Kitabı oku: «L'illa de la infantesa», sayfa 3

Cap cotxe.

Unes garrafes blanques arrambades a la paret. Les reconeixia de la granja dels meus avis materns; era àcid fòrmic. Un bidó rovellat. Una porta despenjada de les frontisses.

Ep, allà! Un palet!

El vam aixecar. Gairebé havia arrelat a la terra. Ple de porquets de Sant Antoni i petits insectes aràcnids que van córrer cap a totes bandes quan el vam aixecar. Després el vam portar entre tots a través del prat fins al cobert. El vam col·locar inclinat contra la paret. En Leif Tore, conegut com el més valent entre nosaltres, va ser el primer d’intentar-ho. Dret sobre el palet va poder posar un colze sobre el sostre. Amb l’altra mà va agafar amb força la vora de la teulada, i va llançar una cama enlaire. Va aconseguir posar-la sobre la vora, durant un instant va estar damunt la teulada, però en el moment que va augmentar el pes corporal, li va relliscar la mà i va caure com un sac, a plom, sense possibilitat d’agafar-se. Va aterrar de costat sobre el palet inclinat, i després va relliscar fins a terra.

–Au! –va dir–. Au, collons! Auuuuuuuu. Au! Au! Au!

Es va aixecar a poc a poc, mirant-se les mans, fregant-se una de les natges.

–Au, quin mal! Ara que ho provi un altre!

Em mirava a mi.

–Jo no tinc prou força als braços –vaig dir.

–Jo ho puc intentar –va dir en Geir.

Si en Leif Tore era conegut per ser valent, en Geir era conegut per ser un salvatge. No per ell mateix –perquè, si fos per ell, estaria ficat a casa tot el dia, dibuixant i tirant-se pets–, sinó quan se l’animava. Potser era una mica fàcil enganyar-lo. Aquell estiu ell i jo havíem construït un cotxe amb un caixó de fusta amb l’ajuda del seu pare, i quan va estar acabat vaig aconseguir que l’empenyés amb mi a dins només dient-li que això el faria fort. Fàcil d’enganyar, però també temerari, de vegades els límits deixaven d’existir per a ell i aleshores era capaç de qualsevol cosa.

En Geir va triar un mètode diferent del d’en Leif Tore. Dret sobre el palet, va agafar-se a la vora sortint de la teulada amb les dues mans i va intentar caminar unes passes pujant per la paret, amb tot el pes als dits. Era una bestiesa. Si ho hagués aconseguit, s’hauria quedat dret en posició horitzontal sota la teulada, una posició clarament pitjor de la que tenia de sortida.

Els dits li van relliscar i va caure de cul, primer sobre el palet i després va picar-hi amb el cap.

Va deixar anar un petit grunyit. Quan es va aixecar, vaig veure per la seva cara que s’havia donat un bon cop. Va fer unes passes amunt i avall, enfadat, va tornar a grunyir. Ngggh! I va tornar a pujar. Aquesta vegada va fer servir el mètode d’en Leif Tore. Quan va posar la cama per sobre la vora, era com si un conjunt de descàrregues elèctriques el travessessin, la cama va topar contra el cartó enquitranat, el cos se li va retorçar, i tatxan!, ja estava de genolls allà dalt mirant-nos de fit a fit.

–Que fàcil –va dir–. Vinga! Us puc estirar cap amunt!

–No pots. No ets prou fort –va dir en Trond.

–Com a mínim ho podem provar –va dir en Geir.

–Hauràs de baixar –va dir en Leif Tore–. De totes maneres, haig de tornar a casa aviat.

–Jo també –vaig dir.

Però no semblava decebut, allà dalt. Més aviat decidit.

–Doncs baixaré d’un salt –va dir.

–¿No és una mica alt? –va dir en Leif Tore.

–No gens –va dir en Geir–. Només m’haig de concentrar una mica.

Va estar una estona llarga ajupit mirant cap al terra mentre inspirava i expirava profundament, com si anés a capbussar-se sota l’aigua. Durant un moment va desaparèixer tota la tensió del seu cos, devia haver canviat d’idea, però aleshores es va tornar a endurir, i va saltar. Va caure, rodar, rebotar com una ploma, i es va començar a espolsar la cuixa per demostrar tranquil·litat gairebé abans de posar-se dret.

