Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 2

Ens hi vam instal·lar l’estiu de 1970. Aleshores la majoria de les cases encara estaven en construcció. La sirena estrident que sonava abans d’una explosió era un so habitual de la meva infantesa, i aquella sensació extraordinària d’apocalipsi que sentia quan l’ona expansiva de l’explosió es propagava pel sòl i feia que el terra de casa tremolés, era una sensació habitual. Que hi hagués connexions per sobre la superfície era natural –camins i cables elèctrics i boscos i mars–, però que també n’hi hagués sota terra era més inquietant. Allà on ens aguantàvem drets ¿no havia de ser totalment inamovible i impenetrable? Al mateix temps, totes les obertures a la terra exercien una atracció particular sobre mi i sobre els nens amb qui vaig créixer. No poques vegades ens reuníem al voltant d’un dels molts forats que s’excavaven al veïnat, ja fos per fer-hi passar les canonades o els cables d’electricitat, o per construir-hi un soterrani, i miràvem cap al fons, groc on era de sorra, negre, marró o vermellós on hi havia terra, gris on era de fang, i tard o d’hora el fons sempre s’acabava cobrint d’una impenetrable capa d’aigua d’un gris grogós, la superfície trencada de vegades per una o dues roques. Per sobre del forat s’alçava una excavadora groga o ataronjada, no gaire diferent d’un ocell, amb la pala com un bec a la punta del coll llarg, al costat un camió aparcat, els fars del qual semblaven ulls, la calandra una boca i la lona de darrere, una esquena. Si es tractava de projectes més grans, també hi podia haver buldòzers o bolquets, normalment grocs, amb rodes gegants en què els solcs tenien la profunditat de les nostres mans. Si teníem sort, trobàvem manyocs de fil de detonar dins o a la vora del forat, els agafàvem, perquè el fil de detonar era molt valuós a l’hora d’intercanviar-lo o utilitzar-lo. D’altra banda sempre trobàvem bobines, de l’alçada d’un home, construccions semblants a carrets de fil de fusta d’on desenrotllaven cable, i piles de tubs de plàstic relliscosos, d’un marró vermellós, amb un diàmetre com el del nostre braç. Més enllà, piles de tubs de ciment i pous de ciment prefabricats, tan rugosos i bonics, una mica més alts que nosaltres, perfectes per enfilar-s'hi; i llargues, inamovibles catifes de pneumàtics vells tallats, que es feien servir durant les explosions; piles de pals de telèfon de fusta, de color verd pel conservant que els havien aplicat; caixes amb dinamita; barraques on els treballadors es canviaven i menjaven. Si hi eren, ens manteníem a una distància respectuosa i miràvem el que feien. Si no hi eren, ens ficàvem al forat, ens enfilàvem a les rodes dels bolquets, fèiem equilibris sobre les piles de tubs, comprovàvem les portes de les barraques i tafanejàvem per les finestres, ens despenjàvem pels pous de ciment, intentàvem fer rodar les bobines, ens omplíem les butxaques de bocins de cable tallats, mànecs de plàstic, cable per detonar. En el nostre món, ningú era més respectat que aquests treballadors, cap feina semblava tenir més importància que la seva. Els detalls tècnics que la componien no m’interessaven, com tampoc m’interessava la marca de la maquinària de les obres. Per a mi el que era més rellevant, a banda dels canvis que provocaven en el paisatge, eren els rastres de vida personal que els acompanyaven. Quan treien una pinta de la granota taronja i blava o d’aquells pantalons massa amples, per exemple, i es pentinaven, amb el casc sota el braç, enmig del soroll i l’activitat de la maquinària, o el moment misteriós, gairebé incomprensible del tot, en què sortien de la barraca a la tarda, vestits amb roba normal, i es ficaven al seu cotxe i se n’anaven com homes totalment normals.

