tot el que això suposa respecte a l’evolució social d’al-Andalus.

El que veurem a continuació, doncs, serà una anàlisi del que s’ha treballat fins ara sobre aquest tema en l’àmbit general andalusí, amb l’ajuda dels treballs antropològics que s’han fet sobre el Marroc contemporani, dividint l’exposició en quatre temes concrets. En primer lloc, l’organització social de les comunitats rurals andalusines, amb l’exposició del que se sap sobre la família extensa en les societats tribals. En segon lloc, cal veure la qüestió de l’organització política de les comunitats rurals, tot i estar relacionada amb el tema de l’estructura social, i veure també què sabem de la coordinació dels processos de treball a través de l’aljama. En tercer lloc, s’abordarà el tema de la possible existència d’una estratificació política i socioeconòmica en l’interior de les aljames, i fins a quin punt aquesta estava limitada, cosa que intentaré mostrar també a través del problema de la possessió de la terra. I, finalment, en quart lloc, tractaré la suposada tendència a la desaparició dels vincles de llinatge en les comunitats rurals.