Kitabı oku: «Memòries», sayfa 2
UNA CASA GUERXA
De la casa on vaig néixer, no en tinc cap record. Sé que era a casa l’avi Farnés, amb les tietes, la Julita i la Mercè, amb la presència del matrimoni i la meva aparició meravellosa. L’únic record que en tinc és que per a la meva mare va ser un paradís perdut i que ella no va perdonar mai a ningú que li haguessin fet abandonar la llar paterna. Aquest era el seu problema, però també va ser el meu. De fet, era un pis a la Ronda de Sant Pere, on havien viscut anys i anys l’avi Farnés, ja viudo, amb les seves quatre esplèndides filles: Maria, la gran, la bella, la nina dels ulls del pare, la que exercia de mestressa de casa; la Julita, l’antagonista, i les dues petites, la Mercè i la Clemència. Jo havia de creure que aquell paradís li havia estat arrabassat a la meva mare per culpa d’una mala voluntat, d’una injustícia, d’un absurd de l’existència. En conseqüència, aquest paradís inconegut també m’havia estat arrabassat a mi, quan encara no tenia dos anys i la meva consciència no havia deixat anar encara aquell regueró de pólvora que aniria cremant i cremant, i dominant amb la seva lluïssor tota la resta del món. La casa de la Ronda no era un record, era un forat a la consciència, es perdia en la memòria dels altres, tan difícil d’atrapar i tan desitjada. Però jo en podia percebre tanmateix un atenuat reflex, car aquell cercle màgic, ara només poblat per la presència de l’avi i les dues ties, jo el vivia a Canet de Mar, el meu paradís particular ben tangible, que no hauria existit mai si no s’hagués enderrocat aquella casa de la meva mare. Enderrocat és un dir, perquè l’edifici continua existint a la Ronda de Sant Pere. En una carta de la meva mare dirigida a l’avi, plena de retrets com solien ser totes les cartes de la meva mare, no sols es lamentava del seu abandó a la casa de la Rambla de les Flors, la casa de l’Aureli Capmany, la del seu marit, la de la seva sogra, que exercia, és clar, de mestressa de casa, no sols es lamentava, dic, del seu propi abandó sinó que hi exposava l’enyorança que jo, criatura amb prou feines de dos anys, demostrava dia a dia.
La casa del pare sí que és present al meu record, peça per peça, racó per racó, olor i tacte. Jo recordo la casa del pare com un refugi propici i alhora com un entorn hostil. Com ho va fer la meva mare per crear al voltant d’ella mateixa el refús de tot el que li pertanyia: la casa, el marit, les germanes... i com s’ho va fer per transmetre aquella vivència d’intempèrie, de continuada provisionalitat, d’estada atzarosa en un món que no era ben bé el seu i que per tant tampoc no era el nostre? Mai no vaig ser possessora d’aquella incertesa infantil que exigeix la infal·libilitat dels pares, que fixa com un palau resplendent les parets de la infància. La riquíssima abundància d’imatges que són tan difícils d’endreçar, la coloració canviant d’aquestes imatges són el meu estat d’esperit present i segons el caprici puc treure lliçons de tot. M’indiquen que hi vaig ser feliç, però no com una gràcia gratuïtament obtinguda sinó com una conquesta diària, com una sorpresa constant, com una meravella descoberta i que m’anava preparant per a tot el sol i serena que hauria d’entomar. El cert és que la meva mare em va preparar per viure contra corrent. Ella havia tingut un bon mestre, en Sebastià Farnés. La Maria Farnés s’assemblava molt al seu pare, era burleta, agressiva, ràpida en la rèplica, enginyosa i malintencionada. Era temible i creava al seu voltant adhesions incondicionals i odis ferotges.
En aquest viatge a través del meu temps em trobaré sovint amb la Maria Farnés, que era de passada la meva mare. Tallava la respiració a la gent amb el seu verb punxant i divertia els comensals mentre no fossin el blanc de la seva burla. Vet-ne aquí un exemple:
—Ara vegi —deia la mare—, en Fulano de Tal no em saluda.
