Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 4

Si en Dag Lothar era el número u, en Kent Arne era el dos, encara que tenia un any menys que nosaltres i dos menys que en Dag Lothar. En Leif Tore era el tres, Geir Håkon el quatre, en Trond el cinc, Geir el sis i jo el set.

–¿Leif Tore, que surts? –va cridar en Kent Arne davant la casa. Just després va sortir, vestit només amb uns shorts texans i vambes, es va asseure a la bicicleta d’en Rolf, i van desaparèixer de la vista, pendent avall. El gat dels Prestbakmo romania immòbil al tros pla entre les propietats dels Gustavsen i dels Hansen.

Em vaig tornar a estirar al llit. Vaig llegir alguns còmics, em vaig aixecar i vaig posar l’orella a la porta per sentir si passava res a la sala, però ni un soroll, encara eren a fora. L’àvia i l’avi eren de visita, era impensable que no em donessin sopar. ¿O potser no?

Una mitja hora després van pujar per l’escala. Un d’ells va entrar al quarto de bany, paret amb paret amb la meva habitació. No era el pare, això ho sabia per les passes, que eren més lleugeres que les seves. Però si eren la mare, l’àvia o l’avi no ho podia distingir, fins que el xiuxiueig del vàter va venir seguit d’uns cops forts a les canonades de l’aigua calenta, cosa que només podien haver provocat l’àvia o l’avi.

Ara tenia gana de debò.

Les ombres que queien sobre el terra a fora eren tan llargues i estaven tan deformades que gairebé no tenien res en comú amb les formes que els donaven vida. Com si creixessin per dret propi, com si existís una realitat paral·lela de foscor, amb tanques-de-foscor, arbres-de-foscor, cases-de-foscor, poblades per persones-de-foscor, com si estiguessin encallats a la llum, on semblaven tan deformes i indefenses, igual de lluny del seu medi com un escull amb algues i petxines i crancs quan l’aigua s’enretira, podies imaginar. Oh, ¿no és per això que les ombres es tornen més i més llargues al vespre? S’allargassen per atrapar la nit, la marea de la foscor, que inunda la terra i durant unes hores acompleix els anhels més íntims de les ombres.

Vaig mirar el rellotge. Passaven deu minuts de les nou. Al cap de vint minuts seria l’hora d’anar a dormir.

A la tarda, el pitjor d’estar castigat era que no podies sortir, i t’estaves a la finestra i veies tots els altres a fora. Al vespre el pitjor era que no hi havia una separació clara entre les diferents fases habituals d’un vespre. Després d’estar-me a dalt una estona, simplement em treia la roba i em ficava al llit. La diferència entre aquells dos estats, que normalment era gran, durant el càstig gairebé quedava esborrada, i això em feia veure’m a mi mateix amb una claredat que normalment no tenia. Era com si aquell que jo era, mentre feia el que feia, com sopar, rentar-me les dents, rentar-me la cara, posar-me el pijama, no només sortís a la llum sinó també m’omplís del tot, com si de sobte no hi hagués res més. Que jo era exactament el mateix quan estava assegut al llit amb la roba posada que quan era dins el llit amb la roba treta. Que de fet no hi havia cap separació ni transició.

Era una sensació molesta.

Vaig acostar-me a la porta i hi vaig tornar a posar l’orella. D’entrada hi havia silenci, després vaig sentir algunes veus, i després va tornar a fer-se el silenci. Vaig plorar una mica, vaig treure’m la samarreta i els pantalons curts i em vaig ficar al llit amb l’edredó estirat fins a la barbeta. El sol encara lluïa contra la paret de l’altra banda. Vaig llegir alguns còmics, després els vaig deixar a terra i vaig tancar els ulls. Que no havia estat culpa meva va ser l’últim pensament que vaig tenir abans d’adormir-me.

Em vaig despertar, vaig mirar el rellotge de polsera. Les dues serps lluents mostraven les dues i deu. Em vaig quedar estirat totalment immòbil per intentar descobrir què m’havia despertat. A banda del pols que em bategava xiuxiuejant contra l’orella, tot estava en silenci. Cap cotxe pels carrers, cap vaixell a l’estret, cap avió volava al cel. Cap passa, cap veu, res. Tampoc dins de casa nostra.