Si hagués estat jo l’únic que hagués aconseguit pujar a la teulada, hauria estat un gran triomf. En Leif Tore no s’hauria rendit mai. Encara que hagués de passar tota la nit enfilant-se i caient, hauria continuat intentant-ho per redreçar el desequilibri que s’hauria mostrat tant de sobte. Però amb en Geir era diferent. Feia coses increïbles, com saltar des de cinc metres d’altura per l’aire i caure dins d’una pila de neu a l’hivern, cosa que no s’atrevia a fer ningú més, i no l’afectava gens. No tenia una importància real. En Geir era en Geir, fes el que fes.

Vam pujar el pendís sense dir res més. En alguns llocs l’aigua s’havia emportat parts de la carretera, en d’altres s’hi havien fet esvorancs. Vam aturar-nos una estona i vam enfonsar els talons en una zona especialment tova, la sorra mullada s’enfilava per la vora de les botes, era una bona sensació. Tenia una mica de fred a les mans. Quan me les premia, els dits deixaven marques blanques sobre el vermell. Però les berrugues, tres en un dels polzes i dos en l’altre, una al dit índex, tres al dors de la mà, no canviaven de color, eren del marró pàl·lid i vermellós de sempre, i amb petits granets que es podien arrencar rascant. Llavors vam entrar a l’altra banda del prat, la que acabava en un marge de pedra i el bosc de darrere; era com si estigués emmarcat per una cresta de muntanya bastant escarpada, d’uns deu metres d’alçada, plena d’avets, i on de tant en tant despuntava un tros de roca pelada. Quan caminava per aquí, o per llocs semblants, m’agradava pensar que els prats s’assemblaven al mar. Que el prat era la superfície del mar d’on sortien muntanyes i illots.

Qui pogués navegar amb un vaixell pel bosc! Qui pogués nedar entre els arbres! Això sí que seria fantàstic!

De vegades anàvem en cotxe fins al cap de l’illa quan feia bo, aparcàvem al vell camp de tir i baixàvem fins a les roques, al nostre lloc habitual no gaire lluny de la platja de Spornes, on naturalment jo hauria preferit estar, ja que hi havia sorra i podia ficar-me fins a la profunditat que m’anés millor. Arran de les roques es feia fondo de cop. Sí que hi havia una petita cala, una mena d’escletxa estreta que s’omplia d’aigua, allà s’hi podia baixar, t’hi podies banyar, però era petita, i el fons era irregular, cobert de peus de cabrit, algues i petxines. Les onades picaven contra les roques i l’aigua de dins pujava, a vegades fins al coll, i els trossos de porexpan de l’armilla de salvament que portava s’aixecaven fins a les orelles. Les parets escarpades augmentaven els remolins i esquitxos de l’aigua i tot es tornava buit. Jo m’horroritzava, allà dret, i de cop era incapaç de respirar d’una altra manera que no fos panteixant exageradament, tremolant. Igual de terrible era quan les onades es retiraven i el nivell d’aigua d’allà dins baixava fent un soroll de xarrup. Quan el mar estava en calma, passava que el pare inflava el matalàs de goma groc i verd i m’hi deixava estirar, surant just al costat de terra, i jo, amb el pit nu enganxat al plàstic mullat i amb l’esquena eixuta i calenta del sol que cremava, xipollejava pels voltants ajudat per petits moviments de la mà dins l’aigua fresca i salada, mirava les algues que s’ondulaven lànguidament, endavant i endarrere al llarg de les roques on estaven enganxades, buscava peixos o crancs, seguia un vaixell a la llunyania amb la mirada. A la tarda entrava el ferri de Dinamarca, el podíem veure a l’horitzó quan arribàvem, i era just als afores de l’estret quan marxàvem, imponentment blanc i poderós entre els illots baixos i els esculls. ¿Era el Venus? ¿O era el Christian IV? Els nens de tota la banda sud i oest de l’illa, i segurament també els nens que vivien a l’altra banda de l’estret de Galte, en la desconeguda per nosaltres illa de Hisøya, acostumaven a banyar-se quan arribava, perquè les onades de la seva estela eren grans i cèlebres. Una tarda d’aquestes en què estava estirat remant sobre el matalàs de goma, les ones sobtades em van fer quedar mig assegut, i vaig caure a l’aigua. Em vaig enfonsar com una pedra. Hi havia una fondària d’uns tres metres. Vaig agitar els braços i les cames, cridava presa del pànic, m’empassava aigua, cosa que m’augmentava la por, però no devia durar més de vint segons perquè el pare ho havia vist tot. Es va tirar a l’aigua i em va arrossegar fins a terra. Vaig regurgitar una mica d’aigua, tenia una mica de fred, i vam marxar cap a casa. No hi havia hagut perill en cap moment, i no em va deixar cap seqüela més enllà de la sensació que em va omplir quan vaig arribar a casa i vaig pujar el camí per explicar a en Geir el que havia passat: el món era una cosa sobre la qual jo caminava, era impenetrable i dur, impossible de travessar, encara que pugés muntanyes escarpades o caigués en valls profundes. Òbviament ja ho sabia, però no ho havia percebut abans, que caminàvem damunt d’una superfície.