—Però, com vols que et saludi, mare, si l’altre dia li vas dir imbècil?
—És que no l’hi vaig dir per ofendre’l, l’hi vaig dir perquè ho és.
Mai no va exercir la més petita ombra de cofoisme i la cosa que detestava més del món era aquesta beateria de taulell que explica que no hi ha al món res millor que la gent catalana. Quan jo representava el paper de la Bijou Fontrodona, a la Ronda de mort a Sinera, i travessava l’escenari, bo i guarnida amb un vestit de gasa preciós que m’havia regalat la senyora Monjo i amb un barret de Vogue, propietat de la Montserrat Sunyer, tot dient «Soc la millor! Soc la millor! Soc la millor!», molt sovint pensava en ella, que ja no hi era per aplaudir-me, i com s’hauria divertit de la burla contra la gent tan convençuda de la pròpia excel·lència. M’hauria aplaudit, és clar, però s’hauria entretingut a enumerar tots els defectes, tots els errors, totes les possibilitats de millorament:
—Si et decidires a fer les coses amb els cinc sentits i no barrip-barrap...
Hi havia unes quantes coses que la Maria Farnés detestava: que la gent no fes les coses posant-hi els cinc sentits, que mentís, que fes gala de religiositat d’estampa i a més catalanista. El nacionalcatolicisme dels Pomells de Joventut, els feijoistes i d’altres agrupacions ungides d’ortodòxia la indignaven un no dir. Va viure indignada contra el nacionalcatolicisme espanyol de la postguerra i ara detectaria amb aprehensió la versió catalana d’aquesta amalgama de Déu i interessos de classe. Ella havia viscut de prop el cas Verdaguer i havia vist l’home acorralat per tota la beateria barcelonina. Acorralat per la dreta i defensat per l’esquerra, i ell al bell mig sense cap ganes de dirimir el conflicte, perquè era d’ell mateix que es tractava i no dels bàndols en acció. I vet aquí que Verdaguer no ha mort i torna a ser la presa fàcil de la beateria dretana. S’han apoderat altre cop del seu cadàver com ho va fer Cambó, una nit de llamps i trons, quan se’l va endur al Saló de Cent perquè l’esquerra no li fes un enterrament en benefici propi. Ara el motiu ha estat l’adquisició per part de la Corporació Metropolitana de la Vil·la Joana i el propòsit de rehabilitar l’edifici i usar-lo de passada, sense treure el museu casa Verdaguer, per al patronat de Collserola. I, de sobte, ha sorgit un grup de verdaguerians il·luminats que s’han erigit en defensa del poeta nacional i ens acusen als socialistes de voler profanar aquell lloc sacrosant, on, de fet, no queda cap presència fugaç de mossèn Verdaguer. En realitat, s’hi debat un problema polític a la vigília de la batalla electoral. Una dama il·luminada, un rector de Vallvidrera, uns quants ingenus i uns quants intellectuals entabanats reclamen, ara, al cap de tants anys, un museu Verdaguer digne de Verdaguer. La discussió es fa naturalment per damunt del cadàver del poeta, que no interessa, que amb prou feines si es coneix. És com si el temps s’hagués aturat i visquéssim a la Barcelona de principi de segle, amb els mateixos tabús, els mateixos prejudicis, els mateixos rancors. I veiem aparèixer d’una manera vergonyant, però tanmateix incisiva, un nou catolicisme que tracta de reunir els fidels purs i separar-los de tota contaminació dels dubtosos. Com si no hagués passat tot el moviment d’un catolicisme progressista, com si mai no hagués existit aquell estat d’esperit que emergia de les classes d’en Xavier Zubiri, home practicant i d’una fe tossuda que plantejava la religió positiva com una de les formes del que ell en deia religio, és a dir, l’essencial disposició humana de sentir-se inclinat a una petició de transcendència.