Vaig aixecar una mica el cap de manera que les orelles no toquessin amb res, i vaig aguantar la respiració. Després d’uns segons vaig sentir un soroll procedent del jardí. Un soroll tan alt i agut que d’entrada no l’havia sentit, però que en el mateix moment en què el vaig sentir em va sembla terrorífic.

Iiiiii-iiiii-iiiiiii-iiiii. Iiiiii-iiiii-iiiiiii-iiiii. Iiiiiii.

Em vaig posar de genolls al llit, vaig apartar les cortines a un costat i vaig mirar per la finestra. La gespa estava banyada per una llum dèbil: la lluna era plena al damunt de la casa. Un cop de vent feia que es veiés com si la gespa fugís enllà. Una bossa de plàstic blanca que s’havia enganxat a la punta de la bardissa s’agitava, i vaig pensar que algú que no sabés que existia el vent hauria pensat que era la bossa, que es movia sola. Com si em trobés a una gran altura, em formiguejaven les puntes dels dits dels peus i de les mans. Al pit el cor em bategava de pressa. Els músculs de la panxa se’m van tensar, vaig empassar-me saliva un parell de vegades. La nit era l’hora dels fantasmes i les aparicions, la nit era l’hora de l’home sense cap i de l’esquelet que feia ganyotes. I només me’n separava una paret prima.

Altre cop aquell soroll!

Iiiii-iiiiiiii-iii-iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii-iii-iiiiiiiiii.

Vaig deixar córrer la vista per la gespa grisa de fora. Al costat de la bardissa, a uns cinc metres, vaig veure el gat dels Prestbakmo. Estava estirat a la gespa i colpejava alguna cosa amb la pota. El que colpejava, una bola com de pedra o fang de color gris, va ser projectat uns metres més a prop de la finestra. El gat es va aixecar i ho va seguir. La bola restava immòbil a la gespa. El gat la va empènyer amb compte amb la pota unes quantes vegades, va acostar-hi el cap i la va com empènyer amb el morro, abans d’obrir les mandíbules i agafar-la amb la boca. Quan va tornar a començar a xisclar, vaig entendre que es tractava d’un ratolí. El so sobtat va semblar confondre el gat. Sigui com sigui, va fer un cop amb el cap i va llançar el ratolí enllà. Aquesta vegada no es va quedar ajagut, sinó que va sortir corrents tan ràpid com va poder travessant la gespa. El gat estava dret, immòbil, seguint-lo amb la mirada. Gairebé semblava que volia deixar anar el ratolí. Però aleshores, en el moment que el ratolí va arribar a les flors de davant de la tanca que donava al jardí dels Prestbakmo, hi va anar al darrere. Tres salts, i ja l’havia tornat a atrapar.