També hi havia altres treballadors a qui seguíem amb atenció, incansablement. Si apareixia algú de Televerket per allà, la notícia corria com la pólvora entre els nens. Allà hi havia el cotxe, allà hi havia el treballador, un muntador de telefònica, i allà hi havia les seves FANTÀSTIQUES sabates per enfilar-se als pals! Amb aquelles sabates i un cinturó d’eines al voltant de la cintura, ajustava un arnès que l’envoltava a ell i el pal, i després, amb moviments lents i ben calculats, però que per a nosaltres eren totalment INCOMPRENSIBLES, començava a enfilar-se cap amunt. ¿Com era POSSIBLE? Amb l’esquena recta, sense cap esforç aparent, sense cap ús visible de força, LLISCAVA fins a dalt de tot. El miràvem amb uns ulls com unes taronges mentre treballava allà dalt, ni parlar-ne d’anar-se’n d’allà, perquè aviat tornaria a baixar, igual de fàcilment, sense esforç, incomprensiblement. Imagina’t tenir unes sabates com aquelles, amb aquella barra de metall amb forma de trompa que abraçava el pal, ¿què no podies arribar a fer?

I també hi havia els que treballaven al clavegueram. Els que aparcaven el cotxe al costat d’una de les moltes clavegueres de la carretera, ja fossin a l’asfalt asfalt o sobresortissin pels costats, i que, després de posar-se unes botes que els arribaven a la CINTURA!, obrien amb una palanca la tapa de metall rodona i enormement pesant, la posaven a un costat i començaven a baixar. Primer desapareixien els tous de les cames dins el forat sota la carretera, després les cuixes, després la panxa, després el pit, i després finalment el cap... ¿I què hi havia a sota, si no era un túnel? ¿Hi corria l’aigua? ¿S’hi podia caminar? Oh, allò era fantàstic. Potser l’home estava just allà, al costat de la bicicleta d’en Kent Arne, que estava tirada damunt la vorera a uns vint metres, però ell era sota terra! ¿O potser aquelles clavegueres només eren una mena d’estacions, com uns pous, des d’on es podien controlar les canonades i agafar aigua quan hi havia un incendi? Ningú ho sabia, sempre ens deien que ens quedéssim ben lluny quan baixaven. Ningú s’atrevia a preguntar-los-ho. Ningú era prou fort per aixecar les pesants tapes metàl·liques tot sol. Així que va continuar sent un misteri, com tantes altres coses d’aquella època.

Fins i tot abans de començar a anar a l’escola, teníem llibertat per anar on volíem, amb dues excepcions. Una era la carretera principal, la que anava del pont i s’allunyava cap a la Fina. L’altra era el mar. No baixis mai sol al mar!, ens inculcaven els adults. Però, de fet, ¿per què no? ¿Que pensaven que cauríem a l’aigua? No, no era això, va dir un quan estàvem asseguts en una roca, al costat del petit prat on de tant en tant jugàvem a futbol, mirant l’aigua que es precipitava des del vessant de la muntanya, uns trenta metres per sota. Era el monstre del mar. S’emportava els nens.

–¿Qui ho diu això?

–La mama i el papa.

–¿I és aquí?

–Sí.

Vam mirar avall cap a la superfície grisosa d’Ubekilen. No semblava improbable que hi hagués alguna cosa a sota.

–¿Només aquí? –va dir un–. Doncs anem a un altre lloc. ¿A Tjenna?

–¿O al petit Hawaii?

–Allà hi ha altres monstres. Són perillosos. És veritat. La mama i el papa ho diuen. Agafen els nens i els ofeguen.

–¿Pot pujar fins aquí?

–No ho sé. No, no ho crec. No. És massa lluny. És a la vora que és perillós.

Després d’allò vaig tenir por dels monstres, però no tanta com en tenia de les guineus, pensar-hi m’horroritzava, i si veia que es movia un arbust o sentia alguna cosa que l’agitava, aleshores havia de córrer a lloc segur, un espai obert al bosc, o pujar pel veïnat, on les guineus no s’atrevien a venir. Sí, tenia tanta por de les guineus que l’Yngve només havia de dir «Sóc una guineu, ai que vinc» des d’on era, a la llitera de dalt, amb mi a sota, perquè em quedés glaçat de pànic. No, no ets cap guineu, li deia jo. Sí, deia, i s’inclinava pel costat del llit i intentava colpejar-me amb la mà. Encara que ell fos així, encara que m’espantés de tant en tant, el vaig trobar a faltar quan vam tenir habitacions pròpies i de sobte vaig haver de dormir sol. Va anar bé, era a dins de casa, la nova habitació, també, però no era tan bo com tenir-lo allà, a la llitera just a sobre. Llavors només havia de preguntar, per exemple: «Yngve, ¿tens por ara?», i ell contestava «Nooooo, ¿per què n’hauria de tenir? No hi ha res a témer aquí», i jo sabia que ell tenia raó i em tranquil·litzava.