A casa nostra, a la casa dels Capmany que van instal·lar-se a la Rambla de les Flors cap allà els anys setanta del segle passat, on la meva mare va viure sempre una mica a precari, no es parlava de religió. A casa venien capellans, però no com a capellans sinó com a amics del meu pare. Solíem complir el cicle pasqual, però no se sabia ben bé si per adequat costum, si per afinitats estètiques o per algun sentiment religiós que es mantenia sense fer escarafalls. El pare no anava a missa, però cantava cant gregorià en no sé quina esglesiola; la mare anava a missa de tant en tant, però em va ensenyar a seguir la missa en el seu missal, un missal boniquíssim, en francès, que li havia regalat l’avi Farnés. La religió era la religió i no tenia res a veure amb la moral i menys encara amb les prohibicions i amb les condemnes. Tot feia joc, suposo, amb la nostra casa guerxa. No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l’Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la Ciutat Vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrere del taulell una porta corredora, que molt sovint s’encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d’estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l’esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el vàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l’antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.
De la cuina, en naixia una escala que portava a l’entresol i en el sotaescala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l’ensofrada. A l’ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l’espai de la cuina. Durant la guerra el sotaescala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l’escala de l’antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.
Escales amunt arribaves a dues estances prou amples, que en el meu record més persistent vessen de llibres i caixes plenes de papers. Hi dominaven els llibres que el pare havia anat comprant al llarg de la seva vida i les estibes de cançoner, paquets i paquets de cançons i de clixés per anar reeditant els volums que faltaven, amb una varietat de qualitat de paper i fins de mida dels quadernets. Va continuar existint aquell llibre extraordinàriament útil per a tothom, fins i tot per als que el van saquejar sense escrúpols però amb bon gust. En altres temps que no puc recordar les cambres havien estat usades com a dormitoris, sobretot la més avançada, la que donava a la botiga, amb un petit balconet amb replà i baranes de fusta. Allí havien dormit, allí havien viscut i allí havien mort els avis Capmany. En Pau Capmany, l’any 1889, quan el meu pare comptava uns vint-i-un anys, i la Maria Farnés, la seva muller, cap allà l’any vint, quan jo tenia uns dos anys i el meu germà Jordi estava a punt de néixer. Quedaven d’aquell endreç de vida botiguera alguns mobles, una gran calaixera isabelina, amb una vitrina de vidre que contenia un Nen Jesús de Praga, anomenat, és clar, Nyinyu Quessús per antonomàsia, molt ben guarnit amb un vestit de setí vermell, amb uns raigs daurats que li emmarcaven el caparró i aquell posat que, segons deien, a mi m’encaterinava. El Nen Jesús tenia a mà la bola del món i alçava els dos ditets de l’altra amb gest de poder i de benedicció. Em devia agradar molt aquell posat, car, segons deien, imitar-lo era una de les meves gracietes.
—Què fa el Nyinyu Quessús, Maria Aurèlia?
I jo col·locava la mà amb gest de contenir-hi la bola del món i amb l’altra amenaçava amb dos dits estesos i el puny clos. No puc interioritzar aquesta habilitat teatral, que s’esdevenia abans no comencés a utilitzar el llenguatge però ja amb prou capacitat de córrer desaforadament. Aquesta habilitat imitativa me la devia ensenyar la criada o potser l’àvia, car la mare detestava totes aquestes imatges, inclòs un Sant Pere molt gris sobre un fons amarronat, car les trobava de molt mal gust i a més típiques de la menestralia botiguera. El Nyinyu Quessús va seguir dominant el món sobre la calaixera, que abandonava només en el període de fer el pessebre. La mare potser alguna vegada va pensar fer desaparèixer aquell símbol de la devoció de la sogra, que detestava, però per respecte al pare se’n va estar, tot i que aprofitava qualsevol ocasió per explicar una anècdota que demostrava la poquíssima intel·ligència de l’àvia difunta i el pare es feia el distret, es guardava d’evocar amb tendresa qualsevol record, només solia invocar amb to burleta quan alguna cosa no li agradava: «Això en temps de l’altra dona no passava...».