A l’habitació del costat de sobte va sonar la veu del pare. Era baixa i murmurava, com si no tingués principi ni final, com sonava habitualment quan parlava en somnis. Al cap d’un moment algú es va aixecar del llit. Per la lleugeresa de les passes que van seguir vaig entendre que era la mare. A fora el gat havia començat a saltar amunt i avall. Semblava una mena de ball. Un nou cop de vent va fer que la gespa onegés enllà. Vaig aixecar la mirada cap al pi i vaig veure les branques tendres gronxar-se, negres i escarransides contra la lluna groga i pesant. La mare va obrir la porta del bany. Quan vaig sentir que baixava l’anella del vàter, vaig posar-me les mans a les orelles i vaig començar a taral·lejar. Els sons que sortien d’ella en aquell moment, una mena de xiulet, com si deixés anar vapor, eren de les pitjors coses que coneixia. També intentava silenciar el xipolleig bombollejant del pare, encara que no era tan difícil de suportar com el xiulet de la mare. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaa, deia mentre comptava fins a deu i seguia el gat amb els ulls. Aparentment cansat del joc va agafar el ratolí amb la boca i va escapolir-se a través de la bardissa, va creuar el carrer i es va ficar pel camí d’accés dels Gustavsen, i el va deixar a terra davant de la caravana. Durant una estona se’l va quedar mirant. El ratolí estava tan quiet com ho podia arribar a estar cap animaló. El gat va enfilar-se d’un salt al mur i va fer equilibris cap a un dels rellotges de sol amb forma de globus terraqüi de damunt d’un dels pilars del portal, al fons. Vaig apartar-me les mans del cap i vaig deixar de taral·lejar. Al bany la cisterna xiuxiuejava. El gat es va girar de cop i va mirar cap al ratolí, que s’estava igual de quiet. El raig d’aigua esquitxava la porcellana de la pica. El gat va baixar d’un salt del mur, va sortir al carrer i es va estirar com un petit lleó. Just en el moment que la mare baixava el mànec de la porta i l’obria, un espasme va travessar el ratolí, com si el soroll hagués alliberat un impuls en ell, i a l’instant estava altre cop fugint desesperadament del gat, que visiblement també havia comptat amb aquesta possibilitat, ja que només va emprar una fracció de segon a canviar l’estat de repòs pel de cacera. Però aquesta vegada va fer tard. Una planxa d’asbest que estava tirada al jardí va ser la salvació del ratolí, que va aconseguir esmunyir-s’hi abans que arribés el gat.

Era com si els ràpids moviments dels animals continuessin dins meu; molt després que m’hagués tornat a ficar al llit, el cor em bategava de pressa dins el pit. ¿Potser perquè també era un animaló? Al cap d’una estona vaig canviar de posició altra vegada, vaig posar el coixí als peus del llit i vaig apartar les cortines una mica cap a un costat, de manera que podia estar ajagut mirant al cel esquitxat d’estrelles, tan semblants a grans de sorra, una platja on el mar picava contra una costa invisible per a nosaltres.

Perquè ¿què hi havia més enllà de l’univers?

En Dag Lothar deia que no hi havia res. En Geir deia que hi havia flames. Era el que pensava jo, també, allò del mar era més perquè el cel estrellat semblava el que semblava.

A l’habitació de la mare i el pare hi tornava a haver silenci. Vaig passar la cortina i vaig tancar els ulls. Ple lentament del silenci i la foscor de la casa, al cap de poc dormia profundament.

Quan em vaig llevar al matí, l’àvia i l’avi seien amb la mare al menjador prenent cafè. El pare caminava per la gespa amb l’aspersor a la mà. El va posar al límit de la gespa, de manera que els prims rajolins d’aigua, que semblaven una mà que saludava, no només queien sobre l’herba, sinó també a l’hort de baix. Els rajos de sol, a l’altre costat de la casa, sobre el bosc de l’est, inundaven el jardí. L’aire semblava estar igual d’immòbil que el dia abans. El cel duia un vel, gairebé sempre en duia, als matins. L’Yngve estava assegut davant de la taula parada de la cuina, menjant. Els ous blancs dins els gotets de color marró em van recordar que era diumenge. Em vaig asseure al meu lloc.

–¿Què va passar ahir? –em va dir l’Yngve en veu baixa–. ¿Per què estaves castigat?

–Vaig espatllar la tele –vaig dir.

Em va mirar interrogant, aguantant la llesca de pa a la mà, just a sota de la boca.

–Sí, només la vaig encendre per l’àvia i l’avi. I va fer poff. ¿No han dit res?

L’Yngve va clavar una gran queixalada a la llesca, on havia posat formatge amb comí, i va sacsejar el cap. Vaig picar l’ou amb el ganivet, vaig obrir-ne la punta com una tapadora, vaig treure la clara tova de dins amb la cullera, em vaig estirar per agafar el saler i el vaig picar amb el dit índex perquè en caiguessin uns grans de sal. Vaig untar una llesca de pa amb margarina, em vaig servir un got de llet. A baix, el pare va obrir la porta. Em vaig menjar la clara i vaig enfonsar la cullera dins l’ou per veure si era dur o passat per aigua.