A pesar d’aquest episodi i de la incomoditat que sentia quan em banyava a l’esquerda estreta, sempre vaig apreciar molt aquestes excursions. Seure sobre una tovallola al costat de l’Yngve mirant el mar blau clar, com un mirall que es perdia en l’horitzó, per on sempre passaven grans vaixells lliscant a poc a poc com les agulles d’un rellotge, o els dos fars a Torungen, que es dibuixaven esmolats de color blanc sobre el cel blau intens: no hi havia gaire res millor que això. Beure gasosa que havia estat a la nevera portàtil de quadres vermells, menjar galetes, potser seguir el pare amb els ulls mentre caminava fins a la vora de les roques, amb la pell morena i musculós, i al cap d’un segon es tirava al mar, dos metres per sota seu. La manera en què sacsejava el cap i s’apartava els cabells dels ulls, quan sortia, les bombolles al seu voltant, una brillantor de felicitat als ulls, molt poc habitual, quan entrava nedant amb les seves braçades pesants i lentes, gronxant-se en les onades. O caminar fins a les dues marmites de gegant a la muntanya d’una mica més enllà; una de les quals de la fondària d’un home, amb clares marques d’espiral que baixaven per la pedra, plena d’aigua de mar salada, coberta per plantes de mar verdes i amb cúmuls d’algues al fons; l’altra més planera, però no menys bonica. O fins als estanys plans, extraordinàriament salats i càlids que omplien les depressions de la roca, i que només rebien aigua nova quan hi havia tempesta, amb la superfície coberta de petits insectes i el fons cobert d’algues grogues d’aspecte malaltís.

Un dia d’aquests va ser el que va triar el pare per ensenyar-me a nedar. Em va demanar que el seguís fins a la vora de l’aigua. D’allà sortia una petita roca llisa i coberta d’algues, potser mig metre per sota d’on jo m’havia d’estar dret. Va nedar fins a un escull que estava a uns quatre o cinc metres de la costa. Es va girar cap a mi.

–Ara neda fins a mi –va dir.

–Però és molt profund! –vaig dir. Perquè ho era, el fons entre els dos esculls amb prou feines es podia veure, potser tenia tres metres de fondària.

–Sóc aquí, Karl Ove. ¿No creus que et podria salvar si t’ofeguessis? Vinga, neda. No és gens perillós! Sé que pots. Tira’t endavant i fes els moviments. Si ho fas, sabràs nedar, ho entens? Aleshores sabràs nedar!

Em vaig ajupir a l’aigua.

El fons lluïa verdós, molt cap avall. ¿Seria capaç de flotar sobre allò?

El cor només em bategava tan fort com ara quan tenia por.

–No puc! –vaig dir.