El pare no ho va explicar mai, però potser sí que enyorava els seus bons temps de fill de viuda. Recordo que algú, potser una criada, em va recitar aquests versets d’una corranda amb més o menys bona intenció, el cas és que em van quedar a la memòria:
De los hijos de viuda
no te enamores,
aunque tengas más años que un jardín flores.
Porque son muy queridos
y sus madres los tienen
como maridos.
El Nen Jesús de Praga, Sant Pere i uns quants sants més van resistir el pas del temps fins que van desaparèixer fets miques. Un dels primers mesos de la guerra civil, devia ser per octubre o novembre, car jo anava a l’Institut, uns revolucionaris espontanis van fer un registre a casa nostra, van trinxar tot el que els va semblar i se’n van endur el pare. Com es pot comprendre, a la mare la desaparició del testimoni devot de la sogra no li va atorgar cap alegria. Molts i molts anys més tard, en la meva visita clandestina a Praga vaig voler veure l’original del Nen Jesús de la nostra calaixera. Em va semblar més petit i més bonic que el nostre, potser perquè l’envoltava la penombra de l’església, la claror groga dels ciris. Tanmateix, el triomf bolxevic no havia destronat aquella imatge de l’Infant de Majestat.
M’agradaria saber explicar com era d’abundant la nostra casa, però sense cap luxe. A la botiga i rebotiga que he descrit, s’hi feia vida diürna. Per anar a dormir ens traslladàvem al carrer de la Petxina, allí teníem el pis amb els dormitoris. Els pares havien llogat aquell pis quan les ties i l’avi havien abandonat la casa de la Ronda de Sant Pere per anar-se’n a viure a Canet de Mar. Allí al tercer pis del carrer de la Petxina número 1 hi havia la cambra dels pares amb mobles sòlids i bonics, les nostres petites cambres, la d’en Jordi i meva, i dues cambres més minúscules per a les criades, un vàter, una dutxa, freda també, i una cuina que no s’utilitzava. Només la cambra dels pares tenia claror abundant, car era l’única que donava al carrer de la Petxina, un carrer quiet i animat alhora, a tocar del mercat de la Boqueria. Hi havia una taverna que posseïa entre altres qualitats un cor d’en Clavé, que assajava sovint i quan feia bon temps ens amenitzaven les nits tant sí com no. Hi havia, a més, un dipòsit de gel, una gallinaire, una torradora de cafè i un llauner famós per les seves habilitats. Les criatures del veïnat jugaven al carrer, petit, gairebé un atzucac, sense gens de trànsit, però per entrar en aquests jocs jo m’havia d’escapolir car hi havia una prohibició tàcita d’aquest esbarjo. Hi havia dues prohibicions no pas formulades però no per això menys conegudes: jugar al carrer i parlar amb la senyora del principal, que per cert anava molt ben vestida i era sempre molt amable. Una nit, quan el vigilant ens obria la porta del carrer a la mare, a mi, a les criades, una d’elles amb en Jordi a coll, el vigilant va comentar que la tal senyora devia ser molt rica car tenia unes finques de regadiu al carrer de les Tàpies. La meva mare va tallar el comentari i va renyar la Sofia, que es feia un tip de riure. Jo no vaig poder aclarir de què reia tant la Sofia, ni per què la mare s’enfadava, però alguna cosa devia persistir, subratllant la frase obscena en la meva memòria, car allí es va quedar aïllada, sense sentit, durant anys i anys, fins que vet aquí que vaig pensar: és clar!, i vaig comprendre la indignació de la meva mare i les rialles de la Sofia.