–També estic castigat, avui –vaig dir.

–¿Tot el dia? ¿O només al vespre?

Vaig arronsar les espatlles. L’ou era dur, el rovell groc es va esmicolar contra el cantell de la cullera.

–Tot el dia, crec –vaig dir.

A fora, el carrer era buit, lluent al sol. Però a la rasa, sota les branques espesses dels avets, era fosc i ple d’ombres.

Una bicicleta anava llançada a tota velocitat pendent avall. El noi que la duia devia tenir quinze anys, tenia una mà al manillar i l’altra en un dipòsit vermell de benzina que havia lligat al portapaquets. Tenia els cabells negres i voleiaven al vent.

A l’escala se sentien les passes del pare. Em vaig redreçar a la cadira, vaig llançar una mirada ràpida per la taula per veure si tot estava bé. Una mica d’ou havia caigut fora del gotet, ho vaig arrossegar per la vora de la taula fins a la mà, i ho vaig dipositar al plat. L’Yngve va esperar fins que gairebé va ser massa tard a apropar la cadira a la taula i redreçar-se, però només gairebé, perquè quan el pare va entrar per la porta, ja estava assegut amb l’esquena dreta i els peus plantats a terra.

–Agafeu les vostres coses per banyar-vos, nois –va dir–. Anirem d’excursió a Hove.

«¿Jo també?», anava a dir jo, però m’ho vaig guardar a dins, perquè podia ser que hagués oblidat que estava castigat, i aquella pregunta l’hi hauria fet recordar. També si ja ho recordava, però havia canviat d’idea, seria millor no mencionar-ho, ja que podia entendre’s com si ahir s’hagués equivocat, com si hagués fet alguna cosa malament, i jo no volia que pensés una cosa així. Vaig anar a buscar el banyador i una tovallola de la corda d’estendre del soterrani, ho vaig ficar en una bossa de plàstic juntament amb les ulleres de bussejar, que serien d’utilitat si anàvem a una de les dues platges de Hove, i vaig anar a seure a l’habitació per esperar el moment de marxar.

Quan mitja hora més tard anàvem en cotxe fins al cap de l’illa, en el que devia ser el dia més bonic de l’any, el mar estava tan calmat que amb prou feines emetia un so, i feia que l’entorn, les roques ja de per si silencioses i el bosc ja de per si silenciós, adquirís una aparença irreal, que cada passa sobre les roques i cada dringadissa de les ampolles sonessin com si fos la primera vegada, i el sol, que cremava allà dalt del cel en el seu zenit, es presentava com una cosa profundament primitiva i forana, aquell dia, que veies el mar arrissar-se i desaparèixer a les profunditats més enllà de l’horitzó, sobre el qual el cel surava lleuger amb la seva boira blavosa, clara i suau: i l’Yngve, i jo, i la mare, i el pare ens vam posar els banyadors i cadascun a la nostra manera vam deixar que l’aigua tèbia embolcallés els nostres cossos calents pel sol, mentre l’àvia i l’avi estaven asseguts amb la roba elegant, com impassibles a l’entorn i a tot el que hi passava, com si els anys cinquanta i l’oest del país d’aquests avis meus no només fos una cosa que els caracteritzés superficialment, en la manera de vestir, en les formes i en el dialecte, o sigui, com una cosa de fora cap endins, sinó ben al contrari, que vingués des de dins, del fons de les seves ànimes respectives, de l’interior del seu caràcter respectiu. Era tan estrany veure’ls allà, asseguts a les roques, aclucant els ulls cap a la llum intensa que ens arribava de tots els angles, era molt extraterrestre.

L’endemà van marxar cap a casa seva. El pare els va portar fins a Kjevik, i va aprofitar l’avinentesa per visitar els seus pares. La mare ens va dur a mi i l’Yngve d’excursió al llac de Gjerstad, la idea era banyar-nos i menjar galetes i passar-ho bé, però primer la mare no va trobar cap camí cap a l’aigua, així que vam haver de caminar una llarga tirada a través d’un bosc ple de matolls i esbarzers, i segon la part del llac on vam arribar era verda d’algues i les roques eren relliscoses i traïdores, i tercer va començar a ploure gairebé en el mateix instant que vam deixar la nevereta i el cistell amb les galetes i les taronges a terra.