–I tant que pots! –va cridar el pare–. Si és molt fàcil! Només llisca enfora, fes un parell de braçades i seràs aquí.

–No puc! –vaig dir.

Em va mirar. Aleshores va sospirar i va passar nedant.

–D’acord –va dir–. Nedaré al teu costat. Puc aguantar-te amb la mà sota la panxa. Aleshores no podràs enfonsar-te!

Però jo no podia fer-ho. ¿Per què no ho entenia?

Vaig començar a plorar.

–No puc –vaig dir.

La profunditat era dins del meu cap, i dins del meu pit. La profunditat era als braços i a les cames, als dits de les mans i dels peus. La profunditat m’omplia del tot. ¿Se suposava que me n’havia d’oblidar?

Ara ja no hi havia més somriures per a mi. Amb una expressió ombrívola es va enfilar fins a terra, va anar on teníem les coses i va tornar amb la meva armilla salvavides.

–Doncs posa’t això –va dir, llançant-me la–. Així no podràs enfonsar-te encara que ho intentis.

Me la vaig posar, encara que sabia que no canviaria res.

Va tornar a sortir nedant. Es va girar cap a mi.

–Vinga, ara! –va dir–. Fins aquí on sóc jo!

Em vaig ajupir. L’aigua m’arribava per sobre el banyador. Vaig avançar els braços per sota de l’aigua.

–Així, molt bé!–va dir el pare.

Només calia inclinar-se cap endavant al mar, fer unes braçades, i ja hauria passat.

Però no podia. Mai de la vida seria capaç de lliscar sobre aquella profunditat.

Les llàgrimes em regalimaven per les galtes.

–Vinga, ara, noi! –va cridar el pare–. No tenim tot el dia!

–NO PUC! –vaig cridar–. ¿QUE NO HO SENTS?!

Es va posar rígid i em va mirar amb uns ulls sobtadament furiosos.

–¿Estàs sent impertinent? –va dir.

–No –vaig dir, i no vaig poder evitar sanglotar. Els braços em tremolaven.

Va passar nedant, em va agafar fort del braç.

–Vine aquí –va dir. Intentava estirar-me cap enfora. Vaig retorçar el cos cap a la riba.

–No vull! –vaig dir.

Va deixar-me anar i va respirar fondo.

–Queda clar que no –va dir–. Ara ja ho sabem.

I va pujar fins on teníem les coses, va agafar la tovallola amb les dues mans i se la va fregar contra la cara. Em vaig treure l’armilla salvavides i vaig seguir-lo, vaig aturar-me a uns metres de distància. Va aixecar un braç i va eixugar-se’l per sota, després ho va fer amb l’altre. Es va inclinar cap endavant i es va eixugar les cuixes. Va llançar la tovallola, va recollir la camisa, que va botonar-se mentre mirava el mar en calma. Quan ho va haver fet, es va posar els mitjons i va ficar els peus a les sabates. Eren un parell de sabates marrons de pell sense cordons, que no combinaven ni amb els mitjons ni amb el banyador.

–I tu, ¿què esperes? –va dir.

Em vaig posar per sobre el cap la samarreta blau cel de Las Palmas que m’havien donat els meus avis paterns, em vaig lligar les vambes blaves. El pare va llançar les dues ampolles de gasosa buides i les peles de taronja a la nevereta, se la va penjar a l’espatlla i va començar a caminar, amb la tovallola molla arrugada a l’altra mà. No va dir res en tot el camí de pujada cap al cotxe. Va obrir el maleter, va ficar-hi la nevereta, va treure’m l’armilla salvavides de les mans i la va posar al costat de la seva tovallola. No va semblar passar-li pel cap que jo també duia una tovallola, i en qualsevol cas jo no tenia cap intenció de molestar-lo amb això.

Encara que havia aparcat a l’ombra, el cotxe estava al sol. Els seients negres cremaven i feien mal a les cuixes. Vaig pensar breument a posar la tovallola molla al damunt. Però se n’adonaria. En lloc d’això, vaig posar els palmells de les mans sobre el seient i m’hi vaig asseure a sobre, tan a prop de la vora com vaig poder.