El pis era fred i mentre ens despullàvem la criada planxava els llençols i encenia sobre les rajoles un bassiol d’esperit de vi per escalfar l’ambient. La claror blava de les flames de l’alcohol em produïa un plaer difús, una estranya seguretat. Allí hi havia la mare, alta, esponjosa, blanca, seguríssima. Aquella era la manera de fer, d’actuar, de parlar de la Maria Farnés.
Quan me’n vaig adonar, i això devia ser en el moment més fràgil de la meva adolescència, no em va agradar gens tenir una mare tan original, tan atípica. Era l’època en què a mi m’hauria agradat tenir una mare tòpica, pentinada de perruqueria, i un pare empleat i un pis a l’Eixample, amb rebedor, menjador i galeria. Com a la immensa majoria de gent jove, insegura i esporuguida, em feia por l’originalitat i a fe que la Maria Farnés ho era, d’original, i no tenia por de res. Semblava que anés dient pel món: soc la Maria Farnés, què passa? Era la Maria Farnés, la filla gran d’en Sebastià Farnés, la més bella, la més intel·ligent, la més estimada de les germanes, que s’havia casat quan ja ningú no la feia casadora —devia tenir uns vint-i-set o vint-i-vuit anys— amb un home quasi vint anys més gran que ella i que a més l’havia convertida en botiguera, una venedora de cistells. I ella feia de botiguera amb convicció i orgull, car tenia el costum de no penedir-se de res, però al mateix temps establia distàncies i, si a algú se li acudia dirigir-se-li en el més pur estil menestral, dient-li:
—Escolti, senyora Maria...
Li contestava:
—La senyora Maria és la meva sogra. Jo soc la senyora Capmany...
Quan li explico aquests detalls irrellevants de la meva primera experiència, en Jaume Vidal protesta, perquè, diu, aquests matisos no s’entenen gens. Es nega a admetre la importància que podia tenir que a una dona barcelonina se l’anomenés senyora Maria o senyora Capmany. I a mi em costa fer-li entendre que era importantíssim i que era importantíssim fa quatre dies. En certa mesura en Jaume té raó i ara és difícil detectar aquests matisos en el teixit barceloní actual, però és que la ciutat ha canviat i molt, s’han confós els estrats del llenguatge, s’ha perdut el concepte d’honorabilitat ciutadana, s’ha perdut la idea de prestigi i, si bé en certa mesura encara es pot parlar de les cinc famílies barcelonines, els límits de la seva influència són molt difícils de determinar, els botiguers barcelonins continuen sent conservadors i porucs però ja no tenen l’orgull del gec. Estar endeutat ha deixat de ser una vergonya i viuen al dia sense respecte al futur.
Durant aquests últims temps hem viscut sota l’obsessió del processament possible d’un exbanquer, president de la Generalitat. Tots els polítics han estat d’acord que era millor per a tots esquivar aquesta possibilitat. Com s’ho han fet els juristes per passar de llarg davant la possible responsabilitat del nostre president en una fallida que ha afectat un gran nombre de ciutadans, ni ens ho han explicat ni hem fet res per saber-ho. No hi ha procés i tots hem respirat. Des del punt de vista polític ho entenc perfectament, car jo mateixa m’he sentit alleugerida. Uf!, ja ha passat. Però el que sí que m’ha sorprès ha estat l’adhesió que la botigueria barcelonina ha mostrat envers un home o un grup d’homes que els havien fet perillar els cabals. Quan la Banca Vilumara va fer fallida rere del daltabaix del Banc de Barcelona, en Pepe Vilumara, cosí de la meva mare, ni sortia al carrer per por que li neguessin la salutació. És possible que el diner tingui avui un altre valor o simplement que la gent ha perdut la vergonya i la majoria està tan i tan entrampada que admira un no dir el que se’n surt per la porta falsa. L’altre dia comentàvem que a l’edat mitjana al banquer que feia fallida li tallaven el cap, tan important eren el diner i la responsabilitat del que el guardava; a l’època de la gran embranzida capitalista, en ple segle XIX, el banquer que feia fallida se suïcidava, tan greu era la conseqüència del fracàs; avui no sols no es planteja cap d’aquestes solucions dràstiques, cosa que em sembla un gran benefici per a la humanitat, sinó que l’acusat de fallida es pot presentar com una víctima de la malvolença del veïnat.