Vaig sentir llàstima per la mare, ella volia portar-nos a fer una bonica excursió, però no se’n va sortir. No hi havia cap manera d’expressar-l’hi. Formava part d’aquelles coses que un havia d’oblidar tan ràpidament com fos possible. I no era gens difícil, ens esperaven moltes coses insòlites, aquelles setmanes. Aviat començaria l’escola, i per tant un munt d’objectes nous serien meus. Especialment la motxilla, que vaig acompanyar la mare a comprar a ciutat el dissabte següent al matí. Era quadrada, l’exterior blau era lluent i brillant, les corretges blanques. A dins hi havia dos compartiments, de seguida hi vaig posar l’estoig taronja que també m’havien comprat, amb un llapis, un bolígraf, una goma i una maquineta, i una llibreta, amb quadrets marrons i taronges a la portada, just com els que l’Yngve tenia a la seva, a més d’alguns còmics que hi vaig posar per omplir-la. Allà, arrambada a la pota de l’escriptori, s’estava cada vespre quan me n’anava a dormir, no sense provocar-me una mica d’angoixa, perquè encara faltaven dies perquè jo, amb gairebé tots els altres que coneixia, comencéssim primer. Ja havíem estat a l’escola un dia, hi vam anar a la primavera, vam poder saludar la que seria la nostra mestra, i vam seure i dibuixar una mica, però això era una altra cosa, això no era de mentida, això era seriós. Hi havia els que deien que odiaven l’escola, sí, gairebé tots els nens més grans deien que odiaven l’escola, i en realitat sabíem que nosaltres també l’hauríem d’odiar, però alhora era tan temptador, el que estava a punt de passar, en sabíem tan poc i n’esperàvem tant, a banda del fet que començar l’escola ens ascendia a la mateixa divisió dels nens més grans, d’un dia per l’altre, de cop ens tornàvem com ells, i aleshores segurament ens podríem permetre odiar l’escola, però ara no... ¿Parlàvem de cap altra cosa? Gairebé no. A l’escola que ens pertocava, Roligheden, on treballaven tant el meu pare com el d’en Geir, i on anaven tots els nens més grans, no hi havia places per a nosaltres, massa nens per any, massa nouvinguts, així que aniríem a una escola de la banda est de l’illa, a uns cinc o sis quilòmetres, amb tots els nens desconeguts d’aquella banda, i ens hi portarien amb autobús. Era un gran privilegi i una aventura. Cada dia vindria un autobús a buscar-nos!

També vaig rebre uns pantalons blau clar, una jaqueta blau clar i un parell de vambes blau fosc amb ratlles blanques sobre la llengüeta. Moltes vegades, quan el pare era fora, em posava la roba nova i sortia al mirall del passadís, de tant en tant també amb la motxilla a l’esquena, de manera que quan finalment va arribar el dia, i em vaig posar sobre la grava a l’altre costat de la porta perquè la mare em fes una fotografia, no era només l’emoció i la incertesa que em feien pessigolles a la panxa, sinó també aquella sensació diferent, gairebé triomfant, que tenia quan duia roba especialment bonica.

El vespre abans m’havia banyat, i la mare m’havia rentat els cabells, i quan em vaig despertar al matí, ho vaig fer en una casa silenciosa, dorment, amb un sol que encara s’estava enfilant rere els avets carrer avall. Oh, quina felicitat va ser finalment treure la roba nova de l’armari i posar-me-la! A fora cantaven els ocells, encara era estiu, sota el tel de boirina el cel era blau i majestuós, i les cases que ara romanien callades als dos costats carrer amunt aviat bullirien d’impaciència i expectació, a l’estil del Disset de Maig. Vaig treure els còmics de la motxilla, me la vaig penjar a l’esquena, vaig ajustar-ne les corretges, la vaig tornar a posar al seu lloc. Em vaig apujar i abaixar la cremallera de la jaqueta especulant: quedava millor amb la cremallera apujada, però llavors no es veia la samarreta de sota... Vaig entrar al menjador, vaig mirar per la finestra el sol, d’un groc vermellós i flamejant rere els arbres verds, vaig entrar a la cuina, sense tocar res, vaig mirar cap a la casa dels Gustavsen, no s’hi veien senyals de vida. Em vaig col·locar davant del mirall del passadís, vaig apujar i abaixar la cremallera de la jaqueta unes quantes vegades... la samarreta també era bonica, seria una llàstima que no es veiés...