El pare va engegar el cotxe i va començar a moure’s, a velocitat de caminar; tota aquella esplanada de terra que anomenaven camp de tir estava plena de pedres grosses. A més a més, el camí per on va tombar després estava ple de forats grossos, o sigui que el va recórrer igual d’a poc a poc. Branques verdes i arbustos acariciaven el capó i el sostre, de tant en tant se sentia un cop més fort quan una branca picava contra el cotxe. Encara em coïen els palmells de les mans, però ara menys. Només aleshores vaig pensar que el pare estava assegut en pantalons curts sobre un seient que cremava. Li vaig mirar ràpidament la cara al retrovisor. Era ferrenya i tancada, però no se li notava gens que les cuixes li cremessin.

Quan vam sortir a la carretera sota l’església, va accelerar amb força i va conduir molt per sobre del límit de velocitat els cinc quilòmetres fins a casa.

–Té pànic a l’aigua –va dir a la mare aquella tarda. No era veritat, però no vaig dir res. Tampoc era idiota, jo.

Més o menys al cap d’una setmana ens van venir a visitar els avis materns. Era la primera vegada que ens visitaven a Tybakken. A la granja a Sørbøvåg no estaven gens fora de lloc, allà encaixaven perfectament, l’avi amb les seves granotes blaves i negres, les gorres amb ala curta, les botes de goma llargues i marrons i el seu constant escopir de tabac. L’àvia amb els seus vestits de flors gastats però nets. Els cabells grisos i el cos ample, sempre amb les mans lleugerament tremoloses. Però quan van sortir del cotxe a l’entrada davant de casa nostra, després que el pare els anés a buscar a Kjevik, vaig veure de seguida que no encaixaven. L’avi portava el vestit de mudar, camisa blau cel i un barret gris, a la mà agafava la seva pipa, no pel broquet, com ho solia fer el pare, sinó amb els dits envoltant la cassoleta. Utilitzava el broquet per assenyalar, vaig veure, quan més tard els vam ensenyar el nostre jardí. L’àvia portava un abric gris clar, sabates gris clar, i al braç hi duia penjada una bossa. Ningú es vestia d’aquesta manera, aquí. Tampoc a la ciutat es veia a ningú vestit així. Era com si vinguessin d’una altra època.

Van omplir les habitacions amb la seva raresa. També la mare i el pare es comportaven de sobte de manera diferent, sobretot el pare, que ho feia exactament com per Nadal. Els seus «no» constants es convertien en un «¿per què no?», la seva mirada vigilant sobre nosaltres es tornava amistosa, fins i tot arribava a passar que una mà es posés de passada sobre la meva espatlla o la de l’Yngve com la d’un col·lega. Però encara que parlés interessadament amb l’avi, vaig veure que de fet no hi tenia cap interès, hi havia sempre instants que apartava la mirada, i els seus ulls tendien a estar sense vida. L’avi, alegre i entusiasta, però en certa manera més petit i més desprotegit del que estava a casa seva, mai no va semblar adonar-se d’aquesta característica del pare. O potser senzillament no en feia cas.

Un dels vespres que van ser a casa, el pare va comprar crancs. Per a ell era el menjar de festa per excel·lència, i tot i que acabava de començar la temporada, hi havia carn en els que havia aconseguit trobar. Però els avis no en menjaven, de crancs. Si a l’avi li sortien crancs a les xarxes de pescar, els tornava a llençar a mar. El pare en parlaria després, d’això, ho veia com una cosa còmica, una mena de superstició, que els crancs poguessin ser menys nets que els peixos només perquè corrien pel fons i no nedaven lliurement per l’aigua de la superfície. Els crancs podien menjar cadàvers, perquè mengen tot el que cau al fons, però quina possibilitat hi havia que justament aquells crancs haguessin ensopegat aquell vespre amb algun mort allà baix, a les profunditats de Skagerrak?