La por de les guineus em va marxar cap als set anys. El buit que va deixar, però, es va omplir ràpidament amb altres coses. Un matí vaig passar per davant de la televisió, estava encesa sense que ningú la mirés, feien una pel·lícula matinal, i allà, oh no, oh no, allà un home sense cap pujava per una escala! Aaaaaah! Vaig córrer cap a la meva habitació, però no em va servir de res, allà estava igual de sol i indefens, així que tocava buscar la mare, si era a casa, o l’Yngve. La imatge de l’home sense cap em perseguia, i no només en la foscor, com altres imaginacions meves. No, l’home sense cap se’m podia aparèixer a ple dia i, si estava sol, no m’ajudava gens que fes un dia assolellat o que els ocells cantessin, el cor em bategava i la por se’m disparava fins a la punta del nervi més petit. Era pitjor que aquesta foscor també aparegués a la llum del dia. De fet, el que realment m’espantava era aquesta foscor a plena llum. I el pitjor de tot era que no hi podia fer res. No m’ajudava cridar algú, no m’ajudava quedar-me enmig d’un espai obert, no m’ajudava arrencar a córrer. I també hi va haver aquella portada d’un còmic de detectius que el pare em va ensenyar una vegada, un còmic de quan ell era petit, on hi havia un esquelet amb un home a l’espatlla, i l’esquelet tenia el cap girat i em mirava directament amb les conques buides. També em feia por aquell esquelet, també sorgia en tots els contextos possibles i impossibles. També em feia por l’aigua calenta al bany. Quan obries l’aigua calenta, un so agut ressonava per les canonades, i després, si no la tancaves de seguida, començaven a repicar amb força. Aquests sorolls, tan estrepitosos i tan forts, m’horroritzaven. Hi havia una manera d’evitar-ho, s’havia d’obrir primer l’aigua freda, i després mirar de fer sortir l’aigua calenta i temperar-ho. La mare, el pare i l’Yngve ho feien així. Jo ho havia intentat, però el so agut que perforava les parets, seguit dels cops que augmentaven de freqüència gradualment, com si alguna cosa s’estigués enfurismant allà baix, començava en el mateix moment que obria l’aixeta de l’aigua calenta, la tancava tan de pressa com podia i sortia corrents, amb la por bategant per tot el cos. Així que, al matí, o em rentava amb aigua freda o aprofitava l’aigua bruta però tèbia de l’Yngve.

Els gossos, les guineus i les canonades d’aigua eren amenaces concretes i físiques, ja me les coneixia: o hi eren o no hi eren. Però l’home sense cap i l’esquelet que feia ganyotes pertanyien als morts, i no es podien mantenir al seu lloc de la mateixa manera, podien ser a tot arreu, a l’armari si l’obria quan era fosc, a l’escala quan pujava o baixava, al bosc, fins i tot a sota el llit o al bany. El meu propi reflex a les finestres el relacionava amb aquestes criatures de la mort, potser perquè només sorgien quan era fosc a fora, però era un pensament horrible veure la pròpia imatge allà en la negra finestra i pensar que la imatge no era jo, sinó un mort que em mirava de fit a fit.