Però en Jaume té raó, la meva experiència no és vàlida perquè és atípica, els únics que devien ser típics eren els avis Capmany, però jo no vaig viure sota el seu regne, el meu pare se n’havia evadit molts anys abans de néixer jo i el cas és que, en aquella casa guerxa de la meva infància, jo hi devia ser feliç, malgrat la tendència a l’autocompassió de la mare i l’absència del pare, que no anava de criatures i, com els homes del segle XIX, continuava fent de solter amb tots els avantatges del casat. Però la casa tenia tota la calidesa de niu propici, el braser feia olor de taronja; a la cuina, la Vicenta, vellíssima i arrugada, i la Sofia, pèl-roja i atrevida, no paraven de xerrar, tot desgranant pèsols, tot triant llenties. No hi havia pors, ni càstigs, ni deures excessius i a més com sempre vaig tenir bona gana, ni tan sols m’havien d’obligar a menjar. L’única cosa que vaig haver d’engolir prou desagradable va ser l’oli de fetge de bacallà. L’oli de ricí va ser impossible. Em contaven que una vegada que metge, criada i mare van intentar fer-me’l engolir van acabar tots empeguntats d’aquella llefiscositat nauseabunda. Ho van deixar córrer. No hi havia res d’agressiu ni de dolorosament obligat al nostre entorn. La religiositat era també fluctuant i amable. Potser per això m’he preguntat tan sovint sobre la meva disponibilitat per a la fe. L’ambient de casa no va ser mai especialment hostil a la pràctica religiosa, jo diria que més aviat al contrari, però, un fet concret, no tothom anava a missa o no hi anava sempre. Hi anaven les tietes, la mare de tant en tant, el pare i l’avi gens ni mica. Vaig tenir un ensenyament catòlic com la majoria de criatures del meu temps, amb l’additament tan útil de la Història Sagrada, que no enteníem ni poc ni molt, però que era tan atractiva com una rondalla. Dominava, doncs, a casa una respectuosa permissivitat que no privava de viure amb eufòria les celebracions religioses. Hi convivien, doncs, l’ateisme combatiu de l’avi Farnés, la religiositat minuciosa però no ostentosa de les filles i la tebior pintoresca del meu pare, que confonia deliberadament pràctica religiosa amb atavisme folklòric. No anava a missa, perquè no tenia temps d’anar-hi, s’esquitllava de funerals i enterraments perquè no estava d’humor, però no es descuidava dels panellets de Sant Roc perquè ens alliberessin de la pesta i cada any em teixia una palma perquè l’anés a beneir. Ell, que havia abandonat l’ofici de cisteller als vint-i-un anys, acte que considerava el més important de la seva vida. Tan important que, deia, havia començat a viure a partir dels vint-i-un anys, just quan el seu pare havia mort i l’havia deixat lliure per escollir el rumb de la seva pròpia existència. Doncs bé, aquest home que refusava el seu origen de bon artesà i ni de lluny s’ocupava del que s’esdevenia a la botiga i de si els treballadors lliuraven a temps cistells i paneres, cada any ocupava una estona llarga a teixir una palma ufanosa i barroca perquè jo l’anés a beneir. La que ens portava a beneir la palma i el palmó d’en Jordi era la mare. Sortíem de casa endiumenjats i anàvem a beneir a Betlem. Solíem arribar-hi tard, perquè la mare tenia un especial ritme apressat en totes les coses que feia, però, no sé com, aconseguia sempre arribar a misses dites.