Una tarda havíem estat asseguts al jardí bevent cafè i suc, i jo després vaig anar a la meva habitació, em vaig estirar al llit llegint còmics, i vaig sentir l’àvia i l’avi pujar les escales caminant. No deien res, trepitjaven pesadament els graons, van entrar al menjador. La llum del sol que tocava la paret de la meva habitació era daurada. La gespa de fora tenia grans zones grogues i fins i tot marrons, encara que el pare engegava l’aspersor al mateix minut en què l’ajuntament hi donava permís. Tot el que jo podia veure carrer amunt, totes les cases, tots els jardins amb mobles de jardí i joguines, tots els cotxes i totes les eines recolzades a les parets i als llindars, jeien com si dormissin, se’m va acudir. El pit suat se m’enganxava incòmodament a la funda de l’edredó. Em vaig aixecar, vaig obrir la porta i vaig sortir al menjador, on l’àvia i l’avi estaven asseguts cada un en una cadira.

–¿Que voleu veure la tele? –vaig dir.

–Sí, ¿no fan les notícies aviat? –va dir l’avi–. És que ens interessa, saps.

Vaig acostar-m’hi i vaig engegar la televisió. Van passar uns segons fins que va arribar la imatge. La N del telenotícies es va fer més i més gran alhora que el senyal senzill i xilofònic sonava, ding-dong-ding-dooooong, primer fluixet, després més i més alt. Vaig fer una passa enrere. L’avi es va inclinar endavant sobre la cadira amb el broquet de la pipa apuntant des de la mà.

–Així –vaig dir.

De fet jo no tenia permís per encendre sol la televisió, tampoc la ràdio gran que hi havia al prestatge gran de la paret. Havia de preguntar a la mare o al pare si me’ls podien encendre si hi havia alguna cosa que volgués mirar o escoltar. Però ara ho vaig fer per als avis, d’això no podria dir-ne res ningú.

De sobte la imatge va parpellejar violentament. Els colors es van retorçar. Va haver-hi una fogonada de llum, es va sentir un pof! i la pantalla es va quedar negra.

Oh no.

Oh no, oh no, oh no.

–¿Què ha passat amb la televisió? –va dir l’avi.

–S’ha espatllat –vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes.

Jo l’havia espatllat.

–Són coses que passen –va dir l’avi–. I de fet són les notícies de la ràdio les que ens agraden més d’escoltar.

Es va aixecar de la cadira i va caminar amb les seves petites passes a través de la sala fins a la ràdio. Jo vaig entrar a la meva habitació. Paralitzat pel terror, amb l’estómac que se’m regirava, em vaig estirar al llit. La funda de l’edredó estava freda contra la meva pell calenta i nua. Vaig agafar un còmic de la pila que hi havia a terra. Però no podia llegir. Aviat entraria, aniria cap a la televisió i l’encendria. Si s’hagués espatllat mentre jo estava sol, potser podria haver fet com si res, de manera que cregués que s’havia espatllat sola. Però probablement fins i tot llavors hauria entès que havia estat jo, perquè podia ensumar aquestes coses, només calia una mirada sobre mi per saber que alguna cosa havia anat malament, i sumar dos i dos. De totes maneres ara ja no podia fer com si res, perquè l’àvia i l’avi havien estat allà, ells explicarien el que havia passat, i si aleshores intentava ocultar-ho, ho faria tot molt, molt pitjor.

Em vaig asseure al llit. Tenia un nus a l’estómac, però no tenia la calidesa i la suavitat de quan estava malalt, era fred i dolorós i tan endins que cap llàgrima al món podria desfer-lo.

Durant una estona vaig quedar-me assegut plorant.

Si l’Yngve hagués estat a casa. Podria haver estat amb ell a la seva habitació el màxim de temps possible. Però ell era fora banyant-se amb l’Steinar i en Kåre.

La sensació que el tindria a prop si entrava a la seva habitació, encara que estigués buida, va fer que m’aixequés. Vaig obrir la porta, vaig caminar amb compte pel passadís i vaig entrar a la seva habitació. El llit estava pintat de blau, el meu de taronja, de la mateixa manera que les portes del seu armari estaven pintades de blau i les meves de taronja. Hi feia olor d’Yngve. Vaig acostar-me al llit i m’hi vaig asseure.

La finestra estava entreoberta!