L’any que vam començar l’escola, cap de nosaltres creia en monstres, follets ni trols, ens enrèiem dels que ho feien, però les imatges de fantasmes i aparicions encara hi eren, potser perquè no ens atrevíem a prescindir-ne; malgrat tot, les persones mortes existien, ho sabíem tots. Altres creences que teníem, que venien del mateix món estrany, el de la mitologia, eren més alegres i innocents, com la del tresor amagat al final de l’arc de Sant Martí. Fins i tot aquella tardor, quan fèiem primer curs, encara hi crèiem prou per anar-lo a buscar. Devia ser un dissabte de setembre, la pluja havia rajat tot el matí, jugàvem al carrer sota la casa on vivia en Geir Håkon, o més ben dit, a la rasa inundada d’aigua. En aquell punt el carrer passava pel costat d’una roca que havien volat amb explosius, i des del cim cobert de molsa, herba i terra baixava l’aigua regalimant i gotejant. Anàvem amb botes d’aigua, pantalons gruixuts de goma i impermeables de colors clars, amb les caputxes lligades al voltant del cap, de manera que tots els sons es desviaven; la pròpia respiració i els moviments del cap, quan les orelles fregaven l’interior de la caputxa, se sentien en tot moment alt i clar, mentre que tots els altres sons quedaven esmorteïts com si fossin molt lluny. Entre els arbres a l’altra banda del camí i al cim de la muntanya al damunt nostre, la boira era densa. Les teulades taronges que hi havia a tots dos costats del carrer lluïen opaques sota la llum grisa. Per sobre del bosc, al peu del pendís, el cel era com un ventre voluminós, penetrat per la pluja que regalimava i crepitava dèbilment contra la caputxa i les orelles hipersensibles.

Vam fer un dic, però la sorra que apilàvem amb les pales s’escorria tota l’estona, i quan vam veure el cotxe dels Jacobsen que pujava no ho vam dubtar, vam llançar les pales i vam baixar corrents cap a casa seva, on el cotxe s’aturava en aquell mateix instant. Un fil de fum blavós surava en l’aire just al darrere del tub d’escapament. D’una banda en va sortir el pare, prim com un clau, amb una burilla a la comissura dels llavis, es va inclinar, va pujar el mànec de sota el seient i el va empènyer cap endavant, de manera que els seus dos fills, el Geir gran i en Trond, poguessin sortir-ne, mentre que la mare, petita i primeta, pèl-roja i pàl·lida, deixava sortir la seva filla, Wenche, pel seu costat.

–Hola –vam dir.

–Hola –van dir en Geir i en Trond.

–¿On heu estat?

–A la ciutat.

–Hola nois –va dir el pare.

–Hola –vam dir nosaltres.

–¿Voleu saber com es diu set-cents setanta-set en alemany? –va dir.

–Sí.

–Siebenhundert-und-siebundsiebsich! –va dir amb la seva veu ronca–. Ha, ha, ha!

Nosaltres també vam riure. El seu riure es va convertir en tos. –Bé –va dir quan va haver passat, va ficar la clau al pany de la porta i la va girar. Un tic li estirava un costat dels llavis i un ull.

–¿On aneu? –va dir en Trond.

–Ni idea –vaig dir jo.

–¿Puc venir amb vosaltres?

–I tant.

En Trond tenia la mateixa edat que en Geir i jo, però era molt més petit. Els seus ulls eren completament rodons, el llavi inferior gruixut i vermell, el nas petit. Damunt d’aquesta cara de nino, els cabells li creixien rossos i mig arrissats. El germà era del tot diferent; tenia els ulls junts i astuts, el somriure era sovint burleta, els cabells llisos i castany rossencs, el pont del nas era pigat. Però ell també n’era, de petit.

–Posa’t un impermeable, doncs–va dir la mare.

–Vaig a buscar l’impermeable –va dir en Trond, tot entrant corrents a casa. Ens vam quedar esperant sense dir res, amb els braços abaixats com els pingüins. Havia deixat de ploure. Un vent suau feia que les puntes dels pins alts i esvelts que hi havia als jardins es gronxessin. Un petit rierol baixava per la vora del carrer, emportant-se petits grapats d’agulles de pi, les ves baixes o cames grogues que estaven escampades arreu.

Al cel darrere nostre els núvols s’havien obert. El paisatge al nostre voltant, amb totes les teulades, gespes, grups d’arbres, llomes i pendents, estava revestit ara amb una mena de resplendor. Del turó que hi havia per sobre de casa, que en dèiem «la muntanya», en sortia un arc de Sant Martí.

–Mireu –vaig dir–. L’arc de Sant Martí!

–Apa! –va dir en Geir.

A dalt, a la casa, en Trond sortia tancant la porta darrere seu. Va arrencar a córrer cap a nosaltres.