Rentar-me les dents sí que ho podia fer!

Cap al bany, agafar el raspall de dents del got, una mica d’aigua i el dentifrici blanc. Vaig raspallar-les enèrgicament molta estona mentre em mirava al mirall. El soroll del raspall contra les dents era com si omplís tot el cap des de dins, així que no em vaig adonar que el pare s’havia llevat abans que ell obrís la porta. Només portava uns calçotets.

–¿Et rentes les dents abans d’esmorzar? ¿Quina ximpleria és aquesta? Deixa-ho immediatament i torna-te’n a la teva habitació!

No havia posat el peu sobre la moqueta vermella del passadís quan va tancar de cop la porta darrere seu i va començar a pixar xipollejant al vàter. Em vaig agenollar al llit i vaig mirar cap a la casa dels Prestbakmo. ¿Eren dos caps, el que veia en la foscor de la finestra de la cuina? Sí, ho havien de ser. Ja s’havien llevat. Ara hauria d’haver tingut un walkie-talkie, així hauria pogut parlar amb en Geir! Hauria estat perfecte!

El pare va sortir del bany i va entrar al dormitori. Vaig sentir la seva veu, i després la de la mare. O sigui que estava desperta!

Em vaig quedar a l’habitació fins que es va haver llevat i anava cap a la cuina, on el pare ja havia trastejat una estona. A l’abric de la seva esquena em vaig asseure al meu lloc. Havien comprat cornflakes, no en teníem gairebé mai, i després que m’hagués donat un plat de sopa i una cullera, i jo vaig haver abocat la llet sobre els flocs daurats, lleugerament perforats i irregulars, vaig arribar a la conclusió que era quan els cereals estaven cruixents, és a dir, abans que la llet hagués arribat a xopar-los, que eren més bons. Però quan ja n’havia menjat una estona i començaven a estar tous, com plens del seu propi gust i del de la llet, a més del gust de sucre, que s’havia escampat pertot arreu, vaig canviar d’opinió; llavors sí que estaven en el seu punt millor.

¿O no?

El pare va sortir cap al menjador amb una tassa a la mà, no acostumava a esmorzar, seia allà fora fumant i bevent cafè. Va entrar l’Yngve, es va asseure a la cadira sense dir res, va posar-se llet i cereals, hi va espolsar sucre al damunt, i va començar a menjar.

–¿Et fa il·lusió? –va dir al cap d’una estona.

–Una mica –vaig dir.

–No hi ha cap motiu per il·lusionar-se –va dir.

–Sí que n’hi ha, bé ho pots entendre, tu –va dir la mare–. A tu et va fer il·lusió quan vas començar l’escola. Ho recordo bé. ¿Te’n recordes?

–Síííí –va dir l’Yngve–. De fet, suposo que sí.

Ell anava en bicicleta a l’escola, sovint una estoneta abans que el pare sortís amb el cotxe, tret que el pare hagués de fer feina abans de començar la primera hora, cosa que passava de vegades. Era impensable per a l’Yngve anar amb ell en cotxe, excepte en dies especials, com per exemple si havia nevat un munt a la nit, perquè no havia de tenir cap privilegi només perquè el seu pare fos professor a l’escola.

Quan es va haver acabat l’esmorzar i ells ja havien marxat, vaig seure una estona amb la mare a la cuina. Ella llegia el diari i jo parlava.