Era més del que m’havia atrevit a desitjar. Podria escoltar les seves veus a la terrassa sense que ells sabessin que era allà. Si la finestra hagués estat tancada, m’hauria delatat en obrir-la.

La veu del pare pujava i baixava de la manera pausada de quan estava de bon humor. De tant en tant sentia la de la mare, més clara, més suau. Des del menjador se sentia la ràdio. Per algun motiu em va semblar que l’àvia i l’avi estaven dormint, asseguts cada un en una cadira amb la boca oberta i els ulls tancats, potser de vegades s’estaven asseguts així a Sørbøvåg quan els anàvem a veure.

A fora repicaven les tasses.

¿Estaven desparant taula?

Sí, perquè just després es va sentir el repic de les sandàlies de la mare quan donava la volta a la casa.

La podria tenir per a mi sol! Aleshores l’hi podria dir a ella jo primer!

Vaig esperar que la porta de baix s’obrís. Llavors, en el moment que la mare va pujar l’escala amb una safata plena de tasses i plats i gots i la cafetera cromada amb tapa vermella, posada en una corona de pinces d’estendre que l’Yngve havia fet al taller de manualitats, vaig sortir al passadís.

–¿Ets aquí dins amb aquest bon temps? –va dir.

–Sí –vaig dir jo

Anava a passar, però es va aturar.

–¿Que passa res? –va dir.

Vaig mirar a terra.

–¿I doncs?

–La tele s’ha espatllat –vaig dir.

–Oh no –va dir–. Quina mala sort. ¿L’àvia i l’avi són a dins?

Vaig assentir.

–Pensava anar-los a buscar. Fa un vespre fantàstic. Surt tu també, vinga. Pots prendre una mica més de suc, si vols.

Vaig sacsejar el cap i vaig entrar altre cop a la meva habitació. Em vaig aturar just després d’haver creuat la porta. ¿Potser el més intel·ligent era acompanyar-los a fora? Ell no faria res amb els altres allà, encara que s’adonés que havia espatllat la televisió.

Però això també el podia fer emprenyar més. L’última vegada que havíem estat a Sørbøvåg estàvem tots asseguts al voltant de la taula del dinar, i en Kjartan havia explicat que l’Yngve s’havia barallat amb en Bjørn Atle, el nen de la granja veïna. Tots havien rigut, també el pare. Però quan la mare va anar amb mi a la botiga i els altres feien la migdiada, i l’Yngve s’havia estirat a llegir còmics al llit, el pare havia entrat, l’havia aixecat d’una estrebada i l’havia llançat contra la paret per haver-se barallat.

No, el millor seria quedar-se aquí. Si l’avi o la mare deien que la televisió estava espatllada, potser li passaria l’enuig mentre estava assegut amb ells.

Em vaig tornar a estirar al llit. Una tremolor em corria incontrolada pel pit, una nova cascada de llàgrimes em va baixar regalimant.

Ooooh. Ooooh. Ooooh.

Ara aviat vindrà.

Ho sabia.

Aviat vindria.

Em vaig posar les mans sobre les orelles i vaig tancar els ulls intentant fer veure que no existia res. Només aquesta foscor i aquesta respiració.

Però aviat em va colpejar la indefensió d’aquest fet, i vaig fer tot el contrari, em vaig posar de genolls al llit mirant per la finestra, veient la inundació de llum que queia sobre el terra, les teules roents i les finestres brillants.

La porta de baix es va obrir i es va tancar de cop.

Vaig mirar frenèticament al meu voltant. Em vaig aixecar, vaig enretirar la cadira de l’escriptori, m’hi vaig asseure.

Se sentien passes a l’escales. Eren pesants, era ell.

No podia estar assegut d’esquena a la porta i em vaig tornar a aixecar, em vaig asseure a la vora del llit.

Va obrir la porta d’una estrebada. Va fer una passa endins i es va aturar, em mirava.

Em va mirar amb els ulls entretancats, els llavis serrats.

–¿Què fas, noi? –va dir.

–Res –vaig dir, abaixant la mirada.