–Hi ha l’arc de Sant Martí a la muntanya! –va dir en Geir–. ¿Anem a buscar el tresor?

–Sí, som-hi! –va dir en Trond.

Vam baixar corrents. A la gespa dels Karlsen hi havia l’Anne Lene, la germana petita d’en Kent Arne, seguint-nos amb la mirada. Duia un arnès, estava fixat a una corda perquè no s’escapés. El cotxe vermell de la seva mare estava aparcat a l’entrada. La llum d’un fanal de paret brillava. Quan vam passar per davant de casa dels Gustavsen, en Trond va reduir la velocitat.

–Segur que en Leif Tore vol venir –va dir.

–No crec que sigui a casa –vaig dir.

–Preguntem-ho igualment –va dir en Trond, i va passar entre els dos pilars de ciment que feien de portal, però que no tenien cap portaló, motiu pel qual el meu pare acostumava a riure-se’n, i va pujar pel camí d’accés. Damunt els pilars hi havia enganxada una esfera buida de metall de la qual sortia una fletxa, tot carregat per un home despullat amb l’esquena doblegada. Era un rellotge solar, i el meu pare també se’n fotia, perquè ¿quina era la gràcia de tenir dos rellotges solars?

–Leif Tore! –va cridar en Trond–. Surts?

Ens va mirar. Llavors vam cridar tots tres.

–Leif Tore! Surts?

Van passar uns segons. Aleshores es va obrir la finestra de la cuina d’allà dalt, i la seva mare va treure el cap.

–Ara ve. Només s’ha de posar la roba per la pluja. No cal que crideu més.

Jo tenia una idea preconcebuda sobre la naturalesa del tresor. Una olla gran i negra amb tres potes, plena de coses lluents. Or, plata, diamants, robins, safirs. N’hi havia al peu de cada banda de l’arc de Sant Martí. Ja l’havíem buscat una vegada, sense sort. Era qüestió d’afanyar-se, els arcs de Sant Martí no solien durar gaire.

En Leif Tore, que durant una estona havia estat una ombra darrere el vidre groc de la porta, va obrir-la finalment. Una bafarada d’aire calent va sortir amb ell. Sempre hi feia molta calor, a casa seva. Vaig notar una flaire suau d’alguna cosa alhora acre i dolça. Era l’olor que feia a casa seva. Totes les cases excepte la nostra tenien la seva pròpia olor, aquesta era la seva.

–¿Què fem? –va dir, i va tancar la porta de cop al seu darrere, fent vibrar el vidre.

–Hi ha l’arc de Sant Martí a la muntanya, anem a buscar el tresor –va dir en Trond.

–Au, vinga! –va dir en Leif Tore, arrencant a córrer. Vam seguir-lo corrents, baixant l’últim tros del pendent i cap al carrer que pujava a la muntanya. Vaig veure que la bicicleta de l’Yngve encara no hi era, però sí l’Escarabat verd de la mare i el Kadett vermell del pare. La mare estava passant l’aspiradora quan vaig sortir, era espantós, odiava aquell soroll, era com una paret que es premia contra mi. I obrien les finestres quan netejaven, l’aire a dins era gelat, i era com si aquell fred es transmetés a la mare també, no tenia espai per a res més quan estava inclinada sobre el cubell de fregar retorçant el drap, o quan empenyia l’escombra o l’aspiradora pel terra, i ja que només quan li sobrava espai a dins hi havia lloc per a mi, jo també em tornava fred aquells dissabtes al matí, tan fred que la fredor m’entrava fins al cap i fins i tot feia difícil que pogués estar estirat llegint còmics al llit, cosa que en altres ocasions m’encantava, de manera que al final no tenia cap altra opció que vestir-me i sortir corrents esperant que a fora hi passés alguna cosa.

Tant la mare com el pare netejaven, a casa nostra, no era del tot normal; pel que jo sabia no hi havia cap altre pare que ho fes, potser amb l’excepció dels Prestbakmo, però no l’havia vist fer-ho mai i en realitat dubtava que es dediqués a aquesta mena de coses.