–¿Creus que a primera hora escriurem, mare? –vaig dir–. ¿O primer hi ha dibuix, normalment? En Leif Tore diu que dibuixarem perquè al començament ens ho prendrem amb una mica de calma, i no tots saben escriure encara. O calcular. De fet només en sé jo. Que jo sàpiga, almenys. En vaig aprendre quan en tenia cinc i mig. ¿Te’n recordes?

–¿Si recordo que vas aprendre a llegir? ¿Què vols dir? –va dir la mare.

–Aquella vegada fora de l’estació d’autobusos, quan vaig llegir el que hi posava. «Cafè-feteria»? Llavors tu vas riure. I l’Yngve també va riure. Ara ja sé que es diu cafeteria. ¿Et llegeixo alguns titulars?

La mare va assentir. Jo vaig llegir. Una mica entrebancat, però tot era correcte.

–Te n’has sortit molt bé –va dir–. Te’n sortiràs bé, a l’escola.

Es rascava l’orella mentre llegia, d’aquella manera que només feia ella, s’aguantava l’orella entre els dits i els movia increïblement de pressa amunt i avall, com un gat.

Va deixar el diari i em va mirar.

–¿Et fa il·lusió? –em va dir.

–No t’ho pots ni imaginar –vaig dir.

Va somriure i em va acaronar el cap, es va aixecar i va començar a desparar taula. Jo vaig anar a la meva habitació. L’escola no començava fins a les deu, ja que era el primer dia. Però malgrat això vam acabar tenint poc temps, cosa que sovint passava, amb la mare, era bastant distreta amb coses com aquesta. Des de la finestra vaig veure l’excitació escampar-se a les cases on hi havia nens que començaven l’escola, és a dir a les famílies d’en Geir, en Leif Tore, en Trond, en Geir Håkon i la Marianne, es pentinaven cabells, es posaven bé els vestits i les camises, es feien fotografies. Quan jo li somreia a la mare, amb una mà protegint-me del sol, que ja s’havia desplaçat molt per sobre de les capçades dels avets, tots havien marxat ja. Érem els últims i de sobte anàvem tard, així que la mare, que s’havia agafat festa per a l’ocasió, em va apressar, vaig obrir la porta de l’Escarabat verd, vaig empènyer el seient cap endavant i em vaig asseure al darrere, mentre ella treia la clau de la bossa de mà i la posava al contacte. Va encendre un cigarret, va fer marxa enrere després d’haver llançat una mirada ràpida per sobre l’espatlla, va posar primera uns metres més enllà al pendent i va començar a baixar. El so gairebé ronc del motor va ressonar contra els murs de pedra. Em vaig posar al mig, des d’on podia mirar entre els dos seients del davant. Els dos dipòsits blancs de l’altra banda de l’estret, el cirerer silvestre, la casa vermella de la Kristen, després el camí que baixava cap al moll de les barques, per on no passàvem gairebé mai, al llarg d’una ruta en la qual durant els sis anys següents em familiaritzaria amb cada petit clar i cada marge de pedra, fins els petits racons a l’est de l’illa, que la mare no coneixia, cosa que l’estressava una mica.

–¿Era baixant per aquí, Karl Ove? ¿Te’n recordes? –va dir apagant la burilla al cendrer mentre mirava pel retrovisor.

–No me’n recordo –vaig dir–. Però crec que sí. En qualsevol cas era cap a l’esquerra.

Allà baix hi havia una botiga al costat d’un moll i un grup de cases que l’envoltaven; cap escola. El mar era blau fosc, gairebé negre sota l’ombra dels edificis, com intacte malgrat les altes temperatures, una opacitat que el distingia de tots els altres colors del paisatge, que semblaven aigualits després de l’onada de calor de les últimes setmanes. Groc i marró i verd pàl·lid eren els colors amb els quals contrastava la superfície blau fred del mar.

Ara la mare conduïa per un camí de terra. La pols s’arremolinava al nostre darrere. Quan es va fer més estret i no semblava que hagués d’aparèixer res significatiu, va fer mitja volta i va tornar enrere. A l’altra banda, avall al llarg de l’aigua, hi havia un nou camí que va provar. Aquell tampoc acabava en cap escola.