–Mira’m quan em parlis! –va dir.

El vaig mirar. Però no podia, vaig tornar a abaixar la mirada.

–¿Que no hi sents? –va dir–. MIRA’M!

El vaig mirar. Però la seva mirada, no me la podia trobar.

Va travessar l’habitació amb tres passes ràpides i em va agafar per l’orella, la va retorçar mentre m’aixecava.

–¿Què he dit sobre encendre la televisió? –va dir.

Vaig sanglotar sense aconseguir respondre.

–QUÈ HE DIT? –va dir, retorçant més fort.

–Que jo... que jo n...n...no ho haig de fer –vaig dir.

Va deixar-me anar l’orella, em va agafar els dos braços i em va sacsejar.

–MIRA’M ARA! –va cridar.

Vaig aixecar el cap. Les llàgrimes gairebé l’esborraven.

Els seus dits van prémer més fort.

–¿Que no t’he dit que has de mantenir-te lluny de la televisió? Eh? ¿Que no ho he dit? Ara hem de comprar un televisor nou, ¿i d’on traurem els diners per això? ¿M’ho pots dir?

–No...o...o...o –vaig sanglotar.

Em va llançar al llit.

–Ara et quedaràs a la teva habitació fins que t’avisi. Entesos?

–Sí –vaig dir.

–Estàs castigat aquest vespre i estaràs castigat demà.

–Sí.

I ja no hi era. Jo seguia plorant, així que no vaig poder sentir on anaven. La meva respiració era entretallada, com si pugés per una escala. El pit em tremolava, les mans em tremolaven. Vaig estar-me allà estirat plorant potser vint minuts. I es va anar acabant. Aleshores em vaig agenollar al llit i vaig mirar per la finestra. Les cames encara em tremolaven, i les mans em tremolaven, però la tensió s’anava calmant, ho notava, era com si hagués entrat en una habitació en silenci després d’una tempesta.

Des de la finestra podia veure la casa dels Prestbakmo i tota la part davantera del seu jardí, que limitava amb el nostre, la casa dels Gustavsen i la part davantera del seu jardí, una mica de la casa dels Karlsen i una mica de la dels Christensen a dalt de tot. Veia el camí fins a les bústies. El sol, que es tornava més espès a les tardes, estava penjat al cel per sobre els arbres de dalt del turó. L’aire estava totalment aturat, ni un arbre ni un arbust es movien. Ningú seia mai al jardí de davant la casa, això era «estar a l’aparador», com deia sovint el pare sobre el fet de ser visible per a tothom. Era al darrere de les cases on hi havia tots els mobles d’exterior i les barbacoes del veïnat.

De sobte va passar alguna cosa. En Kent Arne va sortir per la porta de dalt de cal Karlsen. Només li veia el cap per damunt del cotxe aparcat, amb els cabells blancs lluents voleiant com els d’un titella en un teatre de titelles. Durant uns segons va desaparèixer, i després va tornar a estar a la vista damunt de la seva bicicleta. Estava dret sobre els pedals, frenant a batzegades, va tombar cap al carrer i va agafar una velocitat bastant bona abans de frenar de cop i girar cap a dins la casa dels Gustavsen. Havia perdut el seu pare feia dos anys, havia estat mariner, jo amb prou feines el recordava, de fet només en tenia una imatge, una vegada que vam baixar el pendent plegats, feia fred i sol, però no hi havia gens de neu, a la mà jo portava els petits patins taronges amb tres fulles i corretges per lligar-los a les sabates, així que devíem estar de camí a Tjenna. També recordo quan em vaig assabentar que era mort. En Leif Tore estava assegut damunt la pedra que separa els dos carrers, just a fora de casa nostra, i havia dit que el pare d’en Kent Arne era mort. Mentre ho deia vam mirar cap a casa seva. Havia intentat treure algú d’un dipòsit que estaven netejant, era ple de gas i ell també s’havia desmaiat i havia mort. Mai parlàvem del seu pare quan en Kent Arne hi era, tampoc parlàvem de la mort. Un altre home acabava de mudar-se a casa seva, i curiosament també es deia Karlsen.