Però aquell dia el pare havia anat a ciutat i havia comprat crancs al moll dels pescadors, després havia estat assegut al despatx, fumant cigarrets i potser corregint redaccions, potser llegint circulars, potser dedicant-se a la seva col·lecció de segells, potser llegint Fantomet.

Fora de la nostra tanca del jardí pintada de negre, on començava el corriol que portava al B-Max, l’aigua d’una claveguera havia inundat el fons del bosc. En Rolf, el germà d’en Leif Tore, havia dit feia uns dies que era responsabilitat del pare. «Responsabilitat» no era una paraula que ell fes servir, així que vaig entendre que ho havia sentit del seu pare. El meu pare estava al consell municipal, eren els que decidien coses a l’illa, i era això el que volia dir en Gustavsen, el pare d’en Leif Tore i en Rolf. El pare havia d’avisar de la inundació perquè poguessin enviar algú per arreglar-ho. Quan pujàvem i jo altra vegada vaig mirar cap a la quantitat anormal d’aigua entre els arbres prims, on de tant en tant també surava un tros de paper de vàter blanc, vaig decidir que l’hi diria si se’m presentava l’ocasió. Que n’havia d’informar a la reunió de dilluns.

Era allà mateix! Va tombar la cantonada de casa amb el seu impermeable blau, sense la caputxa, els texans blaus que es posava quan havia de treballar al jardí, i les botes verdes fins als genolls. Caminava una mica de gairell perquè portava una escala a les mans amb la qual feia equilibris pel jardí, i aleshores la va plantar a terra, la va redreçar i la va recolzar contra la teulada.

Em vaig girar i vaig augmentar la velocitat per encalçar els altres.

–L’arc de Sant Martí encara hi és! –vaig cridar.

–Nosaltres també el veiem! –va cridar en Leif Tore.

Els vaig atrapar on començava el corriol, caminava just darrere de l’esquena groga d’en Trond entre els arbres, dels quals queien gotes cada vegada que algú n’apartava una branca, passant per la casa marró d’en Molden. No tenia fills, només un adolescent amb els cabells llargs, ulleres grans, roba marró i pantalons de pota d’elefant. Ni tan sols sabíem com es deia, així que li dèiem Molden.

El millor camí cap al cim de la muntanya passava pel seu jardí, i per allà pujàvem ara, a poc a poc, perquè era costerut, i l’herba llarga i groga que hi creixia relliscava. De tant en tant m’agafava a un petit arbre per poder continuar. Just sota el cim, la muntanya quedava pelada i penjava cap enfora, era impossible pujar-hi, almenys quan tot era tan moll com ara, però a la vora hi havia una esquerda entre la muntanya i un petit sortint on es podien posar els peus i que feia fàcil pujar els últims metres fins a dalt.

–Però ¿on és? –va dir en Trond, el primer en arribar al cim.

–Si era allà! –va dir en Geir assenyalant alguns metres més endins de la petita plataforma.

–Oh, no –va dir en LeifTore–. És allà baix. Mireu!

Tots ens vam girar i vam mirar avall. L’arc de Sant Martí era sobre el bosc, molt avall. Una punta era damunt els arbres de sota de casa dels Beck, l’altra més o menys al prat d’herba que baixava al braç de mar.

–¿Hi baixem o què? –va dir en Trond.

–Però potser el tresor encara és aquí –va dir en Leif Tore–. El podem buscar una mica, almenys.

–No hi és –vaig dir–. Només pot estar on acaba l’arc de Sant Martí.

–¿Qui el deu haver tret, doncs? Això m’agradaria saber a mi –va dir en Leif Tore.

–Ningú–vaig dir –. ¿Ets burro o què? Tampoc no hi ha ningú que el porti, si és això el que et penses. És l’arc de Sant Martí.

–El burro ets tu –va dir en Leif Tore–. No pot desaparèixer tot sol.

–I tant que pot–vaig dir.

–No –va dir en Leif Tore.

–Sí –vaig dir–. Busca’l, a veure si el trobes!

–Jo també vull buscar-lo –va dir en Trond.

–Jo també –va dir en Geir.

–Jo no –vaig dir.