–¿Fem tard? –vaig preguntar.

–Potser –va dir–. Mira que no agafar un mapa!

–¿Que no hi has estat abans? –vaig dir.

–Sí –va dir–. Però no recordo les coses tan bé com tu, ja ho saps.

Vam pujar el camí que havíem baixat deu minuts abans, i vam tornar a girar per la carretera principal, just al costat d’una capella. A cada senyal i a cada cruïlla reduïa la velocitat i s’inclinava endavant.

–És allà, mare! –vaig cridar, assenyalant amb el dit. Encara no la podíem veure, però recordava l’esplanada d’herba al costat dret; a dalt de tot del pendís suau que hi havia l’escola. Hi arribava un camí de terra estret al llarg del pendent, on hi havia aparcats un munt de cotxes, i quan la mare hi va entrar vaig arribar a veure que el pati estava ple de persones, i que hi havia un home dret gesticulant sobre el petit turó, sota el pal de la bandera, a qui tots miraven.

–Ens hem d’afanyar! –vaig dir–. Han començat! Mare, han començat!

–Sí, ja ho sé –va dir la mare–. Però hem de trobar un lloc per aparcar primer. Allà, potser. Sí.

Havíem anat a parar a baix de tot al costat de la sala polivalent de gimnàstica i fusteria, un edifici gran i blanc dels antics, i a fora, en una plaça asfaltada, la mare va deixar el cotxe. No coneixíem gaire la zona, així que en lloc d’anar fins a la punta i agafar la drecera creuant el camp de futbol, vam seguir el camí a l’altra banda pujant fins al pati. La mare mig corria amb mi a remolc. La motxilla em picava deliciosament contra l’esquena mentre corria, cada cop em recordava el que duia penjant a l’esquena, brillant i lluent i de seguida la resta, els pantalons blau clar, la jaqueta blau clar, les sabates blau fosc.

Quan finalment vam arribar a dalt al pati, la gentada s’estava movent cap a dins de l’edifici baix de l’escola.

–Em sembla que ens hem perdut la cerimònia de benvinguda –va dir la mare.

–No passa res, mare –vaig dir–. Vine!

Vaig veure en Geir i la seva mare, vaig córrer cap a ells amb la mare de la mà, es van saludar somrient, i vam pujar l’escala enmig de la multitud de pares i nens. La motxilla d’en Geir era exactament igual que la meva, i com la de quasi tots els nens, mentre que les nenes en tenien moltes de diferents, pel que vaig veure de passada.

–¿Que saps on anem? –va dir la mare a la Martha, la mare d’en Geir.

–No, no ho sé –va dir la Martha, rient–. Seguim la seva mestra.

Vaig mirar en la direcció que indicava. I ves per on, allà hi havia la Mestra. Es va aturar davant de l’escala, va dir que tots els que eren de la seva classe havien de baixar per allà, i en Geir i jo vam precipitar-nos escales avall, entre tota la gent, i passadís enllà fins al fons. Però la Mestra es va aturar davant d’una aula que hi havia just després de l’escala, així que no hi vam arribar els primers, com havíem pensat, sinó gairebé els últims.

L’espai era ple de nens mudats i les seves mares. A través de les finestres es veia un prat estret; més enllà el bosc era espès. La Mestra es va posar darrere de la seva taula, al damunt d’una petita tarima; a la pissarra de darrere seu hi posava BENVINGUDA CLASSE 1B en lletres roses i amb una sanefa de floretes al voltant. A la paret, a sobre de la tarima hi penjaven mapes i gràfics.

–Hola a tots –va dir la Mestra–, i benvinguts a l’escola primària de Sandnes! Em dic Helga Torgersen, i seré la vostra tutora. I no sabeu quina il·lusió que em fa! Aquí farem moltes coses xules. ¿I sabeu què? No sou només vosaltres que sou nous aquí avui. Jo també sóc nova. Vosaltres sou la meva primera classe!