Van fer mitja volta i van començar a allunyar-se, mirant a banda i banda. Jo notava que tenia ganes d’anar amb ells, però ara ja no ho podia fer. En lloc d’això, vaig mirar el paisatge. Era el millor punt de tots per guaitar. Es veia el pont quasi enlairant-se per sobre les capçades dels arbres, es veia l’estret per on sempre passaven vaixells, i es podien veure els enormes dipòsits de gas, de color blanc, que eren a l’altra banda. Es veia Gjerstadholmen, la carretera nova, el pont baix de formigó per on passava, es veia també l’Ubekilen per dins i es veia la urbanització. Totes les teulades vermelles i taronges entre els arbres. La carretera. El nostre jardí, el jardí dels Gustavsen; la resta quedava amagada.

El cel sobre la urbanització era gairebé tot blau, ara. Els núvols que corrien cap a la ciutat, blancs. Mentre que a l’altra banda, al darrere d’Ubekilen, encara eren grisos i pesants.

Podia veure el pare allà baix. Una figura molt, molt petiteta, no més gran que una formiga, a dalt de tot de l’escala recolzada a la teulada.

¿Em podria veure aquí dalt?

Va venir un cop de vent.

Em vaig girar per mirar els altres. Dues taques grogues i una de verd clar que es movien endavant i endarrere entre els arbres. L’altiplà de roca era gris fosc, més o menys com el cel d’allà lluny, amb herba groga gairebé blanca que creixia a les esquerdes. Hi havia una branca recolzada en moltes branquetes, de manera que el tronc principal no tocava a terra. Tenia un aspecte peculiar.

No havia anat gairebé mai al bosc que tenia davant. El més lluny que havia anat per aquell camí era fins a un arbre gran, arrencat d’arrel, potser uns trenta metres endins. Des d’allà es veia un pendent on no creixia res més que bruc. Amb pins alts i prims als dos costats i uns avets més espessos, com una paret al fons, semblava una habitació gran.

En Geir va dir que havia vist una guineu una vegada. Jo no me’l vaig creure, però no es fa broma amb les guineus, així que per seguretat ens vam emportar el menjar i les ampolles de suc fins al vessant de la muntanya, on teníem tot el món conegut als peus.

–És aquí! –va cridar en Leif Tore–. Hòstia! El tresor!

–Hòstia! –va cridar en Geir.

–A mi no m’enganyeu! –vaig respondre cridant.

–Uau, uau! –va cridar en Leif Tore–. Som rics!

–Hòstia puta! –va cridar en Trond.

I es va fer el silenci.

¿L’havien trobat de debò?

No. Intentaven enganyar-me.

Però el peu de l’arc de Sant Martí havia estat justament aquí.

¿I si era veritat el que havia dit en Leif Tore, que l’olla no desapareixia amb l’arc de Sant Martí?

Vaig avançar unes passes i vaig intentar mirar on eren, darrere de les ginebres.

–Uau! Mireu això! –va dir en Leif Tore.

Em vaig decidir de sobte, i vaig apressar-me cap endins del bosc, mig corrent entre els troncs i més enllà dels arbustos, em vaig aturar.

Em miraven.

–T’hem enganyat! Ha, ha, ha! T’hem enganyat!

–Ho he sabut tota l’estona –vaig dir–. Només us venia a buscar. L’arc de Sant Martí desapareixerà si no ens afanyem.

–Ja –va dir en LeifTore–. T’hem enganyat. Reconeix-ho.

–Vine, Geir–vaig dir–. Anem a buscar el tresor allà baix.

Va mirar en Leif Tore i en Trond, no li agradava la situació. Però era el meu millor amic i va venir. En Trond i en Leif Tore van venir al darrere al trot.

–Haig de pixar –va dir en Leif Tore–. ¿Fem una competició? ¿Pixem pel precipici? Serà un raig ben llarg!

¿Pixar a l’aire lliure quan el pare era allà baix i ho podia veure?

En Leif Tore ja s’havia abaixat els pantalons impermeables, i estava enfeinat amb la cremallera de la bragueta. En Geir i en Trond s’havien col·locat als dos costats, abaixant-se els pantalons remenant el cul.

–Jo no tinc ganes de pixar –vaig dir–. Ho acabo de fer.

–No és veritat –va dir en Geir, i va girar-se cap a mi mentre s’agafava la tita amb les dues mans–. Hem estat junts tot el dia.

–He pixat quan vosaltres estàveu buscant el tresor –vaig dir.

Al cap d’un segon el vapor de la pixera els va envoltar. Vaig fer unes passes endavant per veure qui guanyava. Sorprenentment, era en Trond.

–En Rolf s’ha tirat enrere la pell de la titola –va dir en Leif Tore apujant-se la bragueta altra vegada–. I ha pixat molt més lluny.

–L’arc de Sant Martí ha desaparegut –va dir en Geir, sacsejant-se la tita una última vegada abans de tornar-se-la a ficar.

Tots vam mirar avall.

–¿Què farem, ara? –va dir en Trond.

–No ho sé–va dir en Leif Tore.

–¿Baixem al cobert dels vaixells? –vaig dir.

–¿I què hi farem, allà? –va dir en Leif Tore.

–Enfilar-nos a la teulada, per exemple–vaig dir.

–Bona idea! –va dir en Leif Tore.

Vam baixar travessant el pendís escarpat, ens vam obrir camí a través del bosc espès d’avets i al cap de cinc minuts vam sortir a la carretera de terra que resseguia el braç de mar. Sobre la baixada d’herba que hi havia a l’altre costat acostumàvem a esquiar-hi, a l’hivern. A l’estiu i a la tardor hi anàvem poc, ¿què hi hauríem d’anar a fer? El braç de mar era poc profund i molt fangós, no ens hi podíem banyar, el moll que hi havia estava mig en ruïnes, i el petit illot de l’altre costat estava cobert de merda procedent de la colònia de gavines que hi havien fet niu. Quan voltàvem per allà, normalment era sense cap objectiu concret, com aquest matí. A dalt de tot, entre el camp inclinat i la vora del bosc, hi havia una casa blanca, vella, on vivia una dona vella de cabells blancs. No en sabíem res. Ni com es deia, ni què hi feia, allà. De vegades espiàvem dins la casa, posàvem les mans a la finestra i aixafàvem la cara contra el vidre. Sense cap motiu concret, tampoc per curiositat, simplement perquè ho podíem fer. I vèiem un saló amb mobles vells, o una cuina amb coses velles. Al costat de la casa, a l’altra banda del camí de terra estret, hi havia un graner vermell que semblava que s’hagués d’enfonsar d’un moment a l’altre. I a baix de tot, al costat del rierol que sortia del bosc, hi havia un vell cobert per a vaixells, sense pintar, amb cartó enquitranat al sostre. Al llarg del curs del rierol hi creixien falgueres i plantes que, comparades amb les fines tiges, tenien unes fulles enormes; si les apartaves amb les mans, fent el típic moviment de natació que fa la gent per separar coses, el terra semblava despullat, com si les plantes ens enganyessin, fent veure que era frondós i verd, mentre que en realitat, sota les fulles espesses, gairebé només hi havia terra. Més avall, al costat de l’aigua, la terra o el fang o el que fos era vermellós, més o menys com l’òxid. De tant en tant s’hi enganxaven coses, un tros de bossa de plàstic o un condó, però no en dies com aquell, en què l’aigua brollava de la canonada de sota la carretera amb gran força, i només amainava quan arribava a la zona en forma de delta, on l’aigua es dispersava abans d’arribar al braç de mar.

El cobert s’havia tornat gris pel pas del temps. En alguns punts els taulons havien cedit tant que podíem ficar-hi la mà, així sabíem com era per dins, sense que cap de nosaltres hi hagués entrat mai. Després de mirar per les escletxes una estoneta, ens vam fixar en la teulada, volíem intentar pujar-hi. Per aconseguir-ho havíem de trobar alguna cosa per poder-nos-hi enfilar. Res del que hi havia al voltant ens servia, així que vam trescar cap amunt, cap al graner, i vam buscar per allà. Primer ens vam assegurar que no hi havia cap cotxe a dalt, perquè de vegades n’hi havia algun, el propietari era un home, potser el fill de la vella, de tant en tant ens impedia passar per allà quan esquiàvem, cosa que ella no feia mai. Així que amb ell anàvem una mica amb compte.